Hola a tots! Avui, en lloc del resum de les cosetes que han anat passant en el meu dia a dia, us vull explicar una història. Avui us explicaré el que podem qualificar com al primer capítol de la "telenovel·la" del monestir, i és que com diuen, no tot són flors i violes al paradís (i tampoc al monestir!).
Com ja sabeu visc en un antic monestir (del segle VI) al vell mig de Jerusalem. És un monestir grec ortodox on viuen dues monges, dos capellans, dos nois palestins que regenten la cafeteria, el museu i la botiga de records i tot un conjunt de persones que no tenim res a veure amb la religió que es professa al monestir i que paguem un lloguer per viure en una de les antigues estances dels monjos. La gent que vivim al monestir en règim de lloguer som una barreja d'estudiants de grau, postdoctors i investigadors de grups de recerca de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a més de dos guardes de seguretat del consolat georgià i una senyora periodista que és (era, i aquí la historia de telenovel·la) la que cobrava els lloguers i portava els comptes del monestir.
Començo doncs amb la telenovel·la.
Tot va començar el dia que vam tenir el primer contacte amb la gent del Monestir. Com us vaig explicar, el meu actual company de pis va trobar la oferta per facebook, ens vam posar d'acord en compartir el pis i vam respondre als mails que ens van enviar. En els primers mails que ens van enviar ("on the behalf of the abot" deia sempre al final dels mails, és a dir, en nom de l'abat del monestir), se'ns avisava que la vida al monestir era diferent que a fora, que s'havien de seguir unes normes, i també se'ns insistia en que interactuéssim tan poc com es pogués amb els sacerdots i les monges ja que si ho fèiem això ens podia portar problemes (no enteníem a què es referien en aquell moment). Després de respondre als mails, enviar còpies dels passaports i tot d'altres informacions que ens van demanar, ens vam posar d'acord per anar a veure l'apartament. I és en aquest moment quan vam conèixer a l'administradora del monestir, una senyora llatinoamericana molt rara, molt misteriosa i que resulta que era la que ens enviava tots aquells mails. Només d'arribar i presentar-nos ja ens va tornar a insistir en que parléssim tan poc com poguéssim amb les monges i els sacerdots, que eren molt estranys i fins i tot ens va arribar a dir que bevien molt i que podien ésser perillosos ... quin panorama ... a més, aquell mateix dia, per acabar-ho d'adobar, quan vam arribar a l'apartament per veure'l ens vam trobar que dins hi havia l'abat en pijama, l'altre sacerdot netejant-ho tot obsessivament i una monja que ens perseguia per tot arreu on anàvem. Vam comprovar sorpresos que durant la visita la senyora administradora s'anava posant nerviosa perquè la monja ens seguia, es va posar tan nerviosa que va explotar i ens va arribar a dir: feu-la fora o marxem tots! I així ho va fer, va apagar els llums i vam haver de marxar.
Després d'aquest primer contacte i durant els deis següents vam reflexionar molt sobre el que havia passat, havia estat molt estrany i preocupant tot plegat però a aquelles alçades ja volíem tenir un lloc definitiu on viure, així doncs ens vam decidir a agafar l'apartament. Vam enviar un mail de confirmació i la resposta que vam rebre va tornar a sorprendre'ns desagradablement, la senyora administradora ens va respondre que molt bé però que el preu havia canviat i que enlloc de 4200 shekels valia 4400 (un preu que significava pagar 1100 euros entre els dos). Malgrat aquest nou imprevist vam decidir continuar endavant amb el lloguer del pis. Una altra sorpresa ens esperava però els següents dies i és que vam rebre un nou mail on la senyora ens deia que no podríem entrar a viure a l'apartament fins una setmana més tard del que ens havia dit inicialment, en el mateix mail però també ens deia que el preu al final seria inferior a l'acordat ja que compartiríem la cuina amb un altre noi, un Israelià (la historia sobre el pobre israelià també és bona, ara ho veureu!). Decebuts per tot plegat i cada cop més mosquejats (teníem ganes de tenir ja una casa pròpia) vam acceptar i vam haver d'esperar.
Van passar els dies, cadascú fent la seva vida però els dos amb ganes que arribés la data de l'entrada al Monestir, i quan per fi ja s'acostava la data i semblava que per fi tot anava sobre rodes ... el dia abans ... galletada d'aigua freda! Ens va arribar un mail on deia que no podíem entrar a viure-hi el dia següent i que probablement no hi podríem entrar mai ja que havia passat alguna cosa dolenta al Monestir. En aquest mateix mail que podríem qualificar de mail bomba, se'ns deia també que en aquest últim cas ja ens tornarien els diners! Com ho faríem! Ja no teníem casa on quedar-nos! Com ens podien dir això el dia abans de mudar-nos?! A més la senyora ens va dir que només hi contactéssim per telèfon que mai se'ns acudís anar a trucar a la porta de casa seva, que la seva vida personal era independent de la del Monestir ...
Gairebé ens agafa un cobriment de cor, per sort tot es va arreglar tan ràpid com s'havia embolicat quan al matí següent vam rebre un mail on es deia que oblidéssim el mail anterior. Així doncs a la nit ja vam poder anar a viure a l'apartament. Tot i això, com no podia ésser d'altra manera, sorpresa! A l'apartament no hi havia moltes de les coses que se'ns havien promès que hi hauria i que anaven incloses en el preu: no hi havia la rentadora, havien tret les taules de les habitacions, només hi havia una micronevera pels tres que compartíem cuina, ... ràpidament ho vam comentar tot a l'administradora i aquesta, en un primer moment, ens va dir que això era problema nostre. Ens va costar molt pair aquesta nova situació, per sort la senyora va canviar d'opinió (com tants altres cops) i ens va dir que ja ho instal·larien tot (excepte la rentadora, que hauríem de compartir amb tota la gent del Monestir ... ). Finalment, una sorpresa agradable, el preu per l'apartament es va quedar en uns 4000 shekels, això contant que compartiríem la cuina amb el noi Israelià. I aquí us explico el merder amb el noi israelià, resulta que la senyora li va dir que els sacerdots no accepten a gent jueva vivint dins els murs del Monestir i que per tant els havia d'enganyar i dir que era dels estats units! A més aquesta senyora li va dir (sense consultar-nos-ho) que no només compartíem la cuina amb ell sinó també la resta de rebedors del nostre apartament! Això no era ni molt menys el que havíem acordat! Per culpa d'aquest comentari que li va fer la senyora al noi Israelià, sense nosaltres saber perquè ho feia ens el vam trobar un parell de vegades dins de casa nostra! Quins ensurts que ens donava! A partir d'aquell moment, i aprofitant que la porta de la cuina té clau pròpia, vam començar a tancar la porta d'accés al nostre apartament a través de la cuina amb clau, és incòmode però ho és més trobar-te algú passejant per dins de casa!
Després de totes aquestes primeres trifulgues, les coses es van anar posant al seu lloc, vam adaptar-nos a la vida aquí, vam insistir en que ens donessin com a mínim una taula per poder treballar (les que hi havia al nostre apartament les havien posat a l'habitació del noi Israelià, una habitació que està molt millor que la nostra i ell paga molt menys...), una altra nevera, que instal·lessin la rentadora, ... tot i això passaven els dies i no semblava que la cosa hagués de millorar massa. Va arribar el novembre i vam pagar el mes a la senyora, 4000 shekels, dels quals 1600 eren per llum i aigua, 2000 de lloguer i 400, en principi, era la comissió que s'enduia ella com a administradora. Aquí és important que us faci notar que vam pagar només el novembre tot i que el pacte que havíem fet amb ella era pagar cada 3 mesos, això ho vam fer perquè la facultat encara no ens havia pagat i simplement no teníem els diners (com veureu d'aquí a res això de pagar només un mes en realitat va ésser una sort!).
Els dies van anar passant i ens vam adonar que alguna cosa rara hi havia en tot el tema del monestir. Tot i això no hi vam parar massa atenció ja que ens van portar la taula, la nevera nova i també van instal·lar la rentadora. La vida continuava i durant aquells primers dies ja vam començar a poder parlar amb l'altra gent que viu aquí. De les converses amb els nostres veïns vam anar-nos formant una idea més estranya encara (sí, era possible després de tot el que ja ens havia passat) de la situació que es vivia allà dins, i és que tots ells ens parlaven de com de rara era l'administradora i de com de bona gent eren els sacerdots i les monges (amb qui, per insistència de la administradora no havíem parlat massa, i és que ella ens havia fet creure que eren gent una mica perillosa).
I finalment, va arribar un dia en que tot va fer un tomb. Ens vam assabentar que hi havia hagut una discussió molt forta entre la monja superiora i l'administradora just el dia abans que entréssim a viure al monestir (aquest és el perquè del mail que us he explicat que ens van enviar on se'ns deia que no potser no podríem entrar mai a viure al Monestir). En aquell mateix moment ens vam assabentar també que algunes coses anaven molt malament allà dins i que l'administradora possiblement hauria de marxar del monestir. Degut a tot això, tot i les advertències de la senyora, vam anar a parlar amb els sacerdots i, sorpresa!, vam veure que eren molt bona gent (per posar-vos un exemple, a partir d'aquell moment, cada cop que ens els trobàvem ens regalaven una cosa o altra, una capsa de galetes, una cistella de fruita, una bona conversa ...) i el mateix amb les monges, unes bellíssimes persones! Molt amables! Perquè doncs se'ns havia dit que no hi parléssim? Perquè se'ns havia dit que no els donéssim informació sobre el que pagaven ni els donéssim mai diners? Perquè se'ns deia que l'abat era un bevedor i que vigiléssim molt amb ell (tot i que mai l'havíem vist begut i fins i tot ens havia convidat a pujar al seu apartament i despatx a sopar)? Començàvem a sospitar moltes coses, hi havia una mà negra en tot això, una mà que cada cop semblava més evident que s'estava ficant a la caixa del monestir, oi que m'enteneu?
I tot va petar un dia després que el meu company de pis, sense cap mala fe, respongués una pregunta a un dels nois palestins que regenten la botiga del monestir: què pagueu de lloguer? Vam veure que alguna cosa passava quan un xic més tard d'aquesta conversa el noi palestí va anar a parlar amb una de les monges, i més encara quan el dia després vam sentir crits, cops de porta i finalment quan els sacerdots van venir a parlar amb nosaltres. Què volien? Doncs molt senzill, ens van demanar el que pagaven i després d'això ens van dir que a partir d'aquell moment el lloguer es el pagaríem a ells.
L'endemà, sospitosament, vam rebre un mail de l'administradora, i era un mail directament del seu mail personal, sense passar pel mail del monestir. En aquest mail, amb un to molt més suau que el que ens tenia acostumats, ens deia que volia parlar amb nosaltres. Aquest dia i els tres següents van ésser un no parar de converses amb els sacerdots, amb l'administradora i amb l'altra gent que viu al monestir. Els sacerdots i les monges ens van dir que ells eren els que manaven i que no féssim més cas de l'administradora, que de fet la fotien fora. Per altra costat l'administradora ens va citar a un lloc fora del monestir en secret, ens va ensenyar els números i ens va dir que a partir d'ara paguéssim als sacerdots però que si volíem, i ho va dir amb tot el morro, li podíem continuar pagant la comissió del 10% ... la pregunta que encara ara ens estem fent és per quina feina volia que li paguéssim? Encara no ho sabem. Per acabar la reunió secreta ens va dir que no diguéssim a ningú que ens havíem trobat, que d'això en depenia la seva vida! Ens va ensenyar unes gravacions que deia que eren dels sacerdots posant-se violents, es va posar a plorar ... ara sabem que tot plegat era un grandíssim teatre però en aquell moment semblava tan real ... el cas és que després d'això ens va enviar un mail dient que no li tornéssim a escriure mai més per temes del Monestir i que si volíem recuperar els diners de les factures de l'aigua i la llum que ja li havíem pagat, a més de l'assegurança de claus i neteja que ens va fer pagar al principi ho hauríem de fer a través d'advocats ja que tot el tema del monestir i les finances estava als jutjats ...
I pràcticament aquí s'acaba tota la historia, la conclusió que hem tret després de parlar amb l'altra gent del Monestir i amb els sacerdots és que aquesta senyora ens estava estafant a tots, a més dels 400 shekels de comissió que li pagàvem resulta que es quedava bona part del que pagàvem de factures ja que mai eren tan cares, i és que el que pagàvem de lloguer a l'abat eren en realitat només 1000 shekels cada un! I això l'abat tampoc ho sabia! Per sort com us he dit només havíem pagat un mes i a partir d'ara només pagaríem els 1000 shekels al mes més les factures a part. D'altra gent no va tenir tanta sort, a un altre noi que va entrar a viure al Monestir al mateix moment que nosaltres li va fotre els calers de 3 mesos! Tristament ara ens tornarà a tocar pagar la llum i l'aigua de novembre ja que la senyora s'ha fugat amb tots els calers, ... què hi farem!
I us he dit que pràcticament s'acabava la historia, i és que l'última cosa que va passar ho va fer fa quatre dies. Fa quatre nits els sacerdots van venir a casa nostra i en van portar unes claus noves, havien canviat el pany de la porta de fora. Llavors es veu que quan la senyora va intentar entrar al monestir es va trobar tacada a fora (vam sentir crits), i va haver de venir amb la policia perquè la deixessin entrar a buscar algunes coses per anar a dormir a un hotel. I és que després de tot el que havia passat, aquí, al monestir, ja no hi dormiria més, només faltaria! I pensar que ens va enganyar tant, fent-nos creure que ella era la víctima, que els sacerdots la assetjaven, que l'havien amenaçat de matar-la ... la conclusió de tot plegat és que està totalment boja i que és una lladre!
Després de tota aquesta història tan surrealista ens hem començat a portar molt bé amb els sacerdots i les monges, és una comunitat molt ben avinguda. Qui ho hauria dit que la dolenta de la pel·lícula era l'administradora!
De fet, és una comunitat tan ben avinguda que tothom es preocupa per tothom, ahir, sense anar més lluny, vaig anar a sopar a casa d'una noia italiana i uns altres veïns, en un moment del sopar va aparèixer l'abat amb formatge grec i més tard un noi d'estats units que feia cara de malalt. Preocupats li vam fer posar el termòmetre (tenia febre) li vam fer un caldo i vam estar una bona estona xerrant de tota la historia i peripècies que ens havien passat i que havia provocat l'administradora, va ésser molt il·lustratiu tenir per fi la versió de la història des del punt de vista de l'abat del Monestir. Actualment hem creat fins i tot un grup de facebook on tenim agregats també als sacerdots.
Ja ho veieu, hem estat ben entretinguts. Enmig de tot això he de dir que hem tingut un altre show, el d'aconseguir tenir internet al pis, ... hem perdut mooolts dies, i la paciència també diverses vegades, però ho hem aconseguit! També tenim el problema del noi Israelià, que és molt brut i mai neteja la cuina tot i que la compartim, ... ja us explicaré com va tot plegat en els propers dies, ah i també el tema del banc, resulta que a la uni em van fer la conta en el pitjor banc possible, em cobren comissions per tot i a la pàgina web no hi ha l'opció de posar les coses en anglès, només es pot posar en rus, hebreu o àrab ... m'he d'anar a fer una conta en un altre banc ben aviat.
Sobre el dia a dia i els viatges que he estat fent us en parlaré en la propera entrada que aquesta, a més de no tenir fotos, ja m'ha quedat prou llarga!
Fins la propera! I, com sempre us recomano que entre capítol i capítol d'aquesta novel·la que és la nostra vida, continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada