Cercle Polar, primer contacte (2ona part)

Hola de nou a totes i tots,

Continúo avui amb la segona entrada sobre la meva primera aventura al Cercle Polar, som-hi!Érem al nostre petit apartament del “Camp Ripan”, i havi arribat el gran dia, ens endinsaríem més encara al Cercle Polar, visitaríem Abisko!

Amb els nervis del viatge, de bon matí em vaig llevar i vaig anar a les 6:00am a esmorzar, que es a l’hora que en principi obria el restaurant del càmping (això deien els cartells i ens va confirmar el recepcionista el dia abans). Però no, aquell dia (1 de maig) van decidir posar un cartell a la porta que obririen a les 7:00am, així que jo, sense la targeta de l’apartament, vaig haver d’esperar-me una hora per fora, amb el fred que feia, fins que van obrir el restaurant i vaig poder entrar a esmorzar. L’esmorzar era molt complet, i vaig fer un bon tiberi. Quan els meus companys de viatge van arribar van fer el mateix, i entre tots vam decidir agafar també uns quants panets pel dinar de càmping. Durant l’esmorzar vam estar mirant de reüll a tots els altres visitants intentant descobrir (mig seriosament mig en broma), qui ens podia haver robat les cerveses el dia abans …

Després d’esmorzar, vam anar a recollir les raquetes a la recepció, ens vam preparar pel viatge, i, caminant, vam anar cap a l’estació de tren. Propera parada, Abisko!

El viatge no va pas esser molt llarg, i els paisatges que vam anar veient eren espectaculars. Mica en mica ens vam anar endinsant en la zona muntanyosa que fa frontera amb Noruega, vam passar a prop de grans cingles gelats amb cascades de gel espectaculars (més d’un que conec se li hauria fet la boca aigua amb la quantitat d’oportunitats d’esports d’aventura que ofereix aquest lloc), i vam anar-nos endinsant també en una zona de llacs gelats. Allà vam veure per primer cop com un dels mitjans de transport més importants a la zona, a l’hivern, són les motos de neu. En gairebé tots els llacs gelats vam albirar-hi pistes ben marcades per creuar-los amb moto de neu. De fet, hi havia moltíssima gent fet servir aquestes pistes, d’altres simplement creuaven el llac per llocs amb neu verge. Al cap d’una bona estona vam veure com el tren es posava a resseguir un llac enorme, el llac on justament es troba Abisko. La sorpresa en arribar a l’estació va esser que Abisko és un poblet ben petit. De fet, l’edifici principal de l’estació es veu molt abandonat, segurament perquè formava part de l’antiga indústria de transport de ferro a la zona, i ara ja no fa falta que parin els trens abans d’arribar al port de Narvik. A Abisko vam veure també amb preocupació que gairebé no hi havia neu … ens vam témer que tampoc podríem fer servir les raquetes… ja seria mala sort que no poguéssim fer cap activitat d’hivern! Tot i això, teníem la idea al cap de fer una ruta amb raquetes, i volíem dur-la a terme fós com fós. Així que ens vam dirigir caminant fins al refugi de muntanya d’Abisko, l’inici (o final) de la famosa ruta del “Kungsleden”. 

Vam arribar al refugi al cap de mitja hora i vam trobar-nos que era tot tancat. De fet, ja ens havien avisat per telèfon que seria així, era fora de temporada i eren dies de vacances. A l’edifici s’hi podia accedir però no hi havia ningú a la recepció. Vam trobar però gran quantitat d’informació sobre les rutes de la zona, i ens vam decidir a fer-ne una de curteta que seguiria un bon troç del Kungsleden. Així doncs, amb ganes de trepitjar neu ens vam endinsar al parc natural d’Abisko. L’experiència va esser realment espectacular, uns paisatges nevats infinits, rius semi-gelats, i sí, vam poder fer servir les raquetes una bona estona! Vam resseguir el riu, caminant per la vora (no sabíem si era realment la vora o justament sobre del riu gelat), i ens vam parar a dinar a un lloc amb unes vistes privilegiades sobre el riu i les muntanyes del nord de Suècia. La tranquil·litat (gairebé no vam trobar ningú) i la pau que transmetia aquest paisatge hivernal al cercle polar era espectacular. Després de dinar (hummus, pà amb tomàquet i una fruita) vam continuar la ruta i, a mig camí, vam decidir temptar la sort “fent el burro” sobre d’un llac gelat, la Laura va esser la primera en atrevir-se a entrar-hi un bon troç endins, desprès, hi vam anar tots … aquí m’he de disculpar amb la meva mare, resulta que em va venir de gust fer-li una vídeo-trucada justament quan entràvem al llac gelat, vam perdre cobertura i vaig penjar, i … no vaig tornar-la a trucar fins més de 12 hores desprès … crec que es pensava que ens havíem enfonsat dins el llac … sóc un mal fill.

Després de l’aventura amb les raquetes vam tornar a agafar el tren (que era el mateix tren nocturn que es dirigia altra vegada cap avall fins Estocolm, i quedeu-vos amb això perquè aquest tren tornarà a aparèixer en aquesta entrada). Cansats però contents vam arribar a Kiruna altra vegada, vam passar a comprar al supermercat i allà, sorpresa! Com no podia esser d’altra manera, una persona se’ns va acostar i ens va parlar català … vam trobar un català al cercle polar! Un investigador en ecologia del Cercle Polar … és que els catalans som a tot arreu eh! jeje. Després de l’anècdota del dia, ràpidament vam anar cap a l’allotjament. Com us vaig comentar ja en l’entrada anterior, aquella tarda-nit vam decidir tirar la casa per la finestra i pagar el servei complet de l’SPA de l’hotel. Va valer la pena. A l’SPA hi havia tres piscines, dues exteriors i una interior, amb unes vistes precioses de l’entorn nevat. Les dues piscines exteriors eren una de gran d’aigua calenta i una d’un metre quadrat, i dos metres de profunditat, amb aigua glaçada. La piscina interior era la típica de bombolles també amb molt bones vistes, de fet hi vam poder veure una llebre àrtica (de color blanc com la neu) passejar pel parc del costat. També hi havia tres saunes, una de seca, una de vapor, i una amb aromes. La sauna de vapor era extremadament calenta, un no podia aguantar massa estona dins, la seca tenia unes vistes precioses en direcció a la posta de Sol, i la d’aromes era fosca però molt agradable amb l’olor a herbes medicinals. El preu de l’Spa també incloïa té amb mel, bastonets de pastanaga i taronja (tants com volguessis), un tractament per la cara fet amb xocolata i cafè, un pels peus a base de sal i que es feia en uns cabassos prens de boletes de mineral de ferro, i un tractament a base d’oli d’oliva i sal per tot el cos (a fer al final, just abans de sortir de l’Spa). Ens hi vam divertir molt, i creiem que també vam fer divertir la resta de la gent que hi havia (no érem gaire gent, no més de 10 persones). Com? Doncs vam fer tot un espectacle en el procés d’anar de la piscina d’aigua calenta a la glaçada de fora … incloent tirar-nos de cara a la neu en el procès … és que no se’ns pot portar enlloc …. Ben relaxats, vam sortir just a l’últimissim minut permès (la noia ja feia cara de pomes agres perquè volia tancar, però ja que ho havíem pagat vam voler aprofitar fins l’últim minut!), ens van donar una aigueta amb gust de flors abans de sortir, i en Marc i jo, que vam anar me´s ràpid a dutxar-nos, vam tornar cap a l’apartament a preparar el sopar. 

I aquí es va trencar l’engany, sí, l’ENGANY! Resulta que la Núria va veure com la Laura remenava unes llaunes … sí, no ens havien robat les cerveses! La Laura i en Marc les havien amagat!!! Clar que sí! I és que no podia esser que els suecs, amb com de respectuosos són, ens haguessin robat les cerveses!! He de reconèixer que va esser una molt bona broma, i hi vaig caure de quatre potes!!

I així, sopant i rient va acabar el nostre últim dia/nit a Kiruna. L’endemà vam agafar un taxi fins l’aeroport (un aeroport petitíssim), vam anar fins Estocolm i allà ens vam acomiadar, els nostres camins es tornaven a separar, però ens ho havíem passat molt bé, feia molt temps que desitjava retrobar-me amb els amics de la meva terra en una aventura així!

El meu viatge encara no havia acabat però. Vaig agafar un tren des de l’aeroport d’Arlanda fins a un poblet del costat i allà un altre fins a l’estació central d’Estocolm des d’on sortia el tren d’alta velocitat que em deixaria després de 5 hores a Lund. El curiós del cas és que em vaig equivocar de tren i vagi agafar-ne un que tot i deixar-me igualment a l’estació central d’Estocolm, anava molt més ràpid (feia menys parades), no va passar revisor així que cap problema!  I aquí la última anècdota del viatge, resulta que ja a l’estació vaig veure arribar un tren nocturn que venia de Norvik, sí, era el mateix tren que havíem agafat el dia abans per tornar d’Avisko a Kiruna, quines casualitats!!

I aquí s’acaba la primera aventura al Cercla Polar! Curta, intensa, i simplement, la primera! Aviat hi tornaré, ara a fer el Kungsleden sencer, ja us explicaré com va!!!

Continueu mirant les estrelles en aquestes nits d’estiu! Feu-ho per mi que aquí dalt només en veiem una, el Sol!!