Jerusalem: Cap al sud, Gaza de reüll

Hola a tothom! Ja ha arribat l'estiu! Sí, sí, no sé si ha passat el mateix a Catalunya però sens dubte això és el que ha passat a Israel, i ja era hora! No sabeu que dur que és el període entre la primavera i l'estiu aquí, i em refereixo al clima, hem passat moltíssima calor fins que ha arribat! M'explico. Com us he anat comentant, aquí a l'hivern fa bastant fred i és molt sec, aquesta situació s'allarga fins a finals de febrer quan sobtadament arriba la primavera amb temperatures molt més agradables i pluges que fan que tot agafi un color verd preciós. De cop i volta però les pluges s'acaben i comencen a arribar onades de calor periòdiques, d'una durada d'entre 2 i 6 dies, que ho assequen tot, el verd passa ràpidament a groc i les temperatures d'agradables a extremadament càlides. Durant les onades de calor la temperatura puja fins als 40 graus durant el dia i moltes vegades no baixa dels 28 durant la nit! Sort que al Monestir, degut a tenir uns murs molt gruixuts, la temperatura es manté prou agradable. D'altra banda, quan les onades de calor passen sol venir un curt període de temperatures baixes de nit (com per anar amb jaqueta) i fresquetes de dia. Això últim és el que ha estat passant des de principis de maig fins just fa uns dies. I a què es deu que arribin aquestes onades de calor? Doncs al mateix que fa que hi hagi llevantades a la nostra costa, durant aquesta època de l'any la posició d'anticiclons i depressions sobre Europa, Àsia i Àfrica fa que de tant en tant els vents vinguin cap a Israel des del sud, reescalfats, carregats de pols i molt molt secs (humitats de menys del 10%). Tot això s'acaba (i quan passa es diu que ha arribat l'estiu) quan se situa un fort anticicló que fa arribar vents més humits i no tan càlids. Aquesta situació d'humitat alta i temperatures no extremes dura tot l'estiu, sense una gota de pluja però. En aquest últim període és en el que acabem d'entrar, i cal dir que als meteoròlegs se'ls ha acabat la feina fins la tardor, la previsió a partir d'ara és la mateixa per cada dia fins a finals d'agost: temperatura diürna a Jerusalem d'entre 30 i 33 graus i  nocturna d'entre 17 i 20 (a Tel Aviv fa molta més calor i amb aquesta humitat, ... quin estiu tan xafogós!).

Degut a l'arribada de la calor, i seguint en la línia tan poc ecològica que porta la gent d'aquest país, a tot arreu ja han engegat els aires acondicionats i ningú té cap mena de preocupació de si tenen la finestra oberta al mateix temps que tenen l'aire a tope per exemple ... i òbviament tothom agafa uns refredats! La veritat és que veure aquesta despesa innecessària d'energia em fa un mal enorme al cor!! Ara bé també he de dir que això contrasta amb el fet que a absolutament tots els jardins de la ciutat hi ha rec de gota a gota, és a dir, l'administració com a mínim amb l'aigua si que sembla que vigila ... ah, per cert en un d'aquests jardins, que tot s'ha de dir són preciosos, un dia esperant per entrar al gimnàs vaig veure que hi ha colibrís! Aquells ocells que baten molt ràpid les ales i que poden quedar parats a l'aire mentre veuen el nèctar de les flors.

Molt bé, després d'aquest apunt meteorològic, entro en matèria, avui us vull parlar d'una sortida que vam fer la setmana passada al sud amb una noia gallega de la que ja us he parlat algun cop, la Carla, i un noi d'Arkansas, Estats Units.

Tot va començar fa unes setmanes quan vaig proposar al grup de whatsapp dels amics d'aquí a Israel anar al Mizpe Ramon (un cràter d'erosió molt famós aquí) que hi ha al desert del Negev. Tenia ganes d'anar-hi aprofitant un dels períodes entre onades de calor, que serien les últimes oportunitats per visitar-lo sense passar massa calor (com us he dit entre onades de calor els dies eren molt més frescos). El meu pla era anar al Mizpe Ramon, fer una petita ruta a peu i després anar a dinar a la platja, concretament a unes boniques platjes prop de la ciutat d'Ashkelon, a pocs quilòmetres de la franja de Gaza (d'alguna manera m'atreia la possibilitat de veure la ciutat encara que fos de lluny). Tot i que el pla crec que era prou atractiu i la meva bona predisposició a organitzar-ho, ningú va respondre, excepte la Carla, que és amb qui ja havíem parlat del tema un dia que vam quedar per dinar.

Van passar els caps de setmana i aprofitant que en va coincidir un amb uns dies frescos vam decidir tornar-ho a provar i si la gent no responia organitzar-ho igualment, vingués qui vingués. I de fet més o menys això és el que va passar, al final ens vam apuntar només nosaltres dos i uns amics seus de les classes d'Hebreu (o com es coneixen aquí aquest tipus de classes, les "Ulpan"). Així doncs un dissabte de bon matí vam quedar a les 7:30h al davant de l'Abraham Hostel i des d'allà ens en vam anar caminant cap al lloc de lloguer de cotxes Àrab que hi ha prop de la porta de Damasc (on sempre he anat de fet a llogar el cotxe). Aquí puntualitzaré que vaig haver d'esperar mitja hora a que arribés però vaja, al final va resultar que era perquè estava fent una truita per dinar, se li perdona doncs. Ja a la botiga de lloguer de cotxes vam esperar a que obrissin, tot xerrant. Era estrany que no fos obert encara ja que solen obrir a les 8:30, i ja eren prop de les 9 però vaja vam imaginar que es devia a que justament ara és el Ramadà i tot en el món àrab funciona un xic diferent. Quan van obrir vam esperar una estona de cortesia i ja vam entrar a negociar el lloguer d'un cotxe de mida mitjana per 200 shekels, 1 dia (no teníem ganes de regatejar, tot i que probablement ho haguéssim pogut aconseguir un xic més barat). Després de llogar el cotxe (jo em vaig posar de conductor i, de fet, vaig conduir tot el viatje), vam anar a buscar els amics de la Carla a l'entrada del campus "Mont Scopus", el qual té unes vistes impressionants sobre la ciutat antiga. Quan ja érem al cementiri anglès on ens havien d'esperar la sorpresa va ésser que un dels seus amics estava malalt i només en va venir un, així doncs seríem només tres. I ja hi érem tots doncs, així que vam anar per feina i ens vam dirigir ja a la nostra primera parada, el Mizpe Ramón. 

Ja al cotxe i de camí ens vam presentar amb l'amic de la Carla, un noi de qui ara no recordo el nom (sóc superdolent recordant noms ...), però recordo que és dels EUA, d'Arkansas de fet, i que és un noi molt religiós, cristià evangèlic, tot i que accepta els resultats científics i segueix els ensenyaments originals de Jesucrist cosa que va fer que es posés en contra de l'església evangèlica (tot i que ell està estudiant la història de la bíblia en aquest context). I per què es va posar en contra de l'església evangèlica fins al nivell de deixar el seminari? Doncs perquè aquesta va donar suport oficial a Donald Trump, que pels que no ho sapigueu, és un polític del partit republicà dels EUA, candidat a la presidència, un senyor que és favorable entre d'altres coses a la pena de mort, a les guerres preventives, a les armes, està en contra els homosexuals, etc etc. La conversa amb ell va ésser tan interessant que tot i que jo m'havia estudiat perfectament la ruta per carretera (molt senzilla: autopista 1 cap a Tel Aviv, connexió a la 431 i després baixar per la 6 fins a trobar la 40), quan ens en vam adonar ja érem camí del nord, dels Alts del Golan! Ens havíem ben perdut! Tot i això ens en vam adonar a temps i al final només vam perdre una mitja hora (enlloc de tardar 2 hores en tardaríem 2,30h, així que cap drama). Corregida la ruta i seguint el GPS del mòbil aquest cop, vam continuar xerrant i altre cop, era tan interessant la conversa que quan ens en vam adonar l'entorn ja havia canviat del verd dels arbres al marró de la sorra i pedres del desert, i ens estàvem quedant sense gasolina! Per sort poc després d'adonar-nos-en vam veure una gasolinera, una que es trobava just sota d'una petita muntanya al cim de la qual hi havia el que vam descobrir que eren les ruïnes d'una ciutat romana-bizantina-àrab, vam dubtar si visitar-lo no però anàvem justos de temps i vam decidir que hi ha tantes ruïnes i història en aquest país que no ens venia massa de gust veure'n un altre trosset. Això sí, vam aprofitar per fer un petit refrigeri a la gasolinera abans d'acabar d'arribar al poble de Mizpe Ramón, el qual es troba just a la vora dels cingles del cràter.  Ja al poble vam decidir anar amb el cotxe fins ben a la vora dels cingles, al que es coneix com a el mirador del camell (no vam saber fins la tornada que aquest nom es deu a que vist des de baix la forma del mirador recorda a un camell assegut). Fent això, i no essent-ne del tot conscients, però no us enganyaré, sí un xic, vam evitar passar pel centre de visitants i per tan ens vam estalviar els 40 shekels de l'entrada al parc. Les vistes des del mirador eren espectaculars, uns penyassegats enormes i al fons, el desert, travessat pel llit d'un riu sec. Érem allà, amb aquell magnífic paisatge, i tot i això, després de més de 2 hores de cotxe la mandra era important i no teníem massa ganes de baixar caminant fins al fons del cràter. Vam decidir baixar del mirador i apropar-nos als cingles, des d'allà vam gaudir encara més de les vistes i vam veure també com a baix, just sota els cingles hi havia moltíssims objectes que havien perdut els turistes voluntàriament o involuntària (gorres, bosses de plàstic, ...) cosa que indicava que probablement allà hi fos habitual el vent fort, aquell dia no n'hi feia gens però. També allà, a tocar del cràter vam decidir que no podíem marxar sense baixar al fons, a més jo els havia preparat una petita ruta de 2 hores que baixava fins al fons del cràter i pujava per un altre costat per acabar al cotxe altra vegada. Així doncs vam fer fora la mandra i ens vam posar a caminar, però no sense abans posar-nos crema solar i gorres (jo m'havia tornat a rapar al 0 i no volia acabar amb el cap escaldufat!), tot i això el noi americà va preferir no posar-se gorra, cosa que lamentaria més endavant com veureu. 

Vam començar a baixar i ens vam posar a discutir sobre religió, sobre el paper de l'església, sobre els ensenyaments reals de Jesucrist i sobre com normalment ningú els segueix correctament (cap de les versions del cristianisme), o com simplement els reinterpreta. Enmig d'aquesta interessant conversa i en un tres i no res ja érem al fons del cràter. Aquest era un lloc sec, calorós, amb un llit de riu molt ample però ben sec, alguns arbustos i moltes sargantanes completament mimetitzades amb el color de la sorra que marxaven corrent tot aixecant el cap quan ens hi apropàvem. Vam caminar una bona estona pel mig del cràter envoltats dels cingles, fins que el camí es va tornar a enfilar per la vora (sempre seguíem la ruta blava, una ruta pintada amb marques blanca-blava-blanca, fins al final que vam agafar la verda). I va ésser durant la pujada quan el noi americà va començar a notar els efectes del Sol i la calor, i de no portar gorra, per acabar-ho d'adobar, només portàvem un litre d'aigua per tots tres (i tot i que jo mai no bec quan camino, amb la calor que feia ells es van beure el litre d'aigua ràpidament), i aquí pensareu: "ostres aquest en Santi, està perdent facultats ... ara ja fins i tot no porta prou aigua quan va a caminar!", i potser teniu raó, i és que de fet dúiem tan poca aigua perquè jo m'havia deixat la meva la nevera de casa, però també perquè simplement el noi americà no en duia. Amb tot això a mitja pujada ja vaig veure que alguna cosa no anava bé, que el noi s'aturava cada 2 minuts i que realment no podia pujar. En aquesta situació vam decidir parar, jo li vaig donar una taronja que duia i algunes prunes, i quan va estar una mica millor, poc a poc vam tornar a pujar. Ja em temia que l'hauria de carregar a coll! Finalment però es va començar a trobar una mica millor i vaig decidir avançar-me a buscar el cotxe i acostar-lo al lloc on arribaríem a dalt (prop del centre de visitants), i si feia falta baixar-los aigua. Així doncs vaig deixar el camí i vaig pujar el cingle pel dret, vaig anar corrent fins al cotxe i vaig arribar al lloc on poc després ells van arribar sense més problemes.

Vam posar l'aire acondicionat, vam veure aigua i com que ja era tard vam decidir anar a dinar a la gasolinera. Allà, vam comprar més aigua i vam parar la taula: jo duia prunes, galetes i ametlles, la Carla pastanaga, truita de verdures, olivada i pa de pita i el noi més pa de pita i hummus. Vam fer un bon dinar, tot xerrant sobre transgènics, homeopatia i d'altres problemes actuals de la ciència,  en acabar la Carla es va comprar un gelat, vam agafar el mapa i vam decidir dirigir-nos cap a la platja tot passant per un parc natural, i marxar de seguida ja que se'ns havia fet tard (com us he dit la caminada s'havia allargat i havia durat 3 hores). 

De camí a Ashkelon va passar, el noi americà va fer la pregunta prohibida en presència d'un català i una persona de la resta d'Espanya: què passa amb la independència? I ja la vam tenir liada, un català i una gallega, donant els seus punts de vista. Va ésser una discussió intensa. Resumint, jo defensava la independència per motius culturals, protecció de la llengua etc, mentre la Carla defensava que els independentistes som nacionalistes i que per definició els nacionalismes mai són bons. Vam discutir sobre la definició de nacionalisme, la de violència, ... i tot i que al final no vam arribar a cap acord la discussió va ésser molt interessant i inspiradora. He de dir que durant la discussió la cara del noi ho deia tot, de fet feia cara de "merda! en quin merder m'he posat!" jeje. Amb tot, quan ens en vam adonar ja ens havíem tornat a passar la cruïlla que duia al parc natural, i de fet ja érem a 10 km de la franja de Gaza. Poca estona després ja arribàvem a la platja, al principi ens va envair la decepció ja que es trobava al costat d'una gran fàbrica, amb unes enormes xemeneies, tot i això un cop ens la vam haver mirat bé vam comprendre perquè hi havia tanta gent i és que era una platja preciosa. Vam aparcar i just quan tancàvem les portes del cotxe els socorristes van començar a anunciar que marxaven i que per tant tothom sortís de l'aigua. Quina mala sort! Tot i això ja era tard i tampoc teníem ganes de banyar-nos pel que vam decidir simplement treure'ns les sabates i passejar per la vora de la platja tot remullant-nos peus i cames (i amb alguna onada traïdora fins i tot els pantalons).

Vam caminar una bona estona, a vegades enmig de tones de closques de petxina, si sí, n'hi havia moltíssimes! De fet encara en porto algunes a la butxaca que li anava guardant a la Carla, en algun moment haurem de quedar per tornar-les-hi. La sorra en general era molt agradable, no era ni d'aquella tan fina que no et pots treure de cap manera i que es posa per tot arreu ni de la gruixuda que fa mal fins i tot el caminar-hi, tot i això degut a l'alt contingut en petxines aquesta s'enfonsava moltíssim en posar-hi el peu cosa que feia molt dur el caminar-hi (es pot dir que vam ben exercitar les cames). Al cap d'una estona de caminar vam deixar la zona de bany i vam passar a una zona on una dotzena de pescadors àrabs tenien les canyes posades a la sorra per pescar petits peixos. Feien servir una tècnica ben estranya, llançaven l'ham i clavaven la canya a la sorra, després esperaven una estona  abans de recollir el fil i veure si havien pescat alguna cosa. Amb aquesta tècnica podien tenir fins a 15 canyes pescant alhora, una molt bona idea! Allà, un grup de joves pescadors ens va veure arribar i enmig de rialles ens van demanar fer-se fotos amb nosaltres, a més que ens van avisar que poc després de les seves canyes de pescar ens trobaríem una tanca. Ens van dir que sobretot no la sobrepasséssim ja que era la pre-frontera amb la franja de Gaza. I així va ésser, vam trobar la tanca i una alta torre de vigilància, molt amenaçadora, amb els vidres tintats, des d'on segur que ens vigilaven soldats israelians. Al fons, a uns pocs quilòmetres, es podien veure gran quantitat d'edificis grisos i de moltes plantes, era la ciutat de Gaza, i és que la ciutat de Gaza és un dels llocs més densament poblats del món. El lloc era molt bonic però la situació, amb la torre vigilant-nos, no era massa agradable pel que de seguida vam girar cua i vam desfer tot el camí. Pel camí vam saludar els joves i simpàtics pescadors àrabs i vam arribar altre cop a la zona de bany on la gent ja preparava les barbacoes per sopar (alguns semblava fins i tot que s'hi quedarien a dormir). Per acabar la visita a la platja, just abans de marxar, vam tenir un altre petit incident amb el noi americà, resulta que hi havia un clau sortit en unes fustes i ell el va trepitjar tot fent-se un tall al peu, pobre noi estava ben gafat! Vam intentar trobar un lloc on curar-lo però els socorristes com us he dit ja havien marxat, així que simplement li vam ben rentar i cap a casa. 

Ja al cotxe, sortint de la platja, ens vam trobar un policia que feia parar a tots els cotxes. El primer que vam pensar era que aquest era un control per vigilar que no es colés ningú de Gaza a territori Israelià (ja sabeu tota la problemàtica que hi ha amb els túnels i el bloqueig de la franja), tot i això per sorpresa nostra va resultar ésser ni més ni menys que un simple control d'alcoholémia! Vaig marcar 0.0 òbviament. Ah i he de dir que l'aparell era molt diferent als que fan servir els mossos. Em va fer bastanta gràcia que em fessin un control aquí, una nova experiència vaja!

Ràpidament vam tornar a Jerusalem (vam tardar menys d'1 hora), ja que la Carla havia quedat per celebrar una festivitat Jueva de la que us parlaré a continuació. Així doncs vaig dur a la Carla i al noi Americà prop de les seves respectives cases, vaig anar a deixar el cotxe i vaig tornar caminant al Monestir. I així va acabar un altre molt bon dia al sud d'Israel.

I el dia després, diumenge, com us he dit, era festa! Sí, una festivitat jueva anomenada Shavuot (setmanes en hebreu) que commemora el dia en que Moisès va rebre la Torà de mans de Déu al mont sinaí (o les taules dels 10 manaments tal i com nosaltres coneixem la història). Aquest és un dels dies més sagrats pels jueus i és un dia que tracten com a un Sabbat (és a dir tot està tancat i no hi ha transport públic, així doncs aquest cap de setmana vam tenir dos dies seguit amb tot absolutament tancat). Una particularitat d'aquesta festivitat és que els jueus religiosos s'han de passar tota la nit desperts estudiant la Torà, i l'únic que difereix dels Sabbats és que durant el Shavuot se'ls permet cuinar i fer foc. I ja que se'ls permet cuinar, quins són els menjars típics? Doncs bàsicament productes làctics (pastissos de formatge, llogurts, formatge...) i productes de la terra ja que de fet és també una festivitat per celebrar la collita. 

Pel que fa a mi, tenia pensat aprofitar que era festa per anar a visitar l'explanada de les mesquites, que va resultar estar tancada. No tenia massa ganes de voltar per la ciutat antiga ja que hi havia una alta probabilitat d'incidents degut a que coincidia una festivitat jueva amb el Ramadà àrab (és per això que hi havia moltíssima seguretat a la ciutat antiga). El que vaig acabar fent doncs va ésser descansar a casa i passejar una mica per la ciutat antiga (també volia anar a veure una església que m'ha recomanat en Roberto, l'església Armènia, però també estava tancada). Vaig dinar en un lloc d'hummus que em van dir que era el millor de Jerusalem, que la veritat no em va convèncer bàsicament perquè era d'hummus àrab, i amb això no vull dir que el motiu era que fos dels àrabs sinó simplement al fet que hi ha dos tipus d'hummus, l'àrab que està fet bàsicament de cigrons i que només es menja per esmorzar, i el jueu on s'hi posen tahina, oli d'oliva i all, cosa que el fa molt més gustós, i es pot menjar durant tot el dia. A mi m'agrada més el segon. I així va passar també el diumenge. La setmana va ésser una setmana curta, de rutina, i ara aquí em trobo, a l'Abraham Hostel aprenent un xic d'hebreu i escrivint-vos.

Només em queda dir-vos que ara ja tinc la vista posada cap a Sant Joan, i és que torno a casa per fer Ratafia! Així doncs d'aquí a pocs dies em veureu per aquí! Però per poc temps ja que després tinc una estada a les Planes de Son, on faré de professor al projecte "Finestres al Cel" dins el programa "Joves i Ciència" de la Fundació la Pedrera, en acabar aquesta estada tinc un congrés a Bilbao, després un a Berlín, després me'n vaig tot l'agost a Santa Cruz de Califòrnia a treballar amb el grup de Jerusalem (tots van cap allà) i a principis de setembre acabo amb 15 dies a Mèxic, per tornar cap a Jerusalem on decidiré si m'hi quedo un any més o no! Ja es veurà! 

Ja ho veieu, tinc un estiu molt ocupat! Ja us aniré explicant com van els meus viatges!

Aquí acabo, desitjant-vos que us vagi tot molt bé, que tingueu un bon solstici d'estiu i que aprofiteu les poques hores de foscor (la nit del 21 serà la més curta de l'any) per continuar mirant les estrelles!

Jerusalem: El Neguev

Hola de nou! Ja em torneu a tenir aquí disposat a explicar-vos com ha estat la tornada a Jerusalem i les sortides que hem fet les últimes setmanes!

Per començar dir que després de tornar a Jerusalem simplement i ràpida em vaig reenganxar a la rutina: els dies de cada dia de bon matí al gimnàs, després a la feina i al vespre cap a casa, i al cap de setmana doncs aquí és on potser hi ha hagut alguns canvis ja que he començat a tenir sopars de Sabbat amb els amics de les classes d’Hebreu (un noi Rus i la seva xicota Madrilenya, molt bona gent, una noia Polonesa, un noi xec i una brasilenya, una colla ben peculiar).

Algunes altres coses interessants que us puc explicar és que fa tres setmanes es va celebrar aquí a Israel el dia de memòria (per recordar l’holocaust) i una setmana després el dia del record als caiguts i el de independéncia. Sobre el dia de la memòria només dir-vos una cosa que em va sorprendre molt i és el fet que a les 10 del matí a tot el país va sonar una sirena molt fort, contínua, durant 2 minuts, i mentre va estar sonant tothom va deixar la seva feina i es va posar dret en silenci, completament immòbil, fins i tot els cotxes a l’autopista es paren i la gent en surt per quedar en silenci, tot per recordar el milió de morts que hi va haver durant l’holocaust, és quelcom espectacular, això demostra la unió que existeix entre la gent d’aquest poble que és el jueu. Ah aquí cal que digui, i de veritat que és important, que aquesta sirena es diferencia de les que sonen en cas que hi hagi un atac amb coets perquè les d’avís d’un atac són intermitents, no contínues (per sort no m’ha tocat escoltar-ne cap d’aquestes tot i que es veu que com a mínim un cop a l’any passa). Sobre el dia del record als caiguts nom´s dir que totes les banderes del país estan a mig pal i també tenen, aquest cop a les 8 del vespre un minut de silenci com el del que us he parlat, amb sirena i mobilització de tot el país inclosos. La nit del dia del record als caiguts (recordeu que els dies jueus comencen al vespre) canvia el dia de reflexió i tristesa per un dia de festa, el dia de la independència. Així doncs a la nit s’aixequen les banderes i comencen festes per tots els carrers i places de la ciutat. Com no, amb un ambient tan festiu nosaltres els postdocs també vam decidir celebrar el dia de la independència tot anant a sopar fora. Així doncs sortint de la feina, amb uns companys de la facultat, vam anar caminant cap al centre on vam passejar per veure l’ambient i els focs artificials, vam anar a fer unes cervesetes i sopar una mica i cap a casa. He de dir que hi va haver una cosa que no em va agradar d’aquesta nit, i era l’ambient, un ambient hiper-nacionalista, nacionalisme desbocat, banderes, crits, proclames, … sé que també passa això a casa durant l’11 de setembre i us he de dir que vist des de fora fa una mica de basarda … 

Pel que fa al dia de la independència pròpiament, tothom se’n va a fer barbacoes als parcs, de fet diuen que comença la temporada de barbacoa (realment és així, ara cada cap de setmana els parcs estan plens de gent amb barbacoes d’un sol us, … molt ecològic tot plegat, … ara bé, no em sorprèn pas, desgraciadament tenen una visió nul·la pel que fa a la ecologia i la protecció del medi ambient aquesta gent … I vaja, tothom era als parcs però jo vaig anar a treballar igualment (massa feina, pocs resultats, un jefe que pressiona, …), i a les 10 em va tornar a sorprendre la sirena de la que us he parlat, per tercer cop la gent s’aixeca i queda immóbil, aquest cop per recordar el dia de la proclamació de la independència. El dia va passar i quan va arribar el vespre i el dia de la independència va haver acabat vaig tenir la sensació de buidor que tants altres cops he sentit, i és que com ja m’havia passat a Mèxic quan van celebrar el bicentenari de la seva independència (potser els que fa més temps que seguiu el blog ho recordareu), no  vaig poder deixar de pensar com i quan serà el dia en que nosaltres, el nostre poble, també podrà celebrar un esdeveniment semblant.

Després de tot això van passar els dies i va continuar la rutina, només algunes petites sortides i sopars de cap de setmana la van trencar. Per començar dir-vos que vam fer un sopar de Sabbat al pis, de fet vam fer un bon i gran sopar pel que vam aprofitar la gran sala-menjador que tenim. Van cuinar el nostre company de pis israelià i la seva xicota, i van venir també la seva germana i cunyat que van portar una amanida i vi. Nosaltres vam posar la casa, una truita de patates i un meló de postres. Va ésser una bona vetllada. 

El dijous després del sopar vam tenir una nova trobada de post-docs (de l’estil de les que ja us he parlat), en aquest cas era un sopar + xerrades curtes, una xerrada per institut de recerca, i sabeu a qui li va tocar fer la del nostre institut? Doncs a mi! I he de dir que em va sortir prou bé, tothom em va dir que havia estat la millor, i era tot un repte ja que teníem 5 minuts i havia d’esser per públic general! Com es pot explicar una feina tan específica com la que fem els post-docs, en 5 minuts i a un públic general? Doncs no ho sé però sembla que em va anar prou bé. 

El dilluns després de la xerrada vam tenir una altra trobada de post-docs, aquest cop ens van convidar (pagant només 50 shekels) a una visita a Haifa. La sortida tenia molt bona pinta però va acabar essent un desastre, m’explicaré, resulta que només vam poder visitar uns mosaics romans i un aqüeducte a Caessaria (una ciutat romana molt antiga), després vam anar fins al Mont Carmel (origen de les monges carmelites, i on predicava el profeta Elies), on no vam poder entrar als jardins ni al temple d’una estranya religió molt recent que venera la vida en totes les seves formes, i mira que resulta que només tenen tancat dos dies l’any! Com pot ésser que els organitzadors no ho preveiessin? però vaja, no s’hi podia fer res … Per acabar-ho d’adovar, mentre erem sobre els jardins admirant-los des de fora es va posar a ploure, pel que tampoc ens van voler dur al Monestir del profeta Elies per por que ens mulléssim … així doncs vam anar directament a dinar a un lloc sincerament molt cutre amb un menjar molt mediocre (i mira que jo no sóc gens primmirat), i vam acabar la visita anant a un poble Drus on se’ns havia promès que visitaríem un mercat molt bonic i tradicional mentre que el que va resultar ésser és un carrer de botigues com el que pots trobar a qualsevol lloc … vaja un desastre! Tot i que no es van complir ni de lluny les nostres expectatives i que tots vam tornar cap a casa ben decepcionats, cal dir que sempre és bo aparcar la feina per un dia!

Després de la sortida de post-docs, i la veritat és que ja tocava, em va arribar la proposta d’anar a fer una acampada, una acampada + caminada pel desert del Neguev, aprofitant els últims dies abans de l’arribada de fortes onades de calor (i oi tant que han arribat! Hi ha dies que estem a 40 graus!). Com m’hi podia negar?! Quines ganes tenia de fer excursions i d’estar enmig de la natura altre cop! Òbviament no seria el mateix que estar al mig de l’Alta Garrotxa o en un pic dels Pirineus, però el desert té un encant molt especial!

La sortida, un cop més, l’organitzava el noi Francès que vaig conèixer ja fa uns mesos, en Maxime, juntament amb els seus dos jefes (treballa en l’ampliació del tramvia de Jerusalem). També vindrien els dos nois italians, l’Edoardo i el seu amic, amb qui ja vam compartir l’altra aventura al desert, fa uns mesos.

Vam sortir el divendres havent dinat, jo estava molt cansat ja que la nit anterior no havia pogut dormir. Perquè no havia pogut dormir? Doncs perquè resulta que els jueus celebraven alguna cosa, la veritat és que no és fàcil d’explicar, simplement dir-vos que era el dia 33 després del pessah, i per això durant tota la nit els escoltes del costat del Monestir van estar fent una festassa amb la música a tope, una musica no molt de cau …, tot s’ha de dir …, els vaig estar maleint tota la nit! Però vaja, deixeu-me tornar al que us volia explicar. La idea d’aquesta sortida era arribar al lloc de l’acampada, enmig del desert, plantar tendes, fer un bon foc, sopar, vetlla d’estrelles i cap a dormir. 

I l’aventura va començar. Vam quedar a una parda de bus prop del Monestir a les 14:00h, on em passaria a buscar el noi italià, i com l’altra vegada, no va fallar, aquest noi italià sempre és super puntual cosa que és d’agraïr en aquest món! Quan va arribar vaig posar les coses al maleter i em vaig adonar que duia un telescopi, genial! tindríem una vetlla d’estels com Déu mana, encara que la meva experiència em deia que el cel del desert no era el millor del món, massa pols en suspensió. Ja estàvem en marxa quan ens vam adonar que ens havíem deixat la carn, (els italians i jo ens encarregàvem de dur la carn, el vi i llenya), i vam haver de recular a casa del noi italià, tot i això no vam perdre més de 5 minuts, ens venia de pas. Vam recollir a l’Edoardo i després de barallar-nos una bona estona amb el GPS del mòbil per saber quina era la millor ruta (intentàvem evitar anar per la carretera 90 que és la que passa per Cisjordània, resseguint el mar mort, i que ja hem fet tantes vegades), vam acabar cedint i vam agafar la ruta de la carretera 90. Vam conduir 3 horetes, vam parar a posar gasolina (ens vam tornar a discutir perquè jo li volia pagar la gasolina al noi italià, mentre que ell m’assegurava que no la paga ell, que és el cotxe d’empresa, per tant el viatge ens sortia gratis, … no sé com de legal és tot plegat però vaja, al final vaig cedir) i quan ja érem a prop del nostre destí vam veure un arbre mort i tallat al costat de la carretera que ens va anar perfecte, tindríem llenya, i és que a Jerusalem no en vam trobar (la festivitat jueva de la que us he parlat es caracteritza també per gran quantitat de focs de camp, de fet diuen que és la data oficial per l’inici de la temporada de barbacoes als parcs). En vam carregar un parell de braçades i vam acabar d’arribar al lloc d’acampada.

El lloc d’acampada es trobava al bell mig del desert, uns quants quilòmetres lluny de la carretera. Era un lloc totalment preparat per acampar, amb una zona destinada a aparcament i unes zones encerclades amb pedres i plenes de grava, per plantar les tendes. També hi havia una mena de barbacoes fetes amb llantes de camió. Érem els primers d’arribar, no hi havia ningú més, de fet havíem quedat allà amb els nois francesos que anaven amb un altre cotxe. Mentre esperàvem vam descarregar i vam fer algunes fotos, i mentre inspeccionava el terreny em vaig trobar una nevera d’aquestes portàtil, abandonada, i ens va anar perfecte per guardar la síndria i les begudes en fred.

Finalment, al cap d’una mitja horeta i quan ja començava a fosquejar van arribar els francesos, i dic els francesos però en realitat no ho eren tots, en Maxime i el seu jefe sí, tot i que aquest últim havia viatjat molt i sabia parlar castellà, però els acompanyava un altre noi, un espanyol de Sevilla. Ens vam presentar i tot seguit, sense perdre temps ja va començar a plantar les tendes. Ja havent acabat de plantar tendes i fer algunes fotos més vam començar a preparar el sopar. La posta de sol va ésser espectacular, va ésser un moment interessant, amb aquesta bonica posta mentre tots xerràvem tranquil·lament i intentàvem fer baixar un vi que vaig dur jo, un vi d’hebrón, no us diré com el vaig aconseguir, dolentíssim! Ja gairebé era fosc quan vam començar a encentre la barbacoa. Mentre es feia el caliu vam posar una lona al terra i vam començar a sopar, hummus, pita, amanides, olives de Jerusalem, i quan ho vam tenir cuit, pollastre a la brasa i carn de kebab. Un molt bon sopar! Tot regat amb uns vins molt bons (no els meus) que van dur els francesos. Tips vam decidir esperar a fer postres després de la vetlla d’estels (o durant), ens esperava síndria, pastís de xocolata i vodka polac. 

Vam encendre el foc gran i vam plantar el telescopi lluny de la zona de tendes (vigilant no trobar-nos amb cap serp o escorpí tal com indicaven els cartells que hi havia a la zona d’acampada). I quan em vaig acostumar a la foscor em vaig adonar que l’altra vegada havia tingut mala sort, la veritat és que aquesta vegada el cel era espectacular, mai havia vist un cel tan net i clar ni amb tantes estrelles, mare meva! Els vaig fer una bona vetlla d’estels i finalment vam decidir anar a dormir, no feia fred, gens, pel que tot i que havíem quedat que jo dormiria a la tenda de l’Edoardo (una tenda que de fet era mooolt petita), vaig decidir quedar-me a fer vibac per admirar una estona més les estrelles, i la veritat és va valer la pena, no vaig passar gens de fred i vaig gaudir d’un bon espectacle nocturn! Tot i això, no tot va anar així de bé, de fet quan ja estava a punt d’adormir-me em va despertar una llanterna enfocada a la meva cara, havia arribat un altre cotxe a aquelles hores de la nit, i no se’ls va ocórrer res més que venir a veure qui hi havia allà dormint i enfocar-me la cara amb la llanterna, sense dir res ni demanar perdó … després d’això simplement van anar a un altre costat i van plantar-hi la seva tenda. Finalment em vaig poder adormir.

De bon matí em vaig despertar amb el sol (a les 6) que de fet era la hora que havíem decidit despertar-nos per poder caminar sense tanta calor. Ens vam llevar tots, vam esmorzar, vam desparar les tendes i netejar la zona i vam tornar a agafar els cotxes per endinsar-nos més al desert del Neguev.

Uns 10 quilòmetres després vam deixar el cotxe i ens vam preparar per la ruta. La ruta començava al final d’una gorja, una gorja que s’anava fent més i més estreta fins acabar en un pas molt estret. A la primera part vam passar per una vall oberta amb parets verticals a costat i costat i amb vegetació d’oasis, a més de molts animals (papallones, ratolins, …), vam seguir la vall fins un punt en el que de cop es feia molt estreta i on se’ns donava l’opció de pujar i veure-la per sobre o de passar-hi per dins, vam decidir passar per dalt a l’anada i, a la tornada, era ruta circular, passar per dins (tot i això ens vam confondre de camí i gairebé hi acabem entrant igualment). Vam pujar per les parets abruptes de la Vall i vam arribar a una gran esplanada que vam travessar. En aquest punt ja ens trobàvem de ple enmig del desert, no hi havia rastre de vida excepte en els petits oasis, tot i que es veia la sorra humida, i és que segurament hi havia plogut la setmana anterior (la última pluja de l’any!).

 Vam continuar per enmig del desert, pedres de diferents colors, calor (sort de portar la crema solar i alguna cosa per tapar-me el cap aquest cop ja que m’havia tornat a rapar al 0), i finalment vam arribar al nostre destí, un mirador espectacular a tota la zona nord del Neguev, en direcció al mar mort i també a la sud, direcció a Petra, de fet es podia veure la zona de Petra tot i que no les estructures ja que aquestes es troben dins una vall com la que vam seguir nosaltres al principi de la ruta. Allà vam dinar. I després de dinar, la tornada, per un altre camí vam tornar a gaudir d’aquesta bellesa tan especial del desert, trencada de tan en tant per algun 4x4, i és que és molt típic pel que sembla anar al desert a fer rutes amb aquest tipus de vehicle (n’hi ha restes per tot arreu, i quan dic restes vull dir literalment això, trossos de cotxe que no han sobreviscut els sotracs i les condicions del desert). 

Finalment vam arribar altre cop a la gorja del principi de la ruta i aquí va començar una bona aventura! Normalment la gorja està ben seca però com us he dit hi va ploure la setmana passada (i la veritat no és un moment en el que m’agradaria estar dins d’aquella gorja quan es posa a ploure! Es veu que les riuades són espectaculars i molt molt sobtades). Degut a les pluges doncs els llocs més profunds estaven encara inundats! Tocaria nedar, o com a mínim remullar-se un xic, i jo amb la meva càmera canon! i els mòbils! i carteres! Ens vam preparar, vam embolicar tots els aparells que podien fer-se malbé amb bosses de plàstic i cap a l’aventura. 

El primer pou era relativament senzill, una escala gens ferma ni estable però si confiable (era molt nova i feta de ferro) portava dos metres avall just a la vora de l’aigua. La veritat és que en baixar no les tenia totes ja que l’escala s’arrapava a la roca en baixar-hi i els graons no feien més de 3 cm d’ample, i jo amb els meus peuots! Tot i això ho vam superar prou bé (anàvem el jefe francès i jo al davant, obrint camí i provant que tot anés bé, la resta esperaven a seguir-nos fins que els donàvem pas). El primer pou va resultar no ésser massa complicat, l’aigua ens arribava a mitja cama així doncs simplement traient-nos les sabates vam poder-lo creuar. No va ésser tan senzill el segon. En el segon pou una altra escala semblant a la primera però 4 vegades més llarga (uns 8 metres), es despenjava al buit (a part del principi en el que s’arrapava a la roca fent molt difícil el recolzar-hi els peus), i arribava just dins de l’agua, aquest cop no en faríem prou de treure’ns les sabates de fet era massa perillós baixar per l’escala sense sabates. Com a extra no teníem ni idea si era molt profund o no, ho sabríem en arribar a baix on potser ens veuríem obligats  a nedar en una aigua que no feina massa gràcia (completament negra i feia una pudor!). 

El jefe francès va ésser el primer a baixar i enmig de crits de fàstic va arribar a baix i es va adonar que l’aigua li arribava fins al pit, però com a mínim al terra hi havia roques, ni llot ni coses rares, per tant simplement ens hauríem de remullar en una aigua molt poc agradable. Jo vaig ésser el segon de baixar, em vaig ben remullar, jo i part de la motxilla però el mòbil, la càmera, la cartera i el passaport en van sortir il·lesos. No va tenir la mateixa sort en Maxime, quan va ésser el seu torn (ell és molt més baix que jo) va submergir completament la motxilla pel que el mòbil li va quedar xop i no va ésser fins uns dies després que el va poder tornar a fer funcionar.  

I aquí us vull donar un consell que em van donar a mi, si se us mulla qualsevol aparell electrònic no l’intenteu engegar fins que estigui sec! El fet d’intentar-lo engegar és el que pot provocar un curt-circuit i que s’espatlli. Espereu que s’assequi i després intenteu engegar-lo, d’aquesta manera molt probablement torni a funcionar! 

La última part de la gorja va ésser molt més senzilla, un simple tubogant de roca (que relliscava moltíssim amb les sabates molles, de fet em vaig fotre una bona patacada), acompanyat d’una corda. Ja al final de la zona d’aigua la gorja estreta seguia un xic més fins a obrir-se en la ampla vall on havíem començat la ruta, abans de sortir de la gorja però es podia gaudir d’un entorn magnífic, molt semblant al de les pel·lícules del desert a les que estem acostumats. Vam sortir de la gorja i els dos nois italians ja ens esperaven (no s’havien atrevit a entrar la gorja i havien tornat pel mateix camí que havíem fet a l’anada), allà, sota una acàcia vam picar una mica de formatge francès i xocolata (boníssim) i finalment ens vam dirigir ja cap al cotxe, tot passant pel costat d’un ramat de camells salvatges. 

I aquí es va acabar l’aventura del desert (vaja, la part que implicava caminar, ara quedava netejar tota la roba i dutxar-se … que amb aquella aigua en la que ens havíem banyat agafaríem qualsevol malaltia rara!). Ja tornant amb cotxe l’Edoardo em va proposar que passés per casa seva, em dutxés i que em convidava a sopar juntament amb un parell d’amics músics seus (ell té un grup de música de tipus “metall” i coneix molta gent del “mundillo”), després de sopar ens n’aniríem a visitar el “Festival de les Llums” de Jerusalem, que tenia molt bona pinta. I així ho vam fer, vaig acceptar la proposta pel que després de les 3 hores de cotxe on els vaig posar una mica de música catalana (a més d’adormir-me una estona), vam arribar a casa l’Edoardo, em vaig dutxar i vam preparar una mica de pasta a la carbonara amb cansalada Sèrbia i unes creppes de xocolata per postres.

 Vam sopar i ens vam dirigir a la ciutat antiga, jo carretejant la motxilla amb la roba (quina bona pensada vaig tenir quan vaig decidir portar roba de recanvi!!) i la nevera que havia trobat al desert. Vam arribar a la zona de la porta de Jaffa on vaig decidir que podria amagar la nevera en algun lloc i recollir-la després de la visita al festival (mala idea). Abans d’explicar-vos la visita al festival però, us en vull fer cinc cèntims.

El festival de les llums de Jerusalem és un festival que es fa cada any la primera setmana de juny. I en què consisteix? doncs durant una setmana s’obren diversos recorreguts dins la ciutat antiga, indicats per llums de diferents colors (ruta blava, verda, blanca …) on es poden admirar diverses escultures de llum, aigua i música. I quin tipus d’escultures hi pots trobar? Doncs hi ha des de projeccions de pel·lícules als murs de la ciutat fins a estranys personatges que volten pels carrers  vestits amb roba plena de làmpades i tocant diversos instruments, i també fonts d’aigua i llum com les de Montjuïc. La veritat és que val la pena passejar per la ciutat antiga durant una de les nits del festival.

Nosaltres vam decidir fer un parell de rutes, de fet no teníem massa temps per veure més coses ja que els horaris d’obertura del festival són de 8 a 11 del vespre i en aquell moment ja eren les 10:30h. Vam agafar doncs la ruta blava i després vam anar a fer la verda, que començava a la porta de Damasc i que l’Edoardo deia que era la que li havia agradat més l’any passat. La veritat és que va estar molt bé, tot i que quan vam arribar a la zona de la ruta verda la majoria d’escultures ja estaven apagades. Tot i això, de la ruta verda en vam poder veure la millor de totes, una que estava dins una enorme cova natural que penetra sota la ciutat antiga i a la que s ‘ha de pagar per entrar durant la resta de l’any, mentre que pel festival és gratuït. Un sistema de coves espectacular!

Sortint de la ruta verda vam intentar veure un tram de la rosa però ja era tot tancat pel que ens vam acomiadar i jo vaig passar a buscar la meva nevera. Us he dit que va ésser mala idea això d’intentar amagar-la oi? Doncs sí, i és que desgraciadament me la van fotre, ara bé, pensant-ho fredament … què n’havia de fer jo d’una nevera d’aquets tipus si total d’aquí a quatre dies me’n vaig?

Dir-vos que al festival de les llums no hi vaig anar només un cop, de fet hi vam tornar una setmana després (l’últim dia) amb un postdoc Japonès i un de grec, i vam resseguir la resta de camins de llum que jo no havia vist, el que ens va impressionar més va ésser una torre eifel de llum al carrer de jaffa i una protecció d’una pel·lícula en 3D als murs de les cases del barri jueu. Després d’això vam anar a sopar a un restaurant que es diu “La focacchia”, que de fet és el primer al que vaig anar amb en Roberto quan vaig arribar aquí a Jerusalem i també al que vam anar amb en Pere i la meva mare quan em van visitar.

Molt bé, moltes coses no? doncs ja per anar acabant dir-vos que a més de tot això també vaig tornar a anar a visitar el mont de les oliveres amb l’objectiu de visitar l’esglèsia de Maria Magdalena, que m’havia recomanat la meva mare (va valer la pena, és molt bonica), la del pare nostre (a la que no vaig entrar ja que s’havia de pagar, però des de fora es podia veure com hi havia per totes les parets el pare nostre escrit en totes les llengües, també en català), i finalment vaig intentar trobar la manera d’arribar a la torre de l’ascenció que es pot veure des de tot Jerusalem, cosa que no vaig aconseguir, tot i que pel camí vaig fer uns quants amics àrabs. Per acabar vaig passar per l’hospici austríac i per una cisterna grega que hi ha sobre l’esglèsia del Sant Sepulcre (de fet l’entrada és dins una esglèsia). És espectacular que hi hagi aquest tipus de coses dins mateix de la ciutat antiga de Jerusalem, una cova immensa i plena d’aigua, fa un xic de  basarda la veritat i és que les escales rellisquen molt i acaben dins de la cisterna …

I ara sí, acabo comentant-vos que d’aquí a un parell de setmanes deixo el Monestir, com a mínim fins al setembre. Al meu lloc hi entra un noi italià amb qui ja hem fet el pacte que em deixarà quedar les setmanes de setembre que jo estigui per aquí, a l’habitació petita, a canvi que li doni el meu forn, estufes, paelles, etc etc. Aviat ens acomiadarem doncs de’n Roberto, un bon amic i company de casa, i de la Blanca, la gateta. Pel que fa a l’estiu, aquest es presenta mogudet, ja us ho explicaré a la propera  entrada però només avançar-vos que em cansaré d’agafar avions! I abans de l’estiu tornaré un parell de dies a casa per fer Ratafia i després al Pirineu al projecte Joves i Ciència, ufff moltes coses! Només em queda acabar d’aprofitar aquest parell de setmanes a Terra Santa! Començant per demà mateix que vaig altre cop al desert! Ja us ho explicaré!

Que vagi tot molt bé i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!