Es tanca una porta

Hola a totes i tots, aquesta és la història d’un fracàs personal i professional, l’inici i el final del que podria haver estat, i no va esser, el com després de tota una vida dedicada a la ciència la porta al final s’ha tancat.

Molts de vosaltres ja sabreu que al juny de 2021, empès per l’experiència personal d’haver estat vivint gairebé un any a la Vall durant la pandèmia, per la desmotivació de continuar treballant a Madrid, i per les ganes d’una nova aventura, em vaig llançar a la piscina enviant la sol·licitud d’una plaça a l’Institut d’Astronomia de la UNAM en la seva seu a Ensenada. Aquesta plaça, per joves investigadors, i amb la categoria de “plaça fixa”, realment em venia molt de gust, em permetia treballar amb companys de Mèxic i alhora amb els del JPL de la NASA i de la Universitat de California, on també hi tinc bons amics i col·laboradors. La plaça era ideal, estabilitat, bon sou, bones condicions, i en un lloc tranquil i de clima mediterrani. El procés va continuar i vaig anar passant tots i cadascun dels processos d’avaluació fins que al desembre de 2021 vaig rebre la oferta de la plaça. Vaig tenir poc temps per pensar-m’ho, però al final vaig acceptar. En paral·lel a tot això els meus bons amics i col·legues de Madrid em van proposar de demanar d’altres places, ho vaig fer, però més endavant vaig cometre un error del que espero haver après alguna cosa, vaig acabar renunciant a les places a Madrid que tenia també gairebé guanyades tancant totes les opcions alternatives hauria tingut si l’experiència a Mèxic anava malament, i és que la plaça a Mèxic es veia molt segura i realment em venia de gust.

La primavera de 2022 va esser intensa. Vaig començar amb una estada a la Universitat de Florida de dues setmanes, després una estada de dos mesos a Santa Cruz de Califòrnia, a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, un període de la meva vida que veig amb enyor ja que feia molts anys que no em sentia tan bé com em vaig sentir allà, tan personal com laboralment, per l’entorn natural però també per la gent, la casa on m’estava quedant on viu una molt bona dona, la Sara Rodríguez, que em va fer com de segona mare… va esser un període molt bonic. En acabar l’estada a Santa Cruz vaig anar a Ciutat de Mèxic a fer una estada d’un mes. La idea d’aquesta estada, entre d’altres, era d’accelerar els tràmits de la meva contractació, m’havien avisat que el procès del contracte podia esser llarg i que valia la pena intentar començar-lo com abans millor. Vaig pressionar tan com vaig poder, de fet vaig obtenir una carta certificant la meva contractació, però més enllà d’això l’administració de l’IA-UNAM, no de massa bones maneres, em van dir que no s’hi podia fer res més, que tot estava en marxa i que els deixés fer.

L’estada a Mèxic es va acabar i vaig marxar amb la sensació de no haver pogut avançar massa res en el tema de la contractació, però també amb la idea que tot estava en marxa. En aquesta situació vaig cometre un segon error, vaig comprar el bitllet Barcelona-San Diego per l’1 d’agost i el de San Diego-Barcelona pel 13 de desembre, sense opció a canvis ni cancel·lació … em va costar 1500€, i m’ho havia de pagar de la meva butxaca ja que la mudança no la cobria l’Institut d’Astronomia (cosa que em va molestar una mica ja que normalment quan t’ofereixen una feina tan lluny de casa sí que hi ha pressupost per ajudar-te en la mudança …).

Després de les visites als EUA i Mèxic vaig decidir agafar-me un descans, unes vacances de tres setmanes, una cosa que mai havia fet abans. Vaig agafar la motxilla i tot el necessari i em vaig aventurar, sol, a començar el GR11, la “transpirenaica”. Podeu veure els vídeos de l’experiència en el meu canal de youtube, el resum és que vaig fer més de 350 km en set dies, amb uns 15000 metres de desnivell acumulat, tres dies ploguent, la resta de bon temps, dormint en tenda i albergs. Vaig començar a Cabo Higer al País Basc, i vaig acabar a Jaca. Tota una experiència! I, tot i que no vaig acabar-la com hauria volgut, vaig aprendre molt sobre mi mateix. Ja havent abandonat vaig fer l’olla del Montseny per treure’m part de l’espina i demostrar-me a mi mateix que no era un problema físic el no haver pogut acabar sinó psicològic.

Les vacances es van acabar i el temps va anar passant. Amb tot, em van ampliar el contracte a Madrid fins el 31 de juliol, just fins el dia abans de marxar a Mèxic, quina bona notícia! A finals de juny vaig deixar Madrid altra vegada i vaig anar a fer les estades de Joves i Ciència al Pirineu de Lleida com cada any. El Joves i Ciència va esser el tret de sortida d’un inici d’estiu també molt entretingut, primer a un congrés als Alps, just havent acabat el Joves i Ciència. Després del congrés vaig passar dos dies per Madrid per acomiadar-me, i per confirmar que per molt que hagués intentat formar part del grup UCM realment ningú em considerava part d’aquest grup… pràcticament ningú, només l’Armando, la Patricia i alguns estudiants, va venir al comiat que jo havia organitzat (res, quatre pastetes i beure), i, a diferència del que han estat fent amb tothom que ha marxat, ningú em va fer cap obsequi de comiat … sé que això és només una anècdota però és el reflex de tot el que havia passat en la meva estada a la UCM, donar molt per rebre poc, sens dubte la decisió de marxar de la UCM era (i continuo creient-ho així) encertada. Només el petit grup de senderistes “Montañeros en Madrid”, la Mariona, en Luca, la Cris, i jo, vam fer una festa de comiat i em van regalar anar junts a un scaperoom, i diversos records amb fotos d’ells, i és que és aquest grup el meu grup d’amics de veritat a Madrid. També, una investigadora de la que crec que ja us he parlat, el seu marit, els seus fills, i us amics a qui anomenen els “castellanos”, em van convidar a sopar i vam tenir una vetllada de comiat molt bonica. Amb els bons records dels amics de veritat, i amb l’amargor de descobrir el que ja sabia sobre la UCM,  tres dies després me’n vaig anar cap a una escola d’estiu a Atenes, on vaig fer de professor convidat. Durant l’escola d’estiu d’Atenes vaig aprofitar també per dedicar moltíssim temps a escriure un projecte d’investigació que m’hauria de permetre tenir recursos a partir de la tardor per poder viatjar, contractar estudiants, etc. en la meva nova feina a Mèxic. Crec que em va acabar quedant un bon projecte, i la veritat és que crec que hi vaig posar tota la meva experiència com a investigador, i hi vaig dedicar molt del temps que podria haver passat visitant Atenes, o, ja tornat a la Vall, amb els amics i la família, però creia que valia la pena.

Tornant d’Atenes (mentre encara estava escrivint el projecte del que us he parlat) vaig passar per casa esperant poder acomiadar-me dels amics de la Vall. Ningú no recordava que del 28 de juliol al 31 estaria per allà per acomiadar-me (tampoc en tenia massa esperances, tothom té altres coses, família, parella, …, i és lògic que jo, algú que fa tant temps que ja no està per la Vall, no sigui una prioritat per massa ningú). Així doncs em vaig acomiadar dels pocs amics de la colla que van poder quedar, i el dia 1, amb el cotxe de la Laura Gelis, amb tristesa però excitació per la nova aventura vaig deixar la casa dels meus pares i vaig anar cap a l’aeroport del Prat a Barcelona. La idea era no tornar fins nadal … qui hauria dit en aquell moment que tot aniria com ha acabat anant …

Tot es va començar a torçar uns dies abans de marxar, quan encara era a casa, a la Vall, després d’escriure un correu a l’Instituto de Astronomía per assegurar-me que tot el procés de contractació estava encarrilat. Jo estava una mica preocupat perquè encara no m’havien enviat res per poder anar a el Consolat o la Ambaixada a tramitar una VISA de treball, però també estava tranquil perquè m’havien insistit sempre que tot estava control·lat. Quatre dies abans de marxar però em van respondre. Primer els administratius d’Ensenada em van dir que sí, que cap problema, que els tràmits de migració els podia fer des de la ciutat d’Ensenada mateix, però, pocs minuts després van respondre’m des de Ciutat de Mèxic amb un taxatiu “no pots venir a treballar a Mèxic sense el Visat de treball, i l’has de tramitar des d’Espanya”. Em vaig quedar glaçat, no m’ho podia creure! Quatre dies abans de marxar?! Amb els bitllets comprats i la maleta feta?! A més, jo no tenia encara cap document de migració que em permetès anar a fer-me un visat de treball, i això ho havien de fer ells des de Mèxic! Res, els vaig dir que hi anava igualment, i que ho hauríem de resoldre amb jo allà … a més el dia 14 d’agost havia d’anar a un congrés a Santa Cruz de Califòrnia, pel que tindria l’oportunitat d’anar al Consulat Mexicà a San Francisco si feia falta…

Vaig arribar a Ensenada el dia 2 d’agost després de passar una nit a Tijuana en un Airbnb. El vol va anar bé, tot i que vaig haver de pagar 150€ per la maleta gran, però vaja, era una inversió pel canvi de vida … o això pensava… 

I aquí el segon xoc fort amb la realitat, vaig arribar i em van fer saber que tot just començaven el tràmit amb el que demanarien permís a migració per contractar-me, estàvem a la casella de sortida. El tràmit tardaria entre un mes i un mes i mig, i sense aquest tràmit no podia ni demanar cita a un Consolat per fer-me un VISAT de treball, és a dir, des de Mèxic no havien fet ni el primer pas per la meva contractació!! No tindria contracte, i no em pagarien, com a mínim fins al novembre … jo en aquell moment encara tenia l’esperança d’haver-ho entès malament …

El tercer xoc amb la realitat va esser adonar-me que no podia presentar el projecte que m’havia  costat tant d’esforç, ja que encara no era treballador de la UNAM. Vaig intentar calmar-me pensant que res era feina perduda, que podria aprofitar el projecte per una altra convocatòria que obria a mitjans de setembre, la de CONACyT.

Les dues primeres setmanes van esser intenses. Vaig estar buscant casa, mentre vivia en la “casita del astrónomo visitante” al costat de l’Institut, vaig aprendre a navegar amb el veler de l’investigador i amic Luis Aguilar, vam veure dofins, lleons marins, foques, vam anar al Valle de Guadalupe a fer cata de vins, em va portar a dinar a llocs d’alta qualitat, vam fer una barbacoa en el veler, i el més interessant és que em va convidar a tot ja que jo no tenia sou encara… els caps de setmana doncs eren interessants, i la vida a Ensenada no estava malament, tot i que trobava  ja a faltar una mica els arbres i les muntanyes. A més, en aquestes dues primeres setmanes hi havia investigadors catalans que també estaven de visita, fèiem una bona pinya tots plegats.

I la tercera setmana vaig agafar el bus i cap a Santa Cruz, a trobar-me altra vegada amb l’Avishai i els amics de Jerusalem. He de dir que abans de marxar també vaig donar ja la paga i senyal d’un petit piset en el que entraria a viure directament després de tornar de Califòrnia (per fi havia trobat casa després de molt d’estrès i alguns desenganys!). A Santa Cruz va anar tot molt bé, em vaig sentir com peix a l’aigua, a més vaig tornar a la casa de la Sara Rodríguez de qui ja us he parlat abans. Vaig recuperar al serenor i la pau interior en aquesta visita, a més que em va pujar molt l’autoestima ja que vaig dirigir jo tot el congrés d’AGORA, com a coordinador de la col·laboració internacional, degut a que el coordinador principal no va poder venir des de Corea del Sud perquè va agafar Covid. Van passar els dies i el congrés va acabar, sense novetats dels tràmits de la meva contractació (estava clar que no podria aprofitar la oportunitat per passar pel Consolat de Mèxic a San Francisco), així que vaig agafar l’avió (en primera classe! I és que no quedaven vols de turista …) vaig anar de San Francisco a Ciutat de Mèxic (on vaig poder passar l’estona a la zona VIP! amb menjar i beure gratis …), i de Ciutat de Mèxic a Tijuana.

Arribat a Ensenada em vaig instal·lar a la meva nova casa (vaig pagar 450€ de fiança i 450€ del lloguer d’un mes) i em vaig posar a preparar tots els documents per un nou tràmit, un que es diu la certificació de l’SNI, i de la que depèn una tercera part del sou que hauria de cobrar el següent any. Vaig estar una setmana sencera penjant documents a una aplicació web, emplenant el currículum vitae en línea de la UNAM, i demanant certificats. Però vaig aconseguir tenir-ho tot a temps i enviar-ho. Per celebrar-ho, vaig decidir que em mereixia tenir uns dies de vacances en un futur no molt llunyà, quan ja estigués cobrant un sou, i, sense pensar-ho (error) em vaig comprar uns bitllets per l’illa de Maui, a Hawai, per la tercera setmana de novembre (350€).

I aquí va arribar el quart i pràcticament definitiu xoc de realitat, des del CONACyT (l’agència d’investigació del govern Mexicà) em van dir que la meva sol·licitud d’SNI no es podia tramitar perquè no tenia els documents de migració correctes, també em van dir que no podria presentar el projecte de CONACyT que volia presentar (el que havia preparat a finals de juliol). Amb això em va caure el món a sobre.

Enmig de tot això, finalment va arribar el document que necessitava per demanar hora al Consulat i fer-me la VISA de treball, això va passar la primera setmana de setembre. Aquí però vaig rebre el cop definitiu, no podia anar al Consulat de San Diego, havia de tornar a Madrid a fer el tràmit de migració, i, a més, m’havia de pagar jo el bitllet d’avió d’anada i tornada, i tornant, passar per Ciutat de Mèxic a firmar el contracte.

Us seré del tot sincer, aquests van esser uns dels pitjors dies de la meva vida. Alguns ja sabeu que fa un any vaig estar molt malament psicològicament, vaig millorar molt durant la primera meitat de l’any gràcies al fantàstic inici d’any a Calfòrnia i Mèxic, a la desconnexió als Pirineus, i a sentir-me valorat en congressos i escoles internacionals. Però, tot això que m’ha passat des de principis d’agost m’ha afectat moltíssim, m’ha tornat al pou d’on creia que havia sortit. Després del cop dur que va suposar el saber que havia de tornar a Madrid per anar al Consolat vaig estar dos dies intentant rumiar què havia de fer, estava bloquejat, no sabia què fer amb la meva vida. El cap no parava de repetir-me que desgraciat que era, que només em podien passar a mi aquestes coses … havia treballat moltíssim per poder encaixar a Ensenada, havia començat a donar classes, m’havia apuntat a fer activitats de divulgació … tot sense cobrar encara, i què havia obtingut a canvi? doncs el no poder presentar projecte PAPIIT, no poder demanar la certificació de l’SNI pel que el meu sou sería molt inferior del que m’havien dit, no poder presentar un projecte CONACyT… m’havia pagat el pis amb els meus estalvis, també els vols d’anada i tornada, els vols a Hawaii, i ara a més a més m’havia de pagar un bitllet d’anar i tornar a Madrid, i els diners pel tràmit de la visa de treball … ja n’hi havia prou, ja havia perdut massa temps i diners. M’havien maltractat com mai ho havien fet, ni a Jerusalem m’havia sentit així. Em sentia com si tots els anys dedicats a la investigació no haguessin servit per res, no se’m respectava com a investigador ni com a científic, però el pitjor de tot és que no em sentia respectat com a persona. Ja n’hi havia prou! En aquest moment vaig prendre dues decisions: tornar a Espanya, el dia 2 d’Octubre, però no per fer la Visa sinó per quedar-m’hi, i, amb tot el dolor al cor del món deixar la ciència per sempre. 

Ja presa la decisió vaig comprar-me el bitllet des de San Diego a Barcelona, només d’anada. Després de tot això vaig estar bloquejat davant de l’ordinador tot el que quedava de setmana, incapaç de treballar en res, sense veure cap sentit a continuar els projectes científics que tenia iniciats i que ara ja no arribarien a port ja que la ciència, per mi, seria el passat.

Quatre dies després de prendre la decisió ho vaig fer saber a amics i familia i amb això la decisió es va convertir en definitiva. I aquí es va iniciar un procès que no sé on portarà però que de ben segur iniciarà un nou canvi a la meva vida, gràcies a un bon amic de tota la vida, en Xumeu, d’Eivissa, vaig actualitzar el meu “linkedin”, vaig canviar el format del meu currículum científic a un currículum professional (de Data scientist), i vaig començar a buscar feina per Europa. 

Tot això ho escrivia el dia 11 de setembre, després de viure el pas d’una tempesta tropical el cap de setmana (res, uns 40 litres i una mica de vent, però van cancel·lar classes el dijous i el divendres … una mica exagerats la veritat), veient passar mooolt a poc a poc els dies fins el dia 1 d’Octubre quan vaig tornar cap a casa. Curiosament tot va anar malament fins que vaig posar un peu fora de Mèxic, a partir de llavors, tot va millorar, els vols van anar bé, vaig aconseguir seients en sortida d’emergència gratis, em van deixar passar el sobrepès de les maletes sense pagar extra …

Finalment a dia 13 d’octubre he enviat la carta de renúncia a l’institut i he fet saber als companys de feina de Mèxic, Barcelona i Madrid que deixo la ciència. Abans de deixar-la però em comprometo a acabar els 13 articles científics que estic escrivint, i a continuar supervisant les tres tesis doctorals que estic dirigint, fins que les acabin d’aquí a un any. Crec que tan per mi com per respecte a companys i col·laboradors ho he de fer, a més necessito mantenir un sentit al meu dia a dia mentre no m’incorporo a una nova feina.

Us seré sincer, tinc por del que ha de venir, no sé si seré prou bo per cap empresa, no sé si m’agradarà la feina fora de la investigació, no sé si surto del foc per caure a les brases, però em vaig prometre a mi mateix que si es tancava la porta de la investigació a Ensenada, obriria una finestra a un altre costat, a veure com va!!

I això és tot, espero poder donar-vos millors noticies en la propera entrada al blog (si n’hi ha!). Continueu mirant les estrelles, que jo, sembla, que ho deixaré de fer aviat.