Hola a tots, ja em torneu a tenir aquí, instal·lat a Jerusalem després d'unes bones vacances al costat de la majoria de vosaltres. Probablement degut a que fa tan poquet que ens hem vist us preguntareu perquè he decidit fer una entrada al blog just ara. És una molt bona pregunta ja que poques aventures he pogut tenir aquí a terra santa en les poques hores que fa que he tornat. La resposta però és molt més senzilla del que us podeu imaginar, aquesta serà una entrada atípica, una entrada sense fotos ni aventures. Però deixeu que m'expliqui abans no us esquinceu les vestidures i em maleïu per una altra entrada llarga i avorrida. Avui sóc egoista, faig una entrada més per mi que per vosaltres, la faig perquè d'alguna manera necessito obrir el meu cor i explicar els sentiments que he tingut durant aquesta breu tornada de nadal a casa. Amb tot això doncs, als que busqueu aventures o històries estranyes com les de l'entrada de la "telenovela al monestir" ja us dic ara que aquí no les hi trobareu, tot i que us prometo que ben aviat tornaré a la normalitat i n'escriuré una altra, que hi torna a haver teca per explicar sobre aquest tema!
Començo doncs amb aquesta entrada estranya, una entrada que podríem definir com a "especial nadal".
Anar a viure fora és una experiència molt estranya, molt intensa, una experiència que porta fins al límit moltes emocions. Hi ha qui diu que quan es marxa a viure fora es passa per un procés de diferents etapes, exactament igual que el que passa en els processos de dol. És important tenir en compte però que aquest procés, així com les seves diferents etapes, no és exactament igual per tothom. També us puc dir per pròpia experiència que aquest procés tampoc és exactament el mateix cada vegada que es marxa a viure fora.
Per començar us explicaré que el procés més típic, i el que vaig viure quan vaig estar a Mèxic les dues primeres vegades (períodes de 3 mesos) es divideix en unes 8 o 9 fases. La primera fase, que es viu quan encara s'és a casa, durant els dies previs a marxar, es caracteritza per una oscil·lació en l'estat d'ànim, des de la tristesa i l'angoixa produïda pel fet de separar-se d'amics i família, fins a l'euròfia i nerviosisme per les ganes de conèixer una nova cultura i per iniciar una nova vida completament independent de la que hom ha dut sempre a casa. La segona fase comença poca estona després del comiat, a l'avió, al bus, al tren ... durant aquestes primeres hores de viatge és quan es comença a acceptar que s'ha marxat i també quan es comença a imaginar la nova vida, planificar el nou dia a dia, pensar en les activitats i llocs que es faran i visitaran ... aquesta segona fase és una fase d'eurfòria, una fase que comença quan s'inicia el viatge i dura fins unes setmanes després d'haver-se instal·lat en el nou país. Durant aquests primers dies tot és nou i emocionant, tot és diferent, hi ha moltes coses per descobrir i sembla que no hi ha temps per poder-ho veure tot. No obstant això, a mesura que passen les setmanes la rutina es torna a instal·lar a la vida diària, un s'acostuma a tot el que era nou, tot el que inicialment semblava tan exòtic i emocionant ja no ho és i a vegades fins i tot es comencen a enyorar petits detalls de la nostra vida anterior. És en aquest moment en el que en molts casos comença un període de depressió en la qual s'idealitzen coses que fèiem amb els amics, amb la família, i que eren rutinàries. Finalment, després d'uns dies o setmanes s'accepta que la vida al nou lloc té coses tan o més interessants que les que fèiem a casa nostra, amb l'acceptació s'arriba altre cop a l'equilibri emocional tot i que és cert que mai es deixa del tot de banda l'enyorança per tot el que s'ha deixat endarrere i per tots els moments familiars i amb amics que ens estem perdent (actualment tot això encara es nota més degut a l'existència de tecnologia com el Whatsapp o el facebook). Ara bé, després de tot aquest procés i d'haver assolit aquesta estabilitat tot canvia altre cop quan s'apropa el moment de tornar a casa, i és que quan s'acosta el viatge de tornada comencen a créixer les ganes de veure la família i els amics i de tornar a viure aquelles experiències que tenim tan idealitzades. Els dies comencen a passar molt a poc a poc i tornen els alts i baixos emocionals, i és que ara també hi ha moltes coses que ens agraden de la nostra nova vida i que no volem deixar. Quan arriba el viatge de tornada però es torna a viure una explosió de sentiments i d'alegria; retrobaments, sopars de benvinguda, ... però poc després arriba el xoc, tot allò que es tenia tan idealitzat no sembla omplir tan com es recordava, el desengany creix a mesura que passen els dies i es torne altre cop a un estat depressiu i apàtic en el qual ara s'idealitza la vida que es portava fora. Tot i això, finalment, després d'un temps d'haver tornat, un es torna a adaptar a la rutina de casa i el que queda és un sentiment de nostàlgia i d'agraïment pel que es va viure en aquell lloc tan llunyà. De tot aquest procés però en quedarà sempre una marca en la nostra ment i és que encara que no ho sembli mai es torna a ésser el mateix que s'era abans de marxar.
Aquest procés que us he explicat és habitual quan es fa un únic viatge a un lloc llunyà. Com segurament sabreu però el meu cas no és aquest ja que vaig anar quatre cops a Mèxic. El que també és excepcional del meu cas és que les visites a Mèxic estaven separades per ni més ni menys que 9 mesos, temps de sobra per tornar a la rutina de casa. El saber que anava a viure a un lloc que ja coneixia, que tornaria a casa en breu i, que un cop a casa tornaria a Mèxic en un futur no molt llunyà va fer que en les meves dues últimes visites la primera i segona fases gairebé no van existissin. Potser us preguntareu perquè, doncs és molt simple, ja coneixia el lloc, la cultura, la gent, i tot i que Mèxic és un país molt gran on sempre et queden coses per visitar i conèixer, jo anava a treballar sempre en el mateix lloc, a més s'ha d'afegir el fet que els amics que hi tenia de les dues primeres vegades havien anat marxant perquè havien acabat el seu doctorat, així doncs totes aquestes coses van fer que la motivació per anar-hi es reduís.
El cas de la present estada a Jerusalem és completament diferent del que us he explicat i és que el viatge no és de 3 mesos sinó d'1 a 3 anys, molt més temps. Pel que fa a les diferents fases emocionals he de dir que he passat més o menys per totes, excepte potser la segona que no vaig poder viure plenament ja que prou feina tenia buscant casa on viure. Tot i això aquí s'hi suma un nou procés, justament el que ha motivat aquesta entrada al blog, i és el procés de tornar a casa sabent que poc després haurem de tornar a marxar. Així doncs a continuació us explicaré els meus sentiments durant la meva estada de nadal a la Vall, sentiments que pel que m'han dit es poden resumir en un síndrome psicològic àmpliament conegut i que fins i tot té un nom, el síndrome del viatger etern.
Per començar poc abans de nadal, com ja he explicat que passa en la majoria de casos en que es marxa a viure fora, va semblar que els dies passaven més lentament. Els nervis per la tornada a casa, els plans pels dies de festes, les ganes de celebrar tots aquests dies en família i amb els amics, les ganes de fer coses, de no quedar-se a casa, s'anaven fent més i més grans. Finalment va arribar el dia, amb les motxilles a sobre em vaig dirigir a l'aeroport, vaig gaudir del viatge, vaig arribar a Barcelona on carregat com un burro vaig comprar el menjar i decoració de la festa sorpresa que estava organitzant pel 60é aniversari de la meva mare (no sense problemes ja que just en el moment de pagar em vaig adonar que no tenia euros i vaig bloquejar la targeta de la caixa en no recordar el PIN ..., vaig haver de pagar amb la targeta d'Israel tot i l'enorme comissió que em cobren ...), i finalment vaig anar a buscar la TEISA que em va portar fins Olot. Allà m'esperava el meu germà, ens vam saludar, li vaig explicar algunes de les meves batalletes i cap a casa la Marta Vila on em vaig quedar a dormir i vaig aprofitar per recollir el pastís d'aniversari que va fer la Marta Puigvert. La Marta Vila va ésser la primera persona de casa amb qui realment vaig reconnectar després d'aquests mesos fora, vam tenir una vetllada molt agradable, vam xerrar molt i de tot i finalment vam anar a dormir. L'endemà va ésser un dia de bojos, i un dia molt feliç ja que va ésser el dia de retrobament amb molta gent i a més el dia tan esperat de la festa sorpresa a la meva mare. Vaig anar a Can Llonga a buscar el pa, a la perruqueria de la Gloria a buscar el cigrons i cap a casa a cuinar i preparar taules i decoració. Pel que fa al dinar l'hummus, el falafel, el guacamole, les amanides, la carn a la brasa i les torrades amb all i tomàquet van ésser molt bons, ara bé res podria superar el pastís d'aniversari que va fer la Marta Puigvert, i tampoc res podria superar la cara d'emoció i d'alegria de la meva mare en trobar-se amb la festa sorpresa i amb mi allà al mig. Va ésser un dia inoblidable, ple d'emocions, molt intens. A partir d'aquí però tot va anar decaient, la veritat és que em va agafar alló que en diem un "baixón", aquella nit ja no vaig ésser capaç d'anar a veure la gent dels escoltes que feien la seva festa de nadal (tot i que inicialment ho tenia planejat i em feia molta il·lusió), i l'endemà, tot i que hi vaig anar, tampoc em va fer una il·lusió excessiva anar a la festa de nadal de la Marboleny (si que em va fer moltíssima il·lusió retrobar-me amb els amics però la sensació global va ésser molt estranya ...), després d'això vaig anar a Barcelona a treballar on em vaig retrobar amb la gent del departament, també em va agradar poder-los veure de nou, dinar i sopar amb ells, ... però tot era estrany, diferent de com ho havia imaginat. Després d'aquests dies a Barcelona va arribar el Nadal, que el vam celebrar a casa els tiets, va passar molt ràpid. Acabat el dinar de nadal tocava anar al pessebre vivent de Joanetes, i un cop més, no sé perquè, i a diferència de tots els anys anteriors, l'apatia em va assaltar i no vaig ésser capaç de fer res més que seure a la vora del foc (i així els tres dies de pessebre), per algun motiu estava desmotivat, res em feia il·lusió, res era com havia esperat. Va passar el dia de Sant Esteve, sopars i dinars de retrobament amb amics, cafès, però tot era molt menys intens del que esperava i les ganes que tenia d'organitzar coses i de no estar a casa quan estava a punt de tornar s'havien esvaït, no tenia ni ganes d'acabar d'organitzar el cap d'any en un refugi de la Cerdanya tal com havíem planejat. Tot i això va arribar el dia de cap d'any, i malgrat que tenia molt poques ganes d'anar a celebrar-lo, vam agafar el cotxe i em vaig anar animant, un cop al refugi, de fet, encara que només va ésser per unes hores, em tornava a sentir com el Santi que sempre havia estat. Després del cap d'any però el meu estat d'ànim va tornar a decaure. El dia 2 vam matar porc, una festa familiar que sempre m'ha motivat moltíssim i on sempre m'ha agradat molt ésser, tot i això, com tot l'anterior, per algun motiu tampoc aquesta era tal com recordava, alguna cosa fallava i segurament era jo. Va ésser a partir d'aquest dia que em vaig adonar que el sentiment de provisionalitat, de que tot allò era temporal, que casa meva ja no era casa meva sinó que ara la meva vida era a Jerusalem, no m'havia abandonat durant totes les festes, que cada dia era part d'un compte endarrere per tornar cap a terra santa, i això precisament m'impedia viure les festes amb la intensitat que recordava. En aquest punt ja quedaven pocs dies per tornar, els nervis i el desig de poder quedar-me amb la família i amics de tota la vida van anar en augment, va arribar la nit de reis i no podia parar de pensar en que tot el que feia era l'últim cop que ho feia a casa (l'últim sopar amb els pares, l'últim esmorzar, l'última passejada, ...) finalment va arribar l'últim dia i un cop més es van succeir aquelles situacions que tan em desagraden i que trobo tan incòmodes i artificials: tota la família asseguda al sofà, callats, mirant la tele, amb una tensió amb prou feines dissimulada i que se sumava a la meva angoixa per haver de marxar. El viatge va ésser dur, i el primer dia a Jerusalem encara més, les festes havien passat tan de pressa i les havia aprofitat tan poc! I m'havia sentit tan sol! Perquè no les havia pogut gaudir com d'altres anys? Perquè tot és tan diferent? Perquè no sóc capaç de sentir-me al 100% a gust i motivat com ho havia estat abans, ni a Jerusalem ni a casa? Doncs pel que sembla tot això té una explicació senzilla i és que és un sentiment molt ben conegut i que té la majoria de gent que viu fora, és el síndrome del viatger etern, de l'home sense pàtria, del que no se sent ni d'aquí ni d'allà, el que no té temps per estabilitzar-se i definir així un lloc com casa seva.
Ara, un cop passats dos dies a Jerusalem, mica en mica tot torna al seu lloc, recuperaré la rutina, passaran els dies i arribarà el dia en que tornaré a fer una visita a Catalunya, tot i això aquesta no serà res més que això, una breu visita probablement molt menys intensa del que m'hauré imaginat. I això no canviarà fins el dia en que per fi em pugui estabilitzar a un lloc o altre.
Per acabar, trencant amb aquest pessimisme, he d'explicar-vos un altre efecte que crec és molt important i que només es produeix quan es marxa tan de temps de casa, els vincles d'amistat i sobretot els familiars es fan més forts a mesura que vivim fora, jo ho noto molt. Probablement aquest efecte és el responsable que cada cop sigui més difícil dir adéu després d'una visita a casa.
Espero no haver-vos avorrit amb aquestes reflexions, avui, més que mai, us he obert el cor i us he explicat els sentiments que té un expatriat com jo a l'hora de tornar a casa. Perdoneu-me per no haver estat més actiu, més simpàtic, més visible en aquestes festes, en aquesta curta visita a casa, simplement no n'he estat capaç.
Aquesta entrada la vaig gestar a l'avió de tornada, un vol nocturn, un vol que vaig aprofitar per reflexionar sobre tot això mentre mirava les estrelles de l'hemisferi sud que es poden veure des de latituds baixes (la creu del sud, alpha centauri, ...). Tal com passa amb el foc mirar les estrelles ens deixa embadalits i ens motiva a reflexionar, així doncs, com sempre, us recomano que continueu mirant les estrelles i que reflexioneu sobre les vostres vides, sobre el que esteu fent, estudiant, treballant, sobre els amics, la família, les coses importants del dia a dia, ... val la pena fer-ho de tan en tant per intentar trobar què és el que realment ens motiva i ajuda a tirar endavant! Fins la propera!
