Hola a tothom! Ja ha arribat l'estiu! Sí, sí, no sé si ha passat el mateix a Catalunya però sens dubte això és el que ha passat a Israel, i ja era hora! No sabeu que dur que és el període entre la primavera i l'estiu aquí, i em refereixo al clima, hem passat moltíssima calor fins que ha arribat! M'explico. Com us he anat comentant, aquí a l'hivern fa bastant fred i és molt sec, aquesta situació s'allarga fins a finals de febrer quan sobtadament arriba la primavera amb temperatures molt més agradables i pluges que fan que tot agafi un color verd preciós. De cop i volta però les pluges s'acaben i comencen a arribar onades de calor periòdiques, d'una durada d'entre 2 i 6 dies, que ho assequen tot, el verd passa ràpidament a groc i les temperatures d'agradables a extremadament càlides. Durant les onades de calor la temperatura puja fins als 40 graus durant el dia i moltes vegades no baixa dels 28 durant la nit! Sort que al Monestir, degut a tenir uns murs molt gruixuts, la temperatura es manté prou agradable. D'altra banda, quan les onades de calor passen sol venir un curt període de temperatures baixes de nit (com per anar amb jaqueta) i fresquetes de dia. Això últim és el que ha estat passant des de principis de maig fins just fa uns dies. I a què es deu que arribin aquestes onades de calor? Doncs al mateix que fa que hi hagi llevantades a la nostra costa, durant aquesta època de l'any la posició d'anticiclons i depressions sobre Europa, Àsia i Àfrica fa que de tant en tant els vents vinguin cap a Israel des del sud, reescalfats, carregats de pols i molt molt secs (humitats de menys del 10%). Tot això s'acaba (i quan passa es diu que ha arribat l'estiu) quan se situa un fort anticicló que fa arribar vents més humits i no tan càlids. Aquesta situació d'humitat alta i temperatures no extremes dura tot l'estiu, sense una gota de pluja però. En aquest últim període és en el que acabem d'entrar, i cal dir que als meteoròlegs se'ls ha acabat la feina fins la tardor, la previsió a partir d'ara és la mateixa per cada dia fins a finals d'agost: temperatura diürna a Jerusalem d'entre 30 i 33 graus i nocturna d'entre 17 i 20 (a Tel Aviv fa molta més calor i amb aquesta humitat, ... quin estiu tan xafogós!).
Degut a l'arribada de la calor, i seguint en la línia tan poc ecològica que porta la gent d'aquest país, a tot arreu ja han engegat els aires acondicionats i ningú té cap mena de preocupació de si tenen la finestra oberta al mateix temps que tenen l'aire a tope per exemple ... i òbviament tothom agafa uns refredats! La veritat és que veure aquesta despesa innecessària d'energia em fa un mal enorme al cor!! Ara bé també he de dir que això contrasta amb el fet que a absolutament tots els jardins de la ciutat hi ha rec de gota a gota, és a dir, l'administració com a mínim amb l'aigua si que sembla que vigila ... ah, per cert en un d'aquests jardins, que tot s'ha de dir són preciosos, un dia esperant per entrar al gimnàs vaig veure que hi ha colibrís! Aquells ocells que baten molt ràpid les ales i que poden quedar parats a l'aire mentre veuen el nèctar de les flors.
Tot va començar fa unes setmanes quan vaig proposar al grup de whatsapp dels amics d'aquí a Israel anar al Mizpe Ramon (un cràter d'erosió molt famós aquí) que hi ha al desert del Negev. Tenia ganes d'anar-hi aprofitant un dels períodes entre onades de calor, que serien les últimes oportunitats per visitar-lo sense passar massa calor (com us he dit entre onades de calor els dies eren molt més frescos). El meu pla era anar al Mizpe Ramon, fer una petita ruta a peu i després anar a dinar a la platja, concretament a unes boniques platjes prop de la ciutat d'Ashkelon, a pocs quilòmetres de la franja de Gaza (d'alguna manera m'atreia la possibilitat de veure la ciutat encara que fos de lluny). Tot i que el pla crec que era prou atractiu i la meva bona predisposició a organitzar-ho, ningú va respondre, excepte la Carla, que és amb qui ja havíem parlat del tema un dia que vam quedar per dinar.
Van passar els caps de setmana i aprofitant que en va coincidir un amb uns dies frescos vam decidir tornar-ho a provar i si la gent no responia organitzar-ho igualment, vingués qui vingués. I de fet més o menys això és el que va passar, al final ens vam apuntar només nosaltres dos i uns amics seus de les classes d'Hebreu (o com es coneixen aquí aquest tipus de classes, les "Ulpan"). Així doncs un dissabte de bon matí vam quedar a les 7:30h al davant de l'Abraham Hostel i des d'allà ens en vam anar caminant cap al lloc de lloguer de cotxes Àrab que hi ha prop de la porta de Damasc (on sempre he anat de fet a llogar el cotxe). Aquí puntualitzaré que vaig haver d'esperar mitja hora a que arribés però vaja, al final va resultar que era perquè estava fent una truita per dinar, se li perdona doncs. Ja a la botiga de lloguer de cotxes vam esperar a que obrissin, tot xerrant. Era estrany que no fos obert encara ja que solen obrir a les 8:30, i ja eren prop de les 9 però vaja vam imaginar que es devia a que justament ara és el Ramadà i tot en el món àrab funciona un xic diferent. Quan van obrir vam esperar una estona de cortesia i ja vam entrar a negociar el lloguer d'un cotxe de mida mitjana per 200 shekels, 1 dia (no teníem ganes de regatejar, tot i que probablement ho haguéssim pogut aconseguir un xic més barat). Després de llogar el cotxe (jo em vaig posar de conductor i, de fet, vaig conduir tot el viatje), vam anar a buscar els amics de la Carla a l'entrada del campus "Mont Scopus", el qual té unes vistes impressionants sobre la ciutat antiga. Quan ja érem al cementiri anglès on ens havien d'esperar la sorpresa va ésser que un dels seus amics estava malalt i només en va venir un, així doncs seríem només tres. I ja hi érem tots doncs, així que vam anar per feina i ens vam dirigir ja a la nostra primera parada, el Mizpe Ramón. 
Ja al cotxe i de camí ens vam presentar amb l'amic de la Carla, un noi de qui ara no recordo el nom (sóc superdolent recordant noms ...), però recordo que és dels EUA, d'Arkansas de fet, i que és un noi molt religiós, cristià evangèlic, tot i que accepta els resultats científics i segueix els ensenyaments originals de Jesucrist cosa que va fer que es posés en contra de l'església evangèlica (tot i que ell està estudiant la història de la bíblia en aquest context). I per què es va posar en contra de l'església evangèlica fins al nivell de deixar el seminari? Doncs perquè aquesta va donar suport oficial a Donald Trump, que pels que no ho sapigueu, és un polític del partit republicà dels EUA, candidat a la presidència, un senyor que és favorable entre d'altres coses a la pena de mort, a les guerres preventives, a les armes, està en contra els homosexuals, etc etc. La conversa amb ell va ésser tan interessant que tot i que jo m'havia estudiat perfectament la ruta per carretera (molt senzilla: autopista 1 cap a Tel Aviv, connexió a la 431 i després baixar per la 6 fins a trobar la 40), quan ens en vam adonar ja érem camí del nord, dels Alts del Golan! Ens havíem ben perdut! Tot i això ens en vam adonar a temps i al final només vam perdre una mitja hora (enlloc de tardar 2 hores en tardaríem 2,30h, així que cap drama). Corregida la ruta i seguint el GPS del mòbil aquest cop, vam continuar xerrant i altre cop, era tan interessant la conversa que quan ens en vam adonar l'entorn ja havia canviat del verd dels arbres al marró de la sorra i pedres del desert, i ens estàvem quedant sense gasolina! Per sort poc després d'adonar-nos-en vam veure una gasolinera, una que es trobava just sota d'una petita muntanya al cim de la qual hi havia el que vam descobrir que eren les ruïnes d'una ciutat romana-bizantina-àrab, vam dubtar si visitar-lo no però anàvem justos de temps i vam decidir que hi ha tantes ruïnes i història en aquest país que no ens venia massa de gust veure'n un altre trosset. Això sí, vam aprofitar per fer un petit refrigeri a la gasolinera abans d'acabar d'arribar al poble de Mizpe Ramón, el qual es troba just a la vora dels cingles del cràter. Ja al poble vam decidir anar amb el cotxe fins ben a la vora dels cingles, al que es coneix com a el mirador del camell (no vam saber fins la tornada que aquest nom es deu a que vist des de baix la forma del mirador recorda a un camell assegut). Fent això, i no essent-ne del tot conscients, però no us enganyaré, sí un xic, vam evitar passar pel centre de visitants i per tan ens vam estalviar els 40 shekels de l'entrada al parc. Les vistes des del mirador eren espectaculars, uns penyassegats enormes i al fons, el desert, travessat pel llit d'un riu sec. Érem allà, amb aquell magnífic paisatge, i tot i això, després de més de 2 hores de cotxe la mandra era important i no teníem massa ganes de baixar caminant fins al fons del cràter. Vam decidir baixar del mirador i apropar-nos als cingles, des d'allà vam gaudir encara més de les vistes i vam veure també com a baix, just sota els cingles hi havia moltíssims objectes que havien perdut els turistes voluntàriament o involuntària (gorres, bosses de plàstic, ...) cosa que indicava que probablement allà hi fos habitual el vent fort, aquell dia no n'hi feia gens però. També allà, a tocar del cràter vam decidir que no podíem marxar sense baixar al fons, a més jo els havia preparat una petita ruta de 2 hores que baixava fins al fons del cràter i pujava per un altre costat per acabar al cotxe altra vegada. Així doncs vam fer fora la mandra i ens vam posar a caminar, però no sense abans posar-nos crema solar i gorres (jo m'havia tornat a rapar al 0 i no volia acabar amb el cap escaldufat!), tot i això el noi americà va preferir no posar-se gorra, cosa que lamentaria més endavant com veureu. 
Vam començar a baixar i ens vam posar a discutir sobre religió, sobre el paper de l'església, sobre els ensenyaments reals de Jesucrist i sobre com normalment ningú els segueix correctament (cap de les versions del cristianisme), o com simplement els reinterpreta. Enmig d'aquesta interessant conversa i en un tres i no res ja érem al fons del cràter. Aquest era un lloc sec, calorós, amb un llit de riu molt ample però ben sec, alguns arbustos i moltes sargantanes completament mimetitzades amb el color de la sorra que marxaven corrent tot aixecant el cap quan ens hi apropàvem. Vam caminar una bona estona pel mig del cràter envoltats dels cingles, fins que el camí es va tornar a enfilar per la vora (sempre seguíem la ruta blava, una ruta pintada amb marques blanca-blava-blanca, fins al final que vam agafar la verda). I va ésser durant la pujada quan el noi americà va començar a notar els efectes del Sol i la calor, i de no portar gorra, per acabar-ho d'adobar, només portàvem un litre d'aigua per tots tres (i tot i que jo mai no bec quan camino, amb la calor que feia ells es van beure el litre d'aigua ràpidament), i aquí pensareu: "ostres aquest en Santi, està perdent facultats ... ara ja fins i tot no porta prou aigua quan va a caminar!", i potser teniu raó, i és que de fet dúiem tan poca aigua perquè jo m'havia deixat la meva la nevera de casa, però també perquè simplement el noi americà no en duia. Amb tot això a mitja pujada ja vaig veure que alguna cosa no anava bé, que el noi s'aturava cada 2 minuts i que realment no podia pujar. En aquesta situació vam decidir parar, jo li vaig donar una taronja que duia i algunes prunes, i quan va estar una mica millor, poc a poc vam tornar a pujar. Ja em temia que l'hauria de carregar a coll! Finalment però es va començar a trobar una mica millor i vaig decidir avançar-me a buscar el cotxe i acostar-lo al lloc on arribaríem a dalt (prop del centre de visitants), i si feia falta baixar-los aigua. Així doncs vaig deixar el camí i vaig pujar el cingle pel dret, vaig anar corrent fins al cotxe i vaig arribar al lloc on poc després ells van arribar sense més problemes.
Vam posar l'aire acondicionat, vam veure aigua i com que ja era tard vam decidir anar a dinar a la gasolinera. Allà, vam comprar més aigua i vam parar la taula: jo duia prunes, galetes i ametlles, la Carla pastanaga, truita de verdures, olivada i pa de pita i el noi més pa de pita i hummus. Vam fer un bon dinar, tot xerrant sobre transgènics, homeopatia i d'altres problemes actuals de la ciència, en acabar la Carla es va comprar un gelat, vam agafar el mapa i vam decidir dirigir-nos cap a la platja tot passant per un parc natural, i marxar de seguida ja que se'ns havia fet tard (com us he dit la caminada s'havia allargat i havia durat 3 hores).
De camí a Ashkelon va passar, el noi americà va fer la pregunta prohibida en presència d'un català i una persona de la resta d'Espanya: què passa amb la independència? I ja la vam tenir liada, un català i una gallega, donant els seus punts de vista. Va ésser una discussió intensa. Resumint, jo defensava la independència per motius culturals, protecció de la llengua etc, mentre la Carla defensava que els independentistes som nacionalistes i que per definició els nacionalismes mai són bons. Vam discutir sobre la definició de nacionalisme, la de violència, ... i tot i que al final no vam arribar a cap acord la discussió va ésser molt interessant i inspiradora. He de dir que durant la discussió la cara del noi ho deia tot, de fet feia cara de "merda! en quin merder m'he posat!" jeje. Amb tot, quan ens en vam adonar ja ens havíem tornat a passar la cruïlla que duia al parc natural, i de fet ja érem a 10 km de la franja de Gaza. Poca estona després ja arribàvem a la platja, al principi ens va envair la decepció ja que es trobava al costat d'una gran fàbrica, amb unes enormes xemeneies, tot i això un cop ens la vam haver mirat bé vam comprendre perquè hi havia tanta gent i és que era una platja preciosa. Vam aparcar i just quan tancàvem les portes del cotxe els socorristes van començar a anunciar que marxaven i que per tant tothom sortís de l'aigua. Quina mala sort! Tot i això ja era tard i tampoc teníem ganes de banyar-nos pel que vam decidir simplement treure'ns les sabates i passejar per la vora de la platja tot remullant-nos peus i cames (i amb alguna onada traïdora fins i tot els pantalons).
Vam caminar una bona estona, a vegades enmig de tones de closques de petxina, si sí, n'hi havia moltíssimes! De fet encara en porto algunes a la butxaca que li anava guardant a la Carla, en algun moment haurem de quedar per tornar-les-hi. La sorra en general era molt agradable, no era ni d'aquella tan fina que no et pots treure de cap manera i que es posa per tot arreu ni de la gruixuda que fa mal fins i tot el caminar-hi, tot i això degut a l'alt contingut en petxines aquesta s'enfonsava moltíssim en posar-hi el peu cosa que feia molt dur el caminar-hi (es pot dir que vam ben exercitar les cames). Al cap d'una estona de caminar vam deixar la zona de bany i vam passar a una zona on una dotzena de pescadors àrabs tenien les canyes posades a la sorra per pescar petits peixos. Feien servir una tècnica ben estranya, llançaven l'ham i clavaven la canya a la sorra, després esperaven una estona abans de recollir el fil i veure si havien pescat alguna cosa. Amb aquesta tècnica podien tenir fins a 15 canyes pescant alhora, una molt bona idea! Allà, un grup de joves pescadors ens va veure arribar i enmig de rialles ens van demanar fer-se fotos amb nosaltres, a més que ens van avisar que poc després de les seves canyes de pescar ens trobaríem una tanca. Ens van dir que sobretot no la sobrepasséssim ja que era la pre-frontera amb la franja de Gaza. I així va ésser, vam trobar la tanca i una alta torre de vigilància, molt amenaçadora, amb els vidres tintats, des d'on segur que ens vigilaven soldats israelians. Al fons, a uns pocs quilòmetres, es podien veure gran quantitat d'edificis grisos i de moltes plantes, era la ciutat de Gaza, i és que la ciutat de Gaza és un dels llocs més densament poblats del món. El lloc era molt bonic però la situació, amb la torre vigilant-nos, no era massa agradable pel que de seguida vam girar cua i vam desfer tot el camí. Pel camí vam saludar els joves i simpàtics pescadors àrabs i vam arribar altre cop a la zona de bany on la gent ja preparava les barbacoes per sopar (alguns semblava fins i tot que s'hi quedarien a dormir). Per acabar la visita a la platja, just abans de marxar, vam tenir un altre petit incident amb el noi americà, resulta que hi havia un clau sortit en unes fustes i ell el va trepitjar tot fent-se un tall al peu, pobre noi estava ben gafat! Vam intentar trobar un lloc on curar-lo però els socorristes com us he dit ja havien marxat, així que simplement li vam ben rentar i cap a casa.
Ja al cotxe, sortint de la platja, ens vam trobar un policia que feia parar a tots els cotxes. El primer que vam pensar era que aquest era un control per vigilar que no es colés ningú de Gaza a territori Israelià (ja sabeu tota la problemàtica que hi ha amb els túnels i el bloqueig de la franja), tot i això per sorpresa nostra va resultar ésser ni més ni menys que un simple control d'alcoholémia! Vaig marcar 0.0 òbviament. Ah i he de dir que l'aparell era molt diferent als que fan servir els mossos. Em va fer bastanta gràcia que em fessin un control aquí, una nova experiència vaja!
Ràpidament vam tornar a Jerusalem (vam tardar menys d'1 hora), ja que la Carla havia quedat per celebrar una festivitat Jueva de la que us parlaré a continuació. Així doncs vaig dur a la Carla i al noi Americà prop de les seves respectives cases, vaig anar a deixar el cotxe i vaig tornar caminant al Monestir. I així va acabar un altre molt bon dia al sud d'Israel.
I el dia després, diumenge, com us he dit, era festa! Sí, una festivitat jueva anomenada Shavuot (setmanes en hebreu) que commemora el dia en que Moisès va rebre la Torà de mans de Déu al mont sinaí (o les taules dels 10 manaments tal i com nosaltres coneixem la història). Aquest és un dels dies més sagrats pels jueus i és un dia que tracten com a un Sabbat (és a dir tot està tancat i no hi ha transport públic, així doncs aquest cap de setmana vam tenir dos dies seguit amb tot absolutament tancat). Una particularitat d'aquesta festivitat és que els jueus religiosos s'han de passar tota la nit desperts estudiant la Torà, i l'únic que difereix dels Sabbats és que durant el Shavuot se'ls permet cuinar i fer foc. I ja que se'ls permet cuinar, quins són els menjars típics? Doncs bàsicament productes làctics (pastissos de formatge, llogurts, formatge...) i productes de la terra ja que de fet és també una festivitat per celebrar la collita.
Pel que fa a mi, tenia pensat aprofitar que era festa per anar a visitar l'explanada de les mesquites, que va resultar estar tancada. No tenia massa ganes de voltar per la ciutat antiga ja que hi havia una alta probabilitat d'incidents degut a que coincidia una festivitat jueva amb el Ramadà àrab (és per això que hi havia moltíssima seguretat a la ciutat antiga). El que vaig acabar fent doncs va ésser descansar a casa i passejar una mica per la ciutat antiga (també volia anar a veure una església que m'ha recomanat en Roberto, l'església Armènia, però també estava tancada). Vaig dinar en un lloc d'hummus que em van dir que era el millor de Jerusalem, que la veritat no em va convèncer bàsicament perquè era d'hummus àrab, i amb això no vull dir que el motiu era que fos dels àrabs sinó simplement al fet que hi ha dos tipus d'hummus, l'àrab que està fet bàsicament de cigrons i que només es menja per esmorzar, i el jueu on s'hi posen tahina, oli d'oliva i all, cosa que el fa molt més gustós, i es pot menjar durant tot el dia. A mi m'agrada més el segon. I així va passar també el diumenge. La setmana va ésser una setmana curta, de rutina, i ara aquí em trobo, a l'Abraham Hostel aprenent un xic d'hebreu i escrivint-vos.
Només em queda dir-vos que ara ja tinc la vista posada cap a Sant Joan, i és que torno a casa per fer Ratafia! Així doncs d'aquí a pocs dies em veureu per aquí! Però per poc temps ja que després tinc una estada a les Planes de Son, on faré de professor al projecte "Finestres al Cel" dins el programa "Joves i Ciència" de la Fundació la Pedrera, en acabar aquesta estada tinc un congrés a Bilbao, després un a Berlín, després me'n vaig tot l'agost a Santa Cruz de Califòrnia a treballar amb el grup de Jerusalem (tots van cap allà) i a principis de setembre acabo amb 15 dies a Mèxic, per tornar cap a Jerusalem on decidiré si m'hi quedo un any més o no! Ja es veurà!
Ja ho veieu, tinc un estiu molt ocupat! Ja us aniré explicant com van els meus viatges!
Aquí acabo, desitjant-vos que us vagi tot molt bé, que tingueu un bon solstici d'estiu i que aprofiteu les poques hores de foscor (la nit del 21 serà la més curta de l'any) per continuar mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada