Comiat pagà i aventures a París

Hola a tots! Quant de temps fa que no actualitzo aquest blog! I no és per falta de ganes eh, més aviat per falta de temps. Com ja sabeu, quan sóc a la meva terra, la Garrotxa i en general, Catalunya, el temps passa volant: cau, marboleny, caminades de cap de setmana, i feina, molta feina del doctorat, una rutina que es repeteix setmana rere setmana, exceptuant la petita pausa d'estiu.

En aquests últims mesos però hi ha hagut alguns canvis en la nostra vida i és que se'ns han acumulat diverses preguntes a tots els que en un any, sí, només un any, ja llegirem la tesis doctoral: I després què? I després on? I, el més important, què vull fer quan sigui gran?

Aquesta última pregunta, la maleïda pregunta, l'hem estat eludint durant molts anys, tants que finalment, cansada, se'ns ha plantat just al davant barrant-nos el pas. Ara ja no serveixen les excuses, hem de prendre la decisió, una decisió que potser molts ja van prendre als 16 o 18 anys mentre nosaltres, no sabria dir si per cobardia o per mandra, no ho hem fet fins ara.

En aquest punt del camí moltes portes se'ns obren, algunes d'elles ens porten a conèixer món, a conèixer gent, a avançar en la carrera investigadora, d'altres ens permeten fer un canvi de rumb en les nostres vides, tornar als orígens, a la terra, a la família, als amics de tota la vida. El problema és que algunes d'aquestes portes, un cop tancades costen molt de tornar a obrir. Aviat, molt aviat haurem de prendre una decisió, i depenent del que escollim la nostra vida pot canviar radicalment.

Però, tot i això, el moment de prendre la decisió encara el tenim a un any vista, per tant, com sempre, tanquem els ulls i endavant!

Així doncs, després d'aquesta breu introducció que us he fet per contextualitzar la situació en la que em trobo en aquest quart, i últim?, viatge a Mèxic, començo amb la història que realment us vull explicar avui.

Després de mig any per casa, ha tornat a arribar la tardor, moment en que, com ja és costum, faig la maleta i me'n vaig cap a Mèxic.

Tot i això, avui, escrivint-vos des de l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i, com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores, es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!). Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes ...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada, truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!

Després de sopar va començar la festa pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses, danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la lluna. Una gran nit.

De bon matí ens vam aixecar vam admirar la sortida de Sol i cap amunt! A fer el Montmalús (27??). I un cop fet, ràpidament cap avall, que alguns tenien hora per dinar a Lles de Cerdanya i d'altres havíem de tornar cap a casa. En definitiva, va esser un gran cap de setmana!

La segona aventura que us vull explicar és la que estic encara vivint en aquest moment. L'aventura dels aeroports!

Doncs sí, havia de passar, porto anys fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).

Continuo explicant-vos l'aventura ja des de l'Instiut d'Astronomia de la UNAM, acabat el viatge en avió i esperant a que els meus jefes arribin, per posar-nos a treballar.

A veure, on ho havíem deixat, ah sí, vaig arribar sense problema a l'altre avió, vaig asseure'm al meu lloc i a esperar que s'enlairés, i oi tant que vam esperar!! Dues hores dins l'avió, fins que ens van dir que cancel·laven el vol perquè hi havia una porta que no tancava bé! I després, tres hores més fent cua per tal que ens donessin un tiquet per sopar i esmorzar i un per dormir en un hotel, i és que el vol no sortiria fins l'endemà a les 10 del matí! Ara, tot s'ha de dir, es van portat prou bé, a la cua per aconseguir els tiquets ens van donar entrepans i beguda, el sopar va esser un buffet lliure, l'hotel estava molt bé i l'esmorzar també.

L'endemà, ja altre cop a l'aeroport i un cop passats tots els controls, una sensació de deja'vu flotava a l'aire mentre ens asseiem a l'avió, al mateix avió i al mateix seient que el dia anterior. Aquest cop però ja ens coneixíem amb la majoria de viatgers després de passar tantes hores junts, aquesta va esser l'única diferència amb el dia anterior ja que vam tornar a estar esperant dues hores a que s'enlairés el vol, aquest cop perquè no hi havien posat combustible!!! Com si no haguessin tingut tota la nit! Però al final, enmig d'aplaudiments, el vol es va enlairar, per fi.

12 hores després aterràvem a Mèxic, gairebé un dia més tard del previst. I després de passar tots els controls i que aquest cop sí em revisessin tooot l'equipatge (com si tot el que no m'havia passat fins ara en els tres viatges anteriors aquí a Mèxic, m'hagués de passar ara, així anunciant que probablement és el meu últim viatge a aquest país), taxi i cap a l'hostal “El Cenote Azul”, a comprar menjar, a sopar i a dormir!

I ahir, a les 6 amb uns ulls com unes taronges (jet lag), vaig aprofitar per passejar per CU i anar cap a l'IA ben d'hora on vaig aprofitanr per acabar aquesta entrada ja que, com sempre, aquí ningú arriba abans de les 9:30h! Jeje

Doncs res, això és tot per avui, a veure com van aquests primers dies! Dilluns una nova entrada!!!

I, com sempre, continueu mirant les estrelles (i els cometes, que aviat l'ISON farà acte de presència!!)