Israel: De Masada a En Gedi (2ona part)

Hola, bon dia, avui per fi continuo amb una entrada que vaig començar ja fa uns mesos i que mai vaig acabar. La caminada de Masada fins a Ein Gedi, enmig del desert de Judea.

A l'entrada que vaig titular "De Masada a Ein Gedi (1era part)", ja us vaig explicar per què (i com) vam organitzar aquesta sortida. Com que fa molt de temps d'això us convido a repassar aquesta entrada introductòria, ja que avui començaré directament amb el primer dia de la caminada.

El dia havia arribat. Feia temps que esperava poder fer aquesta caminada i viure aquesta experiència de dos dies al desert.

Com sempre vam quedar per trobar-nos d'hora, tot i que no tant com a mi m'agradaria, prop de l'aparcament on el noi francès que treballa en la construcció del tramvia de Jerusalem (en Maxime) té el cotxe. Quan vaig arribar encara no hi havia ningú, aquest cop no perquè ells anessin tard sinó perquè jo vaig arribar massa aviat, així que vaig haver d'esperar una estona allà tot sol. A l'hora acordada van arribar tots els altres, sorprenentment puntuals. Vam carregar el cotxe i vam anar a buscar l'últim membre del grup, un dels jefes d'en Maxime, l'Eve. Aniríem amb dos cotxes, el d'en Maxime i el del seu jefe, i seríem tres nois i 5 noies.

Quan tothom va estar a punt vam decidir anar per feina i començar a baixar cap al Mar Mort per l'autovia número 1. Just després de travessar la frontera Israel-Palestina (anar d'Israel a Palestina mai és un problema, de fet no hi ha ni casetes de control) ens vam aturar a la gasolinera que pel que m'han dit és punt de trobada pels negocis mixtos Israel-Palestina, diuen que és un lloc neutral. Aquesta gasolinera també és el lloc on la majoria de tours per la zona del Mar Mort / Jericó-Ramalah s'inicien. Nosaltres simplement vam parar per revisar l'aire de les rodes dels cotxes i per fer un cafè, després d'això ja no vam fer cap més parada fins al punt d'inici de la caminada. Durant la ruta en cotxe vam tenir una bona conversa amb el jefe d'en Maxime (jo era l'única persona del grup que coneixia pel que en Maxime em va demanar que anés al seu cotxe). Vam parlar bàsicament de si seria convenient o no tornar a implantar el servei militar a França i a Espanya. Jo li vaig dir que no estava d'acord amb el servei militar però que sí que creia que seria molt bo tenir alguna cosa equivalent pels joves que no involucri l'exèrcit. I per què? Doncs perquè aquí a Israel he confirmat quelcom que ja m'havia passat pel cap abans: el servei militar (o equivalent) és una peça clau per l'evolució i creixement personal dels joves, en aquest cas israelians. Aquest tipus d'activitat és on per primera vegada els joves s'han d'espavilar (aprendre a rentar-se la roba, comprar, cuidar-se ...), i ho han de fer tots. Aquí podríeu dir-me que aquest mateix paper el fa el fet d'haver de canviar de casa per anar a la universitat, penseu però que la fracció de gent que va a la universitat, i que no és de la mateixa ciutat on està la universitat, és molt baix. A més, a diferència de la universitat, en aquest tipus d'activitats que són obligatòries per tothom els joves hi coneixen persones de tots els nivells econòmics, socials i culturals. Probablement durant el servei militar sigui l'única vegada en la seva vida en la qual tractaran de tu a tu, sense distinció de cap tipus, amb gent amb ideals, capacitat econòmica, intel·lectual i entorn social molt diferent del seu. Ja veieu, un tema que genera molta controvèrsia i que va portar a una conversa ben interessant.

Vam arribar doncs a un Wadi proper a Masada al voltant de les 10 del matí (Masada és la zona arqueològica de la que ja us he parlat alguna vegada). Allà hi havia un aparcament/zona d'acampada i és on vam descarregar els cotxes. Tot i això no vam pas començar a caminar de seguida, hi havia quelcom que encara havíem de fer. Des d'allà en Maxime i el seu jefe van haver de tornar a agafar els cotxes i anar-ne a deixar un Ein Gedi, el lloc d'arribada (la runa no era circular). Els que ens vam quedar prop de Masada vam esperar una bona estona, vam esmorzar, fer fotos, i quan ja estàvem un xic preocupats per fi els conductors van tornar. Havien tingut un petit problema, l'aparcament d'En Gedi estava tancat a aquella hora encara i van haver d'esperar uns 10 minuts a què l'obrissin per poder entrar-hi el cotxe.

Ja tots a lloc cap a les 11:00h vam començar la caminada. Vam començar seguint una vall ampla que es va anar estrenyent fins a convertir-se en una gorja estreta i profunda. Avançàvem molt a poc a poc, més de l'esperat, i és que pel fons de la gorja encara hi circulava una mica d'aigua i ens vam veure obligats a no parar de buscar els millors passos per no acabar dins un gorg, tot saltant de roca en roca. En un punt on la gorja es feia gairebé impracticable el camí sobtadament els bifurcava i vam decidir seguir el que s'enfilava cap dalt al següent nivell del desert quedant-nos la gorja just a sota. Vam continuar caminant una estona i vam poder veure com més endavant la gorja es feia encara més estreta fins a convertir-se en una impressionant esquerda enmig del desert. Tot gaudint de la vista d'aquest escenari tan impressionant vam conèixer un grup de joves isrealians que havien pensat fer la mateixa ruta que nosaltres, de fet ens van demanar consell pel lloc on dormir aquella nit. Més tard també un grup de guies que estaven explorant el camí per portar-hi, uns dies després, un grup d'alumnes de secundària. Vam tenir també una conversa molt interessant amb aquest grup de guies i és que un d'ells, una senyora d'uns 50 anys llargs, havia estat investigadora i havia deixat la feina per dedicar-se a fer de guia en adonar-se que gaudia molt més quan estava enmig de la natura que dins el laboratori ... no sé per què em sona aquesta història ...

Aquest primer dia de caminada va esser intens, vam fer moltes pujades i baixades a gorges estretes, algunes encara amb aigua, però va valer la pena, ja que les vistes sobre el desert de Judea van esser espectaculars. En els llocs on vam trobar aigua ens vam arribar a plantejar de banyar-nos però la veritat és que quan ens hi vam apropar vam veure que l'aigua no era tan neta com pensàvem, a més tampoc anàvem massa bé de temps, així doncs que vam decidir continuar caminant. Al migdia vam parar en un lloc on hi havia unes bones vistes (i cap ombra) i allà vam gaudir un cop més del cafè turc preparat per en Maxime (sempre porta a sobre un fogonet, gots i cafè). Sobre el clima, la veritat és que vam estar de sort, feia molt de Sol (sort de la gorra i la crema solar) però no pas calor, i és que vam enganxar uns dies frescos per l'època en què estàvem. De fet, i és per això que vam trobar aigua en alguna de les gorges, el dia anterior a la caminada hi havia hagut pluges terra endins que havien provocat que en totes les gorges s'hi produís el temut efecte de les "flash floods". I què és això? Doncs res més que la vinguda sobtada d'una riuada. Aquest efecte es produeix en totes les valls del desert sempre que hi ha pluges terra endins o a la zona de les muntanyes de Jerusalem, i es deu al fet que no hi ha vegetació que absorbeixi l'aigua de la pluja, i la terra tampoc és capaç de fer-ho, ja que és massa compacta. Aquí és important que recalqui que és imprescindible estar al cas de la previsió meteorològica i no sortir a caminar per les valls del desert quan hi ha previsió de pluges a Israel/palestina, per lluny que sembli el lloc on ha de ploure! Cada any hi ha algunes morts degudes a aquestes riuades en les valls del desert.

Després d'unes hores més de caminada, i de molt bones vistes, es va començar a fer tard, i és que anàvem a un ritme bastant lent. Anàvem a poc a poc perquè per alguna de les noies era la primera vegada que feien una caminada llarga (no hi estaven acostumades), a més algunes patien vèrtic cosa que convertia la baixada a les gorges en un procés molt més complicat de l'habitual. En aquest context i veient que se'ns faria fosc, vaig decidir mirar el mapa per buscar alguna alternativa a la ruta que teníem pensada. I sí, ràpidament em vaig adonar que hi havia una manera de fer drecera cap a la zona d'acampada, una drecera que escurçaria el recorregut ben bé un parell de quilòmetres i ens evitaria una última pujada i baixada. Per comprovar que era factible fer la drecera vaig decidir abandonar el grup i avançar-me. Sol vaig comprovar que es podia arribar bé prop de la zona d'acampada i ràpidament vaig tornar cap on els havia deixat. Els vaig retrobar just en el punt on el camí es bifurcava entre la drecera que havia trobat i el camí original. En aquest moment els vaig comentar també que uns 10 minuts abans de la zona d'acampada hi havia un lloc, un antic campament beduí (es podia reconèixer per les cagarades de camell), on podíem plantar les tendes i on probablement estaríem més tranquils. Hi van estar d'acord, preferíem un lloc un xic més aïllat que no pas una zona oficial d'acampada amb altres grups de gent. Així doncs vam caminar fins al lloc que els havia indicat i allà vam descarregar motxilles i vam començar a preparar el campament. Teníem ganes de fer un foc de camp, i jo encara em sentia bastant fresc i volia caminar un xic més, així que els vaig anunciar que acabaria d'arribar fins a la zona d'acampada on buscaria llenya oblidada per altres grups, i aprofitaria també per veure la posta de Sol des d'algun dels penya-segats que donen a la Vall del Mar Mort.

La veritat és que no vaig trobar massa llenya però el que sí que vaig fer és conèixer un grup de beduïns. La cosa va anar així: després de recórrer tota la zona d'acampada buscant llenya vaig decidir anar fins a una zona prop dels penya-segats a gaudir de les vistes. Just al lloc amb les millors vistes sobre el Mar Mort hi havia un grup de tres homes que vaig identificar directament com a beduïns, ja que estaven fent un cafè turc amb una petita foguera, i portaven mocadors palestins al cap. Al primer moment vam mantenir la distància, la veritat és que no semblaven massa amigables, tot i això quan es van atrevir a preguntar-me d'on era i els vaig respondre que de Barcelona, de seguida es van animar i em van oferir fins i tot cafè i té. El que va passar, més enllà del fet que en aquesta zona segueixen molt la lliga espanyola (i la majoria de palestins són del Madrid), és que al principi es pensaven que era israelià. Em van explicar que tenen molts problemes amb les joves israelians que fan rutes per aquesta zona, que els beduïns consideren casa seva (estan orgullosos de dir que el desert és casa seva). Els problemes es donen perquè aquests joves solen anar armats i des d'aquesta posició de superioritat es veuen forts per tractar malament als beduïns. A més de tot això, a aquests àrabs beduïns sempre els quedarà el record de la divisió artificial del desert que es va imposar quan es va crear l'estat d'Israel.

El temps va passar molt de pressa tot parlant amb aquesta gent tan interessant, i mentre s'anava fent fosc. Finalment, quan em vaig adonar que s'havia fet tan tard i vaig començar a pensar que els meus companys patirien per mi, vaig decidir acomiadar-me. En aquell moment però ja ens havíem fet molt amics i la veritat és que no em volien deixar marxar, volien que em quedés a fer un altre té allà amb ells. Tot i això els vaig esser sincer i els vaig dir que em feia por fer patir als meus amics. Quan els vaig dir això el primer que em van dir és que els anés a buscar i que féssim allà el cafè tots junts. Vaig valorar la proposta però no estava segur que els meus amics hi estesin d'acord així que vaig pensar que el millor que podíem fer és que quan es fes de nit ells vinguessin al nostre campament a fer-nos un té típic beduí. Finalment em vaig acomiadar i vaig marxar cap al nostre campament. La veritat és que em va passar pel cap que no vindrien però van fer honor a la seva paraula (pel que m'han dit sempre compleixen el que diuen). 
Així doncs, mitja hora després d'arribar al nostre campament, i quan ja teníem totes les tendes muntades i havíem aconseguit arreplegar una mica de llenya (que no ens hauria donat ni per un foc de 10 minuts), un jeep es va acostar a tota marxa i es va parar allà al costat, eren ells. Van baixar, els vaig presentar a la resta del grup, i en 5 minuts van recollir, sense exagerar, 50 vegades més llenya que la que havia recollit el nostre grup en 1.5 hores. Sí, sens dubte el desert és casa seva ... i a més ens van preparar un cafè boníssim. Mentre van esser allà, i tot i que només un d'ells parlava anglès (era el director d'una escola de secundària) vam tenir una conversa llarga i distesa sobre política en el món musulmà. Amb tot això es va fer tard, i quan ja havíem begut més de 4 tasses de tè cadascú, van decidir marxar. Abans de marxar però encara van oferir-se a anar al poble a buscar qualsevol cosa que ens fes falta, i fins i tot ens van voler regalar la seva tetera! Els vam dir que no calia i que moltes gràcies (la veritat és que no en faríem de res d'una tetera, a més segur que a ells els feia molta més falta!), tot i això encara van acabar regalant-me una bossada de cafè. D'aquesta experiència, juntament amb les altres que vaig tenir a Mèxic, us puc assegurar que el tòpic que diu que la gent que té menys és la que està més disposada a donar/compartir és ben cert!

Ja era de nit quan els beduïns van marxar, i ja sols vaig decidir que els faria una petita vetlla d'estels (havia aconseguit un làser verd d'un amic de la universitat). Després de la vetlla, tenint en compte que ens havíem de tornar a llevar ben d'hora, vam anar directament a dormir. La majoria es va posar a dormir dins les tendes però jo i l'Eve ens vam quedar a fora a fer bivac, sota les estrelles i a la vora del foc. La nit no va esser especialment freda però sí que va fer falta posar-se dins el sac de dormir, de fet l'Eve va acabar entrant en una de les tendes a dormir, ja que el seu sac no era tan bo com el meu i no podia dormir. L'endemà em vaig llevar tot sol, la resta dormia com un soc dins les tendes.

El segon dia també va començar ben aviat. Jo em vaig aixecar el primer i vaig anar a fer una caminada matinal per veure sortir el Sol (el Sol sortia cap a les 6:00). Cap a les 9:00h, després d'esmorzar i d'apagar bé el foc ens vam posar en marxa altra vegada. Va esser un dia un xic més calorós que l'anterior però la ruta va esser molt més senzilla, amb moltes menys pujades i baixades. Les vistes no van esser tan espectaculars com les que vam trobar el primer dia però a canvi vam poder gaudir d'una altra cara del desert. També gràcies al fet que no era una ruta dura vam tenir molt més temps per parlar i conèixer-nos tots plegats. Vam decidir parar a dinar en unes coves que vam trobar a mig camí. Altra vegada anàvem tard de manera que vam decidir parar només mitja horeta i no hi va haver temps per fer un cafè. I perquè dic que anàvem tard? Doncs perquè a les 16:00h tancaven el parc natural d'En Gedi (en l'horari d'hivern), i la nostra idea era arribar abans que tanquessin per poder banyar-nos en les aigües cristal·lines dels seus gorgs. Sobre el tema de l'horari d'hivern ho he especificat perquè el dia anterior a l'inici de la caminada s'havia canviat d'horari d'hivern a horari d'estiu i no les teníem totes de si això havia afectat també l'horari d'obertura i tancament dels pacs naturals (val més prevenir que curar).

Els últims quilòmetres es van fer durs per algunes de les noies i la cosa es va complicar encara un xic més quan ens vam adonar que una d'elles tenia molt de mal als peus, de fet els duia plens de butllofes! Us podeu imaginar què va passar? Doncs que va cometre un error que molts de nosaltres hem comès. Un error de novell. Resulta que es va comprar unes botes de caminar just el dia abans de la caminada i les estrenava allà ... tots sabeu que les sabates noves s'han de dur unes quantes vegades abans de dur-les en caminades llargues de muntanya oi? En aquesta situació l'única solució que se'm va acudir per accelerar el pas va esser carregar jo la seva motxilla a més de la meva. Així doncs vaig agafar la seva motxilla, la vaig lligar com vaig poder amb la meva, i vinga amb 30 kg a l'esquena, cap a En Gedi!

Vam arribar a l'entrada del parc a les 15:00h. L'entrada no era res més que la vora d'uns penya-segats enormes just a sobre de la vall d'En Gedi. Allà les vistes sobre el mar mort i la gorja eren espectaculars. Vam fer-nos una foto de grup i sense perdre temps vam començar el descens. La baixada era considerable, uns 800 metres de paret vertical, des dels +500 als -300 metres respecte al nivell del mar. El grup es va tornar a dividir: un grup avançat format per l'Eve, una noia i jo, i un de més lent (la resta). Durant la baixada el grup avançat vam guanyar més de mitja hora respecte al grup més lent, i sorprenentment, tot i que vaig patir un xic de genolls, vaig anar bastant còmode carregant les dues motxilles. A les 15:45 érem, el primer grup, a baix, a la vora del riu, on ja maldàvem per banyar-nos. Banyar-nos ... un somni després de 2 dies de desert! i desgraciadament un somni que no vam poder complir. Per què? Doncs perquè just quan vam arribar al fons de la vall vam sentir com un guarda del parc cridava visiblement enfadat que ens hi apropéssim. Així ho vam fer, quin remei! 
Quan vam arribar al seu costat ens va explicar, un xic més calmat, que era molt tard i que havíem de sortir del parc abans de les 17:00h (és a dir sí que havien actualitzat l'horari a horari d'estiu). Eren les 15:45h però ens va explicar que des d'alla ens quedava com a mínim una hora i mitja fins a la sortida (com veureu crec que va contar a ritme d'avi ... i és que vam tardar molt menys!). Li vam intentar explicar que estàvem esperant uns amics que s'havien endarrerit, però parlava molt poc anglès i va semblar que no ens entenia massa bé. De sobte va marxar sense dir res més. Al cap de 10 minuts va arribar una noia tot enfadada, un altre guarda del parc. Aquesta, tot i esser molt malcarada, parlava millor en anglès i va aprofitar per tornar-nos a fer crits. Aquesta però, a més de fer-nos crits per arribar tard també me'n va fer a mi personalment per estar menjant una poma (va dir que no es podia menjar res dins del parc ... Quina tonteria oi?!). Tot nerviosa ens va dir que comencéssim a tirar, que no hi fèiem res allà esperant, no li vam poder fer entendre que volíem esperar als amics, de fet ens va dir literalment que si no arribàvem abans de les 17:00h a la sortida del parc ens faria pagar una bona multa i que nosaltres decidíem si volíem pagar 8 multes o només les 5 dels que encara no havien arribat. Ara sabem que això de la multa s'ho va inventar i que el que volia era no acabar tard de la feina, però allà, amb el cansament i tot plegat ens ho vam ben empassar i li vam fer cas, vam continuar avall mentre ella esperava a la resta del nostre grup (i d'altra gent que també tot just baixava per la paret de la gorja). Abans de marxar però encara va tenir temps per advertir-nos que no ens aturéssim enlloc a refrescar-nos, que anéssim directament a la sortida. Vam baixar tot seguint el riu i amb la vista als gorgs d'aigua cristal·lina, a molt bon ritme i de fet pràcticament mitja hora després ja érem gairebé a la sortida. En el descens vam avançar molta gent que havia entrat al parc al matí només per banyar-se. Veient que havíem deixat tanta gent darrere, que arribarien encara més tard que nosaltres, vam decidir desobeir a la guarda i posar els peus i refrescar-nos el cap i la cara a un dels gorgs, potser no podríem banyar-nos tal com havíem planejat (i mira que els gorgs feien molt bona pinta després de 2 dies de desert!) però ningú podria dir que no ens havíem ficat dins les aigües d'En Gedi.

Finalment vam arribar a l'entrada on vam aprofitar per anar al lavabo i netejar-nos un xic millor que al gorg. Vam tornar a l'entrada i vam esperar a la resta del grup. Després de gairebé una hora (ja ben passades les 17:00h) van arribar dues de les noies, la resta encara van tardar 45 minuts més. Mentre esperàvem a l'entrada vam fer estiraments, vam donar una volta a la zona de pícnic i vam adonar-nos que molta altra gent sortia més tard de les 17:00h sense que ningú els fes pagar una multa.

A les 17:45h, finalment, ens vam reunir tots a l'entrada del parc. Mentre les noies es refrescaven i descansaven, en Maxime i el seu jefe van decidir anar a buscar el cotxe que havíem deixat a Masada. Al cap d'una estona d'esperar va arribar la guarda del parc malcarada, i un cop més ens va fer crits per estar allà. Aquest cop ens va dir que tancarien l'entrada a la carretera que duia al parc i que els cotxes no podrien entrar fins on érem, ens va dir que havíem d'anar caminant fins a l'entrada dels cotxes (a 1.5km). Estàvem massa cansats per discutir així que vam carregar les motxilles, i cap a la carretera principal. Un cop més quan vam arribar a l'entrada ens vam adonar que la noia ens havia enganyat, no tancaven la porta ... per algun motiu no vam caure bé a la guarda i ens ho va fer pagar d'aquesta manera ... A l'entrada encara vam haver d'esperar 10 minuts més a què arribessin els cotxes. Quan van arribar simplement ens vam acomiadar tots plegats i cap a casa. A les 21:00h arribàvem a Jerusalem després d'afegir una nova i boníssima experiència a la motxilla i també amb un nou grup d'amics!

Molt bé doncs aquí acabo avui l'entrada sobre una de les millors caminades que he fet en aquest país. Abans d'acomiadar-me però vull acabar anunciant-vos que per fi he pres una decisió, i és una decisió ferma, sobre el meu futur. De fet, finalment em vaig atrevir a parlar amb el meu jefe i li vaig dir que no continuaré un tercer any aquí a Jerusalem. Crec que ha estat de les coses més difícils que he fet en aquesta vida, però m'he tret un pes enorme de sobre! Així doncs, d'aquí a tres mesos (després d'una estada als Pirineus de Lleida, una estada a casa i 2 mesos a Califòrnia), torno a casa! Vaja, torno per tornar a marxar, ja que preparo una bona aventura a Kènia amb el meu germà! Estigueu atents que de ben segur que escriuré noves entrades al blog sobre totes aquestes experiències!

Bon solstici d'estiu i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: reflexions sobre l'amistat

Hola a tots, com veieu avui vull fer una entrada un xic més personal, més introspectiva, us vull parlar sobre com es viu l'amistat (o més ben dit, com jo he viscut l'amistat) vivint lluny de casa. I vull fer també una cosa que no és habitual en aquest blog, vull dedicar aquesta entrada a uns amics molt especials, els amics del que en dic "la colla", una comunitat que va començar en un grup reduït de 8 persones i que ara s'ha convertit més aviat en un concepte abstracte de grup d'amics que inclou un bon nombre de gent d'origen divers. Vull també que aquesta entrada serveixi de resposta a un vídeo que em van preparar per felicitar-me pels meus 30 anys (el 22 de maig en vaig fer 30, sí, ens anem fent grans!). Dit això, començaré la meva reflexió des del principi, des del mateix origen d'aquest blog. Som-hi!

Ja fa un grapat d'anys que vaig decidir començar aquest blog. La motivació principal era mantenir a família i amics informats sobre la meva vida lluny de casa, una nova vida lligada a la meva carrera investigadora. També va esser en aquest moment que em vaig fer per primera vegada unes preguntes que no m'hauria fet si no hagués marxat: es recordaran els meus amics de mi quan sigui fora? m'enviaran correus o contactaran amb mi per saber com estic? I si no ho fan, significa això que no són realment amics meus, que no em valoren, que no pensen en mi? Sense adonar-me'n aquestes preguntes van quedar fixades profundament en el meu cervell, esperant per sorgir cada vegada que marxava a viure fora durant uns mesos. Així doncs cada vegada que marxava, especialment quan ja feia uns mesos que havia marxat, aquestes preguntes, i alhora les possibles respostes, em venien al cap. I en realitat era el pitjor moment per obsessionar-se en aquestes possibles respostes! I és que pels que hem marxat de casa i hem viscut fora temporades llargues sabem bé que un cop passada la fase d'adaptació a la nova vida (d'una setmana a una mica més d'un mes), arriba una fase dominada per alts i baixos, moments feliços en què tenim ganes de fer moltes coses noves, conèixer gent, sortir de casa ... i moments foscos en els quals ens enyorem, trobem a faltar la nostra gent i tenim ganes de tornar. Òbviament durant els moments feliços no pensem en si des de casa pensen en nosaltres o no, en els moments foscos però és quan ens obsessionem en el perquè la gent de casa i amics ens contacten més sovint o menys, en si pensen en nosaltres, etc. També en aquests moments foscos és quan estem més predisposats a pensar que si no han contactat amb nosaltres, és perquè realment no hi pensen, que no els importem, que s'han oblidat de nosaltres, que mai més res serà com abans. Quin error més gran! Justament en els moments foscos és quan no hem de buscar respostes a les preguntes que us he plantejat inicialment, i és que estem tristos, deprimits, en aquesta situació segur que els pensaments que tindrem seguiran també el mateix patró, pensaments tristos i depressius.

En algun d'aquests moments vaig fer una cosa, ja fa uns anys, que mai hauria d'haver fet. Com sabeu sóc científic així que vaig decidir fer un petit experiment. De fet, un experiment molt simple, esborrar la meva data de naixement al facebook. I quin era l'objectiu? La veritat és que no ho sabia ni jo. Inconscientment però sembla que el que volia era esbrinar quanta gent es recordava del meu aniversari i d'alguna manera extrapolar això a quanta gent li importava. Quina ximpleria més gran oi?! Conscientment no ho hauria fet mai, i és que mai he considerat la data del meu aniversari com a res massa rellevant, al cap i a la fi jo no vaig fer cap esforç per néixer, en tot cas s'hauria de felicitar a la meva mare; tampoc considero que la vida sigui tan dura per a celebrar haver aconseguit viure un any més .... però vaja. I com carai se'm va ocórrer aquest experiment? Doncs la veritat és que crec que el basava en el fet que jo sí que recordo tots els aniversaris de la meva gent, si bé a vegades no exactament al mateix dia (de fet normalment sí pels de la colla inicial). El que no vaig pensar en aquell moment, i que m'ha costat prou, va esser que hi ha un altre element en joc, la memòria ... no tots tenim la mateixa oi? Aquest petit experiment no va servir per res més que per deprimir-me durant els meus aniversaris, ja fos des de Barcelona, des de Mèxic o en els últims dos anys des d'aquí a Jerusalem. I no ha estat fins fa poc, en el meu 30è aniversari que per fi tot ha canviat, per fi m'he adonat de quelcom que hauria d'haver sabut des de sempre. I què ha provocat aquest canvi? Doncs no ho sé exactament, i és que ha estat un aniversari especial. Primer perquè ha estat el meu 30è aniversari, que per molt que consideri que els aniversaris no són res especial l'entorn sempre magnifica aquests moments, sobretot si estem al davant d'un número rodó com aquest. Segon perquè és la vegada que he estat més temps lluny de casa, gairebé 6 mesos. I per què ha d'esser quelcom rellevant haver estat més temps lluny de casa? Doncs perquè gràcies a això he descobert que existeixen noves fases emocionals més enllà de les dels primers mesos, resulta que després dels alts i baixos arriba una fase en la qual s'abraça la nova vida i que per fi es gaudeix estar fora. I tercer, i probablement això és el que ho ha precipitat tot, que en aquest 30è aniversari només vaig rebre 3 felicitacions, una d'elles la de la meva mare. Quin vespre més trist quan vaig anar a veure el facebook i el whatsapp i vaig descobrir només un missatge de facebook i un de whatsapp felicitant-me. Uns dies més tard vaig rebre un parell més de felicitacions, i fins i tot els meus nous amics d'aquí a Israel (de fet de l'Índia, França, Grècia i Hong Kong) em van preparar una petita sorpresa en forma de "gelat d'aniversari", però el xoc del dia de l'aniversari em va agafar totalment desprevingut.

Arran de tot això i durant la setmana després del meu aniversari vaig parlar amb molta gent sobre com en sentia, i vaig reflexionar moltíssim sobre aquelles famoses preguntes que em vaig fer la primera vegada que vaig marxar de casa. I vaig fer bé, per primer cop vaig pensar en aquestes coses en un moment neutre, ni amb l'"adrenalina" dels dies feliços, ni amb la depressió dels dies foscos, en un moment en què ja estava completament adaptat a la nova vida. Com us he dit això em va conduir, per fi, a una resposta definitiva i que gravaré per sempre a la meva ment. La resposta, que no sé si sóc capaç d'expressar amb paraules, és la següent:

"Els amics de veritat els portem amb nosaltres, anem on anem, siguin on siguin. És cert que no hi pensem en tot moment, que de vegades fins i tot passem setmanes sense recordar-los, i és que tots tenim la nostra vida, però també és cert que quan els necessitem, en els moments importants de veritat, sempre hi són. I del que pots estar segur és que quan tornes a casa, per lluny que hagis viscut, per temps que hagi passat des que vas marxar, l'amistat continua allà, immutable, com el dia que vas marxar. I és que l'amistat es basa en experiències viscudes, en moments d'alegria i en penes, en records que res pot esborrar."

Sembla una conclusió lògica i senzilla un cop expressada així, en aquest escrit, però m'ha costat anys d'arribar-hi. N'estic convençut que mai hauria arribat a entendre l'amistat d'aquesta manera si en aquell dia, ja fa tants anys, no hagués decidit fer el pas i marxar a viure fora.

I així, ja amb aquesta nova resposta (LA resposta) a aquelles velles preguntes, va arribar-me'n una petita confirmació. Per molts potser semblarà un fet anecdòtic, però per mi va esser quelcom important.

Com ja us he comentat no vaig rebre cap gran felicitació pel meu aniversari, no obstant això, l'he rebuda després. El fet és que vaig rebre fa poc un vídeo de ni més ni menys que 10 minuts amb tota la colla felicitant-me i recordant moments que hem passat junts. Sens dubte el millor regal que em podien fer, aquí a Jerusalem, lluny de casa.

Dit tot això, i després de la reflexió que us he fet (i m'he fet a mi mateix) sobre l'amistat, m'agradaria personalitzar aquesta entrada als que apareixen en el vídeo. A partir d'aquest punt us demano disculpes i és que si no heu vist o ajudat a gravar el vídeo probablement no entendreu el que dic:

"Moltes gràcies amics per aquest regal, la veritat és que no vaig poder evitar emocionar-me. Intentaré comentar el vídeo punt a punt, recordant alguns dels moments que vam passar junts.

-Per començar Núria Feixas, "glu glu glu glu?" Això té alguna cosa a veure amb Bulgària? XD

-I l'Uri i la Ona! Com han crescut! Aquesta és una de les coses que més greu em sap de viure fora, el perdre'm com van creixent! L'Uri, l'Ona, en Gael, ...

-Esther i Jordi des de la Cerdanya, quines ganes de poder venir a veure la vostra nova casa! A veure si a partir d'ara us puc veure més sovint.

-I en Pau i la Núria, des del cotxe, que autèntics XDXD i eficients! ...

-Luis i Ceci! De relax veig! Ja toca de tant en tant eh! Oi tant que ens veurem aviat! I en Gael? on el teniu? Sort que el vaig veure per skype fa poc!

-Aaai Laura que si ho recordo dius? recordo perfectament que el 22 també es van casar el rei i la reina d'Espanya ... recordo també molt bé que em vau fer disfressar, em vau fer posar el vestit de núvia de la meva mare i em vau posar pancartes a casa i tot! Quins temps aquells! Ah, per cert, encara em deus les cintes de casset d'aquells sopars tan mítics! I també, tens raó, la calvície hi és per sempre, un cop comença ... a no ser que facis un Albert Ribera ... jeje

-Jordi Feixas! Primer de tot merci per regalar-me aquestes bones vistes de la Vall des dels Hostalets!! Sens dubte has triat un bon lloc per gravar el vídeo. Tot i això em pregunto com se t'ha acudit gravar-te allà, imagino que mentre treballaves ... El que et vull dir aquí a tu és moltes gràcies, moltes gràcies per recordar-me el regal que em vas fer, aquell mòbil, aquell atrapasomnis amb aquell missatge que deia que podia aconseguir tot el que em proposés. Sí, tenies raó, ho he fet, doctor en astrofísica en una de les universitats més prestigioses en el meu camp de recerca. Qui ho hauria dit!!! Continuaré lluitant, superant el que vingui i buscant el que em farà realment feliç (potser aviat amb alguns canvis de rumb, però sí!).

-I l'Elena! Des de Madrid? Hi ha una petita possibilitat que acabi essent el meu destí més immediat, una estada per la capital, a veure a veure!

-Marc Valls, ostres a Ribes quina sort! Muntanyaaaaa!!!! jaja, a veure si hi vinc uns dies aquest any que ve a veure't! Ja estic preinscrit al màster de formació al professorat de secundària a la UNED! A veure si m'agafen ...

I ja la tenim aquí, la Marta Vila! Quina crack que és aquesta noia! jeje Ets ben boja XDXD no he pogut parar de riure. Sí, recordo això de "La lluna és rodona?" I des d'aquell dia ... no has canviat gens! Ets l'ànima de la festa!! ;-)

-Pujo i Gemma! Uns altres que els tenim fora de casa! N'estic convençut que compartiu algunes de les reflexions que faig de tant en tant sobre això de viure fora, tot i que probablement és diferent marxar sol que en parella!! Espero que us vagi molt i molt bé i a veure si podem compartir un pastís de veritat, i en persona, ben aviat!

-I ja els tenim aquí, Marta, Quel, Martina i tota la troup! Marta, primer agrair-te també moltíssim les converses que tenim de tant en tant per facebook, whatsapp, ..., és bo tenir notícies de casa! I Quel!!!! Que bé, ostres et veig a tope ja!! T'has recuperat ben de pressa! Quin greu no haver pogut estar per la Vall a donar un cop de mà! Segur que ha estat dur però com sempre amb la teva energia i ànims, ens sorprens, ets un crack!! Quines ganes de veure-us a tots ben aviat i en persona!!!

-I altre cop la Núria feixas, només dir-te que oi tant que m'espavilaré a tornar, ben aviat em tornareu a tenir per aquí, a veure per quant temps aquest cop! I Quel Bayona, tio no saps pas com he rigut amb la teva aparició "vist-i-no vist", crec que ni fet expressament hauries plasmat tan encertadament el teu estil! ;-) Ah, envia'm consells pel tema de Kènia!

-Anna i Jordi, família crec que haureu de practicar això de fer gravar l'Ona, potser l'Uri ho faria millor? No, potser no ... jejeje molt bon vídeo però eh! jajaja

-I quina sorpresa!! Núria Macià! Com va tot?!!! Ha estat veure't a la platja i recordar Mèxic. Com diu la Marta Vila, esteu "AL Mataró?" què hi feu? Oi tant que vindré si m'hi convideu! Per cert, qui és que ha passat corrent de fons al vídeo? Era conegut o un espontani? Esteu ben sonades!

-I abans d'acabar, Pau no podia faltar la broma, ets un crack (moltes coses em venen al cap quan busco records que compartim, molts d'ells de viatges de Marbo ... "no hace falta que me dices nada mas" oi?) XD, ara mateix no hi tinc ningú al darrere però sí, m'he girat a mirar! XDXD

Ara sí, per acabar, a les editores/editors del vídeo, dir-vos que crec que se us ha colat un [Introdueix el text aquí], just abans d'on m'heu fet riure a mi i a tota l'oficina! XDXD Merci!!!

A tots i totes, moltes moltes gràcies, és un vídeo superautèntic. Moltes gràcies!!!! Us estimo moltíssim!!! Tinc molta sort de poder comptar amb gent com vosaltres en la meva vida! Sé que ja ho sabeu però pel que faci falta sempre em tindreu (per lluny que estigui), al vostre costat!!! "

I aquí acabo aquesta entrada d'avui, una entrada especial que expressa sentiments i pensaments molt profunds, sentiments i pensaments que no havia expressat mai abans. Espero que amb això no hagi molestat ni preocupat a ningú, però necessitava fer-ho.

Que vagi tot molt bé, ens veiem aviat i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Jordània, la cirereta del pastís

Hola a tots, avui us escriuré l'última entrada sobre la nostra visita a Jordània. Us parlaré del que va esser la millor nit/matí del viatge: una fantàstica estada en un campament beduí + un matí de cabres.

Recordareu (i si no ho recordeu, torneu-la a llegir, no sigueu mandrosos que val la pena) que us vaig dir que vam arribar super puntuals al punt de trobada amb el nostre amfitrió beduí. El punt de trobada era la gasolinera "Total", i l'hora les 20:00h. També us vaig avançar que ja ens hi esperava en Jafar i el seu germà Mohammed. No vam tenir ni temps d'aparcar bé que ja ens va localitzar (devíem fer molta pinta de turistes). Estava molt sorprès, de fet ens va felicitar, crec que exageradament, per la puntualitat amb la qual havíem arribat. Després de les felicitacions, i en veure el cotxe amb què anàvem, ens va dir tot convençut que hauríem de fer un petit canvi, ell es posaria de conductor i portaria el nostre cotxe fins al lloc on dormiríem, i jo me n'aniria amb el seu germà en el seu 4x4. Per què aquest canvi? Doncs perquè hi havia un perill real de deixar el cotxe atrapat a la sorra (com el camió que vam veure a Wadi Ram, altre cop, si no ho recordeu, a repassar l'entrada anterior). Sense més dilacions vaig dirigir-me al cotxe del germà d'en Jafar, en Mohammed, em vaig presentar, ell es va presentar i es va disculpar perquè no parlava massa bé en anglès, o això em va semblar (bàsicament només sabia dir "good good", i "my friend my friend") i ens vam posar en marxa. També em va comentar, més en el llenguatge de signes que en anglès, que a darrere dúiem una cabra, era una cabra nova pel ramat d'en Jafar. Ja veieu quina situació més curiosa, jo sol amb un estrany en un 4x4 amb una cabra al darrere ... i la cosa no va acabar aquí! Allà, dins el cotxe, i en un primer moment, vaig pensar que no em posaria el cinturó de seguretat, (conduiríem pel mig del desert que és completament pla i sense trànsit). No va esser la millor idea, de fet a mesura que conduíem i que ell anava repetint les paraules "good good" i "you, my friend", tot apartant els ulls del camí, prement l'accelerador i creuant el desert de nit a tota pastilla sortint dels camins marcats, vaig decidir que SÍ, calia posar-me el cinturó ... i més quan vaig adonar-me que el bon home anava un xic begut ... 

Al cap d'una bona estona vam rebre una trucada, una trucada que probablement em va salvar la vida (m'hauria acabat agafant un cobriment de cor...). Qui trucava era el seu germà i vaig deduir que li deia que no fes més el burro i que anés cap al campament d'una vegada (o això és el que em va semblar, ja que al cap de 5 minuts vam arribar). Al campament els meus companys de viatge ja feia 5 minuts que ens esperaven i fins i tot ja havien conegut a la companya d'en Jafar, la July, una noia Búlgara que havia acabat vivint al mig del desert.

La primera impressió que vaig tenir del campament beduí em va decebre un xic. Hi havia unes quantes construccions a l'estil bungalow, i també una caseta de ciment, que era on vivien la July i en Jafar. Tot i la decepció inicial la nit no va fer més que millorar, a més, més endavant la July i en Jaffar ens van explicar el perquè de totes aquelles construccions. Resulta que havien començat a construir tot allò perquè es proposaven viure del turisme i volien oferir totes les opcions possibles, des de tenda beduïna/dormir en una cova fins a bungalous privats (en aquell moment tot just començaven el projecte, i de fet nosaltres érem dels primers hostes que tenien). Asseguts a fora, amb una llum tènue que sortia de la caseta vam xerrar una estona amb la July, vam beure un te beduí deliciós (en aquest cas fet amb sàlvia i herbes del desert) i finalment ens van preparar el sopar. Inicialment van parar la taula dins, amb cadires i tot però els vam dir que preferíem menjar a fora, asseguts a terra. Així doncs ho vam moure tot cap a fora, amb un mocador palestí d'estovalles, quatre coixins, i un parell de frontals per fer-nos llum. La July ens va avisar que tenien gats i que a la mínima que poguessin ens saltarien a sobre del menjar. Així doncs vam sopar amb un ull posat en els gats que ens rondaven (la veritat és que els vam acabar donant un bon grapat d'ossos per escurar). Teníem ja el sopar a punt i just al davant per començar a menjar. Era un sopar beduí típic: un tipus de sopa de verdura, una amanida amb crema de iogurt i tahina, una salsa picant i un arròs amb llimona i pollastre, el pollastre cuit en un forn de sorra (un forat a la sorra on s'hi fa foc a sobre, us ho vaig explicar en l'entrada sobre la visita a Eilat i Timna), tot servit en una safata enorme. Per menjar-nos-ho a l'estil beduí simplement ho aniríem agafant amb les mans directament de la plata comuna. Ens n'havien fet moltíssim, impossible d'acabar-nos-ho tot, així que, abans de començar a remenar-ho tot amb les mans la Mahua va tenir la bona idea d'apartar-ne una part en un plat i donar-la als nostres amfitrions perquè també en gaudissin. I com us he dit això d'apartar-ne part va esser una molt bona idea, ja que el que va quedar a la safata encara ens va costar Déu i ajuda d'acabar-nos-ho, i mira que n'era de bo!

Mentre sopàvem, i després de sopar vam continuar, vam xerrar una bona estona amb en Jafar i la July sobre la seva relació, també sobre com una noia de Bulgària acaba vivint a Jordània, i finalment sobre els seus plans de futur. Després, quan ja començàvem a estar cansats (eren ja vora les 10 de la nit) vam anar a ajudar la July a rentar plats i vam jugar una bona estona amb un petit gatet que tenien per allà. Ja era tard, ells estaven cansats i nosaltres també pel que vam decidir anar a buscar el sac de dormir al cotxe i que la July ens guiés fins al lloc on dormiríem.

I el lloc era genial! Un gran avenc amb matalassos i mantes i un bon foc on es preparava un altre te/cafè. Ens van explicar que aquell era el millor lloc de la petita vall que ocupaven. Aquí he de puntualitzar que tot i que eren d'origen beduí, i els beduïns són per definició nòmades, ja el pare d'en Jafar s'havia establert allà i començat a dedicar-se a cuidar cabres, també a cultivar un petit camp i un xic al turisme. Actualment tots els germans (7) es dedicaven al turisme en major o menor mesura, alguns d'ells es dedicaven a guiar turistes en camell i d'altres a dur-los en 4x4. Tornem però al tema del lloc on dormiríem, per què era tan especial aquell avenc? Doncs perquè estava orientat de tal manera que a l'hivern hi tocava el Sol tot el dia i a l'estiu el sol passava just per sobre deixant l'avenc tot el dia a l'ombra. Era un avenc climatitzat!

Ja prenent el te beduí que havien preparat al foc ens van explicar uns quants detalls més sobre la vida al desert i sobre els animals que s'hi poden trobar. Ara sí, era tard, vam acordar que ens despertarien a les 6:00h del matí (ben aviat per variar) i la July ens portaria al millor lloc des d'on es podia veure la sortida de Sol. La July i en Jaffar van marxar, nosaltres vam preparar el nostre jas, i cap a dormir sota les estrelles! Abans d'adormir-nos però, encara vam tenir temps de veure un bon grapat d'estels fugaços. Genial! La veritat és que en general vam dormir molt bé, només va trencar-nos el son un grup de gossos que es va posar a bordar enmig de la nit, molt poca estona però.

De bon matí vaig tornar a esser el primer que es va llevar. Com m'agrada a mi, fent el mínim soroll vaig recollir-ho tot, vaig fer unes quantes fotos i me'n vaig anar a fer una passejada matinal. Ah, aquí no vull deixar d'explicar-vos amb orgull que en les fotos que vaig fer vaig captar un estel fugaç amb la càmera del meu mòbil! Sí, és cert que no ho vaig fer expressament però vaja, n'estic orgullós. Continuo ara amb el que vaig fer de bon matí. Al cap d'una estona de caminar, i quan vaig començar a tornar a treure el cap per la zona del campament els gossos que ens van despertar a la nit van tornar a posar-se a cridar. Els lladrucs crec que van despertar a la July, i la veritat és que em va saber un xic de greu haver-ho provocat, ja que era bastant aviat. Imagino que sense poder tornar-se a adormir finalment la July va sortir de la casa, ens vam dir bon dia i em va guiar fins al mirador. Allà, asseguts, vam mirar com el desert es despertava. En aquells moments de tranquil·litat i pau em va explicar un xic més els seus plans per fer créixer aquella iniciativa d'ecoturisme. Pel que em va dir allà també pateixen la burocràcia... també em va explicar que els gossos (que la nit anterior estaven tancats per tal que no entressin al tancat de les cabres i fessin mal als cabrits), havien bordat a la nit perquè el gos del veí els havia anat a visitar. Ells tenien 4 gossos, un d'ells molt jove i molt juganer, i la resta molt amigables, els vam tenir tota l'estona rondant per allà. Al cap de poca estona va anar arribant la resta del grup i finalment vam gaudir tots plegats de la sortida de Sol. Jo al principi no les tenia totes que aquell fora un bon lloc, però la veritat és que ho era, el millor lloc! El Sol va sortir just per l'escletxa d'una muntanya. Com podia dubtar jo que una persona que fa un bon temps que viu allà no sabés el millor lloc on veure sortir el Sol? ... sóc una mica ximple a vegades, sí, ho reconec. La sortida de Sol va esser espectacular, ens va deixar sense paraules, el desert es va omplir d'una llum brutal! Com m'agradaria haver tingut la meva reflex allà!

El Sol ja havia sortit i teníem una mica de gana, així doncs vam baixar a l'esplanada de davant la casa on ens esperava una taula de plàstic i unes cadires sota d'unes acàcies. Allà la July ens va servir te i cafè beduí en uns petits gotets (potser me'n vaig veure 15 ... i és que era tan bo!). Quan hi vam esser tots ens van portar l'esmorzar: ous durs, albergínia amb tahina i una amanideta de tomàquet amb bon oli d'oliva. Altra vegada ens en van dur en excés i en vam reservar una mica per tal que en tinguessin també per ells més tard. En Jafar va aparèixer a mig esmorzar i ens va dir si volíem tastar la llet de cabra, li vam dir que oi tant que sí! Tot i això, quan ho va demanar a la July aquesta li va dir que no en quedava gens i que si de cas hauríem d'anar a munyir. Dit i fet! Acabat l'esmorzar vam ajudar a portar els plats a la casa i allà ens esperava una sorpresa. Uns dies abans havien trobat un pollet de mussol (un pollet és un dir... era enorme!!), el tenien en una petita gàbia i ens van oferir de donar-li menjar. I què li vam donar per menjar? Doncs li vam donar ous durs, i també una micona de la pell dels nostres dits! Mara meva quin ensurt el primer cop que li donaves menjar, se't tirava a sobre i pessigava l'ou dur violentament, agafant els teus dits pel camí, no feia mal però el primer cop et fotia un bon ensurt!

Després d'alimentar el mussol ja tocava anar a veure les cabres. Elles ja ens esperaven! En tenien 3 de grans, que acabaven de tenir totes el seu primer cabrit (una l'havia perdut feia poc, pobreta) i la nova que era una varietat de Síria estava encara tot marginada. Els dos cabrits que els quedaven eren molt trapelles i no feien res més que intentar saltar i escapar-se del tancat. No tenien cap mascle, es veu que és molt costós i problemàtic, a més els mascles els maten per carn quan tenen entre 4-6 mesos. Una per una les vam anar traient i munyint, primer només munyia la July (que n'era tota una experta) però més tard també ho vam voler provar la Maeva i jo, ara bé, no vam durar gaire, i és que si hagués estat per nosaltres, no hauríem begut llet de cabra fins a la nit ... A més d'anar tan a poc a poc érem un xic sapastres i el problema és que en ser cabres novelles portaven molt poca llet, no es podia malgastar! Mentre munyíem també ens van explicar que les cabres es poden munyir sempre, fins i tot quan han tingut un cabrit, no és com les vaques que es deixen de munyir (o no s'aprofita la llet) quan tenen un vedell. 

Un cop vam haver acabat de munyir vam deixar-les anar a pasturar i ens en vam anar a bullir la llet i a preparar el te amb llet de cabra / llet de cabra sola. Asseguts a les escales de la casa vam gaudir moltíssim d'aquell te amb llet de cabra mentre vam parlar una mica de política palestino-israeliana. Sense previ avís en Jaffar que estava assegut allà amb nosaltres tranquil·lament va fer un bot en adonar-se que les cabres se li estaven fotent altre cop els arbres que acabava de plantar, a més els petits cabrits s'estaven allunyant massa. Així doncs va decidir d'anar a fer fora les cabres de la zona dels arbres i a buscar els cabrits. I quin problema hi havia en què els cabrits marxessin lluny?, doncs que encara eren massa petits i se solien extraviar del grup, un cop extraviats si no tornaven abans de la nit (que de tant en tant passava) era molt probable que gossos salvatges o dels veïns els matessin. De fet feia molt poquet que això havia passat a un dels cabrits del ramat. Al cap de mitja hora va tornar però amb les mans buides, no havia pogut atrapar-los. Jo en aquell moment, bocamoll de mi, em vaig oferir voluntari per anar-los a buscar, no podia esser tan difícil oi? Ens havien cuidat tan bé aquesta gent que volia tornar-los el favor. El noi indi es va afegir al repte, i la July ens va dir que ens acompanyaria. I la veritat és que tot plegat va resultar extremadament difícil! Que desconfiades que són les cabres! Quan semblava que s'havien acostumat a la nostra presència, pam, de cop i volta sortien corrent ... a més 3 persones intentant encerclar-les encara les feia posar més nervioses. Així doncs, després d'una bona estona intentant-ho li vaig dir al noi indi que ell i jo ens apartéssim, que la July en sabia molt més que nosaltres. I sí, ella tota sola, amb molt poca estona els va atrapar tots 2. Després d'atrapar-los ens els va donar perquè els tornéssim al campament. Ja al campament els vam deixar al tancat (no pas abans de fer-nos-hi unes quantes fotos), vam fer un últim te i ja era hora de marxar!

Quina llàstima que vam sentir en aquell moment! Ens havien cuidat tan bé! I eren tan bona gent!! Els vam prometre que els tornaríem a visitar. Ara, amb la perspectiva del temps però m'adono que és una d'aquestes promeses difícils de complir, i que probablement s'acabi com una d'aquelles promeses de muntar un sopar amb amics que mai s'acaben fent. Després d'acomiadar-nos i ben tristos vam pujar al cotxe i vam marxar. En Jafar de conductor altra vegada ens va dur fins a l'autopista tot travessant el desert (ara de dia), i mostrant-nos les seves habilitats creuant la sorra. Mentre travessàvem el desert ens va explicar que actualment bona part dels beduïns ja no són nòmades i que es dediquen bàsicament al turisme i a cultivar oliveres, dàtils i a criar camells. Ens va explicar també que a Wadi Ram no els falta mai aigua, ja que a sota, no pas massa avall, hi ha un llac enorme d'aigua dolça, és, d'alguna manera, com la Vall d'en Bas. També ens va dir que els israelians compren terrenys de la zona per fer-los servir quan han de deixar de cultivar els que tenen a Israel (hi ha una llei jueva que diu que els camps s'han de deixar reposar un any per cada 6, ... feta la llei feta la trampa, el que fan ells és comprar-ne de nous a un altre lloc i vendre els seus a àrabs que els cultiven durant l'any de descans, un cop passat l'any simplement els recompren i tornen a començar). Després d'una bona estona creuant el desert vam arribar a un poblet prop de l'autopista, allà és on vivia un dels germans d'en Jafar, i també allà és on es va quedar. Després de deixar-lo vam anar a buscar l'autopista, i, tot i que amb una entrada un xic complicada (en contra direcció per l'autopista) vam dirigir-nos cap a Aqba.

El viatge s'estava acabant, la primera a abandonar-nos va esser la Maeva que finalment es va quedar a la parada d'autobusos d'Aqba (després que paréssim un moment a treure diners i passéssim comptes). Allà, a la parada d'autobusos, vam tenir un nou ensurt, ens van dir que no quedaven places al bus que anava cap a Aman. Jo no sabia pas com solucionar-ho. Tanmateix, la Maeva, fent gala dels seus dots de persuasió, va aconseguir un bitllet encara no sé com. Finalment vam acomiadar-nos-en. Tot això que us explico va passar enmig d'una calor horrorosa! 40 graus! I és que les primeres onades de calor de la temporada ja havien començat.

Ara era el nostre torn d'acomiadar-nos d'Aqba, abans però havíem d'anar a deixar el cotxe. I un cop més, problemes! A l'oficina, ara completament renovada (i només en 3 dies), ens van dir que no havíem pagat el conductor extra ... jo estava segur que sí que ho havíem fet així que per confirmar-ho vam decidir tornar a la parada de busos a demanar-li a la Maheva (que estaria encara esperant, ja que el bus sortia al cap de 2 hores). La Maheva va mirar el seu compte corrent per internet i vam descobrir que, per una vegada, els jordans tenien raó i no era un truc per estafar-nos, així doncs un xic avergonyits per la desconfiança vam tornar cap a l'oficina. De nou a l'empresa de lloguer vam decidir que pagaríem el conductor extra com a part dels diners de garantia que els havíem deixat, i un cop fet i firmats els documents de retorn del cotxe ells mateixos ens van oferir de dur-nos a la frontera per 10 dínars, amb el mateix cotxe. Vam negociar que ens hi portessin per 9, i vinga, cap a creuar la frontera!

Ja a la frontera vam baixar del cotxe, vam pagar al senyor de l'empresa de lloguer amb un bitllet de 10, ens va dir que no tenia canvi així que li vam acabar pagant el que ens havia demanat iniciament..., i vinga, cap a Israel.

La frontera jordana la vam creuar sense problema, simplement ens van mirar la "Jordan pass" i van comprovar que havíem passat un mínim de 3 nits a Jordània (en cas contrari ens haurien fet pagar el preu de la visa, ja que aquesta era una condició per comprar la "Jordan Pass"). A la part israeliana va esser un xic més complicat, sobretot quan em van trobar que duia un ganivet que se m'havia colat a la motxilla de l'hostal de Wadi Musa ... però vaja no va passar d'esser una anècdota, simplement vaig estar mitja hora allà dins, esperant, amb l'aire condicionat, molt millor que estar a fora (recordeu 40 graus!!). Després del petit tràngol del ganivet finalment vam passar el control de passaport i ja érem gairebé a fora. I allà, just abans de sortir, vam veure una saleta d'espera amb aire condicionat, endolls, màquines de beguda ... i a fora feia tanta calor! Havíem d'esperar 2 hores abans no passés el primer bus que anava d'Eilat a Tel Aviv, així que vam decidir de quedar-nos allà dins. Al cap de mitja hora però se'ns va acostar una noia molt mal carada i ens va dir que què hi fèiem allà. Ens va dir que no ens hi podíem quedar i ens va fer sortir tot passant l'últim control, enmig d'aquella calor. Vam decidir doncs, ja a fora del pas fronterer, anar a seure sota la ombra d'unes palmeres. Allà vam estar-hi una horeta fins que va venir un altre noi de seguretat israelià. Jo ja em temia que ens faria fora d'allà també, i la veritat és que estava tan fart dels controls i de la seguretat israeliana que estava disposat a dir-n'hi quatre de fresques (tot i que la Mahua m'intentava calmar). La sorpresa però va esser que en lloc de fer-nos fora ens va oferir de tornar a entrar a la sala d'espera! Es veu que vam acabar fent-los pena ... ara bé, després d'una hora a 40 graus ... però vaja val més tard que mai oi? Ja de nou a la sala d'espera va sorgir una conversa interessant. Vam parlar sobre la importància de la dansa i la cultura regional i també de la gent que es dedica a conservar-les.

El temps va passar volant allà dins i de seguida va esser hora d'anar a buscar el bus. Vam carregar motxilles i vam marxar caminant fins a la parada d'Eilot. A la parada vam esperar 15 minuts veient bocabadats com uns joves israelians tiraven les escombraries a la cuneta sense cap mirament ni vergonya! Van deixar un bagul metàl·lic enorme ple de fusta allà bolcat ... encara no he pogut acostumar-me a la poca cultura ecològica d'aquest país.

El bus s'acostava, ja el veiem a la carretera i anava ben puntual. Quina sort oi?! Amb aquella calor! Doncs no! Va passar davant nostre i simplement ens va dir que anava ple, i no es va parar! I no n'hi anava cap més de suport al darrere! Això sí que no m'ho esperava, i menys essent la primera parada després de la inicial! No podia parar de preguntar-me què faria tota la gent que estigués en altres parades més endavant. La resposta era simple, esperar 3 hores fins que passés el següent. Amb això vaig confirmar que el transport públic que tenim a casa és dels millors que hi ha, per molt que ens en queixem! La Teisa mai et deixaria a la parada amb un pam de nas! Si hi ha previsió de molta gent, simplement es posa un altre bus, i punt! Aquí a Israel d'altra banda sembla que això no passa, simplement et deixen tirat. Però vaja, simplement ens va tocar esperar i vam acabar agafant un bus que no anava directe a Jerusalem sinó que passava per Tel Aviv.

Finalment ja dins del bus, amb l'aire condicionat vaig començar a pensar en tot el que havíem viscut, vaig escriure quatre apunts sobre coses que no volia oblidar (ja veieu com us cuido! Aquests apunts m'han servit per al blog eh!) i finalment em vaig adormir. Vam fer una petita parada a mig camí per anar al lavabo i fer cafè i després d'això ja no vam parar fins a Tel Aviv. Vam arribar de fosc i molt justos de temps per agafar el següent bus cap a Jerusalem. Vam baixar del bus i corrent ens vam acomiadar de la Mahua. I aquest cop, per variar, vam estar de sort i vam aconseguir agafar-lo. Ja a Jerusalem, i després d'acomiadar-me del noi indi, em plantava a casa a les 21:00h. Havia estat un viatge fantàstic, ple d'experiències i bona companyia, feia temps que no desconnectava tant i vivia una experiència tan intensament!

I per fi, amb aquestes últimes línies s'ha acabat aquesta sèrie d'entrades sobre la visita a Jordània. Només em queda donar-vos algunes dades sobre les despeses totals del viatge:

Van esser gairebé 5 dies de viatge, vam dormir 4 nits en hostals, vam llogar un cotxe, vam comprar el menjar al súper i ens van estafar diverses vegades... i quan creieu que ens vam gastar? Doncs finalment tot això no va pujar més amunt dels 300 euros! Tota una ganga tenint en compte que un viatge organitzat de 3 dies costa més de 700 euros! Genial!

Ara sí, només una última cosa abans d'acabar, m'agradaria oferir-me per donar-vos informació sobre preus o maneres d'arribar als llocs a Jordània si esteu interessats a visitar aquests llocs fantàstics de què us he parlat. Així doncs ja ho sabeu, només m'heu d'escriure un mail, ho tinc tot apuntat!

Espero que us hagi agradat! Fins a la propera i continueu mirant les estrelles!