Suècia, tres mesos ja!

Hola a totes i tots,

Ja han passat tres mesos des que vaig arribar a aquest nou país, tres mesos des que vaig començar aquesta nova aventura. Durant tot aquest temps han passat moltes coses, i aquest cop totes bones. He anat descobrint mica en mica Suècia, la seva gent, la seva manera de fer i de ser, i la veritat és que m’agrada. Sé que em queda molt per veure, molt per aprendre i molt per descobrir, segur que acabaré trobant coses que no m’agraden, però també moltes d’altres que encara m’agradaran mes del que ja ho fan ara.

La vida aquí és en general tranquil·la i agradable. La gent és respectuosa, directa, introvertida però amistosa, i li encanta la natura, la veritat és que en moltes coses em recorden molt a mi mateix. Mai m’havia trobat envoltat de gent així, gent amb qui comparteixi tantes coses del dia a dia. Per donar-vos alguns exemples d’això, coses que sempre havia entès com a supèrflues ha resultat que són més importants per mi del que havia pensat, entre elles la puntualitat o d’altres coses més profundes com la necessitat de moments de solitud, la necessitat del compromís amb la societat i la seguretat que les promeses que es fan es compliran.

Pel que fa a l’entorn, la natura ha continuat adormida fins fa ben poques setmanes, llavors, mica en mica, setmana a setmana, el fred ha anat fent-se més esquiu fins gairebé desaparèixer del tot. Els dies foscos i plujosos s’han reduït i han donat pas a fantàstics dies de primavera. Amb això la natura ha anat ressorgint a poc a poc però amb energia. Primer van començar a despertar les petites plantes del sotabosc, aprofitant que els arbres encara no han fet créixer les primeres fulles per poder rebre encara la llum del Sol. Amb elles també ho van fer els ocells que ara omplen els matins dels seus cants: les merles, els tudons, les garses, i els corbs, però també ocells més petits i difícils de veure però que saps que hi són pels seus preciosos cants. Unes setmanes després van començar a despertar els arbustos, fent créixer unes primeres fulles, i també ho van fer els arbres de petites flors grogues que tant agradaven a la meva àvia. Aquests arbres m’han dit que se’ls diu “arbres salvavides” ja que són la salvació per molts insectes pol·linitzadors que ja estan esgotant les seves reserves en acabar l’hivern. I finalment, fa poc, també han començat a despertar en notar que els dies ja són més llargs, i que el Sol ha començat a escalfar. Els parcs s’han omplert d’arbres  plens de flors de tots colors, també els boscos. I tot i que aquí al sud de Suècia hi ha pocs boscos, aquests están ben conservats, són boscos antics, amb arbres majestuosos, rius abundants plens de peixos, i grans prats de pastura amb mil i una flors i amb abelles enfeinades buscant-ne el nèctar, i, per llei, són totalment accessible.

A la feina, a part de petits problemes amb persones concretes en el nostre projecte de missió espacial de la ESA, la resta va bé, molta feina, però estic aprenent a controlar l’estrès. El que no es pot fer avui ho farem demà. En particular hi ha un projecte que tinc estancat i que no trobo el moment per posar-m’hi, però ho faré, segur, en les properes setmanes, és el d’AGORA. Recordareu potser que aquest és projecte estrella de la meva carrera, un projecte que de ben segur aviat florirà i es presentarà al públic amb ni més ni menys que tres nous articles. La veritat és que, inesperadament, aquest está essent un any d’èxit per la meva carrera, sis articles ja publicats, i no menys de sis més que ho serán aviat. Però per molt bo que sigui l’any amb articles, el millor de tot és que per fi he entès que la meva vida no és la feina, gaudeixo el dia a dia, les petites coses, les persones, els cafès amb els companys de feina, els dinars, l’aprendre no només de coses de feina però de la vida, i de la gent. Desprès de molts anys torno a sentir-me com a casa amb els companys de feina, com ho feia a Barcelona durant el doctorat.

I sobre el gaudir el dia a dia, gaudeixo plantant plantes a casa i cuidant-les, gaudeixo anant al gimnàs, gaudeixo anant a escalar amb els amics, i gaudeixo les activitats que fem amb els companys de feina setmana sí setmana també, sopars, karaoke, jocs de taula, tornejos de tenis taula, astroolimpiades, caminades, campaments, barbacoes … I tot això en només tres mesos, no puc ni imaginar el que vindrà en les properes setmanes.

No puc oblidar també que crec que he pogut trobar l’equilibri entre aquesta nova vida i no oblidar les meves arrels. Viure a Suècia em permet tornar a casa sovint, una vegada al més, o cada dos mesos com a molt, mantenint així vives les amistats que tan valoro amb la gent de casa i també amb els bons amics de Madrid. És un equilibri que m’agrada, per fi.

Cert que realment no tot són flors i violes, com tot a la vida. Tinc també els meus mals dies i continuo lluitant contra els meus dimonis cada dia, però d’aquests ara sé que en tenim tots, tots tenim les nostres lluites diàries i només nosaltres les podem lluitar. El que vaig aprendre però, i que intento tenir present, és que l’important en aquesta vida és que aquestes lluites no ens superin i que no condicionin les nostres vides. Hem d’aprendre a conviure-hi, entendre que són lluites que no podem guanyar però que hem de seguir lluitant sense donar-les mai per perdudes. D’aquestes us en puc parlar d’algunes, d’altres les portaré amb mi sempre i potser mai us en parlaré, temps al temps. La lluita que m’ha acompanyat sempre i que ja he après a conviure-hi és la que tinc amb aquest diàleg interior que sempre em fa dubtar de mi mateix sobre com ha d’esser la meva interacció amb la societat, que no em permet entendre del tot el que s’espera de mi fins en les situacions quotidianes més senzilles, crec que és una cosa que mai he explicat a ningú fins avui. Sí, vull que sapigueu que molt sovint no sóc capaç d’entendre-us, coses que doneu per suposades en les interaccions socials per mi no ho són i em costa un esforç enorme saber a cada moment el que s’espera de mi. No entenc les convencions socials, i coses que vosaltres doneu per suposades o a les que no doneu importància (coses tan senzilles com, i només n’és un petit exemple, la manera de saludar a una persona que acabes de conèixer) a mi em suposen un estrès enorme, tan que de vegades em supera, i que en el passat m’ha portat fins i tot a renunciar a apuntar-me a activitats, sopars, trobades per tal d’evitar-les… D’altra banda també és per això que quan em trobo amb gent nova o amb la que no hi tinc tanta confiança em veig obligat a parlar i treure contínuament nous temes de conversa, perquè mantenir la conversa i parlar tota l’estona evita que apareguin d’altres tipus d’interacció que em costen de gestionar. I és que tampoc entenc els silencis que hi ha a vegades quan estic amb gent, per mi són molt incòmodes, no sé com gestionar-los. Sempre crec que els moments de silenci són quelcom dolent i que són culpa meva, que he fet o dit quelcom que la resta de gent no ha entès i per això s’han quedat callats, de veritat que em fan sentir incòmode perquè em sembla que també la resta de la gent s’hi sent, i que ha estat culpa meva i que és degut a que la meva companyia potser no és prou agradable. Uff, i per no parlar-vos sobre els comiats, que per mi són la combinació perfecte de convencions socials malenteses per mi, i que fan que mai hagi pogut marxar d’una trobada amb amics, coneguts, o col·legues de feina sense sentir que he fet alguna cosa malament durant el moment del comiat. Mai sé si he de marxar discretament, si el més correcte és marxar sense interrompre, o si és millor interrompre per dir adéu; tampoc sé què he de dir per acomiadar-me, com ho he de dir, quins gestos he de fer, quina resposta he de donar a les paraules de comiat que em dirigeix la gent que també s’acomiada, si és que he de respondre … el comiat és un dels moments que més temo de les trobades socials. I no us parlaré sobre la dificultat que suposa per mi el convidar o l’esser convidat a casa d’algú, o a una festa… no sé el que s’espera de mi, el que no s’espera de mi, el que he de portar, el que no he de portar, si he d’acceptar o no la invitació, ni com. Faci el que faci sempre acabaré amb la sensació que no ho he fet be, que no he dit el que havia de dir, o com a mínim que no he fet o dit el que realment s’esperava de mi… i tantes i tantes altres coses de les que us podria parlar i que fan que per mi, el dia a dia social sigui una lluita constant… i el pitjor de tot és que realment sé que ho necessito perquè després d’aquestes interaccions em sento molt millor amb mi mateix, orgullós i feliç d’haver-ho superat i d’haver pogut passar tan bons moments amb gent que considero amics (tot i que com tot el que us acabo d’explicar, tampoc és gens fàcil per mi l’interpretar el que els altres pensen o senten sobre si jo sóc o no algú que considerin amic, ni el que s’espera de mi en el cas que així sigui). Ah, i no entraré en com tot es complica encara molt més quan a més de tota la part social hi intervé la part econòmica, els diners vaja, … qui, com, quan, on, perquè, a qui, a què … convidar és dificilíssim per mi entendre-ho, i no, si algú té la sensació que sóc molt generòs, o, el contrari, que ho sóc molt poc i que no convido mai, està molt equivocat, simplement no tinc ni idea del que s’espera de mi … i ho sento molt però ho intento i ho faig tan bé com puc, però se m’escapen totalment les convencions que hi ha establertes en això, em superen i no hi puc fer res. Intento entendre-ho, i per mi no s’hi val que em diguin que he de fer “el que senti”, que si no “ho sento” vol dir que és millor que no convidi, que això ha de sortir de mi, … i és que no sortirà de mi, ni el convidar, ni el no convidar, el que faré ho acabaré fent després de prendre una decisió totalment aleatòria, tot i que intentant sempre convidar perquè així segur que no “la cago” (i això faig sempre si no és una despesa excessiva, o si no és a la mateixa persona o grup en pocs dies, tot i que he arribat a convidar a dinar a un grup de fins a 10 persones, perquè “em visitaven a la Vall” i creia que això era el que s’esperava de mi, tot i que encara no ho tinc clar …). Aquest problema que tinc fa que moltes vegades, i mirant endarrere ara me n’adono, la gent m’hagi arribat a dir moltes vegades que sóc alhora “molt intel·ligent” per algunes coses però “molt tonto” per d’altres més senzilles … i és ben cert que me’n surto prou bé amb la ciència, però em quedo encallat en coses que en principi en la nostra societat s’espera que siguin senzilles de fer … el problema no és que no ho sàpiga fer, és que moltes vegades em bloquejo en no saber si això tan senzill s’espera que ho faci d’una o d’una altra manera, i em costa adonar-me’n que el que s’espera és que ho faci, sigui quina sigui la manera …

Quina reflexió que m’ha sortit avui! i de veritat que mai ho havia explicat a ningú abans … però em sento molt bé d’haver-ho plasmat aquí, finalment. I només una última cosa, quan m’enfado perquè la gent no és puntual, no ho faig perquè sigui una “mania meva”, és que no puc entendre com pot esser que algú faci esperar a una altra persona que sap que serà allà esperant i que té coses tan importants a fer com la primera, no ho entenc, de la mateixa manera (i tenint en compte la distància que separen els dos fets) que tampoc entenc el perquè algú pot fer mal a una altra persona en qualsevol de les seves formes (psicológicament o física).

Ja veieu que en aquesta entrada no us explico res de concret del que he estat fent per aquí dalt, i és que han passat moltes coses aquestes setmanes, tantes que no les puc explicar en detall. Hem fet moltes activitats, i possiblement ja heu anat veient les fotos a l’instagram. He conegut a molta gent nova, començat projectes, la direcció d’una nova tesis doctoral, fet xerrades de divulgació, conegut Lund i el seu entorn tan en bici, caminant com anant a fer caminades pels parcs naturals del voltant, he anat d'acampada, i fins i tot he presentat un llibre de divulgació juntament amb els bons amics de Joves i Ciència! El més bo de tot però és que  n’han de venir moltes més, i més interessants. D’aquestes sí que us en parlaré amb més detall! Per començar, la visita de bons amics de la Vall amb qui vam anar a Kiruna, la terra del fred i les Aurores Boreals!! De tot això, us en parlaré en detall en la propera entrada!

Una abraçada enorme, i continueu mirant les estrelles!!!