Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (1era part)

Hola a tots, després d’uns mesos en els que he dedicat el blog a explicar-vos un únic viatge, el viatge/aventura que vam viure per anar a veure un eclipsi total de Sol atravessant els Estats Units, en les tres properes entrades us parlaré del que m’ha passat aquesta tardor i hivern, des d’un viatge fallit a Kénia, passant per la decisió de deixar o no la recerca i acabant l’any amb un viatge al Marroc. Com veieu tinc Moltes coses noves per explicar-vos així que no perdo més el temps i m’hi poso, som-hi!

S’havia acabat la meva aventura pel pròxim orient, ja era a casa, a la Garrotxa, però no per massa temps. Vaig arribar just per viure els fets de l’1 d’Octubre, i vaig marxar just després, el dia 4, a una nova aventura. La nov aventura s’havia gestat dos anys endarrere quan vaig regalar al meu germà (pel seu trentè aniversari) un viatge a l’àfrica, un viatge per fer un safari a Kènia.

Tot i que feia temps que li tenia promès, encara no havia trobat el moment per agafar-me vacances i organitzar el viatge, la decisió de deixar Jerusalem però ho va canviar tot. Just després de prendre aquesta decisió vaig pensar que una bona manera de començar la meva nova vida era fer-ho amb un bon viatge, i quin millor que el viatge a Kènia que havia promès al meu germà? Així doncs al juliol em vaig posar a organitzar-ho tot. Va passar l’estiu i al setembre ja ho tenia tot ben lligat, però no va esser fàcil, de fet crec que va esser amb aquest viatge amb el que va començar la meva “maledicció dels viatges 2017”. A part de tot el que passaria en el viatge per anar a veure l’eclipsi total de Sol als EUA, del que ja us he parlat, i del que passaria més tard amb el meu viatge a Mèxic, i la tornada a Barcelona (del que també us vaig parlar, recordeu els terratrèmols, huracans … oi?), també vaig tenir uns quants problemes per aconseguir comprar els vols cap a la capital de Kènia (Nairobi). El fet és que els primers vols que vaig comprar em van sortir molt barats, i en aquest cas es va complir aquella dita que diu: “lo barato sale caro”. Què va passar= doncs que vaig comprar uns vols amb la companyia Air Marroc, companyia de vols amb la que de veritat us dic (i recordeu que he volat molt en la meva vida) recomano no comprar mai bitllets, i és que resulta que per ells és molt habitual cancel·lar-te la reserva si més endavant troben que hi ha gent que els ofereix més diners o si veuen que l’avió no s’omplirà en les dates que tu has reservat.  Amb tot això, a tres setmanes del viatge em van enviar un correu electrònic on em deien que em cancel·laven el vol i no em donaven cap altra opció. Vaig tardar mesos a recuperar els diners dels bitllets i em vaig haver de buscar la vida per trobar bitllets nous, ara molt més cars, de fet molt més  cars del que haurien set si inicialment hagués reservat els vols en una companyia aèria de confiança. Amb desgana vaig reservar uns bitllets ben cars amb la companyia “Turkish Airlines”, companyia amb la que havia volat moltes vegades abans per anar a Israel i que no m’havia portat mai cap problema. Els nous vols eren molt pitjors que els primers ja que incloïen una llarguíssima escala, cos que no passava amb els primers. El nou recorregut que faríem per anar a Nairobi era el següent: sortíem de Barcelona, fèiem una escala de 9 hores a Istanbul i després directe a Nairobi. Allà a Nairobi ens havíem de trobar amb un noi que vaig conèixer en un fòrum de la famosa guia de viatges “Lonely Planet”. Aquest noi, l’Ivan, arribava un dia més tard, això ens donava a mi i al meu germà temps per anar a llogar un 4x4 i visitar la ciutat. Després, junts, visitaríem diversos parcs naturals fins el dia 13 d’Octubre. De tot això, de les dates i del viatge, només m’inquietava una cosa: al dia 10 d’Octubre hi havia la segona volta de les eleccions estatals a Kènia, i feia poc, un parell de mesos, en la primera volta hi va haver actes violents durant la jornada electora.

Aquest era el plà inicial, la realitat no va esser en absolut aquesta.

Va arribar el dia 4 d’Octubre, jo ja havia deixat endarrere la meva estada a Jerusalem i amb el meu germà vam agafar les motxilles i ben d’hora (de nit de fet) vam anar amb cotxe fins l’aeroport. Allà, al costat de l’aeroport, vam deixar el cotxa en un “Aparc and Go”. Aparcat al cotxe vam agafar un autobús llançadora i cap a la Terminal 1. I va començar el viatge.

La primer part del viatge va anar molt bé, el vol va sortir a l’hora de Barcelona i sense ni adonar-nos-en (tot i que jo no vaig pas poder dormir a l’avió) ja érem a Istanbul. Allà tocava esperar 9 hores fins que sortís el vol cap a Nairobi. Vam voltar una bona estona per l’aeroport, vam menjar alguna cosa, vam dormir, van passar les hores, i poc abans de la sortida del nostre vol cap a Nairobi, sense pensar-ho massa, probablement pel cansament, vaig decidir anar a canviar els diners a una oficina de canvi. I aquí vaig cometre l’error més gran de la meva vida en un viatge, un cop canviats vaig posar els diners en el mateix lloc que el passaport, i tot plegat, sense vigilar gens, directament a la motxilla que portava penjada a l’esquena. Ara, mesos després que passés tot això, i amb tot el temps que he tingut per pensar-hi, veig ben clar que aquest error el vaig cometre per dos motius, el primer, perquè estàvem molt cansats del viatge (8 hores esperant dins l’aeroport, voltant per botigues i menjant dolços gratis …), i segon perquè no estic acostumat a viatjar en grup, això va fer que baixés la guàrdia i que no parés atenció a les coses que portava a sobre. En resum, el que va passar després del canvi de moneda és que ens en vam anar a seure a una porta d’embarcament per esperar que acabés de passar la hora que faltava per la sortida del nostre vol (porta d’embarcament que poc després acolliria als viatgers que anaven cap a Tel Aviv, quantes vegades havia passat per aquella porta!), allà, sospitosament, un senyor vestit de monjo budista, a qui no li anava ni li venia el què fèiem, se'ns va acostar i ens va demanar que què fèiem, on anàvem i perquè hi anàvem… em va semblar estrany però desgraciadament no hi vaig fer cas; mitja hora abans de la sortida del vol ens vam aixecar, vam anar a la nostra porta d’embarcament on un panell anunciava “Nairobi” i llavors el desastre, poc abans de l’obertura de la porta vaig obrir la motxilla i em vaig adonar que ja no hi havia la carpeteta amb els diners, el passaport i el bitllet d’avió! 

Espantat vaig dir al meu germà que continués el viatge, que pugés a l’avió quan comencés l’embarcament, que jo anava corrent a mirar si m’havia caigut el passaport a la porta on ens havíem assegut abans (estava convençut que la trobaría, il·lús de mi!). Vaig córrer per tot l’aeroport, vaig passar per la policia de l’aeroport, per l’oficina d’informació (em van atendre molt malament), i allà em van enganyar per sortir de la zona de portes de l’aeroport per demanar si havien trobat res a objectes perduts, allà no havien trobat res tampoc, i a més, després de preguntar-los això i intentar tornar a la zona de portes ja no em deixaven tornar! Clar, no tenia ni bitllets ni passaport! Després de gairebé posar-me a plorar, finalment vaig aconseguir que em fessin un passi temporal i vaig poder arribar on m’esperava el meu germà. Ja era tard, no havia trobat el passaport i havíem perdut el vol. El meu germà no m’havia fet cas i s’havia quedat allà, esperant-me mentre tothom pujava a l’avió.

Junts una altra vegada vam tornar a revisar tots els lloc pels que havíem passat, vam tornar a la policia de l’aeroport i finalment vam decidir sortir de la zona de portes i anar a la policia de duanes per veure si podíem aconseguir un passaport o passi temporal. Mentre esperàvem que els policies parlessin amb els seus superiors vam anar a l’oficina de la companyia aèria. Allà ens van fer esperar unes 2 o 3 hores llarguíssimes, només per acabar dient-nos que no em podien deixar volar a Nairobi, ni tampoc tornar a Barcelona! A més no ens tornarien els diners dels bitllets. Us podeu imaginar la situació? Atrapat a l’aeroport! Tothom diu que igual que la peli, si-us-plau no m’ho torneu a repetir més, jo NO HE VIST AQUESTA PELI! Desesperat, sense saber què més fer, els vaig dir que jo tenia el DNI, que amb el DNI m’havien de deixar tornar. Em van dir que no, que aquest document que els ensenyava no servia per poder volar des d’Istanbul a la Unió Europea.

Després d’això vaig tornar a l’oficina de la guàrdia de fronteres i allà em van fer esperar una hora més fins a dir-me que el millor que podia fer era trucar a l’ambaixada ja que tampoc em podien deixar passar la frontera (no em podien fer una Visa d’entrada sense tenir un passaport). Sí, definitivament estava atrapat a l’aeroport. Vaig trucar doncs a l’ambaixada (la broma em va costar 20 € per una trucada de 2 minuts totalment improductiva). Quan vaig trucar al mòbil de l’ambaixada em van redirigir a una altra línia, la d’emergències ja que era divendres a la nit i ja estaven de cap de setmana. Des de la línia d’emergències em va respondre una senyora gran, adormida, que l’únic que em va dir és que era cap de setmana i que no podia fer res, que m’havia d’esperar fins el dilluns … molt fort oi? Era la línia de telèfon que tenia l’ambaixada per EMERGÈNCIES!!!! Li vaig intentar fer entendre que era una emergència, que jo no podia sortir de l’aeroport ni per terra ni per aire, ella gairebé em va penjar el telèfon …  no en vaig treure res més … maleïdes ambaixades espanyoles …

En aquest punt els guàrdies em van veure tan desesperat que em van permetre entrar a la zona de portes de l’aeroport a esperar mentre m’aconseguien una visa temporal (pagant els 20€ per cap és clar). Amb la visa temporal podria sortir de l’aeroport, caminant, arribar a una comissaria de policia, allà fer una denúncia pel robatori del passaport, tornar a l’aeroport i amb la denúncia intentar comprar un vol per tornar, o, en cas que no pogués, fer una visa oficial per entrar a Istanbul i esperar a dilluns per anar a l’ambaixada. Després d’una bona estona, i que mengéssim alguna cosa en un dels restaurants de l’aeroport (de fet només el meu germà va menjar, jo no tenia gens de gana), el policia va aparèixer tot suat dient que ens havia estat buscant per tot l’aeroport. Se’l veia feliç d’haver-nos trobat i d’anunciar-nos que podíem sortir a fer la denúncia.

Amb tot això el meu germà em seguia per tot arreu donant un suport passiu però continu. 

Vam caminar des de l’aeroport fins a la comissaria de policia més propera (ens va costar prou trobar-la, sobretot perquè em costava confiar en les indicacions que ens van donar els taxistes que hi havia fora de l’aeroport… i és que en aquests països és habitual que t’enganyin per dur-te ells amb taxi als llocs). Després de caminar per carrers foscos, creuar controls de l’exèrcit i endinsar-nos en una zona d’edificis aïllats i silenciosos, finalment vam trobar la comissaria, hi vam entrar. Allà dins un parell de policies mig (o totalment) adormits, ens vam fer passar el control de seguretat i em van fer acostar a una finestreta on vaig presentar-los la nostra situació. Ens van fer seure i esperar. Al cap d’una estona va arribar el director de policia, em van treure a fora (tres policies i jo), i jo espantat els vaig respondre totes les preguntes que em van fer (resulta que això de fer-me sortir a fora només era perquè volien fumar …). Vam tornar a entrar, vaig tornar a seure i després d’una bona estona, de revisar el document de la denúncia (escrit en turc) fer-los canviar el meu nom i cognoms, que havien escrit malament, i firmar tots els documents que havien redactat, vam poder deixar la comissaria i tornar a l’aeroport. Ja amb la denúncia vam intentar comprar bitllets de tornada (esperant 2 hores més al lloc de la companyia aèria, i és que aquella oficina era un desastre de desorganització), i no ho vam aconseguir. Amb això, vam tornar a la policia de fronteres, els vam agraïr l’ajuda, els vam explicar la situació i ens van fer la visa per poder entrar a Istanbul i així, el dilluns, anar a l’ambaixada per aconseguir un nou passaport o un document que ens permetés tornar a casa.

Així doncs, ja ens teníeu, cansats, frustrats per no poder arribar a Kènia, vam agafar un taxi i cap al centre d’Istanbul,. En lloc d’anar a Kènia (ara ja teníem clar que no hi arribaríem), estaríem 3 dies per Istanbul. Ens hi havíem de resignar, i aprofitar al màxim la visita a aquesta ciutat. Jo ja hi havia estat però el meu germà no, així doncs encara podia esser, almenys per ell, una experiència del tot nova i interessant.

Vam arribar a les 3 de la matinada a la zona d’hostals que jo em coneixia, al costat de la catedral de Santa Sofia, i ens vam posar a buscar. Vam estar una bona estona caminant, buscant hostals. El meu germà estava cansadíssim i començava a estar fart de dur la motxilla (li feia mal l’esquena), i em demanava que agaféssim la primera cosa que trobéssim. No era tan fàcil. Finalment vam trobar un lloc, un lloc amb una habitació petita, cutrilla, amb un llit de matrimoni, a 2 minuts de la catedral de Santa Sofia i de la Mesquita Blava. Aquesta petita habitació es va convertir en el nostre lloc de repòs després d’un dia tan esgotador. El dissabte seria un nou dia. El primer viatge dels germans Roca no seria a Kènia seria a Istanbul.

Ja instal·lats, amb els sacs de dormir desplegats i a punt per anar a dormir, vam contactar amb la nostra mare per explicar-li (d’una manera una mica menys dramàtica de com l’havíem viscut) l’experiència, i que com a conseqüència arribaríem abans del previst. També vaig contactar amb el nostre company de viatge per dir-li que no podríem llogar ni compartir el 4x4 a Nairobi.

Fet tot això, i de veritat que ens ho mereixíem, cap a dormir i a punt per viure 3 fantàstics dies per Istambul!

En la propera entrada us explicaré què vam fer i què hi vam veure!

Continueu mirant les estrelles!

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (7ena part, i última!)

Hola a tots, ha arribat el dia, l'última entrada sobre el viatge pels EUA per anar a veure l'eclipsi total de Sol del 2017. Som-hi!

El bus va arrancar i vam deixar la ciutat, encara de nit. En la primera part del viatge vam travessar una zona molt extensa de camps de cultiu, verda, on vam fer una primera parada (aquest tros vaig passar-me'l dormint pràcticament tot). A la parada vaig aprofitar, com no, per reemplenar una copa d'aquestes de "plàstic tou" que tenen aquí, amb el meu cafè preferint, amb gust a vainilla francesa, i sí, dic reemplenar, i és que vaig descobrir que si demanaves per reemplenar, el preu era de mig dollar menys (molt català tot plegat). La parada va durar mitja hora, en un lloc idíl·lic, enmig del no-res, envoltat de camps i petites granges, i amb un cel blau profund només tacat amb alguns núvols molt fotogènics. El temps em va passar volant i vaig tornar ben just, massa just! Sort en vaig tenir d'en Jorge que va intentar convèncer el conductor que no marxés! M'havia endarrerit mig minut i el senyor ja em volia deixar! Us imagineu que m'haguessin deixat? Enmig del no-res? Llavors això sí que s'hauria convertit en una història digna d'escriure un llibre, si és que no ho és ja. Tot i això no vaig ser l'últim d'arribar al bus, i, de fet, dues persones van sortir corrent de la cafeteria de l'estació de servei i van atrapar el bus ja a camí de l'autopista! Encara no tinc clar si no vam deixar algú ...

El viatge va continuar. El paisatge va canviar progressivament del verd dels camps de cultiu al terròs del semidesert que hi ha en la transició amb Utah, creuant part d'Arizona i entrant finalment a Nevada. Després del terròs el paisatge va canviar fins al marró/vermellós del desert de Nevada. Vam passar molt a prop de l'entrada al parc natural del Grand Canyon, i finalment, després de molts quilòmetres de desert, vam arribar a Las Vegas. La ciutat de Las Vegas es veia ja de molt lluny, era una gran ciutat enmig del desert, sembrada de casetes baixes i amb un centre amb enormes edificis (la majoria hotels/casino). Vam tenir la sort que la parada de bus era just enmig de la zona central de la ciutat pel que o bé a l'entrada o bé més tard a la sortida vam poder admirar de ben a prop tots els casinos de la ciutat, molts d'ells reconeixibles de les pel·lícules de Hollywood. Vam baixar del bus, i és que aquí hi havíem de fer transbord. Per variar el bus que havíem d'agafar anava amb retard, ens hauríem d'esperar. Amb mitja hora de retard ens van fer posar en fila per començar a pujar al bus. La senyora que organitzava els busos, a diferència de la de Salt Lake City, era una dóna molt energètica, amb un xic de mala llet, i que no parava de treballar. Sorprenentment vam veure que es cuidava tant de netejar els vidres del bus, com de carregar-los de benzina, a més de fer que la gent es posés en fila, també va ser ella qui va moure el bus d'un estacionament a un altre. Era tot un fenomen! I amb una energia inacabable!

El bus però no va sortir de seguida (ni amb la mitja hora de retard), de fet vam estar esperant mitja hora més drets, mentre una senyora i un senyor donaven voltes al bus comprovant vés a saber què. I no sabeu pas quin bus era el que comprovaven? Doncs del mateix que ens havia portat des de Salt Lake City ... sí senyores i senyors, vam tornar a agafar el mateix bus, bus que se suposava que anava tard tot i que nosaltres havíem arribat gairebé a l'hora. Efectivament vam sortir tard, al final amb una hora de retard. I aquí ja ens vam tornar a posar nerviosos, l'escala següent, a Los Ángeles, era de només una hora de durada... ens tornaria a tocar patir per si el perdíem... a més el bus va començar a fer un soroll estrany que em va inquietava moltíssim, no podia ser que s'espatllés també, només ens faltaria acabar parats enmig del desert de Nevada! Amb tot això finalment vam pujar altra vegada al bus i som-hi, a creuar el desert, passant prop de la zona de l'àrea 51 (sí aquell lloc tan misteriós que surt a totes les pel·lícules i on diuen que el govern americà hi guarda/estudia els ovnis), i també de la Vall de la Mort. El paisatge va canviar ben poc mentre es feia fosc, i vam acabar fent una parada tècnica just en el moment de la posta de Sol. Vam parar en un petit poblet on hi passava un tren de mercaderies llarguíssim (no us enganyaria si us digués que feia més de mig quilòmetre), uns trens que es veu que són típics aquí als EUA. Allà a la parda vaig fer un altre dels meus cafès preferits i ja era hora de continuar el viatge, ara sí directament fins a Los Àngeles, no a la nostra parada però sinó a la primera de les moltes que vam fer dins la ciutat.

Enmig de la foscor vam deixar el desert i ens vam endinsar en la zona boscosa que queda prop de la costa Californiana. Anàvem tard però al conductor no se'l veia pas amb ganes d'afanyar-s'hi (la parada que vam als afores de Los Àngeles fer va ser ben llarga tu!). Eren les 10 de la nit i teníem l'altre bus a les 1, i tot i que semblava que ja érem ben a prop de Los Àngeles, pel que jo estava esperançat tot mirant el google maps tota l'estona, la veritat és que ens quedaven una quantitat enorme de parades enmig, i a cada parada ens hi passàvem ben bé 10 minuts, encara no sé per què (o simplement potser no eren tan llargues però amb els nervis per no perdre el bus se'ns hi feien, tant a mi com a en Jorge). Quan va ser evident que no arribaríem a temps vaig deixar d'estar nerviós, és curiós que ràpid vaig acceptar que el viatge es podia allargar encara unes 8 hores més de les previstes (que era quan sortia l'altre bus des de Los Àngeles fins a Santa Cruz), però amb tot el que ja havíem passat ... tot i això en Jorge no ho portava tan bé com jo. Vam arribar a los Àngeles, a la nostra parada de bus que tornava a ser al centre, enmig dels enormes edificis d'oficines típics de les pel·lícules americanes. Vam baixar corrent i vam demanar a uns quants treballadors de l'estació de busos on era el lloc on s'agafava el que sortia cap a Santa Cruz. Després d'uns minuts de confusió en els quals vam creure que ens deien que ja havia marxat, un home ens va indicar que anéssim al final de l'estació de busos, que el bus sortia d'allà. Corrent vam arribar a l'últim bus però no hi havia conductor pel qual vam suposar que no era aquell sinó el penúltim. Ho vam demanar al conductor i ens va dir que no, que ell no anava a Santa Cruz ... ens va caure el món a sobre ... vam creure ara sí que se'ns havia escapat, tot i això, després d'uns minuts de depressió es va acostar altre cop el treballador que ens havia dit que anéssim al final de l'estació i ens va dir enèrgicament que era l'ÚLTIM bus, que esperéssim allà que ja venia el conductor. I efectivament, un senyor molt simpàtic, a qui li va fer molta il·lusió que fóssim d'Espanya, ens va dir que sí que el bus anava a Santa Cruz. Ens va comentar també que hi aniríem sense ell, tot rient, al principi vam quedar ben sorpresos, no enteníem res, però de seguida ens va dir que el que passava és que faríem parada a Santa Bárbara i que allà hi hauria un canvi de conductor. Per fi! Per fi una cosa va sortir bé en aquest viatge! Vam poder agafar el bus de connexió! Estàvem eufòrics! I és que per fi podríem seure i relaxar-nos fins a arribar a casa! Com desitjàvem arribar a la nostra casa a Santa Cruz! Qui ho hauria dit! Així doncs vam deixar Los Àngeles, una hora més tard del previst, com era habitual amb aquests autobusos públics. És bo saber que els retards són habituals aquí, sobretot per tenir-ho present en la propera aventura als EUA!

Sortint de Los Àngeles vam poder admirar, ara sí, els majestuosos edificis de la seva zona central, després ens vam dirigir ràpidament cap al nord. Vaig dormir un xic, no massa, vam fer una parada per canviar de conductors a Santa Bàrbara, després una altra on vaig aprofitar per fer el meu últim cafè de vainilla, i finalment vam enfilar cap a Santa Cruz. Per fi arribàvem a la badia de Santa Cruz. Allà vam parar a Monterrey i a un parell de llocs més, i quan semblava que l'aventura s'estava acabant ... altra vegada retencions, llarguíssimes cues de cotxes per pujar per l'autopista que recorria la badia i arribava fins a San José, a San Francisco i finalment a Oakland ... vam estar una bona mitja hora parats enmig de camps de maduixers, cols, patates ... a la zona agrícola de Califòrnia. En aquests moments però, i amb l'espectacle del Sol sortint per l'horitzó, ja res ens preocupava, i és que ja gairebé érem a casa. Finalment, després de superar les retencions vam començar a reconèixer aquells carrers que sentíem tan familiars, els petits carrers del centre de Santa Cruz. Vam arribar a les 8:15h del matí a l'estació d'autobusos de Santa Cruz, més de 43 hores després d'haver deixat Rexburg, era dimecres al matí, i a les 9:00h tenia una reunió a l'institut. Com si res em vaig acomiadar d'en Jorge, vaig agafar un bus local fins a la casa on vivia, allà vaig deixar les coses i el meu company de pis em va entretenir, volia saber com m'havia anat i el perquè que arribés un dia més tard de l'esperat. La poca estona que vam dedicar a posar-nos al dia amb el meu company de pis em va fer perdre el bus del campus (ja no m'importaven aquests petits contratemps), pel que vaig pujar caminant fins a l'institut. Allà vaig aprofitar que hi havia una dutxa en un dels lavabos del nivell inferior, em vaig dutxar (43 hores en un bus sense canviar-se de roba et converteixen en una font d'olors desagradables), i ja net vaig anar cap a la reunió. S'havia acabat l'aventura de l'eclipsi solar! O potser no? Doncs no, quedava un petit detall, havíem de passar comptes! I compartir fotos és clar.

La reunió va durar unes quatre hores, després, amb il·lusió (i molt cansat), vaig enviar un mail a tots els companys de viatge per fer-los saber que ja havia arribat (vaja no a tots, ja que en Fernando no arribaria fins al divendres pobre, i és que encara estava arreglant tota la paperassa per desfer-se de la carcassa del cotxe). Encara vaig tenir temps per obrir un google drive on compartir les fotos (fins al moment només en Fangzhou i la noia rara ho han fet), i també per convocar a tothom per dinar l'endemà per passar comptes. La veritat és que estava un xic nerviós, ja que no tenia clar que la gent estigués d'acord en pagar-nos els bitllets de bus a mi i en Jorge (en el meu cas dos bitllets, ja que havia hagut de comprar els nous després de perdre el primer bus). També els vaig dir que creia que en Fernando no havia de pagar res del viatge, ja que prou gran seria la despesa de pagar un cotxe nou ... no les tenia totes que tothom hi estigués d'acord ... la veritat és que tot i el cansament aquella nit vaig dormir malament, pensant en tot això.

I va arribar el dinar del dijous, el moment de tancar el viatge. Per sorpresa meva sortosament tothom estava conforme amb la manera en la qual vam fer els comptes. La veritat és que a aquest dinar jo hi anava preparat amb les còpies de les factures dels busos i amb arguments sobre el perquè tothom se n'havia de fer responsable. D'entre d'altres arguments, els obvis: érem un grup i tan jo com en Jorge no ho havíem pas fet per gust d'agafar un bus de 43 hores, a més també s'havia de tenir en compte que nosaltres pagàvem part de l'airbnb del primer dia i del motel de Rexburg on mai vam dormir, .... recordareu que vam dormir a l'aeroport, i al bus. Així doncs ja gairebé estava tot clar quan algú va fer l'únic comentari contrari a tot plegat, qui podia ser?, doncs sí, la noia rara, la persona que em feia més por, tot i que encara crec que algú més no ho veia bé tampoc, i que en veure que la resta de la gent em donava suport no es va atrevir a parlar. I sabeu que ens va venir la noia rara? Doncs amb què no li semblava bé pagar el mateix pel menjar que el que pagava la resta de gent, ja que ella havia menjat menys!! Us ho podeu creure?! I això tenint en compte que segurament el seu menjar era més car, ja que ens va fer comprar coses orgàniques, veganes i no sé amb quants adjectius més. Volia que li cobréssim 10 dollars menys! En Jorge, el prototip d'home calmat, i bona persona, no ho va poder aguantar i li va deixar anar: "We have been tens of hours in a bus ...", és a dir, "Nosaltres hem estat desenes d'hores en un bus ...", ella no el va deixar ni acabar i li va deixar anar un "I do not want to speak about that now ..." (No vull parlar d'això ara), us ho podeu creure?! Vaja, jo vaig aguantar, li vaig fer bona cara, ella no va insistir més, va pagar, ens va donar l'excusa que tenia una altra reunió i va marxar sense ni dinar. La resta vam acabar de dinar tots junts mentre, tot i que sap greu dir-ho, la deixàvem verda.

I així es va acabar tot, una grandíssima aventura, milers de quilòmetres, hores i hores de bus, 260 dollars (uns 220 euros, barat oi?) i molta, molta, paciència, tot per gaudir d'uns 2' i 18'' d'eclipsi total de Sol. I sí, va valer la pena!!!!

Continueu mirant les estrelles!

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (6ena part)

Hola de nou, us escric avui la penúltima entrada sobre l'aventura per anar a veure l'eclipsi total de sol a Rexburg, Idaho. Podríeu pensar que un cop ja havíem vist l'eclipsi total la història es tornaria molt més avorrida, us diré que estaríeu equivocats, i és que, com diu la cançó, tornar és la millor part de l'aventura! Som-hi!

Ja havíem vist l'eclipsi total de Sol, havia estat fantàstic, un moment màgic, però s'havia acabat, els 2 minuts i 18 segons van passar i era hora de dinar, de recollir, i de tornar cap a "casa".

Com us vaig dir en l'entrada anterior entre tots vam decidir de quedar-nos a dinar allà mateix, al parc on havíem vist l'eclipsi, mentre vèiem com la resta de gent anava marxant. Per dinar ens vam menjar les sobres del sopar de la nit anterior: una mica de pa amb formatge i pernil dolç, i una amanideta de fruita. Vam dinar de pressa, alguns havíem de marxar amb el primer bus cap a Salt Lake City, a més encara havíem d'anar a desmuntar el campament. Així doncs, ràpidament, després de dinar, vam recollir les càmeres i un primer grup va marxar a buscar el cotxe i cap a recollir el campament. Altra vegada vam ser en Jorge i jo els que vam anar en el primer grup i que vam desmuntar i endreçar tendes i estris varis. En Fernando, crec que molest pel poc suport, i amb raó, va demanar que el deixéssim al lloc on ens recolliria el bus, volia estar una estona sol. La resta de gent va arribar en un segon grup, quan ja ho teníem tot recollit, i només em quedava acomiadar-me (amb un fals somriure, sobretot a l'hora d'acomiadar a la noia rara, i amb el gust amarg de boca d'haver de reconèixer que la gent havia vingut a veure l'eclipsi com si es tractés d'un viatge organitzat per una agència turística, és a dir, sense gens ni mica de sentiment de pertinença a un grup de viatge...). Per acabar-ho d'adobar, en lloc de deixar-me marxar en pau, encara em van exigir que m'emportés amb mi material d'acampada, que ells anirien molt apretats al cotxe! Quina barra!!! És per això que sense cap mania em vaig posar jo a carregar el cotxe i hi vaig entaforar tan fort com vaig poder gairebé tot el material, jo vaig acabar carregant només el meu sac i la tenda dels meus companys de casa. En Clayton em va portar fins a la parada de bus i allà, després d'una incursió a uns lavabos públics em vaig trobar altra vegada amb en Fenando i també d'altra gent que parlaven emocionats de la seva experiència en l'eclipsi. El bus va arribar (de fet, en plural, busos ja que a causa de l'alta demanda de transport cap al sud en van fer venir dos), i vam marxar. Ja relaxat dins el bus vaig començar a mirar les magnífiques fotos de l'eclipsi, i vaig aprofitar per fer-ne algunes més del meravellós paisatge que hi havia de baixada des de gairebé la frontera amb el Canadà.

El trajecte havia d'esser llarg, d'unes 4 hores, però ja mentre baixàvem cap a Idaho falls (mig camí), el conductor ens va avisar: segons google maps un trajecte de 45 minuts s'havia convertit en un de 2h. Quin error! No havia pensat en què les cues de baixada serien probablement molt més importants a l'hora de marxar del que van ser per pujar! I és que és lògic entendre que la gent va anar cap a les zones d'observació escalonadament, durant els 3 dies anteriors, aprofitant el cap de setmana, mentre que gairebé tothom marxava a la mateixa hora. El conductor ens va dir que faria tot el que pogués per evitar les cues però que no prometia res, ni cap hora d'arribada. Jo estava totalment tranquil, ja que el següent bus, el de connexió, el tenia a les 11 de la nit, és a dir, 5 hores després de l'hora prevista d'arribada a Salt Lake City. Així doncs, al principi, anant per carreteres secundàries ens vam saltar part de la cua, vèiem, de lluny, l'autopista Rexburg-Idaho Falls-Salt Lake City, plena de cotxes parats o circulant molt lentament. I vaig fer allò que no s'ha de fer, em vaig alegrar per mi i vaig riure'm internament dels pobres que estaven a l'autopista. No ho hauria d'haver fet, poc després la carretera secundària es va convertir també en una ratera, vam quedar totalment parats gairebé dues hores! I això tot i els esforços del conductor per agafar camins cada cop més petits enmig dels camps de cultiu d'Idaho. Allà, enmig del no-res, els nens de les granges havien muntat paradetes a la vora la carretera on venien ampolles d'aigua. De tot se'n pot fer negoci! Pel que ens va dir el conductor, que s'ho agafava amb molt bon humor, les carreteres no eren capaces d'engolir el trànsit de milers de cotxes que tornaven cap als estats de més al sud, era una bogeria. Així doncs el primer tram del trajecte que havia d'esser de 2 hores va acabar essent de 6. Amb tot això, cansats de tant de bus per fi vam arribar a la parada de "mig camí", allà vam parar mitja horeta per descansar (sobretot el conductor, pobre quin tute!). I en tornar a pujar el conductor ja ens va avisar, sempre amb humor, que els que tinguessin el vol abans de les 12, el perdrien (de fet va dir en to de broma: només els que tinguin el vol a partir de les 7h, del divendres, arribarien a agafar-lo. Recordeu que era dilluns). Més tard, ja seriosament, va recomanar a tothom que tingués vols abans de les 12 de la nit que truqués a la seva companyia aèria i busqués alternatives. Aquí jo també vaig començar a patir, eren ja les 8:30h del vespre i ens va assegurar que tardaríem entre 2:30 i 3:30 hores més, va afegir que ell faria el millor que pogués, fins i tot la il·legalitat de conduir més de 8 hores, i de trencar tots els límits de velocitat per reduir al màxim el retard, un bon home. I així ho va fer! Per sort vam arribar a un desviament on part del trànsit es desviava cap a altres destins de manera que tot va ser molt més ràpid, i sí, a les 11h érem a l'aeroport. Jo però ja havia perdut l'esperança, el meu bus sortia exactament a les 11:15h del centre de la ciutat, no de l'aeroport. 

I aquí vaig cometre un grandíssim error, també motivat pel fet que no tenia internet per comprovar-ho. Vaig preferir pensar que era una bona opció baixar a la parada de l'aeroport, que allà trobaria millors combinacions o que potser tindria sort i el bus pararia a l'aeroport abans de continuar cap a Reno. La decisió va estar motivada també pel fet que vaig preguntar al conductor sobre si creia que hi havia alguna possibilitat d'arribar a agafar el bus a les 11:15h, ell em va assegurar que no, no el puc culpar, què havia de fer el pobre? El bus va marxar i allà a l'aeroport em vaig poder connectar a internet, i sorpresa, primer vaig veure que el bus que havia d'agafar no parava allà a l'aeroport, i després que anava amb un retard de mitja hora. Si m'hagués quedat a l'altre bus, hauria pogut agafar-lo! I de fet ara, després de tota l'aventura, segur que ho hauria fet, ja que com veureu, aquests autobusos públics van sistemàticament tard. Així doncs, no hi havia res més a fer, allà em teníeu, a mi i a en Fernando (que també havia baixat a l'aeroport) altra vegada abandonats a l'aeroport, i sense trens per arribar a la ciutat com a mínim fins l'endemà ... l'única solució, tornar al nostre raconet a l'aeroport, que ja podríem dir que durant aquest viatge va ser el nostre dormitori principal. Ja instal·lats vaig buscar quines opcions tenia per arribar tan de pressa com fos possible fins a Santa Cruz, va resultar ser un altre bus, i vaig comprar els bitllets, i no sabeu pas quins bitllets eren? Doncs sí, els mateixos que havia comprat en Jorge, al final viatjaríem junts, ell no ho sabia encara però me'l trobaria l'endemà a Salt Lake City.

Amb tot resolt vaig intentar dormir una estona i quan va ser hora, quarts de 6 del matí, em vaig acomiadar d'en Fernando (ell sí que encara tenia un bon embolic a sobre amb tot el tema del cotxe) i vaig anar a buscar el tren fins al centre de Salt Lake City (ja havia comprat el bitllet el dia abans, just abans d'adonar-me que no en sortia cap més aquella nit). En arribar a Salt Lake City vaig caminar per carrers foscos fins a l'estació d'autobusos, i allà em vaig trobar amb un parell de sorpreses, primer que la companyia de busos amb la que vaig venir des de Rexburg (Salt Lake express) parava just a l'aparcament del costat de la amb què havia de fer la connexió la nit anterior (tant de bo m'hagués quedat al bus i no hagués baixat a l'aeroport!), i segon que no em retornarien l'import dels bitllets, tot i que la senyora, molt amable, em va dir que els podia fer servir durant un any, o canviar-los per un altre trajecte equivalent ... ja veus tu quina sort, no crec que ho torni a fer això d'anar en bus de Salt Lake fins a Oakland... I finalment allà, assegut, em vaig trobar en Jorge. Ens vam saludar, alegres de tornar a casa acompanyats, i llavors vaig abandonar-lo un momentet, necessitava una dosi del meu cafè de vainilla. Per trobar-lo vaig acabar donant una volta per mitja ciutat, passant per una zona no massa agradable, plena de gent sense sostre i d'altra gent molt estranya, i amb la meva canon penjant del coll ..., tot per no trobar cap lloc amb aquell cafè ... i decebut/espantat vaig tornar cap a l'estació de busos.

Tots dos, cansats, vam esperar que fos l'hora de sortir. Jo vaig passar el temps pensant en la meva mala sort, en Jorge llegint un llibre sobre un monjo mallorquí que va dedicar-se a muntar "missions"; aquest monjo es va dedicar a fundar ciutats per tota la costa oest dels EUA (Santa Cruz, Santa Bárbara, San Diego, ...) i part de Mèxic. Finalment, quan va arribar l'hora, ens vam posar en fila i vam xerrar una estona amb la resta de passatgers. Sobre els passatgers us he de dir que aquí als EUA la gent que utilitza el transport públic és gent un xic peculiar. No són pas gent de classe mitjana/alta com passa a casa nostra sinó més aviat de classe baixa, barrejats amb els típics aventurers (on jo m'hi incloc), són tots plegats gent amb una personalitat fora de l'habitual (per no dir una altra cosa) i destaca sobretot la quantitat immigrants llatins.

A més de parlar amb els passatgers vam estar una estona amb la senyora que s'encarregava d'anunciar a la gent quin bus havien d'agafar per arribar al seu destí i d'organitzar i ajudar a les persones amb problemes de mobilitat (ens va tocar portar una d'aquestes persones immenses que hi ha per aquí als EUA, la veritat, sap greu dir-ho però fan molta llàstima). Aquesta senyora va resultar ser molt simpàtica i molt bona dona, se la veia feliç de poder explicar com havia vist l'eclipsi parcial des d'allà, i d'escoltar com la resta de gent que anàvem al bus l'havíem vist total des del nord d'Idaho (en aquell bus la majoria de gent tornàvem de veure l'eclipsi, fins i tot molts havien compartit el viatge des de Rexburg amb en Jorge). I va arribar el moment d'agafar el bus, un bus un xic tronat però amb prou espai per les cames, i bastant còmode. L'únic problema del bus era l'internet, ja que tot i que asseguraven que hi havia wifi a bord pràcticament no ens hi vam poder ni connectar. Ja al bus, la segona part del viatge va començar, 43 hores i arribaríem a casa! Això però us ho explicaré en l'última entrada sobre aquest fantàstic, i estrany, viatge pels EUA!

Continueu mirant les estrelles!