Sis mesos lluny de la recerca

Hola a tots! Ostres com passa el temps! I amb la feinada que he tingut no m’he pogut dedicar a escriure-us aquesta entrada que fa tant de temps que us dec, una entrada curta sobre la tardor de 2017, una tardor de decisions, novetats i un petit viatget de nadal al Marroc. Altra vegada moltes coses i poc espai per explicar-les. Som-hi!

En la última entrada us vaig explicar la aventura amb el meu germà fins a Istanbul (que no Kènia), però no sabeu encara res del que em va passar després. Just després de tornar.

Primer de tot, vaig començar el màster de formació al professorat. Un màster interessant però que m’ha portat una feinada horrorosa, crec que mai, ni en els cursos de la carrera de física, havia treballat tant … o serà perquè els temes d’estudi no em motiven com ho fa la física? La veritat és que he tingut moments en els quals he pensat de deixar-ho, i és que m’havia promès a mi mateix de tenir sis mesos de descans!! Ja veieu, no sóc capaç de desconnectar …

A part del màster (del que us parlaré una mica més d’aquí a una estona), també em vaig trobar que de cop i volta en que em van oferir moltes feines, tan a la empresa privada com a la pública. Però el que va fer que la meva vida tornés a donar un tomb va esser que em vaig guanyar un contracte d’investigació que no m’hauria imaginat mai: una “Talentos” de la comunitat de Madrid, que és equivalent al millor contracte d’investigació de l’estat Espanyol, una Ramon y Cajal. Em va costar decidir-me, i és que són quatre anys a Madrid, però després que ells acceptessin totes les meves condicions (fins i tot la de començar a l’abril), no vaig poder dir que no. Així doncs, tornava a la recerca. 

I qui ho havia de dir! Com ja sabreu, els tres països que menys gràcia em feia visitar, i menys viure-hi (de fet m’havia promès no posar-hi els peus) eren: Estats Units, Israel i Espanya … així que ja veieu, en aquesta vida no es poden fer plans ja que resulta que he passat els meus últims tres anys entre els EUA i Israel i possiblement els propers quatre a la Espanya més profunda, Madrid! Mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré!

La tardor va passar volant, vam anar a caçar bolets, a caminar, i va arribar el nadal. Durant el nadal vam muntar i fer el pessebre vivent, i també la quina de Sant Esteve d’en Bas, i, a partir d’una decisió gairebé d’última hora, vam marxar cap a Marroc a passar el cap d’any.

El viatge al Marroc el vam acabar de lligar ben bé a última hora, aprofitant un bitllets d’avió relativament barats. Vam anar-hi la Núria Feixas, la Laura Gelis, una amiga de la Laura que també es diu Laura, molt bona noia, en Marc Valls i en Jordi Soy. Tot i que amb els problemes que comporta anar en un grup tan gran, el viatge va anar prou bé (tenint en compte la mala ratxa de viatges que duia, i també que portava un refredat de cavall a sobre).

Simplement, per resumir, us deixo aquí alguns comentaris sobre el viatge: 

• Vam arribar i ens vam adonar que ens havien enganyat sobre el lloc on havíem d’anar a dormir i a les tantes de la matinada vam haver de trobar un hostal a corre-cuita, sort que el taxista ens va portar a un de baratet d’uns seus amics.
• A Asilah ens van intentar colar el lloguer d’un apartament que tenia pinta no esser massa legal, vam acabar en un hotel prou acollidor, vam visitar tota la ciutat, fer una peixetada per quatre duros i fer una visita a un poblet (on vam arribar tot caminant) d’alló més autèntic, i on vam fer un amic, un senyor que s’havia passat la vida treballant a Catalunya i que ara, jubilat, se n’havia tornat com un nou ric al seu poble.
• Després d’Asilah vam tornar a Tànger on vam canviar de bus i en vam agafar un fins a Chefchouen, un viatge molt llarg amb uns adolescents insuportables al darrera del bus.

• I a Chefchouen … per començar, cansats, vam emprendre la dura tasca de buscar un hotel. Va resultar que eren molt més cars del que ens havia dit la Laura, de fet valien més del doble del que creiem. Després d’una bona estona en vam trobar un de relativament barat, però era tan barat que alguns del grup s’hi van sentir fins i tot incòmodes (no tenia panys a les portes, estava brut, hi havia un sol lavabo …), i és que en Marc Valls no duia sac de dormir i els llits no estaven pas prou nets com per dormir-hi sense sac … al final, una mica barallats, vam decidir canviar d’hotel i vam acabar en un molt bon lloc, tot i que com a tot arreu, superfred (i jo amb el meu bon refredat). Vam passar la resta de dies que ens quedaven en aquest poblet pintoresc de les muntanyes del Rift. Vam visitar el poble de dalt a baix, vam fer caminades, visites culturals, les noies van anar al Hammam (els nois no, tot i que també ho volíem, però va resultar que no feien sessió de hammam per homes …), vam celebrar el cap d’any en un hotel de quatre estrelles fent les campanades com vam poder (vam intentar veure-les pel 324 i menjar raïms que havíem comprat, però anava amb retard i quan nosaltres començàvem la resta de l’hotel ja feia estona que celebrava l’any nou). Ah i no em vull deixar que vaig la nit de cap d’any vaig demanar un cafè amb llet (com sabeu no puc veure cervesa), i me’n van cobrar 6 euros!!! Sabeu perquè? Doncs perquè m’hi van posar mitja tassa de Marie Brizard!!! Uff que dur!

• Finalment, després d’aquests dies de relax, i mil experiències per explicar, vam tornar cap a casa el dia abans de reis.

 I amb això ja érem al 2018, un any que començaria amb dos mesos de pràctiques com a professor de secundaria a Ribes de Freser! Vivint amb en Marc Valls i gaudint de la feina de professor. Vaig fer classes a tots els grups, des de primer fins a quart d’ESO, i la veritat és que em va agradar moltíssim.

I arribem a avui, enmig de la Setmana Santa, preparant-me ja per la meva propera aventura, ara a Madrid, tan a prop de casa físicament però tan lluny mentalment. Veurem com va!

Bona primavera i continueu mirant les estrelles!