Hola a tots, com veieu avui vull fer una entrada un xic més personal, més introspectiva, us vull parlar sobre com es viu l'amistat (o més ben dit, com jo he viscut l'amistat) vivint lluny de casa. I vull fer també una cosa que no és habitual en aquest blog, vull dedicar aquesta entrada a uns amics molt especials, els amics del que en dic "la colla", una comunitat que va començar en un grup reduït de 8 persones i que ara s'ha convertit més aviat en un concepte abstracte de grup d'amics que inclou un bon nombre de gent d'origen divers. Vull també que aquesta entrada serveixi de resposta a un vídeo que em van preparar per felicitar-me pels meus 30 anys (el 22 de maig en vaig fer 30, sí, ens anem fent grans!). Dit això, començaré la meva reflexió des del principi, des del mateix origen d'aquest blog. Som-hi!
Ja fa un grapat d'anys que vaig decidir començar aquest blog. La motivació principal era mantenir a família i amics informats sobre la meva vida lluny de casa, una nova vida lligada a la meva carrera investigadora. També va esser en aquest moment que em vaig fer per primera vegada unes preguntes que no m'hauria fet si no hagués marxat: es recordaran els meus amics de mi quan sigui fora? m'enviaran correus o contactaran amb mi per saber com estic? I si no ho fan, significa això que no són realment amics meus, que no em valoren, que no pensen en mi? Sense adonar-me'n aquestes preguntes van quedar fixades profundament en el meu cervell, esperant per sorgir cada vegada que marxava a viure fora durant uns mesos. Així doncs cada vegada que marxava, especialment quan ja feia uns mesos que havia marxat, aquestes preguntes, i alhora les possibles respostes, em venien al cap. I en realitat era el pitjor moment per obsessionar-se en aquestes possibles respostes! I és que pels que hem marxat de casa i hem viscut fora temporades llargues sabem bé que un cop passada la fase d'adaptació a la nova vida (d'una setmana a una mica més d'un mes), arriba una fase dominada per alts i baixos, moments feliços en què tenim ganes de fer moltes coses noves, conèixer gent, sortir de casa ... i moments foscos en els quals ens enyorem, trobem a faltar la nostra gent i tenim ganes de tornar. Òbviament durant els moments feliços no pensem en si des de casa pensen en nosaltres o no, en els moments foscos però és quan ens obsessionem en el perquè la gent de casa i amics ens contacten més sovint o menys, en si pensen en nosaltres, etc. També en aquests moments foscos és quan estem més predisposats a pensar que si no han contactat amb nosaltres, és perquè realment no hi pensen, que no els importem, que s'han oblidat de nosaltres, que mai més res serà com abans. Quin error més gran! Justament en els moments foscos és quan no hem de buscar respostes a les preguntes que us he plantejat inicialment, i és que estem tristos, deprimits, en aquesta situació segur que els pensaments que tindrem seguiran també el mateix patró, pensaments tristos i depressius.
En algun d'aquests moments vaig fer una cosa, ja fa uns anys, que mai hauria d'haver fet. Com sabeu sóc científic així que vaig decidir fer un petit experiment. De fet, un experiment molt simple, esborrar la meva data de naixement al facebook. I quin era l'objectiu? La veritat és que no ho sabia ni jo. Inconscientment però sembla que el que volia era esbrinar quanta gent es recordava del meu aniversari i d'alguna manera extrapolar això a quanta gent li importava. Quina ximpleria més gran oi?! Conscientment no ho hauria fet mai, i és que mai he considerat la data del meu aniversari com a res massa rellevant, al cap i a la fi jo no vaig fer cap esforç per néixer, en tot cas s'hauria de felicitar a la meva mare; tampoc considero que la vida sigui tan dura per a celebrar haver aconseguit viure un any més .... però vaja. I com carai se'm va ocórrer aquest experiment? Doncs la veritat és que crec que el basava en el fet que jo sí que recordo tots els aniversaris de la meva gent, si bé a vegades no exactament al mateix dia (de fet normalment sí pels de la colla inicial). El que no vaig pensar en aquell moment, i que m'ha costat prou, va esser que hi ha un altre element en joc, la memòria ... no tots tenim la mateixa oi? Aquest petit experiment no va servir per res més que per deprimir-me durant els meus aniversaris, ja fos des de Barcelona, des de Mèxic o en els últims dos anys des d'aquí a Jerusalem. I no ha estat fins fa poc, en el meu 30è aniversari que per fi tot ha canviat, per fi m'he adonat de quelcom que hauria d'haver sabut des de sempre. I què ha provocat aquest canvi? Doncs no ho sé exactament, i és que ha estat un aniversari especial. Primer perquè ha estat el meu 30è aniversari, que per molt que consideri que els aniversaris no són res especial l'entorn sempre magnifica aquests moments, sobretot si estem al davant d'un número rodó com aquest. Segon perquè és la vegada que he estat més temps lluny de casa, gairebé 6 mesos. I per què ha d'esser quelcom rellevant haver estat més temps lluny de casa? Doncs perquè gràcies a això he descobert que existeixen noves fases emocionals més enllà de les dels primers mesos, resulta que després dels alts i baixos arriba una fase en la qual s'abraça la nova vida i que per fi es gaudeix estar fora. I tercer, i probablement això és el que ho ha precipitat tot, que en aquest 30è aniversari només vaig rebre 3 felicitacions, una d'elles la de la meva mare. Quin vespre més trist quan vaig anar a veure el facebook i el whatsapp i vaig descobrir només un missatge de facebook i un de whatsapp felicitant-me. Uns dies més tard vaig rebre un parell més de felicitacions, i fins i tot els meus nous amics d'aquí a Israel (de fet de l'Índia, França, Grècia i Hong Kong) em van preparar una petita sorpresa en forma de "gelat d'aniversari", però el xoc del dia de l'aniversari em va agafar totalment desprevingut.
Arran de tot això i durant la setmana després del meu aniversari vaig parlar amb molta gent sobre com en sentia, i vaig reflexionar moltíssim sobre aquelles famoses preguntes que em vaig fer la primera vegada que vaig marxar de casa. I vaig fer bé, per primer cop vaig pensar en aquestes coses en un moment neutre, ni amb l'"adrenalina" dels dies feliços, ni amb la depressió dels dies foscos, en un moment en què ja estava completament adaptat a la nova vida. Com us he dit això em va conduir, per fi, a una resposta definitiva i que gravaré per sempre a la meva ment. La resposta, que no sé si sóc capaç d'expressar amb paraules, és la següent:
"Els amics de veritat els portem amb nosaltres, anem on anem, siguin on siguin. És cert que no hi pensem en tot moment, que de vegades fins i tot passem setmanes sense recordar-los, i és que tots tenim la nostra vida, però també és cert que quan els necessitem, en els moments importants de veritat, sempre hi són. I del que pots estar segur és que quan tornes a casa, per lluny que hagis viscut, per temps que hagi passat des que vas marxar, l'amistat continua allà, immutable, com el dia que vas marxar. I és que l'amistat es basa en experiències viscudes, en moments d'alegria i en penes, en records que res pot esborrar."
Sembla una conclusió lògica i senzilla un cop expressada així, en aquest escrit, però m'ha costat anys d'arribar-hi. N'estic convençut que mai hauria arribat a entendre l'amistat d'aquesta manera si en aquell dia, ja fa tants anys, no hagués decidit fer el pas i marxar a viure fora.
I així, ja amb aquesta nova resposta (LA resposta) a aquelles velles preguntes, va arribar-me'n una petita confirmació. Per molts potser semblarà un fet anecdòtic, però per mi va esser quelcom important.
Com ja us he comentat no vaig rebre cap gran felicitació pel meu aniversari, no obstant això, l'he rebuda després. El fet és que vaig rebre fa poc un vídeo de ni més ni menys que 10 minuts amb tota la colla felicitant-me i recordant moments que hem passat junts. Sens dubte el millor regal que em podien fer, aquí a Jerusalem, lluny de casa.
Dit tot això, i després de la reflexió que us he fet (i m'he fet a mi mateix) sobre l'amistat, m'agradaria personalitzar aquesta entrada als que apareixen en el vídeo. A partir d'aquest punt us demano disculpes i és que si no heu vist o ajudat a gravar el vídeo probablement no entendreu el que dic:
"Moltes gràcies amics per aquest regal, la veritat és que no vaig poder evitar emocionar-me. Intentaré comentar el vídeo punt a punt, recordant alguns dels moments que vam passar junts.
-Per començar Núria Feixas, "glu glu glu glu?" Això té alguna cosa a veure amb Bulgària? XD
-I l'Uri i la Ona! Com han crescut! Aquesta és una de les coses que més greu em sap de viure fora, el perdre'm com van creixent! L'Uri, l'Ona, en Gael, ...
-Esther i Jordi des de la Cerdanya, quines ganes de poder venir a veure la vostra nova casa! A veure si a partir d'ara us puc veure més sovint.
-I en Pau i la Núria, des del cotxe, que autèntics XDXD i eficients! ...
-Luis i Ceci! De relax veig! Ja toca de tant en tant eh! Oi tant que ens veurem aviat! I en Gael? on el teniu? Sort que el vaig veure per skype fa poc!
-Aaai Laura que si ho recordo dius? recordo perfectament que el 22 també es van casar el rei i la reina d'Espanya ... recordo també molt bé que em vau fer disfressar, em vau fer posar el vestit de núvia de la meva mare i em vau posar pancartes a casa i tot! Quins temps aquells! Ah, per cert, encara em deus les cintes de casset d'aquells sopars tan mítics! I també, tens raó, la calvície hi és per sempre, un cop comença ... a no ser que facis un Albert Ribera ... jeje
-Jordi Feixas! Primer de tot merci per regalar-me aquestes bones vistes de la Vall des dels Hostalets!! Sens dubte has triat un bon lloc per gravar el vídeo. Tot i això em pregunto com se t'ha acudit gravar-te allà, imagino que mentre treballaves ... El que et vull dir aquí a tu és moltes gràcies, moltes gràcies per recordar-me el regal que em vas fer, aquell mòbil, aquell atrapasomnis amb aquell missatge que deia que podia aconseguir tot el que em proposés. Sí, tenies raó, ho he fet, doctor en astrofísica en una de les universitats més prestigioses en el meu camp de recerca. Qui ho hauria dit!!! Continuaré lluitant, superant el que vingui i buscant el que em farà realment feliç (potser aviat amb alguns canvis de rumb, però sí!).
-I l'Elena! Des de Madrid? Hi ha una petita possibilitat que acabi essent el meu destí més immediat, una estada per la capital, a veure a veure!
-Marc Valls, ostres a Ribes quina sort! Muntanyaaaaa!!!! jaja, a veure si hi vinc uns dies aquest any que ve a veure't! Ja estic preinscrit al màster de formació al professorat de secundària a la UNED! A veure si m'agafen ...
I ja la tenim aquí, la Marta Vila! Quina crack que és aquesta noia! jeje Ets ben boja XDXD no he pogut parar de riure. Sí, recordo això de "La lluna és rodona?" I des d'aquell dia ... no has canviat gens! Ets l'ànima de la festa!! ;-)
-Pujo i Gemma! Uns altres que els tenim fora de casa! N'estic convençut que compartiu algunes de les reflexions que faig de tant en tant sobre això de viure fora, tot i que probablement és diferent marxar sol que en parella!! Espero que us vagi molt i molt bé i a veure si podem compartir un pastís de veritat, i en persona, ben aviat!
-I ja els tenim aquí, Marta, Quel, Martina i tota la troup! Marta, primer agrair-te també moltíssim les converses que tenim de tant en tant per facebook, whatsapp, ..., és bo tenir notícies de casa! I Quel!!!! Que bé, ostres et veig a tope ja!! T'has recuperat ben de pressa! Quin greu no haver pogut estar per la Vall a donar un cop de mà! Segur que ha estat dur però com sempre amb la teva energia i ànims, ens sorprens, ets un crack!! Quines ganes de veure-us a tots ben aviat i en persona!!!
-I altre cop la Núria feixas, només dir-te que oi tant que m'espavilaré a tornar, ben aviat em tornareu a tenir per aquí, a veure per quant temps aquest cop! I Quel Bayona, tio no saps pas com he rigut amb la teva aparició "vist-i-no vist", crec que ni fet expressament hauries plasmat tan encertadament el teu estil! ;-) Ah, envia'm consells pel tema de Kènia!
-Anna i Jordi, família crec que haureu de practicar això de fer gravar l'Ona, potser l'Uri ho faria millor? No, potser no ... jejeje molt bon vídeo però eh! jajaja
-I quina sorpresa!! Núria Macià! Com va tot?!!! Ha estat veure't a la platja i recordar Mèxic. Com diu la Marta Vila, esteu "AL Mataró?" què hi feu? Oi tant que vindré si m'hi convideu! Per cert, qui és que ha passat corrent de fons al vídeo? Era conegut o un espontani? Esteu ben sonades!
-I abans d'acabar, Pau no podia faltar la broma, ets un crack (moltes coses em venen al cap quan busco records que compartim, molts d'ells de viatges de Marbo ... "no hace falta que me dices nada mas" oi?) XD, ara mateix no hi tinc ningú al darrere però sí, m'he girat a mirar! XDXD
Ara sí, per acabar, a les editores/editors del vídeo, dir-vos que crec que se us ha colat un [Introdueix el text aquí], just abans d'on m'heu fet riure a mi i a tota l'oficina! XDXD Merci!!!
A tots i totes, moltes moltes gràcies, és un vídeo superautèntic. Moltes gràcies!!!! Us estimo moltíssim!!! Tinc molta sort de poder comptar amb gent com vosaltres en la meva vida! Sé que ja ho sabeu però pel que faci falta sempre em tindreu (per lluny que estigui), al vostre costat!!! "
I aquí acabo aquesta entrada d'avui, una entrada especial que expressa sentiments i pensaments molt profunds, sentiments i pensaments que no havia expressat mai abans. Espero que amb això no hagi molestat ni preocupat a ningú, però necessitava fer-ho.
Que vagi tot molt bé, ens veiem aviat i continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada