Hola a tots perdoneu una vegada més per haver tardat tant a escriure, massa feina! Encara que pensant-ho bé potser la feina no ha estat l'únic problema..., de fet si us he d'esser sincer tinc pàgines i pàgines escrites sobre coses que m'han passat aquest estiu! Un llibre podria escriure! Potser ho faré ...
Dit això començo aquesta entrada, la segona que faig des dels EUA aquest any. Serà una entrada un xic especial, l'he escrita en dues tirades, la primera des de Santa Cruz a mitjans d'agost i la segona ja tornant cap a Barcelona a principis de setembre. La segona part, la que he escrit en la tornada, l'he escrita part a Los Àngeles, part a Oakland i part des de l'estació de Bus de Vic tot esperant que vinguessin a buscar-me. Qui hauria dit que em passarien tantes coses des que vaig començar a escriure fins que vaig arribar finalment a casa!
Continuaré doncs aquí amb les meves històries i reflexions de l'estada als EUA, una estada ben intensa que com potser recordareu va començar amb un vol des de Barcelona fins a Oakland amb la companyia de baix cost d'Iberia, Level, i que inesperadament també hi va acabar, anant en la direcció contrària òbviament...
Com us vaig dir el viatge va començar molt bé, massa bé de fet: sincronització perfecte en les connexions de busos i trens, cap problema a la facturació, un control de seguretat a l'aeroport ràpid i còmode... I va anar tot bé fins al moment d'embarcar. A partir d'aquest moment, el de l'embarcament, tot el que estava relacionat amb vols en aquest viatge ha estat poc menys que un malson. Continuo doncs amb el relat de què va passar.
Ja feia una estona que esperava a la fila d'embarcament. La gent anava pujant a l'avió tranquil·lament, i així fins que va arribar el meu torn. I llavors quan ja treia la targeta d'embarcament de la motxilla, vaig veure com trucaven a l'hostessa i li deien que aturés l'embarcament. Primer vaig pensar que seria un petit problema tècnic, vaja, cosa de poca estona, l'espera però es va anar allargant i ens hi vam acabar asseient. Al cap d'una bona estona vam sentir com el personal d'Iberia es deien entre ells que farien desembarcar a la gent que ja havia embarcat. El problema? Doncs que un dels elements de seguretat de l'avió no havia passat les proves pre-vol ... i la solució? Doncs ens van dir que s'havia de canviar una peça de l'avió però que "tranquils" que volaríem amb el mateix avió quan en trobessin una de recanvi, que la buscarien o bé allà a Barcelona o que la farien enviar des de Madrid. Ja us podeu imaginar amb quina cara ens vam quedar ... creuar l'atlàntic amb un avió on han hagut de canviar una peça ... i sí, així ho van fer, a nosaltres simplement ens quedava esperar. I per fer l'espera un xic més còmode ens van pagar un dinar a una de les cafeteries de l'aeroport, tot un detall. Al cap de 3 hores ens van tornar a cridar per anar a embarcar. Aquest cop sí que vam poder embarcar i finalment l'avió es va enlairar amb més de tres hores de retard. Després d'un llarg vol sense menjar (així són ara les companyies de baix cost, pots creuar l'atlàntic sense que et serveixin res de res), vam aterrar amb 2 hores i 50 minuts de retard (si el retard no supera les 3 hores, no t'han de pagar cap indemnització ...). Aquest retard però no era el real ja que vam arribar a la zona de desembarcament més de 3 hores tard, i a més, allà, ens van fer esperar gairebé una hora extra perquè el control de seguretat d'Oakland estava saturat (si haguéssim arribat a l'hora que tocava això no hauria passat). Amb tot això, entre pitus i flautes ja s'havia fet ben tard i vaig sortir de l'aeroport just per agafar l'última combinació de tren/bus per arribar fins a la ciutat de San Jose. Ja a San José però em vaig adonar que havia perdut l'últim bus cap a Santa Cruz, vaig pensar que una opció era dormir a l'estació de busos però la veritat és que no era massa agradable, així doncs al final em vaig dedicar a voltar per la ciutat fins que vaig trobar un Motel (gens barat) per quedar-me aquella nit. De seguida que vaig tenir internet em vaig informar sobre què podia reclamar, jo estava convençut que com a mínim m'havien de pagar la nit que vaig haver de pagar d'hotel, a més de potser alguna compensació pel retard. Vaig fer tots els tràmits però ja us puc dir ara que al final res, com que l'avió va aterrar amb menys de 3 hores de retard no tinc dret a res! Hom sent una indefensió total en aquestes coses ...
Finalment, un dia més tard de l'esperat, vaig arribar a Santa Cruz, i ho vaig fer ben d'hora al matí, amb el primer bus. Prèviament havia contactat amb el noi de la casa on m'estaria i ja em va dir que em passaria a buscar a la parada central d'autobusos. Van venir ell i la seva xicota/esposa (encara no ho tinc clar), i ja us puc dir que van resultar esser molt bona gent, uns joves, amants de la natura i de l'escalada (això de l'escalada m'està perseguint últimament, serà un senyal?). Vam arribar a la casa, un apartament de dues plantes, en bona part de fusta, enmig dels boscos de fusta vermella (arbres emparentats amb les majestuoses sequoies). La casa es trobava a la zona d'habitacions per famílies que proporciona la Universitat de Santa Cruz a Califòrnia (UCSC). Sí, viuria dins el campus, a 30 minuts de l'institut de recerca on treballaria.
Sobre la casa només puc dir que la planta baixa era molt freda i la de dalt molt càlida (segurament degut als materials amb els quals estava construïda, i també us puc dir que la meva habitació donava al nord i mai li tocava el Sol). De fet era tan freda que vaig tenir sort de trobar un escalfador elèctric de segona mà, que tot i que només el vaig fer servir els primers dies em va anar prou bé per aclimatar-me a les temperatures frescotes de Santa Cruz. I sobre els habitants de la casa? Doncs bàsicament eren el noi que me la va llogar i la seva filla de 3 anys, acompanyats de dos conillets d'índies (que feien soroll dia i nit amb la seva bevedora i que al principi no em van deixar dormir massa bé) i d'una gata que me la va tenir jurada durant les primeres setmanes però amb qui ens vam acabar fent bons amics. A més dels habitants permanents ens visitava també molt sovint la xicota/esposa del noi, que no era la mare biològica de la nena però sí legal, crec (mai em vaig atrevir a preguntar sobre la mare biològica). Aquesta noia tenia una història molt interessant, ja que va néixer al Congo, on va viure durant 8 anys i després va emigrar amb els seus pares cap als EUA, a Arizona (un dels llocs més "Trumpistes", és a dir més de dretes), finalment es va establir a Califòrnia, l'estat més progre dels EUA si no es conten les regions internes que també són plenament Trumpistes. Finalment a la casa també hi havia gran quantitat de plantes entre elles molts bonsais.
La convivència amb aquesta família va esser també molt bona: el primer dia em van convidar a dinar/sopar, ja que jo no tenia res i el supermercat estava tancat (era diumenge); més endavant jo els vaig preparar un sopar català, que va constar bàsicament d'una truita de patates/ceba, torrades amb all i tomàquet, acompanyades de formatge i de postres unes galetes. En el sopar català hi havia també la mare i el padrastre del noi. Van flipar sobretot amb el pa amb tomàquet i all! Una cosa tan senzilla i no hi havien pensat mai! Els va encantar sobretot el com s'incrustava de bé l'all amb la torrada. Em van fer riure i tot de tant com es van emocionar. En aquest sopar vam parlar molt de política dels EUA i la veritat he de dir que entre aquestes converses i les que vam tenir amb els habitants habituals de la casa, la meva visió sobre aquest país ha canviat un xic, com sempre hom no pot xerrar massa fins que viu en un pis i escolta tots els punts de vista! Per acabar amb el tema de la convivència només dir que ens vèiem poc amb la noia, el noi i la nena, ja que fèiem horaris molt diferents, a més em sentia un xic intrús en aquesta petita família pel que sempre que podia me n'anava a baix a l'habitació a mirar alguna sèrie, després de sopar, per no molestar.
Pel que fa a la meva vida a Santa Cruz, després d'uns primers dies de malestar/baix ànim, finalment em vaig començar a recuperar. Curiosament la meva recuperació es pot relacionar amb el moment en què em vaig anar a inscriure al gimnàs de la universitat, un gimnàs situat en una zona fantàstica, amb unes sortides de Sol brutals i envoltat de natura. Així doncs a la segona setmana ja tornava a estar animat, tot i que també molt cansat de tantes reunions, i és que des que va arribar l'Avishai, tres dies després que jo, en teníem cada dia! No es podia treballar d'aquesta manera...
Dit això, i per si us en voleu fer una idea de com era la meva vida a Santa Cruz, us descric a continuació com era un dia normal per mi:
Començava ben d'hora, a les 5 del matí. Esmorzava llet amb cereals i un rajolí de xarop d'"erable" i cap a l"east field house" on feia una horeta i mitja d'esport 45 minuts de cardio i la resta de maquines/peses. Acabat l'esport em dutxava i cap a l'oficina. A l'oficina preparava l'ordinador, feia un cafè/segon esmorzar (fruita iogurt i pa). Després del cafè, dia sí dia no, trucava a casa per skype (de fet 2 cops per setmana i a aquesta hora del matí, que eren les 5-6 de la tarda a casa), una trucada que se solia acabar de sobte quan se'ls tancava l'ordinador (això es va convertir en quelcom habitual i un xic irritant). Després de tot això ja eren les 9 del matí i em posava a treballar fins que arribaven els companys de despatx i em començaven a distreure amb infinitat de preguntes i comentaris, a més de convidar-me a anar a fer el meu segon cafè (que es va acabar convertint en un te amb llet, i és que tanta cafeïna no era bona ...). Després, i de seguida que podia, o em deixaven, tornava a la feina i així fins a les 12:30h. A aquesta hora ens trobàvem amb l'Avishai (el jefe) i ens posàvem a fer una primera reunió-dinar. I amb aquesta reunió-dinar s'acabava el treballar, ja que tota la tarda estàvem reunits amb la gent de la UCSC. Després de les reunions tornava a l'oficina, revisava alguns correus i ja eren les 7-8 del vespre per què tornava cap a casa. Ja a casa preparava la roba de l'endemà, feia el sopar i també el dinar de l'endemà, sopava mirant el capítol d'una sèrie i cap a dormir!
Ja veieu que no era una rutina especialment interessant. Us he de dir però que aquesta rutina només la vaig poder seguir les dues primeres setmanes i les dues últimes en la meva estada als EUA, durant les setmanes d'enmig van passar moltes coses, coses que anireu descobrint en les properes entrades en aquest blog.
Pel que fa als caps de setmana lliures (només en vaig tenir 2), aprofitava per descansar, fer rentadores/assecadores (sí, feia servir assecadora, ja que no hi havia cap lloc on estendre la roba ...), i també, quan tenia temps, anava a fer alguna petita caminadeta. També en alguna ocasió vam anar a sopar amb els companys de Jerusalem i vam fer també un sopar de grup amb l'Avishai. El sopar de grup, un any més, el vam fer en un tailandès on ja anem per tradició, una tradició que acaba amb la visita a una bona gelateria de gelat tradicional. Aquest sopar, el de grup, crec que va esser el que ho va canviar un xic tot, el que em va donar energia renovada per continuar les setmanes que em quedaven allà.
Després de dues setmanes de rutina va arribar l'intensiu de congressos. I quin intensiu! 10 dies sense descans. Per començar vam tenir el congrés de CANDELS, una trobada dels investigadors que treballen en l'observació de galàxies molt llunyanes (a redshift mig que en diem nosaltres). CANDELS és de fet una "campanya" d'observació en la qual s'han observat uns quants milers de galaxies. El grup de l'Avisahi vam anar-hi simplement per no perdre el fil de què s'està veient en el món real, i així saber quines dades podem fer servir per contraposar amb les nostres teories/simulacions. Aquest congrés va durar tres dies (divendres, dissabte i diumenge). La veritat és que la major part del temps em vaig avorrir com una ostra ... de fet vaig aprofitar per treballar en el que treballo habitualment. De la part més lúdica del congrés només vull comentar que vam fer un bon sopar el dissabte. Aquest sopar el vam anar a fer en una caseta just sobre del lloc on habitualment anava a córrer. Per sopar hi havia bon menjar: carn, amanida, peix, tofu ... i uns pastissos boníssims de postres; i bon beure: selecció de vins, cerveses, suc de llimona natural cafè i té a dojo. El diumenge es va acabar el congrés de CANDELS i el dilluns ja començava el "Santa Cruz Galaxy Workshop 2017". 
Aquest segon era el congrés per què realment érem allà, a Califòrnia, amb tot el grup de l'Avishai (de fet l'organitza ell, o per esser més precisos un seu ex-estudiant). El congrés va durar 5 dies, de dilluns a divendres. Va esser un congrés molt intens amb moltes xerrades i discussions, algunes d'elles molt interessants; els que sou investigadors m'entendreu quan dic que és un d'aquests congressos generals on s'hi parla de tots els temes clau del camp de recerca tractat, així que hom pot veure quins nínxols queden lliures per la pròpia investigació. En aquest cas es van tractar molts temes dins el camp de la formació i evolució de galàxies, des de la formació i propietats de galàxies grans a través de simulacions numèriques fins a propietats de galàxies més petites i properes obtingudes a partir d'observacions, i també un tipus molt estrany de sistemes estel·lars que es van descobrir fa poc en algunes observacions i que encara no hem pogut reproduir mitjançant simulacions, les anomenades galàxies ultra difuses (UDGs de les seves sigles en anglès). Pel que fa a mi, aquesta vegada, per sorpresa, em va tocar donar la xerrada fora de la sessió de simulacions i és que és veritat que la meva feina a Jerusalem s'ha anat movent cap a una comparació amb observacions, més que en generar noves simulacions (bàsicament per falta de recursos.)... De fet, com sabeu, aquesta frustració per no tenir equips prou bons per crear les meves simulacions ha estat un dels detonants a l'hora de decidir deixar el post-doc. Una cosa interessant d'aquest congrés és que en el preu del registre no s'hi incloïen només les pauses per cafè (on s'hi donava des de fruita fins a panets amb formatge d'untar, cafè, té, magdalenes, galetes ... no tot de cop però eh, unes quantes d'aquestes coses en la pausa del matí i unes quantes en la de la tarda), sinó també els dinars, uns dinars no massa sans (la meitat de dies una enorme varietat de pizza, qui no es conformava era perquè no volia, amb l'opció d'amanida, uns altres dies entrepanets untats amb mantega i finalment un dia una barbacoa amb macedònia de postres). També vam tenir un sopar de congrés, en aquest cas amb un entrant de formatge i fruits secs, tast de vins i com a plat fort una selecció d'amanida de pasta i carn de pollastre, salmó i tofu. Per postres unes pastetes de rebosteria i mentrestant una xerrada dedicada a un investigador que es jubilava (un xic avorrit la veritat, però s'havia de fer el paperet ...). 
El congrés es va acabar el divendres al vespre i l'endemà, dissabte, començava l'últim, la trobada de la col·laboració AGORA. Aquest és un projecte completament basat en simulacions, és un projecte on es comparen tots els codis/tècniques de simulació per comprovar que el resultat no depèn del tipus de llenguatge de programació/ordinador. En aquest petit congrés de dos dies sí que vam menjar bé i sa, verdura, fruita, esmorzar de pagès (amb truita, ou dur, bacó, ous remenats, panets, suc de taronja natural ...), excepte el diumenge per dinar que altre cop vam tenir pizza ... aquests americans ... Ah, per cert, també vam tenir sopar "informal" de congrés a casa d'un dels investigadors principals del projecte, sopar de barbacoa, un sopar que ja és tradició. El congrés d'AGORA va esser especialment productiu i em vaig motivar tant que em vaig postular com a líder de diversos dels projectes ... i mira que estic deixant la ciència eh ... pel que fa al meu jefe, va enviar un mail molt dur a l'organitzador principal perquè no l'havia inclòs com a col·laborador d'algun dels projectes ... i després d'això va tenir la barra de no presentar-se a la reunió, ... de veritat que aquestes coses en la ciència em rebenten! I tanta gent que hi ha que sense fer res, simplement perquè tenen renom, creuen que se'ls ha d'incloure a tot arreu ... així va ...
Per fi es va acabar la setmana de congressos, després d'això ens vam poder relaxar una mica, ja que l'Avishai va venir només un parell de dies i ja va marxar cap al nord a visitar la seva família (les seves nétes havien vingut de visita uns quants dies abans i ara se n'anaven tots a veure el seu fill). També va esser en aquest moment en què vam viure l'aventura del "GreatAmericanEclipse2017" del que us parlaré en les properes entrades, i sí, en plural, entrades, i és que he escrit unes 16-17 pàgines! Van passar moltes coses en aquest viatge.
Després de l'eclipsi l'Avishai va tornar, vam tenir uns dies de rutina on ens va obligar a dinar amb ell per discutir la nostra feina (jo personalment cada cop em sento menys interessat, no ho faig expressament però suposo que psicològicament ja em sento amb un peu i mig a fora). I va arribar l'últim dia.
Així doncs, el dissabte dia 2 de setembre vaig fer la maleta, em vaig acomiadar dels meus companys de casa, que estaven ben atabalats fent mudança, i vaig baixar amb tot plegat cap al centre de Santa Cruz on vam quedar amb els altres membres del grup de l'Avishai, el mateix Avishai i la seva dona per provar uns bols de fruita boníssims en un restaurant que feia temps que ens recomanava l'Avishai, el SambaRock. La veritat és que va valer molt la pena. Acabats d'esmorzar-dinar (diem que vam fer un brunch de l'anglès breakfast-esmorzar i lunch-dinar), vam agafar un taxi/uber i ens vam dirigir a Sant Francisco. Allà vam visitar un petit museu de Diego Rivera (poca cosa hi havia a veure), una sala de màquines escurabutxaques antigues, molt antigues, un submarí militar americà (si sí, de la segona guerra mundail) i vam anar a admirar la posta de Sol des del port, posta que va esser desgraciadament molt vermellosa a causa de la cendra i el fum procedents d'incendis forestals que hi havia terra endins. Vam acabar sopant (i molt!) en un restaurant xinès de veritat, no dels típics que tenim a Catalunya sinó en un amb una estrella Michelín i tot! Ens hi va portar el nostre amic post-doc Xinès, en Fangzhou. Ell va esser també el que ens va demanar els plats, una bona pila, i la va ben encertar, excepte la sopa i un xai que xaiejava molt. Ens va agradar sobretot l'ànec a la pequinesa, i un porc amb salsa agredolça, boníssim! I el millor de tot és que en acabar en Fangzhou ens va convidar a tots!
Després de sopar vam passar per l'hotel que havien reservat els altres que van venir a Sant Francisco (en Jonathan, que és el noi francès de què ja us he parlat, la Sharon, una estudiant de doctorat israeliana, i en Fangzhou), i després jo ja vaig marxar cap a l'aeroport de San Francisco. La veritat és que tenia el vol al migdia del diumenge però preferia anar a l'aeroport que quedar-me en un hotel superluxós ... així doncs, i ja li començava a agafar el gustet (no seria l'última vegada del viatge que ho faria), vaig dormir a l'aeroport.
L'endemà sense més problemes va sortir el vol cap a Mèxic, l'aventura continuava. Però això us ho explicaré en la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada