Jerusalem: Tinc visita!

Torne-m’hi doncs! 

I avui, tal com us vaig dir que faria, us parlaré de la visita que em van fer uns amics de la facultat aprofitant les “vostres” vacances de setmana santa.

Començo on ho vaig deixar, a l’aeroport.

Després d’una espera horrorosa dins l’avió de Vueling a l’aeroport de Barcelona (3 hores, entre les 12 i les 2-3 de la nit) i sense que se’ls acudís ni de donar-nos un trist got d’aigua, ens vam enlairar. Entre capcinades van passar les 5 hores de vol i a les 7:30 arribàvem a Tel Aviv. Era una hora estranya, normalment els vols a aquest aeroport arriben a les 4-5 de la matinada, és per això que res va sortir com havia previst. I és que la meva idea era arribar a les 4-5 del matí a l’aeroport de Tel Aviv, de seguida agafar un taxi compartit i que em deixés a la facultat per tal de poder avançar feina (amb el congrés a Toledo i la visita a la Vall tot s’havia endarrerit una mica). La realitat però va esser un xic diferent, i és que a l’hora en la que vam arribar hi havia molt poca gent a l’aeroport pel que els taxis compartits enlloc de sortir continuament s’esperaven fins emplenar-se, i s’esperaven moltíssim! Això últim us ho dic ara, un cop viscuda l’experiència però la veritat és que en aquell moment no ho sabíem, i no ens en vam adonar fins que feia estona que esperàvem, si ho haguéssim sabut abans hauríem agafat directament la combinació de busos, que tot i esser més complicada hauria acabat essent més ràpida, i més barata, què hi farem! Tot i això cal dir que mentre esperàvem dins el taxi, mitja hora, una hora, … vam conèixer una noia que resulta que també era catalana, i que era la corresponsal del Periòdico a Jerusalem, alguna cosa de bo en vam treure de l’espera. També, quan ja feia una bona estona que esperàvem, vam poder veure com un senyor gran jueu baixava tot enfadat del taxi i anava a parlar amb el taxista intentant que acceptés que li paguéssim un xic més a canvi de marxar de seguida (i això sense comentar-ho a cap dels altres … són així aquesta gent!), el taxista no va acceptar. Per fi, després d’una bona estona el taxista va desistir, faltava una persona per emplenar però havíem esperat ja més d’una hora per tant vam marxar, ja eren cap a les 8.

Pel que fa al trajecte, vaig tenir sort, pràcticament la meva va esser la primera parada, a la universitat, i dic que vaig tenir sort perquè els meus amics (en Pol i la Núria), i també la noia del Periódico, van estar una hora voltant per Jerusalem abans de deixar-los a lloc.

Era tard però per fi estava a la Universitat, a treballar (duríssim això d’anar a treballar sense dormir). La setmana (curta) va passar volant, de fet van esser només dos dies ja que el dijous era festiu, era la festivitat de la “Purim”. I què és la Purim? Doncs és una festivitat en la que els jueus celebren que són vius i que encara existeixen i per celebrar-ho s’han de disfressar, beure, anar de festa, … és curiós veure jueus ultraortodoxos disfressats de mil i una maneres diferents i bevent, bevent molt. En vam veure de vestits de palestins i de nazis i tot!

Gràcies a aquest dia festiu doncs el dimecres al vespre ja estava de cap de setmana. Vaig aprofitar-ho per reunir-me amb els meus amics de la facultat, que els havia deixat sols un parell de dies perquè coneguessin Jerusalem. Vam quedar prop del seu hostal (s’estaven a l’Abraham hostel) i ens en vam anar a menjar hummus en el restaurant del que ja us vaig parlar en una altra entrada, i és que hi fan un hummus boníssim! Després de sopar i xerrar una bona estona els vaig acompanyar un tros, tot creuant enmig de joves semiborratxos i disfressats que campaven per tota la zona comercial de Jerusalem, i després vaig anar cap a dormir.

L’endemà, dijous, vam decidir que era un bon dia per anar a visitar Masada i el Mar Mort. Ja era hora! Gairebé sis mesos per aquí i encara no m’havia banyat al mar mort! Així doncs vam quedar ben d’hora ben d’hora, tan per evitar la calor com per aprofitar el dia, a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Després d’un desconcert inicial vam comprar els bitllets del bus i vam trobar l’andana, i ja erem de camí a Massada. Però què és Massada? Doncs massada és una antiga ciutat jueva just sobre d’una muntanya rodejada de penyassegats, La ciutat està completament en ruïnes i és que fa prop de 2000 anys hi va haver una gran batalla, de fet un setge molt llarg dels romans contra els jueus. Es veu que després de la revel·lió jueva del segle I de la nostra era, en la qual els romans van destruir el segon temple jueu de Jerusalem, molts jueus es van anar a refugiar a aquesta ciutat. Els romans els van perseguir i es van trobar que aquesta fortalesa era gairebé impossible de conquerir. Van posar la ciutat en setge, van construir 6 assentaments tot a l’entorn i van començar a construir també una rampa enorme que els acostés a les muralles de la ciutat (que es trobaven ben amunt sobre els penya-segats). Finalment van aconseguir saltar les muralles i el desenllaç de tot plegat va esser que els dirigents de la ciutat van ordenar el suïcidi col·lectiu de tota la població. Només van sobreviure una dona i uns nens.

Actualment l’accés és un xic més senzill que en aquella època, ara bé, et pots fer una idea de com de dur devia esser pels romans l’intentar accedir a la ciutat si decideixes  pujar pel camí de la serp, un camí en ziga-zaga que puja per enmig del cingle a la cara oest de Massada (si prefereixes no fer-te’n a la idea sempre pots pujar amb telefèric). Nosaltres vam decidir pujar per aquest camí, i, de fet, si haguéssim estat un xic més mala gent ens haguéssim pogut estalviar fins i tot de pagar l’entrada al parc natural (ningú controla si has pagat o no).

La pujada va esser dura però al cap de prop de 40 minuts ja érem a dalt. Vam anar a seure a una ombra, on hi havia una font amb aigua ben fresca i vam menjar unes mandarines (crec que van sortir del bufet d’esmorzar de l’Abraham hostel …). I menter menjàvem, un grup de joves àrabs (Segurament d’una escola de secundària que feina una visita a la zona arqueològica) es van assegure al nostre costat, molt al costat de fet, tan de costat que un d’ells amb tota la confiança (jo crec que es va confondre de persona) es va repenjar a en Pol com si fossin amics de tota la vida. Uns minuts després, el que devia esser el professor va arribar, un senyor tot fornit, i ens va dir alguna cosa en àrab, en veure que no l’acabavem d’entendre ens va preguntar d’on érem, i en dir-li que de Barcelona … vaja, va començar a riure i a parlar en àrab a tots els seus alumnes tot assenyalant a en Pol, qui li havia dit que era del Barça. Ells eren del Madrid. Jo i la Núria ens vam anar apartant mentre el senyor continuava parlant i assenyalant a en Pol … va esser tot un espectacle veure com tots reien i l’assenyalaven, qui sap què devien dir! Després d’això, i de seguida que vam poder, ens en vam anar a continuar la visita. Vam passejar per tota la zona de les ruïnes de l’antiga ciutat seguint les indicacions d’un mapa que ens havien donat a l’entrada. Aquí he de dir però que després d’haver estat a Mèxic aquestes ruïnes no eren per mi gran cosa, ara bé, les vistes sobre el mar mort i el desert de judea eren una passada. La passejada va estar prou bé, tenint en compte també que hi havia un tel de núvols que feia que el sol no molestés tan com ho hauria pogut fer. Quan ens en vam cansar vam decidir tornar a baixar pel camí de la serp  i anar a buscar el bus fins a Ein Gedi (la zona on hi ha un oasis molt famós i, en principi, també la platja pública). Mentre baixàvem tranquil·lament vam veure com un autobús arribava a la parada, ens vam arrencar a córrer i vam arribar corrent a la parada tot pensant que el bus que estava marxant era el nostre, però no, vam haver d’esperar una bona estona. Ja al bus correcte (al que vam descobrir que hi ha wifi gratis, i de fet ja us puc dir que ara he comprovat que en tots els busos de recorregut mig n’hi ha), vam anar passant parades fins a arribar a Ein Gedi. I allà, desconcert, hi havia moltes parades amb el nom d’Ein Gedi, ni idea de quina era la nostra … vam baixar en la que semblava més propera al Mar Mort, tot i això ja ens va semblar estrany que el conductor quedés un xic desconcertat en demanar-li que parés … de fet era un lloc ben desolat, ple de cartells que indicaven perill per zona d’enfonsaments i prohibit banyar-se (sí, hi ha un perill real que s’enfonsi la terra sota els teus peus ja que el Mar mort està en retrocés i moltes zones antigament inundades àrea són molt inestables, de fet es veuen grans forats a terra per tot arreu).

Vam caminar una bona estona i no hi havia manera de trobar la zona de bany. Vam preguntar a una família àrab que feina una barbacoa allà enmig del no-res (molt estrany) i cadascú ens va donar una direcció diferent. Per intuïció més que per les indicacions vam continuar cap al nord. Al cap d’una bona estona vam veure una zona amb una gasolinera i una àrea de servei, ens hi vam acostar i va resultar que era allà, la platja pública d’Ein Gedi. Tot i això, tot estava abandonat, semblava abandonat de feia ben poc, no més d’uns mesos, com a molt un any, la veritat és que era un paisatge totalment post-apocalíptic (vam fer broma sobre com s’assemblava a “the Wallking dead” aquesta sèrie de moda que va de zombies). Tot i les indicacions de prohibit banyar-se vam decidir endinsar-nos en la zona abandonada per “explorar”, al final del passeig va resultar que realment hi havia la zona de bany, abandonada però encara en condicions, a més hi havia gent dormint en una tenda també, i senyals  clars que la gent encara s’hi banyava (alguna tovallola i banyador abandonats per exemple), cal dir però que la zona també es veia ben bruta, plena de deixalles, no em va sorprendre això ja és quelcom típic en aquest país.

Després de caminar tot el matí la veritat és que teníem moltes ganes de banyar-los al Mar Mort (jo feia molt temps que ho esperava!) així que sense vergonya i sense por, en calçotets o com fos hi vam anar de pet! No us vull enganyar, l’entrada no era agradable, de fet jo no duia xancletes i me les van haver de deixar (les vam compartir). La “platja” no tenia sorra sinó pedres, i com si no fos prou molest, pedres cobertes de cristalls de salt que tallaven com ganivets. Tot i això, un cop l’aigua et cobria una mica, aproximadament més amunt dels genolls, l’únic que havies de fer era seure i ja està, flotaves, i molt! És una sensació ben rara! A més no cal que tinguis cap por de les bèsties marines, no hi ha res viu en aquest mar excepte bacteris. Vam banyar-nos una estona i des seguida vam decidir sortir (la sortida va esser encara més complicada que la entrada pel tema dels cristalls de sal, de fet tots ens vam fer uns quants talls que picaven d’allò més degut a la sal). Ens vam assecar i amb la pell amb un tacte estrany, una mena de sensació de pell llefiscosa però no exactament, ens vam posar la roba i vam anar tirant a buscar el bus. A aquestes alçades teníem moltes ganes de trobar una dutxa per treure'ns de sobre la capa de sal, com veieu aquest era el problema de banyar-se en una zona de bany abandonada, no hi havia dutxes! He de dir que de camí a la parada de bus vam decidir fer un petit vídeo de “The walking dead”, no ens en vam poder estar, i és que la zona ho mereix.

Ja a la parada vam esperar, i esperar i esperar, fins que vam decidir fer autostop, i va funcionar! Dos xinesos, un treballador i el seu jefe, ens van recollir i ens van dir que ens podien portar fins als afores de Jerusalem, que ells tornaven cap a Tel Aviv. El viatge va esser podríem dir que curiós, els xinos parlant en xino, i parant a totes les botigues per intentar trobar un ungüent típic de la zona, i nosaltres darrere, dormint/parlant en català. Finalment vam arribar a Jerusalem on vam quedar atrapats en un embús, on agraint-los molt que ens haguessin portat fins allà vam baixar i vam anar a buscar el tren elèctric que ens portaria cap a casa. Havia estat un dia molt interessant, però, de fet, encara no s’havia acabat. Vaig anar a casa, em vaig dutxar i al cap d’una estona ja arribaven la Núria i en Pol al Monestir, i és que els vaig dir que valia la pena que s’arribéssin a fer una visita, a més, després de la visita els vaig prometre que aniríem amb el meu company de pis a sopar en un restaurant/llibreria molt curiós que hi ha al centre.  El lloc no és res més que una mena de restaurant/biblioteca i s’hi sopa molt bé, jo i en Roberto vam menjar uns entrepans molt complerts mentre que la Núria i en Pol van voler tastar un plat típic d’aquí. Després de sopar i per acabar la nit vam sortir del restaurant i ens vam dirigir a prendre alguna cosa en algun bar. La veritat és que en entrar a un dels carrers principals de la ciutat ens vam sorprendre per la gran quantitat de gent que hi havia al carrer, disfressada de mil i una coses i bevent molt (aquesta era la nit forta de la festa de la “purim”). Amb tot aquest ambient vam anar a fer el toc en un bar on ens vam trobar amb l’altre company de pis, l’israelià, i la seva germana, que anaven vestits d’instructor de busseig i de test de daltonisme, unes disfresses ben original. Finalment, cansats després d’un dia tan intens, ens en vam anar a dormir, i és que l’endemà tocava una nova aventura! Cap a Betlehem i Hebrón.

I el dia va tornar a començar ben aviat, aquest cop havíem quedat directament a l’Abraham hostel. Vam sortir d’hora, vam anar fins a la estació de busos àrabs i cap a Betlehem per la frontera 300. Just després de creuar la frontera vam visitar tota la zona on hi ha murals sobre el mur de separació (o de la vergonya), i vam arribar fins al centre on vam regatejar amb un taxista perquè ens portés a Hebrón. Vam aconseguir un molt bon preu, aquest ens va portar per 50 shekels a un dels punts més conflictius de Palestina, a 30 km de Betlehem. I per què és conflictiu? Doncs perquè és sagrat tan pels Àrabs com pels jueus i es troba al bell mig de Palestina. I per què és sagrat? doncs perquè a Hebrón és on hi ha les tombes dels profetes “Abraham, Jacob i Isaac”, i les dones dels dos primers (la d’Isaac, Rebeca, està enterrada a Betlehem, just al costat de la frontera 300). Durant el trajecte cap a Hebrón vaig practicar el meu Hebreu amb el taxista, sembla que me’n vaig sortir prou bé i és que vaig quedar ben satisfet quan en Pol i la Núria em van dir que els havia sorprès com em defensava. De seguida que vam arribar a Hebrón ens vam adonar de com de gran era, de fet és la ciutat més gran de CisJordània. Vam baixar prop del mercat només per adonar-nos que era divendres, dia festiu dels àrabs! Quina pena! La majoria de comerços estaven tancats, i mira que tenia pinta d’esser un lloc espectacular quan tot era obert, el mercat semblava molt més autèntic i dens que el de Jerusalem! Què hi farem, hi hauré de tornar! Pel camí a les tombes dels profetes molts palestins se’ns van apropar per fer-nos de guia i ensenyar-nos els assentaments jueus, tot i que era evident on eren per la presència de torres de vigilància amb soldats israelians. Ens van explicar que hi ha 4 assentaments, alguns de petits (3 famílies) just enmig del mercat, d’altres molt més grans. En els assentaments petits que hi ha enmig de la ciutat els jueus viuen als pisos superiors de les cases (bàsicament a la zona del mercat). En aquests casos es veu que de tant en tant els jueus es dediquen a tirar deixalles i pedres als àrabs que passen per baix, tot sota la mirada i inacció dels soldats israelians. L’assentament més gran ocupa una part molt important del centre de la ciutat. La història de com es va construir és ben trista, resulta que per aïllar-lo de la resta de la ciutat (zona àrab) es van posar uns murs de contenció tallant literalment carrers principals i llavors es van desallotjar les cases i tancar tots els comerços d’un carrer sencer de manera que quedés un carrer buit entre la zona àrab i la jueva, la veritat és que és molt xocant de veure. 

Vam creuar uns quants controls de seguretat i vam arribar a la plaça on s’aixeca la mesquita/sinagoga de la tomba dels profetes. A la mesquita no hi podíem entrar ja que era dia de pregària però a la sinagoga sí que ens van deixar entrar. Allà vam trobar un soldat israelià que ens va explicar on eren les tombes, en un anglès no molt fluid. Mentre fèiem la visita he de dir que em vaig sorprendre d’allò més en veure un jueu ultraortodox vestit d’àngel rosa, si sí, d’àngel rosa …, resant davant la tomba de Sara … si ja de per sí és estrany aquest país, per Purim encara molt més! Després de la vista cultural vam tornar per la zona jueva, l’assentament, i la veritat és que tot i la música de fons dels jueus celebrant la “purim”, la tensió es palpava en l’ambient. Us he d’esser sincer, des que sóc aquí mai havia tingut una sensació tan desagradable com la que vaig tenir allà. Vam sortir tan ràpid com vam poder, vam tornar a la zona àrab per buscar un lloc on dinar i després d’un petit incident amb un noi àrab que sembla que havia begut o que no hi era del tot, vam anar a dinar un arrós amb pinxos de xai ben bo. Vam agafar un altre taxi fins a Betlehem i ens vam dirigir a visitar l’única cosa que creia important que viessin, l’esglèsia de la nativitat i el mercat, tot i que com a Hebrón, la major part de les botigues (excepte les cristianes) eren tancades. 

Érem a Betlehem, sí, una vegada més i ja en van unes quantes, i segur que endevinareu, a aquestes alçades de la meva estada, què és el que no podia faltar en una visita meva a Betlehem … doncs sí, una vegada més va passar, me’l vaig tornar a trobar, el noi palestí, aquell que sempre em diu que em vol fer de guia i jo li dic que a la propera. I mireu que aquest cop vaig anar molt en compte! De fet el vaig poder evitar una bona estona, des que vam arribar a la plaça principal fins que vam acabar la visita de l’esglèsia de la nativitat i vam passejar per les botigues de records. Tot i això, un cop acabada la visita a la Núria i a en Pol els venia molt de gust un cafetò, i vam anar justa a una cafeteria (Star&Bugs, una marca pirata óbviament) de la que jo ja sabia que aquest noi n’era el propietari, i allà em va enxampar. Com va anar tot plegat? Doncs molt senzill, jo estava assegut tranquil·lament fent el cafè i vaig sentir com algú em deia, crec que ara ja amb una barreja d’ironia i conya: ostres, una altra vegada tu per aquí? Avui sí que em llogaràs per anar a veure la ciutat oi? I jo, un cop més, li vaig tornar a dir que no, però vaig afegir que en un parell de setmanes hi tornaria a anar amb la meva mare (no sé si us he explicat que em ve a visitar!). Quan el noi va marxar la Núria em va fer notar molt encertadament que jo mateix em poso a la gola del llop, com se m’acut explicar-li que hi tornaré, per què li prometo que hi tornaré? Tan costa dir-li que no i ja està? Té tota la raó, …

Després de tot això i d’una bona estona de debat estimulant amb els meus visitants (que guai tenir gent amb qui poder discutir sobre temes tan interessants i profunds com els que vam estar discutint amb aquest parell! Com ho trobava a faltar!!!), vam decidir tornar, passant per la frontera 300. Va, caminar una estoneta fins que vam arribar prop de la frontera i allà un bon home d’una botiga ens va avisar que la cosa estava complicada, que millor que no passéssim. Inicialment vam creure que ens enganyava per algun motiu ocult, i és que quant t’has trobat tanta gent que t’intenta enganyar per tal que agafis el seu taxi… i vam continuar cap a la frontera. No vam continuar massa estona però i és que no vam passar ni 3 minuts fins que ens vam adonar que havíem comés un error, ens vam trobar un grup de palestins joves tirant pedres als policies israelians i aquests disparant a l’aire. Ràpidament vam girar cua i ens vam fer creus de amb quina naturalitat vivien aquesta situació la gent de la zona, i és que es veu que és quelcom tan comú que per ells és com per nosaltres una manifestació pacífica a Barcelona. Amb tot això, i uns més espantats que d’altres (el grau amb el que un viu el perill va suscitar un altre debat durant la tornada), vam recular fins on s’agafa el bus que passa per l’altra frontera, la de l’autopista. Després d’això vam tornar cap a Jerusalem sense més problemes.

I ja érem a jerusalem, justa a temps per anar al mur a veure l’entrada del Sabbat. Allà vam esperar que entrés el Sabbat. I el Sabbat va entrar, sense pena ni glòria, com sempre, i és que l’entrada del Sabbat només suposa que els jueus no poden treballar, escriure, engegar aparells elèctrics, encendre foc, … però allà al mur, on mai es fa res de tot això, l’únic que passa és que la gent va arribant durant tota la tarda i es posen a cantar, resar, ballar … Així doncs, l’únic realment interessant que ens va passar al mur és  que vam trobar uns catalans (sempre em trobo catalans quan vaig al mur), vam trobar uns pares que visitaven la seva filla que viu en un poble del nord d’Israel (prop del mar de Galilea) on aprèn dansa contemporània.

Quan ens vam cansar de veure el que passava al mur vaig proposar a la Núria i a en Pol d’anar a buscar on era un lloc on jo no havia anat mai i que m’havien recomanat molt, l’hospici Austríac. L’ hospici austríac és bsicament un hostal amb ambient Vienès, al bell mig del barri àrab. El més característic d’aquest lloc és que té un molt bon mirador al terrat, a través del qual es pot accedir a un altre nivell de la ciutat, els terrats. Malhauradament l’accés als terrats està tancat a partir de les 6 de la tarda, i eren ja les 7 quan el vam trobar. Així doncs simplement vam demanar una cerveseta i ens vam asseure a la terrassa a discutir un xic més, aquest cop sobre com la guerra fa que l’evolució tecnològica de les societats s’acceleri, o no. Va esser una discussió llarga i profunda! Molt inspiradora! Ah i mentrestant un minaret de just al costat va posar-se a cridar a la oració, un moment molt curiós, en un lloc amb ambient Vienés, dins de Jerusalem i amb cantarella àrab de fons, tot discutint sobre la guerra.

Després de tot això vam pagar i en sortir de l’hospici vam decidir seguir la Via dolorosa i anar al sant sepulcre on suposadament farien la missa de resurrecció (era divendres sant). En arribar-hi però vam veure que hi havia molta gent cantant dins, alguna cosa passava així que vam entrar a veure què era. Per sorpresa nostra poca estona després que entréssim un senyor va començar a dir a la gent si volien sortir. La gent li va respondre que no majoritàriament (alguns sí que van sortir), nosaltres com que no sabíem què passava no vam dir res i ens vam quedar. En aquest moment ens vam sorprendre encara més quan just darrere nostre vam veure que tancaven la porta amb pany i forrellat, si sí, ningú podia entrar ni sortir de l’esglèsia. La sorpresa va durar poc, de fet de seguida ens van fer notar que aquesta situació només s’allargaria mitja hora i es debia a que estaven reproduïnt la baixada de Jesucrist de la creu (era per evitar aglomeracions). Va esser un moment molt intens, allà dins, a la penombra, amb un grup no massa nombrós de persones, cantant, amb una desfilada de capellans de diferents confessions cristianes, també cantant, amb la porta barrada … i així fins que van haver fet les últimes estacions del via crucis, fins portar la figura del Crist al sepulcre. Va esser una bona experiència per acabar un dia ben intens! Acabat tot això vam sortir de la ciutat antiga i ja prop de l’Abraham hostel  em vaig acomiadar dels meus visitants, l’endemà seria dia de neteja i descans al Monestir ja que ells aprofitarien per anar a visitar el nord fins el diumenge mentre que jo el diumenge havia de tornar a treballar. Quina sort això de tenir vacances!!

Molt bé doncs, ja gairebé he acabat amb l’explicació del que vaig fer durant la visita d’en Pol i la Núria, no vull acabar però sense explicar-vos una anècdota curiosa i un xic enrrebassada, a veure si us la puc explicar bé.

Tot va començar el divendres al matí quan em vaig aixecar i vaig tenir una sensació rara, crec, mirant-ho ara en perspectiva, que era per la poca llum que hi havia fora, no en vaig fer cas. Vaig anar a esperar en Pol i la Núria i vam anar cap a Betlehem (com ja us he explicat). Pel camí la Núria em va explicar que el seu company d’habitació s’havia aixecat exageradament aviat per anar al sud al Mar mort, tot molt estrany. Va passar el dia i en el meu subconscient alguna cosa es movia, alguna cosa no quadrava. Durant la visita a Hebrón la Núria ens va dir que se li debia haver parat el rellotge ja que marcava una hora que no era la dels nostre móbils, no en vam fer cas ja que ella ens va dir que li passava sovint. Finalment al bus de tornada cap a Jerusalem em vaig fixar que per la hora que era, comparant amb l’entrada del Sabbat de la setmana passada, hi havia molta llum, el Sol estava molt amunt … què estava passant? I en aquest moment se’m va encendre la bombeta, finalment hi vaig caure! El que havia passat, i que vam acabar confirmant, és que a Israel el canvi d’horari d’hivern a estiu es fa la nit del djous al divendres! Els nostres móbils havien canviat tots automàticament d’hora mentre que no així el rellotge analógic de la Núria. I vam fer cas als nostres móbils, no al pobre rellotge de tota la vida. És extremadament pertorbador pensar que vam viure un dia sencer sense adonar-nos que s’havia canviat l’hora, estem totalment dominats per la tecnologia! Sincerament m’estic plantejant escriure un llibre de ciència ficció basat en aquesta experiència jeje.

Va, amb aquesta anècdota del canvi d’horari ara sí que us deixo, que ja m’he allargat prou. A la propera entrada us explicaré la visita de la meva mare i d’un amic, en Pere, aquí a Jerusalem!

Que vagi molt bé i que continueu mirant les estrelles!!