Adéu a Chiapas!

Hola a tots amics!

Us escric, aquesta vegada, des de Palenque ciutat, molt a prop de la zona arqueològica de Palenque (una de les ciutats estat més importants de la regió maya). La veritat es que m'ho estic passant molt i molt be, veient coses que sempre havia somiat veure, i sobretot gaudint d'una aventura en tota regla!

Avui aprofitaré per penjar unes paraules que em van venir a la ment mentre estàvem enmig de la selva banyant-nos (a Agua Azul concretament), i després també afegiré unes impressions sobre el viatge que m'han vingut a la ment els últims dies i que vull compartir.

Comencem doncs per l'escrit del que us he parlat:

"Hi ha moments tan profunds, que t'omplen tan el cor i la ment, que no pots evitar que les emocions en sobreeixin en forma de llàgrimes. Així és com m'he sentit aquests dies, en comunió amb la natura i amb la gent d'aquests llocs. Des que vam començar a Tutxla Gutiérrez, direcció al cañón del sumidero, he tingut molt temps per pensar, hores de combis i de camión, moments per veure la vida amb uns altres ulls. Mèxic m'ha canviat, des del primer dia, i és en moments com aquests, enmig de la natura, a Agua Azul, prop d'un poblat indígena maya on la gent encara conserva un derivat de la llengua d'aquesta antiga i majestuosa civilització, on veig i recordo qui era, qui sóc i qui voldria ser. En tres dies hem estat al fantàstic cañón del sumidero, barreja de la necessitat humana i de la força de la naturalesa, que és símbol i tomba dels indis chiapas, a la tranquil·la ciutat colonial de San Cristobal de las Casas amb el seu Zócalo, catedral, palau nacional i el museu de medicina maya, i on vam passejar i conèixer molta gent i vam trobar i fer-nos amics d'uns nens indígenes d'un poble del costat, hem vist també les espectaculars coves de San Cristóbal, on se't encongeix el cor dins la seva immensitat, hem passat per Ocosingo, un poblet entre Sant Cristobal i Palenque, i ara, a les cascades d'Agua Azul, enmig de la selva Lacandona amenaçada per les ambicions del govern Mexicà, i on encara es conserva la cultura i tradicions mayes en un dels seus estats més purs.

Cada dia que passa estem més i més a prop de Palenque, cada dia que passa estem més i més immersos en la regió maya, cada dia que passa el meu cor es fa més petit i el meu cap s'omple més de pensaments contradictoris. Estic aquí, on sempre he volgut estar i me n'adono que per molt que ho desitgi mai serà el meu lloc.

Demà Palenque."

Doncs sí, avui ha tocat palenque. Hem dormit en unes cabanes enmig de la selva, escoltant-ne tots els sorolls, de nit, els insectes, de bon matí ens desperten les mones i els ocells. 

A les 7 ens hem posat a caminar, vora la carretera, però tot i això enmig de la selva, direcció a les ruïnes. Hem vist i sentit tot tipus d'arbres i animals, solitud és la paraula que m'ha vingut al cap en molts moments. Finalment a l'entrada, hem decidit no agafar guia i fer la nostra. El resultat, impressionant, un cop més. La tomba de Pakal, el Palau, el pati de les creus, ... TOT, una passada! Una de les ciutats Mayes més importants, sens dubte, i tot i això no hem pogut visitar la meitat del parc perquè estaven excavant. La veritat, no sé que més escriure perquè no es pot descriure en paraules tot el que he vist i sentit avui.

I ara, doncs a Palenque poble, esperant per agafar l'autobús cap a Tulum, una de les últimes ciutats mayes a ser abandonades, i sens dubte la ciutat amb les millors vistes, just a la costa del carib, vora el mar, emmurallada amb un gran mur per protegir-se dels atacs de les altres ciutats estat mayes en un temps inestable com el que es va produir al final de la seva era (1400-1500 n.e.).

Finalment unes reflexions:

Aquest viatge m'està fent adonar de moltes coses, imagino que es deu a totes les emocions acumulades en els últims tres mesos, a l'haver estat convisquen tres mesos amb gent molt semblant a mi i amb maneres de fer també semblants, però alhora tan diferents. Com he dit en diverses ocasions m'he enamorat de la manera de fer i de ser de la gent d'aquí, i he començat a detestar algunes maneres de fer i de pensar europees.

Un exemple clar és la manera de jutjar a les altres cultures i a les altres societats des del punt de vista europeu; això és una cosa que realment no puc suportar, i amb la que m'he topat en els últims dies, suposo que és innat però ningú pot jutjar les coses que s'estan fent en un lloc sense conèixer-ne el rerefons social i/o cultural. Una altra és una que reconec que és un defecte que també jo necessito corregir: el pressuposar que el que fem nosaltres és el correcte, i que la resta de gent/cultures és la que s'equivoca. Finalment tampoc suporto veure la falta d'educació que podem mostrar cap als símbols d'aquesta terra tan naturals com socials, que ens pot portar al riure fàcil i a la mofa sense sentit. Realment és espectacular les coses que podem fer i dir amagant-nos en la barrera lingüística que suposa el parlar una llengua diferent, i sense tenir en compte que moltes coses poden ésser interpretades sense problema tot i no entendre-les directament.

En fi, després de les dues últimes setmanes he redescobert que sóc una persona solitària. He descobert que m'alegra tenir gent coneguda a prop però també que és un xoc molt fort estar immers en una cultura com la d'aquí i de cop trobar-te amb la realitat del teu antic dia a dia.

Aquest viatge m'està agradant molt, no és res personal, però no puc evitar pensar que un viatge en solitari o amb els nous amics astrònoms que he fet aquí podria ésser molt més gratificant.

Una abraçada ben forta a tots, espero que tot i el fred continueu mirant les estrelles, i també espero poder posar fotos en la propera entrada!!