Hola a tots, avui us escriuré l'última entrada sobre la nostra visita a Jordània. Us parlaré del que va esser la millor nit/matí del viatge: una fantàstica estada en un campament beduí + un matí de cabres.
Recordareu (i si no ho recordeu, torneu-la a llegir, no sigueu mandrosos que val la pena) que us vaig dir que vam arribar super puntuals al punt de trobada amb el nostre amfitrió beduí. El punt de trobada era la gasolinera "Total", i l'hora les 20:00h. També us vaig avançar que ja ens hi esperava en Jafar i el seu germà Mohammed. No vam tenir ni temps d'aparcar bé que ja ens va localitzar (devíem fer molta pinta de turistes). Estava molt sorprès, de fet ens va felicitar, crec que exageradament, per la puntualitat amb la qual havíem arribat. Després de les felicitacions, i en veure el cotxe amb què anàvem, ens va dir tot convençut que hauríem de fer un petit canvi, ell es posaria de conductor i portaria el nostre cotxe fins al lloc on dormiríem, i jo me n'aniria amb el seu germà en el seu 4x4. Per què aquest canvi? Doncs perquè hi havia un perill real de deixar el cotxe atrapat a la sorra (com el camió que vam veure a Wadi Ram, altre cop, si no ho recordeu, a repassar l'entrada anterior). Sense més dilacions vaig dirigir-me al cotxe del germà d'en Jafar, en Mohammed, em vaig presentar, ell es va presentar i es va disculpar perquè no parlava massa bé en anglès, o això em va semblar (bàsicament només sabia dir "good good", i "my friend my friend") i ens vam posar en marxa. També em va comentar, més en el llenguatge de signes que en anglès, que a darrere dúiem una cabra, era una cabra nova pel ramat d'en Jafar. Ja veieu quina situació més curiosa, jo sol amb un estrany en un 4x4 amb una cabra al darrere ... i la cosa no va acabar aquí! Allà, dins el cotxe, i en un primer moment, vaig pensar que no em posaria el cinturó de seguretat, (conduiríem pel mig del desert que és completament pla i sense trànsit). No va esser la millor idea, de fet a mesura que conduíem i que ell anava repetint les paraules "good good" i "you, my friend", tot apartant els ulls del camí, prement l'accelerador i creuant el desert de nit a tota pastilla sortint dels camins marcats, vaig decidir que SÍ, calia posar-me el cinturó ... i més quan vaig adonar-me que el bon home anava un xic begut ...
Al cap d'una bona estona vam rebre una trucada, una trucada que probablement em va salvar la vida (m'hauria acabat agafant un cobriment de cor...). Qui trucava era el seu germà i vaig deduir que li deia que no fes més el burro i que anés cap al campament d'una vegada (o això és el que em va semblar, ja que al cap de 5 minuts vam arribar). Al campament els meus companys de viatge ja feia 5 minuts que ens esperaven i fins i tot ja havien conegut a la companya d'en Jafar, la July, una noia Búlgara que havia acabat vivint al mig del desert.
La primera impressió que vaig tenir del campament beduí em va decebre un xic. Hi havia unes quantes construccions a l'estil bungalow, i també una caseta de ciment, que era on vivien la July i en Jafar. Tot i la decepció inicial la nit no va fer més que millorar, a més, més endavant la July i en Jaffar ens van explicar el perquè de totes aquelles construccions. Resulta que havien començat a construir tot allò perquè es proposaven viure del turisme i volien oferir totes les opcions possibles, des de tenda beduïna/dormir en una cova fins a bungalous privats (en aquell moment tot just començaven el projecte, i de fet nosaltres érem dels primers hostes que tenien). Asseguts a fora, amb una llum tènue que sortia de la caseta vam xerrar una estona amb la July, vam beure un te beduí deliciós (en aquest cas fet amb sàlvia i herbes del desert) i finalment ens van preparar el sopar. Inicialment van parar la taula dins, amb cadires i tot però els vam dir que preferíem menjar a fora, asseguts a terra. Així doncs ho vam moure tot cap a fora, amb un mocador palestí d'estovalles, quatre coixins, i un parell de frontals per fer-nos llum. La July ens va avisar que tenien gats i que a la mínima que poguessin ens saltarien a sobre del menjar. Així doncs vam sopar amb un ull posat en els gats que ens rondaven (la veritat és que els vam acabar donant un bon grapat d'ossos per escurar). Teníem ja el sopar a punt i just al davant per començar a menjar. Era un sopar beduí típic: un tipus de sopa de verdura, una amanida amb crema de iogurt i tahina, una salsa picant i un arròs amb llimona i pollastre, el pollastre cuit en un forn de sorra (un forat a la sorra on s'hi fa foc a sobre, us ho vaig explicar en l'entrada sobre la visita a Eilat i Timna), tot servit en una safata enorme. Per menjar-nos-ho a l'estil beduí simplement ho aniríem agafant amb les mans directament de la plata comuna. Ens n'havien fet moltíssim, impossible d'acabar-nos-ho tot, així que, abans de començar a remenar-ho tot amb les mans la Mahua va tenir la bona idea d'apartar-ne una part en un plat i donar-la als nostres amfitrions perquè també en gaudissin. I com us he dit això d'apartar-ne part va esser una molt bona idea, ja que el que va quedar a la safata encara ens va costar Déu i ajuda d'acabar-nos-ho, i mira que n'era de bo!
Mentre sopàvem, i després de sopar vam continuar, vam xerrar una bona estona amb en Jafar i la July sobre la seva relació, també sobre com una noia de Bulgària acaba vivint a Jordània, i finalment sobre els seus plans de futur. Després, quan ja començàvem a estar cansats (eren ja vora les 10 de la nit) vam anar a ajudar la July a rentar plats i vam jugar una bona estona amb un petit gatet que tenien per allà. Ja era tard, ells estaven cansats i nosaltres també pel que vam decidir anar a buscar el sac de dormir al cotxe i que la July ens guiés fins al lloc on dormiríem.
I el lloc era genial! Un gran avenc amb matalassos i mantes i un bon foc on es preparava un altre te/cafè. Ens van explicar que aquell era el millor lloc de la petita vall que ocupaven. Aquí he de puntualitzar que tot i que eren d'origen beduí, i els beduïns són per definició nòmades, ja el pare d'en Jafar s'havia establert allà i començat a dedicar-se a cuidar cabres, també a cultivar un petit camp i un xic al turisme. Actualment tots els germans (7) es dedicaven al turisme en major o menor mesura, alguns d'ells es dedicaven a guiar turistes en camell i d'altres a dur-los en 4x4. Tornem però al tema del lloc on dormiríem, per què era tan especial aquell avenc? Doncs perquè estava orientat de tal manera que a l'hivern hi tocava el Sol tot el dia i a l'estiu el sol passava just per sobre deixant l'avenc tot el dia a l'ombra. Era un avenc climatitzat!
Ja prenent el te beduí que havien preparat al foc ens van explicar uns quants detalls més sobre la vida al desert i sobre els animals que s'hi poden trobar. Ara sí, era tard, vam acordar que ens despertarien a les 6:00h del matí (ben aviat per variar) i la July ens portaria al millor lloc des d'on es podia veure la sortida de Sol. La July i en Jaffar van marxar, nosaltres vam preparar el nostre jas, i cap a dormir sota les estrelles! Abans d'adormir-nos però, encara vam tenir temps de veure un bon grapat d'estels fugaços. Genial! La veritat és que en general vam dormir molt bé, només va trencar-nos el son un grup de gossos que es va posar a bordar enmig de la nit, molt poca estona però.
De bon matí vaig tornar a esser el primer que es va llevar. Com m'agrada a mi, fent el mínim soroll vaig recollir-ho tot, vaig fer unes quantes fotos i me'n vaig anar a fer una passejada matinal. Ah, aquí no vull deixar d'explicar-vos amb orgull que en les fotos que vaig fer vaig captar un estel fugaç amb la càmera del meu mòbil! Sí, és cert que no ho vaig fer expressament però vaja, n'estic orgullós. Continuo ara amb el que vaig fer de bon matí. Al cap d'una estona de caminar, i quan vaig començar a tornar a treure el cap per la zona del campament els gossos que ens van despertar a la nit van tornar a posar-se a cridar. Els lladrucs crec que van despertar a la July, i la veritat és que em va saber un xic de greu haver-ho provocat, ja que era bastant aviat. Imagino que sense poder tornar-se a adormir finalment la July va sortir de la casa, ens vam dir bon dia i em va guiar fins al mirador. Allà, asseguts, vam mirar com el desert es despertava. En aquells moments de tranquil·litat i pau em va explicar un xic més els seus plans per fer créixer aquella iniciativa d'ecoturisme. Pel que em va dir allà també pateixen la burocràcia... també em va explicar que els gossos (que la nit anterior estaven tancats per tal que no entressin al tancat de les cabres i fessin mal als cabrits), havien bordat a la nit perquè el gos del veí els havia anat a visitar. Ells tenien 4 gossos, un d'ells molt jove i molt juganer, i la resta molt amigables, els vam tenir tota l'estona rondant per allà. Al cap de poca estona va anar arribant la resta del grup i finalment vam gaudir tots plegats de la sortida de Sol. Jo al principi no les tenia totes que aquell fora un bon lloc, però la veritat és que ho era, el millor lloc! El Sol va sortir just per l'escletxa d'una muntanya. Com podia dubtar jo que una persona que fa un bon temps que viu allà no sabés el millor lloc on veure sortir el Sol? ... sóc una mica ximple a vegades, sí, ho reconec. La sortida de Sol va esser espectacular, ens va deixar sense paraules, el desert es va omplir d'una llum brutal! Com m'agradaria haver tingut la meva reflex allà!
El Sol ja havia sortit i teníem una mica de gana, així doncs vam baixar a l'esplanada de davant la casa on ens esperava una taula de plàstic i unes cadires sota d'unes acàcies. Allà la July ens va servir te i cafè beduí en uns petits gotets (potser me'n vaig veure 15 ... i és que era tan bo!). Quan hi vam esser tots ens van portar l'esmorzar: ous durs, albergínia amb tahina i una amanideta de tomàquet amb bon oli d'oliva. Altra vegada ens en van dur en excés i en vam reservar una mica per tal que en tinguessin també per ells més tard. En Jafar va aparèixer a mig esmorzar i ens va dir si volíem tastar la llet de cabra, li vam dir que oi tant que sí! Tot i això, quan ho va demanar a la July aquesta li va dir que no en quedava gens i que si de cas hauríem d'anar a munyir. Dit i fet! Acabat l'esmorzar vam ajudar a portar els plats a la casa i allà ens esperava una sorpresa. Uns dies abans havien trobat un pollet de mussol (un pollet és un dir... era enorme!!), el tenien en una petita gàbia i ens van oferir de donar-li menjar. I què li vam donar per menjar? Doncs li vam donar ous durs, i també una micona de la pell dels nostres dits! Mara meva quin ensurt el primer cop que li donaves menjar, se't tirava a sobre i pessigava l'ou dur violentament, agafant els teus dits pel camí, no feia mal però el primer cop et fotia un bon ensurt!
Després d'alimentar el mussol ja tocava anar a veure les cabres. Elles ja ens esperaven! En tenien 3 de grans, que acabaven de tenir totes el seu primer cabrit (una l'havia perdut feia poc, pobreta) i la nova que era una varietat de Síria estava encara tot marginada. Els dos cabrits que els quedaven eren molt trapelles i no feien res més que intentar saltar i escapar-se del tancat. No tenien cap mascle, es veu que és molt costós i problemàtic, a més els mascles els maten per carn quan tenen entre 4-6 mesos. Una per una les vam anar traient i munyint, primer només munyia la July (que n'era tota una experta) però més tard també ho vam voler provar la Maeva i jo, ara bé, no vam durar gaire, i és que si hagués estat per nosaltres, no hauríem begut llet de cabra fins a la nit ... A més d'anar tan a poc a poc érem un xic sapastres i el problema és que en ser cabres novelles portaven molt poca llet, no es podia malgastar! Mentre munyíem també ens van explicar que les cabres es poden munyir sempre, fins i tot quan han tingut un cabrit, no és com les vaques que es deixen de munyir (o no s'aprofita la llet) quan tenen un vedell.
Un cop vam haver acabat de munyir vam deixar-les anar a pasturar i ens en vam anar a bullir la llet i a preparar el te amb llet de cabra / llet de cabra sola. Asseguts a les escales de la casa vam gaudir moltíssim d'aquell te amb llet de cabra mentre vam parlar una mica de política palestino-israeliana. Sense previ avís en Jaffar que estava assegut allà amb nosaltres tranquil·lament va fer un bot en adonar-se que les cabres se li estaven fotent altre cop els arbres que acabava de plantar, a més els petits cabrits s'estaven allunyant massa. Així doncs va decidir d'anar a fer fora les cabres de la zona dels arbres i a buscar els cabrits. I quin problema hi havia en què els cabrits marxessin lluny?, doncs que encara eren massa petits i se solien extraviar del grup, un cop extraviats si no tornaven abans de la nit (que de tant en tant passava) era molt probable que gossos salvatges o dels veïns els matessin. De fet feia molt poquet que això havia passat a un dels cabrits del ramat. Al cap de mitja hora va tornar però amb les mans buides, no havia pogut atrapar-los. Jo en aquell moment, bocamoll de mi, em vaig oferir voluntari per anar-los a buscar, no podia esser tan difícil oi? Ens havien cuidat tan bé aquesta gent que volia tornar-los el favor. El noi indi es va afegir al repte, i la July ens va dir que ens acompanyaria. I la veritat és que tot plegat va resultar extremadament difícil! Que desconfiades que són les cabres! Quan semblava que s'havien acostumat a la nostra presència, pam, de cop i volta sortien corrent ... a més 3 persones intentant encerclar-les encara les feia posar més nervioses. Així doncs, després d'una bona estona intentant-ho li vaig dir al noi indi que ell i jo ens apartéssim, que la July en sabia molt més que nosaltres. I sí, ella tota sola, amb molt poca estona els va atrapar tots 2. Després d'atrapar-los ens els va donar perquè els tornéssim al campament. Ja al campament els vam deixar al tancat (no pas abans de fer-nos-hi unes quantes fotos), vam fer un últim te i ja era hora de marxar!
Quina llàstima que vam sentir en aquell moment! Ens havien cuidat tan bé! I eren tan bona gent!! Els vam prometre que els tornaríem a visitar. Ara, amb la perspectiva del temps però m'adono que és una d'aquestes promeses difícils de complir, i que probablement s'acabi com una d'aquelles promeses de muntar un sopar amb amics que mai s'acaben fent. Després d'acomiadar-nos i ben tristos vam pujar al cotxe i vam marxar. En Jafar de conductor altra vegada ens va dur fins a l'autopista tot travessant el desert (ara de dia), i mostrant-nos les seves habilitats creuant la sorra. Mentre travessàvem el desert ens va explicar que actualment bona part dels beduïns ja no són nòmades i que es dediquen bàsicament al turisme i a cultivar oliveres, dàtils i a criar camells. Ens va explicar també que a Wadi Ram no els falta mai aigua, ja que a sota, no pas massa avall, hi ha un llac enorme d'aigua dolça, és, d'alguna manera, com la Vall d'en Bas. També ens va dir que els israelians compren terrenys de la zona per fer-los servir quan han de deixar de cultivar els que tenen a Israel (hi ha una llei jueva que diu que els camps s'han de deixar reposar un any per cada 6, ... feta la llei feta la trampa, el que fan ells és comprar-ne de nous a un altre lloc i vendre els seus a àrabs que els cultiven durant l'any de descans, un cop passat l'any simplement els recompren i tornen a començar). Després d'una bona estona creuant el desert vam arribar a un poblet prop de l'autopista, allà és on vivia un dels germans d'en Jafar, i també allà és on es va quedar. Després de deixar-lo vam anar a buscar l'autopista, i, tot i que amb una entrada un xic complicada (en contra direcció per l'autopista) vam dirigir-nos cap a Aqba.
El viatge s'estava acabant, la primera a abandonar-nos va esser la Maeva que finalment es va quedar a la parada d'autobusos d'Aqba (després que paréssim un moment a treure diners i passéssim comptes). Allà, a la parada d'autobusos, vam tenir un nou ensurt, ens van dir que no quedaven places al bus que anava cap a Aman. Jo no sabia pas com solucionar-ho. Tanmateix, la Maeva, fent gala dels seus dots de persuasió, va aconseguir un bitllet encara no sé com. Finalment vam acomiadar-nos-en. Tot això que us explico va passar enmig d'una calor horrorosa! 40 graus! I és que les primeres onades de calor de la temporada ja havien començat.
Ara era el nostre torn d'acomiadar-nos d'Aqba, abans però havíem d'anar a deixar el cotxe. I un cop més, problemes! A l'oficina, ara completament renovada (i només en 3 dies), ens van dir que no havíem pagat el conductor extra ... jo estava segur que sí que ho havíem fet així que per confirmar-ho vam decidir tornar a la parada de busos a demanar-li a la Maheva (que estaria encara esperant, ja que el bus sortia al cap de 2 hores). La Maheva va mirar el seu compte corrent per internet i vam descobrir que, per una vegada, els jordans tenien raó i no era un truc per estafar-nos, així doncs un xic avergonyits per la desconfiança vam tornar cap a l'oficina. De nou a l'empresa de lloguer vam decidir que pagaríem el conductor extra com a part dels diners de garantia que els havíem deixat, i un cop fet i firmats els documents de retorn del cotxe ells mateixos ens van oferir de dur-nos a la frontera per 10 dínars, amb el mateix cotxe. Vam negociar que ens hi portessin per 9, i vinga, cap a creuar la frontera!
Ja a la frontera vam baixar del cotxe, vam pagar al senyor de l'empresa de lloguer amb un bitllet de 10, ens va dir que no tenia canvi així que li vam acabar pagant el que ens havia demanat iniciament..., i vinga, cap a Israel.
La frontera jordana la vam creuar sense problema, simplement ens van mirar la "Jordan pass" i van comprovar que havíem passat un mínim de 3 nits a Jordània (en cas contrari ens haurien fet pagar el preu de la visa, ja que aquesta era una condició per comprar la "Jordan Pass"). A la part israeliana va esser un xic més complicat, sobretot quan em van trobar que duia un ganivet que se m'havia colat a la motxilla de l'hostal de Wadi Musa ... però vaja no va passar d'esser una anècdota, simplement vaig estar mitja hora allà dins, esperant, amb l'aire condicionat, molt millor que estar a fora (recordeu 40 graus!!). Després del petit tràngol del ganivet finalment vam passar el control de passaport i ja érem gairebé a fora. I allà, just abans de sortir, vam veure una saleta d'espera amb aire condicionat, endolls, màquines de beguda ... i a fora feia tanta calor! Havíem d'esperar 2 hores abans no passés el primer bus que anava d'Eilat a Tel Aviv, així que vam decidir de quedar-nos allà dins. Al cap de mitja hora però se'ns va acostar una noia molt mal carada i ens va dir que què hi fèiem allà. Ens va dir que no ens hi podíem quedar i ens va fer sortir tot passant l'últim control, enmig d'aquella calor. Vam decidir doncs, ja a fora del pas fronterer, anar a seure sota la ombra d'unes palmeres. Allà vam estar-hi una horeta fins que va venir un altre noi de seguretat israelià. Jo ja em temia que ens faria fora d'allà també, i la veritat és que estava tan fart dels controls i de la seguretat israeliana que estava disposat a dir-n'hi quatre de fresques (tot i que la Mahua m'intentava calmar). La sorpresa però va esser que en lloc de fer-nos fora ens va oferir de tornar a entrar a la sala d'espera! Es veu que vam acabar fent-los pena ... ara bé, després d'una hora a 40 graus ... però vaja val més tard que mai oi? Ja de nou a la sala d'espera va sorgir una conversa interessant. Vam parlar sobre la importància de la dansa i la cultura regional i també de la gent que es dedica a conservar-les.
El temps va passar volant allà dins i de seguida va esser hora d'anar a buscar el bus. Vam carregar motxilles i vam marxar caminant fins a la parada d'Eilot. A la parada vam esperar 15 minuts veient bocabadats com uns joves israelians tiraven les escombraries a la cuneta sense cap mirament ni vergonya! Van deixar un bagul metàl·lic enorme ple de fusta allà bolcat ... encara no he pogut acostumar-me a la poca cultura ecològica d'aquest país.
El bus s'acostava, ja el veiem a la carretera i anava ben puntual. Quina sort oi?! Amb aquella calor! Doncs no! Va passar davant nostre i simplement ens va dir que anava ple, i no es va parar! I no n'hi anava cap més de suport al darrere! Això sí que no m'ho esperava, i menys essent la primera parada després de la inicial! No podia parar de preguntar-me què faria tota la gent que estigués en altres parades més endavant. La resposta era simple, esperar 3 hores fins que passés el següent. Amb això vaig confirmar que el transport públic que tenim a casa és dels millors que hi ha, per molt que ens en queixem! La Teisa mai et deixaria a la parada amb un pam de nas! Si hi ha previsió de molta gent, simplement es posa un altre bus, i punt! Aquí a Israel d'altra banda sembla que això no passa, simplement et deixen tirat. Però vaja, simplement ens va tocar esperar i vam acabar agafant un bus que no anava directe a Jerusalem sinó que passava per Tel Aviv.
Finalment ja dins del bus, amb l'aire condicionat vaig començar a pensar en tot el que havíem viscut, vaig escriure quatre apunts sobre coses que no volia oblidar (ja veieu com us cuido! Aquests apunts m'han servit per al blog eh!) i finalment em vaig adormir. Vam fer una petita parada a mig camí per anar al lavabo i fer cafè i després d'això ja no vam parar fins a Tel Aviv. Vam arribar de fosc i molt justos de temps per agafar el següent bus cap a Jerusalem. Vam baixar del bus i corrent ens vam acomiadar de la Mahua. I aquest cop, per variar, vam estar de sort i vam aconseguir agafar-lo. Ja a Jerusalem, i després d'acomiadar-me del noi indi, em plantava a casa a les 21:00h. Havia estat un viatge fantàstic, ple d'experiències i bona companyia, feia temps que no desconnectava tant i vivia una experiència tan intensament!
I per fi, amb aquestes últimes línies s'ha acabat aquesta sèrie d'entrades sobre la visita a Jordània. Només em queda donar-vos algunes dades sobre les despeses totals del viatge:
Van esser gairebé 5 dies de viatge, vam dormir 4 nits en hostals, vam llogar un cotxe, vam comprar el menjar al súper i ens van estafar diverses vegades... i quan creieu que ens vam gastar? Doncs finalment tot això no va pujar més amunt dels 300 euros! Tota una ganga tenint en compte que un viatge organitzat de 3 dies costa més de 700 euros! Genial!
Ara sí, només una última cosa abans d'acabar, m'agradaria oferir-me per donar-vos informació sobre preus o maneres d'arribar als llocs a Jordània si esteu interessats a visitar aquests llocs fantàstics de què us he parlat. Així doncs ja ho sabeu, només m'heu d'escriure un mail, ho tinc tot apuntat!
Espero que us hagi agradat! Fins a la propera i continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada