Hola de nou! Com havia promès, eus aquí la segona entrada de la setmana!
Avui us vull explicar com va anar la nostra excursió al Xinantépetl, o més conegut com a Nevado de Toluca (4690 m).
El context:
A la caminada al cerro Coyotes de fa unes setmanes em vaig animar a fer caminades una mica més serioses, així doncs vaig enviar un e-mail a tots els estudiants de l'IA per veure qui s'animava a acompanyar-me a l'Iztacchiuatl (5200 m). Em van respondre diverses persones però vam acordar que el millor, per veure l'efecte de l'altura sobre nosaltres (la majoría no haviem caminat mai a més de 4500 m), era començar per un volcà una mica més baixet. Vam decidir anar al Xinantépetl (4690 m).
Vam intercanviar diversos correus amb recomanacions per l'altura (veure molta aigua, portar aspirines, ...), la roba i sabates que s'havien de dur, els horaris, el mitjà de transport per arribar-hi, en definitiva tota la logística per fer un cim d'aquestes característiques. La data escollida, dissabte 12 de novembre, l'hora, les 6 del matí.
Va arribar el divendres 11, erem 8 persones apuntades a l'excursió (a la que es va mal anomenar "segon Santitour", el primer el vaig organitzar l'any passat per anar a veure la migració de les papallones monarca... jeje), i alguns van anar a llogar els dos cotxes que necessitàvem per arribar a la falda del volcà, que es troba a unes dues hores del DF, a Toluca, Estat de Mèxic. He de dir que llogar els cotxes va esser realment complicat, com a Catalunya aquí ningú vol posar-se al davant en l'organització d'aquestes coses i un ha de tirar del carro, ..., però arreglat això al final no hi va haver problema i la sorpresa va esser el dissabte a les 6 del matí quan els que no haviem anat a buscar els cotxes vam veure que havien llogat una furgoneta enorme! Una bona elecció, només necessitariem un conductor, només hauriem de pagar una vegada els peatges i la gasolina i podriem anar tots junts; va esser una molt bona decisió.
Va arribar el dia i sorprenentment tothom va esser bastant puntual, a les 7 ja sortiem amb la nostra furgoneta cap a Toluca. Tots molt adormits però sorprenentment xerraires vam fer el camí fins a la famosa zona de restaurants/parc natural del costat de l'autopista DF-Tolucda, anomenat
La marquesa on ens vam parar per esmorzar i agafar forces amb un bon atole de xocolata
(champurrado) i unes quesadillas, a més de comprar una
cocada i alguna altra cosa amb sucre per a la pujada. Cap a les 9:30 ja arribàvem al parc natural del Nevado de Toluca, després d'haver creuat tota la ciutat de Toluca. Ens vam parar just abans de començar a pujar fins a la caldera per fer unes fotos i començar l'adaptació a l'altura (Toluca és la ciutat que es troba més amunt en tot Méxic, pràcticament a 3000 m). Vam arribar a l'estacionament de sota la caldera a les 10h (resulta que ara ja no es pot arribar amb el cotxe fins allà mateix, la veritat una molt bona decisió del govern per preservar aquest magnífic paratge natural), vam fer uns estiraments, vam preparar les motxilles i vam començar a caminar.
La primera part de la caminada, d'una mitja hora, consistiria en arribar a la paret de la caldera. Sens dubte aquesta primera part va esser la part amb el final més espectacular ja que just arribar a la vora de la caldera s'obre un paissatge impressionant, dos llacunes, la del Sol i la de la Lluna i el dom central del nou volcà al que antigament se l'anomenava el llombrigo del món (tot procedeix de la cultura prehispànica dels mexicas), a més al fons ja es podia veure el cim que voliem assolir.
En aquest punt m'agradaria comentar que aquest volcà, com tants d'altres (el teide per exemple), va col·lapsar després de la última erupció fa milers d'anys. Això va passar perquè en acabar l'erupció va quedar una gran cavitat buida just on abans hi havia la lava emmagatzemada, dins el volcà, caviatat que es va enfonsar i va fer que tot el volcà s'ensorrés sobre d'ell mateix, donant lloc a aquesta estructura tan característica de parets verticals en forma de cercle i una plana just enmig. En aquesta zona central és on habitualment es formen llacunes (en el cas del Teide, la zona de "las cañadas"). També és molt característic i indicatiu de que el volcà no està extingit, la reaparició d'un pic just enmig del cràter, al que se l'anomena dom, i que indica que hi ha un augment de pressió dins el volcà degut a que la lava està tornant a ocupar un lloc en la xemeneia volcànica.
Fet aquest apunt, continuo amb l'excursió:
Vam baixar cap a la caldera, prop de les llacunes, ens vam fer unes fotos i vam començar a dirigir-nos, ara sí, cap al cim. Aquí van començar els problemes; poc abans d'arribar a la cota on començava a haver-hi neu, dos membres del grup es van començar a trobar molt malament (mal de cap, set, desorientació, ... en definitiva, mal d'altura) i van decidir abandonar, es quedarien caminant a la vora dels llacs. La resta del grup vam inentar que un altre dels membres també es quedés, amb el poc troç que haviem fet també es començava a trobar malament, i no estava acostumat a caminar, tot i això s'hi va negar, ho vam respectar i vam continuar tots junts. Ja en la zona de neu, jugant a tirar-nos boles (com nens petits, ..., però és que després de tant temps sense veure neu, a qui no li'n haurien agafat ganes?), vam començar a veure que més amunt podriem tenir problemes amb el membre que va voler continuar, però la decisió era seva, no nostra, per tant cap amunt!
Als 4200 m va començar la part més perillosa de l'ascens, amb parets verticals i una tram de grimpada bastant important, en aquest punt ja ens haviem de parar cada 5 minuts perqué hi havia qui ja no podia més, com a grup vam decidir que jo em posaria darrera de tot per ajudar en la grimpada i donar ánims i que tots aniriem al ritme que fes falta, en aquest punt era més fàcil arribar al cim i baixar que no recular pel mateix camí, per tant, junts, cap amunt! Un nou problema, en aquest punt va començar a pujar la boira!
Ens vam perdre, vam tornar a trobar el camí, vam patir, un altre membre va agafar mal d'altura, ens vam haver de parar mitja hora a recuperar forces, aigua, sucre, aspirines, ... el tram que s'havia de fer en 2 hores es va fer en 4, i ja patiem perqué no se'ns fes fosc, sort que els dos més muntanyencs duiem llanternes i això feia que no patíssim tant. Per acabar-ho d'arreglar, el membre a qui haviem intentat convèncer de que no pugés se li van trencar les botes i les vam haber d'arreglar amb cordons de les motxilles, com vam poder ... buffff (aquí, ho he de reconéixer, els dos que estem més acostumats a caminar ens vam enfadar de veritat, però no ho vam mostrar en cap moment al grup, tot i que més endavant sí que ho vam comentar entre nosaltres).
Finalment, i després d'un gran esforç per part de tots, vam arribar al cim, 4690 m, on ens esperava un missatge de felicitació per haver-ho aconseguit, eren les 15:30h. Ens vam fer fotos, vam gaudir del paissatge, tan com la boira ens va permetre, i al final el fred ens va fer fora del cim i vam anar a menjar alguna cosa a un collet just a sota.
La baixada va esser divertidíssima, tot el que vam pujar en 4 hores, es podia baixar en 10 minuts per una tartera que no exagero si dic que tenia un desnivell de 70 graus, tot i que també és cert que els que mai havien baixat per una tartera, van tardar una hora. Jo i l'altre muntanyenc ens vam avançar (aquí no hi havia més perill que algun cop de cul, per tant sí que ens podiem separar, i ja teniem ganes de córrer una mica i fer una mica el boig!), en 10 minuts erem a baix, no sense unes quantes caigues, de les cuals encara en noto les conseqüéncies (vaig fer un cop de genoll en una roca, i encara em fa una mica de dolor, tot i això ni se m'ha posat blau i la inflamació ja està baixant). A baix ens vam separar, jo em vaig descalçar i vaig arribar fins a un illot enmig de la llacuna del Sol on em vaig estirar i vaig poder gaudir del silenci més intens que he pogut percebre mai, enmig del llac, amb el cel enfosquit, la brisa, la pau, la tranquilitat, la inmensitat de la caldera, ... quin gran moment!
Van arribar els altres companys, i en el punt de trobada que vam marcar pels dos que van abandonar des de l'inici vam trobar un missatge on deien que s'avançaven i ja anaven cap al cotxe, i és que ja eren les 6:30h de la tarda!! I ja es feia fosc!
Ens vam posar en marxa, vam pujar altre cop per la paret inferior de la caldera (altre cop vam patir aquí, ara ja tothom menys tres tenien mal d'altura o estaven esgotats, i ja se'ns feia fosc), i per fi, a les 7 vam arribar al cotxe on ja ens esperaven, molt més recuperats, els altres.
Vam arribar just a temps per no haver d'encendre els lots, ja era pràcticament fosc, la lluna, Venus, Júpiter i Mercuri ja havien sortit. Baixant amb el cotxe ens vam veure obligats a parar en un prat per gaudir, que ja tocava després de tantes setmanes al DF on no es veu res, d'una fantàstica vista de la Vía Làctea, les constel·lacions de tardor, i un cop més de la pau de la muntanya.
En aquest moment vam decidir continuar directe al DF, sense parar a Toluca (aquí recordo que no haviem ni dinat, el pla era arribar a temps per dinar a Toluca, però a les 7 de la tarda ...). Tornaríem el cotxe i aniríem a fer un bon sopar. Pràcticament tots ens vam adormir en el viatge de tornada, i de seguida vam esser a l'aeroport on haviem de tornar el cotxe, cansats però contents vam agafar un taxi fins a una taqueria, vam sopar, riure, comentar l'experiencia, ens vam acomiadar i per fi, a les 10h, cap a dormir! Quin gran dia!!!
Més enllà del dissabte, el diumenge va esser dia de descans i de mercat, la setmana ha estat tranquila, amb dia de pizzes inclòs i també amb partit de futbol ahir al migdia, i ara, aquest dissabte i diumenge, aprofitarem per anar al cine i visitar Texcoco, acabat això, una setmana més ja haurà passat! L'Esther i la Iris arriben d'aquí a 15 dies, i d'aquí a un mes ja serà hora de tornar, com passa el temps!!
Ara, un cop comprovat que el mal d'altura no és un problema greu, com a mínim per mi, ja estic esperant a veure si em recupero del genoll a temps, i si és així, el divendres 2 o dissabte 3 de desembre intentarem per fi un 5000!
No m'agradaia acabar sense un comentari final: després de la gran experiéncia al Nevado he de dir que poques vegades he presenciat un nivell major de companyerisme, va esser realment bonic i emocionant com tots vam fer el que vam poder per ajudar, i com al final tots vam arribar al cim; vam patir, ens vam enfadar, vam riure, alguns pràcticament van plorar, però al final, junts, vam fer el cim!
Doncs res, que passeu una bona setmana (amb eleccions incloses), i espero que tot i el mal temps, encara pogueu seguir mirant les estrelles, jo, per fi, ja ho vaig poder fer!
El diumenge, d'altra banda, va ser molt més entretingut. Feia unes setmanes que m'havien comentat que hi havia unes ruïnes arqueològiques molt poc conegudes al DF, i molt a prop, que no havia visitat. Em vaig decidir doncs a buscar on eren i com arribar-hi (no surten ni a la guia del Lonely Planet).
Aclareixo aquí que Texcoco rep el nom del llac més meridional de la Vall de Mèxic. En realitat la Vall de Mèxic contenia un sol llac gegant però els Mexicas el van dividir en diversos alguns dels quals es van convertir en llacs d'aigua dolça mentre els altres va continuar essent d'aigua salada (un llac d'aigua salada a 2200 m d'altura ...). Texcoco, Zumpango, Xaltocan, Chalco i Xochimilco són els llacs que conformaven la conca de la Vall de Mèxic, els tres primers d'aigua salobre, els altres dos, d'aigua dolça; actualment en queda ben poc d'aquells llacs, i com a mínim, el que queda de Texcoco no és res més que unes aigües residuals i pestilents.
Arribat a Texcoco vaig anar fins a la catedral, a fer unes fotos, i després cap a una terminal de "combis", que són unes furgonetes que fan la funció dels "camiones" per regions on és complicat arribar amb un vehicle gran i on a més no hi ha gaire demanda (les terminal de combis es pot veure en una de les fotos). Vaig trobar la combi que necessitava, i cap a Tlaminca (en náhuatl "terra de guerrers"). I allà, al petit poblat de Tlaminca, em vaig trobar en una de les zones arqueològiques de Mèxic menys coneguda, però igual d'espectacular; a mesura que et vas enfilant a la muntanya (el cerro Tláloc) et comences a trobar unes llargues i antigues escales que porten fins als "banys de Nezahualcoyotl, el rei poeta dels mexicas", una zona impressionant, practicament tot arquitectura civil mexica, amb aqüeductes, sistemes de reg, banys, fonts, cisternes, etc etc, i la cirereta del pastís, el tron del rei i el temple a Tláloc, just dominant la Vall de Mèxic, al cim de la muntanya amb el mateix nom! Aquestes ruïnes són en un lloc difícil d'accedir-hi, però la pau, la tranquil·litat, el bon estat de conservació, i sobretot, el que signifiquen, valen la pena el viatge!
Aquí vull explicar que Tláloc, és el déu de la pluja i de "l'aigua que ve de dalt",`de l'aigua que ve de dalt perquè també hi ha un altre déu que és el de l'aigua que corre per la terra. Tláloc era un dels déus més venerats ja que era a qui s'havien d'encomanar per demanar la pluja o per demanar que aquesta deixés de caure, un element imprescindible per les seves collites. A Tláloc se li van dedicar quatre temples al cim de quatre muntanyes que van rebre el seu nom, una en cada un dels punts cardinals (actualment només se'n coneixen 2), i al cim de cada temple hi havia una figura enorme de moltes tones, representant aquest déu. La figura del temple de Tlaminca se la va endur el govern per situar-la davant del Museu Nacional d'Antropologia
La sorpresa final va ser arribar a casa a les 10 del vespre i que la companya de pis se'm desmaiés allà mateix! Quin ensurt! La vaig agafar, la vaig estirar al llit, li vaig tirar aigua a la cara i quan va estar una mica millor (després de 20 segons per ser exactes) li vaig donar aigua amb sucre i es va refer. Tot i això vaig insistir fins a les 12 de la nit que hauríem de trucar un metge però ella va preferir posar-se a dormir i descansar. Avui al matí ja es trobava millor però l'he obligat a anar al metge, li han receptat unes pastilles i ja està ara està molt millor! Però de veritat, quin espant!!
