Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (2ona part)

Hola de nou, avui continuo (i acabo) amb la aventura que vaig compartir amb el meu germà a Kènia, ai no, a Istanbul! ;-) Ah, però ho faré innovant una mica, primer us explicaré la història des del meu punt de vista i a continuació afegiré la visió del meu germà.

Som-hi!

Santi:

Ens vam llevar i teníem la impressió que havia estat tot un somni, però no, érem a Istanbul, jo havia perdut el passaport i una bona quantitat de diners, i encara no sabia si em deixarien tornar cap a casa. Però ja no s’hi podia fer res, només ens quedava aprofitar que érem allà i gaudir de Turquia.

Un punt a favor d’aquesta visita (com a mínim pel meu germà) era que jo ja hi havia estat i que a més tinc una molt bona memòria, i és que feia un any i mig que ho havia visitat jo tot alló (ho podeu revisar en una de les entrades antigues d’aquest blog), i encara recordava absolutament tots els carrers i racons de la ciutat antiga i part de la moderna.

Ens vam llevar, en un llit de matrimoni un xic estret, en una habitació encara més estreta, i vam decidir planejar bé el que volíem veure. Jo li vaig recomanar al meu germà que comencéssim per la catedral de Santa Sofia, o per la Mesquita blava, i que després anéssim caminant fins al Gran Basar, li vaig proposar també que al segon dia dediquéssim el matí a anar a un hammam (bany turc), caminar pel port per veure la zona del “Bòsfor” (on el mediterrani i el mar negre es connecten a través d’un istme molt estret), i després, a la tarda, anéssim fins a la famosa plaça Taksim, centre neuràlgic de la primavera àrab a Turquia i cor de la ciutat moderna d’Istanbul. Finalment el dilluns jo sortiria ben d’hora, aniria a l’ambaixada, intentaría resoldre el tema del passaport, tornaríem cap a l’aeroport i, amb sort, cap a casa.

Així doncs el nostre primer dia a la antiga capital de l’imperi romà d’orient va començar amb un bon esmorzar, i amb les flaires a castanyes turques torrades (en venien per tot arreu) que ens va fer adonar que ja teníem la tardor a sobre. Passejant vam veure una miríada de paradetes amb els dolços típics turcs (no massa diferents als d’Israel/palestina) i vam anar visitant tota la ciutat antiga. Com que jo ja l’havia vist per dins, i el meu germà em va dir que no hi tenia pas cap interès, ens vam saltar la visita de la catedral/mesquita/museu de Santa Sofia i ens en vam anar directament, tot passant per uns quants monuments de l’época romana, fins a la gran mesquita blava. Ens vam haver d’esperar una estona ja que era hora d’oració i per respecte a aquella hora no deixen entrar als turistes, així que ens vam asseure a les escales d’entrada i ens vam posar a llegir la guia de viatges que havíem agafat de l’hostal. I allà, asseguts, una sorpresa, o més ben dit una cosa a la que jo ja estic acostumant, vam trobar un noi parlant català, estava assegut just al nostre costat. Com us he dit més d’una vegada de catalans se’n troben per tot arreu! El noi, després de la sorpresa inicial, ens va explicar que era un xicot enamorat d’una noia turca (conseqüència d’un erasmus) que visitava per primera vegada la família de la seva enamorada. Estava ben nerviós pobre! La seva xicota parlava poc en català però pel que ens va dir l’havia après molt de pressa i tenia ganes de continuar-lo aprenent. Tots junts vam, xerrant i explicant-nos les nostres batalletes vam entrar cap a la Gran Mesquita Blava i just en aquell moment van tornar a obrir les portes al públic. Sobre el que vam trobar a l’interior, doncs la veritat és que, un cop més, ens va meravellar, no em cansaré mai d’entrar a aquesta mesquita, quina bellesa en un espai tan enorme! Crec que al meu germà també el va impressionar, tot i que, ja el coneixeu, només m’ho feia pensar el fet que estava una mica més observador de l’habitual. Després d’això ens vam acomiadar del nostre nou amic, que tenia feina a preparar la trobada amb la família turca, i xino-xano ens vam dirigir cap al Grand Basar. 

Abans de deixar l’enorme plaça que separa Santa Sofia de la Mesquita Blava però, vam aprofitar per fer-nos, i fer-nos fer, unes quantes fotos de record, tot fent el típic comentari (i que mai no ens passi) que els nois agafarien la càmera (una bona reflex) i marxarien corrent. Fetes les fotos de rigor vam travessar mitja ciutat i al final vam arribar a l’entrada del Grand Basar, era ja migdia i vam decidir que calia fer una parada per dinar. Vam dinar   a la primera planta d’un petit restaurant amb vistes a l’entrada principal d’aquest gran centre comercial de l’antiguitat, mentre fora queia un petit ruixat (semblava que no tindríem massa bona sort amb la meteorologia tampoc en aquest viatge tan accidentat). Per dinar vam menjar coses típiques de la zona, amanida i carn a l’estil kebab. Vam anar ràpid, teníem pressa  per visitar-ho tot així que vam pagar i cap dins, per l’entrada principal. La veritat és que aquesta vegada més que l’enormitat del lloc el que em va sorprendre va esser que estava molt buit, en comparació amb l’última vegada que hi havia anat, i és que us haig de confessar que ja m’havia adonat que moltes coses havien canviat a Turquia des de la meva última visita. Els  canvis, i és un tema que vaig discutir amb un bon amic turc que vaig fer a Jerusalem, eren evidents sobretot en petits detalls, per exemple el fet les dones anaven molt més cobertes. Tot això es devia al canvi en la situació política del país, com molts sabreu Turquia passa per una època molt inestable amb un govern autoritari, gairebé dictatorial, i religiós, tot arran de la primavera àrab. I aquí em faig una reflexió/comentari: com poden canviar les coses en només un any! I quina por que em fa la direcció que està prenent la política/justícia en el nostre país! 

Tornant a la nostra visita a Turquia, després d’entrar al Gran Basar vam passejar-hi per tot arreu, des de la secció de joies a la de roba i a la d’espècies, mentre a fora queia un bon ruixat. Després de molt mirar i remirar, de regatejar i de comparar preus en diferents botigues, el meu germà va acabar comprant alguns records i jo un paquet de diferents espècies. Després d’haver-ho comprat tot el meu germà em va retreure que jo dediqués tant de temps a regatejar, no li agradava gens haver de discutir el preu a cada pas … però vaja, és així com funcionen aquests països! Acabades les compres ens en vam anar altre cop caminant, i ja bastant cansats de voltar vam arribar fins a l’hotel. A l’hotel vam descansar una horeta i ja era hora d’anar a sopar així que vam sortir al carrer del davant i, sense massa ganes de voltar, vam buscar un bon restaurant allà mateix. No ens va costar gaire trobar-lo, de fet un noi ens va cridar des de lluny, ens hi vam acostar una mica suspicaços, i quan hi érem ben a la vora ens va preguntar d’on érem. El que va passar després ens va sorprendre gratament, i és que quan li vam dir que érem catalans, quina alegria tu! ens va comentar que ell era kurd i que sentia que els catalans érem com germans, lluitant també per la causa noble d’aconseguir un nou país per la nostra nació. Alegrement ens va convidar a seure i ens va dir que ens convidava també al té i a un pa turc boníssim. Ens va recomanar (i ens va fer un bon preu) un plat típic, carn cuita dins d’uns recipients de terrissa hermètics que només es podien obrir trencant-los. Vam demanar-ne un de xai. Ens preguntàvem com obrien el recipient i no vam tardar a descobrir-ho quan un cambrer es va acostar, i amb una petita espasa va fer un cop sec a la punta del recipient i aquest es va trencar amb un tall net, a continuació va buidar-ne el contingut, que feia una olor deliciosa, en una font. Era deliciós, un dels plats més bons que he tastat, també ho era el pa que ens van portar. De postres, una pasta turca a la que també ens van convidar i el té, tot boníssim, i com us podeu imaginar per un molt molt bon preu. I així va acabar el primer dia, no pas gens malament oi tenint en compte tot el que havia passat?

Diumenge va començar una mica rúfol però els núvols es van anar trencant i ens van permetre, més tard, anar a passejar tranquil·lament pel port. Tot i això el dia no va començar amb una passejada sinó amb moments de relaxació, i és que just després de llevar-nos vam demanar al senyor de l’hotel que ens reservés el hammam, i és que teníem ganes d’anar a provar-lo, que ens netegessin i fessin un bon massatge. He de dir que al principi em feia una mica de cosa (vergonya?), i n’estic convençut que al meu germà també, però ho havíem de provar! Vam esperar una estona i finalment ens van venir a buscar, va venir un noi que no parlava ni un borrall d’anglès, el vam acompanyar intentant entaular una conversa, cosa que no vam aconseguir, i ens va portar fins el hammam, un autèntic hammam turc tradicional, antic, amb unes parets gruixudes i uns sostres florits per la humitat, això però només era dins l’habitació del hammam (bany turc), fora hi havia una rebedor que no era res més que el pati de la casa, cobert amb una claraboia i envoltat de petites habitacions, al primer pis, i amb unes petites sales per massatges al segon. Després d’una bona estona parlant (o intentant-ho) amb els nois que treballaven allà, vam aconseguir fer-nos entendre: volíem la sauna, la neteja i el massatge, tot plegat, i és que com us he dit, ja que hi érem no quedaríem pas! Mirat amb perspectiva ara m’adono que el fet que no parlessin anglès era un molt bon senyal, ja que significava probablement que era un bany turc autèntic, molt poc turístic. Així doncs, després de pagar ens van fer entrar de seguida en una petita habitació, una per cada un, on vam deixar les coses, ens vam despullar i ens vam posar a la cintura una petita tovallola, als peus ens vam posar les xancletes que ens van donar. Després d’això (i de demanar-los que em deixessin endur un moment el mòbil dins del bany turc per fer-hi una foto, cosa a la que primer es van oposar i després simplement em van mirar amb cara de sorpresa/desaprovació), vam entrar-hi. Hi estàvem completament sols, quin luxe! 

El hammam pròpiament consistia en una sala gran amb un sostre acabat en una cúpula de pedra, amb tres habitacions més petites on hi havia llits de pedra, i amb fonts d’aigua freda/calenta a tot vol. Al bell mig de la sala gran hi havia una plataforma gran de pedra, com un altar, on ens van dir que havíem d’estirar-nos i esperar. Ens van deixar sols i la temperatura de la sala va anar pujant així com la humitat,  ens vam adonar al cap d’una estona de suar que aquesta era de ben segur l’estona de sauna. Feia calor i suàvem molt, així doncs, sense que ningú m’ho digués, em vaig aixecar i acostar a una de les fonts d’aigua freda que hi havia allà al costat i vaig començar a tirar-me aigua per sobre les espatlles, en veure que no entenia el que feia, li vaig indicar al meu germà que fes el mateix. Després d’una bona estona de sauna, i quan ja pensàvem que s’havien oblidat de nosaltres i que ens agafaria alguna cosa, va entrar per fi un noi i em va fer anar a una de les sales més petites,  allà em va fer estirar en el llit de pedra i em va començar a rascar amb una esponja molt dura. Al cap d’una estona de rascar em va ensenyar la quantitat de pell morta que m’estava traient (al principi creia que m’ho ensenyava en plan dient-me “mira que guarro que ets”, i és que em feia vergonya de tanta “merda” que sortia! però crec que simplement m’ensenyava com de bé feia la seva feina), em va rascar per tot arreu, molt fort, mentre m’anava tirant aigua, i al final em va rentar amb un sabó que feia una olor boníssima. La veritat és que aquesta part va esser una experiència molt interessant, tot i la vergonya inicial i incomoditat que em feia l’estar així despullat i que un altre home que no coneixia de res m’anés rascant per tot arreu (vaja no tot arreu eh!), nois només puc dir que “maleïda educació cristiana”! Quan va haver acabat em va donar dos cops prou forts amb la palma de la mà a l’esquena (sembla que això és el senyal típic que ja s’ha acabat) i ràpidament (no volia que em tornés a pegar) vaig sortir de la petita habitació. En sortir vaig indicar al meu germà que li tocava i el vaig abandonar tot i les seves protestes (li feia por quedar-se allà sol sense entendre ell tampoc un borrall d’anglès, però vaja, quina diferència hi hauria? ni l’un ni l’altre en sabien…).

Sortint de la sala del hammam em van fer pujar directament al segon pis on em van fer un bon massatge (un xic curt pel meu gust) amb olis essencials. Després d’acabar amb el massatge vaig veure que el meu germà ja esperava a baix tot fent un te al que l’havien convidat. Vaig baixar, vaig dir al meu germà que ja podia pujar, em vaig anar a vestir i també vaig anar a fer un te, al que també em van convidar, tot esperant que acabés. I així, nets i relaxats, vam acabar l’experiència al hammam, fèiem una olor boníssima!

Sortint del hammam vam decidir no perdre temps i ben relaxats vam anar a passejar pel port. Allà, passejant, vam decidir que al vespre aniríem a menjar peix en algun local tradicional. Vam fer una   bona caminada tot admirant el lloc on el mediterrani es connecta amb el mar negre (el Bòsfor), i al final vam arribar al pont que connecta la part antiga amb la moderna d’Istanbul. A prop d’allà vam trobar un restaurant que ens va semblar prou acollidor i hi vam fer un bon dinar: jo una superamanida, i el meu germà un plat de carn fet a la manera típica de la regió. Després de dinar, volíem anar directament a la ciutat moderna però pel camí vam descobrir un petit mercat tradicional i vam decidir passejar-hi una estona. Allà vam veure-hi de tot, hi venien tota mena d’animals i el que potser ens va sorprendre més va esser que hi venien sangoneres; n’hi havia per tot arreu, de totes mides i a totes les paradetes. No ho sabem del cert però creiem que eren d’ús medicinal. Vist això, ara sí, vam creuar caminant el pont del Bòsfor, ple de pescadors pescant uns peixets ben petitons, i vam arribar a la part moderna. Allà el primer que vam fer va esser on pujar per un carrer molt dret fins a una torre de vigilància antiga molt famosa també i de la que ara no recordo el nom. Des d’allà vam caminar gairebé en línia recta per un carrer ple a petar de gent fins que jo, amb el meu problema amb les multituds, li vaig proposar al meu germà d’agafar algun carreró contigu. Així ho vam fer. Gràcies a passar pels petits carrerons i no per l'avinguda principal, vam descobrir parts molt autèntiques de la ciutat moderna, des de botigues, a petits restaurants i cafès i fins i tot una església cristiana russa ortodoxa on no vam poder entrar, tot i que a la porta posava que en aquell moment havia d’estar oberta a visites; tinc la sospita que també això es deu a la situació d’inseguretat que es viu al país, per què? doncs perquè a l’entrada hi havia un arc detector de metalls, i a més com probablement sabreu no fa massa hi va haver uns quants atemptats en esglésies cristianes a la zona. Després d’una bona estona caminant el carrer es va obrir i vam arribar a l’enorme plaça Taksim, el centre de la primavera àrab turca, que com ja us he comentat va acabar malament, per desgràcia com a la majoria de països. Amb tot això estàvem ben cansats pel que vam decidir no tornar caminant fins a la ciutat antiga sinó agafar un tramvia que ens deixaria pràcticament a la porta de l’hotel. 

Ja altra vegada a l’hotel vam decidir descansar durant una horeta i després vam anar directament a la zona del port per buscar un bon restaurant. El vam trobar, oi tant que el vam trobar! Gairebé per casualitat vam trobar un lloc que recordava que el recomanaven totes les guies de viatges  de Turquia, un restaurant molt petit, amb 15 llocs per menjar, i on no es pot reservar taula. Vam tenir  molta sort ja que en aquell moment hi havia lloc. El restaurant era una petita empresa familiar que duien dos homes d’avançada edat i on t’havies d’aixecar per anar a triar tu mateix quin dels peixos frescos del dia volies que et cuinessin per sopar. Ens va costar decidir-nos però al final vam demanar uns entrants fets d’albergínia i patates amb salses diverses (aquí vaig descobrir que amb el meu germà compartim una cosa, per fi!! resulta que a tots dos ens agrada molt l’albergínia!) i de segon dos bons peixos, peixos d’un nom ben estrany que ara no recordo, que eren deliciosos. El preu, doncs molt barat, baratíssim de fet tenint en compte el que vam menjar i la qualitat del producte. 
Us asseguro que com diuen les guies és un lloc molt recomanable, un lloc tranquil, amb bon menjar i molt barat. Tips i satisfets vam decidir que era hora d’anar a dormir, l’endemà podia esser un altre dia dur, volíem intentar anar ben d’hora a l’aeroport, després de passar per l’ambaixada, per assegurar-nos de poder agafar un vol cap a Barcelona. Abans de dormir però encara vam tenir temps de tenir una petita discussió amb el meu germà, potser la única seriosa del viatge, i és que jo li vaig prohibir que m’acompanyés a l’ambaixada, per què? doncs perquè volia que es quedés a l’hotel, tan per la seva comoditat (pobre ja havia patit prou) com perquè per mi era molt més fàcil moure’m sol per la ciutat i fer tots els tràmits que s’haguessin de fer. Al final ho va entendre i per fi ens vam poder adormir.

I va arribar dilluns, el dia en que sabríem si podia tornar a casa o no. Així, nerviós, em vaig llevar molt d’hora i me’n vaig anar directament cap a l’ambaixada sense despertar al meu germà. Em va costar una mica de trobar l’ambaixada espanyola, que de fet era un consolat ja que com hauríeu de saber la capital de Turquia no és Istanbul sinó Ankara, i les ambaixades només es troben a les capitals del país en qüestió. I em va costar tant perquè per arribar-hi vaig haver d’agafar el tramvia i després un autobús, a més de caminar una mica per carrers totalment desconeguts. Tot i les dificultats, i gràcies a que tinc bona orientació, encara hi vaig arribar un quart d’hora abans que obrissin (i així i tot em van passar al davant unes quantes persones). Aquí us vull confessar un petit furt que vaig cometre en el camí fins a l’ambaixada, i és que estava tan mort de gana que no vaig dubtar de robar quatre figues d’una figuera del jardí d’una casa que n’estava plena, no vaig resistir la temptació i és que a part de la  gana, m’encanten les figues! 
Dit això, ja era a l’ambaixada, i allà, amb Espanya em vaig tornar a topar … com ja us vaig dir el dia fatídic del robatori a l’aeroport no em van atendre massa bé quan vaig trucar al “número de emergencias”,  de fet simplement em van dir que no podien fer res fins el dilluns … allà però, a l’edifici de l’ambaixada no va anar pas massa millor. Per començar em van deixar assegut tot sol durant una hora, esperant, patint pel meu germà i patint per si podríem agafar algun vol o no. Un cop em van deixar que els expliqués la situació em van agafar el DNI (l’únic document d’identificació que em quedava) i van tornar a desaparèixer, una hora més. Quan ja n’estava cansat d’esperar, i crec que era evident el meu disgust i desesperació, de fet ho devia esser tant que una de les policies nacionals de l’entrada em va venir un parell de vegades a demanar com estava, van aparèixer, només per dir-me que no em podien donar CAP document ja que m’asseguraven que amb el dni havia de poder volar. Vaig dir-los, totalment desesperat, que només amb el dni no m’havien deixat comprar cap altre vol el divendres, ells em van dir que no hi havia volta de full, que m’havien de deixar volar, i que si volia podia esperar una estona més a veure si podien contactar amb la meva aerolínia.. N’estava tan fart, estava tan enfadat, decebut, emprenyat, i convençut de no voler formar part d’aquest país on ni les ambaixades funcionen, que sense acomiadar-me vaig marxar cap a l’hotel. 

Quan vaig arribar de nou a l’hotel em vaig trobar el meu germà que ja m’esperava. Per no preocupar-lo no li vaig comentar res del que m’havia passat, només li vaig dir un “ja està arreglat”. Dit això vam anar a demanar que ens guardessin plaça a un dels taxis compartits (molt més barats) fins l’aeroport. El meu germà em va insistir molt en agafar un taxi normal, i jo li vaig dir que no, que millor estalviar. Tant de bo li hagués fet cas! Això de viatjar sol i voler estalviar al màxim al final només serveix per passar més nervis i acabar gastant més. El taxi compartit va donar voltes per tota la ciutat recollint gent, i al final, el trajecte que hauria d’haver estat de només mitja hora en va durar una i mitja, temps suficient per perdre tots els vols del matí.

Per fi vam arribar a l’aeroport, el maleït aeroport on tot va començar i tot havia d’acabar. Em vaig dirigir, primer de tot, a l’oficina d’objectes perduts, i és que encara tenia l’esperança que haguessin trobat el meu passaport, cosa que òbviament no va passar. Després, mentre el meu germà esmorzava/dinava, vaig anar fins a l’oficina de la nostra aerolínia i vaig intentar que ens fessin algun descompte pels bitllets perduts, tampoc va esser possible. Finalment vaig decidir comprar els primers vols que sortissin fins a Barcelona, tot i que a un preu desorbitat. Va costar que m’acceptessin el DNI com a document identificatiu, però després de molt insistir i amb la meva cara de desesperació, van acabar cedint. L’aventura però no s’havia acabat encara, i és que faltaven passar tots els controls de seguretat i al final que em deixessin entrar a l’avió només ensenyant el DNI. 

Vam esperar fins que arribés l’hora que obrien els taulells de facturació, i, per fi, va arribar l’hora de la veritat, podríem marxar? I per sort al taulell de facturació gairebé no vam tenir cap problema, sí que els va estranyar que els ensenyés només el DNI, i van tardar una mica més del compte  a imprimir els bitllets, però finalment ens van facturar les maletes. En aquest punt jo ja estava completament tranquil, com a mínim el meu germà ja podria marxar. I és quan li ho vaig comentar que em va fer enfadar una mica, i és que quan li vaig dir “aquest vol tu l’agafes eh, encara que jo m’hagi de quedar!”, sabeu quina va esser la seva resposta? Doncs va esser una cosa més o menys així: “Ostres, però… i quan arribi a Barcelona què faré tot sol, no sé pas on és el cotxe!”, us ho podeu creure! A BCN, on parlen català, a dues hores de casa!!! Em vaig empassar les paraules i l’emprenyada (prou que havia aguantat pobre ja) i vam continuar cap als controls de seguretat. Allà tot va anar sorprenentment bé, vam pode passar tranquil·lament fins a tornar a esser a la zona d’embarcament, on feia dos dies que m’havien robat el passaport i els diners i que m’havien deixat completament atrapat. Per si de cas, mantenint una esperança que per sorprenent que sembli encara tinc, vaig recórrer altra vegada tots els llocs on havia estat feia dos dies, intentant trobar el passaport i els diners, òbviament no hi va haver èxit. I amb tot això, ja era hora de marxar, la hora de la veritat, em deixarien entrar a l’avió? Doncs sí, sense cap problema! Per fi!!! Passats tots els nervis, els mals moments, i també els bons a Istanbul amb el meu germà, ja tornàvem cap a casa. El vol va passar rapidíssim, en un avió completament buit on només anàvem una quinzena de persones (encara ara estic sorprès, de ben segur que  això no els surt a compte) i, finalment, després de les quatre hores de vol, ja érem a Barcelona, gairebé a casa. Les maletes facturades van arribar també amb nosaltres i un cop les vam haver recollides vam agafar un petit autobús llançadora fins a l’aparcament d’”aparc&Go”, on ens vam trobar la furgo. Dues hores més tard arribàvem a casa, cansats, farts de viatjar, i, tot i que un xic frustrats, també contents que la part del viatge que havíem fet hagués anat bé. Arribats a casa el meu germà em va demanar per favor que deixés de demanar-li perdò, i és que em sentia tan malament per no haver-lo pogut portar fins a Kènia! A més de la pasta que hi havia perdut jo… 

I així va acabar l’aventura dels germans Roca, una aventura que ara, mig any després, he decidit explicar-vos aquí al blog, però que vam haver de repetir milers de vegades a tots els amics i coneguts (entre els quals probablement també hi sigueu molts de vosaltres).

Molt bé doncs, amb això acabo la meva part de la història. L’entrada però no s’ha acabat aquí! Què n’ha de dir el meu germà? A continuació la seva versió!

Albert:

El primer viatge amb el meu germà va esser tota una aventura. Vam sortir de l’aeroport de Barcelona fins a Istanbul on allà havíem de fer escala per arribar a Kènia, lloc on no vam poder arribar.

Després de fer una escala de moltes hores esperant a l’aeroport quan finalment anàvem a agafar l’avió per anar a Kènia, el meu germà es va adonar que li havien robat el passaport, diners, visats, etc.

Ell, es va posar molt nerviós i em va dir que jo pugés a l’avió que ell anava a mirar si ho trobava en el lloc on érem abans i sinó aniria a la policia i ja vindria, que jo pugés que no marxaria pas sense ell..

Jo tenia molt clar que no pujaría a l’avió sense ell. Estava en un país que no coneixía a ningú i sabia cap idioma per poder-me comunicar, tenia sort d’ell i si agafava aquell avió jo sol, hagués arribat a Nairobi sol i sense poder-me comunicar amb ningú.

Em vaig quedar davant la porta d’embarcament cap a Nairobi esperant-lo. tothom va anar pujant al bus que et porta fins l’avió i en Santi no venia, el bus va marxar i res, encara no apareixia enlloc. Llavors si que em vaig començar a posar nerviós, pel cap em passava la possibilitat que hi havia en que mentre jo estava esperant allà ell havent anat a la policia podía haver sortit per alguna altra porta i ja podia haver pujat a l’avió i jo allà, esperant amb l’incertesa de què passaria.

Al cap d’una bona estona el vaig veure que venia i ja em vaig quedar tranquil.

Llavors em va dir que res, que no podia marxar, que anéssim amb els de la companyia a veure què hi podíem fer. Mentre anàvem cap allà, no parava de dir-me que li sabia molt greu lo que havia passat que per culpa seva el viatge se n’havia anat en orris. Jo vaig intentar calmar-lo i li vaig dir que no passava res, que això li podia passar a tothom i que el viatge era el de menys, el que comptava era que estàvem bé i ja estava.

Vam anar a la companyia i després d’esperar i esperar, són una colla d’incompetents, ens van dir que sense passaport no podíem fer res, llavors vam anar a la policia de l’aeroport i tampoc hi podien fer res. Estàvem sitiats a l’aeroport d’Istanbul sense poder ni anar a la nostre destinació ni poder tornar a casa.

Al final després dunes quantes hores de semblar titelles anant de al companyia a la policia i al revés, ens van deixar fer el visat per poder sortir de l’aeroport.

Havent passat la mitja nit anàvem carregats amb les maletes voltant per carrers foscos buscant on era la policia d’allà per posar una denúncia conforme ens havien robat el passaport.

Al final ho vam trobar, vam arribar i el policia de l’entrada estava dormint. Vam entrar i en van fer esperar, llavors van cridar al meu germà i se’l van endur, vaig tornar a quedar allà sol i amb l’incertesa de què passaria i què li podien fer a ell. Al cap de poca estona el van fer venir on era jo, li van fer els papers de la denúncia i ens van deixar marxar.

Vam agafar un taxi fins cap al centre per buscar algun lloc on poder anar a dormir. Després de caminar molta estona carregats amb les maletes, fent mes de 24 hores que estàvem desperts i havent menjat molt poc, les forces se’m estaven acabant i no paràvem de caminar per carrers foscos i plens de pujades.

Al final li vaig dir que no podia mes, que ens quedéssim al primer lloc on trobés, que m’era igual el que ens costés, però jo necessitava descansar.

Vam trobar un hostel on la nostra habitació era tan petita que només hi havia un llit de matrimoni i no es podia acabar d’obrir la porta perquè tocava al llit, però per mi ja m’anava bé, només volia poder dormir.

L’endemà al matí quan em vaig despertar en Santi ja era fora, havia anat a esmorzar i llavors va venir a veure si m’havia despertat. Llavors vam anar a fer turisme per allà, ja que havíem trucat a l’ambaixada espanyola a veure quina sol·lució ens donàven i ens havien dit que a lser divendres no podien fer res fins dilluns, uns altres incompetents.

Vam estar allà de divendres fins a dilluns, vam fer turisme visitant un mercat preciós, una plaça molt important, una mesquita, uns banys autèntics turcs, sincerament era un país que no hi hagués anat mai de viatge però em va encantar. Van ser uns dies intensos però m’ho vaig passar molt bé.

Va arribar el dilluns i en Santi a primera hora del matí ja era a l’ambaixada a veure si li feien un passaport provisional o algo, i es va emportar una gran sorpresa. Imagina’t si arriben a ser incompetents que li van dir que amb el dni podia tornar cap a Barcelona sense cap problema. No ho podien haver dit el divendres quan els va trucar? En fi, llavors va tornar al hostel, ho vam recollir tot, ens vam despedir del noi que hi havia a recepció que semblava bastant bon noi i vam tornar a l’aeroport amb l’incertesa altre vegada present, a veure si podríem tornar cap a casa. Vam entrar, vam anar a comprar els bitllets ja que els altres no valien per res ja i per això en varem haver de comprar de nous i varem anar a menjar alguna cosa tot esperant l’hora de marxar.

Va arribar l’hora i va tornar a aparéixer una mica la incertesa a veure si abans de pujar a l’avió el deixarien pujar o no, però tot va anar bé, vam pujar a l’avió, vam menjar, vam mirar pel·lícules i vam arribar a Barcelona, per fi podíem dir que havíem tornar a casa.

Sincerament, el viatge tot i haver passat moments d’incertesa, nervis i tenir una petita enganxada amb en Santi el dia que vam arribar allà per culpa del cansament i no haver dormit, el viatge em va encantar, de veritat.

I ara sí, després de donar-vos les dues visions acabo aquesta llarga entrada sobre el no viatge a Kènia!

Continueu mirant les estrelles!