Hola a totes i tots,
Avui us vull explicar la meva primera visita a el Cercle Polar Àrtic, i ja us avanço que no serà pas la última. En aquesta primera aventura també hi van participar la Laura, la Núria i en Marc, bons amics de tota la vida i amb qui ja hem compartit molts viatges pel món. Va esser un viatge llampec al nord, en unes males dates (ni del tot estiu ni del tot hivern) i amb alguns desenganys, però amb un bon regust de boca al cap i a la fi. El nostre objectiu principal era anar a Kiruna, a 1850 km de Lund, és a dir, més de 20 hores de tren. Teníem pensat arribar-hi, anar fins a l’hotel, i contractar les activitats a la neu des de d’allà mateix (trineus amb gossos, esquí de muntanya, veure aurores …), aquesta part ja us dic que no va sortir bé, però vaja, així és la improvització, hi ha coses que no surten bé i de cop en fas de noves que són fantàstiques … i ja sabeu que així és com solc viatjar jo jeje.
El viatge va començar a Lund on, al migdia, ens vam trobar a l’estació de tren amb els meus companys de viatge. Trobar-nos ja no va esser fàcil, i és que justament eren les primeres persones que em venien a visitar pel que no tenia clar com de precises havien d’esser les indicacions d’arribada a l’estació de trens de Lund. El problema va esser que jo no sabia que hi haguessin dues sortides de l’estació de tren. No patiu però, si em veniu a visitar ara, segur que ens trobem de seguida! Després de 10 minuts de desconcert ens vam acabar trobant davant de la sortida principal. De seguida vam anar per feina i els vaig portar a fer una volta per la ciutat, feia un bon Sol i una mica de caloreta. Vaig aprofitar també per ensenyar-los-hi el meu petit apartament, i després vam anar a comparar el menjar pel llarg viatge de tren que ens esperava. Allà, al supermercat, van decidir comprar tot seguint les restriccions que m’imposo en la meva transició cap al veganisme, cosa que els agraeixo molt. Ja us explicaré en una altra entrada el com i el perquè però ja us avanço que no, no té a veure amb una empatiía extrema amb els animals (en tot cas la meva empatía extrema és cap a les plantes, els que em coneixeu ja ho sabeu) sinó en ètica i respecte al món on vivim, tan en la basant climàtica com la social, ja en parlarem ;-). A més de comprar al supermercat, també els vaig portar a la millor fleca de Lund, de la que ja us he parlat en entrades anteriors, i allà, tot i les dificultats d’aconseguir fer un simple cafè amb llet, vam sortir-ne esmorzats (en Marc i la Núria només havien aconseguit uns caramels i uns panets en una altra fleca, per esmorzar), i també amb dos pans artesanals que feien molt bona pinta.
Així doncs, ja amb el menjar comprat, i la visita llampec a Lund, vam tornar a l’estació i el tren va arribar ben puntual. Era només el primer tren, un tren d’alta velocitat entre Malmö i Estocolm. El viatge va passar prou ràpid, pel camí ens ens vam preparar uns entrepans molt bons amb hummus, alvocat i tomàquet, i vam tenir temps de posar-nos tots al dia, i de gaudir del paisatge, d’una nevada que ens va sorprendre a prop d’Estocolm (recordeu que he dit que a Lund feia caloreta!), i de l’espectacular canvi en la vegetació a mesura que ens dirigíem al nord. També, per primera vegada vaig esser conscient de com de plà és tota la regió del sud de Suècia (Skane), començant només unes poques muntanyes a partir de l’entrada a l’arxipèlag d’Estocolm. A Estocolm vam canviar de tren i vam pujar al famós tren nocturn que puja fins a la Lapònia Sueca, i que és la que arriba més amunt en latitud, del planeta, creuant i endinsant-se fins a Noruega i gairebé fins a Tromso. El tren era en sí interessant, hi havia uns quants vagons per viatjar assegut com en un tren normal, un bar amb varietat de menjar i beguda (en el nostre cas estava espatllada alguna cosa del vagó restaurant pel que vam haver de parar a canviar-lo a a mig camí), i després els vagons amb lliteres, els de primera classe amb lavabo propi i tres llits (un a sobre de l’altre), i els de segona classe amb lavabo compartit i sis llits, tres lliteres a casa costat, i una taula al mig. Pel viatge de dia, les dues lliteres de baix es convertien en sofà, així que es podia viatjar còmodament assegut.
El moment d’instal·lar-nos a la llitera va esser una mica caòtic. En el nostre compartiment, que era un pèl estret, hi érem nosaltres i dos persones més, un noi australià i un home amb qui no vam interactuar. Quan van arribar al compartiment i van veure el lío que teníem desfent maletes, posant coses a sota la llitera de baix i als guarda-maletes, intentant veure què hi havia al llit (un nòrdic, la seva funda, un coixí, la seva funda, i un cobrellit), van decidir marxar i tornar més tard, van prendre una bona decisió, hi vam estar una bona estona! Ja instal·lats i asseguts nosaltres el noi australià va tornar i es va instal·lar també, vam xerrar una estoneta i ja pràcticament no vam interactuar més fins a l’arribada a Kiruna. L’altre home va venir només a l’hora de dormir i no hi vam parlar gairebé gens. Vam passar l’estona xerrant i jugant un joc de taula molt divertit, un trivial de muntanya que es diu “fita”, amb preguntes realment complicades! Després d’això vam preparar uns altres entrepans d’hummus i alvocat, molt bons també i ja se’ns havia fet molt tard, tocava anar a dormir. La veritat és que no era gens evident que fos tan tard, a fora era bastant clar i ja eren més de les 10 de la nit, es començava a notar que érem molt al nord!!
La preparació per anar a dormir va esser molt divertida, primer vam haver d’entendre com muntar les lliteres a partir dels sofàs que hi havia, després, a com posar el cobrellit, i, finalment, les fundes de nòrdic, tot en un espai tan petit. El noi australià va tornar a marxar veient la situació, i nosaltres allà, ens ho vam passar molt bé, amb atacs de riure i tot, i amb rialles de complicitat amb gent d’altres compartiments en el vagó que també estaven intentant posar les fundes de nòrdic fins i tot sortint al passadís on hi havia més espai. Ja amb tot a punt, jo em vaig posar els taps (imprescindibes en llocs així, ho he après a les males jeje) i ens vam posar a dormir, tot pensant en quin paisatge veuríem l’endemà al matí quan ens llevéssim ja molt més al nord.
Al matí, com sempre, em vaig despertar a les cinc, i ja era del tot clar, el sol ja havia sortit feia una estoneta. Em vaig vestir i vaig baixar intentant no fer soroll (jo dormia entaforat a la llitera de dalt de tot), crec que no vaig despertar a ningú. Vaig posar-me els auriculars i quan va començar vaig posar la primera pedra de Rac1 (encara teníem cobertura a aquestes latituds), i vaig anar fins al vagó restaurant on vaig fer un primer cafè. Després, em vaig anar a seure a un dels molts seients buits de la part on la gent anava asseguda. Allà vaig anar descobrint un paisatge del tot nevat, amb algunes muntanyes, i amb boscos immensos. El tren va anar parant a diverses estacions, pujava o baixava molt poca gent, i finalment vam arribar a Luleo, la última ciutat costanera del mar Bàltic que trobaríem, a partir d’aleshores vam començar a pujar directament cap al nord. En algun moment entre les 6 i les 7 del matí em vaig adonar que estàvem a punt de creuar el límit per entrar al Cercle Polar Àrtic, i vaig immortalitzar el moment amb un vídeo. Per fi, després de tants anys somniant-ho, vaig entrar al cercle polar àrtic, la terra on el Sol no es pon (com a mínim un dia a l’any). Em vaig aixecar del seient i vaig anar a explorar, en aquest moment és en el que em vaig adonar que es podia anar fins a la part del darrera del tot del tren des d’on es veien les vies que deixàvem endarrere, nevades, i enmig d’un paisatge de natura verge i salvatge, espectacular.
Després d’una bona estona de gaudir del paisatge hivernal de boscos nevats i llacs glaçats, va venir la Núria, i la vaig acompanyar a anar a fer un te (i jo vaig demanar que em re-omplissin el got, i resulta que ho feien gratis!). Una estoneta després va arribar en Marc, a qui també vaig acompanyar a fer un café i després fins a la finestra de la part del darrera del tren. Allà, també mirant per la finestra vam trobar un noi francès que anava fins a Tromso, investigador en biologia marina, i ens vam adonar que ara ja no es veia gaire res per la finestra, i és que estava totalment coberta de gel. Una estona després va arribar la Laura, i li vaig anar a buscar un cafè per ella. El noi del restaurant em va dir, en to de broma, que ja n’hi havia prou de comprar tants cafès, i és que jo anava acompanyant a tothom a fer el cafè perquè vam decidir que ho pagaria jo tot durant el viatge (vaja tot menys si volien comprar tabac, per principis sabeu que no ho he fet mai! ;-)). Això ho fèiem perquè jo tinc una conta de banc amb moneda sueca, i així ens evitàvem les comissions del banc.
Finalment, després d’una bona estona al vagó amb seients, vam anar a recollir totes les motxilles, a desfer els llits (intentant no despertar al noi australià, ni al noi àrab, que ens va ben espantar a la nit perquè va tenir un malson i es va posar a cridar), i vam anar altra vegada al vagó de seients on vam esmorzar. Poca estona després ja arribàvem a Kiruna, una ciutat, en principi una mica lletja (hi ha una mina de ferro molt important just al costat, i a sota, cosa que ha fet que estiguin movent tota la ciutat a una altra banda). Feia fred, i hi havia un bon tou de neu!
Vam baixar del tren i vam veure com un grup de joves que havien fet el mateix viatge que nosaltres jugaven a tirar-se boles de neu, sens dubte tindríem temps també de fer-ho nosaltres, ara però havíem de trobar l’hotel, el cámping “Camp Ripan”. Allà mateix, al costat de la via del tren, i enmig de la neu (les carreteres no eren pas netes) esperava un autobús llançadora que feia el trajecte des de l’estació de tren fins al nou centre de la ciutat, passant pel vell. Era gratis, així que el vam agafar. Van anar passant parades i la veritat és que no teníem ni idea de si anàvem en la direcció correcta, això tot i els intents d’en Marc de controlar el recorregut amb el Google Maps. Pel que fa a la conducció, el conductor portava el bus per tot arreu sense cap por a la neu, i és que allà dalt tots els cotxes i busos estan obligats a portar rodes de contacte, cosa que pots escoltar perfectament quan passen pel carrer ja que els petits claus que porten incrustats al pneumàtic fan una fressa molt característica. El bus ens va portar primer al centre antic, on vam creure que no havíem de baixar, i després ens va portar cada cop més lluny d’on crèiem que era l’hotel. Finalment vam arribar a lla última parada, el nou centre de la ciutat Vam intentar demanar al conductor informació però el seu anglès era, com a molt, mediocre, i l’únic que en vam poder treure és que ens havíem equivocat i que segurament havíem de tornar a anar fins al centre antic de la ciutat i caminar fins el càmping des d’allà. El bus per tornar però sortiria mitja hora més tard (era el mateix, amb el mateix conductor), així que vam baixar i vam decidir intentar trobar un lloc on esmorzar. Mentrestant, caminant per carrers plens de neu, no vam poder evitar posar-nos a jugar amb la neu. De seguida però ens vam adonar que aquella ciutat nova semblava una ciutat fantasma. Veiem edificis nous per tot arreu però sense vida, gairebé no hi havia ningú pel carrer i els carrers eren plens de neu, ningú els havia passat a netejar… a més, tots els comerços, fins i tot les cafeteries, eren tancats… ens vam començar a desesperar, volíem esmorzar, o comprar alguna cosa per fer el dinar també! Finalment però vam trobar un supermercat obert i vam poder comprar una mica d’esmorzar, i cosetes per dinar. Vam tornar al bus i ara sí que vam baixar al centre antic. Allà ens vam tornar a trobar amb carrers plens de neu, zones i edificis rodejats de tanques amb senyalització de perill d’esfondrament, i altra vegada ningú al carrer. Cada cop teníem més la impressió que era una ciutat fantasma. Ens vam adonar de seguida però que el que passava era que aquell era un cap de setmana llarg, se celebrava el Valborg, la festa dels focs i de benvinguda a la primavera, i el dia següent l’1 de maig, el dia del treballador, era per això que tot estava tancat. Amb aquesta idea al cap, i la tranquil·litat que essent festiu segur que hi havia moltíssimes activitats de natura per fer, seguint les indicacions de Google Maps vam fer via cap al càmping. Pel camí vam recòrrer tota la ciutat de dalt a baix, vam albirar la pista d’esquí que domina la ciutat ocupant tota la vessant d’una petita muntanya que hi ha al costat, i vam creuar un institut colgat de neu. Aquest edifici de l’institut ens serviria de referencia per la resta dels dies ja que era just al costat del càmping.
Des de lluny, veient ja les lletres que anunciaven l’arribada al càmping, ens vam fixar en que aquest tenia només un edifici de recepció on hi havia el restaurant i una petita botigueta, un altre edifici amb un SPA, i petites casetes-apartament a més d’alguns altres edificis ara colgats per la neu i que tenia tota la pinta que no es feien servir a l’hivern. Vam entrar ràpidament a la recepció i el recepcionista ens va indicar que ja teníem l’apartament a punt, això ens va alegrar el dia ja que volíem poder descansar i dinar tranquil·lament, però també ens va dir que totes les activitats de natura que es feien normalment a Kiruna, des dels trineus amb gossos, l’esquí de fons i excursions amb raquetes, fins a la visita a la mina de ferro, ja no es feien perquè s’havia acabat la temporada. Ens va dir que la temporada s’acabava quan s’acabava la neu, i feia dues setmanes que no n’hi havia, de fet la que hi havia pels carrers havia caigut la nit anterior. No ens ho podíem creure … havíem planejat tot el viatge pensant que podríem organitzar les activitats des de l’hotel! Vam decidir no estressar-nos i mirar quines opcions teníem des de l’apartament, amb calma. L’apartament estava molt bé, era espaiós, amb dos habitacions, un bon lavabo, i la cuina en una de les habitacions. La cal·lefacció estava sempre a tope i no es podia regular, així que vam acabar passat molts moments amb les finestres obertes. Vam revisar del dret i del revés les opcions que teníem, vam trucar a diverses companyies que oferien activitats, però la resposta va esser sempre la mateixa, els guies havien marxat. Després d’una estona de desesperació vam decidir que l’endemà ens n’aniríem a caminar amb raquetes a Abisko, al parc natural on comença el Kungsleden, el camí que faré la pròxima tardor, i tornant aniríem a l’SPA a rel·laxar-nos. Vam comprar doncs els bitllets de tren, vam tornar a recepció i li vam dir a la recepcionista que ens reservés raquetes de neu pel dia següent, l’SPA pel vespre, i també que ens apuntés per sopar al restaurant. El sopar al restaurant però havia d’esser abans de l’hora que tancava l’SPA, així que vam decidir prescindir-ne, ja ens el faríem nosaltres. Aquest cop a la recepció hi havia una noia que semblava una mica més espavilada que el primer noi que hi vam trobar, i és que aquest primer ens va donar moltes informacions contradictòries, a més que sempre acompamyava la informació amb un “I think”(jo penso que) molt molest, la veritat és que semblava que era el primer dia que treballava. La recepcionista ens va ajudar també a decidir què fer aquell primer dia, i el que vam decidir va esser anar al poblet de “Kaseberga” que era l’únic de la zona on es tenia previst fer el foc del Valvorg y la celebració. Vam passar una estona mirant com arribar-hi amb bus i finalment vam decidir agafar un taxi per anar-hi i tornar, que sortia gairebé al mateix preu.
Vam anar a dinar, vam agafar el taxi (molt puntual), i de seguida vam arribar al poblet. Allà hi havia un aparcament habilitat al camp de futbol i la gent anava arribant. La cel·lebració es feia al costat d’un edifici que vam deduïr que era la església protestant, i on hi havia grups de voluntaris venent frankfurts, hamburgueses, begudes i pastissos i cafè. Com que ens van dir que encara tardarien una hora a fer el foc, i la veritat és que feia bastant fred, vam decidir anar a donar una volta, primer apropant-nos al llac glaçat (no ens vam atrevir a pujar-hi, tot i que hi havia gent amb motos de neu que sí que ho feia), i després per tot el poble, que, en realitat, no era massa gran. Vam tornar just a temps per comprar unes hamburgueses i cerveses (jo no vaig comprar res ja que com us vaig comentar, estic intentant menjar vegà i allà no hi havia opcions). Al cap d’una estona, al darrera de la casa, van començar el foc (ens vam perdre l’inici! Estàvem distrets xerrant …). Una gran quantitat de gent es va unir a la vora del foc a veure-ho. Els nens jugaven amb la bassa d’aigua que es va formar en fondre’s la neu, i els adults es van quedar allà al costat mirant el foc i xerrant de les seves coses. No va passar res més, només això, una estona d’interacció social al costat d’una gran foguera. Nosaltres fèiem el mateix fins que vam decidir participar en fer que el foc agafès més. Hi havia tanta neu a sobre que li costava, i hi havia gent que de tant en tant agafava branques d’un costat i les tirava directament al foc perquè aquest es fes més gros. Al cap d’una bona estona la gent va començar a marxar tan ràpid com havia arribat i ens vam quedar sols a la vora del foc. Vam continuar una bona estona jugant a intentar que la foguera creixès, no hi havia perill de provocar un incendi amb tot l’entorn tant nevat! Allà ens hi vam quedar una bona estona i és que no teníem cap altra opció, el taxi tornava a venir a buscar-nos una hora més tard, així que no teníem res més a fer, i feia molt fred. Després d’una bona estona, i de compartir el foc amb gent que s’acostava de tan en tant també per fer-lo créixer una mica, vam veure com els organitzadors, tot i dubtar inicialment perquè hi érem nosaltres, agafaven les bosses d’escombraries i les tiraven directament al foc … era una cosa que no m’esperava dels suecs i sueques! Finalment va arribar el taxi i ens va deixar al super on vam comprar una mica més de coses pel dinar de càmping de l’endemà (pa, oli, sal, tomàquets i hummus), i unes cerveses. Vam deixar les cerveses a fora a la neu i ens vam posar a preparar el sopar. De sobte però, la Laura va tornar cridant que ens havien robat les cerveses de davant la porta de casa. No ens ho podíem creure!! A Suècia, em vaig quedar totalment desenganyat de com son els suecs … però … tot allò feia pudor de socarrim … En tot cas vam agafar les altres cerveses que teníem a la nevera i vam sopar junts. Xerrant no ens en vam adonar que s’havia anat fent tard. I és que el Sol tot just s’acabava de pondre, però ho havia fet ni més ni menys que gairebé pel nord, molt a prop de les 12 de la nit! Molt més tard de les 12 el cel encara era gairebé blau, i és que a aquella època ja no existia el crepuscle astronòmic. Aquest va esser un altre desengany, aquesta vegada no veuríem aurores boreals … El dia següent però ens endinsaríem encara una mica més en el Cercle Polar àrtic, segur que seria una bona aventura, una aventura que us explicaré en la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles en aquestes caloroses nits d’estiu! Aquí a dalt, encara no ho podem fer, que no es fa fosc!
Vam arribar al refugi al cap de mitja hora i vam trobar-nos que era tot tancat. De fet, ja ens havien avisat per telèfon que seria així, era fora de temporada i eren dies de vacances. A l’edifici s’hi podia accedir però no hi havia ningú a la recepció. Vam trobar però gran quantitat d’informació sobre les rutes de la zona, i ens vam decidir a fer-ne una de curteta que seguiria un bon troç del Kungsleden. Així doncs, amb ganes de trepitjar neu ens vam endinsar al parc natural d’Abisko. L’experiència va esser realment espectacular, uns paisatges nevats infinits, rius semi-gelats, i sí, vam poder fer servir les raquetes una bona estona! Vam resseguir el riu, caminant per la vora (no sabíem si era realment la vora o justament sobre del riu gelat), i ens vam parar a dinar a un lloc amb unes vistes privilegiades sobre el riu i les muntanyes del nord de Suècia. La tranquil·litat (gairebé no vam trobar ningú) i la pau que transmetia aquest paisatge hivernal al cercle polar era espectacular. Després de dinar (hummus, pà amb tomàquet i una fruita) vam continuar la ruta i, a mig camí, vam decidir temptar la sort “fent el burro” sobre d’un llac gelat, la Laura va esser la primera en atrevir-se a entrar-hi un bon troç endins, desprès, hi vam anar tots … aquí m’he de disculpar amb la meva mare, resulta que em va venir de gust fer-li una vídeo-trucada justament quan entràvem al llac gelat, vam perdre cobertura i vaig penjar, i … no vaig tornar-la a trucar fins més de 12 hores desprès … crec que es pensava que ens havíem enfonsat dins el llac … sóc un mal fill.
