Hola de nou, ja ha passat la major part del meu viatge per Guatemala i ja penso que hi he de tornar!
Avui aprofitaré per explicar-vos com han anat els dies que he passat a Antigua, al Lago Atitlan i a Quetzaltenango (conegut també com Xela).
Per començar, i enllaçant amb l'entrada anterior, Antigua.
Com us vaig dir, havia arribat a Antigua i ja tenia reservada l'excursió al volcà Pacaya. El que no us havia dit encara és que patia una mica, i de què patia? Doncs patia pel temps. I per què patia pel temps? Doncs perquè tot i estar a "l'estiu guatemaltec", o estació seca, un inusualment fort front fred havia portat núvols i vent a tota la regió, i aquestes no són les millors condicions per pujar a un volcà de 2500 metres. Tot i això, em vaig llevar puntualment, vaig esmorzar i vaig sortir al carrer a esperar la combi. I allà, altre cop, em vaig trobar als meus famosos amics Alemanys! M'estaran perseguint? jeje. Tot i això va resultar que va arribar una primera combi, i estranyament aquella resultava no ésser la meva però sí la seva. Així doncs, l'excursió no la faríem junts. Un cop van haver marxat, em vaig quedar sol enmig del carrer esperant el meu transport. I vaig esperar i esperar, van passar les 6:15, després les 6:30 i jo ja em pensava que m'havien deixat. Finalment però va arribar una combi plena a vessar i va resultar que aquesta sí, era la meva, arribava 45 minuts tard perquè primer havia passat a recollir la gent altres hotels. Així doncs, quan ja eren gairebé les 7 ens vam dirigir cap al volcà Pacaya. I aquí la meva temença es va fer realitat quan va començar a ploure lleugerament i quan vam veure que tots els volcans, incloent el Pacaya, estaven coberts d'una densa boira.
Tot i això vam continuar pujant amb la combi cap al punt d'inici de la ruta. Vam recollir el guia a mig camí (un local d'algun dels poblets disseminats sota el volcà), i vam pujar fins on començava l'excursió. Aleshores, en arribar i baixar de la combi vam descobrir que érem un grup ben divers. De tot el grup jo era l'únic que parlava bé el castellà i l'anglès, la resta només parlaven anglès, i, en el cas del guia, només castellà. Així doncs, el guia em va convertir en el traductor oficial per aquell grup de 2 gringos, 7 daneses, 2 suissos, un austríac i un català (jo). Vam començar l'ascens, seguits per uns nens ben eixerits muntats a cavall i esperant la seva presa (és a dir, algú que rebentat de tan caminar volgués acabar d'arribar a dalt muntat a caball, tot per uns no gens despreciables 100 QZL). La pujada, per mi, no va ésser gens dura, més o menys una hora i mitja, l'únic que empipava realment era el vent gèlid i la boira pixanera, així com el fet de no poder gaudir en absolut de les vistes de ciutat de Guatemala o dels altres volcans. Finalment vam arribar a un collet (allà vam poder veure que dues noies daneses ja havien caigut a la temptació d'anar a cavall) que es troba entre els dos pics del Pacaya, el cerro Chino i el cerro Grande (el chino és un d'extingit, el grande és el que està en erupció), i aquí el guia (i després jo) ens va fer una breu descripció de la situació del volcà:
Tot i això vam continuar pujant amb la combi cap al punt d'inici de la ruta. Vam recollir el guia a mig camí (un local d'algun dels poblets disseminats sota el volcà), i vam pujar fins on començava l'excursió. Aleshores, en arribar i baixar de la combi vam descobrir que érem un grup ben divers. De tot el grup jo era l'únic que parlava bé el castellà i l'anglès, la resta només parlaven anglès, i, en el cas del guia, només castellà. Així doncs, el guia em va convertir en el traductor oficial per aquell grup de 2 gringos, 7 daneses, 2 suissos, un austríac i un català (jo). Vam començar l'ascens, seguits per uns nens ben eixerits muntats a cavall i esperant la seva presa (és a dir, algú que rebentat de tan caminar volgués acabar d'arribar a dalt muntat a caball, tot per uns no gens despreciables 100 QZL). La pujada, per mi, no va ésser gens dura, més o menys una hora i mitja, l'únic que empipava realment era el vent gèlid i la boira pixanera, així com el fet de no poder gaudir en absolut de les vistes de ciutat de Guatemala o dels altres volcans. Finalment vam arribar a un collet (allà vam poder veure que dues noies daneses ja havien caigut a la temptació d'anar a cavall) que es troba entre els dos pics del Pacaya, el cerro Chino i el cerro Grande (el chino és un d'extingit, el grande és el que està en erupció), i aquí el guia (i després jo) ens va fer una breu descripció de la situació del volcà:
El Pacaya és un volcà actiu. La seva última gran erupció en relació a fluxos de lava perillosos pels pobles veïns va passar als anys 50. L'any 2010 va emetre grans fluxos de cendra i petits rius de lava. Finalment, aquesta primavera i estiu ha estat emetent petits fluxos de lava i ha passat a una fase d'erupcions silencioses, és a dir, sense previ avís llança a l'aire pedra fosa i gasos tòxics. És justament per aquest últim punt que no es permet anar més a prop del volcà que el lloc on ens trobàvem, el coll entre el cerro Chino i el Grande.
El guia, però, es va compadir de nosaltres i de que no haguéssim pogut veure res, i sota pena de perdre el carnet de guia (amb la boira ni els vigilants havien pujat al volcà, pel que s'ho podia permetre) ens va dur fins a la zona del forn, just el lloc on aquest estiu van arribar els fluxos de lava, allà, vam coure uns "bombones", el que nosaltres en diem "nubes", a l'escalfor del volcà i vam poder tocar la roca encara calenta dels últims fluxos de lava. Ens vam fer les fotos de rigor, i cap avall! I mentre baixàvem, un regal de la natura, es va obrir mínimament el cel i davant nostre es van elevar majestuosos el volcà "Agua", "Fuego" (també actiu), i, al fons, "Acatenango", els volcans que es troben entorn a Antigua, descoberts de núvols i vistos des de l'altre costat. Vam arribar a baix, vam donar propina al guia, i cap Antigua altre cop.
I ja altre cop a la ciutat, vaig tornar a pujar al cerro de la cruz a provar sort amb els volcans, però, com no, a aquest costat i a favor del vent, els volcans estaven altre cop coberts de núvols, i pel que vaig sentir, portaven així una setmana, des de l'arribada del front fred, mala sort!
Baix baixar, em vaig passejar pel mercat de "La merced" plena d'acolorides teles típiques, i després vaig anar cap al mercat municipal, on em vaig deixar perdre per les mil i una paradetes que hi ha, des de la zona més turística a la zona totalment popular on els pagesos de les rodalies porten a vendre els seus productes. Vaig aprofitar per buscar desesperadament una cosa que m'havien dit que només podria trobar al mercat, uns "Chuchos" o "chuchitos", que venen a ser uns tamals a l'estil guatemaltec. Els vaig trobar per 3 quetzales, molt bé de preu, vaig comprar fruita i cap a dinar! La sorpresa del dinar és que dins del chuchito hi vaig trobar un troç de carn ben petit amb un ós ben gros, i un chile habanero sencer! Sempre més em preguntaré si aquella dona em volia matar ... Després de dinar vaig passar pel mercat d'artesania on vaig regatejar ferotgement per aconseguir alguns petits records, i després vaig anar decidit a intentar complir un encàrrec que m'havia fet una amiga que havia estat per aquí l'any anterior, la Nuria. Tot i això, no el vaig poder complir, la botiga que em deia era tancada justament aquest dia, no tinc ni idea de perquè! Em sap greu Nuri!!
Decebut, vaig vagarejar per la ciutat, per acabar al parque central, on vaig planejar el viatge de l'endemà al lago atitlàn. Ja tard, vaig anar a donar una altra volta per la ciutat i em vaig adonar de dues coses, primera, que els carrers són tots com l'antic carrer Taixeda, és a dir, haurem de fer venir en Ramón del Piquers a repicar-los les pedres! Segona, que els cables elèctrics, cosa que també havia vist a la selva, estan plens d'unes plantes aèries, plantes que estan acostumades a créixer a llocs elevats (normalment arbres més grans enmig de la selva, però a falta d'arbres, bons son cables elèctrics). Per acabar la volta vaig passar pel museu de la xocolata on vaig provar té de cacau (boníssim), les llavors de cacau, que ja havia provat a Oaxaca, i xocolata acabada de fer. Tot, una delícia. Per acabar la volteta, vaig passar per una paradeta on vaig comprar dulces de leche i cocadas Guatemalteques (no tenen res a veure amb les Mexicanes, les cocadas, millors de Mèxic, les de Guate no tenen coco, ... el dulce de leche millor el de Guate, està fet de llet condensada), i cap a l'hotel a fer el sopar i dormir, que l'endemà tornava a tocar llevar-se a les 6 del matí aquest cop per anar al Lago Atitlàn!
I de bon matí, cap a buscar el bus. Tot i això, sort en vaig tenir d'una bona dona d'una fleca que em va avisar que havien canviat de lloc la parada, que sinó... I en aquest moment, per primera vegada en el viatge (i no seria ni molt menys l'última), em topava amb els famosos "Chicken Bus", uns divertits autocars americans (els típics grocs de les pel·lícules), tunejats i que ara serveixen d'autobusos públics a un preu molt econòmic.
Tot i que de manera no molt còmode, i després de 5 hores, arribava al llac Atitlàn. I quines vistes ja des del poblet de Sololà! Brutal, el llac amb els tres grans volcans de fons!
Just arribar a Panajachel, el poble més gran dels molts que hi ha entorn al llac, vaig veure clar el perquè se'l mal anomena "Gringotenango", està pleníssim de turistes, no obstant, només has d'allunyar-te una mica dels carrers principals o de la zona del llac per gaudir de l'ambient de poble. Tenia poc temps per gaudir del llac així que em vaig instal·lar ràpidament a l'hostal (Posada Tomy), i me'n vaig anar al moll de les llanxes que marxaven cap al poblet de San Pedro, creuant tot el llac. La llanxa havia de sortir a les 13:00 però vam sortir mitja hora tard ja que es va esperar a emplenar (si no hi havien com a mínim 10 persones, el capità no dona l'ordre de sortir).
Vam creuar ell llac en una mitja hora i en aquest temps, durant el recorregut, algú va comentar que el llac no ha deixat de pujar de nivell en els últims anys, de fet és cert que es poden veure moltes cases mig submergides als ports dels pobles. No està clar si això passa perquè encara s'està emplenant, és a dir que des que es va formar (quan la caldera d'un antic i enorme volcà va col·lapsar), encara no s'ha omplert del tot.
Vam arribar a San Pedro, i quina diferencia! Aquest sí que era un poble de veritat, amb els seus carrerons on només hi havia la gent del poble i amb un ambient ben tranquil sense restaurants, bars, botiguetes de records, ...només el carrer principal que uneix els dos molls és una mica més turístic. Jo, el primer que vaig fer va ésser anar a buscar el camí de pujada al volcà San Pedro (just sobre del poble), per tenir bones vistes del llac i del poblet. En baixar vaig anar a parar a la zona que toca el llac tot creuant horts amb plantes de cafè, alvocats, plàtans, ... i allà em vaig endur una sorpresa que només esperava de San Marcos, que és un altre poblet de l'entorn al llac. D'aquesta sorpresa n'he de fer una reflexió, ja que no és una sorpresa agradable sinó una cosa que realment em molesta, i que, alhora, potser farà que algú dels que em llegeixi no hi estigui d'acord o fins i tot que s'enfadi:
El tema és sobre tota aquesta fornada de gent "neohippie" occidental que s'estén per tot arreu com una plaga. I no és que em molesti que s'estenguin per tots els hostals que tenen un ambient mínimament agradable, cosa que no em faria ni fred ni calor, sinó que han començat a instal·lar-se als pobles i a a competir amb els comerciants locals venent coses semblants, també a penjar paperots pels poblets anunciant les seves neohippie flower power parties, etc etc. I jo penso: que no els els vam fer prou mal a aquesta gent en el passat? Ara a més els hem de fotre els negocis? No ho entenc, justament aquesta gent que en principi són els que més a prop estan de la natura i de comprendre la vida local, es dediquen a destruir-la! O simplement intenten convertir-le (vegeu en què s'ha convertit el poblet de San Marcos!), són com una nova religió, amb els mateixos perills i les mateixes amenaces que la resta.
Després d'indignar-me així i de decidir no visitar San Marcos, vaig pujar altre cop als carrers més elevats, de vida més tradicional, i em vaig asseure en una vorera. De cop i volta, mentre escrivia, una bona experiència, una nena local em va cridar, una nena d'uns 4 anys, la Olguita, i em va començar a interrogar sobre si m'agradaven o no tota mena de coses, algunes més inversemblants que d'altres. Vam cantar junts, vam riure, vam xerrar, en definitiva, vam passar una bona estona. Després d'això ja tocava tornar a agafar la llanxa i tornar a Pana.
A Pana altre cop, vaig aprofitar per anar al mercat, a la plaça principal i a veure l'església, i tornant, altre cop, sorpresa! Un senyor em va cridar de lluny, se'm va apropar i em va fer la salutació scout, era un formador de "scouters", molt simpàtic, que em va explicar com pujar al volcà Santa Maria quan anés a Quetzaltenango l'endemà. I és que és ben fàcil fer amics portant penjat el foulard!
S'acabava el dia i vaig anar a la vora del llac. El sol es ponia darrere del volcà San Pedro i mentrestant jo reflexionava i sentia pena de no poder quedar-me més temps en aquest lloc meravellós que és el llac Atitlàn. Era fosc i vaig posar-me en camí per tornar a l'hostal, tot i això, pel camí no vaig desaprofitar l'oportunitat de comprar un gelat "sombrilla" com m'havia recomanat la Núri. Vaig escollir el d'alvocat banyat de xocolata blanca, boníssim!
Arribava el meu penúltim dia a Guate i tocava anar cap a Quetzaltenango (Xela). Abans, però, vaig decidir anar a fer una última visita al llac Atitlan. Allà, un cop més i amb gran desconcert, no dirieu mai qui m'hi vaig trobar! Als Alemanys!!!! No pot ésser!! Segur que em persegueixen! jeje. Vam xerrar una estona, i aquest cop sí, ens vam intercanviar els e-mails i ens vam acomiadar, possiblement, ara sí, per última vegada.
Tot va anar bé, vaig arribar a l'entrada de Xela, vaig canviar de bus a un altre que em va dur a una rotonda de més endavant, allà vaig agafar un microbús que em va dur a la zona "la democracia", i d'allà vaig agafar un altre bus que em va portar fins a Llanos del Pinal, el punt de partida per pujar al volcà. Eren les 3 de la tarda, tenia poc temps i volia arribar fins al mirador del Santiaguito, així que em vaig posar a caminar de seguida, em vaig trobar molta i molta gent de baixada, a aquella hora es veu que no és massa aconsellable començar a pujar, i menys en un dia en el que la boira és intensa als cims, tot i això, jo, endavant. Fins i tot una local que baixava es va encomanar a Déu per mi perquè no em passés res ... curiós com a mínim ... Vaig pujar i pujar i al final vaig arribar al mirador, i què es veia? RES!! Quina mala sort amb el temps! En aquest viatge només m'ha perdonat a Tikal i al llac Atitlàn. Tot i això la sorpresa va ésser quan, just en el moment que volia tornar, vaig sentir un fort rugit. Era el volcà, el Santiaguito, i quin rugit més estrany! Vaig esperar a comprovar si el que deien era cert, i efectivament, cada 20 minuts el volcà rugeix (i deixa anar una bafarada de vapor i cendre, cosa que óbviament no vaig poder veure). Després del segon rugit vaig pensar que ja era tard i vaig començar a baixar (m'havia arriscat ja una mica pujant sol, no calia arriscar-se més). En baixar però em vaig anar adonant que el perill no hi és tan gran, de fet el paisatge és realment molt semblant al que probablement veuria un a la Vall fa 50 anys, gent tornant dels camps amb les seves mules i cavalls, camps a les vores dels camins, un ambient molt tranquil ... i és que també em va fer pensar en la zona més tranquil·la de Mèxic, la sierra madre de Oaxaca a on vaig estar caminant l'any passat. Després d'una bona estona de baixada vaig arribar a Llanos del Pinal on molts nens sortits de qui sap on em van començar a preguntar coses i a envoltar-me cridant i jugant, molt divertit tot plegat, la veritat, quin poblet més adorable! I a més vaig tenir moltíssima sort! Vaig arribar just a temps per agafar l'últim bus cap a Xela! Uff, no sé què hauria fet si l'hagués perdut!
I aquí estic, amb una pena enorme perquè demà ja vaig cap a la frontera! Que bonica és Guatemala!
Fins la propera! Continueu mirant les estrelles en aquestes ja, nits d'hivern. Ah i no feu com jo, que fins avui no he sabut que la missió Gaia (clau pel meu futur professional) es va llançar amb èxit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada