Hola a tots de nou! Començo aquí la tercera entrada d'aquesta sèrie de nadal!
Després de la pujada al Tacanà van arribar uns dies de descans i de reflexió en un paratge costaner fantàstic, Boca del Cielo.
D'aquest lloc n'havia sentit parlar molt, i molt bé, per boca de l'Esther i la Iris que hi van ésser durant les vacances de l'any passat. Les havia sentit parlar de les cabanyes "Guiri-Guiri" gestionades per uns catalans no com un negoci qualsevol sinó com una cooperativa, i amb molt bon rotllo, i és on també aquest cop aniríem a parar.
Així doncs, el dia 29 de desembre vam agafar l'autobús i ens vam dirigir cap a Tonalà, un petit poble des d'on surten les combis cap a la zona costanera de Boca del cielo. Aquest viatge però no el vam fer tots junts, hi vam anar en dos grups, en el primer erem les Núries, l'Esther i jo, en el segon en Víctor i els seus amics. Durant tot el camí vam poder veure als marges de l'autopista camps i camps d'arbres de mango (que recentment he descobert que no són autòctons de Mèxic) i d'altres espècies, i també, com no, vam dormir una mica.
Ja a Tonalà vam dinar i vam esperar l'altre grup que arribava, en principi, molt més tard. Un cop van haver arribat, abans del que ens pensàvem ja que ens van enxampar just acabats de dinar, ens vam tornar a dividir per acabar de comprar el menjar pels dies d'estada a Boca (allà només hi dinaríem, el sopar i esmorzar ens el portàvem), i després vam intentar arribar a Boca sense haver de pagar res, és a dir, fent autoestop, això va ésser tota una aventura:
-L'aventura de l'autoestopista: Ja us puc avançar des d'un principi que sí, vam arribar a Boca del Cielo fent autoestop, tot i que va ésser una mica més complicat del que pensàvem:
1- Per aconseguir que ens recollissin per primer cop vam intentar la típica tècnica d'amagar els nois (jo) i que les noies intentessin fer parar alguna camioneta, no va funcionar, vam desistir de la tècnica i al final., fent autoestop tots junts vam aconseguir que es parés una camioneta on hi anava una parella. Aquests ens van dur fins a mig camí.
2- El segon cop va ésser més fàcil, ja es feia fosc i uns nois joves ens van acostar fins al següent poble ja que no és molt segur estar en llocs foscos caminant, així doncs podem dir que bàsicament ens van recollir per pena.
3- En el poble on ens van deixar el segon cop és on vam trobar-nos amb la aventura més divertida. Gairebé immediatament després d'arribar, un grup d'homes adults que anaven a ballar a una festa a Puerto Arista ens van oferir de portar-nos fins al trencall de Boca del Cielo. La qüestió és que ens van dir que ja marxàvem "ahorita mismo", però l'ahorita mismo mexicà ja sabem el que vol dir ... vam estar xerrant amb diversos dels homes de la camioneta, va passar mitja hora, i mica en mica veiem com ells anaven desapareixent, el motiu que ens donaven era que anaven a buscar al conductor que pel que semblava havia anat un moment a prendre alguna cosa, les nostres sospites eren que se n'havia anat a sopar, i el que més ens divertia és que cada vegada que un dels homes de la furgoneta deia que l'anava a buscar, ja no tornava ... al final vam començar a intentar fer parar d'altres camionetes, però quan ho intentàvem ens deien "tranquilos tranquilos ahorita mismo nos vamos", sí, ahorita mismo .... En un moment donat va passar una combi, i sorpresa! Era la resta del nostre grup, i tot i que havien hagut de fer diverses gestions a Tonalà, cosa que feia que anessin ja molt preocupats per fer-nos esperar, ja ens havien atrapat! Els vam dir adéu, i a esperar altre cop, i finalment, una hora i mitja després d'haver arribat en aquell poblet, per fi va tornar el conductor i la resta d'ocupants de la furgo, realment es veia que havien estat bevent (no el conductor), quina barra!! Tot i això com excusa per l'espera vam aconseguir que ens portessin directament a Boca del Cielo i no només al trencall! El camí fins allà va ésser ben divertit, amb tots aquells semi-borratxos fent broma i dient tonteries. Finalment doncs vam arribar a Boca!
Ja arribats a boca vam trobar-nos amb la resta del grup, però tocava tornar a esperar, ens faltaven dos membres que s'havien perdut. Al cap d'una bona estona els vam poder localitzar per telèfon i ens van dir que arribarien el dia següent, que havien tingut problemes per trobar transport. Així doncs, vam regatejar amb el barquer que ens havia de portar a la illa on hi ha totes les cabanes i vam aconseguir que ens baixés el preu a 10 pesos per persona! Quan ens en demanava 20! Perfecte! Cinc minuts després arribàvem a les cabanes. Ens vam instal·lar en una Palapa (bàsicament una estructura de fusta oberta per tots costats amb teulat de fulles de palmera) molt propera al mar, vam a sopar, i a dormir! Aquí vaig prendre una bona decisió, em vaig apropiar d'una hamaca i vaig decidir que aprendria a estar-hi i a dormir-hi fos com fos! I així ho vaig fer, vaig aprendre la tècnica de la diagonal, una tècnica que funciona moolt bé i que permet no despertar-te caient a terra durant la nit. Les hamaques, un cop t'hi acostumes, són ben còmodes! I sobretot, fresques!
L'endemà al matí ens vam llevar amb els rajos de sol a la cara, tot feia la impressió que seria un bon dia, i un bon dia va ser.
Ens vam aixecar, vam esmorzar, ens vam anar a banyar al pacífic (aquí ens van avisar que feia un parell de dies un noi s'havia ofegat just en aquell punt, en aquella platja, el consell a seguir, no entrar més endins d'on l'aigua t'arribi a la cintura, i és que al pacífic hi ha moltíssima mar de fons i moltes corrents perilloses), i desprès d'una petita anècdota amb un home que es dedica a collir i vendre cocos (es veu que l'atreia enormement l'Esther, o com a mínim una part d'ella ...), ens vam passar la resta del matí menjant coco, bevent aigua de coco, menjant més coco, obrint cocos amb els matxets, i fent vasos de coco, bàsicament vam passar un matí de menjar i de tallers. I per mi, va esser un grandíssim matí ja que com molts sabreu sóc un gran fan del coco i aquí vam poder tastar tan els cocos "joves" que tenen la polpa gelatinosa que es desfà a la boca, i són justament aquests els que es venen, i també els "vells" que són els que ens va regalar l'home ja que no es poden vendre (sorprenentment són també els que arriben als nostres mercats).
Just abans de dinar ens vam tornar a banyar i vam anar a veure els corrals de les tortugues, a la zona de recuperació. Allà ens van donar la mala notícia que per problemes de personal (són tots voluntaris) no tenien nius en que haguessin de néixer tortugues en aquells dies, ens perdríem doncs els alliberaments, què hi farem!
I amb tot això ja era hora de dinar, i quin dinar! Vam menjar fideuà amb all i oli! I això enmig de l'Amèrica més profunda!! Tot un luxe! I de segon un peix boníssim, que pel que em van dir és un peix anomenat Llisa.
En acabar de dinar, a fer migdiada a l'hamaca, i és que això sí que eren unes vacances de veritat! Vida de gos completament!
I a la tarda, com nens petits, ens vam dedicar a enterrar gent a la sorra, i quan dic gent vull dir a mi, i quan dic ens vam dedicar, vull dir es van dedicar, com podreu comprendre jo no podia fer més que estar enterrat. Ara bé aviso als que no els han enterrat mai, un cop surts de sota de la sorra la sensació és molt desagradable, et pica tot el cos d'una manera espantosa ja que la sorra bloqueja el rec sanguini d'alguns vasos de la pell! Quedes tot ben pigallat de vermell!
El dia es va acabar així, vam fer un sopar ràpid i unes cahuames (el que en diríem nosaltres unes xibeques), però va passar una cosa inesperada, mentre fèiem sobretaula tranquil·lament asseguts vam notar una cosa estranya, uns moviments de cisalla i una sensació molt rara al cos, era un terratrèmol, si sí, el primer terratrémol que he sentit mai va ésser aquí a Boca del Cielo, un terratrèmol de 5.2 graus a l'escala de Richter a les 19:18 minuts del dia 30 de desembre de 2012. Va ésser un altre detall curiós del dia.
Finalment i abans d'anar a dormir vam anar a fer una petita vetlla d'estels a la platja abans que sortís la lluna, que havia estat plena uns dies abans. Vam poder veure les constel·lacions del Peix austral, el Fènix, la Gralla, la Creu del sud altre cop, el Centaure, i finalment la lluna. I he de dir una cosa curiosa sobre la lluna, aquí, a Mèxic, en estar a una latitud molt més baixa que Catalunya, a la lluna plena no s'hi veu una cara, s'hi veu clarament un conill!! Hi ha moltes llegendes de les antigues cultures mesoamericanes on es diu que el conill és un animal símbol de la lluna, d'entre aquestes n'hi ha on s'intenta explicar el perquè hi ha el conill gravat a la lluna.
I ja havia arribat l'últim dia de l'any, sense fer referència a la broma de l'home dels nassos va començar el dia. Va ésser un dia semblant a l'anterior, al principi com a mínim. Vam continuar anant tot el dia en banyador i prou, ens vam banyar, vam fer un taller de trenes amb fils enlloc del de vasos de coco, ens vam tornar a banyar, vam dinar guacamole (alvocat, tomàquet, ceba i llima, tot amanit amb sal i oli) amb totopos, amanida i sardines en llauna. Vam fer migdiada i a mitja tarda me'n vaig anar fins al tortugari on em van dir que era possible que al cap d'una hora (a les 17:30) se sabria si finalment aquell dia hi hauria alliberament de tortugues ja que bàsicament aquestes només surten de la sorra en dos moments molt concrets del dia, just a la posta de sol o just abans de sortir. Per esperar vaig decidir anar a fer un passeig en solitari per la platja. I mentre el sol anava baixant cap a l'horitzó i jo caminava per la platja cap als punts menys habitats de la illa, no podia deixar de pensar en Catalunya, què estarien fent els de casa? I la colla? I just a les 17:00 em vaig parar i vaig fer-me una foto amb el sol ponent-se i amb un Bon any nou 2013 escrit a la sorra, i és que en aquell moment ja eren les 24:00 a casa.
Havent fet la foto vaig girar cua i vaig tornar al tortugari. I allà vaig asseure'm just fora del corral per esperar a que fossin exactament les 17:30 ni un minut més ni un minut menys. I qui ho havia de dir que els cuidadors voluntaris m'estaven veient com vigilava els nius des de fora? Quan vaig entrar hi havia molta gent esperant per allà, mentre una de les voluntàries, una noia francesa, obria un per un els nius que ja haurien d'estar buits per veure si quedava alguna tortugaq mandrosa que encara no havia sortit i també per fer recompte de quants ous no eclosionarien mai. Entre totes les closques que va anar traient va trobar un ou que era bo i encara no havia eclosionat, ens va informar que era el d'una tortuga albina, les quals tardaven uns quants dies més a eclosionar (55 enlloc dels 45 habituals), cosa que els feia inviables ja que les tortugues necessiten l'ajuda de les seves germanes per poder travessar els 40 cm de sorra que els separen de la superfície. També s'hi va trobar el cadàver d'una petita tortugueta que no va aconseguir arribar a la superfície. Mica en mica la gent va anar marxant, perdent la esperança d'alliberar tortugues en aquell mateix dia, però jo em vaig quedar a observar, i això va portar a que, quan ja només quedava jo, i excepcionalment, l'encarregat em deixés entrar dins al recinte a ajudar amb les tasques d'obertura de nius i recompte d'ous eclosionats i no eclosionats, la veritat, va esser tota una experiència i un privilegi!
I enmig de la feina, una nova i grandíssima, i també tràgica, notícia: d'un niu natural no catalogat havien començat a sortir tortuguetes, però ho havien començat a fer massa d'hora i algunes s'estaven morint cremades a la sorra. Vam recollir i hi vam anar corrents (de fet tan corrents que tot i que vaig trobar-me pel camí a tots els meus companys de viatge només m'hi vaig tirar una foto i vaig prosseguir amb el camí de salvament). Quan vam arribar al lloc en qüestió ja hi havia mitja dotzena de tortuguetes mortes, tot i això en obrir el niu n'hi vam trobar una trentena d'encara vives i acabades de sortir de l'ou, més uns quants ous a punt d'eclosionar. Les tasques per obrir el niu van durar ben bé una hora i va ésser una hora molt i molt emotiva, per cada tortuga viva que sortia i per cada tortuga morta també. En acabar, vam enterrar amb delicadesa les restes de les que no ho havien aconseguit al matex lloc d'on havien sortit, allà és on havien de romandre, on la natura les hauria deixat per tal que formessin part, altre cop, del cicle de la vida. La resta de tortuguetes, les supervivents, serien enterrades un dia més a la sorra, en un ambient controlat, i és que encara tenien les panxes plenes d'aliment de l'ou, i en aquest estat no podien ser directament alliberades, no seria natural. Així doncs, tot i no poder veure com les alliberaven vaig poder tenir la satisfacció de veure com unes tortuguetes sortien de l'ou i del niu. Amb tot això vaig parar ben poca atenció a la última posta de sol de l'any, i és que va ésser una experiència que, crec, d'alguna manera m'ha canviat.
En tot el que va passar en aquesta tarda vaig poder reflexionar-hi una bona estona, la veritat em va deixar tan trastornat que no vaig poder gaudir tan com ho hauria fet en condicions normals de tot el que vindria aquella nit. De fet em vaig asseure en un moment concret de la nit i vaig escriure el que segueix:
"I aquí estem de nou, prop del mar, a Boca del Cielo, natura, pau, amics d'ara i d'abans, són moments de felicitat, per prendre decisions, pensar en la vida i en el que volem ser. La vida t'arrossega com la mar de fons i has de fer força, perseverar i decidir per aconseguir arribar on realment vols arribar, el que et portarà a la felicitat. Jo ha decidit, serà difícil però és el camí que vull, i només depèn de mi el seguir-lo. Biologia és la meva elecció. Un post-doc no és el meu futur, no ara.
És en moments de pau i amb poques coses al cap en el que som més conscients del que més ens importa."
Ho tenia clar en aquell moment, i molt present en els dies que van seguir, però també sóc conscient que precipitar-se no és bo i tot s'ha de sospesar. Aquestes paraules han quedat gravades en el meu cap i el que tinc clar i romandrà de tot això és que ja n'hi ha prou que la vida m'arrossegui, és hora de prendre decisions (o ho serà d'aquí a un any i mig quan acabi el doctorat), poc importarà el que desitgin els altres, el que importarà serà, per sobre de tot, i a diferència del que he fet fins ara, el que jo desitgi de veritat.
Va continuar la nit, els propietaris de les Palapas van preparar un bon sopar de cap d'any on hi havia de tot, per fer tacos, i també hi havia truita de patates en definitiva va ésser un molt bon sopar. I arribada l'hora de les campanades, doncs no teníem raïms i tampoc campanar, així que vam improvitzar i vam fer els quarts amb una paella i les campanades amb una olla (no sabem ni sabrem mai en quin moment van ésser les 12 de la nit de veritat ja que tots els rellotges que teníem anaven diferent), i a cada campanada, enlloc d'un raïm, un peto a algú dels que érem per allà. Va ésser un cap d'any ben curiós. Vam fer uns quants jocs de cau i per acabar vam anar a una foguera a la platja. Tot i això, com ja he comentat, jo no estava en les millors condicions per estar de festa de manera que me'n vaig anar a dormir aviat per aixecar-me a veure sortir el sol i fer la primera passejada de l'any.
Després d'haver dormit dues hores em vaig aixecar, just quant els últims companys anaven a dormir, i amb l'Esther i en Roger vam anar a veure la primera sortida de sol de l'any.
Després de la sortida de sol i de felicitar l'any a en Blas (antic co-propietari) me'n vaig anar a passejar per la platja, aquest cop en direcció nord, per anar a veure un bosc de manglars. Pel camí, amb els peus al rompent de les onades em vaig dedicar a espantar els petits crancs que es movien per la zona terra-aigua, i sorpresa, em vaig trobar una síndria que havia portat el mar! El primer regal de l'any! Vaig arribar al bosc de manglars, molt bonic, i vaig girar cua. En arribar a la Palapa la gent ja es començava a llevar, vaig esmorzar i vaig començar a fer la motxilla. Quan tothom es va haver llevat els vaig entregar la síndria, la vam encetar (tenia un estrany regust a mar però era prou bona), i al cap de poca estona ja m'estava acomiadant, ja era hora de començar la tercera i última part de l'aventura! El comiat però va ésser tan ràpid que em vaig oblidar de pagar una part de les despeses (les del beure), he de pensar a tornar els 95 pesos que dec a la Núria Feixas!
Així doncs després d'acomiadar-me de tothom vaig agafar una llanxa i cap al poble de Boca del Cielo. Allà vaig caminar una mica i fent autoestop (aquest cop també van haver d'esser tres vegades, però amb això va quedar demostrat que fer autoestop és una bona manera de viatjar pel sud de Mèxic, i que és segura i ben econòmica!) vaig arribar fins a Tonalà i fins a la parada de bus. A punt per començar la última part del viatge, una part que seria de reflexió, un petit viatge en solitari, només jo i la motxilla!
Després de la grandíssima experiència a Boca del Cielo poques coses podien superar-ho però qui sap!
Així doncs, a la propera i última entrada de l'especial de nadal: Oaxaca!!
Continueu mirant les estrelles, i per d'aquí a uns dies a veure si em sabeu dir si veieu una cara o un conill a la lluna plena!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada