Hola de nou, avui començo amb l’última entrada d’aquest estiu, la meva visita al que vaig arribar a considerar el meu segon país, la meva segona casa, Mèxic. Una visita amb alguns desenganys però també amb molts retrobaments i això sí, amb molts i molt bons records.
Començo doncs on ho vaig deixar a l’última entrada. Com us vaig dir, el vol era de matinada pel que vaig decidir anar a dormir a l’aeroport, tot esperant l’hora per facturar. Per arribar-hi vaig haver d’agafar dos busos i un tren, l’últim bus era el que fa el recorregut gratuït ciutat-aeroport i com que desconeixia completament com funcionava al final vaig fer dues voltes a tot el recorregut fins que el conductor em va dir que havia de baixar a algun lloc … amablement em va indicar quina parada era la de la terminal. Ja a l’aeroport vaig preguntar per una zona tranquil·la per dormir-hi una estona i una bona dona em va indicar el lloc on la gent acostuma a esperar els vols. Un cop arribat allà he de comentar que això que hi vaig anar a dormir va esser un dir ja que òbviament en un aeroport (com qualsevol lloc públic) mai t’acaves de refiar que no et fotin res mentre dorms! Les llargues hores van passar entre capcinades i finalment va arribar l’hora de facturar, ho vaig fer sense problema, vaig passar els controls i finalment ens vam enlairar. No era tampoc un vol directe, això és el que passa si viatges amb un pressupost ajustat. Vaig fer escala a los Àngeles on vaig estar una horeta, vaig tornar a passar els controls de seguretat i finalment vaig arribar al DF, molt cansat. Després de recollir l’equipatge vaig sortir de l’aeroport i vaig anar fins a la parada de metro, en principi més propera, que em va indicar un policia en sortir de l’aeroport (crec que en realitat em va indicar la més llunyana possible, no recordava que el metro et deixés tan lluny …). Ja al metro em vaig dirigir cap a l’hotel, que es trobava al sud de la Ciutat Universitaria. Vam quedar amb el meu antic jefe i ara col·laborador, l’Octavio, allà mateix. Per arribar-hi vaig fer transbordament a un autobús (“camión”) que recordava de tantes altres vegades, quan vivia justament a l’”avenida del Imán” al sud de CU (podeu veure’n històries en les entrades més antigues del blog). Com sempre el trànsit era horrorós pel que vaig decidir baixar del bus i continuar a peu, fins a l’hotel.
Ostres! Perdoneu! Ara que hi penso, abans de continuar crec que val la pena que deixi el relat per un moment i copii tot el que va passar aquests primers dies tal i com ho vaig escriure assegut en un banc de Coyoacán, allà mateix, a Mèxic. Millor així que no pas recordant-ho assegut a un banc vora el riu Fluvià, a Olot no? Som-hi:
“Quantes coses! Quants records. Només de baixar de l’avió ja sento una olor, un ambient, no sabria com descriure-ho millor però em sento com a casa. Surto de l’aeroport i m’arribo fins al metro més records de tots aquells mesos anant amunt i avall amb metro pel DF. Els venedors ambulant que pugen a cada estació venent de tot per 5, 10 o 20 pesos (voleu dir que no és més car tot ara?), i de tot vol dir de tot. L’hotel on m’estaré els 3 primers dies és a prop de Perisur un centre comercial al sud del DF i de la ciutat universitària, prop d’on vaig viure la meva particular experiència propera a la mort (ho podeu llegir en les entrades anteriors,crec que les del 2012-2013). Així que surto del metro a la parada de la universitat i agafo el mateix “camión” que tantes vegades havia agafat, passem pel davant la meva antiga casa i seguim fins on un embús ens fa parar una bona estona. Allà, el conductor fa gala de les seves habilitats i poc respecte per les normes de circulació i surt de l’embús portant-nos per un altre camí (quan el “camión ja està gairebé buit perquè la gent desesperada ha pensat que seria més ràpid continuar caminant). El camí passa prop de Cuicuilco, un parc amb una piràmide circular dedicada al Déu del vent d’una antiga cultura prehispànica. L’hotel és al costat. Quan arribo intento fer el registre d’entrada però, sorpresa! No puc, els típics problemes burocràtics Mexicans (només van esser els primers no pas els últims d’aquesta estada), així doncs em quedo tot esperant l’Octavio, que per variar aquest cop sí que arriba puntual! Perfecte! Ho arreglem tot plegat, pujo a l’habitació, em canvio i sense desfer la maleta ens n’anem ja cap a l’Instituto de Astronomia (IA). És divendres a la tarda i no hi ha gaire ningú a l’IA, tot i això puc saludar al “playa”, el conserge del que ja us havia parlat, i a un parell més de bons amics. Fem un xic de discussió científica i l’Octavio em convida a sopar amb la seva companya a un restaurant japonès d’estil Mexicà, la veritat és que la combinació resulta esser molt bona, un restaurant a Coyoacán que val la pena recordar. La vetllada és molt agradable i es podria dir que hi acabem arreglant el món. Ah i me n’entero que l’Octavio es va casar fa un any amb aquesta noia i a més estan buscant tenir un fill!! Wow!, qui ho hauria dit de l’Octavio!! És tard de manera que em porten en cotxe fins l’hotel on per fi puc desfer la maleta (Després de demanar una altra targeta ja que me la havia deixat dins l’habitació, quin desastre!), i cap a dormir!
És estrany en mi però dormo com un sóc, i és que el dia abans entre el viatge i tot plegat no ho havia pogut fer gens. Decideixo dedicar-me el dia a mi, a recordar aquells anys de doctorat. De veritat us dic que no recordava haver viscut moments tan agradables durant la tesi, o serà que el temps ho endolceix tot? Vaja, agafo la motxilla i a peu me’n vaig a creuar tota la Ciutat Universitària, recordant cada racó, cada moment que hi havia passat. Passo pel Walmart (supermercat) a fer algunes compres i com no a esmorzar dels productes que et deixen tastar (recordareu que era una pràctica comuna en els meus anys de tesi, els diumenges, l’esmorzar de les mostres gratuïtes del súper). Després d’això em dirigeixo a Coyoacan per l’Avenida Universidad i el carrer Mariángel de Quevedo, un camí que vaig fer moltes vegades el meu primer any al DF, quan vivia amb la senyora francesa al “Quadrante de San Francisco”. No puc estar-me de passar per davant de la casa que em va acollir aquell primer any, desgraciadament no hi havia ningú per saludar. Després em decideixo a anar al mercat de Coyoacán i és que hi ha tantes coses que vull tornar a tastar i veure!! Mango de manila, platanets de chiapas, coco, paletas, raspados, cocadas, dulce de leche, enchiladas, totopos, choriqueso, licuados, aguas de frutas, …, de moment ja ha probat els raspados (gel ratllat amb xarops diversos, que pots escollir, jo escullo orxata mexicana, que és una beguda d’arròs amb llet en realitat), mango de manila i d’altres fruites, ara assegut a un parc on solia venir a reflexionar. Des d’aquí faig més plans, vull visitar els viveros de Coyoacán, i estudiar un xic d’hebreu.” (la veritat és que no acabaré fent ni una cosa ni l’altra). “Ah per cert, al súper m’he trobat a una bona amiga, de quasualitat, la Paloma!” (me la tornaré a trobar més endavant a l’institut d’astronomia i és que em diu que vol tornar a estudiar-hi). “Ara, m’aixeco i de nou em poso en ruta, nerviós pel dilluns, vull retrobar-me amb tothom! (però no amb els pallassos de les places que un cop més, com havien fet tantes vegades, de lluny, em tornen a increpar.”
Molt bé doncs, això és el que vaig escriure tot tranquil a Coyoacán, em reenganxo aquí amb la resta de la història.
Vaig continuar caminant, vaig comprar coco fresc i acabat d’obrir, amb l’aigua i tot, boníssim, i vaig tornar a travessar tota la ciutat universitaria. Abans de tornar cap a l’hotel vaig passar pel centre comercial de Cuicuilco (hi havia anat diverses vegades durant les meves estades de doctorat, al cine amb l’Octavio i la Bárbara), i passejo per una fira de venda de cotxes de segona mà. Finalment torno a l’hotel a descansar.
I arriba el dilluns, dia en que he de canviar d’hotel. De bon matí deixo el meu hotel i vaig directament a l’IA (a l’hotel nou hi aniré al vespre). Passa el dia, em retrobo amb molta gent i al final es pot dir que no em puc posar a treballar en tot el dia de tanta gent que he de saludar, a més, al migdia, l’Octavio i la Bárbara em conviden a dinar a Coyoacán, juntament amb l’Héctor, un altre col·laborador, a un restaurant italià (hi estem ben bé 4 hores!). Tornant de dinar tenim reunió (a la que arribem una hora tard, molt mexicà tot plegat), i després, ja tard, a agafar el metro i cap al nou hotel. Resulta però que aquest nou hotel és un xic desastre, no arriba la wifi a l’habitació i no té el servei d’habitacions que tenia l’altre, però vaja això és el que menys importa, el que acaba essent realment preocupant és el problema amb el pagament.
A què em refereixo amb problema amb el pagament? Doncs que cada dia, fins al penúltim de la meva estada allà, que va esser quan em van donar un ultimàtum, em desmagnetitzen la targeta de l’habitació. Per què? Doncs perquè així he de baixar expressament a recepció on m’informen que no tenen notícies de la universitat i que no han rebut cap pagament … ja us he dit al principi que els problemes burocràtics no s’havien acabat amb l’altre hotel … També vull afegir sobre aquest segon hotel que la seva localització no era ni de lluny la millor, i és que no era massa agradable haver d’agafar el metro (està a 10 km de l’institut) a hores punta quan milers i milers de persones l’agafen. Per evitar les hores punta doncs intentava marxar ben aviat (5:30am), quan encara no hi havia massa gent (tot i això, Deu n’hi dó la que hi havia!) i també marxar de l’institut a una hora raonable (cap a les 9pm) tot i que encara era hora punta. Amb tot, ja tenia experiència en trobar la manera de quedar ben situat en el vagó per tal que no t’aixafin massa i passar una mica bé el trajecte.
Després del dilluns, quan també vam planejar els 15 dies de la meva estada (així per sobre), la setmana va passar molt depressa. Vaig treballar molt però també vaig tenir estones de descans ja que als migdies l’Octavio em solia convidar a dinar, un dia a casa seva (s’han comprat una casa amb la seva dona), un altre a un centre comercial tot anant a cobrar el xec en el que em pagaven el bitllet d’avió (un marrón important ja que sempre es perden diners en el canvi de moneda i a més no eren ni més ni menys que 1000 euros!), un tercer juntament amb els post-docs a la facultat de Veterinaria (resulta que actualment la majoria de post-docs són espanyols, bona gent tots plegats), etc. Finalment els meus dies es van convertir en rutinaris: de bon matí agafava el metro, arribava a la universitat, em comprava un suc de taronja/mandarina/altre cítric (em sentia un xic refredat) i un batut de fruita tropical (llet+mango/papaia/mamey/guayava/ … liquada), per menys de 2 euros!, arribava a l’institut, aprofitava per treballar i cap a les 10 arribava l’Octavio que em convidava a un cafè, ens reuníem amb col·laboradors, anàvem a dinar, més reunions i cap a casa. La veritat és que en aquesta setmana vaig començar moltes col·laboracions i vaig fer molta feina, i sort ja que la segona setmana la vaig haver de dedicar a feines de l’Avishai i a preparar 2 xerrades a les que m’havia compromès, una dimarts i l’altra dijous.
I aquí va arribar una gran decepció, al cap de setmana, l’únic que tindria a Mèxic, tot i planeja la trobada amb molta antelació, cap dels meus antics companys de doctorat no va ni confirmar-me ni “desconfirmar-me” la seva assistència, … així doncs vaig acabar aprofitant per treballar i només vaig escapar-me el dissabte al matí per fer una caminada des de l’hotel fins a l’institut (uns 15 km). Em va saber molt greu no poder-me trobar amb pràctiament cap d’ells!
La segona setmana va esser tan o més intensa que la primera ja que vaig haver d’afegir a la meva agenda les dues xerrades, la primera que era un seminari de departament, el dimarts, i la segona el col·loqui general de l’institut dels dimecres, que aquesta vegada va esser el dijous ja que hi havia una reunió important de tot l’IA (hi ha un problema greu amb el sistema de doctorats/màsters que està ara en discussió). Amb tot això el penúltim dia (dimecres), jo ja estava destrossat, massa feina, poc dormir, però vaig acabar una part de la feina de l’Avishai i vaig poder assistir també a una xerrada de l’Octavio a l’institut de física, un tipus “cosmolunch” dels de Jerusalem, on la gent menja pizza mentre fan la xerrada. Després de la xerrada de l’Octavio vam anar a cobrar el xec per pagar l’hotel i resoldre per fi el problema (la veritat és que no va esser massa agradable que em fessin fer això a mi, … jo era l’investigador convidat, en principi), i a la nit per fi vaig poder acabar la xerrada de l’endemà.
Sobre les xerrades, em van anar prou bé. A la de dimarts vaig parlar de la col·laboració d’AGORA, mentre que en la de dijous vaig presentar un projecte de comparació de simulacions amb el gas intergalàctic i circumgalactic (podeu veure el projecte AGORA i la presentació del dijous aquí i aquí).
I finalment, com que el diumenge anterior era l’aniversari de la Bárbara, després de la xerrada vam anar a dinar en un lloc molt agradable fusió japonés-argentí, on jo vaig menjar un xorís argentí boníssim i un milfulls de fruita tropical i de beure la meva beguda preferida de Mèxic, la llimonada amb aigua mineral, a més d’una aigua de maracuyà.
El dinar va acabar tard però encara vaig tenir temps de reunir-me amb un compatriota, en Jose Antonio de Diego, del que vaig parlar en una de les meves entrades al blog (fa 2 o 3 anys) quan em va convidar a una arrossada a casa seva. En Jose Antonio és un senyor de Girona casat amb una mexicana i que van adoptar un nen a qui li han posat Pau, una família molt agradable, llàstima que havia estat a canàries fins el dia 2 i no vam tenir temps de trobar-nos fins l’últim dia.
Després d’això ens vam acomiadar amb l’Octavio, vaig anar a fer la maleta i a dormir. L’endemà al matí ben d’hora vaig anar cap a l’aeroport, vaig buscar com un desesperat un lloc on em venguessin un atole (beguda de blat de moro) i una barra d’amaranto per esmorzar (vaig trobar atole de dos tipus, de cajeta i de xocolata, mentre que l’amaranto me’l volien vendre a 3 vegades el preu, com si fos la primera vegada que era a Mèxic … no el vaig comprar, em vaig conformar amb l’atole), vaig canviar els 1000 euros en les cases de canvi de l’aeroport (després de preguntar una bona estona per saber on em farien el millor tracte), i després de tot plegat va començar un viatge de 29 hores (dues escales, una a Cancún i una a Brusseles on hauria de anar a buscar la maleta i tornar-la a facturar, en els dos llocs! Bufff) que em portaria a Barcelona.
Molt cansat (portava més de 34 hores sense dormir) al final vaig arribar a casa, on vaig passar tres dies abans de tornar a marxar cap a Jerusalem.
I en aquest punt és on avui ho he de deixar, simplement dir-vos que la propera entrada ja tornarà a parlar de la meva vida a l’orient mitjà! Quin estiu més intens!!
Vinga doncs, continueu mirant les estrelles!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada