Jerusalem: El Neguev

Hola de nou! Ja em torneu a tenir aquí disposat a explicar-vos com ha estat la tornada a Jerusalem i les sortides que hem fet les últimes setmanes!

Per començar dir que després de tornar a Jerusalem simplement i ràpida em vaig reenganxar a la rutina: els dies de cada dia de bon matí al gimnàs, després a la feina i al vespre cap a casa, i al cap de setmana doncs aquí és on potser hi ha hagut alguns canvis ja que he començat a tenir sopars de Sabbat amb els amics de les classes d’Hebreu (un noi Rus i la seva xicota Madrilenya, molt bona gent, una noia Polonesa, un noi xec i una brasilenya, una colla ben peculiar).

Algunes altres coses interessants que us puc explicar és que fa tres setmanes es va celebrar aquí a Israel el dia de memòria (per recordar l’holocaust) i una setmana després el dia del record als caiguts i el de independéncia. Sobre el dia de la memòria només dir-vos una cosa que em va sorprendre molt i és el fet que a les 10 del matí a tot el país va sonar una sirena molt fort, contínua, durant 2 minuts, i mentre va estar sonant tothom va deixar la seva feina i es va posar dret en silenci, completament immòbil, fins i tot els cotxes a l’autopista es paren i la gent en surt per quedar en silenci, tot per recordar el milió de morts que hi va haver durant l’holocaust, és quelcom espectacular, això demostra la unió que existeix entre la gent d’aquest poble que és el jueu. Ah aquí cal que digui, i de veritat que és important, que aquesta sirena es diferencia de les que sonen en cas que hi hagi un atac amb coets perquè les d’avís d’un atac són intermitents, no contínues (per sort no m’ha tocat escoltar-ne cap d’aquestes tot i que es veu que com a mínim un cop a l’any passa). Sobre el dia del record als caiguts nom´s dir que totes les banderes del país estan a mig pal i també tenen, aquest cop a les 8 del vespre un minut de silenci com el del que us he parlat, amb sirena i mobilització de tot el país inclosos. La nit del dia del record als caiguts (recordeu que els dies jueus comencen al vespre) canvia el dia de reflexió i tristesa per un dia de festa, el dia de la independència. Així doncs a la nit s’aixequen les banderes i comencen festes per tots els carrers i places de la ciutat. Com no, amb un ambient tan festiu nosaltres els postdocs també vam decidir celebrar el dia de la independència tot anant a sopar fora. Així doncs sortint de la feina, amb uns companys de la facultat, vam anar caminant cap al centre on vam passejar per veure l’ambient i els focs artificials, vam anar a fer unes cervesetes i sopar una mica i cap a casa. He de dir que hi va haver una cosa que no em va agradar d’aquesta nit, i era l’ambient, un ambient hiper-nacionalista, nacionalisme desbocat, banderes, crits, proclames, … sé que també passa això a casa durant l’11 de setembre i us he de dir que vist des de fora fa una mica de basarda … 

Pel que fa al dia de la independència pròpiament, tothom se’n va a fer barbacoes als parcs, de fet diuen que comença la temporada de barbacoa (realment és així, ara cada cap de setmana els parcs estan plens de gent amb barbacoes d’un sol us, … molt ecològic tot plegat, … ara bé, no em sorprèn pas, desgraciadament tenen una visió nul·la pel que fa a la ecologia i la protecció del medi ambient aquesta gent … I vaja, tothom era als parcs però jo vaig anar a treballar igualment (massa feina, pocs resultats, un jefe que pressiona, …), i a les 10 em va tornar a sorprendre la sirena de la que us he parlat, per tercer cop la gent s’aixeca i queda immóbil, aquest cop per recordar el dia de la proclamació de la independència. El dia va passar i quan va arribar el vespre i el dia de la independència va haver acabat vaig tenir la sensació de buidor que tants altres cops he sentit, i és que com ja m’havia passat a Mèxic quan van celebrar el bicentenari de la seva independència (potser els que fa més temps que seguiu el blog ho recordareu), no  vaig poder deixar de pensar com i quan serà el dia en que nosaltres, el nostre poble, també podrà celebrar un esdeveniment semblant.

Després de tot això van passar els dies i va continuar la rutina, només algunes petites sortides i sopars de cap de setmana la van trencar. Per començar dir-vos que vam fer un sopar de Sabbat al pis, de fet vam fer un bon i gran sopar pel que vam aprofitar la gran sala-menjador que tenim. Van cuinar el nostre company de pis israelià i la seva xicota, i van venir també la seva germana i cunyat que van portar una amanida i vi. Nosaltres vam posar la casa, una truita de patates i un meló de postres. Va ésser una bona vetllada. 

El dijous després del sopar vam tenir una nova trobada de post-docs (de l’estil de les que ja us he parlat), en aquest cas era un sopar + xerrades curtes, una xerrada per institut de recerca, i sabeu a qui li va tocar fer la del nostre institut? Doncs a mi! I he de dir que em va sortir prou bé, tothom em va dir que havia estat la millor, i era tot un repte ja que teníem 5 minuts i havia d’esser per públic general! Com es pot explicar una feina tan específica com la que fem els post-docs, en 5 minuts i a un públic general? Doncs no ho sé però sembla que em va anar prou bé. 

El dilluns després de la xerrada vam tenir una altra trobada de post-docs, aquest cop ens van convidar (pagant només 50 shekels) a una visita a Haifa. La sortida tenia molt bona pinta però va acabar essent un desastre, m’explicaré, resulta que només vam poder visitar uns mosaics romans i un aqüeducte a Caessaria (una ciutat romana molt antiga), després vam anar fins al Mont Carmel (origen de les monges carmelites, i on predicava el profeta Elies), on no vam poder entrar als jardins ni al temple d’una estranya religió molt recent que venera la vida en totes les seves formes, i mira que resulta que només tenen tancat dos dies l’any! Com pot ésser que els organitzadors no ho preveiessin? però vaja, no s’hi podia fer res … Per acabar-ho d’adovar, mentre erem sobre els jardins admirant-los des de fora es va posar a ploure, pel que tampoc ens van voler dur al Monestir del profeta Elies per por que ens mulléssim … així doncs vam anar directament a dinar a un lloc sincerament molt cutre amb un menjar molt mediocre (i mira que jo no sóc gens primmirat), i vam acabar la visita anant a un poble Drus on se’ns havia promès que visitaríem un mercat molt bonic i tradicional mentre que el que va resultar ésser és un carrer de botigues com el que pots trobar a qualsevol lloc … vaja un desastre! Tot i que no es van complir ni de lluny les nostres expectatives i que tots vam tornar cap a casa ben decepcionats, cal dir que sempre és bo aparcar la feina per un dia!

Després de la sortida de post-docs, i la veritat és que ja tocava, em va arribar la proposta d’anar a fer una acampada, una acampada + caminada pel desert del Neguev, aprofitant els últims dies abans de l’arribada de fortes onades de calor (i oi tant que han arribat! Hi ha dies que estem a 40 graus!). Com m’hi podia negar?! Quines ganes tenia de fer excursions i d’estar enmig de la natura altre cop! Òbviament no seria el mateix que estar al mig de l’Alta Garrotxa o en un pic dels Pirineus, però el desert té un encant molt especial!

La sortida, un cop més, l’organitzava el noi Francès que vaig conèixer ja fa uns mesos, en Maxime, juntament amb els seus dos jefes (treballa en l’ampliació del tramvia de Jerusalem). També vindrien els dos nois italians, l’Edoardo i el seu amic, amb qui ja vam compartir l’altra aventura al desert, fa uns mesos.

Vam sortir el divendres havent dinat, jo estava molt cansat ja que la nit anterior no havia pogut dormir. Perquè no havia pogut dormir? Doncs perquè resulta que els jueus celebraven alguna cosa, la veritat és que no és fàcil d’explicar, simplement dir-vos que era el dia 33 després del pessah, i per això durant tota la nit els escoltes del costat del Monestir van estar fent una festassa amb la música a tope, una musica no molt de cau …, tot s’ha de dir …, els vaig estar maleint tota la nit! Però vaja, deixeu-me tornar al que us volia explicar. La idea d’aquesta sortida era arribar al lloc de l’acampada, enmig del desert, plantar tendes, fer un bon foc, sopar, vetlla d’estrelles i cap a dormir. 

I l’aventura va començar. Vam quedar a una parda de bus prop del Monestir a les 14:00h, on em passaria a buscar el noi italià, i com l’altra vegada, no va fallar, aquest noi italià sempre és super puntual cosa que és d’agraïr en aquest món! Quan va arribar vaig posar les coses al maleter i em vaig adonar que duia un telescopi, genial! tindríem una vetlla d’estels com Déu mana, encara que la meva experiència em deia que el cel del desert no era el millor del món, massa pols en suspensió. Ja estàvem en marxa quan ens vam adonar que ens havíem deixat la carn, (els italians i jo ens encarregàvem de dur la carn, el vi i llenya), i vam haver de recular a casa del noi italià, tot i això no vam perdre més de 5 minuts, ens venia de pas. Vam recollir a l’Edoardo i després de barallar-nos una bona estona amb el GPS del mòbil per saber quina era la millor ruta (intentàvem evitar anar per la carretera 90 que és la que passa per Cisjordània, resseguint el mar mort, i que ja hem fet tantes vegades), vam acabar cedint i vam agafar la ruta de la carretera 90. Vam conduir 3 horetes, vam parar a posar gasolina (ens vam tornar a discutir perquè jo li volia pagar la gasolina al noi italià, mentre que ell m’assegurava que no la paga ell, que és el cotxe d’empresa, per tant el viatge ens sortia gratis, … no sé com de legal és tot plegat però vaja, al final vaig cedir) i quan ja érem a prop del nostre destí vam veure un arbre mort i tallat al costat de la carretera que ens va anar perfecte, tindríem llenya, i és que a Jerusalem no en vam trobar (la festivitat jueva de la que us he parlat es caracteritza també per gran quantitat de focs de camp, de fet diuen que és la data oficial per l’inici de la temporada de barbacoes als parcs). En vam carregar un parell de braçades i vam acabar d’arribar al lloc d’acampada.

El lloc d’acampada es trobava al bell mig del desert, uns quants quilòmetres lluny de la carretera. Era un lloc totalment preparat per acampar, amb una zona destinada a aparcament i unes zones encerclades amb pedres i plenes de grava, per plantar les tendes. També hi havia una mena de barbacoes fetes amb llantes de camió. Érem els primers d’arribar, no hi havia ningú més, de fet havíem quedat allà amb els nois francesos que anaven amb un altre cotxe. Mentre esperàvem vam descarregar i vam fer algunes fotos, i mentre inspeccionava el terreny em vaig trobar una nevera d’aquestes portàtil, abandonada, i ens va anar perfecte per guardar la síndria i les begudes en fred.

Finalment, al cap d’una mitja horeta i quan ja començava a fosquejar van arribar els francesos, i dic els francesos però en realitat no ho eren tots, en Maxime i el seu jefe sí, tot i que aquest últim havia viatjat molt i sabia parlar castellà, però els acompanyava un altre noi, un espanyol de Sevilla. Ens vam presentar i tot seguit, sense perdre temps ja va començar a plantar les tendes. Ja havent acabat de plantar tendes i fer algunes fotos més vam començar a preparar el sopar. La posta de sol va ésser espectacular, va ésser un moment interessant, amb aquesta bonica posta mentre tots xerràvem tranquil·lament i intentàvem fer baixar un vi que vaig dur jo, un vi d’hebrón, no us diré com el vaig aconseguir, dolentíssim! Ja gairebé era fosc quan vam començar a encentre la barbacoa. Mentre es feia el caliu vam posar una lona al terra i vam començar a sopar, hummus, pita, amanides, olives de Jerusalem, i quan ho vam tenir cuit, pollastre a la brasa i carn de kebab. Un molt bon sopar! Tot regat amb uns vins molt bons (no els meus) que van dur els francesos. Tips vam decidir esperar a fer postres després de la vetlla d’estels (o durant), ens esperava síndria, pastís de xocolata i vodka polac. 

Vam encendre el foc gran i vam plantar el telescopi lluny de la zona de tendes (vigilant no trobar-nos amb cap serp o escorpí tal com indicaven els cartells que hi havia a la zona d’acampada). I quan em vaig acostumar a la foscor em vaig adonar que l’altra vegada havia tingut mala sort, la veritat és que aquesta vegada el cel era espectacular, mai havia vist un cel tan net i clar ni amb tantes estrelles, mare meva! Els vaig fer una bona vetlla d’estels i finalment vam decidir anar a dormir, no feia fred, gens, pel que tot i que havíem quedat que jo dormiria a la tenda de l’Edoardo (una tenda que de fet era mooolt petita), vaig decidir quedar-me a fer vibac per admirar una estona més les estrelles, i la veritat és va valer la pena, no vaig passar gens de fred i vaig gaudir d’un bon espectacle nocturn! Tot i això, no tot va anar així de bé, de fet quan ja estava a punt d’adormir-me em va despertar una llanterna enfocada a la meva cara, havia arribat un altre cotxe a aquelles hores de la nit, i no se’ls va ocórrer res més que venir a veure qui hi havia allà dormint i enfocar-me la cara amb la llanterna, sense dir res ni demanar perdó … després d’això simplement van anar a un altre costat i van plantar-hi la seva tenda. Finalment em vaig poder adormir.

De bon matí em vaig despertar amb el sol (a les 6) que de fet era la hora que havíem decidit despertar-nos per poder caminar sense tanta calor. Ens vam llevar tots, vam esmorzar, vam desparar les tendes i netejar la zona i vam tornar a agafar els cotxes per endinsar-nos més al desert del Neguev.

Uns 10 quilòmetres després vam deixar el cotxe i ens vam preparar per la ruta. La ruta començava al final d’una gorja, una gorja que s’anava fent més i més estreta fins acabar en un pas molt estret. A la primera part vam passar per una vall oberta amb parets verticals a costat i costat i amb vegetació d’oasis, a més de molts animals (papallones, ratolins, …), vam seguir la vall fins un punt en el que de cop es feia molt estreta i on se’ns donava l’opció de pujar i veure-la per sobre o de passar-hi per dins, vam decidir passar per dalt a l’anada i, a la tornada, era ruta circular, passar per dins (tot i això ens vam confondre de camí i gairebé hi acabem entrant igualment). Vam pujar per les parets abruptes de la Vall i vam arribar a una gran esplanada que vam travessar. En aquest punt ja ens trobàvem de ple enmig del desert, no hi havia rastre de vida excepte en els petits oasis, tot i que es veia la sorra humida, i és que segurament hi havia plogut la setmana anterior (la última pluja de l’any!).

 Vam continuar per enmig del desert, pedres de diferents colors, calor (sort de portar la crema solar i alguna cosa per tapar-me el cap aquest cop ja que m’havia tornat a rapar al 0), i finalment vam arribar al nostre destí, un mirador espectacular a tota la zona nord del Neguev, en direcció al mar mort i també a la sud, direcció a Petra, de fet es podia veure la zona de Petra tot i que no les estructures ja que aquestes es troben dins una vall com la que vam seguir nosaltres al principi de la ruta. Allà vam dinar. I després de dinar, la tornada, per un altre camí vam tornar a gaudir d’aquesta bellesa tan especial del desert, trencada de tan en tant per algun 4x4, i és que és molt típic pel que sembla anar al desert a fer rutes amb aquest tipus de vehicle (n’hi ha restes per tot arreu, i quan dic restes vull dir literalment això, trossos de cotxe que no han sobreviscut els sotracs i les condicions del desert). 

Finalment vam arribar altre cop a la gorja del principi de la ruta i aquí va començar una bona aventura! Normalment la gorja està ben seca però com us he dit hi va ploure la setmana passada (i la veritat no és un moment en el que m’agradaria estar dins d’aquella gorja quan es posa a ploure! Es veu que les riuades són espectaculars i molt molt sobtades). Degut a les pluges doncs els llocs més profunds estaven encara inundats! Tocaria nedar, o com a mínim remullar-se un xic, i jo amb la meva càmera canon! i els mòbils! i carteres! Ens vam preparar, vam embolicar tots els aparells que podien fer-se malbé amb bosses de plàstic i cap a l’aventura. 

El primer pou era relativament senzill, una escala gens ferma ni estable però si confiable (era molt nova i feta de ferro) portava dos metres avall just a la vora de l’aigua. La veritat és que en baixar no les tenia totes ja que l’escala s’arrapava a la roca en baixar-hi i els graons no feien més de 3 cm d’ample, i jo amb els meus peuots! Tot i això ho vam superar prou bé (anàvem el jefe francès i jo al davant, obrint camí i provant que tot anés bé, la resta esperaven a seguir-nos fins que els donàvem pas). El primer pou va resultar no ésser massa complicat, l’aigua ens arribava a mitja cama així doncs simplement traient-nos les sabates vam poder-lo creuar. No va ésser tan senzill el segon. En el segon pou una altra escala semblant a la primera però 4 vegades més llarga (uns 8 metres), es despenjava al buit (a part del principi en el que s’arrapava a la roca fent molt difícil el recolzar-hi els peus), i arribava just dins de l’agua, aquest cop no en faríem prou de treure’ns les sabates de fet era massa perillós baixar per l’escala sense sabates. Com a extra no teníem ni idea si era molt profund o no, ho sabríem en arribar a baix on potser ens veuríem obligats  a nedar en una aigua que no feina massa gràcia (completament negra i feia una pudor!). 

El jefe francès va ésser el primer a baixar i enmig de crits de fàstic va arribar a baix i es va adonar que l’aigua li arribava fins al pit, però com a mínim al terra hi havia roques, ni llot ni coses rares, per tant simplement ens hauríem de remullar en una aigua molt poc agradable. Jo vaig ésser el segon de baixar, em vaig ben remullar, jo i part de la motxilla però el mòbil, la càmera, la cartera i el passaport en van sortir il·lesos. No va tenir la mateixa sort en Maxime, quan va ésser el seu torn (ell és molt més baix que jo) va submergir completament la motxilla pel que el mòbil li va quedar xop i no va ésser fins uns dies després que el va poder tornar a fer funcionar.  

I aquí us vull donar un consell que em van donar a mi, si se us mulla qualsevol aparell electrònic no l’intenteu engegar fins que estigui sec! El fet d’intentar-lo engegar és el que pot provocar un curt-circuit i que s’espatlli. Espereu que s’assequi i després intenteu engegar-lo, d’aquesta manera molt probablement torni a funcionar! 

La última part de la gorja va ésser molt més senzilla, un simple tubogant de roca (que relliscava moltíssim amb les sabates molles, de fet em vaig fotre una bona patacada), acompanyat d’una corda. Ja al final de la zona d’aigua la gorja estreta seguia un xic més fins a obrir-se en la ampla vall on havíem començat la ruta, abans de sortir de la gorja però es podia gaudir d’un entorn magnífic, molt semblant al de les pel·lícules del desert a les que estem acostumats. Vam sortir de la gorja i els dos nois italians ja ens esperaven (no s’havien atrevit a entrar la gorja i havien tornat pel mateix camí que havíem fet a l’anada), allà, sota una acàcia vam picar una mica de formatge francès i xocolata (boníssim) i finalment ens vam dirigir ja cap al cotxe, tot passant pel costat d’un ramat de camells salvatges. 

I aquí es va acabar l’aventura del desert (vaja, la part que implicava caminar, ara quedava netejar tota la roba i dutxar-se … que amb aquella aigua en la que ens havíem banyat agafaríem qualsevol malaltia rara!). Ja tornant amb cotxe l’Edoardo em va proposar que passés per casa seva, em dutxés i que em convidava a sopar juntament amb un parell d’amics músics seus (ell té un grup de música de tipus “metall” i coneix molta gent del “mundillo”), després de sopar ens n’aniríem a visitar el “Festival de les Llums” de Jerusalem, que tenia molt bona pinta. I així ho vam fer, vaig acceptar la proposta pel que després de les 3 hores de cotxe on els vaig posar una mica de música catalana (a més d’adormir-me una estona), vam arribar a casa l’Edoardo, em vaig dutxar i vam preparar una mica de pasta a la carbonara amb cansalada Sèrbia i unes creppes de xocolata per postres.

 Vam sopar i ens vam dirigir a la ciutat antiga, jo carretejant la motxilla amb la roba (quina bona pensada vaig tenir quan vaig decidir portar roba de recanvi!!) i la nevera que havia trobat al desert. Vam arribar a la zona de la porta de Jaffa on vaig decidir que podria amagar la nevera en algun lloc i recollir-la després de la visita al festival (mala idea). Abans d’explicar-vos la visita al festival però, us en vull fer cinc cèntims.

El festival de les llums de Jerusalem és un festival que es fa cada any la primera setmana de juny. I en què consisteix? doncs durant una setmana s’obren diversos recorreguts dins la ciutat antiga, indicats per llums de diferents colors (ruta blava, verda, blanca …) on es poden admirar diverses escultures de llum, aigua i música. I quin tipus d’escultures hi pots trobar? Doncs hi ha des de projeccions de pel·lícules als murs de la ciutat fins a estranys personatges que volten pels carrers  vestits amb roba plena de làmpades i tocant diversos instruments, i també fonts d’aigua i llum com les de Montjuïc. La veritat és que val la pena passejar per la ciutat antiga durant una de les nits del festival.

Nosaltres vam decidir fer un parell de rutes, de fet no teníem massa temps per veure més coses ja que els horaris d’obertura del festival són de 8 a 11 del vespre i en aquell moment ja eren les 10:30h. Vam agafar doncs la ruta blava i després vam anar a fer la verda, que començava a la porta de Damasc i que l’Edoardo deia que era la que li havia agradat més l’any passat. La veritat és que va estar molt bé, tot i que quan vam arribar a la zona de la ruta verda la majoria d’escultures ja estaven apagades. Tot i això, de la ruta verda en vam poder veure la millor de totes, una que estava dins una enorme cova natural que penetra sota la ciutat antiga i a la que s ‘ha de pagar per entrar durant la resta de l’any, mentre que pel festival és gratuït. Un sistema de coves espectacular!

Sortint de la ruta verda vam intentar veure un tram de la rosa però ja era tot tancat pel que ens vam acomiadar i jo vaig passar a buscar la meva nevera. Us he dit que va ésser mala idea això d’intentar amagar-la oi? Doncs sí, i és que desgraciadament me la van fotre, ara bé, pensant-ho fredament … què n’havia de fer jo d’una nevera d’aquets tipus si total d’aquí a quatre dies me’n vaig?

Dir-vos que al festival de les llums no hi vaig anar només un cop, de fet hi vam tornar una setmana després (l’últim dia) amb un postdoc Japonès i un de grec, i vam resseguir la resta de camins de llum que jo no havia vist, el que ens va impressionar més va ésser una torre eifel de llum al carrer de jaffa i una protecció d’una pel·lícula en 3D als murs de les cases del barri jueu. Després d’això vam anar a sopar a un restaurant que es diu “La focacchia”, que de fet és el primer al que vaig anar amb en Roberto quan vaig arribar aquí a Jerusalem i també al que vam anar amb en Pere i la meva mare quan em van visitar.

Molt bé, moltes coses no? doncs ja per anar acabant dir-vos que a més de tot això també vaig tornar a anar a visitar el mont de les oliveres amb l’objectiu de visitar l’esglèsia de Maria Magdalena, que m’havia recomanat la meva mare (va valer la pena, és molt bonica), la del pare nostre (a la que no vaig entrar ja que s’havia de pagar, però des de fora es podia veure com hi havia per totes les parets el pare nostre escrit en totes les llengües, també en català), i finalment vaig intentar trobar la manera d’arribar a la torre de l’ascenció que es pot veure des de tot Jerusalem, cosa que no vaig aconseguir, tot i que pel camí vaig fer uns quants amics àrabs. Per acabar vaig passar per l’hospici austríac i per una cisterna grega que hi ha sobre l’esglèsia del Sant Sepulcre (de fet l’entrada és dins una esglèsia). És espectacular que hi hagi aquest tipus de coses dins mateix de la ciutat antiga de Jerusalem, una cova immensa i plena d’aigua, fa un xic de  basarda la veritat i és que les escales rellisquen molt i acaben dins de la cisterna …

I ara sí, acabo comentant-vos que d’aquí a un parell de setmanes deixo el Monestir, com a mínim fins al setembre. Al meu lloc hi entra un noi italià amb qui ja hem fet el pacte que em deixarà quedar les setmanes de setembre que jo estigui per aquí, a l’habitació petita, a canvi que li doni el meu forn, estufes, paelles, etc etc. Aviat ens acomiadarem doncs de’n Roberto, un bon amic i company de casa, i de la Blanca, la gateta. Pel que fa a l’estiu, aquest es presenta mogudet, ja us ho explicaré a la propera  entrada però només avançar-vos que em cansaré d’agafar avions! I abans de l’estiu tornaré un parell de dies a casa per fer Ratafia i després al Pirineu al projecte Joves i Ciència, ufff moltes coses! Només em queda acabar d’aprofitar aquest parell de setmanes a Terra Santa! Començant per demà mateix que vaig altre cop al desert! Ja us ho explicaré!

Que vagi tot molt bé i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!