Papantla, rutina i Cometa ISON

Hola a tots de nou. M'ha costat trobar el moment però avui ja us puc escriure sobre el que he estat fent els dos últims caps de setmana i donar-vos una trista notícia sobre el cometa que ens ha estat visitant aquests dies.

Però, per començar, us parlaré de la meva visita a Papantla i a les runes de la capital Totonaca “ElTajín”, altrament anomenat poble del déu del tro.

Ja havien passat les setmanes d'estrès, el CNA, l'escola de Gaia, els canvis diversos de casa, ... i finalment ja em trobava instal·lat en una casa i amb ganes de voltar per Mèxic un altre cop. Aquesta vegada tocava fer una visita a un estat que no havia visitat mai, el de Veracruz, i treure'm una espina clavada des del primer any, visitar les molt recomanables runes del Tajín. I és que aquestes restes arqueològiques, així com Papantla, el “pueblo màgico” que hi ha a la vora, van esser una de les primeres recomanacions que vaig rebre en arribar a Mèxic, tan per part de la gent del DF com de la guia que he utilitzat durant tots aquests anys, la Lonely Planet.

Així doncs, vaig buscar a la guia com arribar-hi i vaig decidir fer una sortida de cap de setmana, marxar dissabte ben d'hora i tornar el diumenge cap a la tarda.

Vaig començar el viatge el dissabte dia 16 quan em vaig llevar a les 7 del matí i em vaig dirigir amb el metro a la “Terminal Norte”. Allà, vaig comprar una mica de menjar pel camí i vaig comprar els bitllets per un autobús de l'empresa ADO (realment aquesta companyia et porta a tot arreu). El bus va sortir puntualment a les 9:45h i a partir de llavors, a veure unes quantes pel·lícules! I és que el viatge va durar ni més ni menys que 6 hores! A més, com ja comença a esser costum em va tocar de seure al seient del darrere de tot, just al costat dels lavabos i amb uns veïns del davant que van decidir estirar el seient completament endarrere sense demanar-me permís i així aixafar-me els genolls durant tot el viatge. No obstant això, el viatge va passar prou ràpid.

Vaig arribar a les 15:30 a Papantla, on m'esperava un preciosa vista d'aquest bonic poble, tot envoltat de selva tropical, amb un zócalo molt tranquil, amb mercats plens de productes locals, fruita, roba, ...

La ganga del poble però va esser que just baixar del bus una xafogor inesperada em va caure a sobre. Sí, la típica calor de selva tropical, forta i sobretot molt molt enganxosa (humitat molt alta). Un cop recuperat del xoc de calor inicial em vaig dirigir directament cap al Zócalo: seria el meu punt de referència per visitar les moltes cosetes que tenia pensat visitar. Així doncs, arribat al Zócalo vaig començar la visita admirant els famosos murals de pedra que l'envolten, després vaig anar fins a l'església, molt bonica, vaig tornar al Zócalo i llavors em vaig decidir a pujar fins dalt un turonet del darrera de l'esglèsia on hi havia una monumental estàtua dedicada als voladors de Papantla. Els voladors de Papantla són una tradició d'aquesta zona, famosa per tot el territori Mexicà i datada de l'època prehispànica, en la que cinc persones pugen fins dalt d'un pal vertical de 20 metres on quatre d'ells es lliguen els peus mentre amb una corda que està enrotllada al pal, mentre un puja dempeus just sobre del pal on es posa a tocar un ritme amb el que sembla un flabiol i un tamborí. Quan comença la música, els que s'han lligat els peus es deixen caure i mentre la corda es descaragola del pal ells van “volant” de cap per avall apropant-se mica en mica al terra, és espectacular!

Dalt del monument em vaig trobar pràcticament sol, amb tot el poble als peus, un poble ple de verd, integrat completament a la selva.

Després d'aquesta excursioneta, ja s'havia fet tard, així que vaig tornar cap al Zócalo i em vaig posar a voltar per tots els mercats haguts i per haver buscant vainilla natural. Hi havia mercats de carn, de roba, de records, de tot barrejat, ... i és curiós però em va costar prou trobar la vainilla! I quan la vaig trobar, he de dir que, com a mínim la natural (les baines) era prou cara!

I, per què dic que és curiós? Doncs perquè Papantla significa vainilla, aquest és EL poble de la vainilla! Us deixo una foto amb la llegenda de al vainilla perquè la pugueu llegir, com veureu no és gens romàntica ja que és de l'estil de les llegendes en la cultura mesoamericana, sacrificis humans i tot això vaja.

S'anava fent fosc, era tard i no havia buscat encara on dormir per tant me'n vaig anar a comprar sopar, també uns plàtans manzanos (uns de petitons dels que ja us he parlat i que són molt adictius), i després a buscar un lloc on dormir. No era massa tard (20:30h) però estava cansat de voltar tot el dia i del viatge en bus, i a més em volia aixecar aviat per poder esser dels primers visitants a les restes arqueològiques del Tajín!

Vaig rebuscar per tot el poblet i resulta que només hi ha 5 hotels! 2 d'ells relativament barats però no tant com un esperaria, de fet, tenen els preus pactats a 200 pesos la nit, no hi ha manera de baixar-los. Així que em vaig conformar amb això. Vaig sopar i a dormir.

L'endemà em vaig tornar a aixecar a les 7:00h i vaig anar a buscar el bus local que em duria al Tajín. Ja al bus i pel camí vam passar per poblets encara més petits que Papantla, tots ells enmig de la selva, fins que finalment vam arribar a una zona plana on ja s'hi veien totes les paradetes de records, era sens dubte l'entrada a la zona arqueològica. Vaig afanyar-me a baixar del bus i em vaig dirigir a la zona de paradetes les quals ja començaven a obrir.

Eren les 8:15h però em vaig endur una sorpresa en veure que obrien a les 9:00h, tocava esperar, mala sort. A més era dia lliure, és a dir, tothom podia entra sense pagar, així que vaig pensar que hi hauria moltíssima gent, quina llàstima!

Quan van esser les 9h tocades em vaig dirigir a l'entrada, vaig dir que no a tots els guies que se'm van oferir (jo amb la meva guia impresa en feia prou), i vaig entrar. Del que vaig veure només en puc dir una cosa, és espectacular, i més tenint en compte que anava sol, la resta de la gent anava a pas de guia pel que jo vaig poder avançar-me i visitar bona part de les runes en completa soledat, brutal!

El Tajín, el poble del déu del tro, amb enormes piràmides, la dels nínxols amb 365 obertures una per cada dia de l'any, la piràmide del Tajín (dedicada al déu local), el Tajín Chico, i la Gran Greca, una construcció en forma d'espiral gegant, símil d'un cargol de mar. El que més em va fascinar és que en algunes zones es conservaven encara les restes de pintura blava i vermella que havien recobert, en el passat, totes les construccions de la ciutat, però també em va encantar el fet que els dos elements bàsics de decoració eren les “grecas” (Espirals), i els nínxols (forats poc profunds a les parets), completament diferent als estils mexicas, zapotecas, mayas, toltecas, tehotihuacanos, ... que havia vist fins ara.

Un cop visitat gairebé tot, em vaig asseure a dinar, però, mala idea, em vaig asseure prop d'un riu d'on vaig sortir ben pessigat pels mosquits! Ai quin cap que tinc!

Ja era migdia i havia d'anar acabant la visita així que em vaig dirigir a la sortida, vaig visitar el petit museu local, i ja va esser hora de tornar cap a Papantla a fer les compres d'útlima hora (la vainilla).

Marxant, vaig tornar a passar per tota la zona de botiguetes i allà hi vaig descobrir que la Vainilla és una planta enfiladissa molt semblant a una orquídia (si no és que és una orquídia, ara no us ho podria assegurar). Al final de la zona de botiguetes vaig agafar el bus per tornar.

Ja de nou a Papantla vaig acostar-me altre cop als mercats de l'entorn del Zócalo, vaig comprar la vainilla (em vaig decidir per un extracte natural sense sucre i amb poc alcohol etílic, un 15%, cosa que em van dir que era el millor que podia trobar després de la baina natural que com ja us he comentat no era gens barata, costava 15 pesos cada una), i després vaig tornar al Zócalo a provar una cosa que no havia menjat mai, un raspado. El raspado bàsicament és com un granissat que obtenen de rascar un bloc gegant de gel, un cop tenen el gel hi posen per sobre la salsa que un vulgui i després llet condensada, jo vaig triar, com no, salsa de vainilla. Era boníssim!!!

Amb tot això ja va esser hora de tornar, vaig agafar un altre bus ADO, i a viure 6 hores més de bus, moltes pel·lícules, i arribada al DF a les 19:00h.

Havia estat un molt bon cap de setmana!

El període intersetmanal (de dilluns a divendres vaja), va passar com totes les altres, amb una feinada de por. De fet aquesta setmana encara va esser més dura ja que un noi que està acabant el màster i que també és estudiant del meu director (l'Octavio) es va recolzar completament amb mi per seguir amb la seva investigació. Això últim però, he de dir que tampoc és una cosa del tot dolenta ja que em va fer adonar que me'n surto prou bé tenint un estudiant sota la meva direcció! Bon senyal ara que ja s'acaba el doctorat!

Acabada la setmana, el dissabte vaig tornar a anar a treballar a l'IA ja que el noi del que us he parlat marxava aquell mateix dia i encara havíem d'acabar unes cosetes. Un cop acabades aquestes cosetes, vam anar a dinar amb uns quants amics (Rut, Mauricio, Valentina) a un Norteño, unes quesadillas ben curioses (de formatge i frijoles amb llet, fetes a la planxa), uns tacos típics del nord i unes empanades norteñas, tot molt i molt bo, sobretot les empanades. Després de dinar vam tornar a treballar una mica més i ja cap a casa.

I el diumenge el vaig dedicar a anar a comprar al super, també fruit i verdura al mercat del carrer del costat de casa i finalment a visitar el Zócalo del DF, cosa que ja comença a esser tradició en les meves visites a Mèxic. Al Zócalo però em vaig adonar que MAI havia entrat al Palacio Nacional! Un dels atractius turístics de la zona!! No podia esser! Es per això que hi vaig anar directe, i, casualitat, també era gratis. Quina sort! Vaig visitar tot el palau per dins, els famosos murals de Diego Rivera, i en acabar, just sortint em vaig trobar que a l'edifici del davant hi havia una exposició de National Geographic anomenada “50 fotos que cambiaron el mundo”. Com que tampoc s'havia de pagar, vaig entrar-hi de pet. Era una exposició fantàstica, a més, en acabar la visita justament començava un concert de coral que va estar molt bé tot i que no m'hi vaig quedar fins al final ja que es feia tard.

I així es va acabar aquest segon cap de setmana.

I durant aquesta setmana, doncs han passat diverses coses, bones i dolentes. Començo per les bones: he avançat molt en la feina, estem a punt, ara sí, d'enviar el meu segon article i m'han contactat d'una revista científica per esser revisor d'un article del meu camp. D'això últim, tot i que he declinat la invitació perquè no veia gaire clar que l'article fora viable i no volia dir-li jo al pobre noi que l'havia escrit, n'extraiem que ja començo a fer-me un nom en el camp de l'estudi de braços espirals de les galàxies! Molt bona notícia!

La dolenta és que desgraciadament la mare d'una amiga de l'IA a qui aprecio moltíssim s'ha posat malalta, de veritat que espero de tot cor que es recuperi aviat i que ens puguem tornar a veure.

I després de tot això que us explico, què estic fent ara? Doncs planejant una visita a Xochimilco per aquest dissabte (també ja tota una tradició), una pujada a la Malinche per l'altre i el viatge a Guatemala que començo d'aquí a menys de 15 dies! Ah i la festa de “Fin de año” de l'IA, que tot i que aquest any té pinta que serà molt descafeïnada, ningú té massa ganes d'organitzar res, sempre és un dia ben festiu i divertit.

I, per acabar avui us vull explicar què és això del cometa ISON o “cometa del segle”.

La història comença ja fa més d'un any, quan es va descobrir un estrany objecte procedent del Núvol d'Oort (un magatzem d'objectes fets de gel i pols que envolta per complet el Sistema Solar, i que es troba molt més lluny que l'òrbita dels planetes nans de tipus “Plutó”). Aquests objectes, si per algun motiu s'apropen al Sol el seu contingut en gel es comença a evaporar convertint l'objecte en un cometa. En el cas que ens ocupa a aquest cometa se'l va batejar amb el nom de C/2012S1 o més popularment, com a cometa ISON. Molts astrònoms es van afanyar a calcular-ne l'òrbita i a predir quina seria l'evolució de la seva brillantor i molts van coincidir que podríem estar al davant del “cometa del segle” ja que semblava que brillaria moltíssim. Tot i això, com passa sempre amb els comets, cal esser molt cauts en les prediccions ja que aquests objectes són tots diferents i no coneixem en detall les característiques ni la proporció de gel versus pols, ni els tipus de materials etc de cada un, variables que poden determinar de manera clau l'evolució de la seva lluminositat. Les primeres prediccions apuntaven a un cometa que podia arribar a magnituds semblants a les de la lluna plena (és a dir, es va arribar a pensar que el veuríem fins i tot de dia), tot i això quan va apropar-se a l'òrbita de Mart ja vam poder veure que brillava molt menys de l'esperat. A partir d'aquí, de tan en tant ens va donar alguna sorpresa, petits increments sobtats de brillantor, cosa que, d'altra banda, era un símptoma que alguna cosa no funcionava, el cometa era més inestable del que s'havia pensat. El problema però vindria sobretot de la seva òrbita, el seu punt de màxima aproximació al Sol era de només una vegada el radi del mateix, és a dir, el cometa entraria a una regió on la temperatura ronda els 5000 graus, massa a prop d'un Sol, un Sol que, a més, està just en un màxim, és a dir, contínuament produeix explosions brutals alliberant moltíssima energia cap a l'espai.

I el moment clau ha arribat avui dijous 28 de novembre al migdia de Mèxic. En aquest moment el cometa arribava al periheli (màxima aproximació al Sol) i ja només les sondes com SOHO o SDO (podeu veure un vídeo si seguiu l'enllaç) que es dediquen habitualment a observar el Sol podien seguir el camí i la evolució del cometa. Desgraciadament el que ha passat és que hem pogut veure en directe com el cometa es fonia per complet en els moments previs a la seva màxima aproximació.

El que hauria pogut esser, no ha pogut esser, ens n'hem quedat amb les ganes, un cometa així passa ben poques vegades però què hi farem! I aquí s'acaba la història del cometa ISON.

Així doncs ja coneixeu la història de l'ex-cometa ISON, destinat a esdevenir el cometa del segle però finalment esborrat del mapa després de perdre l'autèntica batalla de Gel i Foc. D.E.P cometa ISON!

I així de trist pel fet que no podrem gaudir d'un espectacle tan anunciat i anhelat us deixo per avui. Continueu mirant les estrelles que potser, només potser, en algun moment de les nostres vides tornarem a trobar un cometa com aquest!  

ACTUALITZACIÓ a 19:30h del vespre!! El cometa ISON no ha mort del tot!!! Sembla que alguna coseta ha sobreviscut, ho haurem de seguir atentament! Vegeu el vídeo clicant aquí.