Madrid: caminades i trobades

Hola de nou a tots, ostres quantes coses que han passat en molt poc temps! I és que fa poquíssim que us vaig escriure una entrada on explicava les meves primeres impressions de la vida a Madrid i on també us parlava sobre els meus plans de futur i de cop i volta ja em trobo que ho he anat fent tot i que a més va “viento en popa y toda vela!”

Per començar dir-vos que ja tinc bici, sí una bici de muntanya gairebé nova que em vaig comprar de segona mà fent servir una aplicació mòbil que es diu “Wallapop”. La bici m’ha costat 115€, un molt bon preu tenint en compte que me la van vendre amb un pneumàtic de recanvi, la manxa, els estris per reparar punxades, un candau i llums, inclosos, l’únic inconvenient és que em va una mica petita, però vaja, tampoc la vull per fer curses … A part m’he comprat un casc verd (per 5€, també per wallapop), i un candau dels bons, i és que m’han fet agafar por amb això de que me la robin!

En segon lloc, ja he trobat gimnàs, a un que està a 10 minuts de la uni, que val 29,90€ al mes, preu que inclou una gran varietat de classes. Cada dia de bon matí (no tan de bon matí com m’agradaria ja que obren a les 7 …), hi vaig una estona per començar el dia amb energia! He de dir que feia mesos que no anava al gimnàs i això es nota una barbaritat! Costa tornar a agafar el ritme.

En tercer lloc, i probablement el més rellevant pel que fa a la meva adaptació a la nova vida a Madrid, és que cada cap de setmana hem organitzat trobades de catalans a Madrid. Faré especial esment a les trobades per anar a caminar, que són les que hom viu més intensament, però també  n’hem fet per anar simplement a fer el toc i xerrar una estona, per assistir a actuacions castelleres de la colla castellera de Madrid, a fer una mica el CDR … Com us he dit m’esplaiaré especialment en dues trobades que hem fet per anar a caminar, una sortida a la famosa zona de “Pedriza”, meca dels escaladors de Madrid, i una altra de cap de setmana al “valle de Gredos”. Començo:

La primera sortida que vam fer amb el grup autoanomenat “Avorrits de l’asfalt”, va esser a la “Pedriza”, en concret el nostre objectiu era pujar a una muntanya que es coneix com a “El Yelmo”. La idea (i així ho vam fer) era no seguir el camí habitual sinó passar per una formació rocosa anomenada “El elefante”, camí molt menys transitat i on es podia admirar aquesta grandíssima estructura de roca en forma d’elefant. En aquesta sortida hi vam anar cinc persones i ens vam aprofitar que una de les components té cotxe, la “Nat”. Vam quedar al matí (a les 9h), a la zona de la plaça de toros de “Las Ventas” (sabeu que és la única plaça de toros de Madrid?), que tot i que em queda un xic lluny de casa té bona connexió de metro. Vaig arribar d’hora i vaig decidir anar a fer un cafè amb llet, la meva sorpresa és que tothom va arribar puntualíssim!!! No hi estic pas gens acostumat a això, genial! I ja hi érem tots, per tant, cap amunt! Vam conduir uns 40km i ja vam arribar a la zona, i la veritat és que la Pedriza és espectacular. Aquesta zona s’assembla moltíssim a Montserrat en el que es refereix a la forma de les estructures de roca, però existeix una diferència clara, la roca no és sedimentaria sinó granit, i això és important perquè el granit és extremadament abrasiu, és a dir, si t’hi fregues, t’hi deixes literalment la pell (us ho diuen els meus genolls i colzes, per experiència). De seguida ens vam posar a caminar, vam parar a menjar quatre fruits secs i unes taronges, ens vam perdre una mica, vam fer fotos a l’elefante, i finalment vam arribar en un lloc, just abans d’arribar al cim, on només es podia accedir a través d’una escletxa molt estreta que feia molt complicat acabar de pujar. Allà, vam haver de fer una bona estona de cua, i és que molta gent intentava passar i enmig no ho veia clar pel que havia de recular, un problema ja que era tan estret que només es podia passar d’un en un. Finalment va arribar el nostre torn però només ens vam atrevir a acabar de pujar quatre dels cinc que havíem arribat fins allà. La veritat és que no era gens fàcil passar per aquella escletxa, i no era en absolut apte per claustrofòbics, a més la paret rascava moltíssim, jo m’hi vaig deixar un genoll (burro de mi, anava amb pantalons curts …).
Finalment vam fer cim i vam gaudir una bona estona de les vistes, mentre per l’altre costat anaven apareixent escaladors, probablement era molt més fàcil pujar escalant que pel camí que havíem escollit nosaltres. Fet cim vam baixar ràpidament, ens vam trobar amb la resta del grup i vam decidir posar-nos a dinar allà mateix. No sé perquè però vam acabar parlant de coses molt escatológiques, i fent acudits d’humor negre … sempre em passa el mateix quan faig sortides amb catalans! I de seguida que vam acabar vam decidir baixar ràpidament, i és que aquell vespre jugava el Barça-Madrid i alguns del grup no se’l volien perdre de cap manera (no era el meu cas). Vam arribar a baix, i tot i les presses d’alguns, encara vam tenir temps per parar a fer un toc al poblet de sota, un toc que vam fer sota l’atenta mirada d’una enooorme bandera espanyola. Allà ens vam adonar de com ens havia tocat el Sol, gran error el no portar crema protectora! Jo tenia el coll i els braços encesos … em vaig haver d’anar a comprar “aftersun” just arribant a Madrid (sorpresa! A Madrid els supermercats estan oberts el cap de setmana! També el diumenge!! Vaja, excepte el Mercadona, que no).

La Pedriza va esser la nostra primera sortida, una sortida molt exitosa pel que de seguida vam pensar en una sortida per la setmana següent: Gredos. 

A mitja setmana ens vam posar mans a la obra. Primer vam anunciar el plà a través del nostre grup de whatsapp (Avorrits de l’asfalt), i un cop fet el grup de persones interessades (quatre aquest cop, tots del grup que vam anar a la Pedriza la setmana anterior), ràpidament vaig reservar el refugi (tècnica clau per tal que la gent no es “raji” a últim moment). Vam decidir marxar el dissabte al migdia, el mateix dia pujar fins el refugi del llac (vam pagar mitja pensió per no haver de carregar tan de menjar), i el diumenge atacar algun dels cims de la Vall de Gredos fent ús de grampons i piolet, i és que hi quedava moltíssima neu. Va arribar el dia, vam tornar a quedar a la zona de la plaça de toros de “Las Ventas”, i aquest cop vaig arribar massa d’hora, 1 hora de fet. Vaig aprofitar per anar a comprar més menjar, i de seguida va esser la hora d’anar on havíem quedat. Vam tornar a agafar el cotxe de la “Nat”. El camí era llarg, passava enmig de camps d’alzines (zona de trufes), i de prats verds i plens de flors, tot creuant Castella i Lleó, fins arribar al límit amb Extremadura (Gredos fa frontera entre les comunitats). Ens vam parar a dinar d’entrepans asseguts en un camp preciós ple de flors de tots colors, al costat d’una gasolinera. La veritat és que enguany el paisatge de les castelles és espectacular i és que sembla que ha plogut moltíssim per aquí. Sobre el menjar, com sempre ens sol passar en dúiem per parar un tren: pà, tomàquet, embotit, hummus, fruita, verdura, xocolata, donnetes, filipinos… ja ens podíem perdre que no passaríem pas gana!
Ens vam entretenir una mica massa per dinar i el temps se'ns tirava a sobre, tot i això teníem clar que el Sol es pon tard (més tard de les 9), pel que hi havia temps de sobra per pujar fins al refu. El que no teníem clar és si arribaríem a temps per sopar… així doncs, més tard de l’esperat vam arribar a la zona del parc natural de la Sierra de Gredos, vam pagar la taxa d’accés (3€), vam pujar fins a l’aparcament on vam deixar els cotxes i ens vam preparar per començar la ruta. Allà,  encara no ens havíem acabat d’equipar que en unes roques del costat del cotxe ja ens observava una sargantana autòctona de Gredos amb uns colors espectaculars, primer indicador que realment ens trobàvem enmig d’una natura exuberant. Vam començar a caminar i el que vam veure en aquell primer tros ens va desanimar una mica, i és que semblaven les rambles,  hi havia moltíssima gent de “domigueo” i el camí estava molt ben marcat i fins i tot ben empedrat amb llambordes… no va durar, de fet en arribar a les primeres clapes de neu la gent ja no s’atrevia a pujar i reculava. Així doncs a dalt del primer coll, i a la primera font que trobaríem, ja no hi havia pràcticament ningú, hi havia molta neu i la veritat és que caminar per allà tenia cert grau de dificultat, tan per la inclinació com perquè degut a esser tard a la tarda la neu ja era molt tova de manera que ni grampons ni raquetes eren massa útils. Per acabar-ho d’adobar jo no duia polaines  cosa que feia que se’m fiqués dins les botes, deixant-me els mitjons xops, fent-me agafar fred i posant-me en una situació molt incòmode. Vam arribar al refugi i jo estava enfredorit i només amb ganes d’una estufa, tot i això el refugi estava a petar de gent, totes les taules estaven ocupades i la petita estufa quedava en un racó a l’altra punta del menjador. A més, tot i que nosaltres havíem pagat mitja pensió el senyor del refugi ens va atendre amb molt males ganes i no ens va ni oferir una taquilla per deixar les coses importants (em va dir que no n’hi quedaven quan era obvi que sí que n’hi havia …). Sort en vam tenir d’un grup de sis persones, que va arribar just després de nosaltres i a qui el senyor els va donar sis taquilles enormes, aquests ens en van deixar una per, com a mínim, deixar les coses valuoses susceptibles a esser robades. Una mica molestos, després de buidar motxilles i arreglar-nos una mica, ens vam asseure a taula (una de les que estaven més lluny de la estufa …), i ja era hora de sopar. Vam compartir taula amb 7 persones més (molt apretats), i la veritat és que el sopar que ens van donar tampoc no va esser res de l’altre món: un caldo una mica trist, llom adobat i enlloc de pà unes torradetes, per postres un flam molt poc gustós … sens dubte el pitjor sopar de refu que he fet mai. Recomano que si aneu a aquest refu no agafeu mitja pensió, hi ha cuina lliure per cuinar-vos el que faci falta, segur que menjareu millor si us ho feu vosaltres!

Cap a quarts de 10 ja havíem acabat de sopar i la gent va començar a anar a dormir, nosaltres ens vam acostar al foc quan vam veure l’oportunitat, i vam decidir que el dia següent no ens arriscaríem a fer cap pic gran, i és que hi havia una noia del grup que mai havia fet muntanya amb neu i estava una mica espantada, ja només veient el que havíem fet per arribar al refu. Vam decidir doncs que faríem un pic secundari i després tornaríem cap al cotxe. Decidit tot això vam decidir anar cap a dormir. Per dormir no vam tenir cap problema, l’habitació era una habitació patera (30 persones), però vam tenir la sort que ningú roncava massa fort, l’únic problema que vam tenir és que algú, unilateralment, va decidir obrir la finestra a mitja nit de manera que a la matinada ens pelàvem de fred. Simplement algú es va aixecar a tancar la finestra altra vegada i tot sol·lucionat.

Ens vam llevar d’hora (volíem aprofitar la neu dura abans que el sol la convertís en la pasteta que ens vam trobar el dia abans), i l’esmorzar, un cop més, ens va decebre: cafè de pot, galetes maria i les mateixes torradetes que el dia anterior ara amb una mica de mantega i melmelada … per 5€ … vaja … no ens enganyarien pas una segona vegada! Vam recollir les motxilles, vam pagar el que devíem (el senyor es va disculpar per no haver-nos ofert taquilles el dia abans, com a mínim això tu …), i vam sortir amb els grampons i piolet a aprofitar el matí. Amb tot plegat, tot esmorzant vam conèixer un parell de catalans i a mitja pujada es van afegir al grup. Tots sis vam seguir la ruta. La veritat és que va anar molt bé, la neu estava perfecta per caminar amb grampons i amb poca estona ja havíem fet el cim, va esser una pena no haver-nos arriscat a fer un dels altres pics, i és que tot i que des de baix ho havíem vist molt complicat, amb les condicions de neu que ens vam trobar segur que ho hauríem pogut fer. Vam fer el cim cap a les 10 del matí i allà els vaig sorprendre a tots amb una botelleta de vi (a falta de ratafia …). Ràpidament (feia molt fred i vent) ens vam fer fotos de protocol i cap avall. I tot va anar tan ràpid que vam arribar a la zona del cotxe cap a la una, molt aviat, allà vam decidir que ja era hora de dinar. Ens vam acomiadar dels nostres dos nous amics catalans (havien d’arribar abans de les 2 al poblet de baix per tornar els grampons), i vam dinar acompanyats de cabres, voltors i d’algun petit rosegador que no vam saber identificar. Després de dinar vam remullar-nos una mica els peus al riu, vam fer una bacaineta i cap al cotxe. Encara era força aviat i ens quedava una bona estona de cotxe així que vam decidir parar a fer un cafetó. Un cop més, i sembla tradició, el vam fer sota l’atenta mirada d’una miríada de banderetes espanyoles! N’hi ha per tot arreu! I després d’això ja era hora de tornar cap a casa. Vam arribar a Madrid cap a les 6 de la tarda, just a temps per aprofitar la tarda per fer rentadores i netejar un xic el pis. Un cap de setmana rodó!

Després del cap de setmana a Gredos va arribar la festivitat de “San Isidro”, el que seria l’equivalent de la Mercè de Barcelona. Vam aprofitar el dilluns (dia previ a San Isidro) per visitar “la Pradera de San Isidro” amb la gent del departament, on és típic anar vestit de “chulapo y chulapa”, que són els vestits tradicionals Madrilenys, menjar “entresijos” (intestins fregits, molt fastigós tot plegat), i unes pastes semblants a unes rosquilles. L’endemà, festivitat de San Isidro, ens vam trobar també amb els Catalans a la Plaza Mayor on es van fer uns castells, i després vam anar a fer el toc i dinar. Després de dinar vaig marxar sol caminant, vaig travessar mig Madrid i em vaig plantar a casa d’una bona amiga de la infància, l’Anna, que des de fa anys viu a Madrid. Quina il·lusió que em va fer! Vam parlar una mica de tot i vam quedar de veure’ns més sovint ara que jo també visc per aquí.

I amb això ja gairebé us ho he explicat tot, afegir que enmig de tot això un bon amic, en Serra, va venir a fer un espectacle de circ i em va convidar a veure’l, molt bo l’espectacle, us ho recomano!Després de l’espectacle ens vam quedar una estoneta xerrant i posant-nos al dia, feia molts anys que no ens vèiem, com passa el temps!

I ara ja ha arribat un altre cap de setmana. Aquesta vegada però, i no és que no ho hagi intentat, no he pogut arrossegar massa crítica per muntar una excursió. No patiu però, no m’he quedat sense muntanya! Al final he decidit marxar tot sol cap a “El Escorial”, on he pujat a una muntanya semblant a Santa Magdalena, el “Pico de Abantos”, amb unes vistes espectaculars de la zona de Madrid i de la Sierra, i també, per horror meu, de l’encara en peu “Valle de los caídos”. Després d’un puja-baixa prou ràpid al “Pico de Abantos” (i de recollir alguns bolets pel camí), he visitat el Escorial (tot menjant uns xurros amb xocolata, que ja tocava!), i cap a casa just quan es posava a ploure.

Per acabar el cap de setmana (i de fet us escric des d’un banc del parc del Retiro), hem fet una acció CDR: hem omplert de llaços grocs unes baranes del parc del Retiro. D’aquestes accions en vindran més, no ho dubteu! Estem a tope!

I ja està, de moment això és tot, a punt per una nova setmana a Madrid, una setmana d’investigació, de nous projectes (i seminaris que estic organitzant), i aviat una nova visita a casa i a BCN on tinc un congrés d’una setmana. I és que després d’un meset ja hi ha ganes de tornar a veure-us a tots plegats!

Continueu mirant les estrelles!!