Hola de nou, continuo avui amb el viatge a Jordània. Si us heu llegit l’entra anterior a hores d’ara ja en quin context es va gestar, i probablement entendreu que inicialment no hi hagués massa “bon rotllo” entre els 4 que ens disposàvem a passar 5 dies junts. Tot i això, ja us avanço que tot el “mal rotllo” es va superar ràpidament després de les primeres hores.
El viatge va començar a les 5:30h del matí a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Allà ens vam trobar (una hora abans de la sortida del bus), la Mahua (noia índia), la Maëva (noia francesa), en Soumangsou (noi indi), i jo. I el bus va sortir ben puntual a les 6:40h. Us preguntareu perquè vam anar tan d’hora a l’estació de busos oi? Doncs bàsicament perquè ens havien dit que el bus possiblement estigués ple ja que molta gent tornava cap a casa després de les vacances jueves i que si no arribàvem d’hora no trobaríem lloc. Res més lluny d’això, el bus anava pràcticament buit. Així doncs ben còmodes (o tan còmodes com es pot estar en un bus), cadascú amb 2 seients, vam emprendre el viatge de 5 hores fins a Eilat. El bus va fer una petita parada que vam aprofitar per fer un cafetò, i després, cap avall. I quan estàvem a punt d’arribar, una ràpida mirada al google maps ens va fer decidir a no baixar a Eilat sinó una parada abans, a Eilot, que es troba a 10 minuts caminant del pas fronterer d’Aqaba. La veritat és que les guies de viatges no ho mencionen però aquesta és una molt bona opció per evitar pagar un taxi (que sempre és molt car en aquesta zona tan turística).
Ja al pas fronterer, un xic preocupats per com de dur podia esser creuar la frontera, vam començar a passar els diferents controls. Primer, al costat israelià, una noia va revisar-nos el passaport. Després d’això vam passar per la zona de pagaments, per pagar la taxa de sortida d’Israel, ni més ni menys que 100 shekels + 5 de taxes (és a dir la taxa de sortida té també una altra taxa de 5 shekels, la veritat és que no ho entenc massa bé això que hi hagi una taxa d’una taxa… una manera més de fer calers vaja …). La veritat és que a tots ens va sorprendre l’haver de pagar aquesta taxa de 25 euros ja que crèiem que tot això estava incós en la “Jordan Pass”, el tiquet + visa que vam comprar per internet (vegeu l’entrada anterior), però sembla que no és així. Després de pagar vam passar per una altra revisió de passaport on ens van donar el targetó de sortida d’Israel (recordeu que israel no posa marques al passaport ja que hi ha països que no et permeten l’entrada si veuen que has estat a israel) i després cap als raigs-X. Abans però d’aribar a la caseta dels raigs-X el camí ens feia passar, sense cap altra opció, per dins unes botigues de “Dutty free”, com en un aeroport vaja. Finalment, un cop passats els raigs-X, un altre control de passaport i ja erem a terra de ningú, una regió de 100 metres que s’ha de fer caminant i que no pertany a cap dels dos països. 
I així vam arribar als controls jordans. Com a benvinguda un cartell que havia perdut lletres i enlloc de posar “Welcome to Jordan” posava “el ome to Jordan”, un tast del que ens esperava. El control fronterer jordà …, què més us en podria a part que era literalment, i perdoneu per l’expressió, “can pixa”. Primer als raigs-X en dir-los als guardes que era de Barcelona em van dir que passés, que cap problema (passa passa amic em van dir …), i és que a Jordània, com a Israel, molta gent segueix la lliga espanyola, tot i que també he de dir que els Jordans, a diferència dels Israelians, són majoritàriament del Madrid. En el segon control van revisar-nos la “jordan pass”, també sense massa interès. Finalment al control de passaport, després de fer-me la broma de no deixar-me entrar perquè era de Barcelona (el controlador era fan del Madrid), vam arribar a la última part, on vam canviar alguns shekels per dínars jordans. 
A l’últim control vam aprofitar per demanar informació al guarda sobre la manera d’arribar a Aqaba on llogaríem el cotxe, i vam tenir sort de fer-ho! El cas és que només d’entrar a Jordània hi ha uns panells informatius sobre el preu dels taxis fins a diferents destinacions, el problema és que no posa si és per persona o pel taxi sencer. Importantíssim que us recordi ara que Jordània és un país odiós pel que fa al tema d’estafar als turistes, has d’estar sempre atent a absolutament tot, sempre intenten cobrar-te 4 o 10 vegades més, sense cap mania, absolutament per tot, i a vegades fins i tot s’enfaden quan no els vols pagar de més, segons ells “tu ja tens diners per pagar el preu que et demanen” sigui just o no… I justament això ens va passar ja només d’arribar, al primer taxi. Com us he dit ja havíem passat tots els controls i ja érem dins de territori Jordà, allà no hi ha altra opció que agafar un taxi fins la ciutat d’Aqaba on allà sí pots agafar un bus o llogar un cotxe. Vam acostar-nos a la zona de taxis i el primer que ens van dir és que ens volien cobrar 10 dínars jordans per persona! Sort en vam tenir que el senyor de seguretat ens havia dit que aquells 10 dínars que figuraven a les plaques de preus eren per taxi. Així doncs, quan van veure que els havíem pillat van canviar d’estratègia, ens van sortir amb la historia que no hi havia cap més opció que ells i que la única opció que teníem era pagar-los el que ens demanaven. Això per descomptat era mentida, i la veritat és que a aquestes alçades ja no ens crèiem res, per tant els vam dir que no pagaríem ni un dínar més que el que indicaven els panells, que en tot cas ja esperaríem un altre taxi. Així doncs, quan van veure que això tampoc funcionava van acceptar el tracte i ens van dur al centre.
Per fi, ja al centre d’Aqaba, vam donar una volta pel mercat tot preguntant on podíem trobar l’empresa de lloguer de cotxes “Dollar”. Sorprenentment, a diferència d’alters països, aquí son molt bons donant indicacions i de fet ho vam trobar de seguida. Ja a l’empresa de lloguer, la primera impressió no va esser massa bona, de fet ens vam quedar un xic espantats, i és que resulta que estaven de reformes. Tota la oficina estava de potes enlaire, i per acabar-ho d’adobar després de donar-los el nostre nom i el número de reserva ens van dir que que no en tenien constància … van estar fent unes trucades i resulta que tampoc s’havia confirmat el canvi en el lloguer per un dia menys (si heu llegit l’entrada anterior sabreu el perquè vam canviar la reserva per un dia menys). Sobre el canvi en la reserva la culpa no va esser de la companyia de lloguer sinó de la Maeva que no va comprovar l’email de confirmació tal i com li vaig dir, però vaja, què hi farem! Un cop desfet l’embolic inicial, un altre problema, el tema de contractar per un segon conductor, i és que tot i que ja ho havíem pagat ells deien que no … vaja vam estar discutint mitja hora fins arribar a un acord, que teníem raó nosaltres. Després d’això ens van portar al cotxe, que tampoc era el que havíem llogat (n’haviem llogat un de més alt per poder anar pel desert, i aquest era un turisme com tots els altres). Pel que fa a la gasolina, ens van entregar el cotxe amb només un quart del dipòsit, típic d’aquestes empreses de baix cost àrabs. Després d’una hora discutint, negociant i firmant documents, finalment, i ja havent-nos fet amics amb el jefe, ens van permetre endur-nos el cotxe, i a més, que jo, sense el permís internacional de conduir fos el segon conductor (ara realment crec que es pot conduir sense problema amb qualsevol permís en aquest país, no es miren absolutament res, o sigui que si hi voleu anar ja ho sabeu, cap problema amb el permís de conduir, no fa falta l’internacional). A partir d’aquest moment jo vaig assumir el paper de conductor i acabaria conduint tots els dies de la visita.
Ja era migdia quan vam deixar el lloc de l’empresa de lloguer i, tot i algunes primeres dificultats per adaptar-me al canvi de marxes semi-automàtic, ens vam dirigir ràpidament a visitar la zona antiga d’Aqba i després, a la platja.
Pel que fa a la zona antiga no vam poder veure massa res ja que el castell i la zona arqueològica estan tancats per “reformes”, i sembla que fa mooooolt temps que ho estan …, així doncs bàsicament l’únic important que vam poder veure de la ciutat d’Aqaba és la bandera enorme que tenen allà enmig, que pel que diuen és la més gran del món i que es pot veure des de 4 Països: Jordània, Israel, Aràbia Saudí i Egipte (mireu el mapa i veureu que Aqaba està en n punt estratègic a la riba del mar roig). Vam deixar la ciutat i ens vam dirigir a la platja. I per què tant interès a anar a la platja quan sabeu perfectament que a mi no m’agrada gens? Doncs perquè sembla esser que el mar roig és un dels llocs més rics en coralls, i la Maëva ho volia comprovar. Després de voltar una estona per trobar el millor lloc per veure coralls (en diuen els jardins japonesos), vam aparcar just al costat de la carretera (ni idea de si es podia o no, per tant vam estar tota la estona amb un ull posat al cotxe) i vam baixar a la platja. Jo i la noia índia ens vam asseure en una ombra mentre el noi indi i la Maeva se’n van anar al mar a fer una mica de “snorkel”. Hi van estar una bona estona. Mentrestant nosaltres vam deixar passar el temps tot discutint sobre la vida i la mort, sobre el dret a morir, vaja coses ben profundes. Quan els banyistes van tornar per assecar-se, i és que ja era ben passat el migdia, vam menjar-nos un pomelo mentre ells ens explicaven que en realitat havia estat molt decebedor ja que el corall que havien vist estava en bona part mort o blanc (sabem que la mort i l’emblanquinament del corall és un tràgic efecte del canvi climàtic).
També cal afegir que al mar hi havia moltes meduses i per tant no els va esser massa agradable la remullada. Així doncs, complert amb el somni de la Maeva de banyar-se al Mar Roig vam decidir dirigir-nos, ara sí, cap a l’hostal de Wadi Musa, prop de Petra, el que seria la nostra base d’operacions els propers dos dies. Abans però havíem de posar gasolina. I aquí, la primera gran estafa. La cosa va anar així: vam buscar una gasolinera que fos relativament barata (comparant amb d’altres que hi havia prop de la carretera, ja que encara no teníem massa idea de com anaven els preus a Jordània, i a més amb moneda diferent), vam baixar del cotxe, vam demanar si sabien quina gasolina feia servir el cotxe, i es veu que tots els cotxes van amb una gasolina que no és ni la 90 ni la 95 … i li vam dir que emplenés el dipòsit. I aquí l’error! Quan va acabar de posar la gasolina ens va dir que valia 65 dínars jordans. El noi indi però va veure al panell que posava 56 i li ho va dir, així que vam pagar 56 JD per emplenar el dipòsit. I resulta que això és una barbaritat! Al cap de dues hores, no recordo exactament per quin motiu, vam decidir calcular-ho i ens sortia a més de 200 litres de gasolina, més de 3 vegades la capacitat d’un dipòsit normal … vaja, que ens havien estafat, encara no sabem com però sí. La moral de la història es dir-vos que aneu amb molt de compte si aneu a Jordània i llogueu un cotxe! I és que és a la tornada, quan vam tornar a posar gasolina, que a més de confirmar que ens havien estafat (amb 20JD en vam fer prou per emplenar tot el dipòsit altre cop), vam adonar-nos que la millor manera per posar gasolina i que no t’estafin és demanar una quantitat de diners concreta en gasolina, mai simplement demanar per emplenar el dipòsit!
Amb tot això, i una mica molestos, vam agafar l’única autopista del país i cap amunt. LA veritat és que és tota una aventura conduir per Jordània. Per què? Doncs primer perquè fins i tot l’autopista està plena de sots i esquerdes. Segon perquè també a l’autopista hi ha els típics “batxes” que normalment es posen als carrers de pobles i ciutats, ah i igual que a Israel, també hi ha semàfors. Tercer perquè també et pots trobar que travéssin l’autopista beduïns amb les seves cabres. I finalment perquè fins i tot t’arribes a trobar a gent en contra direcció, marxa endarrere, camions avançant camions que avancen altres camions … ah i el límit de velocitat és de 110 km/h. Ja veieu, tota una experiència.
Després de seguir durant uns 200 km aquesta autopista (l’autopista amb més puja-baixa que he vist mai), després d’enormes pujades i baixades pels Wadis del desert, finalment vam arribar a l’encreuament per anar a Petra. Era un encreuament sorprenentment petit, sí ens va estranyar però vaja les indicacions a l’autopista ens dirigien cap allà. Ara, vist en perspectiva ja us puc dir que vam seguir la pitjor/millor ruta, una ruta que seguia una carretera secundària que travessava regions amb paisatges preciosos de muntanya i unes vistes espectaculars. La veritat és que era una mica estrany veure que no hi havia ningú a la carretera (per esser un lloc tant turístic), i també que l’única manera d’arribar a Petra fora una carretera d’aquestes de muntanya, asfaltada però de només un carril. Així doncs, tot i que ens va portar més del previst, la veritat és que va valer la pena, vam gaudir de paisatges espectaculars, després de perdre’ns per alguns poblets diverses vegades.
I finalment, ja al capvespre vam arribar. Al principi ens va costar una mica de trobar l’hostal però finalment, entre dues botigues, una de pa artesà típic jordà, i una d’electrodomèstics, una petita escala portava a un hostal destartalat, l’Orient Gate Hostel. La primera impressió, no us enganyaré, va esser molt dolenta. Semblava un hostal brut, la sala d’estar era molt fosca i per compensar-ho hi havia uns sofàs i taules just fora, al carrer, sobre la botiga d’electrodomèstics. A més no els havia arribat la reserva de l’hostal i van estar una bona estona discutint en àrab sobre el tema mentre nosaltres estàvem allà davant palplantats, … finalment ens van donar una habitació privada de 4, enlloc del dormitori de 6 … pel mateix preu, i la veritat és que no estava malament, a part que feia encara molta olor de pintura. L’acabaven de pintar de color rosa. Ah i no em puc oblidar de dir-vos que a l’hora de pagar em van dir que no acceptaven targeta, i que hauríem d’esperar-nos, que no ens podien cobrar en aquell moment. Vam acabar pagant ben tard a la nit, abans d’anar a dormir. 
Just després d’instal·lar-nos, i esperant per pagar, ens van convidar a un te, ens van donar la contrasenya d’internet (que no arribava a l’habitació), i ens van ensenyar el pàrquing que a la pàgina web deia que estava inclòs en el preu …que no era res més que un lloc al carrer, de pàrquing res de res. Finalment, cansats d’esperar per pagar vam decidir marxar a comprar una mica de verdura (sembla que ens van cobrar un preu prou raonable, tot i que alt pels estàndards del pròxim orient, quatre pomes, taronges, tomàquets, cogombres i un meló, per 5 JD), vam anar a comprar també hummus i d’altres viandes (sorprenentment sembla que tot val 1 JD aquí), i finalment unes galetones per l’esmorzar. I just abans d’arribar a l’hostal la Maeva es va enamorar del pa àrab de la botiga del costat i, tot i que li van dir que el que hi havia a les lleixes ja estava reservat i que no en tindrien fins l’endemà al matí, va aconseguir que n’hi regalessin un (dels de dins les bosses reservades … molt jordà tot plegat). Ja a l’hotel vam planejar un xic de següent dia, vam pujar a l’última planta on hi havia el menjador, amb molt bones vistes però també molt fredot, vam menjar una mica i cap a dormir d’hora. El dia següent ens aixecaríem aviat per anar a visitar un parell de castells dels templers, al nord.I amb això ho deixo per avui, a la següent entrada els castells templers!! Bona setmana i continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada