Jerusalem: temps lliure

Hola a tots, primer de tot vull aprofitar per agrair-vos els missatges que m'esteu enviant! M'agrada molt que us interessi el que escric aquí al blog, per molt que a vegades (més sovint del que m'agradaria) acabo amb unes entrades eternes!

Avui em toca explicar-vos les cosetes que he anat fent en el meu temps lliure, i és que entre les histories dels viatges i de la telenovela que vivim al monestir encara no he tingut temps d'explicar-vos les petites anècdotes del dia a dia. Ah, i per cert, també us prometo que per més endavant em guardo una entrada per resumir-vos la feina que estic fent i com evoluciona la meva relació amb els companys de feina i amb el jefe.

Abans de començar amb les histories del meu temps lliure però, i per concloure d'alguna manera l'entrada anterior, us he de donar una última informació sobre la telenovela del monestir i és que la cosa encara sembla que no s'ha acabat!

Per posar-vos en context us he de dir que l'administradora ens va deixar una taula i unes cadires que eren seves (no sé si recordeu que quan vam entrar a viure al pis havien desaparegut les taules d'estudi que hi havia a les habitacions quan vam anar a veure'l per primer cop i que després de molt discutir amb ella vam aconseguir que ens prometés que ens en deixaria una). També, com us vaig explicar, els sacerdots van decidir fer fora a la senyora per temes de calers (van canviar el pany) i li van donar de temps fins dilluns passat per venir a buscar totes les seves coses. Com veieu doncs hi havia un petit problema a casa nostra, què passaria amb la taula i les cadires? Doncs resulta que pocs dies després de saber que marxava ens va enviar un missatge on ens demanava que les traguéssim de la nostra casa i les deixéssim en un lloc concret del monestir (molt lluny del nostre apartament). Ho vam comentar als sacerdots i aquests ens van dir que de cap manera, que ho deixéssim a la zona comuna que es troba just al costat de la nostra casa, i així ho vam fer. Amb això van passar els dies, un dels sacerdots se'n va anar a Grècia a renovar-se la visa (encara hi és), i llavors, en el dia de la data límit per la senyora, aquesta va aparèixer altre cop al monestir amb un camió de mudances. En el moment en que va aparèixer només hi havia el meu company de pis (jo ja era a la universitat), de fet ell se la va trobar just a fora quan ja marxava també cap a la universitat. Se la va trobar a la parada de bus,  fent temps per esperar a la policia i al camió de mudances, allà, refermant l'opinió que ja tenim d'ella, li va fer un paper molt altiu de fet gairebé no el va ni voler saludar. Més tard es veu que la senyora va començar a carregar totes les coses al camió de mudances però no va trobar la taula al lloc on ens havia dit que volia que la deixéssim, és per això que em va intentar trucar, malauradament jo estava reunit i no vaig poder atendre la trucada. Ella, en veure que no la responia va redactar un SMS on hi deia que com que no trobava la taula suposava que li compràvem ... en veure aquest missatge (i amb l'esperança que potser ens tornaria alguna cosa del que ens havia robat si li tornàvem la taula) vaig sortir de la reunió i la vaig trucar. Em va agafar el telèfon de seguida i ja vaig veure que estava molt alterada, em va començar a fer crits i dir-me que al lloc on havíem deixat la taula ella no hi podia entrar (recordeu que us he dit que la vam deixar a l'espai comú, un lloc obert on pot entrar tothom), és   per això que em va començar a dir que si no anava a posar-li la taula al camió suposava que li havíem comprat, i va afegir que ens estàvem portant molt malament amb ella. Jo en aquell moment no em vaig poder aguantar més, estava en una reunió, tenia molta feina, ens havia estafat i a sobre encara em volia fer sentir malament! És per això que en contra de tot el que una persona que em coneixi bé esperaria, em vaig enfurismar i li vaig respondre molt enfadat que era ella la que ens havia tractat malament, que jo no podia anar al monestir perquè estava treballant, que en cap moment havíem dit que li compràvem la taula i que si la volia que l'agafés, que era ella la que ens estava tractant malament, com a resposta ella va em va dir altre cop que l'estàvem tractant molt malament i em va penjar. En aquest moment vaig avisar al meu company de pis del que havia passat i després de parlar una estona vam decidir que ens hauríem de resignar, si en tornar al monestir trobàvem la taula, la tornaríem a entrar a la casa i d'aquí a un temps quan marxéssim del monestir la vendríem per recuperar els diners. Van passar les hores i finalment a la tarda la senyora em va enviar un altre missatge on em deia que al final ho havien pogut treure tot (veieu com no era tan difícil...), així que aquí es va acabar el problema... Esperem sincerament no haver de tractar més amb aquesta senyora, a no ser que sigui per recuperar els diners que ens ha fotut!

Molt bé, després de tancar aquest tema ara sí que ja puc començar a explicar-vos algunes coses de les que he estat fent en les estones lliures aquí a Jerusalem. 

I per començar us vull explicar quatre coses sobre unes trobades que hem estat fent amb els altres post-docs de la Universitat.  Abans d'entrar en matèria però us he de dir que la Universitat Hebrea de Jerusalem (HUJI) compta amb una associació de post-docs de ciències, una cosa molt difícil de trobar en les universitats. Aquesta és una associació que es va crear fa uns 2 anys i que es dedica a organitzar trobades i activitats pels post-docs de tots els campus de la Universitat. Per començar doncs us diré que la primera trobada la vam fer ja fa un parell de setmanes, un dijous a la tarda, just abans del cap de setmana. La trobada va estar molt bé, se'ns va oferir un pica-pica (en realitat era un bon sopar ja que ens van servir pizza, arròs, torradetes amb humus i tonyina, fruita i verdures diverses, pastes i cafè) i després ens van fer una xerrada molt interessant sobre com els jeroglífics egipcis van anar evolucionant pe reconvertir-se en l'abecedari hebreu, grec i romà. Va ésser una xerrada molt interessant tot i que es va allargar molt i no m'hi vaig poder quedar fins al final. I perquè vaig haver de marxar una mica abans? doncs perquè just després havia quedat per anar a un concert de música folk americana al famós "Abraham Hostel", un hostal famós per tots els "motxilleros" que visiten Israel i que organitza moltes activitats. Per no entrar massa en detalls simplement dir-vos que tan la trobada de posdocs com el concert van estar prou bé, tot i això hi ha un parell de curiositats que sí que us vull comentar. Primer, pel que fa a la trobada de post-docs he de dir que vaig conèixer molta gent (la majoria indis o xinesos, que en realitat són la comunitat de post-docs més nombrosa aquí, i per molt!), i el que va ésser curiós és que molts d'ells en saber que era català em van demanar sobre la situació de Catalunya, sobre el perquè de voler la independència etc etc. I segon, resulta que tots vam poder veure com alguns post-docs (sobretot espanyols ...) venen a les trobades, mengen com desesperats i després se'n van sense assistir a l'event que s'ha organitzat ... de veritat que crec que donen una imatge pèssima, de molt poc respecte pels organitzadors ... què hi farem! Pel que fa al concert, he de comentar que hi vaig trobar a faltar algun animador (com la Núria feia amb els set de folk) i és que tot i que la música feia venir moltes ganes de ballar mentre que el concert estava pensat per ésser escoltat assegut en una cadira. Crec que degut a això hi havia molta gent que no estava interessada en el concert en sí de manera que es quedaven entorn al bar fent moltíssim soroll, hi havia moments que fins i tot era difícil escoltar les cançons ...

Pel que fa a la segona trobada de post-docs i que es va fer el dimecres passat a la tarda, explicar-vos que va començar un cop més un pica-pica-sopar (pizza, cuscus, quichs de formatge i bolets, amanida de formatge, verdures, arrós embolicat amb fulles de parra, taronjada natural i llimonada ...) i que després es va convertir en una festa de coneixença. En aquesta festa una artista/actriu famosa israeliana ens va animar amb un conjunt d'activitats destinades a perdre la vergonya i fer amistat amb d'altres post-docs, va ésser molt divertit, ens vam sentir altre cop nens d'esplai/cau. D'aquesta trobada però n'he de destacar una cosa important, i és que vaig poder veure altre cop que el tema polític aquí a Israel domina la vida diària. El punt és que en un moment concret de la festa va sortir el tema de com funciona l'organització de les nacions unides. Degut a això l'actriu israeliana va canviar completament d'actitud i es va posar seriosa (i mira que fins al moment estava ben animada), ens va dir que no creia en les nacions unides, que no eren en absolut l'esperança de la humanitat, que sempre anaven en contra d'Israel i que ja es podrien dissoldre ara mateix ... ens va intentar convèncer d'això  i la veritat ho va fer d'una manera que per mi va ésser molt desagradable. Poc després que passés això vaig marxar.

I ja està, ara a esperar la propera torbada de "Post-doc get together"! Es veu que contractaran una persona per ensenyar-nos hebreu!

Continuo aquesta entrada al blog canviant radicalment de tema, deixo la universitat per explicar-vos algunes noves escapades de Jerusalem.

Per començar, Betlehem, primer sol, després amb el meu company de pis. I és que sí, hi he anat dos caps de setmana consecutius (després del primer cop que hi vaig anar a visitar la basílica de la nativitat com ja us vaig explicar). D'aquestes dues últimes visites, la primera la vaig fer  amb la intenció que Betlehem fos el punt de partida d'una de les caminades que surten al llibre que em vau regalar "Walking palestine". La realitat però va ésser que no vaig poder trobar el bus que m'havia de dur al lloc exacte on començar la ruta i és que als àrabs els interessa molt més fer negoci i portar-te ells als llocs amb taxi que no donar-te la informació correcta... així doncs vaig acabar dedicant la visita a comprar al mercat, robar algunes figues d'una figuera i a fer un grandíiiissim passeig que em va portar a veure una bona part de la zona antiga i residencial de Betlehem i també la zona on s'ha erigit una església grega ortodoxa en record als pastors a qui l'àngel va anunciar el naixement de Jesucrist. He de dir-vos que aquesta església que es diu la del camp dels pastors és espectacular, hi ha unes pintures murals precioses que expliquen les diferents històries de la vida de Jesús, els seus miracles, el bateig, la vida i la crucificció ... és  molt recomanable anar a veure-la! Després de visitar aquesta església, on vaig estar una bona estona, vaig tornar cap a Betlehem, al mur de la vergonya i llavors vaig decidir creuar per una frontera coneguda com a frontera 300, que només es pot creuar a peu (us la vaig mostrar en l'entrada que vaig dedicar a Betlehem i Ramala). Abans d'entrar però em vaig trobar uns palestins que em van intentar fer creure que la frontera estava tancada i així em podrien dur en taxi ... ai aquest àrabs, sempre mirant pel negoci! No me'ls vaig creure i ben fet que vaig fer, la frontera estava ben oberta i a més, tot i que m'esperava que seria molt dur el creuar-la, al final va resultar molt fàcil i em van tractar infinitament millor de com ho van fer a la frontera amb  Ramala. Finalment, després de passar tots els controls, un altra sorpresa, el bus des d'aquesta frontera fins a Jerusalem és molt més barat i ràpid que el que passa per l'autopista, està a meitat de preu i tarda la meitat del temps! I aquí s'acaba la primera visita a Betlehem.

Com us he dit, el cap de setmana següent el meu company de pis em va demanar que l'acompanyés a veure la basílica de la natalitat i a comprar al mercat (el mercat de Betlehem és molt barat i val la pena passejar-hi, és molt autèntic), així doncs altre cop cap a Betlehem. En aquesta ocasió vam sortir ben d'hora del monestir, vam anar a la porta de Damasc a buscar el bus 21 és a dir, la ruta que passa per l'autopista i és que tot i que aquesta opció era més cara que la de la frontera 300, li volia ensenyar els dos recorreguts al company de pis. Ja a Betlehem, just en baixar del bus, i com ja és habitual, ens van assetjar els àrabs palestins per tal que els contractéssim un taxi, ens els vam treure de sobre com vam poder i vam encaminar-nos cap a la basílica (la veritat és que ara ja em coneixo molt bé el camí  i totes les draceres). En arribar a la basílica vam haver de fer una mica de cua però com que era molt aviat al matí encara no hi havia massa turistes (de fet n'hi ha molt pocs durant tot el dia i la gent que viu del turisme en les ciutats palestines està realment preocupada ja que tot i que la situació no és ni molt menys tan dolenta com pinten els mitjans internacionals, la gent no ho sap i ha deixat de venir a visitar el país deixant sense feina a moooolta gent! Quin mal que fa la desinformació!). Vam fer la visita, vam sortir, vam anar a visitar la cova de la llet (ja us en vaig parlar l'altre dia també), i després vam passar per uns tallers de fustes que es dediquen a fer talles amb fustes d'olivera, unes talles precioses (em recorden moltíssim a les que fa en Jesús de la coma! Una passada de figures de pessebre, sants, creus, ...), i vam aprofitar per pujar a un mirador sobre d'un d'aquests tallers on es veu tot Betlehem, entre d'altres coses es veu el cementiri dels nens que Herodes va fer matar la nit dels sants innocents. Després de descansar en el mirador ens en vam anar cap a la mesquita d'Omar, a l'altre costat de la plaça de la basílica de la nativitat i allà em vaig tornar a trobar el noi palestí que la primera vegada que vaig visitar Betlehem em va intentar fer contractar el seu taxi, es recordava de mi i també que li havia dit que quan tornés a Betlehem sí que li contractaria un servei de taxi ... la veritat és que tampoc podíem aquell dia i això li vaig dir quan vam acabar la visita a la mesquita, evidentment es va enfadar una mica però vaja,  és que són tan pesats...  Sobre la mesquita només us vull dir que no és res de l'altre món, és un edifici de tres pisos, al del mig resen les dones, al de dalt els homes i al de baix es guarden les sabates.

Sortint de la mesquita ens vam dirigir ràpidament cap al mercat on vam passejar, regatejar, vam fer un cafè àrab boníssim en una cafeteria molt autèntica (era en realitat el garatge d'una casa reconvertit en "bar", en realitat potser m'he passat en dir reconvertit, diguem que amb quatre tamborets i una nevera ... jeje), i vam passar per un supermercat on vam comprar cafè àrab que ens van moldre just davant nostre. Després d'això ja ens vam encaminar cap al mur i la frontera 300. Era d'hora, per això vam decidir donar una volta per la zona residencial i després entrar en un dels nombrosos restaurants prop de la frontera. En aquest restaurant vam dinar un entrepà de falafel i un shawarma, boníssims, i vam beure un suc natural de taronja. I amb el dinar es va acabar la visita, vam creuar la frontera (aquest cop va ésser un xic més llarg i complicat que la primera vegada però ni molt menys tan com a Ramala), i cap a casa.

Molt bé, ja per anar acabant dir-vos que el cap de setmana passat va ésser ben interessant. Per començar, el divendres al matí vaig anar a conèixer una gent d'aquí a Jerusalem que es volien vendre dues fures femelles. Vaig veure l'anunci a internet i la veritat és que m'hi vaig interessar de seguida, sobretot pel preu, tot i que no les tenia totes pel tema que cada tres mesos tinc pensat viatjar cap a Catalunya i no sabia què en faria. Després de contactar amb els venedors vam quedar per tal que me les presentarien. Una fura? I què se'n pot fer d'un animal així pensareu alguns. Doncs us he de dir als que no ho sapigueu que ja en tenim una a casa dels pares, a Catalunya,. Les fures domèstiques són uns animals que es fan estimar moltíssim, són tan intel·ligents com els gossos més intel·ligents i per altra banda tan juganers i independents com els gats. Tornant al tema de les fures de Jerusalem, com us he dit vam quedar per tal que les conegués així que el divendres ben d'hora vaig anar cap a la casa d'aquesta gent. Tot i això la visita no va anar de cap manera com m'havia esperat. Vaig arribar, ens vam presentar, em van presentar les dues fures femella, es diuen "Sansa i Arya", unes de les protagonistes de la història de "Cançó de gel i foc", i llavors, com a presentació per part de les fures, una bona queixalada! A partir d'aquí, tot i que els propietaris eren molt bona gent l'experiència no va anar massa bé, resulta que van resultar ésser molt agressives (i mira que són molt més petites que la que tenim a casa, que és un mascle, i que és el doble o triple de gros!), i també pel fet d'esser femelles feien molta pudor. Per acabar-ho d'adobar em van explicar que fan les seves necessitats pertot arreu ... en fi, que al final res de res, ja tinc decidit que no hi haurà fures al monestir.

Continuant amb el cap de setmana, el dissabte al matí com ja us he explicat vam anar a Betlehem amb el meu company de pis, mentre que a la tarda una noia italiana que viu també al monestir ens va convidar a anar a recollir olives al parc del costat del monestir (sí, és un parc d'oliveres i en aquesta època la gent de Jerusalem va allà a collir olives, es veu que les oliveres són públiques). El que em va proposar aquest noia era d'anar a ajudar-la a recollir olives i que després em deixarien anar al molí on es fa l'oli a veure to tel procés. Malauradament al final no tot va sortir així com m'havien promès ... ara us ho explico. Com us he dit vaig arribar de Betlehem a mitja tarda, vaig deixar les coses a casa i vaig anar cap a buscar olives. Quan vaig arribar al lloc on hi ha els arbres em vaig trobar només a la noia italiana, estava tota sola collint olives tot i que en principi havíem d'esser uns quants ajudant-la, tot i això, cap problema,  això de collir olives va resultar esser molt entretingut, vam passar una tarda molt agradable, vam estirar una lona al terra i vam anar collint les olives una a una o bé sacsejant l'arbre per tal que caiguéssin i després collir-les. Vam tenir temps de parlar una mica de tot, de les nostres vides, de política, de cultura, ..., una tarda molt agradable. 

Finalment en fer-se fosc vam recollir i vam anar cap a casa. Al monastir, camí d'estendre les olives ens vam trobar a un dels sacerdots amb qui vam decidir d'anar a casa la noia italiana a xerrar una estona. Ja a la casa aquesta ens va oferir un bon berenar, un te, pastís, ..., i mentre erem allà va arribar un noi rus,que també viu al monastir, i va portar fruites, llavors el sacerdot va anar a buscar formatge grec, la noia italiana va portar uns cacahuets, i així vam acabar sopant. Mentre menjàvem vam parlar una mica de tot , sobretot però del tema de la administradora, amb el que vam riure una estona (que ja toca començar a riure's del tema!), però també de molts altes temes. Ja cap al tard va arribar un noi que també viu aquí al monastir i que és dels USA, feia molt mala cara pel que el sacerdot va anar a buscar un termòmetre i vam comprovar que estava  a 39 de febre. Li vam fer un te calent, li vam donar medicaments i cap a dormir! Finalment ja molt tard va arribar el xicot de la noia italiana, portava un munt de tuppers de menjar ja que treballa en un restaurant i li feia pena llençar tot el que havia sobrat. Ens vam repartir els tuppers de verduretes amb salsa, pollastre amb cigrons i pèsols, fruita ...  i ens vam tornar a posar a xerrar. Ja era tard i jo ja em temia que no anriríem al molí a veure com es fa l'oli, a més havia quedat amb el meu company de pis per anar a veure el Barça-Madrid al centre! Vaig decidir que preferia anar a veure a fer oli (i qui sap si per la feina d'ajudar-los a collir olives me'n donarien una mica), i per tant vaig enviar un missatge al meu company de pis que hi arribaria tard i em vaig quedar a esperar. Ja eren les 7:30 del vespre (el Madrid-Barça ja havia començat) quan es van decidir a anar al molí, així doncs vam començar a posar les olives en sacs (n'hi havia més de 150kg), les vam portar al cotxe i quan vam haver acabat, una sorpresa desagradable, el xicot de la noia italiana va i em di que no hi ha lloc al cotxe i que no hi puc anar ... tota la tarda treballant, després esperant i al final aquest noi, a més d'una manera molt poc agradable, va i em diu que no hi puc anar ... ja veieu, no es pot esser bo en aquest món! Per consolar-me he de dir que la bona tarda que vaig passar no me la traurà ningú. Per acabar el dia i per treure'm la desil·lusió me'n vaig anar a donar un volta (el Barça-Madrid ja estaria acabant ...) i després vaig tornar a casa. A casa em vaig trobar al company de pis amb qui em vaig disculpar (tot i que ja li havia enviat un missatge que al final no hi aniria, i de fet ell hi anava amb una amiga seva de la uni), i em va dir quin havia estat el resultat, la veritat és que m'ho explicava tot moix ja que ell és del madrid. Amb això ja era hora d'anar a dormir, s'havia acabat un altre cap de setmana intens però molt profitós.

Perfecte doncs, acabo dient-vos que aquest cap de setmana ha estat molt més relaxat, el divendres l'hem dedicat a netejar, fer feina, anar a fer una volteta, obrir una nova conta en un banc on no em cobrin tantes comissions com en el que tinc la conta ara (el discount banc, un banc on tot, absolutament tot, també a la web, està en hebreu ...), a més de cuinar uns super gnocchi amb salsa quatre formatges i salmó! boníssim!!! El dissabte l'he dedicat a anar a la ciutat antiga a demanar preus d'alguns productes que necessitem a la casa, a escriure aquesta entrada i probablement ara al vespre anirem a fer unes cervesetes al centre.

Ara toca planejar el proper cap de setmana, la idea era anar a veure el Mar mort, tot i això sembla que el temps ha de fer un tomb i a partir d'aquesta setmana comença el fred i les pluges, té pinta que haurem de deixar la visita per després de l'hivern/época de pluges! Ah i enllaçant amb l'arribada del fred em deixava de comentar-vos que aquesta setmana hem aconseguit a molt bon preu un parell d'estufes elèctriques, una bikinera i un forn elèctric! Ja tenim un pis ben equipat i a punt per l'hivern!!

Ara sí, amb això acabo, a veure què fem la propera setmana, ja us explicaré! 

I recordeu, continueu mirant les estrelles i feu-ho ben abrigats que ja sé que també a casa ja ha arribat el fred! Ja era hora no?! Fins la propera entrada!

Jerusalem: una telenovel·la al Monestir

Hola a tots! Avui, en lloc del resum de les cosetes que han anat passant en el meu dia a dia, us vull explicar una història. Avui us explicaré el que podem qualificar com al primer capítol de la "telenovel·la" del monestir, i és que com diuen, no tot són flors i violes al paradís (i tampoc al monestir!).

Com ja sabeu visc en un antic monestir (del segle VI) al vell mig de Jerusalem. És un monestir grec ortodox on viuen dues monges, dos capellans, dos nois palestins que regenten la cafeteria, el museu i la botiga de records i tot un conjunt de persones que no tenim res a veure amb la religió que es professa al monestir i que paguem un lloguer per viure en una de les antigues estances dels monjos.  La gent que vivim al monestir en règim de lloguer som una barreja d'estudiants de grau, postdoctors i investigadors de grups de recerca de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a més de dos guardes de seguretat del consolat georgià i una senyora periodista que és (era, i aquí la historia de telenovel·la) la que cobrava els lloguers i portava els comptes del monestir.

Començo doncs amb la telenovel·la.

Tot va començar el dia que vam tenir el primer contacte amb la gent del Monestir. Com us vaig explicar, el meu actual company de pis va trobar la oferta per facebook, ens vam posar d'acord en compartir el pis i vam respondre als mails que ens van enviar. En els primers mails que ens van enviar ("on the behalf of the abot" deia sempre al final dels mails, és a dir, en nom de l'abat del monestir), se'ns avisava que la vida al monestir era diferent que a fora, que s'havien de seguir unes normes, i també se'ns insistia en que interactuéssim tan poc com es pogués amb els sacerdots i les monges ja que si ho fèiem això ens podia portar problemes (no enteníem a què es referien en aquell moment). Després de respondre als mails, enviar còpies dels passaports i tot d'altres informacions que ens van demanar, ens vam posar d'acord per anar a veure l'apartament. I és en aquest moment quan vam conèixer a l'administradora del monestir, una senyora llatinoamericana molt rara, molt misteriosa i que resulta que era la que ens enviava tots aquells mails. Només d'arribar i presentar-nos ja ens va tornar a insistir en que parléssim tan poc com poguéssim amb les monges i els sacerdots, que eren molt estranys i fins i tot ens va arribar a dir que bevien molt i que podien ésser perillosos ... quin panorama ... a més, aquell mateix dia, per acabar-ho d'adobar, quan vam arribar a l'apartament per veure'l ens vam trobar que dins hi havia l'abat en pijama, l'altre sacerdot netejant-ho tot obsessivament i una monja que ens perseguia per tot arreu on anàvem. Vam comprovar sorpresos que durant la visita la senyora administradora s'anava posant nerviosa perquè la monja ens seguia,  es va posar tan nerviosa que va explotar i ens va arribar a dir: feu-la fora o marxem tots! I així ho va fer, va apagar els llums i vam haver de marxar.

Després d'aquest primer contacte i durant els deis següents vam reflexionar molt sobre el que havia passat, havia estat molt estrany i preocupant tot plegat però a aquelles alçades ja volíem tenir un lloc definitiu on viure, així doncs ens vam decidir a agafar l'apartament. Vam enviar un mail de confirmació i la resposta que vam rebre va tornar a sorprendre'ns desagradablement, la senyora administradora ens va respondre que molt bé però que el preu havia canviat i que enlloc de 4200 shekels valia 4400 (un preu que significava pagar 1100 euros entre els dos). Malgrat aquest nou imprevist vam decidir continuar endavant amb el lloguer del pis. Una altra sorpresa ens esperava però els següents dies i és que vam rebre un nou mail on la senyora ens deia que no podríem entrar a viure a l'apartament fins una setmana més tard del que ens havia dit inicialment, en el mateix mail però també ens deia que el preu al final seria inferior a l'acordat ja que compartiríem la cuina amb un altre noi, un Israelià (la historia sobre el pobre israelià també és bona, ara ho veureu!). Decebuts per tot plegat i cada cop més mosquejats (teníem ganes de tenir ja una casa pròpia) vam acceptar i vam haver d'esperar.

Van passar els dies, cadascú fent la seva vida però els dos amb ganes que arribés la data de l'entrada al Monestir, i quan per fi ja s'acostava la data i semblava que per fi tot anava sobre rodes ... el dia abans ... galletada d'aigua freda! Ens va arribar un mail on deia que no podíem entrar a viure-hi el dia següent i que probablement no hi podríem entrar mai ja que havia passat alguna cosa dolenta al Monestir. En aquest mateix mail que podríem qualificar de mail bomba, se'ns deia també que en aquest últim cas ja ens tornarien els diners! Com ho faríem! Ja no teníem casa on quedar-nos! Com ens podien dir això el dia abans de mudar-nos?! A més la senyora ens va dir que només hi contactéssim per telèfon que mai se'ns acudís anar a trucar a la porta de casa seva, que la seva vida personal era independent de la del Monestir ...

Gairebé ens agafa un cobriment de cor, per sort tot es va arreglar tan ràpid com s'havia embolicat quan al matí següent vam rebre un mail on es deia que oblidéssim el mail anterior. Així doncs a la nit ja vam poder anar a viure a l'apartament. Tot i això, com no podia ésser d'altra manera, sorpresa! A l'apartament no hi havia moltes de les coses que se'ns havien promès que hi hauria i que anaven incloses en el preu: no hi havia la rentadora, havien tret les taules de les habitacions, només hi havia una micronevera pels tres que compartíem cuina, ... ràpidament ho vam comentar tot a l'administradora i aquesta, en un primer moment, ens va dir que això era problema nostre. Ens va costar molt pair aquesta nova situació, per sort la senyora va canviar d'opinió (com tants altres cops) i ens va dir que ja ho instal·larien tot (excepte la rentadora, que hauríem de compartir amb tota la gent del Monestir ... ). Finalment, una sorpresa agradable, el preu per l'apartament es va quedar en uns 4000 shekels, això contant que compartiríem la cuina amb el noi Israelià. I aquí us explico el merder amb el noi israelià, resulta que la senyora li va dir que els sacerdots no accepten a gent jueva vivint dins els murs del Monestir i que per tant els havia d'enganyar i dir que era dels estats units! A més aquesta senyora li va dir (sense consultar-nos-ho) que no només compartíem la cuina amb ell sinó també la resta de rebedors del nostre apartament! Això no era ni molt menys el que havíem acordat! Per culpa d'aquest comentari que li va fer la senyora al noi Israelià, sense nosaltres saber perquè ho feia ens el vam trobar un parell de vegades dins de casa nostra! Quins ensurts que ens donava! A partir d'aquell moment, i aprofitant que la porta de la cuina té clau pròpia, vam començar a tancar la porta d'accés al nostre apartament a través de la cuina amb clau, és incòmode però ho és més trobar-te algú passejant per dins de casa!

Després de totes aquestes primeres trifulgues, les coses es van anar posant al seu lloc, vam adaptar-nos a la vida aquí, vam insistir en que ens donessin com a mínim una taula per poder treballar (les que hi havia al nostre apartament les havien posat a l'habitació del noi Israelià, una habitació que està molt millor que la nostra i ell paga molt menys...), una altra nevera, que instal·lessin la rentadora, ... tot i això passaven els dies i no semblava que la cosa hagués de millorar massa. Va arribar el novembre i vam pagar el mes a la senyora, 4000 shekels, dels quals 1600 eren per llum i aigua, 2000 de lloguer i 400, en principi, era la comissió que s'enduia ella com a administradora. Aquí és important que us faci notar que vam pagar només el novembre tot i que el pacte que havíem fet amb ella era pagar cada 3 mesos, això ho vam fer perquè la facultat encara no ens havia pagat i simplement no teníem els diners (com veureu d'aquí a res això de pagar només un mes en realitat va ésser una sort!).

Els dies van anar passant i ens vam adonar que alguna cosa rara hi havia en tot el tema del monestir. Tot i això no hi vam parar massa atenció ja que ens van portar la taula, la nevera nova i també van instal·lar la rentadora. La vida continuava i durant aquells primers dies ja vam començar a poder parlar amb l'altra gent que viu aquí. De les converses amb els nostres veïns vam anar-nos formant una idea més estranya encara (sí, era possible després de tot el que ja ens havia passat) de la situació que es vivia allà dins, i és que tots ells ens parlaven de com de rara era l'administradora i de com de bona gent eren els sacerdots i les monges (amb qui, per insistència de la administradora no havíem parlat massa, i és que ella ens havia fet creure que eren gent una mica perillosa). 

I finalment, va arribar un dia en que tot va fer un tomb. Ens vam assabentar que hi havia hagut una discussió molt forta entre la monja superiora i l'administradora just el dia abans que entréssim a viure al monestir (aquest és el perquè del mail que us he explicat que ens van enviar on se'ns deia que no potser no podríem entrar mai a viure al Monestir). En aquell mateix moment ens vam assabentar també que algunes coses anaven molt malament allà dins i que l'administradora possiblement hauria de marxar del monestir. Degut a tot això, tot i les advertències de la senyora, vam anar a parlar amb els sacerdots i, sorpresa!, vam veure que eren molt bona gent (per posar-vos un exemple, a partir d'aquell moment, cada cop que ens els trobàvem ens regalaven una cosa o altra, una capsa de galetes, una cistella de fruita, una bona conversa ...) i el mateix amb les monges, unes bellíssimes persones! Molt amables! Perquè doncs se'ns havia dit que no hi parléssim? Perquè se'ns havia dit que no els donéssim informació sobre el que pagaven ni els donéssim mai diners? Perquè se'ns deia que l'abat era un bevedor i que vigiléssim molt amb ell (tot i que mai l'havíem vist begut i fins i tot ens havia convidat a pujar al seu apartament i despatx a sopar)? Començàvem a sospitar moltes coses, hi havia una mà negra en tot això, una mà que cada cop semblava més evident que s'estava ficant a la caixa del monestir, oi que m'enteneu?

I tot va petar un dia després que el meu company de pis, sense cap mala fe, respongués una pregunta a un dels nois palestins que regenten la botiga del monestir: què pagueu de lloguer? Vam veure que alguna cosa passava quan un xic més tard d'aquesta conversa el noi palestí va anar a parlar amb una de les monges, i més encara quan el dia després vam sentir crits, cops de porta i finalment quan els sacerdots van venir a parlar amb nosaltres. Què volien? Doncs molt senzill, ens van demanar el que pagaven i després d'això ens van dir que a partir d'aquell moment el lloguer es el pagaríem a ells. 

L'endemà, sospitosament, vam rebre un mail de l'administradora, i era un mail directament del seu mail personal, sense passar pel mail del monestir. En aquest mail, amb un to molt més suau que el que ens tenia acostumats, ens deia que volia parlar amb nosaltres. Aquest dia i els tres següents van ésser un no parar de converses amb els sacerdots, amb l'administradora i amb l'altra gent que viu al monestir. Els sacerdots i les monges ens van dir que ells eren els que manaven i que no féssim més cas de l'administradora, que de fet la fotien fora. Per altra costat l'administradora ens va citar a un lloc fora del monestir en secret, ens va ensenyar els números i ens va dir que a partir d'ara paguéssim als sacerdots però que si volíem, i ho va dir amb tot el morro, li podíem continuar pagant la comissió del 10% ... la pregunta que encara ara ens estem fent és per quina feina volia que li paguéssim? Encara no ho sabem. Per acabar la reunió secreta ens va dir que no diguéssim a ningú que ens havíem trobat, que d'això en depenia la seva vida! Ens va ensenyar unes gravacions que deia que eren dels sacerdots posant-se violents, es va posar a plorar ... ara sabem que tot plegat era un grandíssim teatre però en aquell moment semblava tan real ... el cas és que després d'això ens va enviar un mail dient que no li tornéssim a escriure mai més per temes del Monestir i que si volíem recuperar els diners de les factures de l'aigua i la llum que ja li havíem pagat, a més de l'assegurança de claus i neteja que ens va fer pagar al principi ho hauríem de fer a través d'advocats ja que tot el tema del monestir i les finances estava als jutjats ... 

I pràcticament aquí s'acaba tota la historia, la conclusió que hem tret després de parlar amb l'altra gent del Monestir i amb els sacerdots és que aquesta senyora ens estava estafant a tots, a més dels 400 shekels de comissió que li pagàvem resulta que es quedava bona part del que pagàvem de factures ja que mai eren tan cares, i és que el que pagàvem de lloguer a l'abat eren en realitat només 1000 shekels cada un! I això l'abat tampoc ho sabia! Per sort com us he dit només havíem pagat un mes i a partir d'ara només pagaríem els 1000 shekels al mes més les factures a part. D'altra gent no va tenir tanta sort, a un altre noi que va entrar a viure al Monestir al mateix moment que nosaltres li va fotre els calers de 3 mesos! Tristament ara ens tornarà a tocar pagar la llum i l'aigua de novembre ja que la senyora s'ha fugat amb tots els calers, ... què hi farem! 

I us he dit que pràcticament s'acabava la historia, i és que l'última cosa que va passar ho va fer fa quatre dies. Fa quatre nits els sacerdots van venir a casa nostra i en van portar unes claus noves, havien canviat el pany de la porta de fora. Llavors es veu que quan la senyora va intentar entrar al monestir es va trobar tacada a fora (vam sentir crits), i va haver de venir amb la policia perquè la deixessin entrar a buscar algunes coses per anar a dormir a un hotel. I és que després de tot el que havia passat, aquí, al monestir, ja no hi dormiria més, només faltaria! I pensar que ens va enganyar tant, fent-nos creure que ella era la víctima, que els sacerdots la assetjaven, que l'havien amenaçat de matar-la ...  la conclusió de tot plegat és que està totalment boja i que és una lladre!

Després de tota aquesta història tan surrealista ens hem començat a portar molt bé amb els sacerdots i les monges, és una comunitat molt ben avinguda. Qui ho hauria dit que la dolenta de la pel·lícula era l'administradora! 

De fet, és una comunitat tan ben avinguda que tothom es preocupa per tothom, ahir, sense anar més lluny, vaig anar a sopar a casa d'una noia italiana i uns altres veïns, en un moment del sopar va aparèixer l'abat amb formatge grec i més tard un noi d'estats units que feia cara de malalt. Preocupats li vam fer posar el termòmetre (tenia febre) li vam fer un caldo i vam estar una bona estona xerrant de tota la historia i peripècies que ens havien passat i que havia provocat l'administradora, va ésser molt il·lustratiu tenir per fi la versió de la història des del punt de vista de l'abat del Monestir. Actualment hem creat fins i tot un grup de facebook on tenim agregats també als sacerdots.

Ja ho veieu, hem estat ben entretinguts. Enmig de tot això he de dir que hem tingut un altre show, el d'aconseguir tenir internet al pis, ... hem perdut mooolts dies, i la paciència també diverses vegades, però ho hem aconseguit! També tenim el problema del noi Israelià, que és molt brut i mai neteja la cuina tot i que la compartim, ... ja us explicaré com va tot plegat en els propers dies, ah i també el tema del banc, resulta que a la uni em van fer la conta en el pitjor banc possible, em cobren comissions per tot i a la pàgina web no hi ha l'opció de posar les coses en anglès, només es pot posar en rus, hebreu o àrab ... m'he d'anar a fer una conta en un altre banc ben aviat.

Sobre el dia a dia i els viatges que he estat fent us en parlaré en la propera entrada que aquesta, a més de no tenir fotos, ja m'ha quedat prou llarga!

Fins la propera! I, com sempre us recomano que entre capítol i capítol d'aquesta novel·la que és la nostra vida, continueu mirant les estrelles! 

Jerusalem: Visita a Betlehem i Ramala

Bon dia a tots, després d'uns dies molt atrafegats que no m'han permès escriure, ja em torneu a tenir aquí, i amb moltes coses per explicar-vos!

Primer de tot dir-vos que en les darreres setmanes ja he pogut començar a definir quina serà la meva rutina diària aquí a Jerusalem.  I us preguntareu, i per què vols una rutina? I probablement també pensareu: quin avorriment, és molt més interessant deixar-te sorprendre pel dia a dia! I tindreu raó, vaja, com a mínim en part, i és que això de deixar-se sorprendre està molt bé per uns dies però si t’has de posar a viure en un lloc nou on no coneixes pràcticament res ni a ningú, el primer i millor que pots fer és buscar-te rutines que t’estabilitzin la vida. En el meu cas, i els que em coneixeu prou bé ho sabeu, sóc una persona de costums, i és que per molt que m’agradi improvisar als caps de setmana per trencar una mica la monotonia del dia a dia, em costen molt d’acceptar, i de fet em molesten, els canvis de plans d’última hora. En fi, tot això us ho explico perquè vull comentar-vos quina és la rutina que estic adquirint, tot i que com veureu no és pas gens interessant … començo doncs.

Els dies d’entre setmana: pels dies que en diem “de cada dia”, que ara que hi penso és una expressió ben curiosa, m'estic muntant una rutina molt semblant a la que portava a Barcelona. Aquesta rutina consta bàsicament de quatre/cinc parts: anar al gimnàs (ben d’hora al matí, tres dies per setmana), després del gimnàs anar a treballar a la uni (de moment mooooltes hores, tantes com 12 o 13 molts dies …), després de treballar, cap a les 7-8 del vespre, passar pel mercat a comprar els productes frescos d'última hora (és llavors quan hi ha bones ofertes i quan et pots endur la fruita a un preu raonable, o fins i tot si tens sort gratis i tot!), i cap a casa a fer el sopar, després de sopar fer una ullada al vocabulari en hebreu (no sé si seré capaç d'aprendre'l mai aquest idioma!), i cap a dormir. Ja ho veieu, res de l’altre món.

Caps de setmana (divendres-dissabte): Aquests són els dies en que m’agrada improvisar, desconnectar tan com es pugui de la universitat, netejar el pis i la roba, i el que m’agrada més, visitar coses, visitar tot el que es pugui, que hi ha molt per veure! Tot i això, com també us vaig explicar en alguna entrada anterior, això de visitar llocs no és tan fàcil aquí com ho era a Mèxic i és que aquí m’enfronto cada cap de setmana amb el mateix problema: dins d’Israel a partir del divendres al migdia els transports públics deixen de funcionar i absolutament tot queda tancat (bars, botigues, …) només amb alguna excepció molt difícil de trobar. Per altre costat al divendres tot està tancat a la part àrab… sí com veieu és un embolic bastant gran tot plegat: cristians=festa diumenge, jueus=festa dissabte, musulmans=festa divendres … Degut a tot això de moment només he visitat ciutats de Cisjordània.

Molt bé, ara que ja sabeu com és la meva vida aquí al centre del món cristià i Jueu us vull explicar les dues visites que he fet fins ara a ciutats de Cisjordània, la primera a Betlem (o Betlehem com diuen aquí), i la segona a la capital, Ramala.

Betlehem: 

Per començar doncs, i anant en ordre cronològic, us parlaré de la meva visita a Betlehem.

El viatge va començar ben d’hora al Monestir d’on vaig sortir a peu per arribar a l’estació d’autobusos àrabs que es troba just a una de les entrades de la ciutat antiga coneguda com a porta de Damasc. Pel camí, i no era la primera vegada, vaig quedar desconcertat, a tot arreu, sobre els contenidors, sobre les papereres, els bancs, els murs de les cases … està tot ple de pa, sobretot el dissabte a la tarda però en general qualsevol dia de la setmana, encara no he pogut esbrinar el perquè però estem convençuts que hi ha d’haver algun motiu religiós, la veritat és que fa molt mal al cor veure la quantitat de menjar que es llença d’aquesta manera… Continuant el recorregut cap a l’estació vaig agafar una drecera que em va portar a creuar pel barri ultraortodox, i us he de dir que és tota una experiència, i una de no sempre agradable. En aquest barri/gueto tothom vesteix igual, camises blanques, americana i pantaló negre, barret negre, i moltes vegades un xal de llana blanc per sobre les espatlles. El que fa que creuar aquest barri sigui una experiència no del tot agradable, i de fet un xic inquietant, és que tothom et mira perquè vas vestit diferent, veus a les seves cares que desaproven que hagis entrat al seu barri … de veritat que és molt molt inquietant!

Per fi vaig arribar a la porta de Damasc i vaig dirigir-me a una de les dues terminals d’autobusos àrabs que hi ha, buscava el bus número 21, òbviament, llei de Murfi, em vaig equivocar de terminal i vaig haver de caminar cap a la segona, tot i això no és massa lluny, per tant cap problema. Quan vaig arribar a la segona terminal vaig voltar una estona i tot i que m’havien dit que el bus 21 era allà, no hi havia manera de trobar-lo, tots els busos tenien números del 100 per amunt … molt estrany, fins que vaig descobrir que el 21 en realitat és el 231, el 22 el 232, el 19 el 129 etc, no en tinc ni idea de perquè encara però vaja… Vaig agafar el bus (que em va costar 8 ILS, us 2 euros) i cap a Betlehem. Al bus només hi havia palestins, òbviament ja que era dissabte, molts d’ells estudiants de la universitat de Betlehem. Vam sortir de Jerusalem i al cap de molt poca estona ja veiem el mur de separació, una imatge molt impactant. Pocs minuts després l’autopista es va eixamplar en una zona on hi havia el que semblava un peatge, era la frontera. Per sorpresa meva, agradable, l’autobús no es va ni parar, es veu que sortir d’Israel no és cap problema pels Palestins.  Després de parar en un parell de llocs ja arribàvem al nostre destí, i és que Betlehem és una ciutat molt propera, gairebé enganxada a Jerusalem. Vaig baixar del bus i debia esser molt evident que anava una mica perdut ja que un noi palestí, estudiant de la universitat de Betlehem, em va preguntar on anava i es va oferir a acompanyar-me fins al centre, fins l’esglèsia de la nativitat (on suposadament va néixer Jesucrist), que era el meu primer objectiu. Quan vam arribar a la plaça de l’esglèsia vam intercanviar facebooks i abans d’acomiadar-nos em va explicar en aquell moment que se n’anava a fer un examen d’anglès, es vau que li vaig servir per fer un repàs d’última hora jeje.

Ja era al centre de Betlehem, a pocs metres d’on va néixer Jesucrist, sí, al lloc aquell que posem al pessebre on hi ha el nen Jesús, la mare de déu, sant Josep, el bou, la mula i que coronem amb un angelet i l’estrella. Amb aquest pensament (i tot s’ha de dir, amb ganes de nadal ja) em vaig dirigir a l’entrada de l’esglèsia de la nativitat. Segurament pensareu que per la seva importància aquesta és una església amb una gran portalada, a l’estil d’una catedral gòtica o alguna cosa així, doncs no, per entrar a aquest lloc que és tan sagrat per tanta gent s’ha de passar per una porta molt petita (més petita que la del Monestir on visc, que ja és dir …). L’explicació que la porta sigui tan petita és que tot i que l’original era més gran, quan van arribar els cristians de les creuades i van veure que la regió era molt inestable (hi havia moltes guerres religioses a mitjans de segle) la van reduir per poder protegir-la millor dels atacs. El resultat de tot això doncs: una porta de menys d’1.5 m d’alçada per uns 90 cm d’amplada. 

Vaig passar ben ajupit per la porta i ja a dins vaig veure amb decepció com estava tot ple de bastides, i és que es veu que des de fa anys estan restaurant tota l’esglèsia. Tot i les bastides ja només d’entrar es pot veure la nau central de l’esglèsia presidida per unes enormes columnes de marbre vermell i amb un altar molt adornat amb làmpades daurades, al fons. L’altar de les làmpades daurades indica el lloc on es troba la cova on presumptament va néixer Jesucrist, de fet hi està just a sobre. Vaig donar la volta a l’altar, i, tot i que no hi ha cap indicació vaig poder trobar el lloc d’accés a la cova sense cap problema: per entrar a la cova del naixement s’han de baixar unes escales molt dretes i passar una altra porta molt petita. Tot i que trobar l'entrada va esser fàcil, entrar-hi no ho va ésser tan, en el meu primer intent em vaig veure obligat a recular ja que estaven fent una missa grega ortodoxa matinal, em van dir que m’hauria d’esperar. Què hi farem, vaig pensar, era molt aviat, de fet ho era tan que tot i que m’havien avisat que per entrar a la cova del naixement s’havia de fer cua d’hores en alguns casos, en aquell moment no hi havia ningú. Així doncs per esperar vaig decidir anar a donar una volta. 

Vaig passar per l’esglèsia de Santa Catarina, que és la que surt a les misses de nadal de la 2 (en aquell moment també hi feien missa), em vaig passejar pels claustres i vaig tornar davant l’entrada a la cova a esperar que acabés la missa. Per fi, després d’una mitja horeta, i ara ja hi havia uns quants turistes més esperant, ens van deixar entrar. Vaig baixar les escales amb el cor una mica encongit, i és que estava entrant a un lloc tan especial! Siguis creient o no, el naixement de crist i tot el que l’envolta forma part de la nostra cultura i això fa d'aquest lloc un lloc especial. 

Vaig començar a baixar les escales poc a poc i en arribar a baix em vaig trobar ni més ni menys que dins una cova allargada al final de la qual hi havia un petit altar amb una estrella platejada just a sota, l’estrella indica el lloc del naixement de Jesucrist. M’hi vaig quedar una estona reflexionant i veient com turistes, capellans i monges (algunes d’elles realment d’edat molt avançada), arribaven, s’agenollaven i petonejaven la creu platejada. Dins d’aquesta cova vaig poder veure també els petits altars dels reis mags (on diuen que els reis van deixar les ofrenes que duien), i el de la sagrada família. Finalment, després d’una bona estona, em vaig decidir a sortir de la cova. I just a temps ja que en aquell moment arribava el primer grup organitzat de turistes (unes 100 persones), aquest és el gran avantatge de començar el dia tan aviat al matí!

Vaig sortir de l’esglèsia i em vaig dirigir a la cova de la llet, on es diu que a la verge Maria, tot donant el pit a Jesucrist li va caure una gota de llet a la roca i aquesta es va tornar blanca. Aquest lloc, com el del naixement, és també una cova, però aquí la cova és de pedra blanca, amb diversos altars i amb una església molt moderna just a sobre.

Després d’aquestes visites de diguem que turisme religiós, em vaig dirigir al mercat de Betlehem, vaig estar regatejant, mirant, comprant coses per la casa (escombra, tovalloles, …) i apuntant preus (ja començo a tenir una bona llista dels preus dels productes bàsics a diferents punts de Jerusalem, Betlehem i Ramala així que si veniu a viure aquí us podré recomanar els millors llocs on comprar!). 

Una cosa curiosa del mercat és que un noi palestí em va parar i em va convidar a un cafè típic d’aquí, cafè amb cardamom, i tot per intentar que el llogués a ell i als seu cotxe per portar-me a visitar el mur i altres llocs de Betlehem, cosa que no vaig acceptar, sí que ho volia veure tota lló però hi volia anar caminant i sol, i és que no era pas tan lluny. Acabades les compres vaig decidir que era hora d’anar a veure amb els meus propis ulls el mur. 

Vaig travessar tota la ciutat caminant, amb les compres a la motxilla i amb el pal de l’escombra fent-me de bastó, i finalment em vaig topar amb el mur, una construcció de formigó d’uns 5-8 metres d’alçada amb torres de vigilància cada pocs centenars de metres, una construcció que tot i ésser de formigó no és gens grisa sinó que està plena de pintades en contra de la política d’aïllament israeliana, fins i tot hi ha alguns grafitis d’artistes molt coneguts i en un carreró vaig trobar una pintada d’una estelada! A més bona part del mur està cobert de cartells amb històries de mil i un palestins que van haver de deixar les seves cases i terres degut a la  seva construcció. 

Per sorpresa meva just allà, al lloc on em vaig topar amb el mur per primer cop vaig veure que s’alçava una petita casa blanca, un lloc per l’esperança, un lloc on un grup de palestins ofereixen a qui vulgui una tassa de cafè i temps per explicar-los la seva visió del conflicte i de com es pot sol·lucionar, és un lloc de discussió on tothom hi està convidat. Decidit a entendre el conflicte des de la perspectiva palestina (la israeliana ja me l’han explicat més d’una vegada) vaig entrar, desgraciadament però ja estaven tancant i tot i que em van prometre que si tornava qualsevol dia seria molt benvingut i que em van convidar a cafè tot i que ja estaven gairebé a punt de marxar, no vaig poder conversar-hi massa estona; els vaig prometre que hi tornaria. 

Vaig sortir de la casa em vaig acomiadar i em vaig posar a resseguir el mur. Després d’una bona estona d’admirar els grafitis i llegir històries de vides truncades i exilis forçats vaig arribar fins al pas fronterer, un lloc molt desagradable, aquest sí gris i amb reixes de ferro. Aquest era el pas que volia creuar, un pas que portava directament a Jerusalem sense haver de donar la volta que havia donat a l’anada, no obstant això, no ho vaig poder fer, en aquest moment (això volia dir també que hauria de desfer tot el camí que havia fet caminant) la frontera estava tancada.

Carregat de paciència i amb moltes coses al cap per reflexionar (hi havia dibuixos que feien pensar molt, i no només sobre el conflicte israeliano-palestí) vaig començar a desfer camí. A mig camí em vaig parar per comprar un falafel (una croqueta de cigrons molt típica dels països de l’orient mitjà i en general també dels països àrabs), em vaig parar també a una figuera del carrer a robar unes quantes figues (per recordar vells temps al poble …) i vaig acabar d’arribar a la parada d’autobusos.

La tornada va anar més o menys com l’anada, només va tenir una cosa d’especial, a la frontera no ens van deixar passar tan fàcilment, de fet ens van fer baixar a tots del bus i ens van anar revisant el passaport o els documents, un per un, el que em va sorprendre més però és que no ens van revisar ni les motxilles ni la compra.

Una estona després arribava a Jerusalem. A l’estació d’autobusos em vaig compra un granissat (és on són més barats i molt bons! 3 ILS només!), i vaig enfilar el camí de retorn a casa, aquest cop sense passar pel barri ultraortodox.

Després de Betlehem vaig passar-me la setmana practicant la meva rutina, i va passar sorprenentment ràpid. En arribar al cap de setmana ja m’havia fet a la idea d'anar a Ramala, la capital de Cisjordània, que tot i que no té res massa interessant per veure ens van dir que el mercat és molt barat. Aquest cop no hi aniria sol però, en Roberto, el meu company de pis, també tenia ganes de venir, seria la seva primera incursió a la part palestina.

Així doncs, el dissabte ens vam llevar ben d’hora al matí (ja sabeu com m’agrada això a mi) i ens vam dirigir cap a la parada de busos àrabs. Aquest cop tal com us he explicat que vaig fer quan vaig anar a Betlehem, també vam creuar el barri ultraortodox (altre cop amb una sensació molt més estranya encara, gairebé de perill, tot i que de perill totalment infundat, una sensació que es devia al fet que tothom ens mirava de manera hostil, i és que aquest cop anàvem tots dos amb màniga curta cosa que no els agrada gens a aquesta gent …). En arribar a la parada de bus, i com no podia ésser d’altra manera, ens vam adonar que el bus sortia de l’altra terminal (maleïda llei de Murphy!) així que altre cop tocava canviar. A l’altra terminal vam trobar el bus 19 que deia “Ramala” i tot i que jo buscava el 18 (aconsellat per la lonely planet que em vau regalar) vam comprar els tiquets del primer.

Vam pujar al bus (altre cop ple d’estudiants palestins) i cap a Ramala! El trajecte va ésser una mica més llarg que el de Betlehem i ja vaig veure que la frontera era una mica més difícil de creuar, no sabíem però el que ens esperava a la tornada. Vam arribar a Ramala i ens vam deixar perdre per l’enorme mercat de la ciutat. Vam mirar preus i després de molt mirar i remirar vam arribar a la conclusió que els productes frescos més barats es troben a Jerusalem, mentre que els productes envasats són molt més barats allà (a meitat de preu o més). Després de preguntar preus a unes quantes botigues vam fer les compres al lloc més barat que vam  trobar, vam fer un cafè amb caradamom en una parada del carrer, un cafè d’aquests típics que beuen aquí que un cop te l’acabes veus que mitja tassa està plena d’una pasta molt estranya, i vam tornar cap al lloc dels busos. 

Sobre la tornada a Jerusalem … tot i que al principi ens va semblar que seria molt més ràpida (ara sí vam agafar el 18, un microbús que passa per carrerons que no coneix ningú i que són unes bones draceres), en arribar a la frontera ja vam veure que hi havia unes cues de cotxes llarguíssimes. En aquest punt, on començava la cua, la gent baixava directament dels busos (i era un bon tros abans de la frontera) i anava caminant fins al punt de control (vam fer el mateix), en fer això és quan ens vam adonar de perquè el conductor va insistir tan en que guardéssim el tiquet del bus, resulta que quan se surt del control és gairebé impossible tornar a trobar el mateix bus i si et guardes el tiquet pots pujar a qualsevol altre que vagi fins a Jerusalem. Sobre el punt de control nomé puc dir que és un lloc molt desagradable, semblant a una presó, és com un lloc fet expressament per castigar als que hi han de passar. Per acabar-ho d’adobar quan vam arribar-hi només hi havia oberta una porta de control i només deixaven passar la gent de 3 en tres, cosa que feia que el procés s’eternitzés (creiem que també fet expressament …). 

Aquest control fronterer us puc dir que és probablement més estricte i tot que el d’un aeroport, raigs X, detectors de metalls… tot i això l'estona que vam passar esperant també va servir-nos per poder parlar amb alguns palestins sobre la situació, ens van explicar que alguns d’ells havien de fer això cada dia (molts treballen a Jerusalem), i que és clar, perdien gairebé 2 hores amb tot aquest procés. Després de passar les coses pels raigs-X i de passar nosaltres pel detector de metalls, ens vam trobar amb dues noies de l’exèrcit que controlaven el passaport i que ens van tractar de males maneres, tot i això, al cap i a la fi ens van deixar passar sense més problemes. Després de tot això, en arribar a Jerusalem vam tenir el pensament que probablement a Ramala no se’ns hi ha perdut res, no és tan barat com ens havien dit i a més acabes perdent temps i els diners del bus, és difícil que hi tornem a anar, és molt millor Betlehem.

I així va passar un altre cap de setmana, primer amb la visita a Ramala i després netejant tota la casa que ja és una feinada, ah i la roba a mà, que encara no ens ha arribat la rentadora!  També vam fer una altra visita amb en Roberto al mur de les lamentacions, aquest cop just quan entrava el Sàbat, va ésser una experiència molt molt intensa, tot i que en algun moment vaig haver de fer esforços per no posar-me a riure i és que hi ha coses molt desconcertants …

Per anar acabant i després de tot el rotllo que us acabo de fotre, us vull explicar algunes curiositats que he anat veient per aquí: 

Primer de tot, com ja us he explicat, ens ha sorprès molt que hi ha pa al carrer, sobre tots els murs, bancs, … sobretot el dissabte al matí, just després de la nit del Sàbat, encara no hem descobert quin motiu tenen per fer això però creiem que és un motiu religiós … 

Una altra cosa que és interessant d’aquest pais (i personalment trobo que diu molt poc d’aquesta societat) és que gairebé no reciclen, només hi ha unes gàbies al carrer on posar els envasos i uns contenidors molt rars de paper que gairebé ningú fa servir (el vidre el deixen directament a terra al costat del contenidor). A més d’això també he de dir que són molt bruts, de fet als carrers i parcs està ple de deixalles per tot arreu. 

Sobre el barri ultraortodox del que us he parlat, és un barri molt curiós, de fet, quan entra el Sàbat (Divendres a la tarda sona una sirena per indicar-ho) el tanquen amb balles perquè no hi puguin entrar cotxes, ells creuen fermament en que no s’ha de fer cap tipus de treball, fins i tot tenen temporitzadors a les cases que tanquen el pas de l’electricitat quan arriba el Sàbat!

Per últim, sobre el clima. Aquesta setmana hi ha hagut una tempesta de sorra, la primera que vivim aquí però de ben segur no la última. Durant 3 dies hi ha hagut com una boira estranya (al primer dia em pensava realment que era boira), i ha fet molt de vent. Resulta que un temporal de vent que venia del desert ha envaït Israel deixant-ho tot cobert d’una pols fina i rogenca. Per sort que ahir es va acabar amb una tanda de tempestes fortes d’aigua! Avui tocarà netejar tota la pols de la casa, quina feinada!

Després de tot això i ara sí, per acabar, quatre coses sobre la casa/monestir: avui, en principi, ens instal·len la rentadora!!! S’ha acabat rentar a mà! Ja era hora! Ara ja només ens faltarà una cosa, que ens posin l’internet, i és que està essent un procés ben complicat eh! Han vingut 3 vegades ja i encara no ho han fet! I finalment sobre l’ambient que es respira, és tot un xic còmic, tot plegat sembla un culebrón llatinoamericà, ja us ho explicaré en detall més endavant però hi ha un lío entre les monges, els capellans i la senyora que administra els lloguers … és tot molt misteriós i alhora molt entretingut …

Després d'aquests petits apunts, acabo, em sap greu que m’hagi quedat una entrada tan llarga aquesta vegada però és que feia molts dies que no us escrivia! Perdoneu! Res, no us vull robar més temps, simplement dir-vos que espero que en aquestes nits que cada cop són més fredes us abrigueu, sortiu a fora al balcó, terrassa o carrer i continueu mirant les estrelles!