Jerusalem: Tornem-hi

Hola, bon dia i bon desembre.

Sí, teniu raó, fa temps que no escric, em sap greu haver-vos abandonat aquests mesos però la veritat és que no tenia massa temps ni ganes de posar-me a escriure, no pas per res en concret, simplement no em venia de gust, ja sabeu hi ha moments a la vida en que no saps perquè però algunes coses no et venen de gust…

Durant aquestes setmanes, com ja us imaginareu, tot i la meva apatia a l’hora d’escriure, han passat moltes coses, he fet moltes coses, he pres algunes decisions, conegut gent nova, visitat nous i vells llocs … Amb aquesta entrada intentaré fer-vos-en un resum, no pas massa llarg, sense els detalls que solc incloure en les meves entrades i que les solen fer eternes. Aquesta entrada doncs serà segurament un xic més reflexiva i menys descriptiva.

Anem per feina. Si no ho recordo malament vaig deixar l’última entrada en el moment en que estava a punt per tornar a Europa, passant primer per París de congrés i després cap a casa a passar prop d’un mes. 

Sobre el congrés a París simplement he de dir que va anar molt bé, va esser molt intens amb molt poc temps per visitar la ciutat (només vaig veure la catedral de Notre Dame, de passada, caminant cap a buscar el tren per anar a un aeroport secundari al nord del país ja el dia de tornar).

Després del congrés vaig agafar l’avió i cap a casa. Com a visió general he de dir que l’estada a casa va estar bé però també que cada cop dubto més de si em fan un bé o un mal aquestes estades de més d’una setmana per la Vall, és fàcil caure en rutines antigues i oblidar que ara la meva vida és a Jerusalem, i això cada cop fa més difícil el moment de tornar a agafar l’avió per tornar-hi.

Sobre el que vaig fer a casa, dir que vaig començar amb el comiat de solter d’en Quel, sí el primer de la colla que es casa, amb la Marta, també de la colla. El comiat va anar prou bé, va esser un comiat com nosaltres, sense accessos, per passar-ho bé sense gastar una barbaritat de diners, a prop de casa, prioritzant estar tots junts abans que fer grans activitats, recordant la nostra joventut als Hostalets sopant tots plegats al local social.

Després del comiat de solter vaig estar uns dies per casa fins que vaig decidir que necessitava uns dies per mi. És per això que vaig agafar motxilla i tenda (me’n vaig comprar una d’individual, i és que l’altra que tinc és per 8 persones i pesa una bestiesa), i cap a Planoles on vaig començar un tram del GR11, fins a Puigcerdà. Vaig dormir en un coll prop de 2000 metres, a la vora d’un bon foc i acompanyat només dels molts animals que se senten al mig del bosc. Vaig aprofitar també per caçar uns quants bolets, rovellons i ciurenys bàsicament però també alguna baqueta, i va esser buscant bolets que em vaig trobar a l’Esther i en Jordi, uns molt bons amics que viuen a la Cerdanya i que em van convidar a dinar a casa d’uns amics seus. Va esser una bona idea la d’agafar-me uns dies de desconnexió i muntanya, i és que realment ho necessitava.

Després de tot això va arribar el primer cap de setmana i vam aprofitar per anar amb la família a dinar, tots plegats, feia molt temps que no veia els cosins i de fet hi havia alguns fills dels cosins que encara ni coneixia! Com sempre vam dinar a casa d’uns tiets a un poble aïllat prop de Camprodon.

Després d’aquest primer cap de setmana va arribar una setmana de feina, treballant dur, més que quan estic a Jerusalem, i de seguida va arribar el gran cap de setmana, el casament d’en Quel i la Marta! Va esser un grandíssim dia, jo era testimoni, un gran honor, la cerimònia va anar molt bé, la pobre Martina va plorar molt quan la van batejar, d’altra banda quelcom habitual en els batejos. Després de la cerimònia vam anar cap a la Moixina on vam fer un bon dinar (excessiu! Massa menjar, mare meva i que bo tot plegat!), va arribar l’hora dels regals, l’emoció, els bons desitjos i finalment el ball de casament que vam fer durar tant com vam poder i en el que vam acabar bàsicament l’antic nucli dur de la colla, i és que els amics, tot i que puguis sentir-te abandonat quan vas a viure fora i veus que ningú no et diu res durant setmanes i setmanes, són els amics.

Després del casament ja gairebé s’havia acabat la meva estada a casa. Vam anar a caçar bolets amb el pare, vaig anar a treballar a Barcelona, també des de casa i ja tocava tornar a marxar.

I a l’hora de marxar, com sempre, amb el cor encongit, la mare trista, el pare també tot i que no ho vol mostrar, i jo pensant ja en instal·lar-me altre cop a la meva casa israeliana, el monestir.

Sobre el meu retorn a Jerusalem, han passat força coses, tan a nivell personal com a la feina. Començaré per la feina.

Com sabeu fa temps que em queixo que no tinc resultats, que el post-doc no va massa bé vaja. És per això que em vaig plantejar de buscar altres opcions pel proper any. He de dir que després d’enviar diversos e-mails he acabat decidint presentar-me a dos nous post-docs més a prop de casa. Les possibilitats d’obtenir-ne un són molt baixes però el que tinc clar és que és això o res, si no n’acosegueixo cap dels dos, a l’octubre em tornareu a veure per aquí, m’agafare uns bons mesos de descans, també per veure món, i després ja em posaré a buscar feina. Sobre això de demanar nous post-docs he de dir que habitualment es necessiten cartes de recomanació dels teus antics “jefes” és per això que al final em vaig atrevir de demanar-ne una al meu “jefe” actual. La resposta del meu jefe d’alguna manera em va pertorbar, em deia bàsicament que ell em faria la carta i l’enviaria on fes falta, però que era frustrant veure que jo portava un any i una mica més aquí i no tenia resultats, que això no permetia justificar l’esforç que havia posat ell (no sé a quin esforç es refereix la veritat…), els diners gastats en mi i tampoc el meu temps, que valia més la pena que em quedés els 3 anys. Encara a hores d’ara tinc el cor dividit, per un costat pel tema que diu que és frustrant que no tingui resultats (sí, ho sé prou bé, també és frustrant per mi, sobretot perquè el problema no són les hores que hi dedico jo sinó la infraestructura de l’Institut), però per l’altre diu que em vol tenir aquí els 3 anys, que li sap greu que vulgui deixar el grup … no sé què pensar vaja.

Per acabar amb el tema de la feina, simplement dir que ara comparteixo despatx amb un post-doc xinès, la veritat és que em costa una mica acostumar-me a algunes de les seves manies com per exemple la d’obrir la finestra de bat a bat quan arriba (i jo ja fa dos o tres hores que hi sóc), i és que a fora fa fred, si arriba acalorat que es tregui el jersei coi! Per altre costat fa una fressa fastigosa quan menja … sempre apujo el volum dels auriculars quan es posa a menjar … però vaja, tot fós això … 

Ah me n’oblidava també dir que em va costar molt demanar uns dies per nadal i quan ho vaig fer la resposta que vaig rebre va esser que mirés d’escurçar la meva estada a casa tan temps com fes falta. I més enllà d’això, em va arribar a demanar que sigués a Jerusalem el 26 i 27, que tenim una visita important i que hi hauria d’esser! Jo li vaig dir que no podia, que no era viable que estigués a casa el 25 i el 26 tornés … al final vaig poder agafar un vol per arribar el 23 i marxar el 6, prometent treballar des de casa els dies laborables … poques vacances farem em penso!

Sobre la vessant més personal, dir que les primeres setmanes van esser de rutina, feina, gimnàs, algun sopar a casa dels amics de sempre, fins que vaig començar a tornar a estar motivat a organitzar coses i amb un post-doc Francés amb qui m’he fet molt amic, un parell d’amigues seves, una Egípcia i una India, i un noi grec, hem començat a fer excursionetes, la primera pel mig del desert de Judea, passant per un monestir grec ortodox enmig del no res i acabant a Jerichó, on encara no havia estat, una ciutat on vull tornar, sembla molt interessant i no vam tenir prou temps per visitar-la. Durant aquesta excursió la noia Índia em va explicar un munt de coses sobre les figueres (els arbres), i els seus mecanismes de polinització. Resulta que per cada espècie de figuera hi ha una única vespa capaç de polinitzar-la, i la polinitza entrant dins el fruit pel petit forat que s’hi fa a sota (probablement haureu vist moltes vegades petits animalons dins les figures quan les colliu). Vaig aprendre moltes coses, és bo anar a caminar amb gent de diferents disciplines científiques. Durant la ruta, que va esser molt interessant (pel Wadi Quelt, la vall Quelt o l’oasis Quelt, com vulgueu), també hi va haver moments per riure una estona i és que el noi grec portava un gafe inportant, va caure diverses vegades enmig del fang … i és que el dia abans havia començat a ploure a la regió (per fi ha arribat l’hivern i la època humida! Ha tardat prou!), vam riure una bona estona.

La segona excursió la vam fer aprofitant que em va venir a veure un bon amic, en Marc Valls. En Marc va venir tres dies, el primer, dijous, va arribar al vespre i el vaig dur a dinar al Mercat de Jerusalem, el Shuk. El segon el vam aprofitar per visitar el més important de Jerusalem i Betlehem i el tercer vam llogar un cotxe i vam anar des del Mar Mort fins a Betanya (on van batejar jesucrist), pujant fins al mar de Galilea (on vam dinar i vam ensenyar a fer pa amb tomàquet a la noia Egípcia, al Índia i el Francès, que també van venir), passant per l’esglèsia de les “Beatituds”, on Jesucrist va fer una de les seves prèdiques més famoses: “Beneït siguin els pobres perquè d’ells serà …, afortunats siguin els … etc etc”., i acabant a Natzaret. Vaig conduir 600 km!! Finalment el diumenge a les 3 del matí vaig acompanyar-lo a buscar el taxi compartit i aquí es va acabar el cap de setmana. He de dir aquí que la visita d’en Marc va esser genial, per fi algun amic decideix venir-me a veure! A més a més com a agraïment d’acollir-lo a casa em va convidar a tots els àpats del cap de setmana (crec que d’alguna manera sentia que havia de compensar-me el fer-li de guia turístic i acollir-lo a casa, la veritat ho entenc, jo també ho faria), durant la ruta amb el cotxe no va parar d’insistir en que també podia agafar el cotxe ell, tot i que jo m’hi vaig negar, ell era el convidat, i a mi no em fa res conduir. Una visita molt agradable la veritat!

I amb tot això hem arribat a avui, a una setmana del nadal, a punt per tornar, i després d’uns quants mesos d’apatia, altra cop amb moltes ganes de fer coses! A veure si dura! Per aquest nadal ja tinc pensat anar a fer el pessebre vivent, la quina d’en Bas, una trobada amb dues persones molt molt importants per mi, l’Àurea i la Laura, un cap d’any en un refugi d’andorra i els reis als hostalets! Moltes coses per fer, a més que, recordeu, em vaig comprometre a treballar els dies laborables! A veure com ho farem!

Doncs res, ja m’he allargat prou, un cop més gràcies per llegir-me, i continueu mirant les estrelles en aquestes fredes nits d’hivern! Bon nadal, bones festes i que el nou any us porti molts èxits tan personals com professionals!!!