Hola a tots, us escric avui des d'Antigua Guatemala, la que va ésser, abans de tres desastrosos terratrèmols, la capital del país.
En aquesta entrada vull intentar condensar totes les vivències dels últims dies, però n'he passat tantes que de ben segur que no ho aconseguiré, així doncs, perdó per endavant per la seva extensió, espero no sigui una lectura feixuga.
Comencem doncs on ho vam deixar, a l'illa de Flores.
Havia passat ja la primera nit a l'hostal i tocava llevar-se d'hora, a les 4:30 sortia la combi cap a Tikal. Però, us preguntareu, què és Tikal? Doncs Tikal és una de les ciutats-estat maies que més poder van tenir durant l'època clàssica, una ciutat aliada amb una altra no-maia que ja hauríeu de conèixer prou bé de tantes vegades com us n'he parlat, Teotihuacan (al nord de la vall de Mèxic). Aquesta ciutat va entrar en decadència i va esser abandonada quan Teotihuacan va caure, pocs segles després la va seguir tot l'imperi maia.
Tornant al viatge, he de dir que ja a l'anada un se n'adona que aquesta no serà una visita a unes ruïnes com totes les altres (i mira que nphe visitat!), el fet és que a 30 quilòmetres de les ruïnes ja desapareixen totes les finques i totes les zones de selva tropical talada i comença una zona de selva abundant i contínua, només interrompuda per la petita carretera que ens porta a la zona arqueològica. Quan vam arribar el guia ens va donar 20 minuts abans de començar la visita, per anar al lavabo. Ens va explicar que són unes ruïnes molt extenses i que hauríem de caminar molt. El millor però éra que estaríem pràcticament sols, encara no era època turística, per tant podríem passejar per la selva en total tranquil·litat i soledat si això es el que volíem. Jo, que no vaig contractar guia, no vaig tardar a deixar-me perdre passejant per camins eternament humits i envoltat per la més densa i exuberant selva que us podeu imaginar. Amb la meva guia de paper em vaig orientar per poder arribar tan ràpid com fos possible a la piràmide número IV, la més alta i una de les que poden pujar-se. Arribat a dalt , estava sol, sota els meus peus, columnes de boira s'aixecaven d'enmig dels arbres mentre els cims de les piràmides I, I i III intentáven, orgulloses, rivalitzar-hi. Em vaig asseure i vaig començar a contemplar, en silenci, l'espectacle que es produïa sota els meus peus, els crits dels ocells, dels monos udoladors, dels insectes, un cor de vida saludava el dia a la selva.
Em van interrómpre, després d'una bona estona, uns altres turistes, era hora de baixar i seguir la visita. I aquí he de remarcar que sens dubte va esser una visita d'una zona arqueològica com cap altre, tot està cobert de selva, només algunes estructures restaurades sobressurten mentre la majoria de les altres resten com petits monticles coberts d'arbres i molses, allà, enmig de la selva, a cada pas. Vaig continuar caminant i caminant sense parar, ho volia veure tot, i crec que puc dir que després de 5 hores, ho vaig aconsegur, no sense alguna petita ferida després de patinar en diverses ocasions en els humits camins de la zona. Vam soritr de la zona arqueològica a les 13:00h, més que satisfet per la visita a aquesta meravellosa ciutat antiga.
Altre cop a Flores, vaig anar a passejar pel mercat de Santa Elena i em vaig deixar perdre pels petits carrerons de l'illa, acabant el dia passejant per la vora del llac. Vaig anar a dormir aviat, l'endemà a les 8 sortia la combi cap a Semuk Champey!
El Camí cap a Semuk Champey és llarg, primer per carretera fins a Coban (on vam fer una parada per dinar i on vaig conèixer un grup de Scouts de Coban, la unitat dels rovers, que tornava d'explorar unes coves i que després de les salutacions formals, em van regalar un foulard! Molt bona gent això dels scouts jeje), després de Coban, mig per carretera mig per camí de terra fins al Lanquín i després ... doncs després per un camí de rocs fins a l'hostal ... En aquest trajecte es passa de la selva tropical baixa a la selva nebulosa/plujosa, i això últim, mai millor dit! Com he dit el camí va ésser llarg, però sobretot la part final va ésser sonada! La combi ens va deixar al poble del Lanquin i allà ens esperava la pick-up que ens havia de portar fins a l'hostal "El zapote", el problema era que ja es feia fosc, s'havia posat a diluviar i a la furgo només hi cabien 2 persones a cobert, la resta havia d'anar a la part del darrera, seure al terra (moll) i cobrir-se amb el mateix plàstic humit que cobria les motxilles: el punt, nosaltres, érem 3. Com no, vaig oferir-me per anar a la part del darrere i va ésser tota una experiència! tres quarts d'hora botant darrera la furgo, cobert de la lona humida, passant fred, patint per les maletes, i endinsant-nos més i més a la selva! 
Quan vam arribar, ens esperava una cabanya de dos pisos amb 10 matalassos al pis de dalt, i un petit llençol per cobrir-nos. Em vaig canviar la roba humida i la vaig estendre tot esperant que s'assequés (il·lús de mi, assecar roba enmig de la selva...), en acabar me'n vaig anar a estirar en una hamaca mentre els meus veïns alemanys sopaven, jo estava destrossat i em vaig quedar veient com es feia fosc, des de l'hamaca. Un cop fosc, es van encendre els llums de l'hostal, peró no van durar, plovent intensament i de forma contínua, en un lloc tan aïllat, la llum ve i va quan vol. Just en aquest moment, quan la llum havia marxat, a les fosques, amb només la llum d'una espelma que il·luminava la taula dels alemanys vaig escriure:
"Poques coses poden ésser millors que aquests petits moments, a l'hostal "el Zapote", caient una pluja intensa, típica de la selva nebulosa on ens trobem. Ha marxat la llum i escric això a la llum d'una espelma mentre fora, les cuques de llum volten i volten sense, aparentment, un rumb fix. La fressa de la pluja, dels ocells, de les bèsties selvàtiques, m'envolcalla mentre em balancejo en una hamaca, intentant, alhora, protegir-me dels mosquits que m'assetjen indiferents a la pluja. Hem tardat 9 hores a arribar des de Flores, però ha valgut la pena, els paisatges, uff, només la pena per tanta selva tropical talada m'ha retornat a la realitat. Selva talada per subsistir, blat de moro, pastures, llenya, aquest és el destí de la selva Guatemalteca. Un cop a Lanquin hem canviat de combi, justament enmig de l'aiguat. Hem quedat xops, i la sorpresa és que érem tres i només hi havia dues places cobertes! Jo he cedit el meu lloc i m'he quedat al darrere (lona, seure, ... morir). Ara, les cuques de llum s'encenen i apaguen, i com els estels fugaços, molts cops només les pots veure de reüll."
Després d'això vam anar cap a dormir tot esperant que la pluja parés per poder anar l'endemà a veure Semuk Champey!
I va passar la nit i no va deixar de ploure, així que a mig matí vaig escriure:
"Uff, fred de nit a la selva tropical? Doncs sí! Amb aquesta pluja ...
Aquí anar a dormir aviat és habitual, es fa fosc aviat i la llum se'n va fàcilment per tant l'únic que queda és sopar i dormir.
M'he despertat aviat, abans de les 6, quan una forta pluja ha començat a repicar a la teulada de llauna. He estat fins les 9 del matí donant voltes al llit esperant que deixés de ploure, no ho ha fet. Així doncs, he decidit que ja que era aquí, havia de veure sí o sí Semuk Champey! He posat en bosses tots els papers i diners, una bossa d'escombraries enorme m'ha fet d'impermeable improvisat (a mi i a la motxilla) i vinga, a caminar, pel mig de la selva, els camps de blat de moro acabat de sembrar, les plantacions de cafè i cacau, i anar parant quan la pluja és més intensa (no sabeu el servei que fa una fulla de plàtan com a paraigües!). He creuat poblets on habiten maies de veritat i on els nens surten quasi-despullats a demanar Quetzals (monedes) o a vendre't xocolata.
Després d'una horeta de caminar sota la pluja, dins la bossa de plàstic/sauna, he arribat a un pont destartalat que creua un riu realment crescut per les pluges d'aquests dies, 15 minuts després arribo a Semuk Champey, i el primer que faig és pujar al mirador, així que a suar, i ben moll tan per dins com per fora. Ha valgut la pena però! Estic tot sol admirant unes vistes espectaculars de la selva i del pont de pedra calcària que cobreix el riu desbocat, mostrant un color turquesa-marronós."
Aquí vaig deixar d'escriure en veure'm envoltat d'una colla de turistes gringos, i vaig baixar a veure el riu de més a prop.
Aquí, abans de continuar però us vull explicar què significa "Semuk Champey". Semuk Champey és un nom maia en dialecte "q'eqxí" que és el que parla tothom de la zona i significa "on el riu s'amaga en la muntanya". Aquesta estructura es va formar en esllavissar-se part de la muntanya sobre el riu formant un pont calcari natural, amb els mil·lenis, els rierols de la muntanya van anar deixant les restes de roca que portaven dissoltes (el mateix que passa quan es formen estalagmites i estalactites a les cove) i van formar aquestes piscines naturals. Ara, les piscines es continuen alimentant de l'aigua neta dels rierols (per això sempre tenen un color més o menys turquesa) mentre el riu passa per sota, blau o marronós segons el seu cabal i les pluges. Ja sabeu doncs què és això de Semuk Champey.
Continuo doncs, com us he dit em vaig acostar al riu, a la zona on aquest desapareix sota les piscines naturals (el sumidero en diuen), i em vaig quedar allà fins que em van fer marxar pel perill que el riu cresques encara una mica més i es desbordés. Vaig continuar fins a la zona de bany on em vaig quedar una bona estona parlant amb un dels guies del parc que em va explicar que hi treballen una quinzena de persones, tots habitants dels poblats de les rodalies. M'explica que la seva llengua materna (i noto que la utilitzen sempre per parlar entre ells) és el maia q'eqxí. També m'explca que pràcticament totes les "aldeas" tenen escoles on els ensenyen a llegir i escriure en la seva llengua, i aprofita per ensenyar-me'n algunes paraules. El guia es deia Marvel, que significa Katún, un dels períodes del calendari maya. I, justament enmig de la conversa amb aquest simpàtic maia vaig sentir algú parlar una llengua que m'era més que coneguda! Uns altres catalans, aquí, en un lloc tan aïllat? Doncs sí, dos "xavas" de Barcelona, altre cop! I és que estem a tot arreu els Catalans!
En acabar de parlar, es va posar a ploure fort un altre cop, vaig esperar que parés però en veure que no ho feia, em vaig tornar a equipar i me'n vaig anar per la vora del riu cap a la sortida. De tornada va deixar de ploure i vaig poder arribar a l'hostal, dutxar-me i xerrar una bona estona amb la parella d'alemanys que em segueixen des de Flores. Es va fer fosc, i cap a dormir, aquest cop amb llum. Tot i això ens va costar una miqueta més dormir ja que es van presentar 4 japoneses que no parlaven un borrall de castellà ni d'anglès i ens van muntar el seu espectacle transformant completament l'habitació en 10 minuts, són sorprenents!
I a les 5:10 del matí, altre cop llevat, i amb la sorpresa que els alemanys, al final, també m'acompanyarien fins a Antigua, la meva propera parada! I sorpresa perquè òbviament, tornaríem a tenir el problema amb la furgoneta. Aquest cop però, ells van ésser els últims d'apuntar-se al viatge, per tant els va tocar a ells anar al darrera, tot i que jo vaig estar ben a punt de tornar-m'hi a oferir en veure que el noi feia anar-hi a la noia! I és que són ben poc cavallers aquests Alemanys!
El viatge ha tornat a esser llarg, després de diverses voltes per Coban ens hem posat en camí cap a Ciutat de Guatemala. En aquest cas el paisatge no ha estat res de l'altre món, la carretera, necessitava una altra capa d'esfalt i estava molt transitada, i a prop de Ciutat de Guatemala, unes cues immenses! Hem travessat la ciutat (ben lletja tot s'ha de dir), i hem arribat fins la bonica població d'Antigua cap a les 14.00..
Així que ja sóc a Antigua, i ja he aprofitat l'estona! Primer he anat a canviar diners, que ja n'anava faltat, després he buscat hotel (la posada Dionisio), he contractat el tour al volcà Pacaya per demà al matí (a les 6 del matí, per variar), i m'he posat a recòrrer la ciutat de dalt a baix. Primer al mirador del "Cerro de la Cruz" des d'on es veu la petita ciutat enmig dels majestuosos volcans "Agua", "Acatenango" i una mica més lluny "Fuego" els tres de més de 3500 metres (Antigua esta a 1500), tot i que ben tapats pels núvols avui, i després m'he recorregut tota la ciutat, tots els convents i esglésies en runes (pels terratrèmols del segle XVIII, els mateixos que van fer que s'abandonés la ciutat i es fundés la nova capital a Ciutat de Guatemala), el parc central, la catedral, ... tot molt bonic però molt molt turístic!
I aquí estic, a punt per la caminadeta de demà.
Doncs res, després d'aquest rotllo aquí us deixo doncs. Fins la propera!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada