Una tornada de malson

Hola de nou, avui arriba la meva última entrada sobre aquesta estada a Mèxic i Guatemala.

I, per acabar, he de fer servir aquesta entrada per explicar-vos breument la tonada de Quetzaltenango (Xela) a Barcelona, i és que val la pena ja que ha estat una tonada d'infart!

L'última vegada que vaig escriure el blog us vaig deixar just en el moment en que em dirigia a l'hostal de Xela a dutxar-me i dormir. Simplement, sobre aquesta part de Xela voldria afegir una petita experiència ben agradable. A Guatemala les “posadas”, tradició que també existeix a Mèxic i a molts d'altres països de llatinoamèrica, comencen el 16 de desembre i es van intensificant a mesura que arriba el nadal. A Guate, a més, mantenen el sentit més tradicional d'aquesta celebració. Això us ho explico perquè en tornar cap a l'hostal vaig sentir molt d'enrenou, i en seguir d'on provenia (em pensava que era una manifestació ...) em vaig trobar un grup de gent amb fanalets fets a mà i tocant a les portes de les cases, cantant nadales i esperant, suposo, que els deixessin entrar i els oferissin algun refrigeri. Pel que em van comentar una mica més tard resulta que cada barri/carrer organitza el seu grup de “posada” i aquests passen per totes les cases a desitjar el bon nadal i esperar que els ofereixin alguna cosa per beure/menjar.

Després de gaudir una mica d'aquesta tradició ja me'n vaig anar a dormir. Vaig posar el despertador a punt perquè sonés a les 5 del matí ja que de bon matí havia d'travessar a peu mitja ciutat fins a la terminal “Minerva”, que és d'on surten la majoria d'autobusos de segona classe (Chicken bus) de Xela.

Va sonar el despertador, i vinga, amb la motxilla a l'esquena a travessar una ciutat fantasmal, sense pràcticament ningú als carrers i amb aquesta falta de llum que caracteritza totes les poblacions de llatinoamèrica. Vaig travessar un mercat de la terminal incòmodament fosc i vaig arribar, per fi i sense cap problema, al lloc on s'agafen els autobusos. Em vaig prendre una xocolata calenta (de cacau de la zona, mmm), i vaig agafar el primer bus, Xela-San Marcos. El viatge va anar prou bé, altre cop fent amistat amb la gent asseguda al meu entorn (excepte amb un grup d'uns 15 gringos, molt poc respectuosos amb la gent i, com sempre imposant la seva manera de fer). A San Marcos, vam transbordar a un altre autobús, San Marcos- Malacatán, i vam passar del fred (a San Marcos feia un parell de dies que havien, fins i tot, vist nevar, cosa completament excepcional), a la calor del tròpic, i això perquè vam passar dels prop de 2000 metres d'alçada de la població de San Marcos (punt de partida per els excursionistes que pugen al volcà Tajumulco), als pràcticament 0 de Malacatán (costa del Pacífic). El camí va resultar altre cop prou tranquil, només vam tenir el petit ensurt que els frens de l'autobús es van encendre (literalment) a mig camí (cosa que pel que es veu és habitual degut a que la baixada és llarga i continuada), apagats els frens, vam continuar. En arribar a Malacatán vaig agafar una combi fins a “Frontera el Carmen”, tot després d'esmorzar una bosseta de mango verd amb chile i limón (salsa que em vaig vessar completament sobre dels pantalons en un dels salts que fa la carretera ...). I arribant a El Carmen, amb aquesta combi ja vaig tenir la primera mala experiència deguda a la meva pinta de turista, em van cobrar el doble que a la resta, cosa que vaig saber més tard. Una altra experiència no massa agradable va ésser trobar-me com just baixar a “El Carmen” se'm tiraven a sobre un munt de nens demanant diners mentre homes adults em volien cobrar per portar-me a migració, i d'altra gent de totes les edats em demanava si volia canviar quetzales per pesos, ... Tot i això, per mi, en aquell moment, el més important, deixant de banda la sensació d'inseguretat que hi havia en aquesta frontera, era veure què passaria amb el tema de no tenir el passaport sellat. El que va passar és que just en el moment de posar-me a fer cua vaig veure un cartell que deia que multaven amb 200 quetzales (20 euros) els que havien entrat irregularment a Guatemala, uff, seria el meu cas? Amb aquest dubte rondant-me pel cap, i per si de cas vaig colar-me cap a l'altre costat de la frontera i vaig anar directe a migració mexicana. Tot i això, les coses mi són tan fàcils i, de fet, no em va servir de res, allà també em van exigir el segell de migració de Guate per poder entrar a Mèxic,  alhora em van advertir vigilés a aquell costat de la frontera. Jo, els vaig donar les gràcies tot fent-me el suec i dient que no havia vist la migració de Guate ... Just després vaig tornar a l'altra banda de la frontera, vaig arribar a migració i em vaig intentar inventar una excusa pel fet de no tenir el passaport segellat, no va colar i en conseqüència em van exigir pagar la multa. Com que no portava tants quetzales a sobre, vaig haver d'estar una bona estona buscant la millor oferta per tal que em canviessin pesos mexicans (que sí que tenia) per quetzales, i quina mala estona! Vaig haver d'estar pendent tota l'estona que els nens no em posessin les mans a les butxaques per robar-me la cartera o el que fos que hi portés! Al final, un mexicà es va compadir de mi i em va canviar els pesos per quetzales al valor real de mercat. Vaig pagar la multa, i llavors casualment vaig descobrir que els de migració, eren la majoria seguidors del Real Madrid excepte un que era del Barça. Aquesta anècdota ens va donar un tema de conversa  i va trencar el gel,  tot i això no em van pas retira la multa. Per acabar el torment de la frontera, vaig passar migració Mexicana sense cap problema, i vaig anar a buscar una combi que em portés cap a Tapachula.

Ja a Tapachula, vaig anar fins al mercat per veure, amb gran desconcert (tot i que ja 'havia advertit la Núria) que als 30 graus a la ombra de Tapachula, havien posat una pista de gel al mig del Zócalo! Completament incomprensible! Refet de l'esglai, vaig anar a comprar alguns records, a beure un “batido” al que puc dir sense cap dubte que és el lloc de Mèxic on els fan millor (i on ja vaig anar l'any passat amb la Nuri i l'Esther), i finalment em vaig dirigir cap a la terminal ADO a buscar el meu últim bus.

El bus va sortir puntualment, ara bé, després de tots els controls de migració que ens van fer passar (i ara fins i tot n'hi ha un de duana en el que fan baixar a tothom del bus a fer passar les maletes com en un control d'aeroport), i també després que el conductor va destrossar un dels retrovisors del bus i en lloc de canviar-nos de bus el que van fer va ésser passar-se dues hores canviant-lo pel d'un altre autocar, enlloc de 18 hores en van ésser 21 per arribar al DF. Així que amb tot això, arribava al DF i ja tenia tots els plans trastocats, havia de comprar records, anar a dinar amb el meu assessor (l'Octavio) que m'havia dit que em convidava, com a comiat, fer les maletes i anar cap a l'aeroport, tot en només 3 hores. Impossible!

Tot i això, una altra cosa inesperada va passar, quan ja era a l'IA, vaig veure que tenia un e-mail d'AirFrance, el vol s'endarreria de les 20:30 a les 23:59! I l'escala que havia de fer ja no seria, per tant, la planejada inicialment, ara en seria una altra a París, així que tampoc arribaria a temps a Barcelona per fer tots els plans que tenia pensats (passar per la facultat, sopar de nadal amb amics que fa anys que no veig etc etc). Aquest últim fet però em va donar el temps suficient per refer tots els plans, fer les maletes, anar a dinar amb l'Octavio i la seva xicota a un lloc de menjar tradicional del nord-oest mexicà (costa del pacífic) basat en gambes i productes del mar, tot boníssim, i acabar anant a comprar tots els records que em faltaven al mercat de Coyoacan, on, sorprenentment, nevava (he d'aclarir que es tractava de canons de neu instal·lats per fer ambient de nadal ...). Així doncs, per fi, vaig arribar a l'aeroport del DF (hi vaig anar en metro, ufff), a les 20:30h, i sorpresa! No, per favor, una altra sorpresa no! Tornaven a endarrerir el vol, ara a la 1:45 del matí, i la connexió a París seria beeen ajustada! Aquest cop, ja una mica molest vaig protestar i això em va servir per tal que em paguessin el sopar, tot un detall (jo vaig menjar una amanida de fruites i un pastís de guayava, he de dir que entre el dinar i aquest sopar, estava a punt de rebentar!).

Finalment, el viatge transatlàntic ha passat prou ràpid, hem arribat a París 30 minuts abans del previst, hem pogut fer la connexió sense problemes i aquí estic, a París esperant el vol de tornada a BCN, que per variar, s'ha tornat a endarrerir! Espero que ara sí, després de gairebé tres dies de viatge, ja no passi res més!

Quina tornada més accidentada!

I aquí, amics meus, deixo aquesta última entrada. Ara bé, només, a tall de resum, dir que Guatemala i Mèxic són dos països que valen molt molt la pena, tan la seva gent com les meravelles que hom hi pot contemplar, de veritat que recomano a tothom de visitar-los. Ah i si teniu algún dubte al respecte, contacteu amb mi i us ho explico tot fent un cafè!

Afegeixo que per acabar aquesta sèrie d'entrades intentaré fer un resum ben breu explicant exactament el que he gastat de diners en el viatge a Guate, perquè us en feu una idea!

Una abraçada ben gran a tothom, moltes gracies per seguir-me en aquest viatge i fins la propera (que tot i que sí que probablement és la última entrada sobre Guate o Mèxic, no crec que sigui la última!).

Continueu mirant les estrelles!