Hola, bon dia, avui per fi continuo amb una entrada que vaig començar ja fa uns mesos i que mai vaig acabar. La caminada de Masada fins a Ein Gedi, enmig del desert de Judea.
A l'entrada que vaig titular "De Masada a Ein Gedi (1era part)", ja us vaig explicar per què (i com) vam organitzar aquesta sortida. Com que fa molt de temps d'això us convido a repassar aquesta entrada introductòria, ja que avui començaré directament amb el primer dia de la caminada.
El dia havia arribat. Feia temps que esperava poder fer aquesta caminada i viure aquesta experiència de dos dies al desert.
Com sempre vam quedar per trobar-nos d'hora, tot i que no tant com a mi m'agradaria, prop de l'aparcament on el noi francès que treballa en la construcció del tramvia de Jerusalem (en Maxime) té el cotxe. Quan vaig arribar encara no hi havia ningú, aquest cop no perquè ells anessin tard sinó perquè jo vaig arribar massa aviat, així que vaig haver d'esperar una estona allà tot sol. A l'hora acordada van arribar tots els altres, sorprenentment puntuals. Vam carregar el cotxe i vam anar a buscar l'últim membre del grup, un dels jefes d'en Maxime, l'Eve. Aniríem amb dos cotxes, el d'en Maxime i el del seu jefe, i seríem tres nois i 5 noies.
Quan tothom va estar a punt vam decidir anar per feina i començar a baixar cap al Mar Mort per l'autovia número 1. Just després de travessar la frontera Israel-Palestina (anar d'Israel a Palestina mai és un problema, de fet no hi ha ni casetes de control) ens vam aturar a la gasolinera que pel que m'han dit és punt de trobada pels negocis mixtos Israel-Palestina, diuen que és un lloc neutral. Aquesta gasolinera també és el lloc on la majoria de tours per la zona del Mar Mort / Jericó-Ramalah s'inicien. Nosaltres simplement vam parar per revisar l'aire de les rodes dels cotxes i per fer un cafè, després d'això ja no vam fer cap més parada fins al punt d'inici de la caminada. Durant la ruta en cotxe vam tenir una bona conversa amb el jefe d'en Maxime (jo era l'única persona del grup que coneixia pel que en Maxime em va demanar que anés al seu cotxe). Vam parlar bàsicament de si seria convenient o no tornar a implantar el servei militar a França i a Espanya. Jo li vaig dir que no estava d'acord amb el servei militar però que sí que creia que seria molt bo tenir alguna cosa equivalent pels joves que no involucri l'exèrcit. I per què? Doncs perquè aquí a Israel he confirmat quelcom que ja m'havia passat pel cap abans: el servei militar (o equivalent) és una peça clau per l'evolució i creixement personal dels joves, en aquest cas israelians. Aquest tipus d'activitat és on per primera vegada els joves s'han d'espavilar (aprendre a rentar-se la roba, comprar, cuidar-se ...), i ho han de fer tots. Aquí podríeu dir-me que aquest mateix paper el fa el fet d'haver de canviar de casa per anar a la universitat, penseu però que la fracció de gent que va a la universitat, i que no és de la mateixa ciutat on està la universitat, és molt baix. A més, a diferència de la universitat, en aquest tipus d'activitats que són obligatòries per tothom els joves hi coneixen persones de tots els nivells econòmics, socials i culturals. Probablement durant el servei militar sigui l'única vegada en la seva vida en la qual tractaran de tu a tu, sense distinció de cap tipus, amb gent amb ideals, capacitat econòmica, intel·lectual i entorn social molt diferent del seu. Ja veieu, un tema que genera molta controvèrsia i que va portar a una conversa ben interessant.
Ja tots a lloc cap a les 11:00h vam començar la caminada. Vam començar seguint una vall ampla que es va anar estrenyent fins a convertir-se en una gorja estreta i profunda. Avançàvem molt a poc a poc, més de l'esperat, i és que pel fons de la gorja encara hi circulava una mica d'aigua i ens vam veure obligats a no parar de buscar els millors passos per no acabar dins un gorg, tot saltant de roca en roca. En un punt on la gorja es feia gairebé impracticable el camí sobtadament els bifurcava i vam decidir seguir el que s'enfilava cap dalt al següent nivell del desert quedant-nos la gorja just a sota. Vam continuar caminant una estona i vam poder veure com més endavant la gorja es feia encara més estreta fins a convertir-se en una impressionant esquerda enmig del desert. Tot gaudint de la vista d'aquest escenari tan impressionant vam conèixer un grup de joves isrealians que havien pensat fer la mateixa ruta que nosaltres, de fet ens van demanar consell pel lloc on dormir aquella nit. Més tard també un grup de guies que estaven explorant el camí per portar-hi, uns dies després, un grup d'alumnes de secundària. Vam tenir també una conversa molt interessant amb aquest grup de guies i és que un d'ells, una senyora d'uns 50 anys llargs, havia estat investigadora i havia deixat la feina per dedicar-se a fer de guia en adonar-se que gaudia molt més quan estava enmig de la natura que dins el laboratori ... no sé per què em sona aquesta història ...
Aquest primer dia de caminada va esser intens, vam fer moltes pujades i baixades a gorges estretes, algunes encara amb aigua, però va valer la pena, ja que les vistes sobre el desert de Judea van esser espectaculars. En els llocs on vam trobar aigua ens vam arribar a plantejar de banyar-nos però la veritat és que quan ens hi vam apropar vam veure que l'aigua no era tan neta com pensàvem, a més tampoc anàvem massa bé de temps, així doncs que vam decidir continuar caminant. Al migdia vam parar en un lloc on hi havia unes bones vistes (i cap ombra) i allà vam gaudir un cop més del cafè turc preparat per en Maxime (sempre porta a sobre un fogonet, gots i cafè). Sobre el clima, la veritat és que vam estar de sort, feia molt de Sol (sort de la gorra i la crema solar) però no pas calor, i és que vam enganxar uns dies frescos per l'època en què estàvem. De fet, i és per això que vam trobar aigua en alguna de les gorges, el dia anterior a la caminada hi havia hagut pluges terra endins que havien provocat que en totes les gorges s'hi produís el temut efecte de les "flash floods". I què és això? Doncs res més que la vinguda sobtada d'una riuada. Aquest efecte es produeix en totes les valls del desert sempre que hi ha pluges terra endins o a la zona de les muntanyes de Jerusalem, i es deu al fet que no hi ha vegetació que absorbeixi l'aigua de la pluja, i la terra tampoc és capaç de fer-ho, ja que és massa compacta. Aquí és important que recalqui que és imprescindible estar al cas de la previsió meteorològica i no sortir a caminar per les valls del desert quan hi ha previsió de pluges a Israel/palestina, per lluny que sembli el lloc on ha de ploure! Cada any hi ha algunes morts degudes a aquestes riuades en les valls del desert.
Després d'unes hores més de caminada, i de molt bones vistes, es va començar a fer tard, i és que anàvem a un ritme bastant lent. Anàvem a poc a poc perquè per alguna de les noies era la primera vegada que feien una caminada llarga (no hi estaven acostumades), a més algunes patien vèrtic cosa que convertia la baixada a les gorges en un procés molt més complicat de l'habitual. En aquest context i veient que se'ns faria fosc, vaig decidir mirar el mapa per buscar alguna alternativa a la ruta que teníem pensada. I sí, ràpidament em vaig adonar que hi havia una manera de fer drecera cap a la zona d'acampada, una drecera que escurçaria el recorregut ben bé un parell de quilòmetres i ens evitaria una última pujada i baixada. Per comprovar que era factible fer la drecera vaig decidir abandonar el grup i avançar-me. Sol vaig comprovar que es podia arribar bé prop de la zona d'acampada i ràpidament vaig tornar cap on els havia deixat. Els vaig retrobar just en el punt on el camí es bifurcava entre la drecera que havia trobat i el camí original. En aquest moment els vaig comentar també que uns 10 minuts abans de la zona d'acampada hi havia un lloc, un antic campament beduí (es podia reconèixer per les cagarades de camell), on podíem plantar les tendes i on probablement estaríem més tranquils. Hi van estar d'acord, preferíem un lloc un xic més aïllat que no pas una zona oficial d'acampada amb altres grups de gent. Així doncs vam caminar fins al lloc que els havia indicat i allà vam descarregar motxilles i vam començar a preparar el campament. Teníem ganes de fer un foc de camp, i jo encara em sentia bastant fresc i volia caminar un xic més, així que els vaig anunciar que acabaria d'arribar fins a la zona d'acampada on buscaria llenya oblidada per altres grups, i aprofitaria també per veure la posta de Sol des d'algun dels penya-segats que donen a la Vall del Mar Mort.
La veritat és que no vaig trobar massa llenya però el que sí que vaig fer és conèixer un grup de beduïns. La cosa va anar així: després de recórrer tota la zona d'acampada buscant llenya vaig decidir anar fins a una zona prop dels penya-segats a gaudir de les vistes. Just al lloc amb les millors vistes sobre el Mar Mort hi havia un grup de tres homes que vaig identificar directament com a beduïns, ja que estaven fent un cafè turc amb una petita foguera, i portaven mocadors palestins al cap. Al primer moment vam mantenir la distància, la veritat és que no semblaven massa amigables, tot i això quan es van atrevir a preguntar-me d'on era i els vaig respondre que de Barcelona, de seguida es van animar i em van oferir fins i tot cafè i té. El que va passar, més enllà del fet que en aquesta zona segueixen molt la lliga espanyola (i la majoria de palestins són del Madrid), és que al principi es pensaven que era israelià. Em van explicar que tenen molts problemes amb les joves israelians que fan rutes per aquesta zona, que els beduïns consideren casa seva (estan orgullosos de dir que el desert és casa seva). Els problemes es donen perquè aquests joves solen anar armats i des d'aquesta posició de superioritat es veuen forts per tractar malament als beduïns. A més de tot això, a aquests àrabs beduïns sempre els quedarà el record de la divisió artificial del desert que es va imposar quan es va crear l'estat d'Israel.
Així doncs, mitja hora després d'arribar al nostre campament, i quan ja teníem totes les tendes muntades i havíem aconseguit arreplegar una mica de llenya (que no ens hauria donat ni per un foc de 10 minuts), un jeep es va acostar a tota marxa i es va parar allà al costat, eren ells. Van baixar, els vaig presentar a la resta del grup, i en 5 minuts van recollir, sense exagerar, 50 vegades més llenya que la que havia recollit el nostre grup en 1.5 hores. Sí, sens dubte el desert és casa seva ... i a més ens van preparar un cafè boníssim. Mentre van esser allà, i tot i que només un d'ells parlava anglès (era el director d'una escola de secundària) vam tenir una conversa llarga i distesa sobre política en el món musulmà. Amb tot això es va fer tard, i quan ja havíem begut més de 4 tasses de tè cadascú, van decidir marxar. Abans de marxar però encara van oferir-se a anar al poble a buscar qualsevol cosa que ens fes falta, i fins i tot ens van voler regalar la seva tetera! Els vam dir que no calia i que moltes gràcies (la veritat és que no en faríem de res d'una tetera, a més segur que a ells els feia molta més falta!), tot i això encara van acabar regalant-me una bossada de cafè. D'aquesta experiència, juntament amb les altres que vaig tenir a Mèxic, us puc assegurar que el tòpic que diu que la gent que té menys és la que està més disposada a donar/compartir és ben cert!
El segon dia també va començar ben aviat. Jo em vaig aixecar el primer i vaig anar a fer una caminada matinal per veure sortir el Sol (el Sol sortia cap a les 6:00). Cap a les 9:00h, després d'esmorzar i d'apagar bé el foc ens vam posar en marxa altra vegada. Va esser un dia un xic més calorós que l'anterior però la ruta va esser molt més senzilla, amb moltes menys pujades i baixades. Les vistes no van esser tan espectaculars com les que vam trobar el primer dia però a canvi vam poder gaudir d'una altra cara del desert. També gràcies al fet que no era una ruta dura vam tenir molt més temps per parlar i conèixer-nos tots plegats. Vam decidir parar a dinar en unes coves que vam trobar a mig camí. Altra vegada anàvem tard de manera que vam decidir parar només mitja horeta i no hi va haver temps per fer un cafè. I perquè dic que anàvem tard? Doncs perquè a les 16:00h tancaven el parc natural d'En Gedi (en l'horari d'hivern), i la nostra idea era arribar abans que tanquessin per poder banyar-nos en les aigües cristal·lines dels seus gorgs. Sobre el tema de l'horari d'hivern ho he especificat perquè el dia anterior a l'inici de la caminada s'havia canviat d'horari d'hivern a horari d'estiu i no les teníem totes de si això havia afectat també l'horari d'obertura i tancament dels pacs naturals (val més prevenir que curar).
Els últims quilòmetres es van fer durs per algunes de les noies i la cosa es va complicar encara un xic més quan ens vam adonar que una d'elles tenia molt de mal als peus, de fet els duia plens de butllofes! Us podeu imaginar què va passar? Doncs que va cometre un error que molts de nosaltres hem comès. Un error de novell. Resulta que es va comprar unes botes de caminar just el dia abans de la caminada i les estrenava allà ... tots sabeu que les sabates noves s'han de dur unes quantes vegades abans de dur-les en caminades llargues de muntanya oi? En aquesta situació l'única solució que se'm va acudir per accelerar el pas va esser carregar jo la seva motxilla a més de la meva. Així doncs vaig agafar la seva motxilla, la vaig lligar com vaig poder amb la meva, i vinga amb 30 kg a l'esquena, cap a En Gedi!
Vam arribar a l'entrada del parc a les 15:00h. L'entrada no era res més que la vora d'uns penya-segats enormes just a sobre de la vall d'En Gedi. Allà les vistes sobre el mar mort i la gorja eren espectaculars. Vam fer-nos una foto de grup i sense perdre temps vam començar el descens. La baixada era considerable, uns 800 metres de paret vertical, des dels +500 als -300 metres respecte al nivell del mar. El grup es va tornar a dividir: un grup avançat format per l'Eve, una noia i jo, i un de més lent (la resta). Durant la baixada el grup avançat vam guanyar més de mitja hora respecte al grup més lent, i sorprenentment, tot i que vaig patir un xic de genolls, vaig anar bastant còmode carregant les dues motxilles. A les 15:45 érem, el primer grup, a baix, a la vora del riu, on ja maldàvem per banyar-nos. Banyar-nos ... un somni després de 2 dies de desert! i desgraciadament un somni que no vam poder complir. Per què? Doncs perquè just quan vam arribar al fons de la vall vam sentir com un guarda del parc cridava visiblement enfadat que ens hi apropéssim. Així ho vam fer, quin remei! 
Quan vam arribar al seu costat ens va explicar, un xic més calmat, que era molt tard i que havíem de sortir del parc abans de les 17:00h (és a dir sí que havien actualitzat l'horari a horari d'estiu). Eren les 15:45h però ens va explicar que des d'alla ens quedava com a mínim una hora i mitja fins a la sortida (com veureu crec que va contar a ritme d'avi ... i és que vam tardar molt menys!). Li vam intentar explicar que estàvem esperant uns amics que s'havien endarrerit, però parlava molt poc anglès i va semblar que no ens entenia massa bé. De sobte va marxar sense dir res més. Al cap de 10 minuts va arribar una noia tot enfadada, un altre guarda del parc. Aquesta, tot i esser molt malcarada, parlava millor en anglès i va aprofitar per tornar-nos a fer crits. Aquesta però, a més de fer-nos crits per arribar tard també me'n va fer a mi personalment per estar menjant una poma (va dir que no es podia menjar res dins del parc ... Quina tonteria oi?!). Tot nerviosa ens va dir que comencéssim a tirar, que no hi fèiem res allà esperant, no li vam poder fer entendre que volíem esperar als amics, de fet ens va dir literalment que si no arribàvem abans de les 17:00h a la sortida del parc ens faria pagar una bona multa i que nosaltres decidíem si volíem pagar 8 multes o només les 5 dels que encara no havien arribat. Ara sabem que això de la multa s'ho va inventar i que el que volia era no acabar tard de la feina, però allà, amb el cansament i tot plegat ens ho vam ben empassar i li vam fer cas, vam continuar avall mentre ella esperava a la resta del nostre grup (i d'altra gent que també tot just baixava per la paret de la gorja). Abans de marxar però encara va tenir temps per advertir-nos que no ens aturéssim enlloc a refrescar-nos, que anéssim directament a la sortida. Vam baixar tot seguint el riu i amb la vista als gorgs d'aigua cristal·lina, a molt bon ritme i de fet pràcticament mitja hora després ja érem gairebé a la sortida. En el descens vam avançar molta gent que havia entrat al parc al matí només per banyar-se. Veient que havíem deixat tanta gent darrere, que arribarien encara més tard que nosaltres, vam decidir desobeir a la guarda i posar els peus i refrescar-nos el cap i la cara a un dels gorgs, potser no podríem banyar-nos tal com havíem planejat (i mira que els gorgs feien molt bona pinta després de 2 dies de desert!) però ningú podria dir que no ens havíem ficat dins les aigües d'En Gedi.
Finalment vam arribar a l'entrada on vam aprofitar per anar al lavabo i netejar-nos un xic millor que al gorg. Vam tornar a l'entrada i vam esperar a la resta del grup. Després de gairebé una hora (ja ben passades les 17:00h) van arribar dues de les noies, la resta encara van tardar 45 minuts més. Mentre esperàvem a l'entrada vam fer estiraments, vam donar una volta a la zona de pícnic i vam adonar-nos que molta altra gent sortia més tard de les 17:00h sense que ningú els fes pagar una multa.
A les 17:45h, finalment, ens vam reunir tots a l'entrada del parc. Mentre les noies es refrescaven i descansaven, en Maxime i el seu jefe van decidir anar a buscar el cotxe que havíem deixat a Masada. Al cap d'una estona d'esperar va arribar la guarda del parc malcarada, i un cop més ens va fer crits per estar allà. Aquest cop ens va dir que tancarien l'entrada a la carretera que duia al parc i que els cotxes no podrien entrar fins on érem, ens va dir que havíem d'anar caminant fins a l'entrada dels cotxes (a 1.5km). Estàvem massa cansats per discutir així que vam carregar les motxilles, i cap a la carretera principal. Un cop més quan vam arribar a l'entrada ens vam adonar que la noia ens havia enganyat, no tancaven la porta ... per algun motiu no vam caure bé a la guarda i ens ho va fer pagar d'aquesta manera ... A l'entrada encara vam haver d'esperar 10 minuts més a què arribessin els cotxes. Quan van arribar simplement ens vam acomiadar tots plegats i cap a casa. A les 21:00h arribàvem a Jerusalem després d'afegir una nova i boníssima experiència a la motxilla i també amb un nou grup d'amics!
Molt bé doncs aquí acabo avui l'entrada sobre una de les millors caminades que he fet en aquest país. Abans d'acomiadar-me però vull acabar anunciant-vos que per fi he pres una decisió, i és una decisió ferma, sobre el meu futur. De fet, finalment em vaig atrevir a parlar amb el meu jefe i li vaig dir que no continuaré un tercer any aquí a Jerusalem. Crec que ha estat de les coses més difícils que he fet en aquesta vida, però m'he tret un pes enorme de sobre! Així doncs, d'aquí a tres mesos (després d'una estada als Pirineus de Lleida, una estada a casa i 2 mesos a Califòrnia), torno a casa! Vaja, torno per tornar a marxar, ja que preparo una bona aventura a Kènia amb el meu germà! Estigueu atents que de ben segur que escriuré noves entrades al blog sobre totes aquestes experiències!
Bon solstici d'estiu i continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada