Una mica de turisme i mooolta feina!!

Hola a tots de nou! Poc tinc per explicar-vos aquesta setmana, massa feina, però per això sóc a Mèxic no?

Va, us comentaré una mica el que vaig poder fer el cap de setmana passat, i el que he fet aquesta setmana.

El cap de setmana passat,

Després del partit de futbol del divendres, on em vaig esquerdar un dit del peu (ara ja no el tinc ni blau i ja quasi no em fa mal, ho aclareixo perquè sé que la meva mare llegirà això i es començarà a preocupar ... no, mare, no vaig anar ni al metge, estic bé, perfecte de fet, i el genoll tampoc em fa mal ja! tranquil·la!), el dissabte va esser una dia tranquil, de mercat, de neteja, de relax, que ja tocava, i també amb l'intent d'anar al cine a la tarda, i dic intent perquè es va quedar en això, m'explicaré: després de passar el matí a casa, una mica avorrit, vaig decidir anar a donar una volta al parc de Cuicuilco (que ja havia visitat en nombroses ocasions l'any passat però que continuo trobant igual de relaxant), on hi ha la gran piràmide de Cuicuilco, dedicada al déu del vent, i una de les més antigues de Mèxic; a les 5 quan van tancar el parc, em vaig dirigir a Perisur (un centre comercial amb botigues, cinema, etc etc) amb l'objectiu de trobar una peli que fessin entorn a aquella hora i que m'agradés, la sorpresa va esser que en 8 de les 12 sales feien la mateixa pel·lícula!! Crepúsculo!! mare meva! I les altres sales tampoc tenien una programació gaire atractiva fins a les 10 de la nit, ... Decebut, vaig estar dubtant si perdre el temps fins les 10 i després entrar a la peli que m'agradava, o marxar, el problema venir quan amb la depressió per no haver trobat una bona peli a l'hora que volia, vaig trobar una botiga de xocolata, una combinació fatal! Crec que no havia menjat tanta xocolata en molt temps, a més, a la sortida, hi havia un bol amb grans de cafè recoberts de xocolata, de mostra, no sé com no em van venir a fer fora, potser me'n vaig fotre mig bol!! 

Després del fart de xocolata me'n vaig anar cap a casa caminant, i a veure una pel·lícula per Internet.

El diumenge, d'altra banda, va ser molt més entretingut. Feia unes setmanes que m'havien comentat que hi havia unes ruïnes arqueològiques molt poc conegudes al DF, i molt a prop, que no havia visitat. Em vaig decidir doncs a buscar on eren i com arribar-hi (no surten ni a la guia del Lonely Planet).
Ben informat, ja sabent on anar, i de bon matí, per aprofitar el dia, vaig agafar el metro fins a la terminal ponent (TAPO) on vaig agafar un "camión" fins a Texcoco.

Aclareixo aquí que Texcoco rep el nom del llac més meridional de la Vall de Mèxic. En realitat la Vall de Mèxic contenia un sol llac gegant però els Mexicas el van dividir en diversos alguns dels quals es van convertir en llacs d'aigua dolça mentre els altres va continuar essent d'aigua salada (un llac d'aigua salada a 2200 m d'altura ...).  Texcoco, Zumpango, Xaltocan, Chalco i Xochimilco són els llacs que conformaven la conca de la Vall de Mèxic, els tres primers d'aigua salobre, els altres dos, d'aigua dolça; actualment en queda ben poc d'aquells llacs, i com a mínim, el que queda de Texcoco no és res més que unes aigües residuals i pestilents.

Arribat a Texcoco vaig anar fins a la catedral, a fer unes fotos, i després cap a una terminal de "combis", que són unes furgonetes que fan la funció dels "camiones" per regions on és complicat arribar amb un vehicle gran i on a més no hi ha gaire demanda (les terminal de combis es pot veure en una de les fotos). Vaig trobar la combi que necessitava, i cap a Tlaminca (en náhuatl "terra de guerrers"). I allà, al petit poblat de Tlaminca, em vaig trobar en una de les zones arqueològiques de Mèxic menys coneguda, però igual d'espectacular; a mesura que et vas enfilant a la muntanya (el cerro Tláloc) et comences a trobar unes llargues i antigues escales que porten fins als "banys de Nezahualcoyotl, el rei poeta dels mexicas", una zona impressionant, practicament tot arquitectura civil mexica, amb aqüeductes, sistemes de reg, banys, fonts, cisternes, etc etc, i la cirereta del pastís, el tron del rei i el temple a Tláloc, just dominant la Vall de Mèxic, al cim de la muntanya amb el mateix nom! Aquestes ruïnes són en un lloc difícil d'accedir-hi, però la pau, la tranquil·litat, el bon estat de conservació, i sobretot, el que signifiquen, valen la pena el viatge!

Aquí vull explicar que Tláloc, és el déu de la pluja i de "l'aigua que ve de dalt",`de l'aigua que ve de dalt perquè també hi ha un altre déu que és el de l'aigua que corre per la terra. Tláloc era un dels déus més venerats ja que era a qui s'havien d'encomanar per demanar la pluja o per demanar que aquesta deixés de caure, un element imprescindible per les seves collites. A Tláloc se li van dedicar quatre temples al cim de quatre muntanyes que van rebre el seu nom, una en cada un dels punts cardinals (actualment només se'n coneixen 2), i al cim de cada temple hi havia una figura enorme de moltes tones, representant aquest déu. La figura del temple de Tlaminca se la va endur el govern per situar-la davant del Museu Nacional d'Antropologia

Acabada la visita, després de veure les piscines on el rei per un costat i la reina per l'altra, es banyaven, i el magnífic temple de Tláloc, vaig baixar de la muntanyeta i vaig emprendre el camí de retorn (pel camí, com sempre, em vaig trobar amb molt bona gent amb qui parlar, la gent d'aquí són molt però que molt cordials). I així va acabar el cap de setmana.

El dilluns, tot i que era festiu (els 101 anys de la revolució mexicana), vaig anar a treballar. Em queda moltíssima feina i ja només tinc dues setmanes i mitja per fer-la!! I així tota la setmana, treballant les meves 12 a 14 hores diàries. També vaig passar així ahir dissabte, treballant. Tot i això entre setmana sempre hi ha moments de desconnexió: els col·loquis, els seminaris del DAEC (Departament d'Astrofísica Extragalàctica i Cosmologia), algun seminari que vaig intentar organitzar jo, la preparació de la festa de fi d'any de l'IA (sí, com a casa, aquí també m'emmerdo tant com puc ficant-me a organitzar coses, però què faria sinó sense tenir al cap tantes coses per fer?).

La sorpresa final va ser arribar a casa a les 10 del vespre i que la companya de pis se'm desmaiés allà mateix! Quin ensurt! La vaig agafar, la vaig estirar al llit, li vaig tirar aigua a la cara i quan va estar una mica millor (després de 20 segons per ser exactes) li vaig donar aigua amb sucre i es va refer. Tot i això vaig insistir fins a les 12 de la nit que hauríem de trucar un metge però ella va preferir posar-se a dormir i descansar. Avui al matí ja es trobava millor però l'he obligat a anar al metge, li han receptat unes pastilles i ja està ara està molt millor! Però de veritat, quin espant!!

I ara, a fer el vago tot el diumenge, descansar una mica per tornar demà a treballar amb forces renovades, i a esperar que aquest divendres arribin l'Esther i la Iris! Tot i que no podré estar tant per elles com m'agradaria, jo sóc aquí per treballar, espero que la seva estada a Mèxic sigui ben profitosa (per elles que venen a fer turisme, segur que ho serà!).

Doncs res, una abraçada ben forta a tots, abrigueu-vos ara que diuen que ve el fred, i sortiu a mirar les estrelles, nosaltres hi sortirem dissabte i intentarem fer un rècord guiness (el número màxim de telescopis apuntant un mateix objecte al mateix temps, el "Reto México 2011!!!" ).