Jerusalem: Altre cop als Alts del Golan

Hola! Com va tot plegat per terres Catalanes? (o per terres franceses, mexicanes, russes, … i és que sé que alguns de vosaltres em llegiu des de llocs que es troben encara més lluny de casa que jo!).

Avui us explicaré una aventura improvisada a la que vaig participar ara fa una mica més d’una setmana. I a on vaig anar? Doncs per poc original que sembli vaig tornar als Alts del Golan, aquesta vegada a fer un bivac, és a dir, a dormir sota les estrelles sense tenda a la vora d’un bon foc de camp. La veritat és que val la pena aprofitar aquests dies de primavera per anar a fer caminades i activitats en aquest lloc magnífic al nord d’Israel!

Us he dit que va ésser una aventura improvisada, però perquè improvisada? Doncs perquè tot plegat es va gestar molt ràpid i just el mateix dijous al vespre, que com ja sabeu per mi ara és l’inici del cap de setmana, a partir d’uns quants whatsapps. Aquí he d’esser-vos sincer i dir-vos que tot va ésser tan ràpid que vaig estar a punt de no apuntar-me a la sortida (quin error que hauria comès!) i és que jo, com sempre, ja tenia el meu cap de setmana organitzat. I quin era el problema? Doncs que, com ja us he comentat alguna vegada, sóc una persona de costums i d’organtizació (encara que no ho sembli), i quan tinc alguna cosa decidida i ben planificada al cap em costa moltíssim trencar els esquemes i apuntar-me a qualsevol altre història improvisada que s’aparti dels meus plans, de fet em molesta moltíssim haver de fer-ho. La proposta era tan bona però (foc de camp, barbacoa, nit sota les estrelles, caminada pels Alts del Golan …) que al final no vaig poder dir que no. No obstant també és cert que el que realment em va fer decidir va ésser que, deixant a part el fet que l’excursió tenia molt bona pinta i que coneixeria nova gent apassionada per la muntanya, vaig aconseguir arribar a un acord amb la resta de companys de viatge per no marxar massa d’hora, a mig matí de fet (i quin error!). I perquè vaig acordar no sortir massa d’hora quan sabeu com m’agrada a mi anar aviat? No pas per poder-me llevar més tard! Qui us heu pensat que sóc! jeje En realitat em vaig llevar més d’hora que mai. La idea era que si marxàvem més tard encara tindria temps de dur a terme part dels plans que m’havia fet: netejar la casa, netejar l’habitació i empaquetar-ho tot fer el canvi d’habitació amb en Roberto. Si sí, canvi d’habitació, crec que us vaig comentar fa temps que havíem arribat a un acord amb el meu company de pis per canviar d’habitació cada dos mesos ja que al nostre apartament del monestir hi ha una habitació molt més petita que l’altra. Així doncs dos mesos després del canvi que vam fer per nadal, tornava a tocar (i com passa el temps!).

Així doncs va arribar el matí del divendres, em vaig aixecar ben d’hora, vaig fer tota la neteja i recollir les coses,  vaig agafar el sac de dormir, diners, roba tèrmica (aquí necessito tornar a agrair moltíssim al meu germà que em regalés els pantalons i la samarreta tèrmica per nadal! Ah i els pantalons gruixuts d’anar a caminar! M’han fet moooolt de favor!), el lot, gorro i bufanda, i vinga, caminant cap a casa d’en Marc (un dels catalans que viuen també a Jerusalem, el que és professor de català a la Universitat Hebrea). Vaig arribar puntual com un rellotge al punt de trobada, a les 10:00h. I tot i la meva puntualitat, imagino que no serà una sorpresa per vosaltres si us dic que l’hora de sortida no va ésser ni molt menys aquesta. Després d’esperar una estoneta al punt de trobada una amiga d’en Marc em va venir a buscar i em va convidar a pujar a la casa per esperar a que aquest estigués a punt per marxar. Ja a la casa, vaig fer un té, vam xerrar una estona i  vam trucar al lloc de reserva de cotxes. Ja eren cap a les 11 quan finalment vam baixar a baix al carrer per trobar-nos amb un altre membre de  l’epedició, la Carla, una noia gallega molt molt simpàtica que fa el doctorat a l’Hebrea també, un doctorat en història. Perfecte! Doncs ara ja només ens faltava anar a buscar unes màrfegues a casa l’amiga d’en Marc (quina sort que vam decidir agafar-les, de fet, quina sort que ens les deixessin, van ésser imprescindibles!), anar a llogar el cotxe a l’empresa àrab on havíem trucat (fan molt més bon preu i amb millors condicions), que es troba just darrere la porta de Damasc, i anar a buscar l’últim membre del nostre grup-cotxe. Pel que fa al lloguer del cotxe vam arribar a la sucursal de l’empresa, vam regatejar per aconseguir un bon preu i després de veure que el cotxe estava prou bé ja hi podíem anar! Cap a buscar l’altre Marc al campus de la universitat (viu en una de les residències universitàries que hi ha allà). Quan vam arribar-hi es va fer evident que la nit anterior no havia dormit massa … tot i que això no es va reflectir en les seves ganes de parlar jeje és tot un element aquest noi! I ja hi érem tots, els dos Marcs, la Carla i jo, ara només ens faltava trobar-nos amb un altre grup que sortia de Tel Aviv. I ja era tard, molt tard, jo estava desesperat. Ens vam dirigir cap a Tel Aviv, i a mig camí els de l’altre grup ens van avisar que encara no estaven a punt. Ens van recomanar doncs que per guanyar temps anéssim nosaltres a comprar el menjar per la barbacoa, l’esmorzar i el dinar de l’endemà. Vam arribar al poble on en principi ens havíem de trobar (Netanya), he de dir que per arribar-hi els que veníem de Jerusalem vam donar una santíssima volta … i és que per nosaltres el millor camí per anar al nord era passar pel West bank (Palestina), i allà vam buscar un supermercat on comprar el menjar. Al supermercat vam estar-hi una bona estona, en sortíem a les 14:00h, mooolt tard, i és per això que vam decidir no parar a dinar i que ja dinaríem pel camí (com sol ésser habitual però no vam poder evitar obrir un parell de paquets de patates…). Vam tornar a trucar l’altre grup per saber com ho portaven i per sorpresa nostra ens van dir que anaven tan tard que passarien de llarg i no pararien a Netanya, que ja ens trobaríem al nord … i nosaltres que ens havíem desviat tan per anar-los a trobar… Una mica mosquejats ens vam posar en marxa, cap al nord. Però no vam tenir en compte cap a quin nord … i és que per despiste del copilot (jo), i com veureu més endavant aquest no va ésser l’únic cop, ens vam perdre, vam anar a parar a Haifa. I quan ens en vam adonar que no anàvem per la carretera que tocava ens vam desviar per recuperar el camí correcte i ens vam fotre en una carretera de curves enmig d’un parc nacional … les vistes  van ésser molt maques però vaja … que vam perdre molt més temps! Quan vam sortir del parc i vam enfilar per fi el  camí correcte cap a Natzaret, Llac de Galilea i després Alts del Golan, eren ja prop de quarts de 5 de la tarda, arribaríem de fosc, i havíem quedat a les 10 del matí! Després d’unes hores de conducció, per fi estávem arribant i degut a l’insistencia dels nostres acompanyants vam decidir fer una petita parada en una cafeteria (ja que no havíem dinat com a mínim que poguéssim comprar unes galetetes i un cafetò). Érem a 20 minuts del destí i l’altre grup ens va trucar dient que ells també estaven arribant ja. Després de fer el cafetò ens vam tornar a posar en marxa per acabar d’arribar al lloc. I aquí va arribar la sorpresa … el punt escollit per fer la barbacoa i el bivac era justament al costat del monestir dels drusos del que us vaig parlar en l’entrada anterior! Mira que són grans els Alts del Golan i tot i així vam anar a petar exactament al mateix lloc al que ja havia estat l’altra setmana! Però vaja, el lloc valia la pena, tranquil, enmig de la natura, …, exceptuant el fet que s’havia d’atravesar un riu, estava molt bé.

Quan vam arribar el grup del cotxe de Tel Aviv ja estava inspeccionant el terreny per veure on era el millor lloc per fer la barbacoa i dormir. Quan van tornar de fer la inspecció ens vam presentar: una noia colombiana nacionalitzada espanyola, un noi de Madrid (en David, un entusiasta de la muntanya com jo), i un noi isaelià i la seva xicota Txeca, aquests dos últims una parella molt rara i molt però que molt poc muntanyera …

Després de les presentacions ràpidament (ja es feia fosc) vam fer dos grups, un que portaria el menjar i el material dels cotxes a la zona de bivac i l’altre que es dedicaria a buscar llenya i encendre el foc.

I jo, doncs em vaig erigir com a “jefe de la llenya”, de fet era l’únic que tenia experiència en això de fer foc i anar a buscar llenya, amb això ja us ho dic tot oi? vaig trobar un arbre mort, i vinga amb només la força de les mans a trencar branques, mentre la resta es dedicava a acumular-les al lloc d’acampar. En vam aconseguir prou perquè durés tota la nit, vam separar els branquillons de les branques gruixudes i ja ho teníem tot a punt. Però, … i mira que m’ho havia pensat, no duiem encenedor i ningú fumava! La unica sol·lució ens va venir al cap va ésser anar a preguntar al monestir drus si ens deixaven foc.  Aquest cop però, a diferència de la setmana anterior, no van ésser massa simpàtics pel que al final vam haver d’anar a comprar cerilles al poble drus del costat (Ein Kenia), on vam aprofitar per comprar també carbó, oli d’oliva i sal (aquests dos últims són elements que tindràn gran importància en aquest relat tal com veureu més endavant). Aprofitant el viatge i ja que ens havien tractat tan malament, vam decidir agafar “prestats” del monestir un parell de bons sòcs pel foc.

I ja ho teníem, em vaig posar a encendre el foc, i la veritat és que va costar, la llenya era humida, i el que va ésser més dur és que tot i no tenir-ne ni idea tothom volia tenir opinió de com s’encén un foc … quins nervis! Però vaja, al final el vam encendre. Era tard quan vam començar a posar les verdures enmig del caliu, i ja hi havia gana. Jo vaig fer de cuiner, com també sol ésser habitual en aquest tipus d’àpats, i és que no sé com m’ho faig per acabar “pringant” sempre jo … Tot esperant que les verdures es coguéssin vam començar a menjar-nos l’hummus amb la pita, torrades amb tomàquet, patates de bossa, … i quan tot això es va haber acabat (ben regat amb un bon vi i unes cervesetes), no vam poder evitar atacar les verdures. I aquí us he de dir que m’he fet una nota mental: NO FER VERDURES AL CALIU SI NO ESTEM SEGURS DE TENIR TEMPS DE COURE-LES! I és que finalment, com sempre passa, vam posar-nos a menjar la verdura quan encara no era ben cuita… mai he aconseguit menjar verdura al caliu ben cuita en els sopars on hem decidit fer servir un foc de camp per coure-la … Ara bé, tot i no estar al punt, banyada amb tajini era ben bona! Per acabar vam posar la carn (pit i cuixa de pollastre) a coure, i amb això vam haver acabat el sopar.

Després de sopar vam xerrar una bona estona vora el foc mentre miravem el cel i jo els donava quatre nocions bàsiques d’astronomia. I enmig de tot plegat, confosos, vam veure uns estels fugaços ben estranys, no eren estels fugaços individuals sinó que apareixien com en ràfagues, a més, anaven de baix a dalt i el color tampoc era l’habitual. L’endemà ens van confirmar el que pensàvem,  allò no eren estels fugaços sinó foc de les bateries antiaèries de l’exèrcit sirià.

Ja era tard i havia estat un dia intens. Així doncs vam decidir posar-nos a dormir, quatre de nosaltres ens vam fer els valents i ens vam quedar fent bivac a la vora del foc, dos van pensar que la millor opció era anar a dormir al cotxe i dos en una tenda en la qual no van posar ni toldo (quin pou!). Finalment, els que vam dormir millor, els del bivac ja que tot i el fred i la humitat (sort però de les màrfegues) com a mínim estàvem cómodes. Els del cotxe van passar fred i estaven incómodes i els de la tenda, que havien dut un matalàs inflable (a qui se li acut al mig de la muntanya?), es van despertar amb la tenda innundada per la humitat (óbviament, … sense posar-hi toldo…) i amb el matalàs punxat, així que també se’n van anar al cotxe on van dormir malament i van passar fred …

De bon matí en David i jo vam ésser els primers en llevar-nos, jo vaig recollir les deixalles, les meves coses i vaig revifar el foc. Quan els altres es van despertar ja estava tot recollit i amb un bon foc per escalfar-se. Ràpidament vam recollir i com que se’ns feia tard vam decidir esmorzar al punt de partida de la ruta. Ho vam portar tot als cotxes i en aquest procés de posar les coses al cotxe és on vaig tenir el meu primer accident del dia, i no seria l’únic, se’m va vessar tot el paquet de sal dins el maleter… quin merder!!! Després que tothom es rigués de mi una estona i de netejar-ho tot plegat, uns quants van intentar anar a visitar el monestir drus, aquesta vegada però, i encara no sabem ben bé el perquè, no els van deixar entrar. Seria perquè ens havien vist dormir allà al costat, en el que potser era el seu camp de vaques (si sí, no us ho he dit però vam dormir en un camp de pastura on hi havia vaques).

Després de tot això vam agafar els cotxes i vam tirar cap amunt, cap al mont Hermón, a buscar el punt de partida de la caminada. Vam aparcar en un petit poblet i mentre en David anava a buscar el lloc on començava el camí, la resta vam començar a esmorzar (llet, fruita i pastís d’aniversari de la noia Txeca, que feia anys). Quan va tornar en David, nova sorpresa, el camí estava tancat per una balla dels militars, i tot i que ja l’havien avisat i li havien dit que es podia saltar sense problema, que de fet tothom ho feia, el noi israelià, que és molt especial, va dir que de cap manera saltaria una tanca militar. Davant d’aquesta rotunda negativa vam haver de cancel·lar la ruta que teníem prevista i pensar en fer-ne una altra. Finalment però va resultar que la ruta alternativa, tot i ésser molt més curta, va ésser molt bonica també. Ah i això segur que no us ho espereu, sorpresa, la ruta curta començava ni més ni menys que al monestir drus, al costat del nostre foc de camp! Així doncs vam tornar a baixar, vam dur un dels cotxes al final de la ruta (ja que la ruta no era circular), i quan el cotxe va tornar ja ho teníem tot per començar a caminar, eren les 10 del matí.

Sobre la ruta, doncs només puc dir que va ésser una passada. El camí començava baixant a una petita gorja, després aquesta s’anava aprofundint tot baixant cap a la vall del riu Jordà. Enmig d’aquesta gorja passava un riu  que en aquesta època duia força aigua (més endavant, d’aquí a un parell de mesos, estarà completament sec), el camí seguia sempre el llit del riu pel que més d’un va posar el peu a l’aigua en algun lloc. Allà tot plegat, el cant dels ocells, el tipus de vegetació, el soroll de l’aigua, el tipus de pedra … em recordava taaant a casa, la veritat és que és un paisatge, sobretot al principi de la ruta, totalment garrotxí (de l’alta garrotxa de fet). He de dir també que la ruta no era senzilla, s’havia de baixar per enmig de salts d’aigua, creuar el riu o saltar de pedra en pedra tota l’estona, de fet era tota una aventura l’intentar  trobar el millor camí per dins del riu, el problema és que anàvem amb un grup que no estava gens acostumat, ni preparat, per aquest tipus d’aventures (en David, el que feia de guia, em va confessar que en les properes sortides intentarà ésser molt més selectiu amb la gent que convida, i és que és molt dur passar-se tot la ruta escoltant la gent com es queixa!). En David, conscient de la dificultat del camí, i més amb la quantiat d’aigua que baixava, els va donar l’oportunitat en múltiples ocasions d’agafar rutes alternatives, molt més senzilles, i de trobar-nos al final, però per orgull tothom va voler seguir (quin mal que fa l’orgull!). El que havia d’esser una ruta de 2 hores es va convertir en una caminada de 6. Tot i això, com he dit, va estar molt bé. En realitat, sense voler-ho, i com sol ésser habitual, es van conformar dos grups, un al davant amb en David, jo i un dels Marcs i el de darrera amb la resta de la gent. En el meu grup simplement es respirava aquest ambient de muntanya, amb poques paraules i molta estona de silenci i reflexió. Ara bé, tampoc en el nostre grup tot van ésser flors i violes en aquesta ruta … i és que la mala sort em va perseguir … Però abans d’explicar-vos la meva mala sort cal que us posi un xic en context. Resulta que en començar la ruta la majoria de gent va decidir no dur motxilla (si sí, sense aigua ni res, molt intel·ligent tot plegat). Amb aquest escenari i ja  tement que la ruta s’allargaria molt més de l’esperat vaig agafar tot el menjar del dinar (pà amb tomàquet, carn, fruita, la sal que havia quedat del desastre al cotxe, i una ampolla de litre d’oli d’oliva), i m’ho vaig posar tot a la motxilla. I què té a veure tot això amb la meva mala sort? Doncs resulta que el primer desastre es va deure a això, a dur tot aquest menjar a la motxilla. I és que després de caminar una bona estona, i per casualitat, vaig tocar el costat de la meva motxilla i em vaig adonar que que estava molla. El primer que vaig pensar és que en algun moment l’havia posat massa prop d’un salt d’aigua, però de seguida em vaig adonar que la textura no era d’aigua, era massa llefiscosa … i em vaig témer el pitjor, i efectivament va ésser aquest pitjor el que havia passat. Vaig descarregar la motxilla només per veure com a dins tot flotava en una bassa llefiscosa, al costat de l’ampolla d’oli pràcticament buida. Un litre d’oli d’oliva s’havia vessat dins la meva motxilla… uff!!! Ens vam aturar, vaig netejar la motxilla com vaig poder, vaig posar tot el que no s’havia tacat en bosses de plàstic (era ben poca la cosa que es podia salvar) i vinga, a continuar la ruta amb una olor a oli d’oliva brutal, quina pena! Un oli d’oliva tan bo! I he de dir que ara mateix, dues setmanes després de la ruta, i després de dos passades per la rentadora, la motxilla encara fa olor a aquell oli d’oliva …

El de l’oli d’oliva va ésser el segon desastre, el tercer es va deure al fet de no dur xiruques, i és que vaig fer la ruta amb keks de canya baixa (és tot el que tinc a Jerusalem) i això, en el meu cas sol ésser sempre sinónim de desastre … resulta que en un punt de la ruta vaig posar el peu malament i crash! Em vaig fer un petit esquinç al turmell, la veritat és que vaig poder continuar (no vaig dir res a ningú, no volia complicar encara més la ruta), però l’endemà tenia el peu ben botit i blau, mai havia vist un peu tan blau i  de fet encara ara em dura ...

Després de totes aquestes aventures i desastres ja estàvem arribant al final de la ruta. La gorja s’anava obrint i al fons ja es veia la gran vall del Jordà. En aquest punt en David ens va dir que si ens emboscàvem i pujàvem per la muntanya de la nostra dreta sortiriem just sobre d’una zona arqueológica/parc natural al que entraríem gratis (per la porta del darrera, vaja). Tot i les protestes d’alguns del grup que ja estaven cansats de tanta aventura vam decidir fer cas a en David, vam deixar el camí i vam començar a pujar bosc a través, enmig d’esbarzers, bruc i esparragueres! Moltes esparragueres, i és que quan em vaig adonar que n’hi havia tantes no vaig poder evitar de collir un bon grapat d’espàrrecs (més tard em van dir que és completament ilegal agafar coses de la natura als parcs naturals d’Israel i que si t’enganxen la multa és exemplar … ja em semblava estrany a mi que hi haguéssin tants espàrrecs sense tocar fins i tot al costat dels camins …). Com us deia, ens vam enfilar muntanya amunt i les vistes van fer-se cada cop més espectaculars, camps d’alta muntanya plens de flors silvestres amb la vall del Jordà de fons. Havia valgut la pena l’emboscar-se només per les vistes de les que vam gaudir! Vam arribar dalt de la muntanya i tal com ens havia assegurat en David just a sota ens quedava la zona arqueológica a la que vam accedir sense cap problema, i gratis (ens vam estalviar 40 shekels). La zona arqueológica bàsicament eren les ruïnes d’un antic temple romà a una deïtat relacionada amb la vida i la natura. Enmig de la zona hi quedaven les restes d’una petita cova que en el passat estava innundada i on s’hi sacrificaven animalts en honor a aquest déu. També ens van explicar que Jesucrist va ésser aquí i va donar un dels seus millors discursos (diuen que així apareix a la bíblia). El lloc és també conegut com les fonts del Jordà i és que literalment el riu Jordà neix allà, de tot un conjunt de fonts que recullen l’aigua de la fosa de la neu del cim del mont Hermón. En aquesta época tot era molt verd i el riu duia moltíssima aigua, també hi havia molts turistes.

Tots menys el noi israelià i la seva xicota que ja n’estaven farts d’excursió, vam decidir continuar un xic més la nostra ruta i aprofitar per visitar tot el parc natural de les fonts del Jordà, vam anar a veure unes cascades impressionants tot passejant per la vora del riu i finalment ens vam parar a dinar en una ombra, tot i que aquesta ja estava ocupada per uns altres turistes. Allà ens vam asseure tot el grup, al costat de la parella que també hi descansava i vam fer broma una bona estona sobre quan temps tardarien a marxar farts d’escoltar-nos. La veritat és que van marxar de seguida, el que ens va sorprendre és que quan marxaven van deixanr anar un “ya nos vamos, tranquilos”, resulta que parlaven castellà! Quina ficada de pota!

Després d’això ens vam posar a dinar,  hummus, pà amb tomàquet i la mica d’oli i sal que quedava després dels meus accidents, per postres, plàtans i mandarines. Després de dinar vam pujar a la zona d’aparcament on alguns van menjar una bona crep de xocolata, i on ens vam retrobar amb el noi israelià i la seva xicota. I després de les creps vam creure que ja era hora de tornar. Tot i això, com a decisió d’última hora vam decidir fer una última parada per veure la posta de sol al mar de Galilea. La sorpresa, en David ens va dur al costat equivocat del mar … el sol es va pondre a la nostra esquena mentre admiravem el mar … Tot i això el lloc era fantàstic, molt a prop d’on Jesucrist va multiplicar els pans i els peixos i d’on va caminar sobre les aigues. Després de veure la posta de sol/el mar mentre es ponia el sol a la nostra esquena, i de passejar una estona tot admirant la fauna local (ocells i uns mamífers petitons semblants als castors que es veu que estan estretament emparentats amb els elefants), ja era tard i volíem tornar aviat a Jerusalem, així doncs vam passar comptes i ens vam acomiadar. En David em va prometre que aquesta no seria la última caminada que faríem, i la veritat és que això espero!

Ja al cotxe, em vaig posar jo de copilot i altre cop els vaig fer perdre, quan ens en vam adonar ja tornàvem a estar de camí als Alts del Golan, al nord, quan el que havíem de fer era anar al sud … no sé que em va agafar, normalment tinc molt bona orientació! Finalment, ja a la ruta correcta vam fer canvi de conductor i vaig ésser jo qui va conduïr fins a Jerusalem. Durant el viatge tothom es va anar adormint i sense adonar-nos-en ja erem a la ciutat. Allà ens vam acomiadar, eren les 9 del vespre. Havia estat la millor sortida que he fet de moment per Israel!

Després d’aquesta sortida i de fer aquests nous amics han passat més coses. La setmana passada la Carla em va convidar a un sopar de sábat, juntament amb els dos Marcs, un noi italià que és periodista i que es diu Pascal, la seva companya de pis que és dels EUA i un noi i una noia francesos, bastant rarots, que treballen a l’ambaixada. Sobre el sopar, la veritat és que la Carla s’ho va treballar molt! Es va passar la tarda cuinant! Albergínies rellenes, quesadillas, quish, amanida de fruita, torrò amb gelat de vainilla, vi i cava català! Quin bon sopar! I després de festa al centre! Llàstima que el peu m’estava matant i vaig haver de marxar d’hora!

I amb tot això han passat els dies i ara us escric des de Toledo on hi tinc un congrés d’astronomia i on he hagut de fer una xerrada sobre la meva feina que la veritat és que ha anat molt bé. Demà marxo cap a la Garrotxa, a fer una visita llampec als meus, és a dir, a vosaltres! Espero veure-us per aquí!

Amb això acabo, espero veure-us aquests dies però si no és el cas, simplement us convido a que continueu mirant les estrelles!