Una entada introspectiva i molt personal

Hola de nou, 

Wow, com passa el temps quan estàs on vols estar! Han passat moltes coses aquests mesos des que us vaig escriure per última vegada, i sembla que en passaran moltes més. Tot i això, intento no pensar massa en el futur, i menys en el passat, intento tenir present allò que vaig aprendre a les males fa un any: s’ha de viure al present ja que el passat no es pot canviar, només se’n pot aprendre, i el futur no existeix, el creem nosaltres a partir del present. I és amb aquest aprenentatge al cap que intento construir un bon futur per mi en aquest fantàstic país, que és Suècia. En aquesta entrada no us explicaré les vivències dels últims mesos (ja en preparo una latra) sinó quelcom molt més personal.

Dit això, i com que no sol amagar-vos res a través d’aquest blog, també us diré que és cert que tampoc tot són flors i violes, i és que així és la vida! La felicitat no és un estat permanent, només una unió de moments i experiències agradables. En els últims mesos he passat de l’eufòria inicial per la novetat (nova vida i amics a Suècia) a un estat mental més normal, una “nova normalitat” (permeteu-me la broma), on hi ha dies bons, molt bons, però també d’altres de dolents i fins i tot alguns (pocs) de molt dolents. La veritat és que he tornat a tenir setmanes baixes seguides d’altres de molt més bones generades pels petits detalls de la vida, ja sigui la visita d’una persona estimada (la meva mare), una sorpresa d’uns bons amics (la Rebecca i en Johan), o un article acceptat (a la feina), per exemple. Certament estic encara atemorit per si la foscor de fa un any torna per imposar-se a la meva vida, però també sóc conscient que no es pot viure amb por i, de moment, la veritat és que les eines que vaig guanyar fa uns mesos per fer-hi front estan funcionant.

Després d’aquesta introducció a la meva situació actual, dedicaré la resta d’aquesta entrada al blog a parlar-vos d’una situació/estat intern que he amagat durant molts anys, i que potser és un xic estrafolari, a veure què en penseu.

Aquí a Lund, a la Divisió d’Astronomia, la gent no deixa de dir-me que la meva arribada va passar en el moment perfecte, que vaig esser la persona perfecte en el moment perfecte. Diuen que he estat una bona influència, m’agraeixen l’energia i el bon fer, i em diuen que he estat un bon element de motivació per la gent del meu entorn i de reconnexió amb una vida acadèmica amb un caire personal de qualitat. No deixen de dir-me coses boniques però jo continuo pensant que en fan un gra massa, que realment ho diuen tot per compromís o sense haver-ho reflexionat de veritat, i no importa el que em diguin que no hi ha manera que canvii el meu pensament. Aquesta situació de discordança entre el que em diuen i el que penso em genera moltíssimes tensions internes. És justament sobre aquestes tensions del que us vull parlar avui, us vull parlar dels mecanismes de “defensa” que el meu cervell utilitza … i que no he explicat mai a ningú, per resoldre aquest conflicte en entre el que se'm diu i la meva percepció.  

Per posar-vos en context, dir-vos que és cert que els estudis i la feina m’han anat sempre molt bé. Mai he suspès un examen, tot i que moltes vegades, sobretot a la carrera de física, estava convençut que m’havia anat malament. Això feia enfadar moltíssim a la gent del meu entorn a qui realment els acabava anant malament, però que us quedi clar si sou d’aquests que mai ho he fet amb mala fe, realment pensava que m’havia anat malament, no en tenia absolutament cap dubte! I pel que fa a la feina, m’ha passat quelcom molt semblant, mai he estat més d’un mes sense opcions de feina. 

El fet que m’anés tot tan bé era per mi tan sorprenent que vaig arribar a pensar (i encara a vegades ho faig) que el món és com un “show de Trumann” per mi. M’explico pels que no sapigueu què és això del “show de Trumman”. En el meu cap hi ha sempre el dubte de si és possible que tothom del meu entorn (o del món) tingui informació sobre un jo del futur que és molt important (un científic destacat, un governador, o el que sigui), que aquest jo del futur es va comunicar amb el món del passat d’alguna manera i que és per això que tothom em tracta d’una manera especial, m’aproven els exàmens sense merèixer-ho, em donen feina perquè no deixi la ciència o per interés de quedar bé amb el meu jo futur … ja ho veieu, tota una bogeria, però una en la que encara a vegades hi penso seriosament … i és que la veritat, en el fons del meu jo em sembla més senzilla aquesta explicació tan boja que no pas acceptar que em mereixo res de totes les coses bones que se m’han ofert durant la vida. Durant tota la meva vida sempre he pensat que la gent s’equivoca tractant-me be, dient-me coses boniques, donant-me feina (això inclou el dia que la Carme i la Cesca em van donar suport per fer el doctorat), o donar-me beques i projectes (la del doctorat, els post-doctorats, els projectes nacionals …)… De veritat que penso que la gent no em coneix prou, que sóc molt més mala persona del que es pensen, i que no mereixo tot el que se m’està donant. I quan us ho dic en persona, que crec que no m'ho mereixo, no és en absolut falsa modèstia, sincerament ho crec! És també per tot això que mai em canço de dir gràcies, i que m’ha estat tant difícil estar bé a la feina, tenir amics de veritat i mantenir-los (quan veig que l’amistat es torna massa profunda em fa por que això sigui una molèstia per ells per sentir-se obligats a tractar-me bé, i m’allunyo), tenir parella (em passa exactament el mateix que amb els amics)…, sempre crec que no em  mereixo res de tot això. Això fa també que sempre em vegi “obligat” a fer més i més coses bones, sempre crec que he de demostrar encara més que em mereixo totes el que la vida em dona. I tot i això, per molt que faci, per molt que m’hi esforci, sempre penso que no m’ho mereixo prou … De fet, si faig mil coses bones, però una de dolenta (i certament faig coses dolentes, no sóc un sant ... alguna vegada he agafat un panet de més al supermercat, per exemple, o he estat egoïsta posant les meves prioritats per davant de les dels altres), la dolenta és sempre la important, i totes les coses bones que he fet queden esborrades i no tenen cap importància enfront a aquesta última. 

Ja veieu, una vida complicada sí, però vaja, com la de tots però per motius diferents. 

Doncs res, això és tot el que us volia dir avui. Ara, els que llegiu aquest blog ja em coneixeu una mica millor ;-). Aviso, estic intentant canviar tot això que he explicat, però segur que no serà fàcil! I de ben segur que mai seré capaç de creure sincerament que em mereixo res de bo!

Ah, i per favor us ho demano, no intenteu fer-me sentir millor dient-me com de bo sóc i que em mereixo el que tinc i em passa, això només ho empitjorarà, i molt, de veritat, no serveix per res i encara em fa més mal!! ;-). És una feina que he de fer jo, i tot el que intenteu probablement jo ho interpreti malament i acabi empitjorant els meus pensaments.

Una abraçada des del Cercle Polar Àrtic! Aquesta aventura ja us la explicaré en una altra entrada d’aquest blog.

Continueu mirant les estrelles!