Jerusalem: Israel, de sud a nord

Hola a tothom! Avui us escric des dels Alts del Golan assegut a la terrasseta de l'hostal "Golan Heights”. No començaré però parlant-vos d’això, de fet, per mantenir-vos atents (l’entrada és molt llarga) no us explicaré que faig aquí fins al final d’aquesta entrada. I és que sona fort això d’estar als Alts del Golan oi? 

El que faré doncs avui en aquesta entrada és quelcom que solc fer, seguiré l’ordre cronològic de tot el que he fet en les darreres dues setmanes.

Començaré per una primera aventura que vaig viure fa ben bé dues setmanes just a l'altre costat del país (ara sóc al Nord), al sud, al mar mort.

Primer però us vull recordar que en una de les entrades anteriors us vaig explicar que un company de l'institut de física on treballo, el "Racah institut of physics", que és italià però parla 9 idiomes, entre ells el castellà, em va convidar a fer una caminada al sud amb uns amics francesos seus. El que em va proposar va ésser el fer una caminada de 25 km a l'entorn del mar mort, al bell mig del desert de Judea. Molt bé doncs aquesta primera aventura va sobre aquesta sortida.

Vinga doncs,  començo. Va arribar el dia, el divendres, com bé sabeu ja a aquestes alçades el meu dissabte i com que es veu que l'última vegada que van anar a caminar van haver de fer l'últim tram de fosc i sense lot, aquesta vegada, a més de portar lot, van decidir sortir molt aviat (a ells els semblava estrany sortir “tan” aviat però nosaltres quan anem a caminar sortim SEMPRE aviat oi?). Així doncs a les 6:30h del matí del divendres sortíem de Jerusalem. Em va passar a recollir un amic italià del meu amic de l'institut, sorprenentment va arribar super puntual, quina delícia trobar gent així! Ens vam presentar i ràpidament vam passar a buscar al meu amic de l’Institut, l’Eduardo. Finalment ja de camí vam anar a trobar el segon cotxe que anava carregat de 4 francesos. I aquí la sorpresa, resulta que els dos italians també parlaven Francès i jo vaig cometre l'error de dir que no el parlava massa bé però que els entenia perfectament ... aquest comentari va fer que durant tota la caminada tothom parlés pràcticament tota l'estona en Francès, va ésser un intensiu per refrescar el que havia après al batxillerat. Vam fer una llarga ruta en cotxa i la primera sorpresa agradable, el Mar Mort, una extensió enorme d'aigua super salada, sense vida, només alguns bacteris s'atreveixen a viure-hi. La textura de l'aigua és diferent a la que estem acostumats, plana, molt més del normal encara que bufi el vent, i és que és molt més densa que l’aigua de mar normal. Vam fer via per la costa del Mar Mort fins al seu extrem sud on ens vam endinsar al desert.  I allà ens vam separar un moment per deixar un cotxe a un costat de la ruta i l'altre a l'altra ja que no era una ruta circular. Amb tot això se’ns van fer les 10:00h si sí, les 10:00h, així que per aquesta gent començar a caminar aviat és aquesta hora … aficionats! jeje. Ara sí, tard però per fi ja estàvem a punt per començar la ruta. Tot i això he d’esser sincer i dir-vos que jo començava malament, i és que sembla que hagi perdut la pràctica en això de caminar ... resulta que m'havia oblidat del lot, dels cordills i de la crema solar ... impropi de mi oi? Però vaja, com a mínim vaig pensar en dur el gorro, imprescindible per anar a caminar al desert, si m’arribo a deixar també això ja puc plegar!

La ruta va començar amb unes vistes espectaculars d'unes gorges molt profundes a les que vam decidir endinsar-nos, una cosa gens aconsellable si hi ha previsió de pluges a Jerusalem ja que l'aigua arriba de cop per aquestes gorges. En el cas que ens ocupa però el dia es preveia perfecte a tot el país pel que no ens havíem de preocupar per riuades sobtades. La ruta va continuar sota un sol de justícia i jo ja patia per quedar ben cremat, tot i això, per sort, això de caminar pel desert de Judea no és com caminar per alta muntanya, aquí hi ha molta atmosfera que filtra la radiació solar (la ruta va començar a -400m i el punt més alt era a tan sols +1250m). Vam continuar creuant paisatges totalment desconeguts per mi, paisatges als que no estic gens acostumat, llocs on la sorra ho dominava tot i on gairebé no hi havia cap arbre ni cap ombra excepte quan érem dins les gorges o als oasis. Sí ho heu llegit bé, oasis, espectaculars, enmig del desert, llocs on de cop i volta et trobaves amb un prat ple de flors i alguns arbres, amb ocells, petits ratolins, ... un paradís enmig d'un mar de sorra! Deixeu-me fer notar aquí que que aquests paisatges desolats es van fer servir per rodar una pel·lícula molt recent. 

I ara va, per trencar una mica la monotonia del blog us proposo un joc, sense fer servir google endevineu quina és la pel·lícula que es va rodar prop d'on vaig anar a fer la ruta!

Continuo. Després d'una bona estona de caminar sota el sol per llocs amb un desnivell no massa fort va començar una forta pujada. No ho vaig poder evitar, vaig haver de tornar a fer gala del meu excés de glòbuls vermells i vaig deixar el grup enrere (sóc incorregible), aquest cop em vaig passar però, els vaig treure una hora! ... vaig decidir esperar-los en el llit sec d'un riu, just al límit amb un cingle enorme que es deu convertir en una preciosa cascada en època de pluges. Era tan bonic el lloc que tot i que no hi havia ombra vam decidir aturar-nos-hi a dinar (quan van arribar). En la bona estona que vaig estar sol esperant vaig tenir l’ocasió de fer una cosa que m’encanta: tancar els ulls i posar-me a escoltar els ocells que cantaven just a baix, a l'oasis que quedava dins la gorga i a les parets del cingle, feia molts dies que no tenia un moment tan relaxant! No tot eren flors i violes però, de fet allà també em vaig adonar de 2 coses, que em començava a cremar i que les meves xiruques s'estaven esberlant ... i jo no duia ni crema solar ni cordills ... llei de Murphy ... pel que fa a la crema cap problema, me'n van deixar quan van arribar, pel tema xiruques, només podia resar perquè aguantessin la resta de la ruta, la veritat és que no vaig comentar aquest problema a ningú, em feia molta vergonya trobar-me en aquesta situació! Jo que solc ésser tan previsor quan vaig a caminar!

En aquest punt estàvem a la meitat, al punt més alt i amb unes vistes espectaculars de la gorja de sota i del Mar Mort al fons. Després de la parada per dinar (jo em vaig fer un bon entrepà d’embotit, o el que sigui, israelià i formatgets tipus “caserio”) vam decidir tornar a arrancar de seguida, ens quedava un bon tros i aquí es fa fosc molt aviat (surt el sol a les 6 però es pon a les 5:30 de la tarda). La resta de la ruta va ésser un xic més avorrida, la major part seguia una pista forestal i per molt que els vaig dir que es podien fer dreceres ells preferien seguir el camí. I aquí he de dir que de fet vaig descobrir que són bastant novells en això de l'excursionisme, van començar a caminar quan van arribar aquí a Israel (fa uns 2 anys), pel que son molt més cauts, tenen alguns vicis molt estranys ... i no han desenvolupat gaire el respecte per la muntanya .... un dels italians va anar a tirar la brossa darrera unes pedres ... Després d'una bona estona de caminar per pista i de creuar-nos uns quants motoristes de muntanya a qui vam fer la broma de fer com que els robàvem les motos (ja n’estàvem farts de caminar seguint la pista),  es va començar a fer fosc. Enmig del crepuscle però vam tenir la sort d’arribar a l'extrem dels cingles que donen a la vall del Jordà, des d'allà es va obrir una de les millors vistes de la ruta, tot el mar mort i al fons Jordània, amb la llum del crepuscle, preciós. Se'ns anava fent fosc i un parell dels companys van començar a ressentir-se dels genolls (hi havia molta baixada), tothom estava molt cansat i no hi havia manera d'arribar al cotxe. Tot i això, després d'una bona estona caminant en la foscor (semi-foscor, ja que no se'ns va fer de nit del tot), per fi vam arribar. I així es va acabar l'aventura, una aventura molt introspectiva ja que aviat em vaig cansar d'estar atent per entendre les converses en francès, tot i això els paisatges van ésser brutals i molt diferents dels que estem acostumats. Com a valoració general he de dir que va ésser una molt bona experiència, una experiència que ja m'han dit que repetírem.

Per acabar, després d'una bona estona en cotxe vam arribar a Jerusalem, em vaig fer una bona dutxa, aigua amb sal pels peus, aftersun pel coll i els braços (sí m’havia cremat una mica), i cap a dormir! Ja al llit em vaig adonar que no havia pensat més en una cosa, les xiruques! Sí van aguantar com unes campiones! I encara aguanten!

A part d'aquesta aventura al sud (i de la del nord que no us explicaré fins al final de l'entrada) també tinc algunes novetats sobre la feina per explicar-vos, potser no són tan interessants però vaja, també han passat durant aquestes dues setmanes. Primer de tot us he de dir que al final (crec que ja us ho vaig mig comentar) el meu jefe ha acceptat que el projecte que tenia a la ment no era viable i ha començat a proposar-me alternatives. Perquè us en feu a la idea, i és que no vull entrar en detalls sobre la feina,  dir-vos que el programa que volia que fes servir  jo per fer les noves simulacions de formació de galàxies que necessita el grup, no funciona, vaja, sí que funciona però els resultats que dona en alguns casos no són realistes, dit d’una altra manera, no hi podem confiar. Això ho ha acceptat després de tenir-me quatre mesos fent proves i més proves, quatre mesos perduts, sort en tinc de les col·laboracions amb els meus col·legues de la tesi! I és que aquí tinc una altra novetat, ja tinc publicat el meu tercer article, en aquest cas en sóc segon autor però vaja, val més això que res! Encara que he de dir que em sento una mica malament per no haver-hi dedicat tot el temps que hauria d’haver-hi dedicat … ara a esperar a veure quan m'accepten el quart!

Molt bé, a part de tot això, dir també que em van acceptar per donar una xerrada al congrés nacional d'astronomia d’Israel. El congrés va ésser la setmana passada i va anar molt bé, la veritat és que feia temps que no em sentia tan còmode fent una xerrada de feina! Ja tocava tu! Que les últimes vegades sempre havia sortit pensant en deixar la investigació ... Ara toca preparar la xerrada de Toledo, sí, crec que no us ho vaig comentar, també em van donar una xerrada en un congrés a Toledo que es fa del 14 al 19 de març (), o sigui que passaré una setmana per terres Espanyoles (a veure si m'escapo a Catalunya i us faig una visiteta!).

Per acabar amb aquesta part he de dir-vos que he tornat al cole. Si sí, i no ho dic pas per les classes d'hebreu (que s'han aturat durant una setmana per indisposició del professor) sinó que el meu jefe ha cregut convenient que assisteixi a classes de cosmologia avançada, i és que com li vaig dir abans de començar el doctorat aquest no és el meu camp i hi ha moltes coses bàsiques de cosmologia que no tinc precisament al cap. Les classes són mooooolt pesades (2 hores), però vaja, és el que hi ha! Tornada al cole!

I ara sí, abans d’explicar-vos el que vaig fer el darrer cap de setmana no puc deixar passar aquesta entrada sense fer-vos un comentari sobre el que ha estat, com a mínim, el descobriment de la dècada en el camp de la física: les ones gravitatòries. Molts de vosaltres m’heu estat enviant missatges preguntant-me sobre això i sobre quin efecte tindrà sobre les nostres vides, aprofitaré doncs que tinc aquest blog, i que molts em seguiu, per respondre les vostres preguntes, o com a mínim intentar-ho. Tot i això, si us sembla bé no ho faré ara i aquí sinó que ho faré en una entrada "extraordinària" la propera setmana. De fet dic si us sembla bé però vaja, no és que tinguem massa intercanvi d'opinions vosaltres i jo per tant, us sembli bé o no ho faré així jeje, que sinó aquesta entrada em torna a quedar eterna.

Sobre el cap de setmana passat no tinc massa res d’interessant per explicar-vos, només dues coses, un sopar de dijous i una caminadeta per Jerusalem. 

Pel que fa al sopar, tot plegat es va gestar molt de pressa, de fet al mateix dijous quan un company italià de l'insitut (ja el coneixeu, l'Edoardo, el mateix amb qui vaig anar a fer la caminada al mar mort amb els francesos) em van convidar a sopar a casa seva per menjar embotit i pasta italiana que havia portat de la seva última visita a casa (Roma). Em va semblar un molt bon pla i vaig acceptar de seguida. Així doncs a les 20:30 superpuntual (ja em coneixeu, això encara no ho he perdut), vaig arribar a casa seva, vaig ésser el primer d’arribar. Vam xerrar una estoneta sobre la seva família, sobre com s'ho fa per importar aquests productes … i ja van començar a arribar la resta de convidats i la veritat és que en aquest moment ja em vaig començar a ensumar que això es tornaria a convertir en una classe intensiva d'idiomes ... i és que no sé com m'ho faig últimament però sempre acabo en llocs on l'idioma comú no és ni l'anglès ni el castellà ni el català ... en aquest cas va ésser l'italià. Tot i això tampoc em puc queixar, ja que tot i que les converses comunes eren en italià (moments en els que m'esforçava tan com podia per entendre el que es deia) quan es dirigien a mi ho feien en anglès, i un noi Mexicà en castellà. Vaig conèixer molta gent nova, cosa que sempre va bé, i vam gaudir molt del sopar, de l'embotit, de la bona pasta i del bon vi i al final també d'uns bons licors italians i un aiguardent de 72 graus que, i sembla que és una tradició italiana, s'havia de veure calent, just després d'haver-lo flamejat. He de dir que aquest últim procés, el del flamejat de l'aiguardent, va estar a punt de convertir la festa en tot un xou ja que en un descuit el noi que feia la cerimònia va deixar anar la cullera i li va caure sobre la taula la qual es va encendre ... després d'uns breus instants de caos vam apagar el petit incendi i no ens va quedar més remei que posar-nos a riure … poc després d’això el sopar va acabar i tots cap a casa que ja era tard.

Al dia després del sopar (divendres) no tenia massa res a fer, només el que faig habitualment els caps de setmana, netejar la casa, mirar sèries, passejar, … és per això que vaig decidir que feia prou bon dia per anar a veure una cosa que feia temps que tenia apuntada a l'agenda, un "spring" (primavera en anglès, i aviat entendreu perquè en diuen així) que queda just darrera l'estació principal d'autobusos de la ciutat (a 20 minuts de casa). Tothom m’havia dit que era un lloc molt bonic, i la veritat un cop hi he estat ja us puc dir que no s’equivocaven, realment ho és, i és molt a prop. A més en aquesta època de l'any el lloc encara es torna més màgic i és que quan comença la primavera … Us el descriuré una mica perquè entengueu què i com és. Un cop deixada endarrere l'estació d’autobusos principal de Jerusalem, la ciutat acaba bruscament en uns petits cingles, aquests cingles baixen fins una gorja a la que s’accedeix per un camí de pedres. A mesura que baixes cap al fons et vas trobant arbres florits i prats plens de flors de tot tipus. Quan finalment arribes al fons de la gorja t’hi trobes una font d’aigua cristal·lina que alimenta una bassa artificial on la gent es va a banyar. El camí segueix cap avall endinsant-se en un paisatge de somni, un conjunt de cases antigues de pedra abandonades, adornades per les flors de la primavera, els arbres florits i amb la banda sonora de centenars d'ocells. És tan bonic que en molts racons trobes gent que en silenci llegeix o fins i tot nuvis fent-se les fotos pel casament. No vaig poder evitar quedar-m'hi un parell d'hores simplement gaudint del cant dels ocells i de la tranquil·litat de l'indret. Va ésser una experiència molt agradable, ho necessitava! No cal dir que hi tornaré ja queia més per allà hi passa el que es coneix com a "Jerusalem trail”, un camí de 40 quilòmetres que rodeja la ciutat i que tenim pensar fer en algun moment dels propers caps de setmana.

Per acabar el cap de setmana només dir-vos que el dissabte, seguint el “jerusalem trail” en el seu tram que creua la ciutat vaig descobrir que a 5 minuts del monestir tenim un parc d’observació d’ocells, m’hi vaig quedar una estona i s’hi poden veure gran varietat d’espècies. És també un lloc molt agradable per passar un dissabte.

D’acort, ara sí, ha arribat el moment d'explicar-vos el que he fet aquest cap de setmana. I crec que aquí us he d'esser sincer, aquesta entrada no l’he escrit sencera des de l'hostal del Golan del que us he parlat al principi, de fet ara mateix em trobo al que es coneix com a "Jerusalem Forest",  el bosc de Jerusalem, entre el cementiri militar (on enterren els morts en combat) i el memorial de l'holocaust. És un lloc molt tranquil ple de famílies que passegen, d’ocells, d’arbres, de jardins ben cuidats … vaja més o menys tranquil ja que de fons ara mateix sento un grup de nens que criden i canten, té tota la pinta que són escoltes. Abans de decidir posar-me a escriure aquesta part del blog aquí, assegut enmig del bosc, he passat pel cementiri militar i el cor se m'ha encongit, com us he dit està ple de tombes dels caiguts en combat i aquí a Israel en la majoria de casos significa que són joves de 18 a 23 anys, és el que passa quan es fa anar a la guerra als nanos que estan fent el servei militar, trist, molt molt trist. I també cal que us digui que em trobo aquí després de refusar la invitació d'anar a visitar unes ruïnes arqueològiques i la platja ... i és que tot i que semblava un molt bon pla per avui aquest cap de setmana encara no havia fet cap rentadora, i em convenia, i tampoc havia netejat la part de la casa que em tocava (vaig estar des de dijous a la tarda fins ahir divendres a la matinada, fora), a més, i probablement és el motiu més important, estic una mica cansat de les més de 24 hores que he passat escoltant algú parlant en àrab o italià, massa hores per estar forçant el cervell a entendre un idioma que no coneixes ... ara us ho explico tot plegat una mica millor.

Aquest cap de setmana he tornat al nord, de fet he anat molt més al nord d’Israel que la vegada que hi vaig anar amb el meu jefe a veure ocells, tan al nord que no hi podria haver anat més. He anant al Mont Hermon, el punt triple de l’orient mitjà, el punt fronterer entre Israel, Síria i el Líban. Tot va començar un cop més com una proposta del meu amic Italià, l’Edoardo. Ja feia un parell de setmanes que m’havia comentat que tenia ganes d’anar a esquiar al Mont Hermon, l’únic lloc on es pot anar a fer aquest esport dins d’Israel. Degut a això aquest lloc s’omple tots els caps de setmana de famílies d’israelians a qui agrada l’alta muntanya o que simplement volen anar a tocar neu. No obstant això he de dir que no és ni molt menys una regió com els nostres Pirineus i és que de fet l’época en la que s’hi pot esquiar dura escassament 2 setmanes i el moment exacte varia d’un any per l’altre, és imprevisible, d’alguna manera aquí el “Resort” d’esquí s’ha d’adaptar a la meteorologia i aprofitar per obrir just després que caiguin les nevades. I això mateix va passar just el dimarts d’aquesta setmana passada. Així doncs com que jo ja havia dit a l’Edoardo que si hi anaven els acompanyaria, tot i que també els vaig dir que jo d’esquiar res de res, que aprofitaria per fer alguna caminada per allà, es va afanyar a reservar cotxe i lloc per dormir en un hostal. Ja estava tot a punt per l’aventura. Vam decidir marxar el dijous a mitja tarda, a les 6, cosa que va significar que em vaig haver de saltar mitja classe de cosmologia del meu jefe (ui quina pena), per molt que a ell no li va semblar massa bé. Després de sortir ens esperaven tres hores de cotxe fins un hostal a la zona on començen els Alts del Golan, una zona molt tranquil·la i plena de natura, camps, ramats de vaques…,  i tot això tenint en compte que és una zona que als anys 60 va esser molt conflictiva i que de fet encara ara forma part d’Israel tot i que Síria sempre n’ha reclamat la sobirania. D’aquest conflicte dels anys 60, com llegireu més endavant, desgraciadament encara en queden alguns records. Deixeu-me però, abans de continuar amb l’explicació del viatge fer-vos 5 cèntims del conflicte amb Síria, del passat i del present. Als anys 60, de fet crec recordar que va esser el 67, hi va haver una guerra entre Israel i Síria que va guanyar Israel. Essent els guanyadors els israelians van exigir a Síria el control de la zona dels alts del Golan i la instauració d’una zona d’exclusió de 10 km dins territori Sirià on cap dels dos exèrcits podria entrar i que estaria sota el control de la ONU. Sota el règim de Bashar Alasad això va funcionar molt bé, tot i això va arribar la guerra de Síria i els rebels (tan els opositors al règim de Bashar Alasad com els d’estat islàmic, també conegut com ISIS, com els d’Alquaeda) van decidir no complir aquest acord. Ara, aprofitant que els soldats israelians i siris tenen prohibida la intervenció a la zona, els revels es dediquen a sembrar el terror en la zona d’exclusió, on viuen molts civils, sense que els soldats de cap dels dos exèrcits hi pugui accedir, de fet fins i tot els observadors de la ONU se n’han retirat i s’han establert a territori Israelià després del segrest de més de 50 dels seus membres (segur que ho vau sentir a les notícies).

Dit això continuo amb la sortida al nord, ja veureu que era necessari que us fes aquest petit incís. Com us he dit a les 6 de la tarda vam agafar el cotxe i ja de fosc ens vam dirigir, atravesant la regió Palestina (era la via més ràpida), cap al mar de Galilea (Kineret) i després el Golan. Per sort no vam tenir cap entrebanc en els controls d’entrada i sortida a Palestina, i és que sobre això no les teníem totes. I perquè no les teníem totes si normalment no hi ha cap problema en aquests controls? Doncs perquè l’altre amic de l’Eduardo que venia (erem tres, l’Edoardo, el seu amic italià i jo) no duia el passaport … quin un aquest també, tot un personatge! Dic que vam tenir sort perquè tot i que ens van demanar el passaport i que vam tenir una petita discussió, al final ens van deixar passar ensenyant només el carnet d’identitat, cosa no massa habitual.

El viatge es va fer llarg, anàvem molt justos de temps (l’hostal tancava a les 9, eren 3 hores de viatge i ens havíem retrassat una mitja horeta) pel que no vam fer cap parada. Després de les 3 hores, just en arribar un noi molt simpàtic ja ens esperava a la porta, ens va rebre molt coordialment i tot i que feiem mitja hora tard ens va deixar passar i a més ens tenia el sopar preparat (havíem reservat sopar, dormir i esmorzar). Després de fer tots els tràmits i de parlar amb les noies que feien de voluntàries a l’hostal vam deixar les coses a la nostra habitaciò (dormiriem sols tot i esser una habitació compartida, sembla esser que és temporada baixa) i vam anar a sopar. M’agradaria aquí fer un apunt sobre el tema del voluntariat als hostals. Sembla esser que això del voluntariat en hostals és quelcom que s’està extenent molt, els avantatges són que és una manera molt barata de viatjar i deconèixer gent. Però com funciona? Doncs resumint, el tracte és que treballes a l’hostal un cert nombre d’hores i ells et donen de menjar i et deixen dormir allà (és com un altre tipus d’activitat que també s’ha posat de moda, a la Garrotxa ho coneixem bastant bé, són els “helpers”). Dir també, abans de continuar amb el sopar a l’hostal, que l’ambient en aquest lloc era molt agradable i acollidor i és que resulta que l’hostal forma part del que aquí es coneix com a un “kibuts” uns petits pobles on es viu d’una manera que els meus pares en dirien de “hippies”, tot i que en realitat són bàsicament comunitats autosuficients i autogestionades. Ara sí ja continuo amb el sopar. Per sopar ens van donar una amanida boníssima de verdura de l’hort acompanyada de pà fet a casa i d’una pasta amb salsa picant boníssima. El responsable de l’hostal ens va dir que podíem repetir tan com vulguéssim i que hi havia té, llet, cafè i sucre que podíem fer servir sempre que ens vingués de gust. Pel que fa a l’esmorzar, el servirien a les 8: creps amb xocolata, melmelada, coco, canyella i xarop de caramel, a més de té/cafè/llet. El noi responsable de l’hostal va anar d’hora a dormir i ens va deixar sopant. Quan vam acabar de sopar vam rentar els plats i ens vam dedicar a voltar per l’hostal, llegir alguns llibres de la llibreria comuna, mirar la roba de segona mà, … i cap a les 12 ens en vam anar a dormir.

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora, com de costum a les 6 estava amb els ulls com unes taronges pel que vaig decidir anar-me’n a fer un té i posar-me  a escriure la primera part de l’entrada d’aquest blog mentre veia com sortia el Sol. Cap a les 7:30 va començar a haver-hi moviment dins de la casa i a les 8 puntual l’Eduardo ja era amb mi a la cuina i les voluntàries ens estaven servint les creppes. Vam fer un bon esmorzar, vam anar a despertar l’amic de l’Edoardo (es diu Antonio), a qui se li havien enganxat els llençols, i vam anar a preguntar al responsable de l’hostal sobre els llocs que es podien visitar al Golan. Ens ho vam apuntar tot, vam xerrar-hi una estona més sobre la seva vida com a rodamón, i una mica sobre la nostra vida de motixlleros (Mèxic i tal), i cap a quarts de 10 ens vam acomiadar i vam agafar el cotxe per dirigir-nos cap al Mont Hermon (l’Edoardo i l’Antonio encara tenien l’esperança d’esquiar). Vam anar pujant i vam arribar just sota del cim (de més de 2000 metres), la decepció va esser gran, hi havia molt poca neu, de fet només n’hi havia clapes i un espai gran amb neu artificial només destinada als nens petits i els seus trineus, a més, per gran decepció meva vam descobrir també que no es pot fer cap tipus de caminada en aquesta muntanya, fins i tot està prohibit pujar caminant fins al cim i la única opció que hi ha d’arribar-hi és pagar per pujar amb el telecadires de l’estació d’esquí, cosa a la que no estàvem disposats. Decebuts vam decidir fer l’única activitat que semblava mínimament divertida allà, baixar amb una vagoneta tipus el “tubotronc” que hi ha a Andorra. Al final només l’Edoardo va decidir que valia la pena provar-ho i és que també era ben carot pels pocs segons que durava. 

Fet tot això i veient que cada cop quedava arribava més i més gent vam decidir marxar a visitar quelcom més interessant. La primera idea va esser anar a un cim on es podia veure el Líban però com que no ho vam poder trobar ni amb l’ajuda del GPS vam decidir tirar avall i anar a veure un poble Drús. I aquí us preguntareu, ¿què són els Drusos? Doncs el Drús és un poble que segueix una secta musulmana. Se’n sap molt poc de la seva religió ja que un dels seus manaments els obliga a mantenir-la en secret. De les poques coses que se’n saben és que han de dur un barret els homes i un vel les dones cobrint el cap, de color blanc, també que els seus dies de festa són el dimarts i el dijous i que la seva bandera té 5 colors (la podeu veure en le fotos). També se sap que aquesta comunitat la formen entorn a 2 milions de persones escampades arreu del món, i que la comunitat més gran viu als Alts del Golan (tan a la regió Israeliana com a la Síria). Vam seguir carretera avall i de cop vam fixar-nos en unes vistes espectaculars d’una fortalesa enorme sobre un turó amb la vall del jordà just al fons, vam decidir aturar-nos a fer-hi una foto. Vam deixar el cotxe en l’aparcament d’un lloc que semblava un Monestir i ens vam dirigir cap al lloc on era més probable que hi hagués la millor vista, tot i això per sorpresa nostra estava tot tancat amb filferros i tot i que jo vaig insistir en saltar la tanca i fer els 20 metres que ens separaven de la vista, els meus companys em van ver notar que no era a Europa i que potser a casa sí que podia saltar una tanca que em trobés enmig de la muntanya però que aquí qui sap com s’ho podrien pendre l’amo o que qui sap què era el que la tanca estava protegint … tenien raò, per això vam tornar endarrera i vam decidir entrar al Monastir on havíem aparcat el cotxe i des d’on potser les vistes serien també bones. El monastir va resultar esser un monastir Drús, de fet era una tomba d’un dels seus profetes. Vam fer unes quantes fotos de les vistes, després vam visitar la tomba i quan ja ens n’anavem, l’Edoardo que com us vaig dir parla, a més d’hebreu, italià, servi, castellà, anglès, francès, alemany i rus, una mica d’àrab (va a classes), es va posar a xerrar amb el Drús que controlava l’entrada i va fer que ens convidès a prendre un cafè. La veritat és que podria haver estat una molt bona experiència, i dic podría perquè no ens vam enterar de res de la conversa, el senyor parlava també en àrab, de manera que l’Edoardo i ell van estar més d’una hora xerrant mentre jo i l’altre noi ens els miràvem i somreiem com tontos fent veure que pillavem alguna cosa … per fi després d’acabar-nos el café (que tot s’ha de dir era boníssim) ens vam tornar a posar en marxa. Aquest cop la idea era anar fins la fortalesa que havíem vist, tot i això l’entrada era molt cara i anàvem curts de temps pel que vam decidir deixar-ho còrrer i anar directament al petit poble Drús on en senyor de l’entrada del Monestir ens va dir que vivia i on també ens havia explicat que hi havia una petita esglèsia (just davant de casa seva), que pertanyia a una antiga comunitat cristiana que havia fugit feia ja molt temps. Resulta que a principis del segle 20 hi havia un 50% de Drusos i un 50% de cristians al poble però aquests últims es van veure obligats a marxar. 

Vam arribar al poble i vam demanar com arribar a l’esglèsia, no va esser gens difícil. Un cop allà uns nens ens van obrir la porta del pati i un senyor que passava amb cotxe per allà ens va dir que esperèssim que havia trucat al responsable del manteniment del lloc i que en 5 minuts era allà a obrir-nos-la. Dit i fet, va arribar un noi que no debia tenir més de 20 anys, ens va saludar i tot i que al principi se’l veia amb ganes de fer l’esforç de parlar en anglès perquè l’entenguéssim, altre cop, en adonar-se que l’Edoardo parlava àrab es van posar a parlar àrab ells dos. Un cop més nosaltres ens vam quedar amb les ganes d’entendre la majoria de coses, i el que podria haver estat una boníssima experiència no ho va acabar essent del tot. D’aquesta interacció amb aquest nano només puc dir-vos el poc que ens en van traduïr: l’esglèsia esava dedicada a tres sants, San Antoni, San Jordi i un altre que ara no recordo però que és un sant libi; actualment només hi viu una família de cristians catòlics al poble, a més d’unes quantes famílies de mormons. L’esglèsia era dels anys 20 i molt bonica, i en preguntar-li com era que fos tan moderna ens va acompanyar a veure les ruïnes de l’antiga esglèsia. Del que vam entendre aquesta la van destruïr en una guerra a principis de segle, que és just quan tota la comunitat cristiana va decidir marxar. I després de tota l’explicació, quan ja pensàvem que aniríem a dinar, va resultar que el noi, molt simpàtic, ens convidava a casa seva. Allà ens va presentar la seva família i ens va convidar a menjar un bol de fruita amanida, galetes i bon cafè. Un cop més es van posar a parlar en àrab i es veu que van parlar de tot, mentrestant altre cop jo i l’altre noi somreiem amb cara de tontos fent veure que enteníem alguna cosa. L’únic que en vam treure és que el noi és mestre de primària, que està casat i que la seva dona també és mestra en un poble del costat.

Quan per fi ens vam acomiadar (eren molt bona gent però ja estavem una mica farts de no entendre res), vam anar a buscar un lloc per dinar, i la veritat és que l’únic lloc que vam trobar va esser un bar de pizzes al que no ens venia gens de gust anar. Amb tot això i incapaços de trobar una alternativa vam optar per esperar a sopar més d’hora, i és que ens quedaven moltes coses per veure i molt poc temps! Després d’una petita parada als afores del poble, en un riu amb unes molt bones vistes i ple de flors i ocells, ens vam dirigir a un mirador ben especial, un punt de control de la ONU en territori israelià però amb molt bones vistes sobre la zona d’exclusió. Després de mitja horeta en cotxe vam arribar al lloc (que de fet com la majoria dels turonets de la vall del Jordà és un volcà), un lloc en el que hi ha una cafeteria, una botiga de records … tot just al costat del búnquer amb torretes d’atac i els vigilants (2) de la ONU. I és que us farieu creus de la quantitat de gent i per tant diners que mou el turisme de guerra!! Quanta gent que vol anar a veure si hi ha activitat al front! Nosaltres ens vam apuntar al carro d’aquest tipus de turisme, encara que només fos per un estona, i després d’observar la tanca que fa de frontera i les tendes de la missió de la ONU (a menys de 5 km just sota en el pla dels Alts del Golan) vam anar aparlar amb els dos observadors, un australià i un noi de Benín. Ens van explicar que el front estava molt tranquil, que no hi havia activitat dels rebels aquell dia.  També ens van explicar el que ja sabíem, que ells no poden intervenir en el conflicte, que només fan d’observadors … i aquí és on em faig la gran pregunta, per què serveix doncs la ONU? La resposta la podeu trobar en el que heu vist en tants d’altres conflictes, no massa per res …

Després d’aquesta visita, l’Edoardo va dir que podíem intentar apropar-nos una mica més a la frontera, i ho vam fer. Vam baixar per una bona carretera que passava pel costat de tancs destrossats enmig dels prats, records de guerra, i ens vam sorprendre també amb el fet que tots els camps que hi ha a tocar de la forntera amb Síra són de fet camps de pomeres on la gent d’Isael pot anar a collir pomes i pagar pels quilos que ha collit … sí sí, els Israelians van sens massa por fins allà a collir pomes!!! Ens vam parar en un mirador a mig quilòmetre de la frontera (on óbviament hi havia també un senyor venent productes de la terra a la gent que baixava dels busos…) i en aquell lloc em vaig adonar que tot alló s’assemblava molt als punts de caçadors d’ovnis que hi ha per tot el món i d’entre altres llocstambé a Montserrat. Aquí però hi havia una diferència, era un punt de caçadors de jihadistes … si sí, tot un esport nacional … tot i que amb binoculars eh! vaja com mínim amb binoculars els turistes, no tinc clar que féssin el mateix el grup de militars que hi havia allà també “observant”.

Quan ens vam cansar d’observar fascinats la frontera ja s’havia fet tard i ens quedava una cosa per veure, unes famoses cascades que ens havia recomanat el noi de l’hostal. Ens hi vam dirigir ràpidament i al cap de mitja hora ja atravessavem una pista forestal que deixava a banda i banda uns camps i prats on tan aviat hi havia vaques com mines, si sí, mines (vegeu la foto). Vam arribar a lloc i vam decidir que només teníem temps per veure una de les dues cascades (la ruta circular era de 2 hores i mitja i en una hora se’ns feia fosc). Vam baixar per una pendent ben pronunciada i aquí sí que he de dir que va valer la pena fer l’esforç de baixar (i sobretot després de tornar a pujar), una cascada espectacular sorgia del no-res allà enmig dels alts del Golan, quina pau! Amb només la fressa de l’aigua caient, els ocells i el vent, espontàniament vam callar i ens vam quedar, i no exagero, mitja hora així, sense dir-nos res, mirant l’aigua com queia, i és que com el foc l’aigua caient és hipnotitzadora. 

Es començava a fer fosc, els coiots començaven a cridar i no volíem arribar massa tard a Jerusalem pel que vam decidir posar-nos en marxa (recordeu que no havíem dinat). Ens esperaven 3 hores de cotxe. I quines hores! Es van posar aquell parell a parlar en italià i jo allà, que al final vaig decidir intentar dormir, tot i que no ho vaig aconseguir. La gana apretava i aprofitant que passàvem pel costat de Natzaret l’Edoardo ens va dir que coneixia un lloc on ens farien un molt bon sopar a bon preu, vam estar tots d’acord a parar, vaja, a parar és un dir perquè el trànsit a Natzaret és un malson! Vam tardar una hora a arribar al centre! Ja eren quarts de vuit i tot i que teníem ganes de visitar també la ciutat antiga de Natzaret (la font de la verge maria, l’esglèsia de l’anunciació …) vam decidir anar directament al restaurant, el “king fish” és a dir el “Peix rei”. L’Edoardo va saludar al propietari i va suposar que ens farien el mateix tracte que li havien fet l’última vegada, … no va esser així, error nostre, no vam demanar el preu que ens farien pel menú de peix. Finalment he de dir que tot i que o ens va sortir barat (uns 25 euros per cap) ens van portat molt de menjar, de fet uns 5 peixos per cap, a més de calamarços arrebossats, gambes pelades, popets arrebossats, amanida, humus, tajina i pa àrab. Per beure vam demanar aigua. Tot va esser molt bó i la quantitat generosa però desgraciadament tot era fregit, no em vaig quedar amb ganes de tornar-hi, sincerament. Després de sopar se’ns va acostar un home gran que ens va presentar el seu fill que resulta que treballava allà al restaurant. I perquè se’ns va acostar? Doncs perquè volia practicar anglès! Per fi vam trobar un senyor que no va caure a la temptació de l’Edoardo, que ja li havia començat a parlar en àrab! Així doncs per fi vam poder gaudir d’una experiència parlant amb algú de la zona en un idioma que tots podíem entendre. Ens va explicar coses sobre la seva vida i la ciutat, que havia estudiat a l’Universitat Hebrea, que era del Barça etc etc. Després de parlar d’una mica de tot i de res ens vam acomiadar i ells van marxar. I després de pagar i quan anàvem a fer el mateix, marxar, el propietari del bar ens va preguntar: us agradar menjar dolç? Nosaltres tot estranyats vam dir que sí, i la seva respota va esser, doncs feu el favor de seure! I vam obeïr. Teníem pressa, era tard, i ens quedaven dues hores fins a Jerusalem, a més havíem de parar a posar gasolina, … però ens ho va dir d’una manera tan seca i dura … van tardar una bona estona a venir altre cop però finalment ens van portar unes postres molt típiques palestines, un formatge fresc cobert de cabell d’àngel i mel, boníssim! Va valer la pena l’espera! Acabades les postres vam marxar corrent, no vam tenir gaire temps per visitar res, de fet tot era ja tancat (eren les 10), només vam veure des de fora l’esglèsia de l’anunciació dels grecs ortodoxos (i és que com passa amb el sant sepulcre els grecs ortodoxos creuen que l’anunciació va passar en un lloc diferent al que creu la resta de cristians). Després d’això vam anar a treure diners, a comprar un red bull per l’Edoardo que era el  conductor, vam carregar-nos de paciència a la sortida de Natzaret, altre cop amb el trànsit, i dic carregar-nos de paciència tot i que l’Edoardo es va passar l’estona renegant en italià, i finalment sortint de Natzaret, tot i que amb penes i treballs ja que es veu que en moltes gasolineres només poden posar gasolina els Israelians (i així mateix ens ho van dir, … si no teníem ID israeliana no podíem posar gasolina), vam aconseguir posar gasolina.

El viatge es va acabar amb dues hores més de conversa en italià, i aquí tanco el cercle, aquí és on vaig decidir no anar a la platja amb ells l’endemà (és a dir, avui).

Arribava a Jerusalem, al Monestir, a quarts de dues de la matinada. El plà per l’endemà (avui) era senzill, netejar la casa, posar una rentadora i anar fins al bosc de Jerusalem. Això és just el que he fet, un dia de pau i tranquil·litat a casa, pau, tranquil·litat i blog (que m’ha portat tot el dia!).

Doncs res després d’aquesta entrada super eterna acabo! Direu, per fi! Doncs sí, jo també ho dic, no sabeu les hores que m’hi he passat jeje. Només em queda dir-vos que penso molt en vosaltres i en la meva terra justa ara mateix moment en el que sembla que teniu una situació interesant de possible nevada! A veure si ho acaba fent!

Ah i dir-vos també que començo a tenir una bona colla d’amics per aquí, ja era hora! De fet vaig haver de rebutjar una invitació per sopar el dijous amb el Marc que fa de professor de català aquí a Jerusalem i avui he rebutjat també l’anar a fer una caminada amb els amics francesos que vaig fer en la sortida al mar mort (necessitava un dia per mi, pensar i escriure en català, no forçar el cervell a entendre un altre idioma! Ja en vaig tenir prou ahir!). Ja ho veieu tot va sobre rodes!

Va, us deixo que avui si que us he fotut un bon rotllo! Espero que continueu mirant les estrelles i que gaudiu de la nevada, si acaba caient!!!