Nadal, lluny de casa (Tapachula)

I el viatge va començar.

Enrrera deixava la ciutat de Mèxic i al davant m'esperaven 17 hores d'autobús travessant els estats de Puebla,  Oaxaca, i pràcticament tot el de Chiapas. Punt d'arribada, Tapachula. Un viatge llarg en un autobús no sempre còmode, amb tres televisors on es reproduïen pel·lícules només fins a la meitat degut a algun problema del reproductor. Vaig intentar dormir i vaig intentar mirar alguna pel·lícula, el temps va passar prou ràpid i abans que me n'adonés fèiem una última parada, just a l'alba, en una àrea de servei perduda enmig de les carreteres de Oaxaca. Vaig menjar alguna cosa, encara quedaven coma mínim 5 hores abans d'arribar, vaig gaudir de l'aire fresc i la sortida de sol i a tornar-hi.

I així cap al migdia vaig arribar a Tapachula. Tapachula és una petita ciutat costanera gairebé a la frontera amb Guatemala, a una latitud d'uns 15 graus nord, és a dir ja ben entrada la zona tropical del nostre planeta (d'aquí que tot i ésser en aquestes dates hi faci igualment mooolta calor i hi hagi molts mosquits!).

En arribar ja gairebé m'esperaven la Núria i l'Esther: petons, abraçades i moltíssima il·lusió de tornar-les a veure. Per fi ja hi era i amb això començava un nadal ben especial.
Just després d'arribar i abans d'anar a deixar les maletes a la seva casa vam anar a prendre junts  un suc de fruites naturals (tropicals i no tropicals), una cosa tan típica aquí a Méxic i que tan es troba a faltar quan es torna a Catalunya, i ens vam posar al dia. Després vam passar pel mercat, i finalment vam anar a la casa on em vaig instal·lar a l'habitació de la Núria, juntament amb l'Esther, i vaig conèixer els seus companys de pis (també catalans), en Víctor i la Núria (Nú). A la tarda ... doncs tocava no adormir-se i anar a comprar tot el que fes falta per celebrar el nadal com si fóssim a casa! Ah i també a acabar de preparar les coses per fer cagar el tió, que ja érem dia 24!!

En aquest moment però, i abans d'anar a comprar, els vaig fer una petita sorpresa, vaig entregar el que em van regalar els amics de la colla i del cau justa abans de marxar: torrons, neules, bombons, galets i ratafia per passar un bon nadal! I també un pastís típic d'aquí que em va regalar una dels meus supervisors aquí a Mèxic just abans de marxar de vacances. Això sí que era bon material per passar un bon nadal!

A la nit del 24, tal com toca, vam fer el sopar de nadal (res de l'altre món, guacamole amb totopos i pa amb tomàquet i carn), i després a fer cagar el tió! Un tió que ja havien estat alimentant els últims dies i que estava disposat a cagar regals per un valor no superior a 50 pesos (uns 3.5 euros). Ho vam passar molt bé i va cagar mooltes coses! A mi un punt de llibre molt xulo i un ninotet Chiapanenc!

I va arribar el nadal, i de bon matí ja ens vam posar a preparar l'àpat del migdia, no podia ésser més tradicional: Escudella i carn d'olla!! Ens va quedar boníssima, tot i que a uns 30 graus menjar sopa es pot fer una mica complicat. I per postres, torrons!! Vam quedar tan tips que no vam poder ni sopar!

A la nit, tot i la infinitat de mosquits que em van deixar les cames fetes un mapa (aquella casa és un criador de mosquits!), vam mirar una pel·lícula  i cap a dormir. Perquè fos un dia perfecte només van faltar dues coses, la xocolata desfeta de bon matí, i poder trucar per videoconferencia a casa, però era festiu i no obrien enlloc, què hi farem, ens vam haver de conformar amb una trucada de les tradicionals!

I va arribar Sant Esteve, dia que aquí no se celebra i per tant tot està obert, pel que sí que vam poder videotrucar a casa i felicitar-los el nadal. També ens vam passar tot el matí a la cuina, i és que l'objectiu d'aquest dia era menjar uns bons canelons! I així van sortir! Uns canelons de peix i de verdura espectaculars! I altre cop torrons i bombons! Buff un dia més no vam poder ni sopar!

Després de tots aquests àpats era necessari fer una mica d'exercici, i feia molt temps que en Víctor tenia ganes d'anar a caminar i pujar a un volcà d'uns 4100 metres que es diu Tacanà, i que està just a la frontera amb Guatemala. Ens vam animar a anar-hi uns quants: en Víctor, la Núria Feixas, jo i un amic d'en Víctor que va arribar el mateix dia 26 al vespre-nit, en Tonet.

Així doncs vam fer la maleta, vam calçar les xiruques i en combis vam dirigir-nos a un poblet a uns 1100 metres d'alçada que es diu Unión Juárez. En aquest poblet hi viu un noi que es diu Romeo, que es dedica a fer de guia de muntanya per pujar al volcà però també per altres excursions per la Sierra Madre. Resulta que aquest noi es va fer molt amic d'en Víctor i la Núria en una excursió de feia uns mesos, pel que ens faria de guia per pujar al volcà sense cobrar-nos res, i fins i tot ens va convidar a sopar a casa seva! I és que a la gent aquí a Méxic no els costa res convidar-te a dinar, sopar o el que sigui, quina cultura tan diferent!

Just en arribar però, i abans del sopar, vam fer una petita excursió d'escalfament a un pic que es diu Pico del Loro, amb molt bones vistes. Per pujar-hi vam haver de creuar el bosc tropical cobert de plantes de cafè i altres plantes per mi desconegudes, en fi, un paradís. Després de menjar alguna cosa a dalt, i ja baixant, vam fer una parada a un riu on ens vam banyar en calçotets, el que fins a cert punt podia ésser una mala idea ja que no en portàvem de recanvi, però banyar-se en un riu aquí era una cosa que no ens podíem perdre, per tant, vam decidir que pujaríem al Tacanà sense calçotets si aquests no s'eixugaven per la nit! I de fet, això és exactament el que va passar! Vam pujar al Tacanà, sense calçotets, una experiència ben estranya.
Al vespre-nit va començar la excursió, i és que la idea era arribar a veure sortir el sol des del cim. A les 19:00 sortíem d'Unión Juárez, i després d'una estona de camioneta vam arribar al punt de sortida. La nit era clara, amb lluna gairebé plena, pel que vam poder caminar sense llanterna bona part del camí. A les 23:30 vam arribar a una zona de cabanes on vivia gent molt humil, en realitat podríem dir que indígenes, els ingressos dels quals provenen bàsicament dels caminants que pugen al volcà, tot i que del que viuen i per tant el seu tresor més apreciat és la terra que els envolta.

I en aquest punt, va arribar un d'aquells moments màgics que tenen aquests viatges: silenci, a la vora del foc, amb només la llum de la seva flama, una cafetera escalfa aigua sobre del foc mentre nosaltres ens anem prenent un cafè acabat de fer, un cafè natural de veritat, en companyia d'aquesta gent tan tan humil, i a poc a poc s'inicia una conversa sobre la situació dels indígenes, sobre com està el món, i sobre què es pot fer per canviar-lo. Ens vam estar allà fins les 2 de la matinada, moment en el qual vam decidir anar a dormir una horeta per tornar a posar-nos a caminar a les 3. I just a les tres un gall ens va despertar, ens vam posar a punt, i quan vaig sortir de la cabanya, una nova sorpresa, per fi vaig veure una cosa que feia molts anys que volia veure, i és que a 15 graus de latitud nord ja es veuen moltes constel·lacions de l'hemisferi sud: just en sortir i mirar el cel allà la vaig veure i la vaig poder reconèixer clarament, la famosa constel·lació de la  creu del sud, i una mica més avall, per fi, alpha centauri l'estrella més propera al nostre sistema estel·lar! Una visió, per mi, espectacular i inspiradora, un bon començament per la pujada que ens esperava!

Desgraciadament en aquest punt vam tenir una baixa, la Núria portava tota la primera part de la ruta no trobant-se massa bé i no va poder continuar, es va quedar a dormir a la cabanya, allà ens esperaria per quan baixéssim. I és que la pujada va ésser molt dura, el volcà és el típic volcà en forma de con, per tant no pares mai de pujar, no hi ha descans, i un cop passats els 3000 metres es comença a trobar a faltar un bon amic, l'oxígen!

Venus va sortir a l'horitzó, les primeres llums de l'alba van treure el nas darrera un paisatge espectacular de volcans enrraviats que deixaven anar udols i grans fumeroles, boscos tropicals i pins de les altures, i nosaltres amunt amunt. I per fi, just abans de sortir el sol vam arribar a la caldera volcànica, que no el cim, i des d'allà, vam gaudir d'una espectacular sortida de sol a més de 4000 metres!

Després de veure sortir el sol, vam anar a fer un cafè, un arròs amb llet, unes quesadillas, unes galetes, ... en les paradetes improvitzades que hi havia dins del cràter (i és que aquesta gent arriben a tot arreu per fer negoci!), i a descansar una miqueta abans d'acabar de pujar al castillo, que és com li diuen al cim.

I cap a les 9:30, ja érem a dalt! Al cim del Tacanà, 4092 metres! I aquest és un d'aquells llocs en els que no saps què dir, de fet, ni tan sols en quin país et trobes ja que la frontera imaginària entre Mèxic i Guatemala passa just per aquest pic. Ens vam fer les fotos de rigor, amb estelada, amb foulard, amb uns amics Guatemaltecs molt simpàtics, i vam gaudir del paisatge després del gran esforç de la pujada.

Ens hi vam estar una bona estona, però la sensació d'estar al cim no pot durar per sempre i finalment vam decidir que ja era hora de començar a baixar, i és que ens quedava una bona baixada!

Passant per les cabanyes vam recollir a la Núria que ja es trobava millor, i ens vam posar a endur-nos totes les deixalles escampades pel camí que vam poder (en aquest país, excepte alguns llocs com la Sierra Norte de Oaxaca, de la que us parlaré a la última entrada d'aquesta sèrie de nadal, no hi ha gens de consciència en el tema de no tirar la brossa a qualsevol lloc!).

En arribar a baix teníem diverses opcions per tornar a Unión Juárez (el punt d'arribada era bastant lluny del poble), algunes molt més cares que d'altres, però vam tenir la sort de trobar un altre grup de nois de Tapachula que també havia pujat al cim aquell dia i que es van oferir a portar-nos fins a la ciutat, estalviant-nos així uns quants pesos. En arribar a Unión Juárez ens vam aturar a deixar a en Romeo, de qui ens vam acomiadar apropiadament agraint tot el que havia fet per nosaltres. I just abans de marxar, un nou xoc cultural. Els nois de Tapachula es van posar a parlar amb en Romeo sobre llegendes molt estranyes de gent que es converteix en gats per fer malifetes, i de bruixes del bosc que fan que la gent es torni boja. El més xocant és que ho deien completament convençuts que era cert! I el xoc va ésser molt més fort encara en adonar-nos que en realitat no reconeixien que existissin malalties mentals sinó que creuen que la gent que està "boja" ho està degut a algun malefici d'algun esperit del bosc! I amb tot això també vull dir que ni els vull criticar ni els vull jutjar, simplement cal entendre que és una cultura diferent, i que segurament aquestes llegendes provenen de temps remots quan no existia cap dels medicaments ni diagnòstics moderns.

Finalment vam arribar a Tapachula després d'una bona estona en companyia dels nois que ens van acompanyar amb la seva antiga combi privada (eren pràcticament tots família, el conductor, era el seu tiet). Just després d'arribar nosaltres i d'acomiadar-nos dels nostres acompanyants, vam anar a una altra terminal de combis on van arribar més amics d'en Víctor i en Tonet, i que ens acompanyarien en la següent part d'aquest gran viatge!
En arribar a casa ens esperava un desordre complet, i no és que haguessin entrat a robar sinó que l'Esther i la Nú havien fet de les seves i hi havia una gran quantitat de llufes repartides per la casa, i és que sense adonar-nos-en estàvem de ple al dia de Sants Innocents!

Tots junts, un grup de 9 persones, vam anar a sopar en una parada de quesadillas i després a concert amb uns amics músics de la Núria, en Víctor i la Nú. Va ésser una bona nit tot i el cansament acumulat per la pujada al volcà.

I l'endemà, dia 29, objectiu Boca del Cielo! Però això és una altra història, una història que us explicaré en la propera entrada d'aquest blog!!!

Continueu mirant les estrelles en aquestes fredes nits d'hivern!!