Una entada introspectiva i molt personal

Hola de nou, 

Wow, com passa el temps quan estàs on vols estar! Han passat moltes coses aquests mesos des que us vaig escriure per última vegada, i sembla que en passaran moltes més. Tot i això, intento no pensar massa en el futur, i menys en el passat, intento tenir present allò que vaig aprendre a les males fa un any: s’ha de viure al present ja que el passat no es pot canviar, només se’n pot aprendre, i el futur no existeix, el creem nosaltres a partir del present. I és amb aquest aprenentatge al cap que intento construir un bon futur per mi en aquest fantàstic país, que és Suècia. En aquesta entrada no us explicaré les vivències dels últims mesos (ja en preparo una latra) sinó quelcom molt més personal.

Dit això, i com que no sol amagar-vos res a través d’aquest blog, també us diré que és cert que tampoc tot són flors i violes, i és que així és la vida! La felicitat no és un estat permanent, només una unió de moments i experiències agradables. En els últims mesos he passat de l’eufòria inicial per la novetat (nova vida i amics a Suècia) a un estat mental més normal, una “nova normalitat” (permeteu-me la broma), on hi ha dies bons, molt bons, però també d’altres de dolents i fins i tot alguns (pocs) de molt dolents. La veritat és que he tornat a tenir setmanes baixes seguides d’altres de molt més bones generades pels petits detalls de la vida, ja sigui la visita d’una persona estimada (la meva mare), una sorpresa d’uns bons amics (la Rebecca i en Johan), o un article acceptat (a la feina), per exemple. Certament estic encara atemorit per si la foscor de fa un any torna per imposar-se a la meva vida, però també sóc conscient que no es pot viure amb por i, de moment, la veritat és que les eines que vaig guanyar fa uns mesos per fer-hi front estan funcionant.

Després d’aquesta introducció a la meva situació actual, dedicaré la resta d’aquesta entrada al blog a parlar-vos d’una situació/estat intern que he amagat durant molts anys, i que potser és un xic estrafolari, a veure què en penseu.

Aquí a Lund, a la Divisió d’Astronomia, la gent no deixa de dir-me que la meva arribada va passar en el moment perfecte, que vaig esser la persona perfecte en el moment perfecte. Diuen que he estat una bona influència, m’agraeixen l’energia i el bon fer, i em diuen que he estat un bon element de motivació per la gent del meu entorn i de reconnexió amb una vida acadèmica amb un caire personal de qualitat. No deixen de dir-me coses boniques però jo continuo pensant que en fan un gra massa, que realment ho diuen tot per compromís o sense haver-ho reflexionat de veritat, i no importa el que em diguin que no hi ha manera que canvii el meu pensament. Aquesta situació de discordança entre el que em diuen i el que penso em genera moltíssimes tensions internes. És justament sobre aquestes tensions del que us vull parlar avui, us vull parlar dels mecanismes de “defensa” que el meu cervell utilitza … i que no he explicat mai a ningú, per resoldre aquest conflicte en entre el que se'm diu i la meva percepció.  

Per posar-vos en context, dir-vos que és cert que els estudis i la feina m’han anat sempre molt bé. Mai he suspès un examen, tot i que moltes vegades, sobretot a la carrera de física, estava convençut que m’havia anat malament. Això feia enfadar moltíssim a la gent del meu entorn a qui realment els acabava anant malament, però que us quedi clar si sou d’aquests que mai ho he fet amb mala fe, realment pensava que m’havia anat malament, no en tenia absolutament cap dubte! I pel que fa a la feina, m’ha passat quelcom molt semblant, mai he estat més d’un mes sense opcions de feina. 

El fet que m’anés tot tan bé era per mi tan sorprenent que vaig arribar a pensar (i encara a vegades ho faig) que el món és com un “show de Trumann” per mi. M’explico pels que no sapigueu què és això del “show de Trumman”. En el meu cap hi ha sempre el dubte de si és possible que tothom del meu entorn (o del món) tingui informació sobre un jo del futur que és molt important (un científic destacat, un governador, o el que sigui), que aquest jo del futur es va comunicar amb el món del passat d’alguna manera i que és per això que tothom em tracta d’una manera especial, m’aproven els exàmens sense merèixer-ho, em donen feina perquè no deixi la ciència o per interés de quedar bé amb el meu jo futur … ja ho veieu, tota una bogeria, però una en la que encara a vegades hi penso seriosament … i és que la veritat, en el fons del meu jo em sembla més senzilla aquesta explicació tan boja que no pas acceptar que em mereixo res de totes les coses bones que se m’han ofert durant la vida. Durant tota la meva vida sempre he pensat que la gent s’equivoca tractant-me be, dient-me coses boniques, donant-me feina (això inclou el dia que la Carme i la Cesca em van donar suport per fer el doctorat), o donar-me beques i projectes (la del doctorat, els post-doctorats, els projectes nacionals …)… De veritat que penso que la gent no em coneix prou, que sóc molt més mala persona del que es pensen, i que no mereixo tot el que se m’està donant. I quan us ho dic en persona, que crec que no m'ho mereixo, no és en absolut falsa modèstia, sincerament ho crec! És també per tot això que mai em canço de dir gràcies, i que m’ha estat tant difícil estar bé a la feina, tenir amics de veritat i mantenir-los (quan veig que l’amistat es torna massa profunda em fa por que això sigui una molèstia per ells per sentir-se obligats a tractar-me bé, i m’allunyo), tenir parella (em passa exactament el mateix que amb els amics)…, sempre crec que no em  mereixo res de tot això. Això fa també que sempre em vegi “obligat” a fer més i més coses bones, sempre crec que he de demostrar encara més que em mereixo totes el que la vida em dona. I tot i això, per molt que faci, per molt que m’hi esforci, sempre penso que no m’ho mereixo prou … De fet, si faig mil coses bones, però una de dolenta (i certament faig coses dolentes, no sóc un sant ... alguna vegada he agafat un panet de més al supermercat, per exemple, o he estat egoïsta posant les meves prioritats per davant de les dels altres), la dolenta és sempre la important, i totes les coses bones que he fet queden esborrades i no tenen cap importància enfront a aquesta última. 

Ja veieu, una vida complicada sí, però vaja, com la de tots però per motius diferents. 

Doncs res, això és tot el que us volia dir avui. Ara, els que llegiu aquest blog ja em coneixeu una mica millor ;-). Aviso, estic intentant canviar tot això que he explicat, però segur que no serà fàcil! I de ben segur que mai seré capaç de creure sincerament que em mereixo res de bo!

Ah, i per favor us ho demano, no intenteu fer-me sentir millor dient-me com de bo sóc i que em mereixo el que tinc i em passa, això només ho empitjorarà, i molt, de veritat, no serveix per res i encara em fa més mal!! ;-). És una feina que he de fer jo, i tot el que intenteu probablement jo ho interpreti malament i acabi empitjorant els meus pensaments.

Una abraçada des del Cercle Polar Àrtic! Aquesta aventura ja us la explicaré en una altra entrada d’aquest blog.

Continueu mirant les estrelles!

Califòrnia a la Hawaiana

Benvinguts de nou a aquest blog, avui us escriuré sobre una altra visita a la fantàstica ciutat de Santa Cruz, Califòrnia. Abans de començar però us aviso que és probable que en aquesta entrada noteu un deix de nostàlgia. I és que en aquests moments no puc escriure amagant-vos el que sento, aquella sensació entre desagradable i vital que espero que tots hagueu tingut alguna vegada, la sensació que et queda quan has viscut una aventura inusual, intensa, i vital que et canvia per dins de maneres que només el temps, i els que t’envolten, et poden fer notar. Ahir vaig tornar del Kungsleden.

La historia sobre Kungsleden serà una altra historia, una de més intensa que aquesta de la que us parlaré avui, i que acompanyaré d’imatges i vídeos. 

Em centro doncs avui en les dues fantàstiques setmanes que vaig passar, a principis d’agost, a Santa Cruz de Califòrnia, els Estats Units, en el que és la setena vegada que visito aquesta ciutat.

Les visites a aquest racó de món mai em deixen indiferent. Si reviseu les entrades anteriors veureu que, abans de Suècia, aquest era el lloc on em sentia més “com a casa”. És un lloc amb natura exuberant, i on hi he pogut dur a terme sempre una feina motivant i enriquidora, al costat de grans científics i bons amics. Aquesta vegada la visita era de només dues setmanes, però la vaig aprofitar, oi tant que ho vaig fer! 

Com ja he estat fent en les últimes ocasions, em vaig quedar a viure a casa de la Sara Ramírez, una dona de l’edat de la meva mare, molt simpàtica i atenta, que sempre m’ha tractat com un fill adoptiu. Sens dubte el que trobi tan agradable visitar Santa Cruz es deu en part a que la  Sara em fa sentir com un membre més de la seva família. Aquesta vegada però també jo vaig intentar fer-li una mica de família, i és que fa poc la van operar del genoll i encara li fa mal la cama, de fet vaig intentar ajudar-la en tot el que vaig poder a la casa. El començament de l’estada però va esser estrany, de fet, a la Sara li havia marxat del cap que jo arribava el dissabte a la nit, i, a més, vaig arribar molt tard, molt més de l’esperat. El bus que va des de San José fins a Santa Cruz va acumular una hora de retard per un accident a l’autopista 17 de manera que vaig arribar a casa de la Sara a quarts d’una de la nit, quan tothom ja dormia. Per sort, em conec tots els trucs de la casa així que hi vaig entrar per la porta del darrera, sense fer soroll, podria haver semblat fins i tot que era un lladre … sort que no em va sentir ningú! L’endemà al matí però sí que vaig espantar-los quan em van trobar dins de la casa jeje. De fet, l’habitació en la que em vaig quedar aquest cop era la petita de convidats, una habitació que serveix de passadís entre el garatge (on hi ha la rentadora) i la cuina, ja que durant la meva primera setmana també hi havia de visita de la família del fill petit de la Sara, incloent el seu nét de dos anys. De fet, va esser la dona del fill petit de la Sara la que em va trobar, per sorpresa, a l’habitació, quan anava a rentar els llençols, es va emportar un bon ensurt! A part d’aquesta anècdota però no vam pas interactuar gaire, com us explicaré, vaig estar enfeinat tan laboralment com socialment durant aquestes dues setmanes, en especial la primera, de fet, marxava de casa abans que tothom es llevés i tornava quan ja gairebé eren tots a dormir. L’únic dia que vam interactuar una mica més va esser el dissabte abans que marxessin, quan els dos fills de la Sara li van organitzar una festa d’aniversari pels seus 70 anys (no ho sembla ben gens que tingui aquesta edat! És molt activa aquesta dona!). De fet, no és del tot cert, un parell de vespres, tard, també vam tenir temps per xerrar amb el fill, a qui jo vaig explicar la historia del meu últim any, i ell em va explicar que també havia deixat la feina a la Universitat (un altre més als molts amics que ja ho han fet). Amb alegria però, uns dies abans de marxar, em va explicar també que li acabaven de donar feina en una empresa privada que també fa recerca, se’l veia molt content i motivat, me’n vaig alegrar molt. Tornant a la festa d’aniversari de la Sara, només dir-vos que hi vaig arribar tard, després del congrés d’AGORA i del sopar-barbacoa organitzat per en Joel Primack del que ja us parlaré més endavant. Arribar tard però al final crec que va esser bo ja que allà hi vaig conèixer la família del seu fill gran i vaig poder comprovar el que la Sara ja m’havia dit, que els dos fills són clarament diferents… el petit és amable i proper, podríem esser bons amics, el gran és un home de negocis, desconfiat i amb tota la pinta de no ser massa altruista, i encara menys la seva dona, nativa dels USA i molt estirada. La dona del fill gran, i ell mateix, de fet, em van deixar entendre, indirectament, que no els hi agradava que la seva mare em tractés tan bé… en aquesta situació em vaig quedar poca estona a la festa, no m’hi sentia cómode, i després que la Sara em donés dos tacos que havia guardat expressament per mi en una carmanyola (de veritat, és tan bona dona!) vaig anar a la casa a descansar.

Sobre el meu dia a dia a Santa Cruz, només dir-vos que com cada any m’aixecava ben aviat al matí, em feia l’esmorzar i marxava caminant fins la Universitat per tornar a casa també caminant tard al vespre. L’anara dura una horeta i mitja, i és de pujada, però sempre em passa ràpid tot escoltant la ràdio (o música) i observant la fantàstica natura del campus de la Universitat. Aquest any, en particular, gairebé cada dia vaig estar escoltant el búnquer de Catalunya Radio. Un cop arribat a la Universitat em canviava de roba, ja que arribava ben suat, i començava a treballar. Pel que fa a la tornada, i a diferència dels altres anys, no anava directament des de la Universitat fins a la casa sinó que cada fia vaig passar pel centre de la ciutat per sopar o per prendre alguna cosa amb els amics i gent del congrés. El gaudir de la part social de la feina i dels congressos és un altre dels canvis que he fet a la meva vida en aquest últim mig any, i sóc molt més feliç així! Us donaré més detalls sobre totes aquestes activitats socials, més endavant. Una altra mostra d’aquesta felicitat és la meva nova manera de vestir … cada dia vaig anar al congrés amb una camisa hawaiana diferent, i barrets, a voltes un xic extravagants. Ja no m’importa tan el que la gent digui de mi! De fet, l’Avishai em va preguntar directamnt per aquest canvi en la meva manera de vestir, jo li vaig respondre que em vestia així perquè era feliç. Va esser divertit que el dia que vaig portar una camisa hawaiana negra l’Avishai em va preguntar, en to de broma, quelcom gens habitual en ell, si estava trist. Per cert, per acabar aquesta part, només donar-vos un detall totalment sense importància però que em fa gracia comentar, en aquestes caminades anant i venint de la Universitat vaig posar-me al dia amb tots els capítols del Búnquer que em quedaven per escoltar de la tercera temporada…

Deixeu-me ara que trenqui la línia temporal d’aquesta narració i divideixi el blog en dues parts ben diferenciades, la social i d’excursions, i la de la feina. Començaré explicant-vos les activitats de natura que vaig fer en aquestes dues setmanes. 

Viure a Santa Cruz em permet fer una cosa que realment em fa feliç, caminar envoltat de gegants, gegants antics i poderosos: les sequoies marítimes o redwoods. Ja en el meu primer dia (diumenge just acabat d’arribar) em vaig escapar a fer una ruta de 5 horetes pel bosc de darrera la casa de la Sara. No us podeu imaginar (o sí) com em tornen a la vida aquestes caminades! Vaig resseguir molt dels camins que ja conec, però també hi vaig descobrir nous llocs molt interessants, amb molt bones vistes de la ciutat. Al mateix bosc hi vaig tornar l’últim cap de setmana que vaig passar a Santa Cruz, aquest cop entrant-hi per un altre costat i resseguint també algunes rutes que ja coneixia, tot per acabar al mirador del camp de golf que hi ha al centre del bosc. 

Pel que fa al cap de setmana d’enmig de la meva estada, i en particular el diumenge, que és l’únic dia que no tenim congrés, el vaig aprofitar per creuar tota la ciutat, resseguir tot el “West cliff” seguint la línia de la costa per sobre d’enormes penya-segats tot passant per zones on les tempestes de l’any passat es van menjar desenes de metres de costa fent perillar fins i tot algunes cases de la primera línia, i fins i tot danyant la carretera. Allà em vaig para a admirar les habilitats d’alguns surfistes cavalcant onades, i vaig riure una estona amb les patacades dels inexperts. Finalment em vaig endinsar en un parc anomenat “Wilder Ranch”, seguint un camí que coneixia, l’havia fet en la direcció oposada a l’hivern, fins arribar al campus de la Universitat. En total vaig caminar entorn a 40 km, la distància que m’agrada caminar quan surto el cap de setmana, i em va servir per provar les noves botes de muntanya que m’havia comprat per anar a fer el Kungsleden.

Finalment, i com no podia esser d’altra manera, també vaig organitzar una petita aventura a la natura, lluny de Santa Cruz, una aventura repetida en aquest cas. Vaig convèncer a en Corentin, un post-doc francès que treballa a Lund en el mateix grup que jo, per anar al parc natural de Sequoia i Kings Canyon. Recordareu que jo ja hi havia estat, el febrer de 2021, però em semblava divertit tornar-hi ara a l’estiu. I així ho vam fer, ens vam agafar dos dies (dijous i divendres de la segona setmana), i amb el cotxe que en Corentin tenia llogat, compartint la conducció i les despeses de gasolina, vam anar fins al parc. Allà vam resseguir gairebé les mateixes rutes que jo havia fet fa dos anys enmig de la neu, tan pel parc natural de Sequoia com al de Kings Canyon, però l’experiència va esser totalment diferent, sense neu i amb moltes més plantes. A més, aquesta vegada no vam quedar-nos a dormir en un hotel sinó que vam acampar enmig dels impressionants boscos del parc, compartint els dos una petita tenda i vigilant bé que tot el menjar quedés tancat en una de les cabines de ferro a prova d’ossos! A diferència de fa dos anys, aquesta vegada vam veure moltíssims animals. Vam veure ossos negres, grans i amb cries, diverses espècies d’esquirols, gran varietat d’ocells, marmotes, i fins i tot ens vam espantar amb una enorme serp de cascavell, que, tot i que inicialment estava tranquil·la, ens va avisar sorollosament que no ens hi acostéssim de seguida que va creure que ens hi havíem apropat massa. Espanten de veritat aquestes bèsties! Feia calor, a diferència de la última vegada, però als cims de les muntanyes encara s’hi veia molta neu. De fet, a tot arreu es notava que aquest any havia estat plujós a Califòrnia, els pantans, actualment gairebé tots plens, estaven gairebé buits l’any anterior, després de més de 20 anys de sequeres. De fet, a dalt de la Sierra Nevada es diu que hi van caure més de 25 metres de neu! Finalment, dir-vos que la única nota negativa de la fantàstica experiència de veure aquests éssers màgics que són les Sequoies de muntanya, va esser trobar que una de les zones que recordava amb més nitidesa de la meva visita anterior, un bosc d’on vaig treure un petit tronc que guardo a casa de record, s’havia cremat totalment en un dels incendis de l’any passat. La imatge d’aquell bosc gris i sense vida que jo havia vist pur i ple de neu feia tant poc em va fer escapar les llàgrimes. Per treure’m aquest mal regust de boca, i ja gairebé abans de marxar, vam decidir baixar fins al llac de “Sequoia” un lloc on no havíem anat la última vegada, i que només havíem vist des de dalt en un lloc on vam decidir para a dinar. De fet “decidir” no és la paraula, la veritat és que ens vam perdre i vam acabar a la vora del llac … en tot cas, el llac és preciós, i envoltat de càmpings i zones d’Scouts. Després d’això ja era hora de tornar. Un bon resum d’aquesta visita és que veure les sequoies i la natura de l’entorn on es troben fa que valguin la pena tota i cadascuna de les gairebé cinc hores de cotxe invertides!

Molt bé, parlem ara doncs una mica de la feina.

El dilluns, primer dia de congrés, va esser molt intens. Molts retrobaments, moltes preguntes i moltes vegades repetint la mateixa historia sobre el meu últim any. Tothom va mostrar-me molt d’afecte i comprensió i es van alegrar que no hagués deixat la ciència. De fet, no sé si és perquè jo he canviat i ara veig el món diferent, però em vaig sentir molt més a gust envoltat de tota aquest agent amb qui comparteixo professió. Les xerrades del congrés van esser interessants, es van presentar molts resultats recents obtinguts amb el nou telescopi espacial James Webb, resultats que ens han deixat a tots a fora de combat i que tot just estem intentant poder explicar amb les nostres teories i simulacions. L’astronomia s’ha tornat un camp encara més emocionant del que ja era! I és que sabem tan poc, i estem quedant tant sorpresos per les noves observacions! Pel que fa mi, jo vaig presentar el meu nou futur projecte que he anomenat ARAGORN-DM, que és la combinació d’ARrakihs (la missió espacial de la ESA de la que estic a càrrec del grup de simulacions), i AGORa, del que estic a càrrec del pojecte de comparació més gran que s’està duent a terme. La xerrada va agradar molt i em van fer moltes preguntes, vaig quedar-ne prou content. Al sub-congrés d’AGORA que es porta a terme sempre el divendres i dissabte del congrés principal, vam discutir els articles que ja tenim enviats a revistes internacionals, vam discutir també l’article que jo dirigeixo i que esperem publicar aviat, i vam presentar molts nous projectes. Un d’ells el va presentar amb éxit un estudiant meu de doctorat de Madrid, en Ramón, un bon estudiant. A més, a mi se’m va acudir presentar la opció de tenir un congrés únicament d’AGORA a Japó o Corea del Sud el proper any, i la proposta sembla que tirarà endavant! Per fi un congrés que serà realment només d’AGORA!! Com a contrapunt, crec que se’m van fer comentaris bastants durs sobre el meu article, però eren comentaris necessaris que faran que millori molt!

Pel que fa a les activitats socials del congrés, aquestes van incloure, a més d’anar a prendre algunes cerveses als vespres: 1- el sopar del congrés, on, aquest any la dona d’en Joel va acabar-nos cantant tres cançons de collita pròpia; 2- un sopar que es diu de “Potluck” que simplement és el que diríem un “sopar de traje” d’aquells on tothom porta alguna cosa, i es comparteix (molt poc suec jeje); 3- el tradicional sopar de grup de l’Avishai, on, un any més, vaig poder comprovar com d’important és per ell la comunitat que ha creat al seu entorn, i de la qual agraeixo també formar-ne part; 4- un sopar de post-docs de l’Avishai, sense l’Avishai però, on vaig poder conèixer molt millor alguns dels membres del grup amb qui mai havia tingut massa bona relació (o això em semblava), com per exemple la Joana Woo, una molt bona astrònoma observacional que va fer el doctorat amb l’Avishai, amb qui mai havíem tingut molta relació, però que de cop i volta em cau molt bé!

El sub-congrés d’AGORA també va tenir el seu contrapunt social, com sempre, en forma d’un sopar-barbacoa a casa de’n Joel i la seva dona, la Nancy, el dissabte al vespre. En aquest sopar tenim sempre temps per conèixer millor als diferents membres d’AGORA, i, sobretot, permet als estudiants interactuar amb els investigadors d’una manera més informal. Allà també em vaig adonar com m’aprecia també la dona d’en Joel, i com me’ls aprecio també jo a ells dos. Aquest apreci es va traduir també en una invitació especial només per mi, la Joana i un altre estudiant, a sopar amb en Joel i la Nancy (la seva dona), un altre dia de la setmana següent. En aquest sopar en “petit comité”, tan especial, vaig adonar-me com d’importants son aquesta gent. Ell, en Joel, va esser estudiant ni més ni menys que de l’Openheimer (sí el “pare” de la bomba atòmica), té a més contactes al govern dels EUA en molts nivells, i també ha publicat articles fantàstics que han revolucionat la cosmologia, i tot això sense convertir-se en un dels típics “divos” que és tan habitual trobar en ciència, desgraciadament. És un home senzill, que cuida els seus i que tracta molt bé als seus estudiants, un exemple a seguir. La Nancy, pel seu costat, és també una persona fantàstica, és artista, escriptora, cantant, però també consultora ambiental, i, de fet, va fer caure tot un govern suec a la dècada dels 80 amb un dels seus informes sobre energia nuclear! Ah, i per acabar-ho d’adobar, els dos s’han passejat pel congrés de la Unió Europea de la mà d’alguns dels seus líders més importants … impressionant.

En els últims dos dies abans de marxar, a part de tornar a caminar al petit bosc de redwoods com ja us he explicat, em vaig dedicar a acomiadar-me també de la gent amb qui més bona relació tinc. Per començar, vaig passar per casa de la Nancy i en Joel, on vam conversar una mica més i ens vam citar pel congrés d’AGORA al Japó el proper any. Després, vaig quedar amb un bon amic, en Clayton, que ja coneixeu de ben segur si heu estat seguint aquest blog, per dinar i acomiadar-nos. Ell, en Clayton, és una de les persones que més m’han sorprès i a qui més apreci he arribat a tenir en aquest costat de l’Atlàntic. En Clayton m’ha ensenyat que hi ha moltes versions dels Estats Units, i que encara queda esperança per aquest país si hi queda gent com ell que continua lluitant sense por per fer-lo més just i igualitari. A més, és un bon científic, i un bon amic. M’entristeix però alhora m’alegra que ara, després d’haver-se casat i d’haver presentat el seu doctorat, tot en menys de dos mesos (es va casar a principis de juliol i va presentar la tesi dos dies després que jo marxés, una pena no haver-lo pogut acompanyar en persona en cap de les dues coses) hagi decidit dirigir la seva vida a un camí diferent al de la ciència, un camí on pugui estar més a prop de la família, establir-se en un lloc, i esser feliç allà. Sens dubte això és quelcom que totes i tots hem de buscar sempre la felicitat, sigui on sigui, fent el que sigui. No us puc amagar que, en acabar la seva presentació de la tesi i mostrar una imatge amb tota la gent que ha significat quelcom per ell en aquests anys de la tesi, on jo hi era en una part prop del centre, se’m van escapar unes llàgrimes. Clayton, no sé si llegiràs això, però si ho fas, desitjo i estic convençut que la vida et portarà cap allà on siguis més desitgis, on siguis més feliç, tu i la gent que t’envolta, i que amb això tu també faràs feliç a totes les persones del teu voltant. Vull que sàpigues que sempre que ho necessitis estic amb tu, i a un únic e-mail de distància! ;-).

Després de tot això vaig tornar a casa la Sara, on vam dinar amb la família d’una nova inquilina de casa seva, una noia Colombiana que em va caure bé al moment, i a un nivell que no sé com descriure … no m’havia passat mai abans, hauria desitjat quedar-me per conèixer-la més … crec que compartíem moltes coses! Per acabar el dia, al vespre, amb aquesta família de colombians i la Sara, vam anar caminant, mentre es feia fosc, a una gelateria famosa de Santa Cruz, els gelats són bons de veritat, segur que hi tornaré! Cosa divertida, vaig agafar el mateix gelat que li encanta al nét de la Sara, d’una selecció de més de 50 …

Finalment, el dilluns, el meu últim dia als EUA, vam marxar d’hora amb la Sara, amb les motxilles carregades al cotxe, i la vaig acompanyar a fer unes compres a l’Ikea. Em vaig oferir a ajudar-la a carregar caixes i fustes, però al final no vam trobar el que volia. El que sí que vam fer va esser passar una bona jornada junts. La Sara és una bona dona, una bona persona. En acabar em va dur a l’aeroport i així es va acabar aquesta fantàstica estada a Califòrnia, un any més.

Vinga amb això us deixo avui, la propera entrada potser no serà un escrit sinó un vídeo resum del Kungsleden… a veure si tinc temps per muntar-lo! 

Perdoneu!!! M’estava deixant la millor història d’aquesta estada! El dia després del congrés d’AGORA vaig rebre un e-mail inesperat. Ni més ni menys que una cosa que portava gairebé deu anys esperant, l’Avishai em va felicitar per la feina feta. Una sorpresa agradable de veritat!!!

Va, ara sí, continueu mirant les estrelles, jo, aquesta setmana, les he vist des d’una perspectiva totalment diferent, de fet, he vist l’estel polar gairebé al zenit!

Un estiu típic: congressos i caminades

Hola a totes i tots, 

Quin estiu més prolífic en entrades en aquest blog! Que no pari, i si em voleu llegir perfecte, però sinó, aquí queda la meva historia per la posteritat ;-).

Avui us parlaré del meu estiu, que, com ja suposareu, no inclou vacances sinó feina i només una mica de desconnexió als caps de setmana. Les vacances aquest any però sí que arribaran, al setembre, seran unes setmanes al Cercle Polar, però d’això ja us en parlaré quan arribi, avui toca parlar una mica de congressos i caminades.

Començaré parlant-vos del que va esser el tret de sortida de la missió espacial de la ESA a la que jo vaig donar nom, i en la que sóc el coordinador del grup de simulacions cosmológiques, us parlaré doncs del primer congrés del consorci.

Primer però necessito posar-vos en context, no tant sobre la ciència que pretenem fer sinó de la part més difícil, les interaccions socials entre els membres del consorci. Pels que no m’hagueu seguit en entrades anteriors, heu de saber que la missió espacial va néixer de l’amistat dels seus promotors, tres bons amics de tota la vida, i de dues noves addicions, jo, i l’estudiant de doctorat d’un d'ells. El projecte el vam redactar junts en la meva estada a Florida (2022), i va esser acceptat per la Agencia Espacial Europea al novembre de 2022. A part de la ciència, que n’hi ha molta i de molt interessant, i que està relacionada amb el descobrir què és la matèria fosca, també teníem un principi bàsic en la part més social: només participaria en la missió gent que gaudeixi fent ciència essent bona persona, gent que no vulgui acaparar el protagonisme ni trepitjar a ningú i que posi sempre al davant als estudiants i als investigadors joves. Volíem (volem) que per fi un projecte internacional potent no el dirigeixi gent amb aires de superioritat que despreci als investigadors honestos que, com nosaltres, no busquen trepitjar a ningú sinó col·laborar. La nostra filosofia és que la ciència és per la humanitat, no per a cap individual, i, com a tal, no té cap sentit competir els uns amb els altres. Per part meva, després de tot el que va passar a finals de 2022, el que volia, i vull ara encara amb més intensitat que mai, és fer només ciència si m’ho passo bé, que a la vida ja hi ha moltes altes coses desagradables que no podem evitar! 

I per què us ho explico tot això?  Doncs perquè un cop la ESA va acceptar la missió va començar el procès de fer créixer la col·laboració, d’acceptar nous membres i d’escollir responsables de coordinar la ciència i la tecnologia, d’establir el que anomenarem el Consorci, i és en aquest procés que tot va començar a anar pel pedregar. En particular, el problema va començar amb la una persona en concret, a qui anomenaré ara "la persona", una investigadora que, per molts, és el tipus de persona que justament volíem evitar, amb afany de protagonisme, poques ganes d’escoltar els consells de la resta, i molt poques habilitats socials. De fet, gairebé des del primer dia que em va desagradar, i, ja en aquell moment, li vaig enviar a ella un correu molt dur resumint el que creia jo que havia d’esser la missió en la part científico-social en copia a l’investigador principal. Després d’això, però, tot va empitjorar encara més. La Agencia Espacial Europea (ESA) es va posar molt dura amb les condicions per acceptar la missió definitivament. Ens va demanar que demostréssim amb tot luxe de detalls que la missió és viable, fins uns nivells absurdament rigurosos, que, de fet, només serem capaços d’aconseguir quan la missió estigui ja activa. També han fet el mateix en la part tècnica. Aquesta pressió extrema va fer que "la persona", que sense tanta pressió alguns ja consideràvem que era poc raonable, encara es tornés més desagradable, fins al punt que jo vaig acabar enviant una carta de renuncia a participar en la missió. Les coses es van rel·laxar després d’una videoconferència cara a cara amb "la persona", i d’una conversa de telèfon amb el líder de la missió, però rel·laxar no vol dir sol·lucionar. A més, tot i que podria semblar que el problema és meu (i no us enganyaré, molts cops ho he pensat) resulta que no sóc l’únic que va començar a veure per on anava tot plegat, la Mariángeles, una de les persones que van escriure la proposta a la ESA també va sentir-se totalment arraconada i despreciada, el mateix va acabar passant amb el líder de la part observacional, i més tard amb l'estudiant de doctorat. Que passi amb aquest últim és el més greu ja que ell és un estudiant de doctorat que necessita créixer professionalment i el que va fer aquesta persona va esser apartar-lo de la part del projecte que està liderant! És en aquest context, i un cop la ESA ha ja acceptat que la missió passi a fase A (les fases són 0, A i B, on la fase B ja és la de construcció), que es va decidir organitzar la primera reunió presencial del consorci, a Barcelona. La idea era que una trobada en persona podia desfer malentesos. La teoria era que el problema venia de que fins llavors mai havíem fet una trobada presencial i que les reunions en línia i els correus electrònics sempre porten a malentesos.

Així doncs, el 26 de juliol va començar el congrés. Va començar al matí però jo no hi estava convidat, només hi participaven els membres del “core team”, el “núcli de la missió”. Potser us sorprendrà però sí, jo no en formo part. Certament això és quelcom que em dol. No formo part d’aquest grup perquè en el moment en que es van distribuir responsabilitats jo encara no tenia clar si volia continuar en ciència, i, lògicament, no podien esperar a que em decidís. Ara però em sento una mica desplaçat ja que el meu paper, tot i important, és molt més secundari que el d’altra gent que ha entrat al consorci molt més recentment. En tot cas, retornant al relat, aquell matí, que eren només unes hores després d’haver aterrat a Barcelona, d’haver anat a veure els meus pares una única nit en una visita llampec que va començar amb un caos a Rodalies, vaig baixar fins a la Universitat Autónoma de Barcelona amb cotxe, passant abans per la Roca Village a comprar equip per les meves vacances al Cercle Polar. Em vaig instal·lar a l’hotel, dins del campus, i em vaig dirigir a la seu de l’Institut de Ciencies de l’Espai. Allà va començar el congrés amb un resum de l’estat de la missió. Seguint l’estil que em caracteritza aquest any, m’hi vaig presentar amb unes camises hawaianes ben extremades, aquest serà el meu “look d’estiu” a partir d’ara!

El congrés va esser interessant, vam aprendre molt sobre el que ha passat en els recents mesos, i jo, que no em caracteritzo per deixar res al tinter últimament, vaig deixar clar la meva opinió sobre la falta de transparència cap a la resta de membres del consorci, sobre la necessitat d’obrir noves vies de communicació, i vaig passar de puntetes sobre la necessitat de canviar l’estil de fer les coses (llançant un dard a "la persona"). La tensió entre "la persona" i jo es palpava a l’ambient, de fet, l'investigador principal de la missió em va venir a trobar en una de les pauses del cafè per preguntar-me directament com estàvem amb "la persona", jo li vaig esser sincer, per part meva cap problema, per part seva clarament alguna cosa no anava bé, de fet girava la cara a cada comentari que jo feia, i només em mirava directament quan s’havia de retreure al grup la falta de compromís. El congrés va continuar, i, una cosa agradable que va passar és que ens vam fer moltíssim amb l’investigador que em va contractar a Suècia, i amb qui compartim totalment la visió de com s’ha de fer la ciència. Un altre punt important del congres va esser el sopar de germanor, en el que vaig seure just davant de "la persona" i vam poder xerrar molt sobre coses no relacionades en la ciència. Certament podríem portar-nos bé personalment, però, tot i això, a la feina ja vaig veure que no era l’estil de persona amb qui jo voldria col·laborar … de fet va arribar a insinuar que el problema d’assetjament que van patir els companys de Lund s’havia exagerat!

El congrés va acabar el divendres amb unes conclusions generals i amb deures per tothom, però, més important, va acabar amb unes converses entre 7 dels 12 líders dels subprojectes científics que teníem clar que l’estil imposat per "la persona" no és el que volem, i que farem el possible per canviar-lo. Ja ho veieu, la reunió no va acabar resolent el conflicte però sí que ha iniciat una petita revolució que esperem que acabi reconduït la situació! Us mantindré informats! Ah, i que quedi una cosa clara, en el moment que no gaudeixi de la feina deixaré la missió (i no seré l’únic!).

La segona cosa de la que us volia parlar és més lúdica, és sobre l’excursió que vam fer amb el grup del Gecaventura’t al Ballibierna i la tuca Culebras, passant pel passo a Caballo.

La veritat és que aquesta va esser una excursió molt improvisada després que no sortís bé la que teníem prevista al Vignemale. Resumint molt, entre problemes amb els autocars, amb les reserves als refugis, i amb els horaris, es va decidir cancel·lar la sortida original, i, els joves, van organitzar una alternativa. Això també va fer que l’altre pla que tenia jo, anar a Benasque, quedar-me a la casa que hi té la meva bona amiga, la Mariángeles, i pujar al Perdiguero pel pas del funambulista tampoc tirés endavant. Però vaja, en tot cas, no em vaig pas quedar sense una bona ruta pel pirineu lleidetà.

La sortida al final doncs es va convertir en una excursió de pocs quilómetres, però, acompanyada d’una estada en un càmping, de relax, i amb barbacoa inclose. Vam sortir dissabte cap a mig matí, amb cotxe, i vam anar fins a l’àrea de Guissona on vam parar a posar gasolina i a comprar el que ens feia falta per la Barbacoa, que en principi havíem de fer per dinar. Tot i això, com que se’ns va fer tard, vam decidir dinar allà al famós bufet de carn, i fer la barbacoa per sopar. La sorpresa va esser que el bufet és molt més car del que era, ara costa 12 euros al cap de setmana (abans 8), cosa que a mi, ara que sóc vegà, no em va pas sortir a compte … tot i que també és cert que no em vaig pas quedar amb gana, i que, a més, em vaig emportar gairebé una cabeça d’all de regal, per les torrades del sopar ;-). Després de dinar ens vam posar en marxa (érem dos cotxes, 6 persones en total). I a mitja tarda ja arribàvem al càmping. Allà vam fer el registre amb una noia que al principi no ens va tractar massa bé però que al final ens va insistir a que anéssim a la festa de la piscina del poble del costat, organitzada per la comissió de festes de la que ella era membre, tot dient que ens ho deia a nosaltres perquè es veia que érem joves … alguns més que d’altres, vaig pensar! Vam declinar amablement la oferta perquè l’endemà havíem de sortir d’hora per anar a caminar (hi havia previsió d’alguna tempesta de tarda), i ella ens va etzibar que si érem bons per matinar per anar a caminar també ho érem per fer-ho després d’haver anat una estona de festa … En tot cas, després de registrar-nos vam escollir lloc per acampar, vam muntar les tendes i ens en vam anar una estona a la piscina. Tothom es va banyar menys jo, no em venia massa de gust. Després de la remullada ens vam posar a jugar a cartes, a un joc que potser molts coneixereu i que realment és divertit, l’”exploding kittens”. Finalment quan ja es feia fosc una noia del grup va marxar a fer ioga i els altres vam anar a preparar la barbacoa, just després de passar a comprar carbó i unes cervesetes al supermercat del càmping. Allà, a unes taules al costat de la barbacoa vam preparar també els entrepans d’esmorzar de l’endemà i vam coure la carn i hamburgueses vegetals. Ja tard, i fosc, ens en vam anar a la zona de càmping i cap a dormir. La Raquel i en David van dormir a la seva petita tenda, la resta vam dormir a la tenda gran (enorme) que tinc jo, la mateixa que vam fer servir ja fa tants anys amb l’Arnau Fluviá per pujar al Carlit … quins records! Dos van dormir dins de la tenda i els altres dos vam dormir sota del sobretoldo, a l’avancer, i és que no feia gens de fred per esser al mig del Pirineu! Quin any més estrany … I res, deixant a banda que venien bafarades de pudor d’animal mort (sembla que al bosc que hi havia a prop s’hi havia mort alguna bestia), vaig dormir molt i molt bé, em vaig despertar ben d’hora (quina novetat), vaig anar a fer una volta, vaig despertar la resta, vam desparar la tenda, vam fer un cafetó i en marxa!

El camí fins a l’inici de la ruta era llarg, molt llarg, i pujàvem amb la por que el cotxe d’en Bisnu no arribés. I és que en el viatge des de la Vall d’en Bas se li havia encès el llum de l’oli. Mal senyal! Però tot i això, vam anar pujant i finalment vam arribar sense problema fins un pantà que hi ha a més de 2000 metres, l’embassament de Llaudet, amb totes les instal·lacions típiques d’un pantà gestionat per Endesa … encara no entenem a qui se li va acudir fer un pantà allà dalt … però vaja, gràcies al pantà, la carretera de pujada que porta gairebé fins al refugi de Llaudet, està en prou bones condicions.

Vam deixar el cotxe a l’aparcament i allà, enmig de moltes furgonetes camperitzades, vam esmorzar. Sembla mentida com s’ha popularitzat l’anar a dormir en aparcaments a alta muntanya! Feia una bona fresca, i va començar a pujar una boira espessa des de les valls de sota, així que de seguida ens vam posar en marxa. El paisatge era verd i ple de flors, es notava que havia plogut molt durant la primavera. Entre tanta bellesa però destacava una planta, una planta alta i plena d’unes flors blaves precioses, però amb unes fulles molt característiques. Crec que jo mai m’hi havia fixat abans que n’hi hagués tanta al Pirineu! De fet crec que mai l’havia reconegut fins ara, era, ni més ni menys, que la Tora Blava, la planta més tóxica del Pirineu. N’hi havia per tot arreu, sobretot prop de zones amb aigua corrent. Vigilant no entrar-hi en contacte (la veritat és que n’he sentit tantes coses que ja no sé on acaba la realitat i on comença la ficció), vam anar pujant cap a la nostra primera parada, el refugi de Llaudet. Pel camí vam trobar poca gent, i només al refugi vam veure un grup nombrós de persones que iniciava també una ruta. Al refugi també ens hi va enxampar el Sol, així que ens vam posar crema solar, i cap amunt! El dia no era especialment assolellat, i, de fet, com més amunt anàvem, més boira trobàvem. Costava veure el cim. A la part final, abans d’arribar al cim, ens vam trobar amb una pujada ben dreta, una pujada on em vaig adonar per primer cop que ara vaig a caminar amb gent molt més jove que jo i que tira molt més (o potser és perquè estic desentrenat de l’alta muntanya ara que visc al nivell del mar …), el fet és que em van avançar i em van treure ben bé 50 metres … ara, a dalt, jo em recupero molt més ràpid … ja ho sabeu, per alló de tenir més glòbuls vermells que la resta de la gent … En tot cas, després de la forta pujada ja érem al cim!

A dalt feia bastant fred, i hi havia molta boira. El cim era però espectacular, una cresta molt afilada de roca, de fet era l’extrem d’una llarga aresta que acabava amb el pic de Ballibierna. A dalt hi vam trobar un grupet de gent, i, a sota, ja alviràvem l’espectacular Pas a Cavall que connecta el Ballibierna amb la tuca Culebras. El Pas a Cavall és una aresta molt afilada amb un petit estimberri de 10 metres verticals a un costat i una llarga caiguda de uns centenars de metres, però amb una inclinació d’uns 75 graus (no vertical) a l’altra. La veritat és que des de fora impressiona moltíssim, però, un cop hi ets, és ben senzill de fer. Jo vaig passar el primer, obrint el pas, i la resta va venir darrera, primer en David (que va anar ajudant a la resta mentre jo els feia fotos). També comentar-vos que just a sota del petit estimberri de 10 metres hi passa un caminet alternatiu que permet als que pateixen de vèrtic creuar aquest pas sense problemes.

Creuat el pas a Cavall ja érem a la tuca Culebras, on ens vam fer unes fotos i algun vídeo per enviar a en Guillem, que aquest cop no ens havia acompanyat. I des de la tuca Culebras ja era tot baixada per tarteres, una primera una mica més perillosa amb moltes pedres de mida mitjana “sueltes”, i una segona de molt més divertida, molt semblant a com era la del Pedraforca en el passat. Tota la baixada està coberta d’una roca vermellosa i negrosa que, de fet, és roca volcànica. L’origen, doncs una cambra magmàtica creada per la fricció de les plaques Europea i Africana que mai va arribar a desbordar en forma de volcà, es va refredar, i ara la erosió ha fet sortir. En tot cas, fos com fos la pedra, vam gaudir moltíssim tot baixant! Una altra curiositat sobre la baixada és que ja des de dalt del Ballibierna vèiem una cicatriu molt evident, de color diferent al de les pedres de l’entorn. Aquesta ens tenia ben encuriosits, semblava una colada de lava, o un petit torrent format per un flux fort d’aigua … però s’iniciava gairebé dalt de tot de la muntanya … així que no semblava que cap de les hipòtesis fos lógica. El misteri es va resoldre quan vam arribar a la zona (el camí de baixada creuava aquesta cicatriu), allà, en David es va adonar que en realitat era el trau deixat per una pedra gegant que va baixar des del cim de la muntanya. Espectacular! Vam estar una bona estona fent de detectius per reconstruir el que havia passat, de fet vam seguir la rasa fins al final i allà vam poder reconstruïr la brutal caiguda de la pedra i els rebots que va fer amb les pedres del voltant, per acabar esmicolada al fons de la vall, havia d’esser tot un espectacle!

Després d’una bona estona i d’una bona discussió de com de detectable deu esser intoxicar a algú amb tora blava … que pel que sembla és fàcil, i, a més, és difícil trobar la causa de la intoxicació, vam arribar als cotxes.

Ja tornant amb el cotxe ens vam prometre que farem plans per futures caminades, aquesta vegada pensant una mica més a gran escala! A veure si fem algun bon cim el proper any!

Finalment, i per acabar, vull comentar-vos que també vaig tenir alguns dies per treballar des de casa i veure alguna gent que feia temps que no veia. No vaig poder veure-us a tots, ho sento … el meu temps, com el de tots, és limitat! També em va venir a visitar la meva primera estudiant de doctorat, la Begoña, que està a punt de presentar la tesis. La seva tesis va sobre l'estudi d'una simulació que es diu Garrotxa, així que havia de venir a visitar-me a casa no creieu?!

Ah, i també dir-vos que encara vaig tenir temps de pujar a un volcà al que no havia pujat mai, amb els de Gecaventura’t, l’Aiguanegra, seguint amb la nostra tradició de fer caminades “nocturnes” les nits de lluna plena. En aquest cas va esser una caminada de vespre (encara amb el Sol al cel), per veure la posta de Sol des del cim. Ho vam aconseguir, i els núvols que hi havia ens van regalar un bon espectacle. A dalt vam sopar i ens vam acomiadar, i és que ja era hora de tornar a casa, i, aviat, cap a California!

Així doncs la propera entrada us escriuré ja des de 9 fusos horaris cap a l’oest! Continueu mirant les estrelles!

Estiu o primavera? Suècia no té estiu …

Hola!! Doncs sí, Suècia no té estiu, per molt que els suecs diguin que sí, per molt que insisteixin en que això és el “sommar”, això no és estiu, és primavera!!! I m’encanta! Suècia, no té estiu.

I és que us escric de nou des de Suècia, un cop ja s’han acabat les meves activitats típiques del juny, és a dir, la Ratafia i la flama del Canigó, i, les fantàstiques estades al Pirineu de Lleida, al centre MónNatura Pirineus, dins del programa de Joves i Ciència (en una propera entrada us parlarè de tot això). 

Després del fantàstic “retreat” del que ja us vaig parlar, i de tres setmanes per Catalunya, ja tenia ganes de tornar a Suècia. Tenia ganes de tornar a veure la gent, de reviure l’ambient del departament d’astronomia… tot i això, no em vaig trobar res de tot això, tot era molt diferent de com ho vaig deixar! M’explico. Quan vaig marxar, els estudiants de màster tot just havien presentat les seves tesis, i els investigadors encara rondaven per aquí preparant les vacances, en la meva tornada però, ja no hi havia estudiants, i la majoria d’investigadors estaven de vacances. Érem quatre gats contats. El departament estava buit, ja no hi havia entrega de fruita gratis per els “fika”, i a l’hora de dinar érem ben poca gent. Tot i el xoc inicial però, realment aquell era un ambient interessant també, pau i tranquil·litat per treballar en d’altres projectes, i a fora la natura era exuberant gràcies als petits i ràpids ruixats que cauen cada dia. La veritat és que hi havia pau però no hi havia pas temps per l’avorriment, de fet, un dia després que jo tornés va arribar l’Arturo, el meu estudiant de Mèxic, a fer-me una visita d’una setmana. La visita però no va començar bé per ell, de fet es va convertir en una visita de només tres dies desprès que visqués una situació duríssima als aeroports europeus … va perdre un vol, n’hi van cancel·lar un altre, i la resta anaven tots amb retard … va estar més de 40 hores en aeroports abans de poder arribar a Lund! Tampoc l’estada en sí va esser massa productiva, vaig intentar fer que arreglès una mica la memória de la tesis (que ha de presentar molt aviat), i que avancéssim en un projecte que fa temps que intentem tirar endavant, però no hi va haver un progrès clar. Tot i això, en la part personal sí que vam poder parlar molt, sobre el passat i sobre el futur, necessitàvem fer-ho, és quelcom que tot director de tesi hauria de fer un dia o altre! 

La segona setmana també va esser ben entretinguda, l’Arturo ja havia marxat però a Lund se celebrava el congrés de GaiaNIR. GaiaNIR és la idea d’un nou satèl·lit que es preveu llançar al 2050. Per aquest congrés vam tenir molts visitants, i jo, juntament amb dos post-docs, ens vam encarregar d’organitzar totes les pauses del cafè (portar i tallar pastissos, sucs i cafè, etc.). En aquest congrés també van venir visitants del departament de física quàntica i astrofísica de la UB, bons amics i coneguts de fa molts anys, la Mercè Romero (que segur que us n’he parlat en entrades anteriors), i altres dos líders de la missió Gaia. En general m’ho vaig passar bé, i el més important, vam poder posar-nos al dia sobre com va tot per Barcelona i en l’astronomia espanyola. Un cop acabat el congrés, com sol passar (però aquest cop exagerat) ens vam poder repartir les coses que sobraven de les pauses del cafè … van sobrar una bestiesa de sucs, també fruita fresca, galetes salades, i molt de cava, sí, cava català, de fet ens en vam poder emportar dues ampolles cadascú a casa! I els sucs … els sucs encara omplen la meitat de la nevera del departament … no s’acabaran mai!

Sobre les activitats fora de la feina, primer dir que estic molt content que les meves veïnes, en particular la Pamela, una noia brasilera, em van cuidar molt bé les tomateres i les flors i ara ja tenen totes tomates verdes que van creixent! Aviat crec que se’n podran collir! D’altra banda la Rebecca em va cuidar les meves plantes de la oficina, i jo li he tornat el favor regant les seves aquests dies que ha estat de vacances (a ella i a totes les oficines on he vist plantes). I, parlant dels veïns, un divendres, tornant de la feina, em van convidar a la terrasseta que hi ha sobre el meu apartament (s’hi ha d’entrar des de la casa principal, passant per dins d’una de les habitacions) a fer un toc. Ens ho vam passar bé i ens vam conèixer tots una mica millor, la noia brasilera, una noia i el seu xicot australians, i un noi francès que és el coordinador dels escoltes de la seva regió. De fet, tot xerrant se’ns van fer ràpidament les 12 de la nit, i, segurament perquè havia sopat poc, aquella cervesa negra i aquelles copes de vi blanc em van pujar com mai abans … vaig anar a dormir bastant begut … però com que no tinc mai ressaca, l’endemà a les 7 del matí ja estava a tope per anar a donar una volta amb la bici! Mai me n’havia adonat de com de bo era això de no tenir ressaca …

No us explicaré altra vegada en aquesta entrada que cada cap de setmana sortíem amb l’Óscar a caminar, 40km, però que sapigueu que aquest cap de setmana, tot i l’excés d’alcohol del divendres, també hi vam anar!

Ja per anar acabant només comentar-vos que vaig tornar a organitzar un divendres de jocs de taula al departament, ens vam trobar 7 persones, molta gent tenint en compte que tothom està de vacances! Va esser un bon vespre, vam menjar “focaccia” i pastís de carbassó fets per en Johan (us vaig dir que és un molt bon cuiner), i vam brindar amb cava català (el que havia sobrat del congrés), tot mentre jugàvem a dos jocs de taula (vam fer dos grups), un de col·lectiu, és a dir que es juga tothom junt i contra el joc, que es diu “pandemy”,  i un altre de competitiu que va sobre ocells (recol·lectar mejar, pondre ous, …). Continuaré organitzant aquestes activitats, son molt bones per generar un bon ambient de treball, i així m’ho té dit l’Óscar Agertz, l’investigador i amic que em té contractat.

Com he dit, la natura a Suècia, els tots els seus parcs dins i fora de la ciutat, està preciosa, i el clima … aaai el clima! Plujeta cada dia, i molta fresqueta … és una primavera eterna! Fins i tot han començat a sortir cama-secs davant de l’entrada del departament, i, siurenys i mataparents davant de casa meva!! Crec que gaudiré molt d’aquest país! 

Però, torna a esser hora de marxar, amb molta pena per no poder veure com aquesta natura exuberant dona els seus fruits les properes setmanes! Aquest cop em toca marxar de congressos, amb una primera parada a Barcelona, al congrés del consorci d’ARRAKIHS i una segona als Estats Units, com cada estiu. En el primer congrés, el d’ARRAKIHS, hi poden passar moltes coses, de fet, espero poder sol·lucionar tots els conflictes que tinc amb la coordinadora científica … ja us ho explicaré en una altra entrada. I en el segon, doncs em torbaré amb vells coneguts, l’Avishai, en Ji-hoon, en Joel, i en Clayton que s’ha casat aquest estiu! També hi vindrà en Corentin (post-doc a suècia amb mi), i ja tenim planejada alguna caminadeta al parc de les sequoies … ja us ho explicaré també! Pel que fa a la feina, en aquest segon congrés també parlarem del projecte que estic liderant dins de la col·laboració AGORA, aquest any amb moltes coses noves per presentar-hi! Serà interessant!

Una abraçada a totes i tots i continueu mirant les estrelles, jo altra vegada ho faré pel món!

Comença l'estiu: Canigó, Ratafia i Joves i Ciència

Hola de nou, 

Aquesta primavera-estiu està essent una època interessant de la meva vida, i com a tal, tinc moltíssimes coses per explicar-vos, i moltíssimes entrades a fer per aquest blog, en tinc tantes que no dono l’abast! Us adonareu, de fet, que moltes de les entrades no les vaig escriure en l’ordre en que estan publicades,  fins i tot algunes les vaig escriure mesos després que passessin les coses que s’hi expliquen. Al final però l’important és explicar el que va passar, i, a més, com que ho escric bàsicament per mi més que per vosaltres (si és que encara hi ha algú que s’ho llegeixi tot això), a mi ja m’està bé ;-).

Dit tot això, avui us parlaré de tres activitats que com ja sabreu si heu anat seguint el blog, s’han convertit ja en una tradició vital a l’entrada de l’estiu. Aquest any però també en aquestes hi ha hagut alguns canvis.

Primer us parlaré de la tradició de la flama del Canigó. 

Aquest any, en paral·lel amb les meves ganes d’organitzar coses a la meva nova casa a Suècia, i exemplificant d’alguna manera com de be em sento personalment, vaig decidir implicar-me més que mai amb la tradició de la flama del Canigó. Per començar, em vaig apuntar en les comissions de la flama dins d’Ómnium Cultural, i de la nova entitat de la “Flama del Canigó”. Vaig assistir a moltes reunions, algunes més productives que d’altres, i finalment, després de molts entrebancs per part de les autoritats franceses que no es volien deixar fer l’acte amb l’excusa de la sequera, vam aconseguir organitzar la jornada de la Regeneració. En realitat vam tenir sort ja que les pluges de finals de maig i principis de juny van acabar completament amb les seves excuses, sabem però que l’any que ve en tindran d’altres, estarem preparats! 

Deixeu-me que faci aquí un parèntesis abans de continuar el meu relat sobre la flama del Canigó i que aprofiti per explicar com funciona tot això de la flama del Canigó exactament, pels que no ho conegueu. La festa de la flama del Canigó consta de dues jornades principals, la de la regeneració, que es fa el dia 22 de juny a les 12 de la nit, i la del 23, la revetlla de Sant Joan. 

Al primer dia, el 22 de juny, és quan pugem al cim del Canigó la flama que es manté encesa i resguardada al Castellet de Perpinyà durant tot l’any i que simbolitza la llengua i cultua catalana. Amb aquesta flama encenem una foguera just als peus de la creu del cim del Canigó, amb llenya portada d’arreu dels països catalans, i llegim un manifest per la defensa de la llengua i cultura catalanes. D’aquesta foguera encesa al cim del Canigó s’encenen quinquers, entorxes i espelmes que multitud d’esportistes baixen de la muntanya la mateixa nit i distribueixen arreu dels territoris de parla catalana perquè tothom pugui encentre les fogueres de Sant Joan amb aquest foc que simbolitza la unió cultural catalana. La flama també tornarà a baixar fins al Castellet de Perpinyà on es guardarà un any més, encesa, fins la següent regeneració i així mentre quedi gent que parli la nostra llengua. La tradició, sorprenentment, no és molt antiga, va començar a les acaballes del franquisme però per molts és molt mes que una simple tradició, és un símbol de la vitalitat de la nostra cultura. Sé que a molta gent que viu en països on la cultura i la llengua estan assegurades veuen això com quelcom nacionalista i retrògrad, he voltat molt pel món i a aquests sempre els dic el mateix, que el dia que sentin com la llengua dels seus pares està desapareixent, i que no tinguin instruments de país per ajudar a mantenir-la en tornarem a parlar, però fins que això no passi que no em donin lliçons de què significa esser d’esquerres i ciutadà del món …

Al segon dia, el 23, la revetlla de Sant Joan, la flama, guardada al refugi de Cortalets, torna a pujar dalt del cim del Canigó on es fa una gran foguera amb llenya portada també de molts territoris de parla catalana. 

Aquesta és doncs la tradició en la que he participat moltes vegades (menys de les que m’agradaria) des de ben jovenet. Aquest any, amb la Raquel i en Guillem, bons amics de la Vall (Geca, Pessebre Vivent, Marboleny …), vam decidir pujar-hi des del refugi dels estables, més amunt de Prats de Molló. Vam decidir que aquesta vegada sortiríem havent dinat de la Vall i aniríem directament fins al refugi dels Estables des d’on pujaríem fins dalt del Canigó a participar a la regeneració, i baixaríem a dormir amb tendes (o, en cas que hi hagués lloc, al refugi lliure) just sota la xemeneia, que pels que no ho sapigueu és el nom que rep la grimpada final per pujar al Canigó per la ruta del refugi de Marialles. I així ho vam fer. Després d’una pista interminable, plena de sots, amb la Raquel conduïnt un pèl massa ràpid pel meu gust, jo patint moltíssim a cada sot i fent de copilot (de tantes vegades que he vist gent deixant-s’hi el càrter en la pujada al Canigó per Cortalets he desenvolupat un trauma), i en Guillem rient darrera, vam arribar als fantàstics paratges del refugi dels Estables, i, per sorpresa nostra, hi estàvem sols. Primer vam pensar que potser era perquè era aviat, però realment no era pas així, anàvem justos de temps! Vam posar-nos en marxa i després de passar pels refugis del collet de Roques Blanques, on hi havia una parella de francesos molt estranya que creiem que havien fet d’aquell refugi lliure casa seva, vam dirigir-nos ràpidament fins al Refugi de Marialles. Allà vam creuar-nos amb la primera gent que vam trobar, i va ser quan ens vam adonar que no anàvem tan bé de temps com pensàvem. Així doncs, sense pràcticament parar, vam continuar amunt, mentre vèiem com s’anava ponent el Sol. Vam arribar al refugi de sota la xemeneia que ja fosquejava, i allà, vam trobar-nos-hi molta gent que s’hi havia quedat a sopar. Nosaltres no teníem temps. Tot i això, sí que vam poder deixar les motxilles al refugi ja que aquest estava desocupat, i de tota la gent que hi havia per allà, ningú pensava quedar-s’hi a dormir, tothom baixaría fins a Marialles, o, fins al Coll d’Ares, a entregar la flama aquella mateixa nit. Així doncs, sense sopar, vam tornar a posar-nos en marxa. Pel camí, vam atrapar un grup de gent entre els quals hi havia un bon amic del Rafel Tresserras, l’antic cap d’agrupament dels escoltes d’Olot (que petit que és el món!). Acompanyats d’aquest grup vam anar pujant, i se’ns va fer de nit quan encara quedava ben bé una hora de camí. A la xemeneia, on ens havien avisat que hi havia perill de caiguda de roques després d’una forta esllavissada que havia passat feia menys un any, alguns es van posar casc, d’altres vam decidir que el perill no era tan gran com se’ns havia dit (inconscients … sí, ho reconec), i després d’aquesta paradeta, cap amunt! En un tres i no res érem al cim, després de me´s de 100 metres de desnivell gairebé vertical. A dalt ens vam trobar que feia un fred horrorós i bastant vent, i no sé perquè sempre em sorpren això, amb els anys que fa que hi pujo, i sempre em passa el mateix! És gairebé un 3000! En Guillem anava màniga i pantaló curt, i jo, tot i anar molt abrigat, em vaig posar a tremolar com si m’estigués congelant, vaig detectar de seguida que el que em passava era que sense haver menjat res des del dinar i que estava patint una baixada de glucosa. Em vaig prendre un parell de sobrets de sucre (sempre en porto per si de cas, tot i que això no m’havia passat mai abans … ens fem grans!), i al cap d’una estona ja em vaig trobar millor. Allà al cim, tot i la recomanació de que no hi pugessin més de dues persones per equip de foc, hi havia molta gent, és cert però que ni de bon troç la bogeria de gent de fa uns anys. Vam esperar una estona que arribés la flama que pujaven des del Castellet de Perpinyà, i ens vam distreure una estona rient amb uns joves de Manresa que, per les bromes que feien, estava clar que havien begut una mica, i més quan ens vam adonar que portaven unes pataques amb un licor d’herbes ben fort. L’acte de la regeneració va acabar amb el cant dels segadors i amb molta gent emocionada, i ràpidament, tothom va començar a baixar, i és que el fred, la gana i la son ens empenyia. La baixada va esser ràpida, fins i tot la desgrimpada, i de seguida vam arribar al refugi on havíem deixat les motxilles. Allà ens hi vam trobar un parell de persones dormint, i vam decidir anar a fora a encendre un bon foc i sopar una mica (també a veure una mica del moscatell que en Guillem havia portat, un ampolla d’un litre i mig de fet). També, ens vam acomiadar dels nous amics que havíem fet (els de la pujada), donant-los una mica de moscatell per animar-los en el camí que els quedava, ells es dirigien al Coll d’Ares pel que els quedaven encara unes quantes hores de camí. Ja amb el foc ben encès, i sopats, van arribar un altre grup de persones, que justament eren els pares dels que dormien al refugi. Aquests, després de despertar als fills, també es van acomiadar i ens van deixar el refugi per nosaltres. Es feia tard i l’endemà al matí volíem matinar per arribar aviat a casa, així que vam agafar caliu del foc i vam encendre l’estufa de ferro colat del refugi, en un tres i no res el refugi es va escalfar i nosaltres ens vam posar a dormir a les lliteres de ferro (a baix) i fusta una mica trencada (a dalt). L’endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar ràpidament i cap avall! La tornada va esser feixuga, amb la son acumulada, i amb parades per recollir una de les últimes herbes que em faltaven per fer la ratafia, en concret la flor de pi. Vam arribar aviat al cotxe, i, després de poc més d’una hora de patiment pels sots altra vegada, vam para a fer un vermut en un bar de Prats de Molló. Jo no hi havia estat mai però el castell que queda just a sobre, i la zona medieval del mateix poble bé que mereixen una visita en un futur! Després del vermut vam marxar i directe fins a Olot, amb temps de sobres per dutxar-nos i preparar la revetlla. Jo, però, al final vaig decidir quedar-me a casa a descansar, i, un any més, no celebrar la revetlla amb ningú.

La segona cosa de la que us parlaré avui, i aniré molt per feina, és la ja llarga tradició de fer ratafia. Aquest any vaig decidir fer-la en “petit comité” a casa, amb la meva mare, en Marc Valls i la Núria Feixas. No tenia ganes de multituds … En vaig fer 10 litres amb anís anissat i 3 litres amb aiguardent destil.lat en el pessebre vivent de Joanetes, veurem  com queda! La veritat és que fer la ratafia així en “petit comité”,  sense l’estrès de tanta gent com els altres anys, és molt més agradable, feia anys que no gaudia del procès! Em sap greu per la gent que ja contava fer-ne cada any amb mi, però, anar a recollir les herbes (més de 52!), per molt que ara ho faci gairebé tot la meva mare que ja se les ha après, encarregar l’anís, fer el suc de taronja i llimona per tanta gent, preparar el material … era un estrès massa gran per mi, i aquest any no em venia de gust passar per tot això. Així que res, va anar bé, i crec que a partir d’ara ho faré així. Estic aprenent a intentar fer només el que realment em faci feliç i de la manera que a mi m’agradi, si em ve de gust fer-ho amb gent, ho faig, sinó no! Ja us explicaré com ha sortit la ratafia d’aquest any, i, potser, en rebreu alguna ampolleta ;-).

Finalment, la tercera cosa de la que us vull parlar, i també seré breu, tot i que podria explicar-vos-en mil i una històries, és sobre les estades de Joves i Ciència al MónNatura Pirineus, a les Planes de Son. Sí, un any més, i ja en portem vuit, vam fer el projecte d’astronomia amb la Laia, en Víctor i l’Ignasi acompanyats de 10 nenes i nens fantàstics, també de quatre grups més d’investigadors, monitors de lleure i personal del centre amb qui ja hem compartit moltíssims bons moments allà dalt als Pirineus. Aquest any però hi havia diverses novetats. La primera, trista, que en Víctor no va poder esser allà amb nosaltres fins la segona setmana, era la primera vegada que no compartíem les dues setmanes tots quatre junts, i es va notar, i molt! La segona, una altra persona que ja no la tenim a les estades, la Carla, l’antiga coordinadora del programa, ella ja no treballa en el projecte i, de fet, està de viatge pel món treballant i gaudint d’altres projectes personals i professionals molt interessants. De fet, la Carla és una de les impulsores d’un fantàstic projecte anomenat Hypatia. Aquest projecte el dirigeix un equip format íntegrament per investigadores, i el que fan és simular una missió espacial a Mart, treballant durant dues setmanes aïllades en al desert de Utah. L’altre projecte de la Carla, vital, és un viatge de diversos mesos per l’Amèrica llatina, quina enveja!! I ara, per acabar amb les novetats, una de relacionada amb el propi projecte de Joves i Ciència, una de les tardes de les estades la vam dedicar a una gimcana interdisciplinar. En aquesta gimcana els nois i noies hi participaven en grups on hi havia una participant de cadascun dels projectes de Joves i Ciencia (fotosíntesis artificial, física de partícules, biologia molecular, ecologia, i astronomia), i l’objectiu que tenien era resoldre 10 enigmes científics de totes i cadascuna de les branques de la ciència representades pels projectes. Ens ho vam passar molt bé, i vam aprendre també nosaltres moltes coses, entre d’altres, la dada curiosa que si poséssim en línia l’ADN de totes les cèlules de totes les persones del planeta, aquest arribaria fins a una galàxia a 40 milions d’anys llum!! Una bestiesa!

A part del projecte multidisciplinar, com cada any, vam fer classes teóriques, i, tot i el mal temps dels primers dies, vam poder observar moltíssimes coses al fantàstic cel nocturn del Pirineu. Les noies i nois del nostre projecte ens van sorprendre molt agradablement, van esser de fet dels millors que hem tingut fins ara. I, pel que fa a la part lúdica, vam fer uns quants dies crossfit i ioga, jo vaig fer meditació, i vam anar un parell de dies a sopar a Esterri, un dia amb tots els profes, i l’altre, quan ja va arribar en Víctor, nosaltres quatre. Ah, i l’excursió del diumenge (el dia que ens donen de festa, de les dues setmanes que estem allà dalt), vam anar a pujar al Montardo, una excursió que va acabar amb una bona remullada a un llac on corria l’aigua (sabeu que no us heu de banyar en llacs del Pirineu on l’aigua no corre, ja que allà s’hi acumulen tots els tóxics que porteu amb vosaltes! Crema solar, repelent de mosquits, la propia suor …). 

Com us he dit podria explicar-vos moltíssimes més coses sobre les estades de Joves i Ciència però no vull allargar tant aquesta entrada així que us deixaré només amb dues anècdotes que considero rellevants. La primera, que va esser la meva primera prova de foc com a vegà, i va anar prou bé! Menjar vegà no vol pas dir menjar malament, to tel contrari… l’únic punt negatiu és que en el sopar amb la resta de profes a Esterri vaig haver de saltar-me el veganisme … i és que en un restaurant típic dels Pirineus és difícil trobar opcions veganes, de fet, no hauria pogut menjar res! En el cas del sopar a Esterri amb la Laia, l’Ignasi i en Víctor, sí que vaig fer un bon sopar, una pizza vegana boníssima. La segona anècdota està relacionada amb una de les activitats lúdiques que fem cada any, la cursa d’orientació. Aquest any diversos dels professors, després de motivar-nos moltíssim, vam decidir participar a la cursa d’orientació, vam anar ràpid i vam aconseguir trobar totes les fites però en acabar alguns van descobrir que se’ls havien enganxat rènacs (paparres), dos ho van detectar la mateixa tarda però el tercer va tardar una mica més, i, de fet, se li va enganxar en un lloc ben íntim … per sort tot va quedar en una divertida anèctoda, tot i les preocupacions lógiques per totes les malaties que recentment estan escampant aquests maleïts xucladors de sang… 

I així, amb tot això, un any més, es van acabar les estades al MónNatura, i, només un dia després, jo tornava ja cap a Suècia.

Ah, no puc deixar de dir-vos que tot i que el dia després de tornar del MónNatura ja vaig tornar a Suècia, encara em va quedar temps per participar en una taula rodona sobre geometria i astronomía, que va esser, com ho podria expressar sense entrar en detalls … diguem que … com a mínim curiosa. Després vam sopar de pícnic i els vaig fer una observació astronómica pública que va tenir prou éxit. L’endemà però em vaig començar a trobar malament, i és que aquest any al MónNatura va estar circulant un virus estomacal ben estrany … una nit de febre i un dia de mal de panxa … molt contagiós! De fet ho vaig contagiar als de casa només veient-los una nit! A Suècia però em vaig recuperar ràpidament.

I amb això acabo l’entrada d’avui, des d’Olot i apunt per volar cap als estats Units! Sobre això, el congrés d’ARRAKIHS, i la meva visita llampec a la Vall, amb algunes sortides del grup de Gecaventura’t, us ho explicaré en una altra entrada!

Continueu mirant les estrelles!