Méxic, epíleg

El temps, com passa el temps!

Començo avui una nova entrada, i començo recordant els anys que han passat des d'aquella primera vegada que vaig marxar de casa per anar a viure fora durant uns mesos.

Van ésser dos mesos i mig a Tenerife, l'any 2009. Va ésser una primera estada fora de casa on vaig canviar molt i on vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre a espavilar-me una mica més, també, com no, a trobar a faltar a la família i als amics, però també a fer amics nous tot respectant les diferents maneres de fer de cadascú. Va ésser una experiència curta però intensa, i vist en perspectiva, tota una prèvia del que havia de venir.

Després de l'estada vaig fer el màster on vaig conèixer la Cesca, la que seria la meva directora de tesi doctoral. En acabar de presentar la tesis de màster, i sense temps per respirar, vaig començar una nova estada lluny de casa, una estada que serviria d'inici al doctorat: la meva primera estada a Mèxic, de setembre a desembre del 2010. 

Tot i estar nerviós pel fet de viure tan lluny de casa tot sol, de seguida em vaig enamorar d'aquest país i de la seva gent. Vaig visitar tantes coses com vaig poder, arribant a conèixer molts racons que ni els locals coneixen, vaig conviure amb gent meravellosa, vaig fer grans amics i amigues i vaig viure experiències que mai hauria cregut que viuria. En acabar aquesta primera estada, vaig marxar trist, evidentment, però sabia que tornaria.

Va passar ràpidament el primer any de doctorat i ja hi tornàvem a ésser, de setembre a desembre de 2011, a Mèxic. En aquesta segona estada vaig tornar a viure molt intensament, però d'una manera diferent. El fet és que ja hi tenia amics, havia visitat moltes coses i la rutina de l'any era fàcil de recuperar. Aquesta segona visita també va ésser una visita per acabar de perdre la por, per primera vegada vaig decidir fer un viatge de "motxillero", amb la companyia de dues bones amigues de casa, l'Esther i l'Iris. També va ésser en aquesta visita en la que vaig adonar-me de com de fràgils podem ésser les persones quan vaig poder viure en carn pròpia una mala experiència amb el letal monòxid de carboni. Vaig aprendre moltes coses, un cop més, i quan va tocar marxar, ho vaig fer, altre vegada amb pena però amb la seguretat que tornaria.

També el segon any de doctorat va passar molt de pressa i, aquesta vegada, va tocar superar una prova difícil, l'estada la vaig fer de novembre a març, és a dir, passant el nadal en aquestes terres. En arribar, aquest cop, em vaig trobar que tot era molt més fàcil, els amics del DF ja els tenia fets, i les excursions van tornar a ésser habituals als caps de setmana, i és que un país tan gran és impossible de conèixer-lo mai del tot. El temps va passar i va arribar el nadal que, per dir-ho d'alguna manera, va ésser curiós, de fet encara ara no em faig a la idea d'haver-lo viscut fora de casa. I en aquest punt és on he de dir que m'imagino que tot i que va ésser dur per mi en algun moment, pels de casa segur que ho va ésser molt més. Jo, en resum, el vaig passar al sud de Mèxic, acompanyat d'unes molt bones amigues l'Eshter i la Núria, i després del cap d'any vaig continuar en solitari caminant per la Sierra Madre de Oaxaca, aquesta última, una experiència que mai, mai, oblidaré. Passat el nadal tot va tornar a anar molt de pressa fins que ja tornava a ésser hora de marxar, aquest cop però amb ganes de tornar a casa i sense tristesa, ja que altre cop tenia el convenciment que tornaria.

I va passar el tercer any de doctorat, i a l'Octubre, altre cop, tocava anar cap a Mèxic. 

Però, aquesta estada ha estat diferent, sense massa temps per fer coses, sense massa amics per acompanyar-m'hi. Els amics dels altres anys han acabat el doctorat i han marxat o bé estan massa enfeinats acabant-lo per poder acompanyar-me a les excursions que organitzo. Així doncs, els meus viatges han estat una mica més solitaris, no hem pogut anar a Xochimilco que ja era una tradició, i tampoc a pujar a cap muntanya. Les coses han canviat, nosaltres hem canviat, ja no és el Mèxic que coneixia.

Així hem arribat en aquest punt, l'últim cap de setmana al DF, l'últim abans d'emprendre 10 dies de viatge per Guatemala, i amb una sensació estranya, els meus dies a Mèxic s'esgoten, i aquests són com les últimes pedretes que queden en un rellotge de sorra, van caient, molt poc a poc, però sense parar. He viscut moltes coses bones aquí, he conegut gent que mai oblidaré, he vist coses que sempre recordaré, però, ara sí, un cop hagi marxat, ni sé, ni estic segur, ni estic convençut, de quan o ni tan sols, de si, tornaré.

Així doncs, i ara sí resumint el que ha passat aquesta última setmana, ha estat una setmana de rutina, només amb petites sorpreses com per exemple el fracàs de la visita a Xochimilco (ningú es va apuntar), o la visita a un irradiador de l'Instituto de Ciències Nucleares (un aparell que irradia amb radiació gamma procedent d'unes barres radioactives de cobalt, productes cosmètics o alimentaris eliminar-ne així tots els bacteris, aprofitant també  aquest efecte per fer ciència). A l'irradiador, vaig poder veure i fotografiar la famosa llum "Cherenkov" una llum blavosa que es produeix quan hi ha partícules d'aigua que viatgen més ràpid que la llum (més ràpid que la llum dins l'aigua, que no al buit, ja que d'altra banda seria impossible).
Ara, passarà aquest cap de setmana, un cap de setmana que hauré dedicat a treballar, a fer maletes, també  algunes compres, i a planejar el viatge a Guatemala (en part a causa d'un petit problema de sang al nas que m'ha impedit de pujar a la Malinche).
Al cap de setmana el seguiran dos dies de feina i un cop arribi dimecres, la "fiesta fin de año". Aquest cop però, com un símptoma que tot es va acabant, aquesta festa també serà molt menys elaborada, amb moltes menys sorpreses que els altres anys, solament una cantada de nadales i unes pinyates, cap col·loqui de broma, cap concurs de ball. Després de la festa, aquest període de la meva vida, Mèxic, quedarà tancat.

Així doncs, en les properes entrades us intentaré explicar com m'està anant per Guatemala. Guatemala, un somni d'infantesa fet realitat. Un somni que va començar aquella vegada, als 10-11 anys, quan vam fer-ne un treball de grup  l'Àurea, en Marc, en Joel, en Joan i jo.

Continueu mirant les estrelles, i no busqueu el cometa ISON, ara sí, és mort.