Cap a Jerusalem!

La vida, un conjunt d'experiències encadenades l'una darrere l'altra, impredictibles, inimaginables, molts cops sorprenents. La vida t'ensenya que mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré, una frase feta de la qual només en trobes el sentit quan et fas gran. Aviat, molt aviat, començaré una nova etapa en la meva vida, una etapa plena d'incògnites. Una feina nova, un pais nou, gent nova, cultura estranya, tot enmig del misticisme que supura una ciutat tan antiga i tan plena d'història com és Jerusalem, el bressol d'una part important de les religions d'aquest planeta. Segons m'han dit, aquesta és una ciutat plena de contradiccions. Allà, hi conviu el fervor religiós més intens amb el dia a dia i el tràfec típic d'una ciutat dinàmica i plena de turistes. És un lloc on el ressentiment pels mals del passat conviu amb les ganes de tirar endavant una nova societat. Ara bé, sigui com sigui, amb els seus pros i amb els seus contres, aquest lloc serà, en el proper o propers anys, la meva casa.

Amb aquest nou pas deixo endarrere moltes coses, gent, experiències, paisatges, una miríada de moments viscuts, de records, d'olors, de sensacions, d'instants compartits amb tanta gent... ara, a poques hores de marxar cada racó, cada moment, cada instant que fins ara havia esdevingut rutina em fa sentir un xic més nostàlgic, totes aquelles coses que han estat part de la meva vida, de la rutina d'una vida tranquil·la, ho deixaran d'esser, l'olor de l'arribada de la tardor, el canvi de les fulles dels arbres, anar a caminar, a buscar bolets, veure com els núvols creixen al matí i poder així predir que a la tarda hi haurà tempesta o no, ... tantes coses apreses de la meva terra que ara hauré de tornar a aprendre d'un lloc nou!

Els dies abans de marxar són sens dubte els més estranys. Els moments de nervis, de nostàlgia, d'ansietat i d'emoció es barregen i giren entorn meu cada cop amb més força i insistència a mesura que arriba el moment de marxar. Les ganes d'arribar a Jerusalem i que tots els preparatius i tràmits inicials ja estiguin fets són grans, i és que un cop tot això hagi passat llavors sí que podré començar aquesta nova vida. Ara bé, avui també és forta l'ansietat que tinc quan penso en tot el que deixo aquí, coses que de ben segur ja no seran igual quan torni. Pensant-ho bé però, probablement el que més haurà canviat d'aquí a uns anys, i qui sap com, seré jo mateix.

Després d'una setmana de comiats, llàgrimes, petons i de moltes abraçades arriba el dia, l'últim sopar en família, la última caminada, l'últim bon dia abans de marxar, arriba el moment de dir adéu a la meva estimada Vall i a totes les persones que estimo. Sembla estrany, és un adéu per uns mesos (espero que per nadal podré tornar) però és com si estigués dient adéu a una vida que mai més tornarà a esser igual.

Després de tot això, que no és res més que la mostra dels meus sentiments en deixar tantes coses endarrere (família, amics, esbart, cau, ...), només em queda dir-vos que aquesta entrada és una entrada de comiat però alhora de retrobament, i és que com sempre he fet mentre sigui fora (i aquesta vegada serà una temporada molt més llarga), aniré publicant aquí totes les meves vivències. Espero que aneu seguint les meves aventures, i que sobretot, com sempre us dic, continueu mirant les estrelles, jo, sigui on sigui ja sabeu que també ho estaré fent!