Hola a tots! Ostres, he anat justissim de temps i entre els talls de llum habituals i la falta d-internat a gairebe tot arreu, no he estat capac de posar per escrit al blog tot el que he escrit al meu diari de viatge. Es per aixo que intentare rependre el blog en el punt on ho vaig deixar en la ultima entrada i creuare els dits perque no marxi la llum i em quedi a mig escriure!
Aixi doncs, vaig acabar en que ens faltava un dia a l-India i que voliem visitar un parell de temples. Continuo des daqui doncs.
Era divendres dia 12, vam aprofitar per descansar tot el mati a l-hotel i al migdia vam deixar/lo per anar a voltar per Varanasi per ultim cop. Ens va costar molt localitzar el temple daurat i la mesquita enmig d-una ciutat tan caotica pero al final, creiem, que ho vam aconseguir. Despres d-aixo ja no vam tenir temps de res mes, vam anar directes a lestacio dautobusos amb un rickshaw (taxi/bicicleta de tres rodes), i a esperar la sortida del 'Government bus' cap a Sonauli, la frontera amb Nepal. A l'estacio ens vam adonar d'un fet curios, les estacions de busos estan construides com les europees, amb les andanes al costat dret de l'autocar, pero els autocars son com els anglesos (a l'india condueixen al reves), de manera que havies de baixar de l'andana per pujar al bus per la esquerra.
A l'hora d'agafar el bus, ens van intentar fer pagar mes del compte pero aquest cop vam esser mes llestos i vam aconseguuir pactar directament amb el conductor un preu raonable. I aixi va comencar una aventura de mes de 16 hores.
Les primeres 8-12 hores (Varanasi/Sonauli) van esser horroroses, la Sandra no es trobava be de l'estomac i la carretera semblaba de carros, impossible dormir! I mira que el viatge era de nit (de les 7 de la tarda a les 4-5 del mati), a mes feia un fred horroros! Jo vaig arribar tremolant a Sonauli i la Sandra aguantant el mal de panxa. Pel cami, nomes vam poder veure unes festes indies molt curioses amb tot de llumetes de colors, musica maquina i una carrossa com dels reis d'orient, no ho vam acabar d'entendre.
En arribar a la frontera (Sonauli) tot era fosc, i per sort alla ens va agafar un senyor amb rickshaw i, tot i que car, ens va dur a fer primer el tramit del visat indi (vam despertar als agents de frontera perque ens segell'essin el passaport de sortida, i per fer/ho i connectarse a internet van haver de donar la llum amb un generador de gasolina... molt curios tot plegat!), un cop fet aquest, vam anar a despertar l'agent de frontera de nepal on vam fer el visat per 15 dies i vam pagar religiosament els 25 euros que costa. I aqui, tot va canviar, un pais completament nou, amb molt menys estres i una mica menys de por que et fotin per tot (en el tema econ'omic) a mes semblava tot molt mes endresat.
Vam fer parada a un restaurant on ens van oferir un te (o no ja que despres ens el van voler cobrar, tot i que no els el vam pagar ...) i on vam comprar el bitllet de bus fins a Pokhara.
Aquesta part del viatge, ja de dia, va esser molt diferent, els paisatges eren espectaculars, i l'adrenalita que ens feia pujar el conductor en veure com de rapid anava en unes carreteres de muntanya plenes de curves i alts precipicis, on tothom adelanta a on pot i on vol, van fer que el viatge ens passes ben rapid i despr'es de 8 hores ja erem a Pokhara, on vam agafar un bus local que ens va dur a lakeside, la regio tur'istica i plena d-hostals, del poble.
Ens va costar trobar un hotel baratet pero ho vam aconseguir, ens vam quedar a l'hostal Sofia, on vam trobar dos catalans de Granoller que van fer el mateix trekking que nosaltres planejavem. Ens van donar uns quants detalls de la ruta i ens vam acomiadar, segurs que ens tornariem a veure. Despres de desfer maletes, vam anar a sopar en un petit restaurant just davant de l-hotel, molt barat i amb unes taules baixes a l'estil japones on s'hi estava molt be. Vam menjar uns momos (pasta rellena de carn) i una sopeta per revifar/nos del fred que ens acompanyaria totes les nits nepal'is.
I ja era diumenge 14, ens vam despertar i plovia, feia un dia totalment de diumenge, per quedarse a casa a veure una pelicula, pero no hi havia temps, haviem de fer moltes coses per preparar el trekking de l-endama. Aixi doncs, ens vam aixecar, vam anar a esmorzar un croissant de xocolata i un te amb llet (a pokhara es molt tipica la brioixeria, diuen que la hi van introduir uns alemanys), i vam anar a pagar religiosament els 35 euros d'entrada a la zona de trekkings. Pel cam'i pero, va parar de ploure i ens vam poder fer unes fotos al llac de Pokhara (el segon mes gran del nepal), i mirar preus de les botigues de roba d'esport (aquest es el poble per excelencia de l'inici de les caminades per l'Himalaya, i d'aixo se n'aprofiten) i dels productes tradicionals nepalis, per comprar de record. A la tornada de pagar les taxes ja comprem un bon grapat de records. I a l'hora de dinar (tornem a aquell petit restaurant que ens va agradar tant), sorpresa! trobem una catalana de Torell'o i una Andorrana, un bon parell de personatges. Ens expliquen que fa mesos que volten pel Nepal i l'India i que no pensen en tornar, tambe ens donen alguns ultims detalls pel nostre trekking. Ens acomiadem, i per fi podem dinar, arr'os amb curri, molt bo. Despres de dinar passejem una estona mes per les botigues fins que es fa fosc,. Marxa la llum sovint quan es fosc, i quan aixo passa nomes funcionen unes llumetes de led i les espelmes, es per aixo que anem a sopar uns momos i uns noodles (fideus prims), fem un te i anem cap a dormir!
I el dilluns 15 comenca el trekking! Ara no tinc temps per escriure sobre aquesta part, pero ho fare aviat! ho prometo!
Continueu mirant les estrelles!
Aixi doncs, vaig acabar en que ens faltava un dia a l-India i que voliem visitar un parell de temples. Continuo des daqui doncs.
Era divendres dia 12, vam aprofitar per descansar tot el mati a l-hotel i al migdia vam deixar/lo per anar a voltar per Varanasi per ultim cop. Ens va costar molt localitzar el temple daurat i la mesquita enmig d-una ciutat tan caotica pero al final, creiem, que ho vam aconseguir. Despres d-aixo ja no vam tenir temps de res mes, vam anar directes a lestacio dautobusos amb un rickshaw (taxi/bicicleta de tres rodes), i a esperar la sortida del 'Government bus' cap a Sonauli, la frontera amb Nepal. A l'estacio ens vam adonar d'un fet curios, les estacions de busos estan construides com les europees, amb les andanes al costat dret de l'autocar, pero els autocars son com els anglesos (a l'india condueixen al reves), de manera que havies de baixar de l'andana per pujar al bus per la esquerra.
A l'hora d'agafar el bus, ens van intentar fer pagar mes del compte pero aquest cop vam esser mes llestos i vam aconseguuir pactar directament amb el conductor un preu raonable. I aixi va comencar una aventura de mes de 16 hores.
Les primeres 8-12 hores (Varanasi/Sonauli) van esser horroroses, la Sandra no es trobava be de l'estomac i la carretera semblaba de carros, impossible dormir! I mira que el viatge era de nit (de les 7 de la tarda a les 4-5 del mati), a mes feia un fred horroros! Jo vaig arribar tremolant a Sonauli i la Sandra aguantant el mal de panxa. Pel cami, nomes vam poder veure unes festes indies molt curioses amb tot de llumetes de colors, musica maquina i una carrossa com dels reis d'orient, no ho vam acabar d'entendre.
En arribar a la frontera (Sonauli) tot era fosc, i per sort alla ens va agafar un senyor amb rickshaw i, tot i que car, ens va dur a fer primer el tramit del visat indi (vam despertar als agents de frontera perque ens segell'essin el passaport de sortida, i per fer/ho i connectarse a internet van haver de donar la llum amb un generador de gasolina... molt curios tot plegat!), un cop fet aquest, vam anar a despertar l'agent de frontera de nepal on vam fer el visat per 15 dies i vam pagar religiosament els 25 euros que costa. I aqui, tot va canviar, un pais completament nou, amb molt menys estres i una mica menys de por que et fotin per tot (en el tema econ'omic) a mes semblava tot molt mes endresat.
Vam fer parada a un restaurant on ens van oferir un te (o no ja que despres ens el van voler cobrar, tot i que no els el vam pagar ...) i on vam comprar el bitllet de bus fins a Pokhara.
Aquesta part del viatge, ja de dia, va esser molt diferent, els paisatges eren espectaculars, i l'adrenalita que ens feia pujar el conductor en veure com de rapid anava en unes carreteres de muntanya plenes de curves i alts precipicis, on tothom adelanta a on pot i on vol, van fer que el viatge ens passes ben rapid i despr'es de 8 hores ja erem a Pokhara, on vam agafar un bus local que ens va dur a lakeside, la regio tur'istica i plena d-hostals, del poble.
Ens va costar trobar un hotel baratet pero ho vam aconseguir, ens vam quedar a l'hostal Sofia, on vam trobar dos catalans de Granoller que van fer el mateix trekking que nosaltres planejavem. Ens van donar uns quants detalls de la ruta i ens vam acomiadar, segurs que ens tornariem a veure. Despres de desfer maletes, vam anar a sopar en un petit restaurant just davant de l-hotel, molt barat i amb unes taules baixes a l'estil japones on s'hi estava molt be. Vam menjar uns momos (pasta rellena de carn) i una sopeta per revifar/nos del fred que ens acompanyaria totes les nits nepal'is.
I ja era diumenge 14, ens vam despertar i plovia, feia un dia totalment de diumenge, per quedarse a casa a veure una pelicula, pero no hi havia temps, haviem de fer moltes coses per preparar el trekking de l-endama. Aixi doncs, ens vam aixecar, vam anar a esmorzar un croissant de xocolata i un te amb llet (a pokhara es molt tipica la brioixeria, diuen que la hi van introduir uns alemanys), i vam anar a pagar religiosament els 35 euros d'entrada a la zona de trekkings. Pel cam'i pero, va parar de ploure i ens vam poder fer unes fotos al llac de Pokhara (el segon mes gran del nepal), i mirar preus de les botigues de roba d'esport (aquest es el poble per excelencia de l'inici de les caminades per l'Himalaya, i d'aixo se n'aprofiten) i dels productes tradicionals nepalis, per comprar de record. A la tornada de pagar les taxes ja comprem un bon grapat de records. I a l'hora de dinar (tornem a aquell petit restaurant que ens va agradar tant), sorpresa! trobem una catalana de Torell'o i una Andorrana, un bon parell de personatges. Ens expliquen que fa mesos que volten pel Nepal i l'India i que no pensen en tornar, tambe ens donen alguns ultims detalls pel nostre trekking. Ens acomiadem, i per fi podem dinar, arr'os amb curri, molt bo. Despres de dinar passejem una estona mes per les botigues fins que es fa fosc,. Marxa la llum sovint quan es fosc, i quan aixo passa nomes funcionen unes llumetes de led i les espelmes, es per aixo que anem a sopar uns momos i uns noodles (fideus prims), fem un te i anem cap a dormir!
I el dilluns 15 comenca el trekking! Ara no tinc temps per escriure sobre aquesta part, pero ho fare aviat! ho prometo!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada