Bon dia, tarda, o nit a tothom, continuo amb una nova entrada sobre el meu estiu voltant pel món. Avui us parlaré de la meva estada a Califòrnia, a la Universitat de Santa Cruz.
El viatge va començar amb un llarg vol en un avió de la companyia Norwegian, una companyia que tot i ésser de baix cost té uns avions equipats amb la tecnologia més puntera. Per començar han establert un servei espectacular de cobrament d’”extres” a bord, i la veritat és que per extres ells entenen que ho és tot, literalment tot, i és que encara que és un vol de més de 6 hores de durada no et serveixen absolutament res per menjar si no ho has pagat abans o ho pagues al moment, tampoc et donen manta (te l’has de comprar allà o portar de casa, i ja sabeu que als avions sol fer fred! val 5 euros), tampoc et donen coixí, ni auriculars, ja veieu, baix cost total! A part dels cobraments, a les pantalles individualitzades també hi pots veure pel·lícules i sèries (limitades, si en vols més, has de pagar), jugar, veure l’estat del vol … els que estigueu acostumats a fer vols transatlàntics no ho trobareu pas sorprenent tot això ja que la majoria de vols de llarga distància disposen de tots aquests serveis. Finalment i això potser és el més sorprenent, les finestres no tenen els típics porticons verticals per tancar-les a la nit. Per què? i, com s’ho fan per aconseguir enfosquir l’interior de l’avió quan se suposa que s’ha de dormir? Doncs les finestres estan equipades amb tecnologia de polarització, poden fer que els vidres passin de transparents a opacs en pocs segons! Espectacular! Una tecnologia que aviat veurem en moltes cases, presumtament.
El vol va durar les 6 horetes que havia de durar (Estocolm, on havia fet escala - Los Àngeles) i després d’una curta escala, fins a Oakland (un aeroport secundari al de Sant Francisco). I aquí, a l’arribada a Oakland es va acabar la part “normal” del viatge. M’havien avisat ja altres vegades: “no et passis de llest als controls de seguretat dels estats units, digue’ls tota la veritat!”, i vaja, no se’m va acudir res més que dir-los que anava a veure el meu jefe una setmana i després de turisme amb uns amics (em feia por dir-los que anava a un congrés, ja que la ESTA, el document d’immigració que s’ha de fer per entrar als EUA, havia posat que anava de turista), i no va colar, van veure que alguna cosa no quadrava: Perquè viatjava sol si anava amb uns amics? On trobaria els meus amics? Perquè no arribaven al mateix temps que jo? etc etc, de manera que em van retenir el passaport i em van enviar a una sala secundària on em van fer esperar dues hores abans no em van tornar a venir a fer més i més preguntes (com a mínim, això sí, es van dignar a anar-me a buscar la maleta a les cintes d’equipatge …), finalment, després de donar-los infinits detalls de la meva vida personal, a tres agents diferents, em van deixar marxar.
Havia perdut tots els trens i busos on tenia previst pujar per tal d’arribar a Santa Cruz (havia de sortir de l’aeroport, anar a la ciutat de San José, agafar un bus fins a Santa Cruz i finalment un bus fins la casa on havia trobat lloc (habitació compartida) per un preu raonable i molt a prop de la Universitat. Tot i això vaig aconseguir agafar els últims de la tarda i sorprenentment arribar abans de les 9 del vespre (el vol havia aterrat a les 3) a la casa on ja m’esperaven. A mig camí, abans d’arribar a la casa, però, em vaig parar a intentar treure diners dels caixers per pagar els 800 $ que costava el lloguer de l’habitació per 4 setmanes, i aquí vaig tenir un altre problema, només es poden treure 300 $ cada dia, com a màxim, en els caixers dels estats units. Així doncs vaig confiar en que els de la casa ho entendrien, i que ja els aniria pagant la resta en els dos dies següents.
Finalment vaig arribar a la casa, vaig conèixer un parell dels estudiants amb qui compartiria pis (molt joves), li vaig explicar el problema a la noia que s’encarregava de cobrar als llogueters (una noia amb trets orientals), ho va entendre, li vaig pagar els primers 300$, i cap a dormir (després que em digués la contrasenya i m’ensenyés on era l’habitació, a part d’això no em va donar massa més informació, era més aviat poc sociable aquesta noia …). L’endemà, divendres, i tot i el jetlag, ja em vaig acostar a l’institut on ja hi havia el meu jefe de Jerusalem i vam començar a treballar. Vaig descobrir (de fet ja ho havia vist l’any passat) que tot i que des de la casa fins a l’institud de recerca hi havia 45 minuts caminant, i de pujada, el passeig era molt agradable ja que passava pel mig del bosc d’”arbres vermells”, enmig d’uns prats amb cérvols, esquirolets, … a més també passava pel costat d’una granja on em podia atipar cada matí de móres així com pel costat d’un pomer amb unes pomes boníssimes!
Al cap de setmana vaig aprofitar per caminar per tota la ciutat (a més d’anar a treure diners al banc i a comprar al súper el menjar de la setmana, a un preu semblant a l’europeu). També, vaig passar per un parc on vaig descobrir-hi una gran quantitat de cirerers d’arboç. Fins al moment no n’havia vist mai cap d’aquests arbres i de fet allà vaig descobrir que ho eren perquè estaven plens del fruit. Sorprenentment aquí aquí no les coneixen i per això no les cullen! Vaig decidir collir-ne una bona bossada, també móres, llimones i pomes en el camí a casa (aquesta ciutat està plena de parcs amb arbres fruiters, i a principis d'agost és just l’època de la fruita, molt estrany que a l’agost sigui l’època!). Quan vaig arribar a la casa, vaig decidir fer un batut de cireres d’arboç, móres i llimones de Califòrnia, en vaig fer una ampolla de 5 litres i em va quedar boníssim! Ah i encara em va sobrar fruit per fer-ne gelat! Genial!
Tot això de la fruita em porta a parlar-vos del clima al nord de Califòrnia. Segurament tots heu sentit a parlar de com de càlid és, de les platges, dels surfistes, de les sequeres i incendis … doncs la veritat és que al nord de Califòrnia només és cert que hi ha surfistes i que hi ha sequera perquè de calor res de res! La qüestió és que en aquesta zona hi arriben uns corrents marins del pacífic molt freds que fan que la temperatura a l’agost no pugi més amunt dels 21 graus, que la nit sigui francament fresca i que als matins sempre hi hagi boira ploranera que dura fins gairebé migdia, vaja un clima ben estrany!
La setmana va anar passant i vaig començar a acostumar-me (o simplement a aprendre a suportar) l’ambient de la casa. Era una casa de les típiques americanes, unifamiliar, amb un jardí amb un pomer i un alvocat, malcuidat, i amb 4 habitacions i un gran saló-cuina. El problema amb la casa és que encara ara no sóc capaç de dir amb quanta gent estava jo compartint pis, cada dia veia algú diferent (crec que la noia asiàtica que em va cobrar està fent servir la casa com a “pis turístic” i en treu una bona picossada …), degut a aquest moviment de gent sempre estava tot desordenat, amb plats bruts, … i quan vaig demanar quan em tocava netejar em van dir que en aquella casa només es netejava si es veia que estava bruta … vaja, mai. El pitjor però era que cada nit hi havia festa i les parets eren molt fines, sort que vaig dur els taps de les orelles però tot i això … he de dir però que al final de la meva estada vaig poder conèixer una mica millor un dels companys reals de pis, un noi americà, biòleg marí, molt agradable i que cada nit trobava al sofà arreglant el seu vestit de buceig. Amb tot això, com podreu comprendre, vaig passar poc temps a la casa, de fet marxava cap a les 6 del matí i no tornava fins ben passades les 9 del vespre. Ja sóc massa gran per aquestes coses!
Per acabar el tema de la casa, dir que en aquesta ciutat és molt agradable passejar pels barris ja que estan plens de jardins ben curiosos, i també que és molt interessant veure com en una ciutat tan gran funciona la recollida de deixalles porta a porta! Cada zona de la ciutat té assignat un dia concret per treure els seus cubells d’escombraries, i ja pots haver fet el reciclatge correctament que sinó et multen! Les coses, si un vol, pot! A veure quan es pensa en aplicar aquest sistema a casa nostra.
Finalment, sobre la feina he de dir que va ésser una estada reveladora. Vaig començar amb una setmana de presa de contacte, em vaig retrobar amb els dos Aldos que havien estat companys meus de doctorat i que estaven ara a la UCSC (Universitat de Califòrnia a Santa Cruz), vaig anar a sopar amb el jefe i dos nous post-docs que s’incorporaran a Jerusalem al grup del meu jefe, i vam començar a treballar en noves possibles col·laboracions. La setmana següent va esser molt moguda, vam tenir dos congressos un de dilluns a divendres i un de divendres a diumenge. En el primer, un congrés general de formació i evolució de galàxies, derivat del que es coneixia com a “Joe fest”, ja que l’organitzador inicial era un invetigador molt bo conegut com a Joel Primack, que eren unes reunions d’”amics” investigadors aquí a la seva universitat (i ja porten més de 40 anys!). El congrés va anar molt bé i va esser molt inspirador, de fet em va fer decidir de continuar un any més a Jerusalem! I mira que ja ho tenia tot planejat per tornar cap a casa, fins i tot m’havia preinscrit a un màster! Durant el congrés em vaig retrobar amb més antics amics de Mèxic i coneguts internacionals, també vam tenir un sopar de congrés, un xic estrany ja que era un pica-pica / tast de vi i formatge, i uns segons d’amanida i carn a l’estil americà (moltes salses), a més d’unes postres tampoc massa sanes, unes broquetes de xocolata, nata i no sé quantes històries més. El que és cert és que del segon plat i de les postres pràcticament no vaig poder tastar-ne res ja que em vaig asseure al costat d’una família d’espanyols amb dos nens petits que es van encarinyar sorprenentment ràpid de mi, i no em paraven de fer preguntes, quina mala estona van passar els pares veient totes les preguntes que em feien (i que em volien convidar a casa seva jeje), jo m’ho vaig passar molt bé. La setmana va passar amb moltes xerrades interessants i uns cofee breaks prou copiosos (pastes, fruita algun dia, magdalenes, panets amb philadelphia i melmelada ….), a més també ens donaven dinar, uns dinars que van anar des de simples pizzes i amanida fins a una barbacoa amb unes postres de fruita i pastís espectaculars! Ah i sempre acompanyat de cafè, te i a vegades suc. L’ultim dia de congrés vaig tenir la xerrada (la podeu veure aquí), va anar prou bé, i és que cada cop em sento més còmode fent xerrades a congressos. El segon congrés, conegut com a Àgora, era més aviat una reunió de treball d’uns pocs col·laboradors (uns 7 de cos present i 10 online), en aquesta reunió em vaig acabar de motivar i em vaig comprometre a liderar l’investigació d’Ágora del proper any, cosa que em pot anar molt i molt bé en la meva carrera investigadora! I és que treballaré colze a colze amb experts mundials reconeguts en el món de les simulacions de formació galàctica! Va esser una reunió molt productiva també, ja que a més a més vam acabar de redactar el primer article científic de la col·laboració! Ah i el dissabte a la tarda, com ja és costum, el Joe Primack ens va convidar a casa seva a fer una barbacoa estil americà, va anar molt bé per trencar una mica més el gel encara.
Es va acabar el congrés i van arribar dues setmanes de rutina científica, és a dir, aixecar-se aviat, anar a fer feina, dinar de treball amb l’Avishai i els pots-docs nous, reunió de treball amb el grup del Primack i col·laboradors, reunió amb l’Avishai, tornar a treballar i ja de nit cap a casa. Així va passar la setmana, i no vaig fer gaire res més extra que organitzar un sopar amb tot el grup de Jerusalem. Al cap de setmana vaig anar també a treballar i després, la última setmana, sense l’Avishai que se n’havia anat a visitar un dels seus fills que viu als EUA, em van moure a un altre despatx des d’on vaig continuar treballant una mica més tranquil. He de dir que fins al moment havia treballat a l’oficina d’un dels Aldos però em van fer fora en arribar nous post-docs a ocupar el despatx, de fet també volien fer fora a l’Aldo, i és que ha obtingut una plaça definitiva a casa seva, a Mèxic, tot i que no comença fins a l’Octubre!. Ah i la plaça l’ha obtinguda amb només 2 post-docs! A veure si jo també ho aconsegueixo! … ho dic de broma, óbviament, i és que a Catalunya/espanya, això no és possible ni amb 20 postdocs…
Durant aquesta última setmana vaig iniciar una col·laboració amb un altre parell de científics de la UCSC, que espero que sigui profitosa també.
I va arribar el final de l’estada, de bon matí vaig deixar la casa, vaig anar a treballar a l’institut, i a la tarda vaig anar a buscar el bus i a dormir a l’aeroport, i és que el vol sortia molt aviat a la matinada. de bon matí sortia puntualment cap a Mèxic.
La valoració d’aquesta estada als EUA ha estat molt molt positiva i tinc la convicció que he de donar una ÚLTIMA oportunitat a la ciència passant un any més a Jerusalem, a veure què passarà! I he de dir que això ho faig perquè m’he adonat que realment fer ciència és la meva vocació, ara bé, no la faré si amb això m’hi he de deixar la vida personal o la salut, ho tinc ben clar!
I aquí acabo aquesta entrada, ja m’haquedat prou llarga oi? Ah i dir-vos que la he redactada tota en el vol Mèxic DF - Cancún, la primera etapa d’un viatge de 29 hores que em portarà a passar 3 dies per casa. Sobre la meva estada de 15 dies a Mèxic que ara acabo us en parlaré a la propera entrada! Vinga ànims, recupereu-vos de festes del Tura, de la depre post-vacacional (els que heu tingut vacances, ja sabeu que no és el meu cas), i continueu mirant les estrelles!!!
El viatge va començar amb un llarg vol en un avió de la companyia Norwegian, una companyia que tot i ésser de baix cost té uns avions equipats amb la tecnologia més puntera. Per començar han establert un servei espectacular de cobrament d’”extres” a bord, i la veritat és que per extres ells entenen que ho és tot, literalment tot, i és que encara que és un vol de més de 6 hores de durada no et serveixen absolutament res per menjar si no ho has pagat abans o ho pagues al moment, tampoc et donen manta (te l’has de comprar allà o portar de casa, i ja sabeu que als avions sol fer fred! val 5 euros), tampoc et donen coixí, ni auriculars, ja veieu, baix cost total! A part dels cobraments, a les pantalles individualitzades també hi pots veure pel·lícules i sèries (limitades, si en vols més, has de pagar), jugar, veure l’estat del vol … els que estigueu acostumats a fer vols transatlàntics no ho trobareu pas sorprenent tot això ja que la majoria de vols de llarga distància disposen de tots aquests serveis. Finalment i això potser és el més sorprenent, les finestres no tenen els típics porticons verticals per tancar-les a la nit. Per què? i, com s’ho fan per aconseguir enfosquir l’interior de l’avió quan se suposa que s’ha de dormir? Doncs les finestres estan equipades amb tecnologia de polarització, poden fer que els vidres passin de transparents a opacs en pocs segons! Espectacular! Una tecnologia que aviat veurem en moltes cases, presumtament.
El vol va durar les 6 horetes que havia de durar (Estocolm, on havia fet escala - Los Àngeles) i després d’una curta escala, fins a Oakland (un aeroport secundari al de Sant Francisco). I aquí, a l’arribada a Oakland es va acabar la part “normal” del viatge. M’havien avisat ja altres vegades: “no et passis de llest als controls de seguretat dels estats units, digue’ls tota la veritat!”, i vaja, no se’m va acudir res més que dir-los que anava a veure el meu jefe una setmana i després de turisme amb uns amics (em feia por dir-los que anava a un congrés, ja que la ESTA, el document d’immigració que s’ha de fer per entrar als EUA, havia posat que anava de turista), i no va colar, van veure que alguna cosa no quadrava: Perquè viatjava sol si anava amb uns amics? On trobaria els meus amics? Perquè no arribaven al mateix temps que jo? etc etc, de manera que em van retenir el passaport i em van enviar a una sala secundària on em van fer esperar dues hores abans no em van tornar a venir a fer més i més preguntes (com a mínim, això sí, es van dignar a anar-me a buscar la maleta a les cintes d’equipatge …), finalment, després de donar-los infinits detalls de la meva vida personal, a tres agents diferents, em van deixar marxar. 
Finalment vaig arribar a la casa, vaig conèixer un parell dels estudiants amb qui compartiria pis (molt joves), li vaig explicar el problema a la noia que s’encarregava de cobrar als llogueters (una noia amb trets orientals), ho va entendre, li vaig pagar els primers 300$, i cap a dormir (després que em digués la contrasenya i m’ensenyés on era l’habitació, a part d’això no em va donar massa més informació, era més aviat poc sociable aquesta noia …). L’endemà, divendres, i tot i el jetlag, ja em vaig acostar a l’institut on ja hi havia el meu jefe de Jerusalem i vam començar a treballar. Vaig descobrir (de fet ja ho havia vist l’any passat) que tot i que des de la casa fins a l’institud de recerca hi havia 45 minuts caminant, i de pujada, el passeig era molt agradable ja que passava pel mig del bosc d’”arbres vermells”, enmig d’uns prats amb cérvols, esquirolets, … a més també passava pel costat d’una granja on em podia atipar cada matí de móres així com pel costat d’un pomer amb unes pomes boníssimes! 
Al cap de setmana vaig aprofitar per caminar per tota la ciutat (a més d’anar a treure diners al banc i a comprar al súper el menjar de la setmana, a un preu semblant a l’europeu). També, vaig passar per un parc on vaig descobrir-hi una gran quantitat de cirerers d’arboç. Fins al moment no n’havia vist mai cap d’aquests arbres i de fet allà vaig descobrir que ho eren perquè estaven plens del fruit. Sorprenentment aquí aquí no les coneixen i per això no les cullen! Vaig decidir collir-ne una bona bossada, també móres, llimones i pomes en el camí a casa (aquesta ciutat està plena de parcs amb arbres fruiters, i a principis d'agost és just l’època de la fruita, molt estrany que a l’agost sigui l’època!). Quan vaig arribar a la casa, vaig decidir fer un batut de cireres d’arboç, móres i llimones de Califòrnia, en vaig fer una ampolla de 5 litres i em va quedar boníssim! Ah i encara em va sobrar fruit per fer-ne gelat! Genial! 
La setmana va anar passant i vaig començar a acostumar-me (o simplement a aprendre a suportar) l’ambient de la casa. Era una casa de les típiques americanes, unifamiliar, amb un jardí amb un pomer i un alvocat, malcuidat, i amb 4 habitacions i un gran saló-cuina. El problema amb la casa és que encara ara no sóc capaç de dir amb quanta gent estava jo compartint pis, cada dia veia algú diferent (crec que la noia asiàtica que em va cobrar està fent servir la casa com a “pis turístic” i en treu una bona picossada …), degut a aquest moviment de gent sempre estava tot desordenat, amb plats bruts, … i quan vaig demanar quan em tocava netejar em van dir que en aquella casa només es netejava si es veia que estava bruta … vaja, mai. El pitjor però era que cada nit hi havia festa i les parets eren molt fines, sort que vaig dur els taps de les orelles però tot i això … he de dir però que al final de la meva estada vaig poder conèixer una mica millor un dels companys reals de pis, un noi americà, biòleg marí, molt agradable i que cada nit trobava al sofà arreglant el seu vestit de buceig. Amb tot això, com podreu comprendre, vaig passar poc temps a la casa, de fet marxava cap a les 6 del matí i no tornava fins ben passades les 9 del vespre. Ja sóc massa gran per aquestes coses! 
Finalment, sobre la feina he de dir que va ésser una estada reveladora. Vaig començar amb una setmana de presa de contacte, em vaig retrobar amb els dos Aldos que havien estat companys meus de doctorat i que estaven ara a la UCSC (Universitat de Califòrnia a Santa Cruz), vaig anar a sopar amb el jefe i dos nous post-docs que s’incorporaran a Jerusalem al grup del meu jefe, i vam començar a treballar en noves possibles col·laboracions. La setmana següent va esser molt moguda, vam tenir dos congressos un de dilluns a divendres i un de divendres a diumenge. En el primer, un congrés general de formació i evolució de galàxies, derivat del que es coneixia com a “Joe fest”, ja que l’organitzador inicial era un invetigador molt bo conegut com a Joel Primack, que eren unes reunions d’”amics” investigadors aquí a la seva universitat (i ja porten més de 40 anys!). El congrés va anar molt bé i va esser molt inspirador, de fet em va fer decidir de continuar un any més a Jerusalem! I mira que ja ho tenia tot planejat per tornar cap a casa, fins i tot m’havia preinscrit a un màster! Durant el congrés em vaig retrobar amb més antics amics de Mèxic i coneguts internacionals, també vam tenir un sopar de congrés, un xic estrany ja que era un pica-pica / tast de vi i formatge, i uns segons d’amanida i carn a l’estil americà (moltes salses), a més d’unes postres tampoc massa sanes, unes broquetes de xocolata, nata i no sé quantes històries més. El que és cert és que del segon plat i de les postres pràcticament no vaig poder tastar-ne res ja que em vaig asseure al costat d’una família d’espanyols amb dos nens petits que es van encarinyar sorprenentment ràpid de mi, i no em paraven de fer preguntes, quina mala estona van passar els pares veient totes les preguntes que em feien (i que em volien convidar a casa seva jeje), jo m’ho vaig passar molt bé. La setmana va passar amb moltes xerrades interessants i uns cofee breaks prou copiosos (pastes, fruita algun dia, magdalenes, panets amb philadelphia i melmelada ….), a més també ens donaven dinar, uns dinars que van anar des de simples pizzes i amanida fins a una barbacoa amb unes postres de fruita i pastís espectaculars! Ah i sempre acompanyat de cafè, te i a vegades suc. L’ultim dia de congrés vaig tenir la xerrada (la podeu veure aquí), va anar prou bé, i és que cada cop em sento més còmode fent xerrades a congressos. El segon congrés, conegut com a Àgora, era més aviat una reunió de treball d’uns pocs col·laboradors (uns 7 de cos present i 10 online), en aquesta reunió em vaig acabar de motivar i em vaig comprometre a liderar l’investigació d’Ágora del proper any, cosa que em pot anar molt i molt bé en la meva carrera investigadora! I és que treballaré colze a colze amb experts mundials reconeguts en el món de les simulacions de formació galàctica! Va esser una reunió molt productiva també, ja que a més a més vam acabar de redactar el primer article científic de la col·laboració! Ah i el dissabte a la tarda, com ja és costum, el Joe Primack ens va convidar a casa seva a fer una barbacoa estil americà, va anar molt bé per trencar una mica més el gel encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada