Un cop més el dia va començar ben aviat. Aquest cop vam decidir posar els despertadors ben d'hora perquè volíem arribar aviat a Wadi Ram, per aprofitar la fresca del matí, però també, en general, per aprofitar millor el dia. Un cop més vaig esser el primer d'aixecar-me. Vaig anar com cada dia a veure com el poble despertava des de dalt de l'hostal i després vaig anar cap a buscar el cotxe. El cotxe el vaig deixar mal aparcat davant les escales de l'hostal el temps juts només per pujar a recollir les meves coses i despertar la resta del grup. I què va passar en aquest petit instant de temps? Doncs res, ja sé que us pensàveu que us diria que em van posar una multa d'aparcament però realment creieu que hi ha guardes urbans en aquest país tan boig? El que va passar simplement va esser que la resta del grup ja estava a punt i que vam baixar junts cap al cotxe. La veritat és que em van sorprendre, no els hauria pas culpat si me'ls hagués trobat dormint encara, i és que aquest cop tenien motiu d'estar més adormits que jo, ja que com probablement recordareu de l'última entrada ells es van quedar a Petra a veure l'espectacle de Petra de Nit mentre jo anava a descansar per covar el meu refredat (que per cert havia millorat moltíssim!). Sobre Petra de Nit només us puc dir que els meus companys van creure que no valia la pena pagar els 25 euros de més que demanaven. Em van explicar que simplement es camina de nit a la llum de les espelmes per dins del Siq, fins a "El Tresor", il·luminat amb llum d'espelmes i música en directe. Vaja, ara que ho escric m'adono que sona bé oi?, caminar de nit, a la llum de les espelmes, música en directe ... El problema, em van dir, és que tothom xerra i crida tota l'estona de manera que es perd totalment la màgia del moment. Així que res l'únic que us puc dir és que no us ho recomano, que no val la pena gastar-hi els diners. Després d'aquest apunt, tornem al que toca avui, el viatge cap a Wadi Ram.
Un cop recollida l'habitació vam intentar trobar els propietaris de l'hostal però, com cada dia, no ens va esser possible. Vam deixar les claus a recepció i vam marxar sense dir res a ningú. Ja dins del cotxe i a punt per marxar, un taxista ens va fer parar i ens va dir que teníem una roda un xic fluixa d'aire, això ens va fer anar de bòlid i patir una bona estona. Així doncs vam començar a estar pendents d'on podíem trobar gasolineres on comprovar la pressió de les rodes. Quina va esser la nostra sorpresa quan ens vam adonar que a Jordània no hi ha màquines per comprovar l'aire de les rodes a les gasolineres! Resulta que s'ha d'anar directament a un taller mecànic. El problema que teníem era que a aquella hora tot era tancat. Així doncs, vam encreuar els dits i amb (suposadament) les rodes desinflades, vam fer cap a l'autopista. Aquest cop vam seguir una nova ruta, diferent de la del primer o del segon dia, i que era altra vegada una "carretera de muntanya". Finalment vam arribar a l'autopista després de passar per bonics paisatges i poblets. Ja a l'autopista, ràpidament cap avall. A mig camí, sempre dins l'autopista, ens vam trobar diversos controls de policia. En un dels controls un policia inicialment mal carat ens van demanar els passaports i tot! Novetat! Tot i que només me'l va demanar a mi, ja que quan li vaig dir que era de prop de Barcelona ja no es va voler ni mirar els altres. Vaig aprofitar que hi havia aquest "bon rotllo" per demanar-li a quin lloc podíem comprovar l'aire de les rodes. El policia que m'havia revisat el passaport em va dir que l'acompanyés, i així ho vaig fer, vaig baixar del nostre cotxe i cap al seu cotxe de policia. Ens hi vam acostar tots dos (el tenien aparcat a tocar de l'autopista) i vam demanar el tema de l'aire a les rodes a l'altre policia. Aquest, morrut i inicialment sorprès, de seguida va canviar la cara i pràcticament em va oferir cafè ... va baixar, es va mirar les rodes i va dir que tot estava en ordre, que cap problema. Així doncs el taxista per un motiu que encara no entenc ens va ben enganyar. Un cop resolt aquest problema ens vam acomiadar dels policies i, ara sí, ens vam encaminar cap a Wadi Ram.
Ja arribant a l'encreuament entre la carretera a Wadi Ram i l'autopista vam buscar, i trobar, una gasolinera que es deia "Total". Aquest seria el lloc on ens trobaríem amb el nostre amfitrió de la nit, o així havíem quedat per mail (de fet JO hi havia quedat, però mai havia rebut/vist la seva resposta). Havíem quedat de trobar-nos a les 8 del vespre allà mateix, i també que ens farien sopar, típic sopar beduí. Sí, ho heu entès bé, el nostre amfitrió seria un beduí! Dormiríem enmig del desert en una tenda beduïna, sopant menjar típic beduí, sota les estrelles. La veritat és que no érem conscients de la grandíssima experiència que ens hi esperava. Però això és una altra història, una història que us explicaré en la propera entrada.
Continuo doncs amb la visita a Wadi Ram. Vam deixar endarrere l'encreuament amb l'autopista i vam fer camí, per una carretera secundària, fins a l'entrada al parc natural de Wadi Ram. Allà, a l'entrada, vam baixar del cotxe i vam anar a buscar uns mapes. També vam aprofitar per fer-hi un cafetó i esmorzar una mica (unes galetones). Tranquil·lament vam asseure'ns en unes escales a la ombra d'una olivera i després de donar un cop d'ull al mapa vam decidir que dedicaríem el nostre dia en aquest magnífic parc natural a fer una de les dues rutes de trekking (caminada) que es proposaven. Faríem la més llarga, ja que teníem tot el dia. Ens vam aixecar i vam anar a veure si podíem visitar el centre d'interpretació, un cop més però ens vam trobar que estava tancat... i per com estaven els panells informatius i pòsters que hi havia dins feia molt temps que ho estava. Un xic decebuts, i quan ja marxàvem cap a buscar el cotxe, ens van demanar que ens inscrivíssim en el registre d'entrada (suposadament per controlar qui hi havia dins del parc i que tothom tornava a sortir en algun moment, vaja, per controlar que ningú es perdia en la immensitat d'aquell semi-desert).
Continuo doncs amb la visita a Wadi Ram. Vam deixar endarrere l'encreuament amb l'autopista i vam fer camí, per una carretera secundària, fins a l'entrada al parc natural de Wadi Ram. Allà, a l'entrada, vam baixar del cotxe i vam anar a buscar uns mapes. També vam aprofitar per fer-hi un cafetó i esmorzar una mica (unes galetones). Tranquil·lament vam asseure'ns en unes escales a la ombra d'una olivera i després de donar un cop d'ull al mapa vam decidir que dedicaríem el nostre dia en aquest magnífic parc natural a fer una de les dues rutes de trekking (caminada) que es proposaven. Faríem la més llarga, ja que teníem tot el dia. Ens vam aixecar i vam anar a veure si podíem visitar el centre d'interpretació, un cop més però ens vam trobar que estava tancat... i per com estaven els panells informatius i pòsters que hi havia dins feia molt temps que ho estava. Un xic decebuts, i quan ja marxàvem cap a buscar el cotxe, ens van demanar que ens inscrivíssim en el registre d'entrada (suposadament per controlar qui hi havia dins del parc i que tothom tornava a sortir en algun moment, vaja, per controlar que ningú es perdia en la immensitat d'aquell semi-desert).
Abans de marxar però, ja aquí al control d'entrada, vam haver de patir, si sí, patir, als guies turistics de la zona, i la cosa seria pitjor a mesura que ens acostéssim al poble de Wadi Ram. No van parar de preguntar-nos si teníem reserva i amb qui ... al principi era un xic desconcertant perquè semblava que era obligatori tenir una reserva, però res més lluny que això, simplement era una estratègia perquè els contractéssim a ells si no teníem reserva encara. Els vam clissar de seguida, i és que després de tres dies de viatge ... Així doncs vam tornar al cotxe, vam ensenyar la Jordan Pass al control d'accés (també aquesta entrada estava coberta pel preu de la Jordan Pass) i cap al poble de Wadi Ram.
Vam arribar al poble ben d'hora i vam voltar una mica amb el cotxe tot buscant aparcament. La veritat és que ens van fer parar diverses vegades altra vegada amb la pregunta de si teníem reserva i amb qui. Finalment vam decidir que cada cop que ens paressin els respondríem que no ens calia reserva, ja que al vespre ens n'anàvem cap a Petra i que per tant no dormiríem allà. Com us he dit, inicialment vam buscar un lloc on aparcar el cotxe dins el poble, prop del punt de sortida de la ruta de trekking, finalment però vam decidir que el més segur era aparcar a l'entrada del poble, al pàrquing principal, i és que de veritat ens feia por que pel fet de no contractar-los ens fessin malbé alguna cosa (rebentar les rodes o similar). I amb tot això, just quan el sol encara era baix vam començar a endinsar-nos al fantàstic desert de Wadi Ram. I era fantàstic de veritat! Només com a anècdota abans de començar el relat sobre la ruta a peu: aquí s'hi va gravar la pel·lícula de "The Martian" o en castellà "Marte".
Érem els únics caminant enmig de la sorra, sols en la immensitat. Mentre nosaltres caminàvem, cotxes 4x4 i camells ens avançaven carregats de turistes. La veritat és que no era ni de bon tros dramàtic el nombre de turistes que hi havia, era clarament temporada baixa. També és cert que per molta gent que hi hagués a la zona, era tan immens tot que no ens n'hauríem ni adonat, els cotxes es veien com petites formigues a l'altre costat de la "Vall"!
Aviat vam descobrir però el perquè que tan poca gent s'aventurés a caminar per allà. Primer, les distàncies eren enormes. Segon, era impossible calcular el temps que portaria anar d'un punt d'interès marcat al mapa al següent, tan perquè el mapa no estava fet a escala com perquè costava moltíssim caminar en les zones on hi havia sorra acumulada (era com caminar per la neu o la platja, esgotador!). I tercer, perquè feia molta calor, tot i que també és cert que la brisa ho feia suportable. Finalment, com a afegitó, quan passava un cotxe, si feia un xic de vent, la sorra ens colpejava i se'ns posava als ulls. Encara que sembli mentida tot i aquests inconvenients vam gaudir moltíssim de la caminada: la pau, la immensitat, ...
Allà, al cim, dues sorpreses: per començar, i de fet ja ho havíem vist des de lluny, el gos no estava sol, era el gos d'uns beduïns. La sorpresa però no era pas aquesta sinó que els beduïns eren dos nens, dos germans de no més de 10 anys el més petit dels quals només xampurrejava anglès i el més gran que no en parlava gens. Semblaven simpàtics, al principi, de fet em va semblar entendre en algun moment que m'oferien un te ... però quan es van cansar de la meva presència em van començar a dir que marxés i més tard en veure que no els feia cas (volia gaudir de les vistes) simplement em van ignorar. Era una situació curiosa, ells dos allà sols amb les seves cabres, gossos i el burro, jugant mentre les cabres pasturaven. Sí, les cabres pasturaven i és que aquí la segona sorpresa, la duna no estava encastada a la paret vertical de roca sinó que entre la duna i la paret s'hi havia format una vall on hi havia plantes i tot! Hi havia plantes però també moltes deixalles acumulades, bàsicament plàstics, que les cabres semblaven menjar sense cap mena de problema. Al cap d'una estona seient allà sol, només amb el soroll del vent i dels nens jugant, tot admirant les vistes i els cotxes petits com formigues recorrent les valls del desert, va arribar la Mahua, sola i sense motxilla. La Maeva s'havia quedat a baix amb la seva motxilla (no es veia en cor de pujar) i el noi indi va marxar tot sol, anant a la seva amb la seva càmera i fent fotos indiscriminadament (al final tampoc va pujar). Quan va arribar la Mahua els nens van tornar un moment intrigats per la nova visita però com que no entenien pràcticament res del que els dèiem de seguida es van avorrir i van marxar tot jugant i fent sorolls estranys de motos o cotxes (estic gairebé convençut que simplement escarneixen les bogeries que fan els turistes i els guies turístics amb les motos i cotxes a les dunes). Vam estar una estona en silenci amb la Mahua, allà dalt, gaudint de la immensitat del lloc, les roques, les dunes ..., vam xerrar una estona i finalment vam decidir tornar a baixar, que ja es feia tard. I sense més ni més a mi em va venir la necessitat de baixar corrent i saltant, tal com havia fet tantes vegades quan era petit en grederes a la Garrotxa o a la neu dels Pirineus! Va esser un minut màgic, em vaig sentir com un nen petit, i en 1 minut ja era a baix, adrenalina i joia de nen! Els beduïns en veure-ho van correr, ja que volien competir a baixar (suposo que és quelcom que fan habitualment), tot i això no hi van esser a temps i jo la veritat no tenia esma per tornar a pujar fins dalt de tot, i és que ja no tenim 15 anys ..., li van demanar a la Mahua si volia competir però ella els va dir que no, preferia va baixar tranquil·lament. I ja érem tots tres a baix, allà, amb la Mahua i la Maeva tot esperant que el noi indi tornés vam menjar-nos una taronja i vam poder veure com un enorme camió cisterna es quedava atrapat a la sorra, lluny enmig de la vall. Molt pocs cotxes es van parar a ajudar-los, i la veritat és que hi va estar una bona estona allà atrapats! Era tard, fins i tot els nois beduïns ens van avançar juntament amb tots els seus animals, probablement per ells també era ja l'hora de tornar a casa. Finalment quan ja estàvem un xic desesperats i no sabíem si l'havíem perdut, el noi indi va arribar. Ràpidament vam decidir reprendre el camí cap al poble i només parar per veure la posta de sol enmig de la vall d'entrada a Wadi Ram, mentrestant el camió continuava atrapat a la sorra. Pel camí vam deixar endarrere una munió de cotxes 4x4 portant grups de turistes a veure la posta de sol des del punt estratègic que us he parlat i que el mapa ens indicava (no us enganyo si us dic que en van passar més d'una vintena un darrere l'altre). Vam caminar tranquil·lament una estona més i finalment vam arribar a un lloc que semblava adequat per veure la posta, un lloc a prop del poble i amb bona vista cap a l'oest. Més tard vam adonar-nos que potser no era tan bon lloc, de fet allà on estàvem instal·lats era prop d'una mena de cementiri d'animals on probablement els beduïns deixaven els animals morts per tal que els animals salvatges se'ls mengessin en lloc de caçar els seus animals domèstics. I com ens en vam adonar? Doncs perquè jo estava assegut tranquil·lament directament a terra quan vam veure que hi havia rènecs corrent per allà! Si sí, és per això que vam fixar-nos més profundament en la zona on érem i vam descobrir que era un cementiri d'animals. En veure els rènecs vaig fer un bot de tal magnitud que crec que els meus companys de viatge encara riuen.
Ja assegut en una roca alta, lluny de tot animalot, vam poder gaudir tots junts de la posta de Sol al desert. Els canvis de color de les muntanyes del wadi van esser espectaculars. L'únic que va trencar el moment màgic de la posta de sol va esser el noi indi, no hi havia manera que callés una estona! Crec que encara és hora que s'adoni del perquè estàvem molestos...
Es va fer tard, molt tard, i la tornada fins al poble, a causa de la sorra, es va fer més llarga del que esperàvem. Jo no les tenia totes d'arribar al punt de trobada amb el beduí a l'hora i el gran problema és que jo no tenia internet i com us he dit abans no havia pogut veure la seva resposta sobre l'hora de trobada. Així doncs em vaig avançar, vaig arribar al poble just quan tornava el camió cisterna encallat (per fi l'havien tret!), vaig travessar per carrers desconeguts sota algunes mirades desconcertades dels seus habitants (ja era gairebé fosc), i finalment vaig arribar al cotxe. El noi indi va arribar quan jo ja el tenia en marxa. Junts vam recórrer el poble fins que vam trobar a les noies, les vam recollir i ràpidament vam marxar cap al punt de trobada amb el nostre amfitrió. Abans però, i ja era ben fosc, vam parar a la sortida del parc per notificar que sortíem, i aquí és on ens vam adonar que això del registre no servia realment per res, no els va fer ni fred ni calor que els diguéssim que sortíem del parc, no es van apuntar res i de fet va semblar que els sorprenia i tot que els ho diguéssim! Jordània ...
Ens vam posar en marxa altre cop i fent gala dels meus dots de conductor, tot esquivant/avançant cotxes de locals que anaven sense llums enmig de la nit ... molt jordà tot plegat ... vam acabar arribant al punt de trobada, gasolinera "Total", a les 8:00h en punt! I el nostre amfitrió beduí, en Jafar, i el seu germà Mohamet ja ens esperaven. Ja podíem anar cap al campament beduí, per anar-hi però hauríem de passar per una altra aventura! Una aventura que us explicaré en la propera entrada!
Fins la propera entrada, la última sobre Jordània! Continueu mirant les estrelles ara que ja fa caloreta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada