Hola, bon dia, tarda, nit, o el que sigui quan estigueu llegint aquesta entrada. Avui us escric per continuar parlant-vos del nostre viatget a Jordània. Us descriuré el nostre segon dia en aquest país de bojos, un país on has d’estar atent a tot, i quan dic tot vull dir TOT per evitar que et fotin els calers … us parlaré avui de castells i fortaleses.
El dia va començar ben d’hora, com m’agrada a mi, de fet per mi va començar a l’hora que m’aixeco habitualment, a les 5:20h a.m. El primer que vaig fer després de llevar-me va esser pujar a l’últim pis de l’hostal on ens havien ensenyat que hi havia el menjador, i des d’on es gaudia de molt bones vistes. La meva idea era veure com es despertava el poble, tot prenent un cafè o un te, ja que a la pàgina web deia que n’hi havia de gratis, i fer això tot esperant que la resta del grup es despertés. Em vaig endur una bona decepció quan vaig veure que no hi havia ni cafè ni te gratis, de fet hi havia un parell de “termos” buits però res més (més endavant m’adonaria que això del cafè/te gratis era publicitat enganyosa i que de te o cafè només n’oferien a l’arribada, després d’això te’l cobraven! I tot plegat en un país on el primer que fan és oferir-te té gratis a tot arreu…). Així doncs, decebut, simplement em vaig dedicar a contemplar com el poble es despertava i com cridaven a la oració matinal des dels minarets de les mesquites.
Quan me’n vaig cansar, vaig baixar amb l’intensió d’anar a buscar el cotxe i estar preparat per quan la resta del grup estigués a punt. Tampoc això em va sortir bé. Quan vaig arribar a baix, la porta exterior estava tancada i no hi havia llum (ni ningú) a la recepció. Vaig buscar un interruptor per encendre el llum, en vaig trobar un, i el vaig prémer. I quin esglai!! Per tot l’hostal va sonar una sirena ben estrident! Em vaig sentir com un nen petit que ha fet una trapelleria i vaig fugir corrents escales amunt fins trobar una cadira on em vaig asseure i em vaig posar a mirar whatsapps per dissimular. Crec que vaig despertar tot l’hostal … i òbviament em van pillar … al cap d’una estona va pujar un senyor de l’hostal i em va preguntar si el que volia era que m’obrís la porta per sortir a fora (estava clar que jo era l’únic que podia haver tocat el timbre, ja que no hi havia ningú més despert …), jo vaig fer com qui no vol la cosa i li vaig dir que no, tot tranquil, i vaig tornar a posar l’atenció al mòbil … burro de mi, tan difícil era dir-li que sí? I és que realment sí que volia sortir a fora a buscar el cotxe! Però vaja, em va poder més la vergonya que la racionalitat. Al cap d’una estona la noia francesa i el noi indi es van despertar i van baixar, junts vam anar a buscar el cotxe, ens vam acomiadar de la Maheva (la noia índia que es quedava a l’hostal a treballar), i cap a visitar castells templers!). 
Ja de camí al nord vam intentar acabar de posar en ordre les nostres preferències del que volíem visitar. La idea principal era visitar dos castells templers, Shaw’bak i Kerak, tot i això estàvem convençuts que hi podríem fer lloc per visitar d’altres coses. La Maeva, la noia francesa, estava interessada en arribar ben al nord, a tocar el Mar Mort, així s’ho estalviaria els dies en que es quedaria ella sola a visitar la resta del país. La veritat és que des del principi jo no les tenia totes sobre si era viable o no aquesta idea, i és que és molt lluny de la regió on planejàvem anar, a més el Mar Mort ja l’he vist tantes vegades … Vam posposar la decisió i vam continuar el nostre camí. No estàvem massa segurs de cap on anàvem, a més els mapes que teníem eren els típics mapes turístics que contenen molt pocs detalls i a vegades ni a escala. Afegir també que els dos copilots que duia no estaven tampoc massa atents al mapa, i jo, amb només les indicacions de les carreteres jordanes tampoc ho tenia fàcil per orientar-me. Així doncs ens vam perdre per petits poblets de muntanya envoltats de paisatges espectaculars (tot buscant també un lloc on fer el cafè) i vam acabar, sense voler-ho, davant de l’entrada del que es coneix com la “petita Petra”. La “petita Petra” no és res més que un assentament Nabateu que van construir just al costat del camí cap a Petra, just un xic abans d’arribar a la ciutat, podríem dir que era com una àrea de servei de l’època. En aquesta zona arqueològica vam poder veure els primers temples tallats a la pedra, algunes pintures murals, i vam gaudir de la solitud i la tranquilitat d’arribar a un lloc que ja de per si no és massa turístic, abans de la sortida de Sol. De fet, era tan aviat que ni les botiguetes de records amb els seus venedors tan empipadors eren obertes. Després de la petita visita, acompanyats d’un gos beduí, vam tornar a agafar el cotxe i cap amunt. I per fi vam arribar al primer castell, en un petit poblet. El preu de l’entrada al castell estava inclòs en el preu de la “Jordan Pass” de la que ja us vaig parlar. Teníem ganes de fer un cafè, i al centre de visitants n’hi havia, el problema és que no dúiem res de diners en moneda jordana, i mira que havíem vist un caixer automàtic al poblet abans d’arribar… res, no hi havia solució, hauríem de fer la visita sense fer el cafè encara. Vam passar pel centre d’atenció al turista i després d’una caminadeta cap dalt del turó on es trobava la fortalesa, ja vam entrar. Érem també els primers, i de fet vam estar bona part de la visita tot sols. 
El castell de Shaw-bak era impressionant! Des de fora no semblava gran cosa però un cop a dins no podies parar de descobrir noves cambres de tot tipus, fins i tot unes quantes esglésies. El més espectacular de tot però eren els túnels. N’hi havia un que s’endinsava al turó que començava dins d’una petita capella, i un altre que et trobaves dins del que semblava la casa dels senyors del castell. Els túnels eren molt foscos i no estaven preparats pel turisme (en general així és Jordània a excepció de Petra, és tot molt molt autèntic, gens massificat i per tant les zones arqueològiques estan poc reconstruïdes, m’encanta) sort en vam tenir que jo, com sempre, duia a sobre el meu frontal. Per començar vaig decidir explorar sol el primer túnel. M’hi vaig endinsar com us he dit sol, després de passar per dins la capella. Ja al túnel vaig caminar cap avall uns 100 metres fins que vaig haver de recular ja que es feia molt estret, tot i això era més que evident que continuava fins moooolt avall. Pel que fa a l’altre túnel vam decidir anar-hi tots junts. El vigilant de l’entrada ens va dir que era un túnel secret per escapar del castell, i que hi havia més de 800 esglaons. Com en l’altre vaig baixar primer tot sol uns 100 metres i en veure que era viable vaig tornar a pujar a buscar a la resta. Així doncs amb el meu frontal (que vaig deixar a la Maeva) i la llum del meu mòbil, vam començar a baixar tots plegats. Jo, obria pas, i il·luminava el camí al noi indi, la Maeva tancava la marxa. Tots plegats vam caure més d’una vegada durant el descens. Les escales gairebé desapareixien pel desgast en alguns punts i la veritat és que relliscava una mica. Després d‘una bona estona baixant, fins i tot jo vaig començar a dubtar que tingués sortida, la veritat és que era espectacularment llarg. Tot i això, després de poca estona una llum vermella va aparèixer al final, encara lluny però com a mínim indicava que hi hauria una sortida. Ja molt a prop de la llum, allà on hom comença a distingir altra vegada les ombres, vam trobar un pou vertical de sortida equipat amb esglaons de ferro. Vam grimpar ràpidament i en sortir vam descobrir que sí, érem just als peus de la muntanya, havíem sortit ben lluny del castell! Quina aventura!!! Ja podem dir que vam escapar d’una fortalesa medieval per un passatge secret de veritat! Emocionats com nens petits vam dirigir-nos al cotxe, i després d’un pas ràpid els lavabos, i una parada obligada a treure diners al caixer del poble, ens vam dirigir a la següent parada, el castell/fortalesa de Kerak. 
Altra vegada a la carretera vam decidir que intentaríem visitar una reserva Natural que ens quedava a prop. La veritat és que la vam trobar fàcilment però ens va decebre una mica. El paisatge era bonic però no pas tan espectacular com ens havien dit. No vam baixar ni del cotxe, vam fer unes quantes fotos i a la carretera altre cop. El trajecte es va fer llarg, tot travessant petits poblets seguint la petita carretera de muntanya. Quan ens en vam cansar de carretera, vam decidir parar a fer el cafè que feina tanta estona que desitjàvem. Vam parar en un restaurant prop de la carretera. Què dir d’aquest bar? Doncs que no hi havia ningú més que nosaltres i que els propietaris pràcticament no parlaven anglès. Com a curiositat extra, a la TV repetien un partit del Madrid de feia temps, ja veieu, tot plegat un xic estrany, tot i que ja res ens sorprenia d’aquest país. El moment es va fer encara una mica més còmic quan vaig intentar demanar una cosa que sembla que era molt estranya per ells, un té amb llet … ni idea de com fer-los entendre “llet”… La Maeva ho va intentar amb signes i sorolls d’ovella/cabra/vaca i va semblar que ho mig entenien, tot i això, el que em van dur va esser un pot de llet condensada … els vaig dir que no calia, que gràcies de totes maneres … Més tard vaig intentar demanar-los més aigua calenta per aprofitar la bosseta de tè… el que van fer va esser llençar la bosseta del te i fer-me’n un altre, vaja que en vam haver de pagar dos… jo només volia una mica més d’aigua per aprofitar la bosseta! 
Després de l’aventura del cafè ja ens vam dirigir cap a Kerak. No va esser difícil trobar el poble, i menys la fortalesa, que dominava el paisatge. Just arribant al poble vam parar primer a un mirador, a l’atre costat d’una petita vall. La vista era espectacular. Després d’unes quantes fotos vam acostar-nos a tocar de la fortalesa amb el cotxe, vam aparcar i vam decidir parar a dinar a la ombra d’un arbre. Tot dinant una munió de nens se’ns va acostar demanant-nos diners “money money” deien, tot assenyalant-se, no em vaig poder estar de fer una de les meves bromes … ells em deien “money money” i jo els deia tot assenyalant-me a mi “Santi Santi”, “you Money, I Santi” vaja … em va semblar graciós en aquell moment… ja em coneixeu.
I cap al castell! L’entrada també estava inclosa en el preu de la “Jordan Pass” així que cap dins!
En aquest moment també us he de dir que jo ja em trobava fatal. Recordareu que estava refredat oi? Recordeu la meva aventura a la muntanya de la transfiguració de Jesús? Que vaig dormir en una tenda amb humitat i fred? Dons el refredat havia anat a pitjor, no parava de mocar-me i no estava pas en plena forma per caminar tot el que vam haver de caminar. El castell era enorme, i hi havia tan per veure!! Tota la muntanya estava foradada i a cada pas trobaves noves cambres, de fet diuen que encara no estan totes explorades! Altra vegada vam poder veure les runes d’esglèsies i aquest cop també de mesquites. I les vistes de la Vall de sota eren espectaculars. Hi vam estar una bona estona, passejant, xerrant, perseguint una parella que intentava escapar de nosaltres tot buscant intimitat … i ja a mitja tarda vam decidir que ja en teníem prou.
Un cop acabada la visita a Kerak havíem de decidir què fèiem. Kerak era a l’encreuament entre la carretera que tornava cap a Petra i la que anava cap al Mar Mort o Aman. La meva opinió (per com em trobava i per l’hora que era) era que havíem de tornar cap a Petra. La Maeva volia anar al Mar Mort i el noi indi no tenia massa opinió. Al final, de mala gana, la Maeva va cedir, i és que ens quedava un bon tros fins a Petra i havíem quedat amb la Mahua (la noia índia) d’anar a sopar en un lloc tradicional a Wadi Ram. Així doncs, cap al cotxe i cap avall! 
De tornada, a part d’algun petit espant a l’autopista, i de diverses parades en controls de policia (es veu que busquen a membres d’estat islàmic) que simplement acabaven amb un “aaah Barcelona!!! go go”, és a dir, ens deixaven passar sense pràcticament ni ensenyar el passaport, no va passar massa res més. De fet sí, el que va passar és que ens vam adonar que hi havia un camí molt més ràpid fins a Petra! Ja em semblava a mi molt estrany que un lloc tan turístic només tingués accessos per carreteres de muntanya! Vam trobar una carretera que era fins i tot millor que l’autopista! I és que a l’autopista, entre d’alters coses, encara que hi havia espai per 3 carrils només un estava asfaltat de nou, i no coincidia ni amb un carril dels pintats … Així doncs vam tornar molt més depressa de l’esperat. Pel camí també vam parar a posar gasolina, i aquí és on ens vam adonar que realment ens havien estafat … amb 20 JD vam emplenar el dipòsit … tres vegades menys del que ens van cobrar a Aqaba el primer dia.
Ja a Wadi Ram, vam passar per l’entrada al centre arqueològic de Petra on vam demanar informació sobre l’hora d’obertura (6 del matí), i com fer-ho per obtenir un tiquet de “Petra de nit”, que deien que estava molt bé, i que no estava inclòs en la “Jordan Pass”. Després d’això vam anar a l’hostal, vam trobar a la Mahua i cap a buscar un lloc per sopar.
Trobar el lloc adequat va resultar també una odissea, la Maeva volia una cosa molt concreta, un lloc típic, no turístic i barat … impossible a Wadi Ram, vam estar una bona estona voltant, discutint, fins que vaig fer jo un cop de puny sobre la taula i vaig dir que ella era la que tenia la restricció, que fes el favor d’escollir, i vaig acabar escollint jo … Per sopar jo simplement vaig demanar una sopa i una amanida, no em trobava massa bé la veritat, els altres van demanar coses més tradicionals, bàsicament plats d’arròs amb condiment de verdures i pollastre, cuinat de diferents maneres. Acabat el sopar, i amb l’esperança de trobar-me millor al matí, cap a dormir! El següent dia era el dia! Aniríem a Petra! Una de les 7 meravelles del món!! Però per saber com va anar, haureu d’esperar a la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada