Una tornada de malson

Hola de nou, avui arriba la meva última entrada sobre aquesta estada a Mèxic i Guatemala.

I, per acabar, he de fer servir aquesta entrada per explicar-vos breument la tonada de Quetzaltenango (Xela) a Barcelona, i és que val la pena ja que ha estat una tonada d'infart!

L'última vegada que vaig escriure el blog us vaig deixar just en el moment en que em dirigia a l'hostal de Xela a dutxar-me i dormir. Simplement, sobre aquesta part de Xela voldria afegir una petita experiència ben agradable. A Guatemala les “posadas”, tradició que també existeix a Mèxic i a molts d'altres països de llatinoamèrica, comencen el 16 de desembre i es van intensificant a mesura que arriba el nadal. A Guate, a més, mantenen el sentit més tradicional d'aquesta celebració. Això us ho explico perquè en tornar cap a l'hostal vaig sentir molt d'enrenou, i en seguir d'on provenia (em pensava que era una manifestació ...) em vaig trobar un grup de gent amb fanalets fets a mà i tocant a les portes de les cases, cantant nadales i esperant, suposo, que els deixessin entrar i els oferissin algun refrigeri. Pel que em van comentar una mica més tard resulta que cada barri/carrer organitza el seu grup de “posada” i aquests passen per totes les cases a desitjar el bon nadal i esperar que els ofereixin alguna cosa per beure/menjar.

Després de gaudir una mica d'aquesta tradició ja me'n vaig anar a dormir. Vaig posar el despertador a punt perquè sonés a les 5 del matí ja que de bon matí havia d'travessar a peu mitja ciutat fins a la terminal “Minerva”, que és d'on surten la majoria d'autobusos de segona classe (Chicken bus) de Xela.

Va sonar el despertador, i vinga, amb la motxilla a l'esquena a travessar una ciutat fantasmal, sense pràcticament ningú als carrers i amb aquesta falta de llum que caracteritza totes les poblacions de llatinoamèrica. Vaig travessar un mercat de la terminal incòmodament fosc i vaig arribar, per fi i sense cap problema, al lloc on s'agafen els autobusos. Em vaig prendre una xocolata calenta (de cacau de la zona, mmm), i vaig agafar el primer bus, Xela-San Marcos. El viatge va anar prou bé, altre cop fent amistat amb la gent asseguda al meu entorn (excepte amb un grup d'uns 15 gringos, molt poc respectuosos amb la gent i, com sempre imposant la seva manera de fer). A San Marcos, vam transbordar a un altre autobús, San Marcos- Malacatán, i vam passar del fred (a San Marcos feia un parell de dies que havien, fins i tot, vist nevar, cosa completament excepcional), a la calor del tròpic, i això perquè vam passar dels prop de 2000 metres d'alçada de la població de San Marcos (punt de partida per els excursionistes que pugen al volcà Tajumulco), als pràcticament 0 de Malacatán (costa del Pacífic). El camí va resultar altre cop prou tranquil, només vam tenir el petit ensurt que els frens de l'autobús es van encendre (literalment) a mig camí (cosa que pel que es veu és habitual degut a que la baixada és llarga i continuada), apagats els frens, vam continuar. En arribar a Malacatán vaig agafar una combi fins a “Frontera el Carmen”, tot després d'esmorzar una bosseta de mango verd amb chile i limón (salsa que em vaig vessar completament sobre dels pantalons en un dels salts que fa la carretera ...). I arribant a El Carmen, amb aquesta combi ja vaig tenir la primera mala experiència deguda a la meva pinta de turista, em van cobrar el doble que a la resta, cosa que vaig saber més tard. Una altra experiència no massa agradable va ésser trobar-me com just baixar a “El Carmen” se'm tiraven a sobre un munt de nens demanant diners mentre homes adults em volien cobrar per portar-me a migració, i d'altra gent de totes les edats em demanava si volia canviar quetzales per pesos, ... Tot i això, per mi, en aquell moment, el més important, deixant de banda la sensació d'inseguretat que hi havia en aquesta frontera, era veure què passaria amb el tema de no tenir el passaport sellat. El que va passar és que just en el moment de posar-me a fer cua vaig veure un cartell que deia que multaven amb 200 quetzales (20 euros) els que havien entrat irregularment a Guatemala, uff, seria el meu cas? Amb aquest dubte rondant-me pel cap, i per si de cas vaig colar-me cap a l'altre costat de la frontera i vaig anar directe a migració mexicana. Tot i això, les coses mi són tan fàcils i, de fet, no em va servir de res, allà també em van exigir el segell de migració de Guate per poder entrar a Mèxic,  alhora em van advertir vigilés a aquell costat de la frontera. Jo, els vaig donar les gràcies tot fent-me el suec i dient que no havia vist la migració de Guate ... Just després vaig tornar a l'altra banda de la frontera, vaig arribar a migració i em vaig intentar inventar una excusa pel fet de no tenir el passaport segellat, no va colar i en conseqüència em van exigir pagar la multa. Com que no portava tants quetzales a sobre, vaig haver d'estar una bona estona buscant la millor oferta per tal que em canviessin pesos mexicans (que sí que tenia) per quetzales, i quina mala estona! Vaig haver d'estar pendent tota l'estona que els nens no em posessin les mans a les butxaques per robar-me la cartera o el que fos que hi portés! Al final, un mexicà es va compadir de mi i em va canviar els pesos per quetzales al valor real de mercat. Vaig pagar la multa, i llavors casualment vaig descobrir que els de migració, eren la majoria seguidors del Real Madrid excepte un que era del Barça. Aquesta anècdota ens va donar un tema de conversa  i va trencar el gel,  tot i això no em van pas retira la multa. Per acabar el torment de la frontera, vaig passar migració Mexicana sense cap problema, i vaig anar a buscar una combi que em portés cap a Tapachula.

Ja a Tapachula, vaig anar fins al mercat per veure, amb gran desconcert (tot i que ja 'havia advertit la Núria) que als 30 graus a la ombra de Tapachula, havien posat una pista de gel al mig del Zócalo! Completament incomprensible! Refet de l'esglai, vaig anar a comprar alguns records, a beure un “batido” al que puc dir sense cap dubte que és el lloc de Mèxic on els fan millor (i on ja vaig anar l'any passat amb la Nuri i l'Esther), i finalment em vaig dirigir cap a la terminal ADO a buscar el meu últim bus.

El bus va sortir puntualment, ara bé, després de tots els controls de migració que ens van fer passar (i ara fins i tot n'hi ha un de duana en el que fan baixar a tothom del bus a fer passar les maletes com en un control d'aeroport), i també després que el conductor va destrossar un dels retrovisors del bus i en lloc de canviar-nos de bus el que van fer va ésser passar-se dues hores canviant-lo pel d'un altre autocar, enlloc de 18 hores en van ésser 21 per arribar al DF. Així que amb tot això, arribava al DF i ja tenia tots els plans trastocats, havia de comprar records, anar a dinar amb el meu assessor (l'Octavio) que m'havia dit que em convidava, com a comiat, fer les maletes i anar cap a l'aeroport, tot en només 3 hores. Impossible!

Tot i això, una altra cosa inesperada va passar, quan ja era a l'IA, vaig veure que tenia un e-mail d'AirFrance, el vol s'endarreria de les 20:30 a les 23:59! I l'escala que havia de fer ja no seria, per tant, la planejada inicialment, ara en seria una altra a París, així que tampoc arribaria a temps a Barcelona per fer tots els plans que tenia pensats (passar per la facultat, sopar de nadal amb amics que fa anys que no veig etc etc). Aquest últim fet però em va donar el temps suficient per refer tots els plans, fer les maletes, anar a dinar amb l'Octavio i la seva xicota a un lloc de menjar tradicional del nord-oest mexicà (costa del pacífic) basat en gambes i productes del mar, tot boníssim, i acabar anant a comprar tots els records que em faltaven al mercat de Coyoacan, on, sorprenentment, nevava (he d'aclarir que es tractava de canons de neu instal·lats per fer ambient de nadal ...). Així doncs, per fi, vaig arribar a l'aeroport del DF (hi vaig anar en metro, ufff), a les 20:30h, i sorpresa! No, per favor, una altra sorpresa no! Tornaven a endarrerir el vol, ara a la 1:45 del matí, i la connexió a París seria beeen ajustada! Aquest cop, ja una mica molest vaig protestar i això em va servir per tal que em paguessin el sopar, tot un detall (jo vaig menjar una amanida de fruites i un pastís de guayava, he de dir que entre el dinar i aquest sopar, estava a punt de rebentar!).

Finalment, el viatge transatlàntic ha passat prou ràpid, hem arribat a París 30 minuts abans del previst, hem pogut fer la connexió sense problemes i aquí estic, a París esperant el vol de tornada a BCN, que per variar, s'ha tornat a endarrerir! Espero que ara sí, després de gairebé tres dies de viatge, ja no passi res més!

Quina tornada més accidentada!

I aquí, amics meus, deixo aquesta última entrada. Ara bé, només, a tall de resum, dir que Guatemala i Mèxic són dos països que valen molt molt la pena, tan la seva gent com les meravelles que hom hi pot contemplar, de veritat que recomano a tothom de visitar-los. Ah i si teniu algún dubte al respecte, contacteu amb mi i us ho explico tot fent un cafè!

Afegeixo que per acabar aquesta sèrie d'entrades intentaré fer un resum ben breu explicant exactament el que he gastat de diners en el viatge a Guate, perquè us en feu una idea!

Una abraçada ben gran a tothom, moltes gracies per seguir-me en aquest viatge i fins la propera (que tot i que sí que probablement és la última entrada sobre Guate o Mèxic, no crec que sigui la última!).

Continueu mirant les estrelles!

En terra de volcans, Antigua-Lago Atitlán-Quetzaltenango

Hola de nou, ja ha passat la major part del meu viatge per Guatemala i ja penso que hi he de tornar!

Avui aprofitaré per explicar-vos com han anat els dies que he passat a Antigua, al Lago Atitlan i a Quetzaltenango (conegut també com Xela).

Per començar, i enllaçant amb l'entrada anterior, Antigua.

Com us vaig dir, havia arribat a Antigua i ja tenia reservada l'excursió al volcà Pacaya. El que no us havia dit encara és que patia una mica, i de què patia? Doncs patia pel temps. I per què patia pel temps? Doncs perquè tot i estar a "l'estiu guatemaltec", o estació seca, un inusualment fort front fred havia portat núvols i vent a tota la regió, i aquestes no són les millors condicions per pujar a un volcà de 2500 metres. Tot i això, em vaig llevar puntualment, vaig esmorzar i vaig sortir al carrer a esperar la combi. I allà, altre cop, em vaig trobar als meus famosos amics Alemanys! M'estaran perseguint? jeje. Tot i això va resultar que va arribar una primera combi, i estranyament aquella resultava no ésser la meva però sí la seva. Així doncs, l'excursió no la faríem junts. Un cop van haver marxat, em vaig quedar sol enmig del carrer esperant el meu transport. I vaig esperar i esperar, van passar les 6:15, després les 6:30 i jo ja em pensava que m'havien deixat. Finalment però va arribar una combi plena a vessar i va resultar que aquesta sí, era la meva, arribava 45 minuts tard perquè primer havia passat a recollir la gent altres hotels. Així doncs, quan ja eren gairebé les 7 ens vam dirigir cap al volcà Pacaya. I aquí la meva temença es va fer realitat quan va començar a ploure lleugerament i quan vam veure que tots els volcans, incloent el Pacaya, estaven coberts d'una densa boira.

Tot i això vam continuar pujant amb la combi cap al punt d'inici de la ruta. Vam recollir el guia a mig camí (un local d'algun dels poblets disseminats sota el volcà), i vam pujar fins on començava l'excursió. Aleshores, en arribar i baixar de la combi vam descobrir que érem un grup ben divers. De tot el grup jo era l'únic que parlava bé el castellà i l'anglès, la resta només parlaven anglès, i, en el cas del guia, només castellà. Així doncs, el guia em va convertir en el traductor oficial per aquell grup de 2 gringos, 7 daneses, 2 suissos, un austríac i un català (jo). Vam començar l'ascens, seguits per uns nens ben eixerits muntats a cavall i esperant la seva presa (és a dir, algú que rebentat de tan caminar volgués acabar d'arribar a dalt muntat a caball, tot per uns no gens despreciables 100 QZL). La pujada, per mi, no va ésser gens dura, més o menys una hora i mitja, l'únic que empipava realment era el vent gèlid i la boira pixanera, així com el fet de no poder gaudir en absolut de les vistes de ciutat de Guatemala o dels altres volcans. Finalment vam arribar a un collet (allà vam poder  veure que dues noies daneses ja havien caigut a la temptació d'anar a cavall) que es troba entre els dos pics del Pacaya, el cerro Chino i el cerro Grande (el chino és un d'extingit, el grande és el que està en erupció), i aquí el guia (i després jo) ens va fer una breu descripció de la situació del volcà:

El Pacaya és un volcà actiu. La seva última gran erupció en relació a fluxos de lava perillosos pels pobles veïns va passar als anys 50. L'any 2010 va emetre grans fluxos de cendra i petits rius de lava. Finalment, aquesta primavera i estiu ha estat emetent petits fluxos de lava i ha passat a una fase d'erupcions silencioses, és a dir, sense previ avís llança a l'aire pedra fosa i gasos tòxics. És justament per aquest últim punt que no es permet anar més a prop del volcà que el lloc on ens trobàvem, el coll entre el cerro Chino i el Grande.

El guia, però, es va compadir de nosaltres i de que no haguéssim pogut veure res, i sota pena de perdre el carnet de guia (amb la boira ni els vigilants havien pujat al volcà, pel que s'ho podia permetre) ens va dur fins a la zona del forn, just el lloc on aquest estiu van arribar els fluxos de lava, allà, vam coure uns "bombones", el que nosaltres en diem "nubes", a l'escalfor del volcà i vam poder tocar la roca encara calenta dels últims fluxos de lava. Ens vam fer les fotos de rigor, i cap avall! I mentre baixàvem, un regal de la natura, es va obrir mínimament el cel i davant nostre es van elevar majestuosos el volcà "Agua", "Fuego" (també actiu), i, al fons, "Acatenango", els volcans que es troben entorn a Antigua, descoberts de núvols i vistos des de l'altre costat. Vam arribar a baix, vam donar propina al guia, i cap Antigua altre cop.

I ja altre cop a la ciutat, vaig tornar a pujar al cerro de la cruz a provar sort amb els volcans, però, com no, a aquest costat i a favor del vent, els volcans estaven altre cop coberts de núvols, i pel que vaig sentir, portaven així una setmana, des de l'arribada del front fred, mala sort!

Baix baixar, em vaig passejar pel mercat de "La merced" plena d'acolorides teles típiques, i després vaig anar cap al mercat municipal, on em vaig deixar perdre per les mil i una paradetes que hi ha, des de la zona més turística a la zona totalment popular on els pagesos de les rodalies porten a vendre els seus productes. Vaig aprofitar per buscar desesperadament una cosa que m'havien dit que només podria trobar al mercat, uns "Chuchos" o "chuchitos", que venen a ser uns tamals a l'estil guatemaltec. Els vaig trobar per 3 quetzales, molt bé de preu, vaig comprar fruita i cap a dinar! La sorpresa del dinar és que dins del chuchito hi vaig trobar un troç de carn ben petit amb un ós ben gros, i un chile habanero sencer! Sempre més em preguntaré si aquella dona em volia matar ... Després de dinar vaig passar pel mercat d'artesania on vaig regatejar ferotgement per aconseguir alguns petits records, i després vaig anar decidit a intentar complir un encàrrec que m'havia fet una amiga que havia estat per aquí l'any anterior, la Nuria. Tot i això, no el vaig poder complir, la botiga que em deia era tancada justament aquest dia, no tinc ni idea de perquè! Em sap greu Nuri!!

Decebut, vaig vagarejar per la ciutat, per acabar al parque central, on vaig planejar el viatge de l'endemà al lago atitlàn. Ja tard, vaig anar a donar una altra volta per la ciutat i em vaig adonar de dues coses, primera, que els carrers són tots com l'antic carrer Taixeda, és a dir, haurem de fer venir en Ramón del Piquers a repicar-los les pedres! Segona, que els cables elèctrics, cosa que també havia vist a la selva, estan plens d'unes plantes aèries, plantes que estan acostumades a créixer a llocs elevats (normalment arbres més grans enmig de la selva, però a falta d'arbres, bons son cables elèctrics). Per acabar la volta vaig passar pel museu de la xocolata on vaig provar té de cacau (boníssim), les llavors de cacau, que ja havia provat a Oaxaca, i xocolata acabada de fer. Tot, una delícia. Per acabar la volteta, vaig passar per una paradeta on vaig comprar dulces de leche i cocadas Guatemalteques (no tenen res a veure amb les Mexicanes, les cocadas, millors de Mèxic, les de Guate no tenen coco, ... el dulce de leche millor el de Guate, està fet de llet condensada), i cap a l'hotel a fer el sopar i dormir, que l'endemà tornava a tocar llevar-se a les 6 del matí aquest cop per anar al Lago Atitlàn!

I de bon matí, cap a buscar el bus. Tot i això, sort en vaig tenir d'una bona dona d'una fleca que em va avisar que havien canviat de lloc la parada, que sinó... I en aquest moment, per primera vegada en el viatge (i no seria ni molt menys l'última), em topava amb els famosos "Chicken Bus", uns divertits autocars americans (els típics grocs de les pel·lícules), tunejats i que ara serveixen d'autobusos públics a un preu molt econòmic.

Tot i que de manera no molt còmode, i després de 5 hores, arribava al llac Atitlàn. I quines vistes ja des del poblet de Sololà! Brutal, el llac amb els tres grans volcans de fons!

Just arribar a Panajachel, el poble més gran dels molts que hi ha entorn al llac, vaig veure clar el perquè se'l mal anomena "Gringotenango", està pleníssim de turistes, no obstant, només has d'allunyar-te una mica dels carrers principals o de la zona del llac per gaudir de l'ambient de poble. Tenia poc temps per gaudir del llac així que em vaig instal·lar ràpidament a l'hostal (Posada Tomy), i me'n vaig anar al moll de les llanxes que marxaven cap al poblet de San Pedro, creuant tot el llac. La llanxa havia de sortir a les 13:00 però vam sortir mitja hora tard ja que es va esperar a emplenar (si no hi havien com a mínim 10 persones, el capità no dona l'ordre de sortir).

Vam creuar ell llac en una mitja hora i en aquest temps, durant el recorregut, algú va comentar que el llac no ha deixat de pujar de nivell en els últims anys, de fet és cert que es poden veure moltes cases mig submergides als ports dels pobles. No està clar si això passa perquè encara s'està emplenant, és a dir que des que es va formar (quan la caldera d'un antic i enorme volcà va col·lapsar), encara no s'ha omplert del tot.

Vam arribar a San Pedro, i quina diferencia! Aquest sí que era un poble de veritat, amb els seus carrerons on només hi havia la gent del poble i amb un ambient ben tranquil sense restaurants, bars, botiguetes de records, ...només el carrer principal que uneix els dos molls és una mica més turístic. Jo, el primer que vaig fer va ésser anar a buscar el camí de pujada al volcà San Pedro (just sobre del poble), per tenir bones vistes del llac i del poblet. En baixar vaig anar a parar a la zona que toca el llac tot creuant horts amb plantes de cafè, alvocats, plàtans, ... i allà em vaig endur una sorpresa que només esperava de San Marcos, que és un altre poblet de l'entorn al llac. D'aquesta sorpresa n'he de fer una reflexió, ja que no és una sorpresa agradable sinó una cosa que realment em molesta, i que, alhora, potser farà que algú dels que em llegeixi no hi estigui d'acord o fins i tot que s'enfadi:

El tema és sobre tota aquesta fornada de gent "neohippie" occidental que s'estén per tot arreu com una plaga. I no és que em molesti que s'estenguin per tots els hostals que tenen un ambient mínimament agradable, cosa que no em faria ni fred ni calor, sinó que han començat a instal·lar-se als pobles i a a competir amb els comerciants locals venent coses semblants, també a penjar paperots pels poblets anunciant les seves neohippie flower power parties, etc etc. I jo penso: que no els els vam fer prou mal a aquesta gent en el passat? Ara a més els hem de fotre els negocis? No ho entenc, justament aquesta gent que en principi són els que més a prop estan de la natura i de comprendre la vida local, es dediquen a destruir-la! O simplement intenten convertir-le (vegeu en què s'ha convertit el poblet de San Marcos!), són com una nova religió, amb els mateixos perills i les mateixes amenaces que la resta.

Després d'indignar-me així i de decidir no visitar San Marcos, vaig pujar altre cop als carrers més elevats, de vida més tradicional, i em vaig asseure en una vorera. De cop i volta, mentre escrivia, una bona experiència, una nena local em va cridar, una nena d'uns 4 anys, la Olguita, i em va començar a interrogar sobre si m'agradaven o no tota mena de coses, algunes més inversemblants que d'altres. Vam cantar junts, vam riure,  vam xerrar, en definitiva, vam passar una bona estona. Després d'això ja tocava tornar a agafar la llanxa i tornar a Pana.

A Pana altre cop, vaig aprofitar per anar al mercat, a la plaça principal i a veure l'església, i tornant, altre cop, sorpresa! Un senyor em va cridar de lluny, se'm va apropar i em va fer la salutació scout, era un formador de "scouters", molt simpàtic, que em va explicar com pujar al volcà Santa Maria quan anés a Quetzaltenango l'endemà. I és que és ben fàcil fer amics portant penjat el foulard!

S'acabava el dia i vaig anar a la vora del llac. El sol es ponia darrere del volcà San Pedro i mentrestant jo reflexionava i sentia pena de no poder quedar-me més temps en aquest lloc meravellós que és el llac Atitlàn. Era fosc i vaig posar-me en camí per tornar a l'hostal, tot i això, pel camí no vaig desaprofitar l'oportunitat de comprar un gelat "sombrilla" com m'havia recomanat la Núri. Vaig escollir el d'alvocat banyat de xocolata blanca, boníssim!

Arribava el meu penúltim dia a Guate i tocava anar cap a Quetzaltenango (Xela). Abans, però, vaig decidir anar a fer una última visita al llac Atitlan. Allà, un cop més i amb gran desconcert, no dirieu mai qui m'hi vaig trobar! Als Alemanys!!!! No pot ésser!! Segur que em persegueixen! jeje. Vam xerrar una estona, i aquest cop sí, ens vam intercanviar els e-mails i ens vam acomiadar, possiblement, ara sí, per última vegada.

Vaig recollir les coses i vaig anar a agafar el Chicken bus que em portaria primer fins a "Los Encuentros" i allà transbordaria a un altre fins a l'entrada de Xela, on començaria el repte del dia, arribar a la pujada del volcà Santa Maria. I és que Xela és una altra ciutat que viu al peu d'un fantàstic volcà, el Santa Maria, i al costat d'un de més petit però molt actiu, el Santiaguito (del que us vaig parlar l'any passat ja que el vam veure en erupció des del Tacanà, a Chiapas).

Tot va anar bé, vaig arribar a l'entrada de Xela, vaig canviar de bus a un altre que em va dur a una rotonda de més endavant, allà vaig agafar un microbús que em va dur a la zona "la democracia", i d'allà vaig agafar un altre bus que em va portar fins a Llanos del Pinal, el punt de partida per pujar al volcà. Eren les 3 de la tarda, tenia poc temps i volia arribar fins al mirador del Santiaguito, així que em vaig posar a caminar de seguida, em vaig trobar molta i molta gent de baixada, a aquella hora es veu que no és massa aconsellable començar a pujar, i menys en un dia en el que la boira és intensa als cims, tot i això, jo, endavant. Fins i tot una local que baixava es va encomanar a Déu per mi perquè no em passés res ... curiós com a mínim ... Vaig pujar i pujar i al final vaig arribar al mirador, i què es veia? RES!! Quina mala sort amb el temps! En aquest viatge només m'ha perdonat a Tikal i al llac Atitlàn. Tot i això la sorpresa va ésser quan, just en el moment que volia tornar, vaig sentir un fort rugit. Era el volcà, el Santiaguito, i quin rugit més estrany! Vaig esperar a comprovar si el que deien era cert, i efectivament, cada 20 minuts el volcà rugeix (i deixa anar una bafarada de vapor i cendre, cosa que óbviament no vaig poder veure). Després del segon rugit vaig pensar que ja era tard i vaig començar a baixar (m'havia arriscat ja una mica pujant sol, no calia arriscar-se més). En baixar però em vaig anar adonant que el perill no hi és tan gran, de fet el paisatge és realment molt semblant al que probablement veuria un a la Vall fa 50 anys, gent tornant dels camps amb les seves mules i cavalls, camps a les vores dels camins, un ambient molt tranquil ... i és que també em va fer pensar en la zona més tranquil·la de Mèxic, la sierra madre de Oaxaca a on vaig estar caminant l'any passat. Després d'una bona estona de baixada vaig arribar a Llanos del Pinal on molts nens sortits de qui sap on em van començar a preguntar coses i a envoltar-me cridant i jugant, molt divertit tot plegat, la veritat, quin poblet més adorable! I a més vaig tenir moltíssima sort! Vaig arribar just a temps per agafar l'últim bus cap a Xela! Uff, no sé què hauria fet si l'hagués perdut!

Ja a Xela,  vaig baixar a la parada del cementiri municipal, vaig anar a buscar l'hostal "Casa Argentina", vaig deixar totes les coses, per fi (les havia pujat fins al mirador), i em vaig dirigir al centre de la ciutat on vaig menjar un "platano frito", vaig veure un "ponche de leche" típic de nadal, vaig menjar un "pupusas", una "tortilla de maiz rellena de queso y chicharrón, con ensalada y salsa picante" (a més d'un parell de chiles jalapeños sencers) i vaig anar a visitar el mercat. I després de tot això, m'he parat a un local amb internet per escriure aquesta entrada. La penúltima entrada!

I aquí estic, amb una pena enorme perquè demà ja vaig cap a la frontera! Que bonica és Guatemala!

Fins la propera! Continueu mirant les estrelles en aquestes ja, nits d'hivern. Ah i no feu com jo, que fins avui no he sabut que la missió Gaia (clau pel meu futur professional) es va llançar amb èxit!

L'entrada eterna: Tikal-Semuk Champey-Antigua

Hola a tots, us escric avui des d'Antigua Guatemala, la que va ésser, abans de tres desastrosos terratrèmols, la capital del país.

En aquesta entrada vull intentar condensar totes les vivències dels últims dies, però n'he passat tantes que de ben segur que no ho aconseguiré, així doncs, perdó per endavant per la seva extensió, espero no sigui una lectura feixuga.

Comencem doncs on ho vam deixar, a l'illa de Flores.

Havia passat ja la primera nit a l'hostal i tocava llevar-se d'hora, a les 4:30 sortia la combi cap a Tikal. Però, us preguntareu, què és Tikal? Doncs Tikal és una de les ciutats-estat maies que més poder van tenir durant l'època clàssica, una ciutat aliada amb una altra no-maia que ja hauríeu de conèixer prou bé de tantes vegades com us n'he parlat, Teotihuacan (al nord de la vall de Mèxic). Aquesta ciutat va entrar en decadència i va esser abandonada quan Teotihuacan va caure, pocs segles després la va seguir tot l'imperi maia.

Tornant al viatge, he de dir que ja a l'anada un se n'adona que aquesta no serà una visita a unes ruïnes com totes les altres (i mira que nphe visitat!), el fet és que a 30 quilòmetres de les ruïnes ja desapareixen totes les finques i totes les zones de selva tropical talada i comença una zona de selva abundant i contínua, només interrompuda per la petita carretera que ens porta a la zona arqueològica. Quan vam arribar el guia ens va donar 20 minuts abans de començar la visita, per anar al lavabo. Ens va explicar que són unes ruïnes molt extenses i que hauríem de caminar molt. El millor però éra que estaríem pràcticament sols, encara no era època turística, per tant podríem passejar per la selva en total tranquil·litat i soledat si això es el que volíem. Jo, que no vaig contractar guia, no vaig tardar a deixar-me perdre passejant per camins eternament humits i envoltat per la més densa i exuberant selva que us podeu imaginar. Amb la meva guia de paper em vaig orientar per poder arribar tan ràpid com fos possible a la piràmide número IV, la més alta i una de les que poden pujar-se. Arribat a dalt , estava sol, sota els meus peus, columnes de boira s'aixecaven d'enmig dels arbres mentre els cims de les piràmides I, I i III intentáven, orgulloses, rivalitzar-hi. Em vaig asseure i vaig començar a contemplar, en silenci, l'espectacle que es produïa sota els meus peus, els crits dels ocells, dels monos udoladors, dels insectes, un cor de vida saludava el dia a la selva.
Em van interrómpre, després d'una bona estona, uns altres turistes, era hora de baixar i seguir la visita. I aquí he de remarcar que sens dubte va esser una visita d'una zona arqueològica com cap altre, tot està cobert de selva, només algunes estructures restaurades sobressurten mentre la majoria de les altres resten com petits monticles coberts d'arbres i molses, allà, enmig de la selva, a cada pas. Vaig continuar caminant i caminant sense parar, ho volia veure tot, i crec que puc dir que després de 5 hores, ho vaig aconsegur, no sense alguna petita ferida després de patinar en diverses ocasions en els humits camins de la zona. Vam soritr de la zona arqueològica a les 13:00h, més que satisfet per la visita a aquesta meravellosa ciutat antiga.

Altre cop a Flores, vaig anar a passejar pel mercat de Santa Elena i em vaig deixar perdre pels petits carrerons de l'illa, acabant el dia passejant per la vora del llac. Vaig anar a dormir aviat, l'endemà a les 8 sortia la combi cap a Semuk Champey!

El Camí cap a Semuk Champey és llarg, primer per carretera fins a Coban (on vam fer una parada per dinar i on vaig conèixer un grup de Scouts de Coban, la unitat dels rovers, que tornava d'explorar unes coves i que després de les salutacions formals, em van regalar un foulard! Molt bona gent això dels scouts jeje), després de Coban, mig per carretera mig per camí de terra fins al Lanquín i després ... doncs després per un camí de rocs fins a l'hostal ... En aquest trajecte es passa de la selva tropical baixa a la selva nebulosa/plujosa, i això últim, mai millor dit! Com he dit el camí va ésser llarg, però sobretot la part final va ésser sonada! La combi ens va deixar al poble del Lanquin i allà ens esperava la pick-up que ens havia de portar fins a l'hostal "El zapote", el problema era que ja es feia fosc, s'havia posat a diluviar i a la furgo només hi cabien 2 persones a cobert, la resta havia d'anar a la part del darrera, seure al terra (moll) i cobrir-se amb el mateix plàstic humit que cobria les motxilles: el punt, nosaltres, érem 3. Com no, vaig oferir-me per anar a la part del darrere i va ésser tota una experiència! tres quarts d'hora botant darrera la furgo, cobert de la lona humida, passant fred, patint per les maletes, i endinsant-nos més i més a la selva! 

Quan vam arribar, ens esperava una cabanya de dos pisos amb 10 matalassos al pis de dalt, i un petit llençol per cobrir-nos. Em vaig canviar la roba humida i la vaig estendre tot esperant que s'assequés (il·lús de mi, assecar roba enmig de la selva...), en acabar me'n vaig anar a estirar en una hamaca mentre els meus veïns alemanys sopaven, jo estava destrossat i em vaig quedar veient com es feia fosc, des de l'hamaca. Un cop fosc, es van encendre els llums de l'hostal, peró no van durar, plovent intensament i de forma contínua, en un lloc tan aïllat, la llum ve i va quan vol. Just en aquest moment, quan la llum havia marxat, a les fosques, amb només la llum d'una espelma que il·luminava la taula dels alemanys vaig escriure:

"Poques coses poden ésser millors que aquests petits moments, a l'hostal "el Zapote", caient una pluja intensa, típica de la selva nebulosa on ens trobem. Ha marxat la llum i escric això a la llum d'una espelma mentre fora, les cuques de llum volten i volten sense, aparentment, un rumb fix. La fressa de la pluja, dels ocells, de les bèsties selvàtiques, m'envolcalla mentre em balancejo en una hamaca, intentant, alhora, protegir-me dels mosquits que m'assetjen indiferents a la pluja. Hem tardat 9 hores a arribar des de Flores, però ha valgut la pena, els paisatges, uff, només la pena per tanta selva tropical talada m'ha retornat a la realitat. Selva talada per subsistir, blat de moro, pastures, llenya, aquest és el destí de la selva Guatemalteca. Un cop a Lanquin hem canviat de combi, justament enmig de l'aiguat. Hem quedat xops, i la sorpresa és que érem tres i només hi havia dues places cobertes! Jo he cedit el meu lloc i m'he quedat al darrere (lona, seure, ... morir). Ara, les cuques de llum s'encenen i apaguen, i com els estels fugaços, molts cops només les pots veure de reüll."

Després d'això vam anar cap a dormir tot esperant que la pluja parés per poder anar l'endemà a veure Semuk Champey!

I va passar la nit i no va deixar de ploure, així que a mig matí vaig escriure:

"Uff, fred de nit a la selva tropical? Doncs sí! Amb aquesta pluja ...

Aquí anar a dormir aviat és habitual, es fa fosc aviat i la llum se'n va fàcilment per tant l'únic que queda és sopar i dormir.

M'he despertat aviat, abans de les 6, quan una forta pluja ha començat a repicar a la teulada de llauna. He estat fins les 9 del matí donant voltes al llit esperant que deixés de ploure, no ho ha fet. Així doncs, he decidit que ja que era aquí, havia de veure sí o sí Semuk Champey! He posat en bosses tots els papers i diners, una bossa d'escombraries enorme m'ha fet d'impermeable improvisat (a mi i a la motxilla) i vinga, a caminar, pel mig de la selva, els camps de blat de moro acabat de sembrar, les plantacions de cafè i cacau, i anar parant quan la pluja és més intensa (no sabeu el servei que fa una fulla de plàtan com a paraigües!). He creuat poblets on habiten maies de veritat i on els nens surten quasi-despullats a demanar Quetzals (monedes) o a vendre't xocolata.

Després d'una horeta de caminar sota la pluja, dins la bossa de plàstic/sauna, he arribat a un pont destartalat que creua un riu realment crescut per les pluges d'aquests dies, 15 minuts després arribo a Semuk Champey, i el primer que faig és pujar al mirador, així que a suar, i ben moll tan per dins com per fora. Ha valgut la pena però! Estic tot sol admirant unes vistes espectaculars de la selva i del pont de pedra calcària que cobreix el riu desbocat, mostrant un color turquesa-marronós."

Aquí vaig deixar d'escriure en veure'm envoltat d'una colla de turistes gringos, i vaig baixar a veure el riu de més a prop. 

Aquí, abans de continuar però us vull explicar què significa "Semuk Champey". Semuk Champey és un nom maia en dialecte "q'eqxí" que és el que parla tothom de la zona i significa "on el riu s'amaga en la muntanya". Aquesta estructura es va formar en esllavissar-se part de la muntanya sobre el riu formant un pont calcari natural, amb els mil·lenis, els rierols de la muntanya van anar deixant les restes de roca que portaven dissoltes (el mateix que passa quan es formen estalagmites i estalactites a les cove) i van formar aquestes piscines naturals. Ara, les piscines es continuen alimentant de l'aigua neta dels rierols (per això sempre tenen un color més o menys turquesa) mentre el riu passa per sota, blau o marronós segons el seu cabal i les pluges. Ja sabeu doncs què és això de Semuk Champey.

Continuo doncs, com us he dit em vaig acostar al riu, a la zona on aquest desapareix sota les piscines naturals (el sumidero en diuen), i em vaig quedar allà fins que em van fer marxar pel perill que el riu cresques encara una mica més i es desbordés. Vaig continuar fins a la zona de bany on em vaig quedar una bona estona parlant amb un dels guies del parc que em va explicar que hi treballen una quinzena de persones, tots habitants dels poblats de les rodalies. M'explica que la seva llengua materna (i noto que la utilitzen sempre per parlar entre ells) és el maia q'eqxí. També m'explca que pràcticament totes les "aldeas" tenen escoles on els ensenyen a llegir i escriure en la seva llengua, i aprofita per ensenyar-me'n algunes paraules. El guia es deia Marvel, que significa Katún, un dels períodes del calendari maya. I, justament enmig de la conversa amb aquest simpàtic maia vaig sentir algú parlar una llengua que m'era més que coneguda! Uns altres catalans, aquí, en un lloc tan aïllat? Doncs sí, dos "xavas" de Barcelona, altre cop! I és que estem a tot arreu els Catalans!

En acabar de parlar, es va posar a ploure fort un altre cop, vaig esperar que parés però en veure que no ho feia, em vaig tornar a equipar i me'n vaig anar per la vora del riu cap a la sortida. De tornada va deixar de ploure i vaig poder arribar a l'hostal, dutxar-me i xerrar una bona estona amb la parella d'alemanys que em segueixen des de Flores. Es va fer fosc, i cap a dormir, aquest cop amb llum. Tot i això ens va costar una miqueta més dormir ja que es van presentar 4 japoneses que no parlaven un borrall de castellà ni d'anglès i ens van muntar el seu espectacle transformant completament l'habitació en 10 minuts, són sorprenents! 

I a les 5:10 del matí, altre cop llevat, i amb la sorpresa que els alemanys, al final, també m'acompanyarien fins a Antigua, la meva propera parada! I sorpresa perquè òbviament, tornaríem a tenir el problema amb la furgoneta. Aquest cop però, ells van ésser els últims d'apuntar-se al viatge, per tant els va tocar a ells anar al darrera, tot i que jo vaig estar ben a punt de tornar-m'hi a oferir en veure que el noi feia anar-hi a la noia! I és que són ben poc cavallers aquests Alemanys!

El viatge ha tornat a esser llarg, després de diverses voltes per Coban ens hem posat en camí cap a Ciutat de Guatemala. En aquest cas el paisatge no ha estat res de l'altre món, la carretera, necessitava una altra capa d'esfalt i estava molt transitada, i a prop de Ciutat de Guatemala, unes cues immenses! Hem travessat la ciutat (ben lletja tot s'ha de dir), i hem arribat fins la bonica població d'Antigua cap a les 14.00..

Així que ja sóc a Antigua, i ja he aprofitat l'estona! Primer he anat a canviar diners, que ja n'anava faltat, després he buscat hotel (la posada Dionisio), he contractat el tour al volcà Pacaya per demà al matí (a les 6 del matí, per variar), i m'he posat a recòrrer la ciutat de dalt a baix. Primer al mirador del "Cerro de la Cruz" des d'on es veu la petita ciutat enmig dels majestuosos volcans "Agua", "Acatenango" i una mica més lluny "Fuego" els tres de més de 3500 metres (Antigua esta a 1500), tot i que ben tapats pels núvols avui, i després m'he recorregut tota la ciutat, tots els convents i esglésies en runes (pels terratrèmols del segle XVIII, els mateixos que van fer que s'abandonés la ciutat i es fundés la nova capital a Ciutat de Guatemala), el parc central, la catedral, ... tot molt bonic però molt molt turístic!

I aquí estic, a punt per la caminadeta de demà.

Doncs res, després d'aquest rotllo aquí us deixo doncs. Fins la propera!

Continueu mirant les estrelles!

Mexic DF / Flores, un viatge de mil histories

Hola a tothom, avui us escric des de l'hostal 'Los Amigos', a la illa de Flores, Guatemala. Intentare explicar-vos breument (sense accents, amb moltes faltes, i tan rapid com pugui ja que nomes hi ha un ordinador per tothom i te teclat internacional ...), com em va anar el viatge del DF fins aqui, i una mica el que ja he vist i algunes experiencies que ja he tingut.

Comenco doncs amb el comiat al DF.

Era el dia 11 de desembre i estavem de celebracio, la 'Fiesta de fin de año', aquest any pero, com ja us vaig explicar en l'entrada anterior, va esser una festa una mica descafeinada. Aquesta vegada l'unic que vam fer els estudiants va esser cantar una nadala a tot l'institut i un cop acabada (cinc minuts) vam fer la tradicional foto de l'IA i vam trencar tres pinyates enormes, dues plenes de caramels i fruita i una de broma, nomes amb bosses buides. Tot i l'austeritat de l'event, ens ho vam passar molt be i hi van participar estudiants, treballadors i tambe alguns investigadors de l'IA.

En acabar tot aixo, i amb la maleta feta (l'havia feta abans de comensar la festa) em va tocar acomiadar-me i es que aquest any no em quedaria al dinar de l'IA, el bus sortia a les 16:30 de la TAPO cap a Comitan de Dominguez i no tenia temps de tot. No obstant, no vaig deixar passar l'oportunitat d'anar a fer un ultim dinar amb alguns dels millors amics que he fet aqui (Rut, Mauricio, ...), i, en una cosa tan senzilla com anar a fer aquest dinar, una gran sorpresa! Per aquelles casualitats de la vida, alla, en un menjador de mala mort al costat del metro, em vaig trobar una noia que havia conegut a la meva primera escola de master/doctorat, a Polonia! Com be diu el topic, el mon es un mocador, oi tant que si! I mes tenint en compte que pel que em va explicar ella ara esta en un camp totalment diferent al meu, estudia la meteorologia de Mexic! Quina pena que ens trobessim 5 minuts abans que hagues de marxar pitant!

Despres d'un emotiu comiat em vaig dirigir a la TAPO on vaig comprar algunes coses de menjar pel viatge i tambe el bitllet de la tornada des de Tapachula (aprofitant aixi el descompte d'estudiant). A les 16:30 comencaven 16 hores de viatge practicament sense parades, fins a Comitan!

El viatge, mig de nit, va passar de pressa, excepte per una nena petita que no parava de cridar just al meu costat ... tot i aixo, tots, incloent la nena, vam poder dormir bona part del trajecte, la resta de viatge vam aprofitar per mirar unes quantes pelicules (no massa bones, tot sigui dit).

Vaig arribar a Comitan, on realment comencava la meva aventura. Tenia poca informacio per poder fer el que tenia planejat, creuar la frontera de Mexic amb Guatemala pel bell mig de la selva tropical. Tot i aixo, vaig aconseguir trobar unes furgonetes (les 'combis' de les que ja us he parlat) de color blau, de l'empresa "Transportes de Montebello", que arribaven fins a "Cruze Corozal", molt a prop del punt on jo volia creuar la frontera. Serien 6 hores en combi, una petita furgoneta plena a vessar de gent, per arribar a mitja tarda a l'encreuament. El viatge, un cop mes, va passar de pressa. A la combi vaig coneixer un noi que viu als 'Lagos de Montebello', una de les merabelles que ofereix l'estat mexica de Chiapas, i em va recomanar molt, com no, el restaurant que hi te la seva familia i on ell vol treballar quan acabi els estudis. Un cop el meu nou amic va haver baixat de la combi ja quedava poca gent i, de fet, encara menys gent es la que es va afegir a continuar la llarga ruta que recorre tota la 'carretera fronteriza' fins a Palenque. Pel que fa al clima, va fer fresqueta i sol durant tota la ruta fins poc abans d'arribar al nostre desti, moment en el qual es va posar a ploure a bots i barrals! I es que encara estem a l'epoca de pluges en aquesta zona! Tot i aixo la pluja va parar un moment, just per donar-me temps de canviar de combi, una que em portaria a Frontera Corozal per una carretera molt necessitada d'una bona reesfaltada, i com a unic passatger. Arribat a Frontera Corozal vaig poder comprobar com es un poble fronterer que dedica la seva activitat economica exclusivament al pas per la frontera. El senyor de la combi, molt amable, em va recomanar un parell d'hostals, ambdos amb habitacions de 150 pesos la mes barata. Em vaig quedar a l'Hostal 'la rosa', una casa completament rosa i prou acollidora.

L'endema al mati em vaig aixecar a les 6 i es que havia de fer tots els tramits per passar la frontera. Vaig arribar a les 7 en punt a migracio mexicana, pero resulta que no obria fins les 8, aixi que vaig aprofitar per donar una volta per la zona de les barques. Alla vaig coneixer un bon home, conductor de llanxa, que em va donar algunes indicacions d'on canviar moneda (pesos a quetzales), i una idea del que costava creuar amb la llanxa, aixi com dels horaris dels autobusos des de 'La Tecnica', el poble al costat oposat, ja Guatemala, del riu Usmanzinta (el riu que fa de frontera).

A les 8, puntualment, van obrir l'oficina de migracio, i quina sorpresa la meva en veure que no portava la 'forma migratoria'!, uff i quin espant!, em pensava que no em deixarien passar! Em vaig haver d'esperar una hora fins que els van confirmar que tenia permis de residencia a Mexic, i llavors, a sobre, em van cobrar una multa de 250 pesos per no portar el maleit paperot a sobre! Qué hi farem ...

Despres de tot aixo vaig anar corrents a buscar la llanxa, em van creuar en un plis plas, vaig entrar a la Tecnica d'una revolada, em van voler estafar amb el preu del bus (sort que el bon home de l'altre costat m'havia avisat del preu real), vaig canviar uns quants pesos a Quetzales (no tots ja que pensava que a Flores el canvi estaria millor, ERROR!!!), i vaig pujar a un bus atrotinat que em portaria, despres de 7 hores mes de viatge, a Flores, passant per una carretera sense esfaltar, i superenfangada per les pluges dels ultims dies. No obstant, tot i la incomoditat de la carretera, i del bus, l' experiencia d'estar enmig de la selva tropical, veure els poblats completament aillats que hi ha, la gent, l'ambient, es genial! I una cosa realment sorprenent, a tot arreu hi ha cobertura!!! Practicament no tenen electricitat pero tots amb el mobil! 

Aqui he de comentar una altra cosa, en principi se suposa que el bus para a Bethel per tal que els agents de migracio de guatemala et sellin el passaport, en el meu cas no va esser aixi, es a dir, no tinc sellat el passaport d'entrada a Guatemala. M'han assegurat que no passa res, veurem a la tornada! L'important pero es que tinc sellat el d'entrada a Mexic, aixo si!

Despres de moltes hores de bus, a mitja tarda, vaig arribar per fi a Santa Elena, i caminant, fins a l'illa de Flores. Alla el primer que vaig fer va esser anar a la oficina d'informacio turistica, on vaig trobar una noia de BCN, que fa 8 anys que viu als EUA i que cada any per nadal visita l'america central. Vam parlar una estona i de seguida ens vam acomiadar, en realitat els nostres camins no eren els mateixos, jo volia anar a veure Tikal l'endemá mentre que ella ja en tornava i se n'anava directe cap al sud. Aixi doncs, sol altre cop em vaig dirigir a un parell d'agencies turistiques per obtenir els millors preus per anar a Tikal i despres a Semuk Champei. Tot i aixo, obviament, necessitava Quetzales (la moneda guatemalteca), i vaig voltar tot Flores i tot Santa Elena buscant el millor canvi, i, la veritat, va esser molt pitjor que el que m'oferien a la frontera. Aixi doncs aqui he de dir pels no experts, CANVIEU SEMPRE LA MONEDA A LA FRONTERA! Es on el canvi es millor!

Frustrat pel mal canvi vaig reservar els viatges i em vaig dedicar la resta del dia a passejar per la tranquila Flores, que esta mig innundada degut a l'ultima crescuda del llac.

Flores es una illa molt tranquila amb un ambient genial, fantastica per passejar tranquilament abans d'anar a dormir. I justament aixo es el que vaig fer cap a les 9:30, posar-me a dormir, que l'endema sortia el tour a les 4:30 cap a Tikal! Pero, un cop mes, aixo ja es una altra historia!!

Continueu mirant les estrelles!

No us prometo res pero intentare fer una altra entrada des d'Antigua d'aqui a un parell de dies!

Méxic, epíleg

El temps, com passa el temps!

Començo avui una nova entrada, i començo recordant els anys que han passat des d'aquella primera vegada que vaig marxar de casa per anar a viure fora durant uns mesos.

Van ésser dos mesos i mig a Tenerife, l'any 2009. Va ésser una primera estada fora de casa on vaig canviar molt i on vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre a espavilar-me una mica més, també, com no, a trobar a faltar a la família i als amics, però també a fer amics nous tot respectant les diferents maneres de fer de cadascú. Va ésser una experiència curta però intensa, i vist en perspectiva, tota una prèvia del que havia de venir.

Després de l'estada vaig fer el màster on vaig conèixer la Cesca, la que seria la meva directora de tesi doctoral. En acabar de presentar la tesis de màster, i sense temps per respirar, vaig començar una nova estada lluny de casa, una estada que serviria d'inici al doctorat: la meva primera estada a Mèxic, de setembre a desembre del 2010. 

Tot i estar nerviós pel fet de viure tan lluny de casa tot sol, de seguida em vaig enamorar d'aquest país i de la seva gent. Vaig visitar tantes coses com vaig poder, arribant a conèixer molts racons que ni els locals coneixen, vaig conviure amb gent meravellosa, vaig fer grans amics i amigues i vaig viure experiències que mai hauria cregut que viuria. En acabar aquesta primera estada, vaig marxar trist, evidentment, però sabia que tornaria.

Va passar ràpidament el primer any de doctorat i ja hi tornàvem a ésser, de setembre a desembre de 2011, a Mèxic. En aquesta segona estada vaig tornar a viure molt intensament, però d'una manera diferent. El fet és que ja hi tenia amics, havia visitat moltes coses i la rutina de l'any era fàcil de recuperar. Aquesta segona visita també va ésser una visita per acabar de perdre la por, per primera vegada vaig decidir fer un viatge de "motxillero", amb la companyia de dues bones amigues de casa, l'Esther i l'Iris. També va ésser en aquesta visita en la que vaig adonar-me de com de fràgils podem ésser les persones quan vaig poder viure en carn pròpia una mala experiència amb el letal monòxid de carboni. Vaig aprendre moltes coses, un cop més, i quan va tocar marxar, ho vaig fer, altre vegada amb pena però amb la seguretat que tornaria.

També el segon any de doctorat va passar molt de pressa i, aquesta vegada, va tocar superar una prova difícil, l'estada la vaig fer de novembre a març, és a dir, passant el nadal en aquestes terres. En arribar, aquest cop, em vaig trobar que tot era molt més fàcil, els amics del DF ja els tenia fets, i les excursions van tornar a ésser habituals als caps de setmana, i és que un país tan gran és impossible de conèixer-lo mai del tot. El temps va passar i va arribar el nadal que, per dir-ho d'alguna manera, va ésser curiós, de fet encara ara no em faig a la idea d'haver-lo viscut fora de casa. I en aquest punt és on he de dir que m'imagino que tot i que va ésser dur per mi en algun moment, pels de casa segur que ho va ésser molt més. Jo, en resum, el vaig passar al sud de Mèxic, acompanyat d'unes molt bones amigues l'Eshter i la Núria, i després del cap d'any vaig continuar en solitari caminant per la Sierra Madre de Oaxaca, aquesta última, una experiència que mai, mai, oblidaré. Passat el nadal tot va tornar a anar molt de pressa fins que ja tornava a ésser hora de marxar, aquest cop però amb ganes de tornar a casa i sense tristesa, ja que altre cop tenia el convenciment que tornaria.

I va passar el tercer any de doctorat, i a l'Octubre, altre cop, tocava anar cap a Mèxic. 

Però, aquesta estada ha estat diferent, sense massa temps per fer coses, sense massa amics per acompanyar-m'hi. Els amics dels altres anys han acabat el doctorat i han marxat o bé estan massa enfeinats acabant-lo per poder acompanyar-me a les excursions que organitzo. Així doncs, els meus viatges han estat una mica més solitaris, no hem pogut anar a Xochimilco que ja era una tradició, i tampoc a pujar a cap muntanya. Les coses han canviat, nosaltres hem canviat, ja no és el Mèxic que coneixia.

Així hem arribat en aquest punt, l'últim cap de setmana al DF, l'últim abans d'emprendre 10 dies de viatge per Guatemala, i amb una sensació estranya, els meus dies a Mèxic s'esgoten, i aquests són com les últimes pedretes que queden en un rellotge de sorra, van caient, molt poc a poc, però sense parar. He viscut moltes coses bones aquí, he conegut gent que mai oblidaré, he vist coses que sempre recordaré, però, ara sí, un cop hagi marxat, ni sé, ni estic segur, ni estic convençut, de quan o ni tan sols, de si, tornaré.

Així doncs, i ara sí resumint el que ha passat aquesta última setmana, ha estat una setmana de rutina, només amb petites sorpreses com per exemple el fracàs de la visita a Xochimilco (ningú es va apuntar), o la visita a un irradiador de l'Instituto de Ciències Nucleares (un aparell que irradia amb radiació gamma procedent d'unes barres radioactives de cobalt, productes cosmètics o alimentaris eliminar-ne així tots els bacteris, aprofitant també  aquest efecte per fer ciència). A l'irradiador, vaig poder veure i fotografiar la famosa llum "Cherenkov" una llum blavosa que es produeix quan hi ha partícules d'aigua que viatgen més ràpid que la llum (més ràpid que la llum dins l'aigua, que no al buit, ja que d'altra banda seria impossible).
Ara, passarà aquest cap de setmana, un cap de setmana que hauré dedicat a treballar, a fer maletes, també  algunes compres, i a planejar el viatge a Guatemala (en part a causa d'un petit problema de sang al nas que m'ha impedit de pujar a la Malinche).
Al cap de setmana el seguiran dos dies de feina i un cop arribi dimecres, la "fiesta fin de año". Aquest cop però, com un símptoma que tot es va acabant, aquesta festa també serà molt menys elaborada, amb moltes menys sorpreses que els altres anys, solament una cantada de nadales i unes pinyates, cap col·loqui de broma, cap concurs de ball. Després de la festa, aquest període de la meva vida, Mèxic, quedarà tancat.

Així doncs, en les properes entrades us intentaré explicar com m'està anant per Guatemala. Guatemala, un somni d'infantesa fet realitat. Un somni que va començar aquella vegada, als 10-11 anys, quan vam fer-ne un treball de grup  l'Àurea, en Marc, en Joel, en Joan i jo.

Continueu mirant les estrelles, i no busqueu el cometa ISON, ara sí, és mort.