Hola a tots, com us vaig prometre avui us explicaré com em va anar l'estada al congrés al que he anat els últims quatre anys a Santa Cruz Califòrnia. Us parlaré també de com vaig canviar d'opinió en si hi tornaria en un futur i en si podria continuar col·laborant amb els meus companys de Jerusalem! Som-hi!
Com us vaig dir vaig arribar a Santa Cruz un dissabte i em vaig instal·lar en un airbnb, a la casa d’una senyora gran molt entrenyable amb dos gatets també ja d’edat prou avançada. La Susan era una fotógrafa vocacional, feia unes fotografies magnífiques ara ja només amb la cámera del mobil, i tenia fins i tot unes quantes exposicions. Vaig veure diverses de les seves obres d’art i la veritat és que eren impressionants, aquesta senyora sabia molt bé el que feia a l’hora de treballar amb les diferents llums i colors que ens ofereix la natura. Sobre la casa, a part que era molt cómode, poc us en puc dir i és que cada dia sortia ben d’hora (a les 6:30 del matí) i no tornava fins ben entrada la nit. Com ja us he avançat i potser sabreu d’altes anys, el congrés sobre formació de galàxies que es fa a Santa Cruz cada estiu és molt intens.
Després d’instal·larme vaig anar a passejar per la ciutat, me'n vaig anar a buscar cireres d’arboç en un parc públic (tota una tradició, i és que tot i que són boníssimes ningú les recull!), vaig anar a fer un d’aquests cafès de vainilla als que em vaig tornar adicte l’any passat durant el fabulós/desastrós viatge de l’eclipsi (des de la cafeteria on vaig anar vaig escriure una part d’aquesta entrada), i després cap a la casa dormir. El diumenge el vaig dedicar a preparar el congrés.
I el dilluns, nerviós, cada cop més en acostar-se l'hora d'inici del congrés, vaig dirigir-me caminant fins l’entrada de la universitat. Allà vaig agafar un dels busos de la universitat gratuïts que et porten per tot el campus i vaig baixar davant de l’entrada d’on se celebrava el congrés. Era aviat, faltava una hora, i vaig aprofitar per treballar una mica i fer un altre cafè de vainilla d'aquests de litre. Van passar els minuts i finalment van obrir la porta de l’auditori, allà ja em vaig trobar amb el primer conegut, un noi que per fer uns quants diners extra fa anys que s’encarrega de la logística del congrès (estar a l’entrada, preparar les pauses del cafè, els dinars etc.). Es va sorprende agredablement de veure’m i és que recordava perfectament que li havia dit que dexava la ciència, fa un any. Em va demanar com m’anava i tot seguit em va anunciar que presenta el doctorat d’aquí a dues setmanas i que llavors ell sí que deixa la ciència, i és que ja li han fet un contracte molt sucós a “Silicon Valley”, cobrarà molt més del que jo cobraré mai com a científic, però vaja això ja fa temps que ho sabeu oi? La ciencia, com moltes altres professions és una vocació, no ens hi farem pas rics!
Em vaig asseure a unes de les files de la meitat de l’auditori just al passadís de sortida (lloc estratègic per escoltar bé totes les xerrades, no destacar massa si no estàs atent a les que no t’interessen i et poses a treballar en altres coses amb el portàtil, i a més just en la direcció de sortida per esser dels primers a les pauses del cafè per arribar al cafè i refrigeris (sóc gat vell ja!). I llavors ja van començar a arribar els companys astrónoms, ens vam anar saludant amb els molts amics i coneguts, molts d’ells felicitant-me per la meva nova feina a Madrid i alegrant-se que no hagi deixat la ciència. El retrobament més emotiu però va esser amb els companys de Jerusalem. Després d’aquest congrés m’ha quedat molt clar que allà hi tenia, hi tinc, i hi tindré, molt bons amics. I va arribar el moment, el retrobament amb l’Avishai … i va anar … bé, vaja, no sabria com descriure-ho, no va esser emotiu però tampoc incómode, vaja, com és l’Avishai, totalment inexpresiu … i aquí m’he d’aturar i dedicar una estona a parlar d’aquesta relació amb l’Avishai:
En aquest congrés de Santa Cruz, entre d’altres coses, he pogut reflexionar molt sobre la meva estada a Jerusalem i sobre la relació que tenia amb el que va esser el meu “jefe” durant dos anys. En aquesta reflexió m'hi ha ajudat molt el conèixer el que ha estat el meu substitut en la feina de fer simulacions (de fet m'ha ajudat especialment el veure que a ell li està passant exactament el mateix que em va passar a mi). Per no allargar-me massa explicant-vos tots els meus pensaments només us diré que aquestes trobades m’han fet adonar que potser no sóc tan mal científic com em pensava, però també que el problema que no acabés de funcionar la meva feina allà no era tampoc culpa de l’Avishai: el que va passar bàsicament és que no ens vam entendre en la manera de treballar. Entre d'altres coses el que m'ha fet arribar a aquesta conclusió és que m'han comentat sobre l’Avishai que aquest es va posar molt trist quan vaig marxar i que, tot i no mostrar-ho obertament, se li notava que va estar trist durant força temps. Això em va sorprende, i va esser el descobrir això que em va fer veure que el problema que vam tenir (vaig) va esser un malentés, jo creia que no li queia bé, que l’havia decebut, que no havia complert les seves expectatives, això em va fer perdre tota l’autoestima com a científic, però m’he adonat que anava errat, el problema és que no vaig saber entendre el seu caràcter. Ara ho veig, i el més sorprenent de tot és que la manera d’esser de l’Avishai, és a dir, el fet que no vulgui mostrar les emocions, el que mai et faci un comentari positiu sobre la feina quan l’has feta bé però sigui dur en com et diu les coses quan les fas malament, el que no et doni suport obertament però si que ho faci a través d’altres persones (perquè no vol que tu te n’adonis), em recorda molt a algú, algú de la meva família, no diré res més, només que també en aquest cas m’ha costat molt arribar-ho a entendre.
Dit això només afegir que durant la setmana vam tenir diverses ocasions per parlar amb l’Avishai: la primera va esser una conversa distesa amb ell i la seva dona durant el sopar del congrés (dilluns), on ja vaig veure que es mostrava molt cordial. La segona es va donar en una pausa del congrés (els famosos coffe breaks) quan em va demanar si volia seguir treballant amb ell. La meva resposta a aquesta pregunta va esser que sí, el que em va agafar per sorpresa és que en sentir-ho vaig veure com se li iluminava la cara, una cosa que no li havia vist mai. Ja trencat el gel, i amb la seguretat que no estava enfadat amb mi per haver-los deixat, em vaig tranquilitzar molt i fins i tot vaig organitzar un sopar el dijous a la nit amb tot el grup de gent que hem passat d’una manera o altra per les seves mans. Vam sopar a un lloc on ja comença a esser tradició, un Tailandés a la Avinguda del Pacífic. Fan un menjar boníssim, bé de preu, i sobretot a destacar unes begudes amb unes boletes de gelatina delicioses! El sopar va anar també molt bé, i vaig acabar regalant uns pots de melmelada a la dona de l’Avishai quan ja estavem fent el tradicional gelat de comiat en una bona gelataria del centre de la ciutat.
Ja acabant la setmana ens vam reunir encara un parell de vegades amb l’Avishai, per temes de feina, i la veritat és que m’hi vaig trobar molt cómode (no sabeu quin pes m’he tret de sobre!). També em van fer saber que havia demanat a un dels professors que em convidés a un sopar privat que estava organitzant per uns quants investigadors del congrés, es veu que li va dir “Envia també la invitació a en Santi Roca-Fabrega, que també és del meu grup, ha d’esser al sopar!”. Quina llàstima que el sopar coïncidis amb la ja festa tradicional que organitza en Joel Primack per tots els membres de la col·laboració “AGORA”, de la qual en sóc el nou i orgullós coordinador. Tot i això l’Avishai també va acabar passant per la festa d’en Joel, i és que com va dir no volia quedar malament amb ningú, així que va fer un mig/mig a cada festa.El congrés va acabar el divendres, després de moltes xerrades, molt interessants, i de molts cafès, tés (calents i amb gel), moltes pizzes, entrepans, amanides, fruita, magdalenes i pastissets, a més d‘un petit buffet en un dels dinars.
Després del congrés el dissabte ja començava la reunió de AGORA, aquesta vegada només duraria un dia però seria un dia molt intens. Vam començar ben d’hora amb un bon esmorzar i vam anar per feina. Em va tocar, com a nou coordinador, moderar la reunió i establir un horari bastant rígid per tal que fos productiva, i és que reunir un grup de 15 experts mundials en simulacions de formació de galáxies, tots fent servir tècniques diferents i moltes vegades compatint gairebé a mort entre ells per tal que fem un esforç colectiu per comparar les nostres tècniques, descobrir-ne les debilitats i també les fortaleses, no és fàcil. Em va tocar fer el paper de poli dolent, tallant les intervencions massa llargues (fins i tot de professors/investigadors internacionalment reconeguts …), i a vegades discutint obertament algunes de les seves idees. Va esser llarg i cansat, però va valer la pena! Ara tinc la feinada de fer-los de pedra a la sabata i empènyer-los perquè compleixin amb els terminis acordats per acabar cadascun dels passos del procès d’investigació!
La reunió, com us he comentat, va acabar a casa del Joel Primack, una d’aquestes figures internacionalment reconegudes en els camps de l’astrofísica i la física de partícules. El sopar va anar molt bé, vam xerrar molt i de tot, vam menjar bé també. Ens va fer un passeig per el seu enorme jardí i casa i ens va explicar mil i una batalletes d’ell i de l’Avishai (l’Avishai és un pou de sorpreses i no té un membre de la família que no sigui algú important, per començar hi ha una batalla de la guerra de la independència d’israel que porta el seu nom, a més a més el seu pare va esser pare fundador de l’estat, té un oncle que va inventar la cura a alguna malaltia rara, un altre que va inventar el reg per goteig, i molts més amb invents i intervencions históriques importants …). Ara, repassant la nit, crec que hi va haver tres moments interessants: 1- Una petita conversa amb l’Avishai i la seva dona en Hebreu on entre d'altres coses vaig oferir-me també a servir-los-hi vi, cafè, gelat i pastís. Va esser un moment molt especial. 2- La conversa en hebreu es va convertir en un interrogatori sobre la situació de Catalunya. No em vaig poder contenir i vaig dir exactament tot el que passava, com em sentia, el que jo havia fet l’1 d’Octubre, el que havia votat, … i com més deia més els interessava i més indignats es mostraven tots pel que havia passat. El problema és que vaig esser totalment inconscient fins al final que al sopar hi havia també un bon colaborador i amic de Madrid i la seva dona, que s’ho miraven amb mala cara i a qui després vaig haver d'escriure un mail de disculpa per haver-los fet passar una mala estona durant el sopar (més tard ens vam trobar de casualitat a l’avió de tornada i em van fer saber que no estaven pas enfadats i que de fet no era la primera persona que sentien que en parlava amb aquesta passió i que deia el mateix que dic jo, em van dir que ho entenien tot i no compartir-ho i que realment creien que enlloc d’ocultar el problema com fem tots per no buscar merder ho hauriem de parlar obertament, quanta raó!) 3- A fora feia fred i vam decidir entrar dins, allà, tot i que el sopar havia començat a les 5 de la tarda, ens hi vam estar fins les 12 de la nit, discutint un tema que va proposar l’Avishai i del qual en vol fer sortir un projecte d’investigació: Què fa especial la nostra galàxia, la Via Làctea, per tal que hi hagi aparegut la vida? Les derivadions filosófiques i científiques d’aquesta pregunta són i van esser moltes, no entraré en detalls, però va esser una discussió molt interessant.
I amb això ja arribaven els meus dos últims dies a Santa Cruz, el diumenge el vaig dedicar a passar el dia amb els meus antics companys de Jerusalem, passejant pel centre i dinant junts. I el dilluns, ben d’hora, la meva magnífica amfitriona de l'airbnb (la Susan), em va portar a fer un esmorzar típic de Santa Cruz en un bar molt concorregut del centre, em va acompanyar a donar una volta per tota la zona dels penya-segats des d’on tot sovint es veuen balenes, a més de molts surfistes, i després de regalar-me una de les seves magnífiques fotos em va acompanyar fins a la parada del bus. Ens vam prometre que al proper any si torno a California la aniré a visitar, tot i que ja no viurà a Santa Cruz sinó prop de San Francisco, per estar prop de la seva família, que viuen allà i a una ciutat del costat que es diu Oakland.
La resta de la história ja us la he explicat, l’avió, les aurores, els estels fugaços de la pluja d’estels de sant llorenç (o perseides) que acompanyaven l’aurora boreal, etc.
I aquí acabo, i per fer-ho només vull dir-vos a tall de resum que he marxat de Santa Cruz, un cop més, amb moltes ganes de fer ciència, de continuar col·laborant amb tots els bons amics que tinc en la comunitat científica, tan d’Israel com dels EUA com de la resta del món, i amb la convicció que aquestes reunions no són una pèrdua de temps sinó que s’avança molt més del que faria un en tres mesos a casa. L’any que ve, si tot va bé, i trobo finançament, hi tornaré (a més de passar per Jerusalem com li he promès a l’Avishai, i a Mèxic com tinc promès de fa temps a l’Octavio i a molts bons amics/gues d’allà).
Que vagi tot molt bé el que queda d'estiu, gaudiu de les vacances (si teniu la sort de fer-ne), i ens escrivim ben aviat!
Continueu mirant les estrelles en aquestes fantàstiques nits d’estiu!
