Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 4rta part (final)

Hola de nou, avui començo amb l’última entrada d’aquest estiu, la meva visita al que vaig arribar a considerar el meu segon país, la meva segona casa, Mèxic. Una visita amb alguns desenganys però també amb molts retrobaments i això sí, amb molts i molt bons records.

Començo doncs on ho vaig deixar a l’última entrada. Com us vaig dir, el vol era de matinada pel que vaig decidir anar a dormir a l’aeroport, tot esperant l’hora per facturar. Per arribar-hi vaig haver d’agafar dos busos i un tren, l’últim bus era el que fa el recorregut gratuït ciutat-aeroport i com que desconeixia completament com funcionava al final vaig fer dues voltes a tot el recorregut fins que el conductor em va dir que havia de baixar a algun lloc … amablement em va indicar quina parada era la de la terminal. Ja a l’aeroport vaig preguntar per una zona tranquil·la per dormir-hi una estona i una bona dona em va indicar el lloc on la gent acostuma a esperar els vols. Un cop arribat allà he de comentar que això que hi vaig anar a dormir va esser un dir ja que òbviament en un aeroport (com qualsevol lloc públic) mai t’acaves de refiar que no et fotin res mentre dorms! Les llargues hores van passar entre capcinades i finalment va arribar l’hora de facturar, ho vaig fer sense problema, vaig passar els controls i finalment ens vam enlairar. No era tampoc un vol directe, això és el que passa si viatges amb un pressupost ajustat. Vaig fer escala a los Àngeles on vaig estar una horeta, vaig tornar a passar els controls de seguretat i finalment vaig arribar al DF, molt cansat. Després de recollir l’equipatge vaig sortir de l’aeroport i vaig anar fins a la parada de metro, en principi més propera, que em va indicar un policia en sortir de l’aeroport (crec que en realitat em va indicar la més llunyana possible, no recordava que el metro et deixés tan lluny …). Ja al metro em vaig dirigir cap a l’hotel, que es trobava al sud de la Ciutat Universitaria. Vam quedar amb el meu antic jefe i ara col·laborador, l’Octavio, allà mateix. Per arribar-hi vaig fer transbordament a un autobús (“camión”) que recordava de tantes altres vegades, quan vivia justament a l’”avenida del Imán” al sud de CU (podeu veure’n històries en les entrades més antigues del blog). Com sempre el trànsit era horrorós pel que vaig decidir baixar del bus i continuar a peu, fins a l’hotel.

Ostres! Perdoneu! Ara que hi penso, abans de continuar crec que val la pena que deixi el relat per un moment i copii tot el que va passar aquests primers dies tal i com ho vaig escriure assegut en un banc de Coyoacán, allà mateix, a Mèxic. Millor així que no pas recordant-ho assegut a un banc vora el riu Fluvià, a Olot no? Som-hi:

“Quantes coses! Quants records. Només de baixar de l’avió ja sento una olor, un ambient, no sabria com descriure-ho millor però em sento com a casa. Surto de l’aeroport i m’arribo fins al metro més records de tots aquells mesos anant amunt i avall amb metro pel DF. Els venedors ambulant que pugen a cada estació venent de tot per 5, 10 o 20 pesos (voleu dir que no és més car tot ara?), i de tot vol dir de tot. L’hotel on m’estaré els 3 primers dies és a prop de Perisur un centre comercial al sud del DF i de la ciutat universitària, prop d’on vaig viure la meva particular experiència propera a la mort (ho podeu llegir en les entrades anteriors,crec que les del 2012-2013). Així que surto del metro a la parada de la universitat i agafo el mateix “camión” que tantes vegades havia agafat, passem pel davant la meva antiga casa i seguim fins on un embús ens fa parar una bona estona. Allà, el conductor fa gala de les seves habilitats i poc respecte per les normes de circulació i surt de l’embús portant-nos per un altre camí (quan el “camión ja està gairebé buit perquè la gent desesperada ha pensat que seria més ràpid continuar caminant). El camí passa prop de Cuicuilco, un parc amb una piràmide circular dedicada al Déu del vent d’una antiga cultura prehispànica. L’hotel és al costat. Quan arribo intento fer el registre d’entrada però, sorpresa! No puc, els típics problemes burocràtics Mexicans (només van esser els primers no pas els últims d’aquesta estada), així doncs em quedo tot esperant l’Octavio, que per variar aquest cop sí que arriba puntual! Perfecte! Ho arreglem tot plegat, pujo a l’habitació, em canvio i sense desfer la maleta ens n’anem ja cap a l’Instituto de Astronomia (IA). És divendres a la tarda i no hi ha gaire ningú a l’IA, tot i això puc saludar al “playa”, el conserge del que ja us havia parlat, i a un parell més de bons amics. Fem un xic de discussió científica i l’Octavio em convida a sopar amb la seva companya a un restaurant japonès d’estil Mexicà, la veritat és que la combinació resulta esser molt bona, un restaurant a Coyoacán que val la pena recordar. La vetllada és molt agradable i es podria dir que hi acabem arreglant el món. Ah i me n’entero que l’Octavio es va casar fa un any amb aquesta noia i a més estan buscant tenir un fill!! Wow!, qui ho hauria dit de l’Octavio!! És tard de manera que em porten en cotxe fins l’hotel on per fi puc desfer la maleta (Després de demanar una altra targeta ja que me la havia deixat dins l’habitació, quin desastre!), i cap a dormir! 

És estrany en mi però dormo com un sóc, i és que el dia abans entre el viatge i tot plegat no ho havia pogut fer gens. Decideixo dedicar-me el dia a mi, a recordar aquells anys de doctorat. De  veritat  us dic que no recordava haver viscut moments tan agradables durant la tesi, o serà que el temps ho endolceix tot? Vaja, agafo la motxilla i a peu me’n vaig a creuar tota la Ciutat Universitària, recordant cada racó, cada moment que hi havia passat. Passo pel Walmart (supermercat) a fer algunes compres i com no a esmorzar dels productes que et deixen tastar (recordareu que era una pràctica comuna en els meus anys de tesi, els diumenges, l’esmorzar de les mostres gratuïtes del súper). Després d’això em dirigeixo a Coyoacan per l’Avenida Universidad i el carrer Mariángel de Quevedo, un camí que vaig fer moltes vegades el meu primer any al DF, quan vivia amb la senyora francesa al “Quadrante de San Francisco”. No puc estar-me de passar per davant de la casa que em va acollir aquell primer any, desgraciadament no hi havia ningú per saludar. Després em decideixo a anar al mercat de Coyoacán i és que hi ha tantes coses que vull tornar a tastar i veure!! Mango de manila, platanets de chiapas, coco, paletas, raspados, cocadas, dulce de leche, enchiladas, totopos,  choriqueso, licuados, aguas de frutas, …, de moment ja ha probat els raspados (gel ratllat amb xarops diversos, que pots escollir, jo escullo orxata mexicana, que és una beguda d’arròs amb llet en realitat), mango de manila i d’altres fruites, ara assegut a un parc on solia venir a reflexionar. Des d’aquí faig més plans, vull visitar els viveros de Coyoacán, i estudiar un xic d’hebreu.” (la veritat és que no acabaré fent ni una cosa ni l’altra). “Ah per cert, al súper m’he trobat a una bona amiga, de quasualitat, la Paloma!” (me la tornaré a trobar més endavant a l’institut d’astronomia i és que em diu que vol tornar a estudiar-hi). “Ara, m’aixeco i de nou em poso en ruta, nerviós pel dilluns, vull retrobar-me amb tothom! (però no amb els pallassos de les places que un cop més, com havien fet tantes vegades, de lluny, em tornen a increpar.”

Molt bé doncs, això és el que vaig escriure tot tranquil a Coyoacán, em reenganxo aquí amb la resta de la història.

Vaig continuar caminant, vaig comprar coco fresc i acabat d’obrir, amb l’aigua i tot, boníssim, i vaig tornar a travessar tota la ciutat universitaria. Abans de tornar cap a l’hotel vaig passar pel centre comercial de Cuicuilco (hi havia anat diverses vegades durant les meves estades de doctorat, al cine amb l’Octavio i la Bárbara), i passejo per una fira de venda de cotxes de segona mà. Finalment torno a l’hotel a descansar.

I arriba el dilluns, dia en que he de canviar d’hotel. De bon matí deixo el meu hotel i vaig directament a l’IA (a l’hotel nou hi aniré al vespre). Passa el dia, em retrobo amb molta gent i al final es pot dir que no em puc posar a treballar en tot el dia de tanta gent que he de saludar, a més, al migdia, l’Octavio i la Bárbara em conviden a dinar a Coyoacán, juntament amb l’Héctor, un altre col·laborador, a un restaurant italià (hi estem ben bé 4 hores!). Tornant de dinar tenim reunió (a la que arribem una hora tard, molt mexicà tot plegat), i després, ja tard, a agafar el metro i cap al nou hotel. Resulta però que aquest nou hotel és un xic desastre, no arriba la wifi a l’habitació i no té el servei d’habitacions que tenia l’altre, però vaja això és el que menys importa, el que acaba essent realment preocupant és el problema amb el pagament. 

A què em refereixo amb problema amb el pagament? Doncs que cada dia, fins al penúltim de la meva estada allà, que va esser quan em van donar un ultimàtum, em desmagnetitzen la targeta de l’habitació. Per què? Doncs perquè així he de baixar expressament a recepció on m’informen que no tenen notícies de la universitat i que no han rebut cap pagament … ja us he dit al principi que els problemes burocràtics no s’havien acabat amb l’altre hotel … També vull afegir sobre aquest segon hotel que la seva localització no era ni de lluny la millor, i és que no era massa agradable haver d’agafar el metro (està a 10 km de l’institut) a hores punta quan milers i milers de persones l’agafen. Per evitar les hores punta doncs intentava marxar ben aviat (5:30am), quan encara no hi havia massa gent (tot i això, Deu n’hi dó la que hi havia!) i també marxar de l’institut a una hora raonable (cap a les 9pm) tot i que encara era hora punta. Amb tot, ja tenia experiència en trobar la manera de quedar ben situat en el vagó per tal que no t’aixafin massa i passar una mica bé el trajecte.

Després del dilluns, quan també vam planejar els 15 dies de la meva estada (així per sobre), la setmana va passar molt depressa. Vaig treballar molt però també vaig tenir estones de descans ja que als migdies l’Octavio em solia convidar a dinar, un dia a casa seva (s’han comprat una casa amb la seva dona), un altre a un centre comercial tot anant a cobrar el xec en el que em pagaven el bitllet d’avió (un marrón important ja que sempre es perden diners en el canvi de moneda i a més no eren ni més ni menys que 1000 euros!), un tercer juntament amb els post-docs a la facultat de Veterinaria (resulta que actualment la majoria de post-docs són espanyols, bona gent tots plegats), etc. Finalment els meus dies es van convertir en rutinaris: de bon matí agafava el metro, arribava a la universitat, em comprava un suc de taronja/mandarina/altre cítric (em sentia un xic refredat) i un batut de fruita tropical (llet+mango/papaia/mamey/guayava/ … liquada), per menys de 2 euros!, arribava a l’institut, aprofitava per treballar i cap a les 10 arribava l’Octavio que em convidava a un cafè, ens reuníem amb col·laboradors, anàvem a dinar, més reunions i cap a casa. La veritat és que en aquesta setmana vaig començar moltes col·laboracions i vaig fer molta feina, i sort ja que la segona setmana la vaig haver de dedicar a feines de l’Avishai i a preparar 2 xerrades a les que m’havia compromès, una dimarts i l’altra dijous.

I aquí va arribar una gran decepció, al cap de setmana, l’únic que tindria a Mèxic, tot i planeja la trobada amb molta antelació, cap dels meus antics companys de doctorat no va ni confirmar-me ni “desconfirmar-me” la seva assistència, … així doncs vaig acabar aprofitant per treballar i només vaig escapar-me el dissabte al matí per fer una caminada des de l’hotel fins a l’institut (uns 15 km). Em va saber molt greu no poder-me trobar amb pràctiament cap d’ells!

La segona setmana va esser tan o més intensa que la primera ja que vaig haver d’afegir a la meva agenda les dues xerrades, la primera que era un seminari de departament, el dimarts, i la segona el col·loqui general de l’institut dels dimecres, que aquesta vegada va esser el dijous ja que hi havia una reunió important de tot l’IA (hi ha un problema greu amb el sistema de doctorats/màsters que està ara en discussió). Amb tot això el penúltim dia (dimecres), jo ja estava destrossat, massa feina, poc dormir, però vaig acabar una part de la feina de l’Avishai i vaig poder assistir també a una xerrada de l’Octavio a l’institut de física, un tipus “cosmolunch” dels de Jerusalem, on la gent menja pizza mentre fan la xerrada. Després de la xerrada de l’Octavio vam anar a cobrar el xec per pagar l’hotel i resoldre per fi el problema (la veritat és que no va esser massa agradable que em fessin fer això a mi, … jo era l’investigador convidat, en principi), i a la nit per fi vaig poder acabar la xerrada de l’endemà.

Sobre les xerrades, em van anar prou bé. A la de dimarts vaig parlar de la col·laboració d’AGORA, mentre que en la de dijous vaig presentar un projecte de comparació de simulacions amb el gas intergalàctic i circumgalactic (podeu veure el projecte AGORA i la presentació del dijous aquí i aquí). 

I finalment, com que el diumenge anterior era l’aniversari de la Bárbara, després de la xerrada vam anar a dinar en un lloc molt agradable fusió japonés-argentí, on jo vaig menjar un xorís argentí boníssim i un milfulls de fruita tropical i de beure la meva beguda preferida de Mèxic, la llimonada amb aigua mineral, a més d’una aigua de maracuyà.

El dinar va acabar tard però encara vaig tenir temps de reunir-me amb un compatriota, en Jose Antonio de Diego, del que vaig parlar en una de les meves entrades al blog (fa 2 o 3 anys) quan em va convidar a una arrossada a casa seva. En Jose Antonio és un senyor de Girona casat amb una mexicana i que van adoptar un nen a qui li han posat Pau, una família molt agradable, llàstima que havia estat a canàries fins el dia 2 i no vam tenir temps de trobar-nos fins l’últim dia.

Després d’això ens vam acomiadar amb l’Octavio, vaig anar a fer la maleta i a dormir. L’endemà al matí ben d’hora vaig anar cap a l’aeroport, vaig buscar com un desesperat un lloc on em venguessin un atole (beguda de blat de moro) i una barra d’amaranto per esmorzar (vaig trobar atole de dos tipus, de cajeta i de xocolata, mentre que l’amaranto me’l volien vendre a 3 vegades el preu, com si fos la primera vegada que era a Mèxic … no el vaig comprar, em vaig conformar amb l’atole), vaig canviar els 1000 euros en les cases de canvi de l’aeroport (després de preguntar una bona estona per saber on em farien el millor tracte), i després de tot plegat va començar un viatge de 29 hores (dues escales, una a Cancún i una a Brusseles on hauria de anar a buscar la maleta i tornar-la a facturar, en els dos llocs! Bufff) que em portaria a Barcelona.

Molt cansat (portava més de 34 hores sense dormir) al final vaig arribar a casa, on vaig passar tres dies abans de tornar a marxar cap a Jerusalem. 

I en aquest punt és on avui ho he de deixar, simplement dir-vos que la propera entrada ja tornarà a parlar de la meva vida a l’orient mitjà! Quin estiu més intens!!

Vinga doncs, continueu mirant les estrelles!!!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 3era part

Bon dia, tarda, o nit a tothom, continuo amb una nova entrada sobre el meu estiu voltant pel món. Avui us parlaré de la meva estada a Califòrnia, a la Universitat de Santa Cruz.

El viatge va començar amb un llarg vol en un avió de la companyia Norwegian, una companyia que tot i ésser de baix cost té uns avions equipats amb la tecnologia més puntera. Per començar han establert un servei espectacular de cobrament d’”extres” a bord, i la veritat és que per extres ells entenen que ho és tot, literalment tot, i és que encara que és un vol de més de 6 hores de durada no et serveixen absolutament res per menjar si no ho has pagat abans o ho pagues al moment, tampoc et donen manta (te l’has de comprar allà o portar de casa, i ja sabeu que als avions sol fer fred! val 5 euros), tampoc et donen coixí, ni auriculars, ja veieu, baix cost total! A part dels cobraments, a les pantalles individualitzades també hi pots veure pel·lícules i sèries (limitades, si en vols més, has de pagar), jugar, veure l’estat del vol … els que estigueu acostumats a fer vols transatlàntics no ho trobareu pas sorprenent tot això ja que la majoria de vols de llarga distància disposen de tots aquests serveis. Finalment i això potser és el més sorprenent, les finestres no tenen els típics porticons verticals per tancar-les a la nit. Per què? i, com s’ho fan per aconseguir enfosquir l’interior de l’avió quan se suposa que s’ha de dormir? Doncs les finestres estan equipades amb tecnologia de polarització, poden fer que els vidres passin de transparents a opacs en pocs segons! Espectacular! Una tecnologia que aviat veurem en moltes cases, presumtament.

El vol va durar les 6 horetes que havia de durar (Estocolm, on havia fet escala - Los Àngeles) i després d’una curta escala, fins a Oakland (un aeroport secundari al de Sant Francisco). I aquí, a l’arribada a Oakland es va acabar la part “normal” del viatge. M’havien avisat ja altres vegades: “no et passis de llest als controls de seguretat dels estats units, digue’ls tota la veritat!”, i vaja, no se’m va acudir res més que dir-los que anava a veure el meu jefe una setmana i després de turisme amb uns amics (em feia por dir-los que anava a un congrés, ja que la ESTA, el document d’immigració que s’ha de fer per entrar als EUA, havia posat que anava de turista), i no va colar, van veure que alguna cosa no quadrava: Perquè viatjava sol si anava amb uns amics? On trobaria els meus amics? Perquè no arribaven al mateix temps que jo? etc etc, de manera que em van retenir el passaport i em van enviar a una sala secundària on em van fer esperar dues hores abans no em van tornar a venir a fer més i més preguntes (com a mínim, això sí, es van dignar a anar-me a buscar la maleta a les cintes d’equipatge …), finalment, després de donar-los infinits detalls de la meva vida personal, a tres agents diferents, em van deixar marxar. 

Havia perdut tots els trens i busos on tenia previst pujar per tal d’arribar a Santa Cruz (havia de sortir de l’aeroport, anar a la ciutat de San José, agafar un bus fins a Santa Cruz i finalment un bus fins la casa on havia trobat lloc (habitació compartida) per un preu raonable i molt a prop de la Universitat. Tot i això vaig aconseguir agafar els últims de la tarda i sorprenentment arribar abans de les 9 del vespre (el vol havia aterrat a les 3) a la casa on ja m’esperaven. A mig camí, abans d’arribar a la casa, però, em vaig parar a intentar treure diners dels caixers per pagar els 800 $ que costava el lloguer de l’habitació per 4 setmanes, i aquí vaig tenir un altre problema, només es poden treure 300 $ cada dia, com a màxim, en els caixers dels estats units. Així doncs vaig confiar en que els de la casa ho entendrien, i que ja els aniria pagant la resta en els dos dies següents.

Finalment vaig arribar a la casa, vaig conèixer un parell dels estudiants amb qui compartiria pis (molt joves), li vaig explicar el problema a la noia que s’encarregava de cobrar als llogueters (una noia amb trets orientals), ho va entendre, li vaig pagar els primers 300$, i cap a dormir (després que em digués la contrasenya i m’ensenyés on era l’habitació, a part d’això no em va donar massa més informació, era més aviat poc sociable aquesta noia …). L’endemà, divendres, i tot i el jetlag, ja em vaig acostar a l’institut on ja hi havia el meu jefe de Jerusalem i vam començar a treballar. Vaig descobrir (de fet ja ho havia vist l’any passat) que tot i que des de la casa fins a l’institud de recerca hi havia 45 minuts caminant, i de pujada, el passeig era molt agradable ja que passava pel mig del bosc d’”arbres vermells”, enmig d’uns prats amb cérvols, esquirolets, … a més també passava pel costat d’una granja on em podia atipar  cada matí de móres així com pel costat d’un pomer amb unes pomes boníssimes! 

Al cap de setmana vaig aprofitar per caminar per tota la ciutat (a més d’anar a treure diners al banc i a comprar al súper el menjar de la setmana, a un preu semblant a l’europeu). També, vaig passar per un parc on vaig descobrir-hi una gran quantitat de cirerers d’arboç. Fins al moment no n’havia vist mai cap d’aquests arbres i de fet allà vaig descobrir que ho eren perquè estaven plens del fruit. Sorprenentment aquí aquí no les coneixen i per això no les cullen! Vaig decidir collir-ne una bona bossada, també móres, llimones i pomes en el camí a casa (aquesta ciutat està plena de parcs amb arbres fruiters, i a principis d'agost és just l’època de la fruita, molt estrany que a l’agost sigui l’època!). Quan vaig arribar a la casa, vaig decidir fer un batut de cireres d’arboç, móres i llimones de Califòrnia, en vaig fer una ampolla de 5 litres i em va quedar boníssim! Ah i encara em va sobrar fruit per fer-ne gelat! Genial! 

Tot això de la fruita em porta a parlar-vos del clima al nord de Califòrnia. Segurament tots heu sentit a parlar de com de càlid és, de les platges, dels surfistes, de les sequeres i incendis … doncs la veritat és que al nord de Califòrnia només és cert que hi ha surfistes i que hi ha sequera perquè de calor res de res! La qüestió és que en aquesta zona hi arriben uns corrents marins del pacífic molt freds que fan que la temperatura a l’agost no pugi més amunt dels 21 graus, que la nit sigui francament fresca i que als matins sempre hi hagi boira ploranera que dura fins gairebé migdia, vaja un clima ben estrany!

La setmana va anar passant i vaig començar a acostumar-me (o simplement a aprendre a suportar) l’ambient de la casa. Era una casa de les típiques americanes, unifamiliar, amb un jardí amb un pomer i un alvocat, malcuidat, i amb 4 habitacions i un gran saló-cuina. El problema amb la casa és que encara ara no sóc capaç de dir amb quanta gent estava jo compartint pis, cada dia veia algú diferent (crec que la noia asiàtica que em va cobrar està fent servir la casa com a “pis turístic” i en treu una bona picossada …), degut a aquest moviment de gent sempre estava tot desordenat, amb plats bruts, … i quan vaig demanar quan em tocava netejar em van dir que en aquella casa només es netejava si es veia que estava bruta … vaja, mai. El pitjor però era que cada nit hi havia festa i les parets eren molt fines, sort que vaig dur els taps de les orelles però tot i això … he de dir però que al final de la meva estada vaig poder conèixer una mica millor un dels companys reals de pis, un noi americà, biòleg marí, molt agradable i que cada nit trobava al sofà arreglant el seu vestit de buceig. Amb tot això, com podreu comprendre, vaig passar poc temps a la casa, de fet marxava cap a les 6 del matí i no tornava fins ben passades les 9 del vespre. Ja sóc massa gran per aquestes coses! 

Per acabar el tema de la casa, dir que en aquesta ciutat és molt agradable passejar pels barris ja que estan plens de jardins ben curiosos, i també que és molt interessant veure com en una ciutat tan gran funciona la recollida de deixalles porta a porta! Cada zona de la ciutat té assignat un dia concret per treure els seus cubells d’escombraries, i ja pots haver fet el reciclatge correctament que sinó et multen! Les coses, si un vol, pot! A veure quan es pensa en aplicar aquest sistema a casa nostra.

Finalment, sobre la feina he de  dir que va ésser una estada reveladora. Vaig començar amb una setmana de presa de contacte, em vaig retrobar amb els dos Aldos que havien estat companys meus de doctorat i que estaven ara a la UCSC (Universitat de Califòrnia a Santa Cruz), vaig anar a sopar amb el jefe i dos nous post-docs que s’incorporaran a Jerusalem al grup del meu jefe, i vam començar a treballar en noves possibles col·laboracions. La setmana següent va esser molt moguda, vam tenir dos congressos un de dilluns a divendres i un de divendres a diumenge. En el primer, un congrés general de formació i evolució de galàxies, derivat del que es coneixia com a “Joe fest”, ja que l’organitzador inicial era un invetigador molt bo conegut com a Joel Primack, que eren unes reunions d’”amics” investigadors aquí a la seva universitat (i ja porten més de 40 anys!). El congrés va anar molt bé i va esser molt inspirador, de fet em va fer decidir de continuar un any més a Jerusalem! I mira que ja ho tenia tot planejat per tornar cap a casa, fins i tot m’havia preinscrit a un màster! Durant el congrés em vaig retrobar amb més antics amics de Mèxic i coneguts internacionals, també vam tenir un sopar de congrés, un xic estrany ja que era un pica-pica / tast de vi i formatge,  i uns segons d’amanida i carn a l’estil americà (moltes salses), a més d’unes postres tampoc massa sanes, unes broquetes de xocolata, nata i no sé quantes històries més. El que és cert és que del segon plat i de les postres pràcticament no vaig poder tastar-ne res ja que em vaig asseure al costat d’una família d’espanyols amb dos nens petits que es van encarinyar sorprenentment ràpid de mi, i no em paraven de fer preguntes, quina mala estona van passar els pares veient totes les preguntes que em feien (i que em volien convidar a casa seva jeje), jo m’ho vaig passar molt bé. La setmana va passar amb moltes xerrades interessants i uns cofee breaks prou copiosos (pastes, fruita algun dia, magdalenes, panets amb philadelphia i melmelada ….), a més també ens donaven dinar, uns dinars que van anar des de simples pizzes i amanida fins a una barbacoa amb unes postres de fruita i pastís espectaculars! Ah i sempre acompanyat de cafè, te i a vegades suc. L’ultim dia de congrés vaig tenir la xerrada (la podeu veure aquí), va anar prou bé, i és que cada cop em sento més còmode fent xerrades a congressos. El segon congrés, conegut com a Àgora, era més aviat una reunió de treball d’uns pocs col·laboradors (uns 7 de cos present i 10 online), en aquesta reunió em vaig acabar de motivar i em vaig comprometre a liderar l’investigació d’Ágora del proper any, cosa que em pot anar molt i molt bé en la meva carrera investigadora! I és que treballaré colze a colze amb experts mundials reconeguts en el món de les simulacions de formació galàctica! Va esser una reunió molt productiva també, ja que a més a més vam acabar de redactar el primer article científic de la col·laboració! Ah i el dissabte a la tarda, com ja és costum, el Joe Primack ens va convidar a casa seva a fer una barbacoa estil americà, va anar molt bé per trencar una mica més el gel encara.

Es va acabar el congrés i van arribar dues setmanes de rutina científica, és a dir, aixecar-se aviat, anar a fer feina, dinar de treball amb l’Avishai i els pots-docs nous, reunió de treball amb el grup del Primack i col·laboradors, reunió amb l’Avishai, tornar a treballar i ja de nit cap a casa. Així va passar la setmana, i no vaig fer gaire res més extra que organitzar un sopar amb tot el grup de Jerusalem. Al cap de setmana vaig anar també a treballar i després, la última setmana, sense l’Avishai que se n’havia anat a visitar un dels seus fills que viu als EUA, em van moure a un altre despatx des d’on vaig continuar treballant una mica més tranquil. He de dir que fins al moment havia treballat a l’oficina d’un dels Aldos però em van fer fora en arribar nous post-docs a ocupar el despatx, de fet també volien fer fora a l’Aldo, i és que ha obtingut una plaça definitiva a casa seva, a Mèxic, tot i que no comença fins a l’Octubre!. Ah i la plaça l’ha obtinguda amb només 2 post-docs! A veure si jo també ho aconsegueixo! … ho dic de broma, óbviament, i és que a  Catalunya/espanya, això no és possible ni amb 20 postdocs…

Durant aquesta última setmana vaig iniciar una col·laboració amb un altre parell de científics de la UCSC, que espero que sigui profitosa també.

I va arribar el final de l’estada, de bon matí vaig deixar la casa, vaig anar a treballar a l’institut, i a la tarda vaig anar a buscar el bus i a dormir a l’aeroport, i és que el vol sortia molt aviat a la matinada. de bon matí sortia puntualment cap a Mèxic. 

La valoració d’aquesta estada als EUA ha estat molt molt positiva i tinc la convicció que he de donar una ÚLTIMA oportunitat a la ciència passant un any més a Jerusalem, a veure què passarà! I he de dir que això ho faig perquè m’he adonat que realment fer ciència és la meva vocació, ara bé, no la faré si amb això m’hi he de deixar la vida personal o la salut, ho tinc ben clar!

I aquí acabo aquesta entrada, ja m’haquedat prou llarga oi? Ah i dir-vos que la he redactada tota en el vol Mèxic DF - Cancún, la primera etapa d’un viatge de 29 hores que em portarà a passar 3 dies per casa. Sobre la meva estada de 15 dies a Mèxic que ara acabo us en parlaré a la propera entrada! Vinga ànims, recupereu-vos de festes del Tura, de la depre post-vacacional (els que heu tingut vacances, ja sabeu que no és el meu cas), i continueu mirant les estrelles!!!