Jerusalem: Jordània, PETRA!!

Hola! Avui ha arribat al dia, per fi us parlaré sobre una de les 7 noves meravelles del món, Petra. Però abans, sabeu què són les 7 meravelles del món?

Us he d'esser sincer, jo tampoc ho sabia, així que aprofitant que ho he buscat, ho comparteixo amb vosaltres.

Originalment les set meravelles del món eren 7 estructures construïdes abans de la nostra era (abans de l'any 0), al voltant del Mar Mediterrani. Actualment molt poques d'aquestes construccions sobreviuen. Les 7 meravelles del món antic eren:

1-Gran piràmide de Gizeh

2-Jardins penjants de Babilònia

3-Temple d'Àrtemis a Efes

4-Estàtua de Zeus a Olímpia

5-Tomba de Mausol (d'aquí el terme mausoleu)

6-Colós de Rodes

7-Far d'Alexandria (abans muralles de Babilònia)

Actualment parlem de les 7 meravelles del món modern, una llista actualitzada i que inclou altres cultures lluny del Mediterrani (en negreta les que ja he visitat!):

1- La gran muralla xinesa (Xina)

2- Petra (Jordània)

3- Crist Redemptor (Brasil)

4- Machu Picchu (Peru)

5- Chichen Itzá (Méxic)

6- Colisseu de Roma (Itàlia)

7- Taj Mahal (Índia)

Molt bé doncs, després d'aquest apunt històric, continuo amb la descripció del meu viatge a Jordània.

El dia va començar, com la resta de dies, molt d'hora. Volíem arribar a l'entrada de Petra abans de l'obertura, a les 6:00 h del matí. Així doncs, amb la crema solar, la gorra, ben equipats per caminar i amb moltes ganes i nervis, vam sortir de l'hotel (aquest com ja havia trobat com obrir la porta de fora sense despertar a ningú, ... hi havia la clau posada ...). Vam caminar pel poblet de Wadi Musa, encara adormit, i al cap de 15 minuts arribàvem a l'entrada. Allà ens vam esperar una bona estona mentre d'altres turistes anaven arribant. I vam esperar fins que ens vam adonar que la porta de l'entrada ja estava oberta des de feia una bona estona, que típic... en adonar-se'n, alguns dels turistes van entrar corrent, i és que tothom vol arribar al primer monument de la zona arqueològica, el que s'anomena "El Tresor", el que surt a la pel·lícula d'Indiana Jones, abans que sortís el Sol. Mentrestant nosaltres vam anar a comprar les entrades per "Petra de Nit", tot esperant a la Maheva que havia anat al lavabo. I perquè us dono aquest detall escatològic sobre el lavabo? Doncs perquè el fet que es trobava malament de l'estómac (en realitat va acabar essent un altre tipus de dolor, les noies/dones ja ho entendreu), i que jo estigués ben refredat van condicionar d'alguna manera la visita. Sobre el tema de Petra de Nit, he dit que VAM comprar però en realitat hauria de dir, VAN comprar, ja que jo, preveient que a la nit no em trobaria massa millor (segurament pitjor) no la vaig comprar.

Després d'això ens vam dirigir al control d'entrada on vam ensenyar la Jordan Pass, i sense novetat ens van deixar entrar. Cap dins! El primer que ens va passar pel cap va esser acceptar que ens portessin en burro fins al primer monument, el "Tresor" (en principi estava inclòs en el preu), tot i això vam acabar decidint que no, ja que ens feien perdre el temps, i a més ens van dir que hauríem de pagar una bona propina pel servei, així que altra vegada sentint-nos enganyats ens vam dirigir a peu i ràpidament a través de la gorja inicial de Petra, cap al monument conegut com "El Tresor". Vam anar-hi ràpidament, sense parar atenció als petits monuments que es troben dins la impressionant gorja coneguda com a "Siq", volíem arribar just a la sortida de Sol, que ens havien dit que era un moment màgic. El "Siq" ja el visitaríem més detalladament a la tornada.

La gorja es va anar obrint i de cop i volta allà, al fons, apareixia "El Tresor", una visió impressionant! I amb la llum de la sortida de Sol, sublim! I el millor és que gairebé estàvem sols. Vam gaudir fent fotos, fent amics (tothom demanava a tothom que li fes fotos, es veu que això del disparador automàtic o les selfies no es porta massa encara ...), i vam continuar la visita. Abans però, no us pica la curiositat? Perquè en diuen "El Tresor"? Doncs simplement perquè la llegenda diu que dins de l'urna de pedra que hi ha al capdamunt un faraó egipci hi va amagar un Tresor. Després de gaudir una bona estona d'"El Tresor" vam continuar la visita.

Sobre la visita, la veritat és que vam veure una quantitat enorme de temples tallats a la pedra. Vam començar pujant a un dels punts més alts de Petra, a un dels molts altars de sacrificis que hi ha sobre totes les muntanyes que envolten la ciutat. Es creu que aquests sacrificis només eren d'animals però no se'n té documentació i també es diu que podria esser perfectament que originalment fossin també sacrificis humans. Durant la pujada al mirador ens vam trobar amb un munt de botiguetes de beduïns, encara tancades a aquelles hores. També cabres, burros, gossos, turistes... Finalment des del cim vam gaudir de les vistes de Petra, ens vam recuperar una mica, jo vaig deixar eixugar el meu mocador de roba al Sol (no parava de mocar-me i ja el tenia completament xop...), i vam decidir tornar a baix per continuar la visita. El següent que vam visitar va esser un espectacular amfiteatre tallat a la roca. Sí, un amfiteatre romà aquí a Petra, i és que ell lloc va estar ocupat per un gran nombre de cultures, primer els Nabateus, després Egipcis, Romans, Bizantins, Musulmans, Otomans ... i hi queden restes de totes les cultures. Bàsicament la part més espectacular de la zona arqueològica, però, és la nabatea, la romana i la bizantina (de la Bizantina simplement les restes de dues esglésies).

Abans de continuar cap al centre de la ciutat de Petra ens vam parar a fer un cafetó i menjar un meló. Sembla que això em va fer revifar i així vaig poder continuar amb energia la resta de la visita.

Vam visitar un temple enorme amb unes columnes colossals, un carrer pavimentat per romans i nabateus, molt ben conservat per cert, uns banys romans, i finalment un temple semi-Egipci d'unes proporcions que no es poden captar en una simple foto! No havia vist mai, ni en els edificis moderns, una estructura tan desproporcionadament gran.

S'acostava el migdia i vam decidir anar a visitar l'última gran estructura i dinar allà. Aquesta última estructura és coneguda com a "El monestir". És un monument molt semblant al d'"El Tresor" però amb la particularitat que es troba molt lluny del centre de la ciutat, enmig les muntanyes, seguint un camí de més de 800 esglaons. En diuen "El Monestir" simplement perquè dins hi van trobar unes creus que es diu que indiquen que els Bizantins el van fer servir com monestir.

Però abans d'iniciar la pujada cap "El Monestir" encara vam tenir temps de perdre'ns per una vall paral·lela, on vam descobrir un petit oasi amb llimoners i altres arbres (i vam robar alguna llimona).

La pujada va esser prou llarga, i, com sempre, vaig acabar deixant la resta del grup un xic endarrere. Vaig arribar a "El Monestir" i vaig creure que, ja que estàvem en mode "pujada" valia la pena acabar d'arribar als miradors de dalt de tot. I va esser una molt bona idea! Des de dalt unes vistes espectaculars d"El Monestir" i de tot el desert i la zona muntanyosa de Petra. A cada mirador també hi havia una tenda beduïna on es venia aigua, suc, menjar ... tot i això, i encara no entenc massa perquè, a aquella hora estaven pràcticament totes tancades. Després d'una bona estona la resta del grup va arribar, vam gaudir de les vistes i vam decidir tornar una mica avall, a buscar una ombra on dinar. La calor al Sol era ja una mica intensa. Per dinar vam menjar simplement quatre verduretes, una mica d'hummus i pa de pita. Després de dinar i descansar una estona (la Maeva fins i tot se'ns hi va adormir) ja estàvem a punt per anar a visitar de prop el monestir (no abans sense passar per tots els miradors que vam poder). Pel camí que anava des dels miradors fins a "El Monestir" la Mahua em va fer una classe accelerada de botànica sobre unes plantes molt curioses aquí a Israel/Jordània que creixien al principi de les pluges quan tota la resta és sec, mentre que més tard, quan tot és verd elles s'assequen produint una flor molt interessant.

Vam arribar al Monestir just al pic de l'arribada de turistes, tots els restaurants de l'entorn estaven a petar. Mirant amb la perspectiva del temps ara crec que vam molestar molta de la gent que seia en els restaurants de la vora i que bevien un suc ben fresc tot admirant i fotografiant-lo. I és que ens hi vam posar just a sota per fer-nos fotos nosaltres, i durant una bona estona ... Ja havíem vist "El Monestir" i ja era hora de començar a baixar, ens quedava molt per veure i es feia tard (eren els 4 i Petra tenca a les 7). De baixada vam veure bassals secs, era ben clar que de pluja, en aquesta època, a aquesta regió no n'hi falta. També ens vam parar a visitar un petit temple amagat (que poca gent visitava).

La següent parada, ja a baix, i deixant a part l'obligada a un lavabo, era una que jo esperava amb candeletes: les esglésies bizantines. I per què l'esperava amb candeletes? Doncs perquè les fotos de les guies turístiques mostraven uns mosaics espectaculars en molt bon estat de conservació. I la veritat no ens va pas decebre. Per començar vam visitar una petita església que en diuen l'església blava per les columnes de marbre blau que la dominen i que van importar d'Egipte, després la basílica/monestir, amb un espectacular mosaic (vegeu fotos) i una interessant pica baptismal. Sobre els mosaics, a part de la seva complexitat i el seu estat de conservació també em va sorprendre que hi apareix una dona ensenyant un pit, com a símbol de fertilitat. I això en una església antiga!

Finament després de la visita a les esglésies ja només ens quedava una cosa per visitar, les tombes reials. Vaja, dic l'únic que ens faltava per visitar i la veritat és que no és del tot cert ... probablement tardaries setmanes a veure absolutament tots els petits monuments que es poden trobar amagats en les valls del voltant! Sobre les tombes reials simplement dir també que les vam trobar espectaculars, encara que ja estàvem un xic cansats de tanta pedra, i és que la visita ja havia durat prop de 12 hores! Cansats ens vam asseure dins la tomba més gran, també meravellats per la immensitat de la sala on ens trobàvem (i jo un xic tocat per un fort cop de cap que em vaig fotre en una porta de pedra un xic massa baixa, ... per variar ... sort que tinc el cap dur ja ...). Allà dins vam seguir l'entrada i sortida de visitants, alguns dels quals s'espantaven en trobar-nos allà asseguts a la ombra, i vam veure també com un xeic àrab travessava impunement i sense cap pudor cap a les zones on no estava permés l'accés ... com "Pedro por su casa" vaja. Després d'una bona estona vam decidir que ja podíem donar per acabada la visita.

Ens vam dirigir altra cop a "El Tresor" tot desfent el camí que havíem fet al matí. A aquesta hora aquest monument estava pleníssim de turistes i de venedors ambulant, a més dels carros de cavalls que duien gent des d'"El Tresor" fins a l'entrada del parc. Dins del Siq (gorja), ara si, vam admirar les estructures de transport d'aigua i de contenció de les inundacions de la gorja (òbviament en esser un lloc tan important tan religiosa com culturalment, els antics van inventar-se una manera per bloquejar l'entrada d'aigua a la gorja i alhora aprofitar-la tot canalitzant i contenint-la en petites preses. També ens vam sorprendre quan tot caminant per la gorja ens vam creuar amb un camió d'escombraries! Allà enmig, amb uns passos tan estrets! A més el parc encara era obert, vaja, que no els importa massa donar bona imatge als tureistes.

Finalment vam sortir just quan s'havia post el sol i ja començaven a posar les espelmes al camí que seguirien els assistents de "Petra de nit". Ja ho havia decidit, jo no en seria un, no em trobava pas prou bé per aguantar la visita nocturna i ja n'havia tingut prou d'escultures de pedra per una bona temporada. I és que Petra és fantàstic però 12 hores seguides de visita poden esser un xic massa. Abans de sortir del parc vam passar per unes muntanyetes de pedra tallades en forma de cub, sembla que eren simplement monuments als morts, i que es pensava que contenien les ànimes dels éssers estimats. Ah, només afegir aquí que la majoria d'estructures de pedra de Petra són en realitat tombes, i que la persona a qui estava destinada la començava a construir molt aviat en la seva vida.

Vam arribar a l'entrada del parc a les 7 en punt. Vam decidir que no en teníem prou de la visita "in situ" a les escultures i que havíem de dedicar una horeta més a visitar el museu del lloc, i que tot i que era petit contenia molt material. Va esser una bona idea, simplement per posar-nos en context i donar-nos informació sobre la gent que vivia allà i de com hi van anar a parar. Finalment a punt per començar "Petra de Nit" vaig deixar el grup i vaig pujar cap a l'hostal on vaig anar directament a dormir tot esperant trobar-me millor l'endemà.

En conclusió, va esser un dia intens amb unes vistes espectaculars, ja només per aquesta visita havia valgut la pena venir fins aquí. Ens esperava però el que per mi va esser el millor del viatge, la visita a Wadi Ram! Però aquesta aventura, l'última a Jordània, us l'explicaré a la propera entrada!

Bona setmana i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Jordània, terra de castells i fortaleses

Hola, bon dia, tarda, nit, o el que sigui quan estigueu llegint aquesta entrada. Avui us escric per continuar parlant-vos del nostre viatget a Jordània. Us descriuré el nostre segon dia en aquest país de bojos, un país on has d’estar atent a tot, i quan dic tot vull dir TOT per evitar que et fotin els calers … us parlaré avui de castells i fortaleses.

El dia va començar ben d’hora, com m’agrada a mi, de fet per mi va començar a l’hora que m’aixeco habitualment, a les 5:20h a.m. El primer que vaig fer després de llevar-me va esser pujar a l’últim pis de l’hostal on ens havien ensenyat que hi havia el menjador, i des d’on es gaudia de molt bones vistes. La meva idea era veure com es despertava el poble, tot prenent un cafè o un te, ja que a la pàgina web deia que n’hi havia de gratis, i fer això tot esperant que la resta del grup es despertés. Em vaig endur una bona decepció quan vaig veure que no hi havia ni cafè ni te gratis, de fet hi havia un parell de “termos” buits però res més (més endavant m’adonaria que això del cafè/te gratis era publicitat enganyosa i que de te o cafè només n’oferien a l’arribada, després d’això te’l cobraven! I tot plegat en un país on el primer que fan és oferir-te té gratis a tot arreu…). Així doncs, decebut, simplement em vaig dedicar a contemplar com el poble es despertava i com cridaven a la oració matinal des dels minarets de les mesquites. 

Quan me’n vaig cansar, vaig baixar amb l’intensió d’anar a buscar el cotxe i estar preparat per quan la resta del grup estigués a punt. Tampoc això em va sortir bé. Quan vaig arribar a baix, la porta exterior estava tancada i no hi havia llum (ni ningú) a la recepció. Vaig buscar un interruptor per encendre el llum, en vaig trobar un, i el vaig prémer. I quin esglai!! Per tot l’hostal va sonar una sirena ben estrident! Em vaig sentir com un nen petit que ha fet una trapelleria i vaig fugir corrents escales amunt fins trobar una cadira on em vaig asseure i em vaig posar a mirar whatsapps per dissimular. Crec que vaig despertar tot l’hostal … i òbviament em van pillar … al cap d’una estona va pujar un senyor de l’hostal i em va preguntar si el que volia era que m’obrís la porta per sortir a fora (estava clar que jo era l’únic que podia haver tocat el timbre, ja que no hi havia ningú més despert …), jo vaig fer com qui no vol la cosa i li  vaig dir que no, tot tranquil, i vaig tornar a posar l’atenció al mòbil … burro de mi, tan difícil era dir-li que sí? I és que realment sí que volia sortir a fora a buscar el cotxe! Però vaja, em va poder més la vergonya que la racionalitat. Al cap d’una estona la noia francesa i el noi indi es van despertar i van baixar, junts vam anar a buscar el cotxe, ens vam acomiadar de la Maheva (la noia índia que es quedava a l’hostal a treballar), i cap a visitar castells templers!). 

Ja de camí al nord vam intentar acabar de posar en ordre les nostres preferències del que volíem visitar. La idea principal era visitar dos castells templers, Shaw’bak i Kerak, tot i això estàvem convençuts que hi podríem fer lloc per visitar d’altres coses. La Maeva, la noia francesa, estava interessada en arribar ben al nord, a tocar el Mar Mort, així s’ho estalviaria els dies en que es quedaria ella sola a visitar la resta del país. La veritat és que des del principi jo no les tenia totes sobre si era viable o no aquesta idea, i és que és molt lluny de la regió on planejàvem anar, a més el Mar Mort ja l’he vist tantes vegades … Vam posposar la decisió i vam continuar el nostre camí. No estàvem massa segurs de cap on anàvem, a més els mapes que teníem eren els típics mapes turístics que contenen molt pocs detalls i a vegades ni a escala. Afegir també que els dos copilots que duia no estaven tampoc massa atents al mapa, i jo, amb només les indicacions de les carreteres jordanes tampoc ho tenia fàcil per orientar-me. Així doncs ens vam perdre per petits poblets de muntanya envoltats de paisatges espectaculars (tot buscant també un lloc on fer el cafè) i vam acabar, sense voler-ho, davant de l’entrada del que es coneix com la “petita Petra”. La “petita Petra” no és res més que un assentament Nabateu que van construir just al costat del camí cap a Petra, just un xic abans d’arribar a la ciutat, podríem dir que era com una àrea de servei de l’època. En aquesta zona arqueològica vam poder veure els primers temples tallats a la pedra, algunes pintures murals, i vam gaudir de la solitud i la tranquilitat d’arribar a un lloc que ja de per si no és massa turístic, abans de la sortida de Sol. De fet, era tan aviat que ni les botiguetes de records amb els seus venedors tan empipadors eren obertes. Després de la petita visita, acompanyats d’un gos beduí, vam tornar a agafar el cotxe i cap amunt. I per fi vam arribar al primer castell, en un petit poblet. El preu de l’entrada al castell estava inclòs en el preu de la “Jordan Pass” de la que ja us vaig parlar. Teníem ganes de fer un cafè, i al centre de visitants n’hi havia, el problema és que no dúiem res de diners en moneda jordana, i mira que havíem vist un caixer automàtic al poblet abans d’arribar… res, no hi havia solució, hauríem de fer la visita sense fer el cafè encara. Vam passar pel centre d’atenció al turista i després d’una caminadeta cap dalt del turó on es trobava la fortalesa, ja vam entrar. Érem també els primers, i de fet vam estar bona part de la visita tot sols. 

El castell de Shaw-bak era impressionant! Des de fora no semblava gran cosa però un cop a dins no podies parar de descobrir noves cambres de tot tipus, fins i tot unes quantes esglésies. El més espectacular de tot però eren els túnels. N’hi havia un que s’endinsava al turó que començava dins d’una petita capella, i un altre que et trobaves dins del que semblava la casa dels senyors del castell. Els túnels eren molt foscos i no estaven preparats pel turisme (en general així és Jordània a excepció de Petra, és tot molt molt autèntic, gens massificat i per tant les zones arqueològiques estan poc reconstruïdes, m’encanta) sort en vam tenir que jo, com sempre, duia a sobre el meu frontal. Per començar vaig decidir explorar sol el primer túnel. M’hi vaig endinsar com us he dit sol, després de passar per dins la capella. Ja al túnel vaig caminar cap avall uns 100 metres fins que vaig haver de recular ja que es feia molt estret, tot i això era més que evident que continuava fins moooolt avall. Pel que fa a l’altre túnel vam decidir anar-hi tots junts. El vigilant de l’entrada ens va dir que era un túnel secret per escapar del castell, i que hi havia més de 800 esglaons. Com en l’altre vaig baixar primer tot sol uns 100 metres i en veure que era viable vaig tornar a pujar a buscar a la resta. Així doncs amb el meu frontal (que vaig deixar a la Maeva) i la llum del meu mòbil, vam començar a baixar tots plegats. Jo, obria pas, i il·luminava el camí al noi indi, la Maeva tancava la marxa. Tots plegats vam caure més d’una vegada durant el descens. Les escales gairebé desapareixien pel desgast en alguns punts i la veritat és que relliscava una mica. Després d‘una bona estona baixant, fins i tot jo vaig començar a dubtar que tingués sortida, la veritat és que era espectacularment llarg. Tot i això, després de poca estona una llum vermella va aparèixer al final, encara lluny però com a mínim indicava que hi hauria una sortida. Ja molt a prop de la llum, allà on hom comença a distingir altra vegada les ombres, vam trobar un pou vertical de sortida equipat amb esglaons de ferro. Vam grimpar ràpidament i en sortir vam descobrir que sí, érem just als peus de la muntanya, havíem sortit ben lluny del castell! Quina aventura!!! Ja podem dir que vam escapar d’una fortalesa medieval per un passatge secret de veritat! Emocionats com nens petits vam dirigir-nos al  cotxe, i després d’un pas ràpid els lavabos, i una parada obligada a treure diners al caixer del poble, ens vam dirigir a la següent parada, el castell/fortalesa de Kerak. 

Altra vegada a la carretera vam decidir que intentaríem visitar una reserva Natural que ens quedava a prop. La veritat és que la vam trobar fàcilment però ens va decebre una mica. El paisatge era bonic però no pas tan espectacular com ens havien dit. No vam baixar ni del cotxe, vam fer unes quantes fotos i a la carretera altre cop. El trajecte es va fer llarg, tot travessant petits poblets seguint la petita carretera de muntanya. Quan ens en vam cansar de carretera, vam decidir parar a fer el cafè que feina tanta estona que desitjàvem. Vam parar en un restaurant prop de la carretera. Què dir d’aquest bar? Doncs que no hi havia ningú més que nosaltres i que els propietaris pràcticament no parlaven anglès. Com a curiositat extra, a la TV repetien un partit del Madrid de feia temps, ja veieu, tot plegat un xic estrany, tot i que ja res ens sorprenia d’aquest país. El moment es va fer encara una mica més còmic quan vaig intentar demanar una cosa que sembla que era molt estranya per ells, un té amb llet … ni idea de com fer-los entendre “llet”… La Maeva ho va intentar amb signes i sorolls d’ovella/cabra/vaca i va semblar que ho mig entenien, tot i això, el que em van dur va esser un pot de llet condensada … els vaig dir que no calia, que gràcies de totes maneres … Més tard vaig intentar demanar-los més aigua calenta per aprofitar la bosseta de tè… el que van fer va esser llençar la bosseta del te i fer-me’n un altre, vaja que en vam haver de pagar dos… jo només volia una mica més d’aigua per aprofitar la bosseta! 

Després de l’aventura del cafè ja ens vam dirigir cap a Kerak. No va esser difícil trobar el poble, i menys la fortalesa, que dominava el paisatge. Just arribant al poble vam parar primer a un mirador, a l’atre costat d’una petita vall. La vista era espectacular. Després d’unes quantes fotos vam acostar-nos a tocar de la fortalesa amb el cotxe, vam aparcar i vam decidir parar a dinar a la ombra d’un arbre. Tot dinant una munió de nens se’ns va acostar demanant-nos diners “money money” deien, tot assenyalant-se, no em vaig poder estar de fer una de les meves bromes … ells em deien “money money” i jo els deia tot assenyalant-me a mi “Santi Santi”, “you Money, I Santi” vaja … em va semblar graciós en aquell moment… ja em coneixeu.

I cap al castell! L’entrada també estava inclosa en el preu de la “Jordan Pass” així que cap dins!

En aquest moment també us he de dir que jo ja em trobava fatal. Recordareu que estava refredat oi? Recordeu la meva aventura a la muntanya de la transfiguració de Jesús? Que vaig dormir en una tenda amb humitat i fred? Dons el refredat havia anat a pitjor, no parava de mocar-me i no estava pas en plena forma per caminar tot el que vam haver de caminar. El castell era enorme, i hi havia tan per veure!! Tota la muntanya estava foradada i a cada pas trobaves noves cambres, de fet diuen que encara no estan totes explorades! Altra vegada vam poder veure les runes d’esglèsies i aquest cop també de mesquites. I les vistes de la Vall de sota eren espectaculars. Hi vam estar una bona estona, passejant, xerrant, perseguint una parella que intentava escapar de nosaltres tot buscant intimitat … i ja a mitja tarda vam decidir que ja en teníem prou.

Un cop acabada la visita a Kerak havíem de decidir què fèiem. Kerak era a l’encreuament entre la carretera que tornava cap a Petra i la que anava cap al Mar Mort o Aman. La meva opinió (per com em trobava i per l’hora que era) era que havíem de tornar cap a Petra. La Maeva volia anar al Mar Mort i el noi indi no tenia massa opinió. Al final, de mala gana, la Maeva va cedir, i és que ens quedava un bon tros fins a Petra i havíem quedat amb la Mahua (la noia índia) d’anar a sopar en un lloc tradicional a Wadi Ram. Així doncs, cap al cotxe i cap avall! 

De tornada, a part d’algun petit espant a l’autopista, i de diverses parades en controls de policia (es veu que busquen a membres d’estat islàmic) que simplement acabaven amb un “aaah Barcelona!!! go go”, és a dir, ens deixaven passar sense pràcticament ni ensenyar el passaport, no va passar massa res més. De fet sí, el que va passar és que ens vam adonar que hi havia un camí molt més ràpid fins a Petra! Ja em semblava a mi molt estrany que un lloc tan turístic només tingués accessos per carreteres de muntanya! Vam trobar una carretera que era fins i tot millor que l’autopista! I és que a l’autopista, entre d’alters coses, encara que hi havia espai per 3 carrils només un estava asfaltat de nou, i no coincidia ni amb un carril dels pintats … Així doncs vam tornar molt més depressa de l’esperat. Pel camí també vam parar a posar gasolina, i aquí és on ens vam adonar que realment ens havien estafat … amb 20 JD vam emplenar el dipòsit … tres vegades menys del que ens van cobrar a Aqaba el primer dia.

Ja a Wadi Ram, vam passar per l’entrada al centre arqueològic de Petra on vam demanar informació sobre l’hora d’obertura (6 del matí), i com fer-ho per obtenir un tiquet de “Petra de nit”, que deien que estava molt bé, i que no estava inclòs en la “Jordan Pass”. Després d’això vam anar a l’hostal, vam trobar a la Mahua i cap a buscar un lloc per sopar.

Trobar el lloc adequat va resultar també una odissea, la Maeva volia una cosa molt concreta, un lloc típic, no turístic i barat … impossible a Wadi Ram, vam estar una bona estona voltant, discutint, fins que vaig fer jo un cop de puny sobre la taula i vaig dir que ella era la que tenia la restricció, que fes el favor d’escollir, i vaig acabar escollint jo … Per sopar jo simplement vaig demanar una sopa i una amanida, no em trobava massa bé la veritat, els altres van demanar coses més tradicionals,  bàsicament plats d’arròs amb condiment de verdures i pollastre, cuinat de diferents maneres. Acabat el sopar, i amb l’esperança de trobar-me millor al matí, cap a dormir! El següent dia era el dia! Aniríem a Petra! Una de les 7 meravelles del món!! Però per saber com va anar, haureu d’esperar a la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: De Jerusalem a Wadi Musa (passant per Aqba)

Hola de nou, continuo avui amb el viatge a Jordània. Si us heu llegit l’entra anterior a hores d’ara ja en quin context es va gestar, i probablement entendreu que inicialment no hi hagués massa “bon rotllo” entre els 4 que ens disposàvem a passar 5 dies junts. Tot i això, ja us avanço que tot el “mal rotllo” es va superar ràpidament després de les primeres hores.

El viatge va començar a les 5:30h del matí a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Allà ens vam trobar (una hora abans de la sortida del bus), la Mahua (noia índia), la Maëva (noia francesa), en Soumangsou (noi indi), i jo. I el bus va sortir ben puntual a les 6:40h. Us preguntareu perquè vam anar tan d’hora a l’estació de busos oi? Doncs bàsicament perquè ens havien dit que el bus possiblement estigués ple ja que molta gent tornava cap a casa després de les vacances jueves i que si no arribàvem d’hora no trobaríem lloc. Res més lluny d’això, el bus anava pràcticament buit. Així doncs ben còmodes (o tan còmodes com es pot estar en un bus), cadascú amb 2 seients, vam emprendre el viatge de 5 hores fins a Eilat. El bus va fer una petita parada que vam aprofitar per fer un cafetò, i després, cap avall. I quan estàvem a punt d’arribar, una ràpida mirada al google maps ens va fer decidir a no baixar a Eilat sinó una parada abans, a Eilot, que es troba a 10 minuts caminant del pas fronterer d’Aqaba. La veritat és que les guies de viatges no ho mencionen però aquesta és una molt bona opció per evitar pagar un taxi (que sempre és molt car en aquesta zona tan turística).

Ja al pas fronterer, un xic preocupats per com de dur podia esser creuar la frontera, vam començar a passar els diferents controls. Primer, al costat israelià, una noia va revisar-nos el passaport. Després d’això vam passar per la zona de pagaments, per pagar la taxa de sortida d’Israel, ni més ni menys que 100 shekels + 5 de taxes (és a dir la taxa de sortida té també una altra taxa de 5 shekels, la veritat és que no ho entenc massa bé  això que hi hagi una taxa d’una taxa… una manera més de fer calers vaja …). La veritat és que a tots ens va sorprendre l’haver de pagar aquesta taxa de 25 euros ja que crèiem que tot això estava incós en la “Jordan Pass”, el tiquet + visa que vam comprar per internet (vegeu l’entrada anterior), però sembla que no és així. Després de pagar vam passar per una altra revisió de passaport on ens van donar el targetó de sortida  d’Israel (recordeu que israel no posa marques al passaport ja que hi ha països que no et permeten l’entrada si veuen que has estat a israel) i després cap als raigs-X. Abans però d’aribar a la caseta dels raigs-X el camí ens feia passar, sense cap altra opció, per dins unes botigues de “Dutty free”, com en un aeroport vaja. Finalment, un cop passats els raigs-X, un altre control de passaport i ja erem a terra de ningú, una regió de 100 metres que s’ha de fer caminant i que no pertany a cap dels dos països. 

I així vam arribar als controls jordans. Com a benvinguda un cartell que havia perdut lletres i enlloc de posar “Welcome to Jordan” posava “el ome to Jordan”, un tast del que ens esperava. El control fronterer jordà …, què més us en podria a part que era literalment, i perdoneu per l’expressió, “can pixa”. Primer als raigs-X en dir-los als guardes que era de Barcelona em van dir que passés, que cap problema (passa passa amic em van dir …), i és que a Jordània, com a Israel, molta gent segueix la lliga espanyola, tot i que també he de dir que els Jordans, a diferència dels Israelians, són majoritàriament del Madrid. En el segon control van revisar-nos la “jordan pass”, també sense massa interès. Finalment al control de passaport, després de fer-me la broma de no deixar-me entrar perquè era de Barcelona (el controlador era fan del Madrid), vam arribar a la última part, on vam canviar alguns shekels per dínars jordans. 

A l’últim control vam aprofitar per demanar informació al guarda sobre la manera d’arribar a Aqaba on llogaríem el cotxe, i vam tenir sort de fer-ho! El cas és que només d’entrar a Jordània hi ha uns panells informatius sobre el preu dels taxis fins a diferents destinacions, el problema és que no posa si és per persona o pel taxi sencer. Importantíssim que us recordi ara que Jordània és un país odiós pel que fa al tema d’estafar als turistes, has d’estar sempre atent a absolutament tot, sempre intenten cobrar-te 4 o 10 vegades més, sense cap mania, absolutament per tot, i a vegades fins i tot s’enfaden quan no els vols pagar de més, segons ells “tu ja tens diners per pagar el preu que et demanen” sigui just o no… I justament això ens va passar ja només d’arribar, al primer taxi. Com us he dit ja havíem passat tots els controls i ja érem dins de territori Jordà, allà no hi ha altra opció que agafar un taxi fins la ciutat d’Aqaba on allà sí pots agafar un bus o llogar un cotxe. Vam acostar-nos a la zona de taxis i el primer que ens van dir és que ens volien cobrar 10 dínars jordans per persona! Sort en vam tenir que el senyor de seguretat ens havia dit que aquells 10 dínars que figuraven a les plaques de preus eren per taxi. Així doncs, quan van veure que els havíem pillat van canviar d’estratègia, ens van sortir amb la historia que no hi havia cap més opció que ells i que la única opció que teníem era pagar-los el que ens demanaven. Això per descomptat era mentida, i la veritat és que a aquestes alçades ja no ens crèiem res, per tant els vam dir que no pagaríem ni un dínar més que el que indicaven els panells, que en tot cas ja esperaríem un altre taxi. Així doncs, quan van veure que això tampoc funcionava van acceptar el tracte i ens van dur al centre.

Per fi, ja al centre d’Aqaba, vam donar una volta pel mercat tot preguntant on podíem trobar l’empresa de lloguer de cotxes “Dollar”. Sorprenentment, a diferència d’alters països, aquí son molt bons donant indicacions i de fet ho vam trobar de seguida. Ja a l’empresa de lloguer, la primera impressió no va esser massa bona, de fet ens vam quedar un xic espantats, i és que resulta que estaven de reformes. Tota la oficina estava de potes enlaire, i per acabar-ho d’adobar després de donar-los el nostre nom i el número de reserva ens van dir que que no en tenien constància … van estar fent unes trucades i resulta que tampoc s’havia confirmat el canvi en el lloguer per un dia menys (si heu llegit l’entrada anterior sabreu el perquè vam canviar la reserva per un dia menys). Sobre el canvi en la reserva la culpa no va esser de la companyia de lloguer sinó de la Maeva que no va comprovar l’email de confirmació tal i com li vaig dir, però vaja, què hi farem! Un cop desfet l’embolic inicial, un altre problema, el tema de contractar per un segon conductor, i és que tot i que ja ho havíem pagat ells deien que no … vaja vam estar discutint mitja hora fins arribar a un acord, que teníem raó nosaltres. Després d’això ens van portar al cotxe, que tampoc era el que havíem llogat (n’haviem llogat un de més alt per poder anar pel desert, i aquest era un turisme com tots els altres). Pel que fa a la gasolina, ens van entregar el cotxe amb només un quart del dipòsit, típic d’aquestes empreses de baix cost àrabs. Després d’una hora discutint, negociant i firmant documents, finalment, i ja havent-nos fet amics amb el jefe, ens van permetre endur-nos el cotxe, i a més, que jo, sense el permís internacional de conduir fos el segon conductor (ara realment crec que es pot conduir sense problema amb qualsevol permís en aquest país, no es miren absolutament res, o sigui que si hi voleu anar ja ho sabeu, cap problema amb el permís de conduir, no fa falta l’internacional). A partir d’aquest moment jo vaig assumir el paper de conductor i acabaria conduint tots els dies de la visita.

Ja era migdia quan vam deixar el lloc de l’empresa de lloguer i, tot i algunes primeres dificultats per adaptar-me al canvi de marxes semi-automàtic, ens vam dirigir ràpidament a visitar la zona antiga d’Aqba i després, a la platja.

 Pel que fa a la zona antiga no vam poder veure massa res ja que el castell i la zona arqueològica estan tancats per “reformes”, i sembla que fa mooooolt temps que ho estan …, així doncs bàsicament l’únic important que vam poder veure de la ciutat d’Aqaba és la bandera enorme que tenen allà enmig, que pel que diuen és la més gran del món i que es pot veure des de 4 Països: Jordània, Israel, Aràbia Saudí i Egipte (mireu el mapa i veureu que Aqaba està en n punt estratègic a la riba del mar roig). Vam deixar la ciutat i ens vam dirigir a la platja. I per què tant interès a anar a la platja quan sabeu perfectament que a mi no m’agrada gens? Doncs perquè sembla esser que el mar roig és un dels llocs més rics en coralls, i la Maëva ho volia comprovar. Després de voltar una estona per trobar el millor lloc per veure coralls (en diuen els jardins japonesos), vam aparcar just al costat de la carretera (ni idea de si es podia o no, per tant vam estar tota la estona amb un ull posat al cotxe) i vam baixar a la platja. Jo i la noia índia ens vam asseure en una ombra mentre el noi indi i la Maeva se’n van anar al mar a fer una mica de “snorkel”. Hi van estar una bona estona. Mentrestant nosaltres vam deixar passar el temps tot discutint sobre la vida i la mort, sobre el dret a morir, vaja coses ben profundes. Quan els banyistes van tornar per assecar-se, i és que ja era ben passat el migdia, vam menjar-nos un pomelo mentre ells ens explicaven que en realitat havia estat molt decebedor ja que el corall que havien vist estava en bona part mort o blanc (sabem que la mort i l’emblanquinament del corall és un tràgic efecte del canvi climàtic).

També cal afegir que al mar hi havia moltes meduses i per tant no els va esser massa agradable la remullada. Així doncs, complert amb el somni de la Maeva de banyar-se al Mar Roig vam decidir dirigir-nos, ara sí, cap a l’hostal de Wadi Musa, prop de Petra, el que seria la nostra base d’operacions els propers dos dies. Abans però havíem de posar gasolina. I aquí, la primera gran estafa. La cosa va anar així: vam buscar una gasolinera que fos relativament barata (comparant amb d’altres que hi havia prop de la carretera, ja que encara no teníem massa idea de com anaven els preus a Jordània, i a més amb moneda diferent), vam baixar del cotxe, vam demanar si sabien quina gasolina feia servir el cotxe, i es veu que tots els cotxes van amb una gasolina que no és ni la 90 ni la 95 … i li vam dir que emplenés el dipòsit. I aquí l’error! Quan va acabar de posar la gasolina ens va dir que valia 65 dínars jordans. El noi indi però va veure al panell que posava 56 i li ho va dir, així que vam pagar 56 JD per emplenar el dipòsit. I resulta que això és una barbaritat! Al cap de dues hores, no recordo exactament per quin motiu, vam decidir calcular-ho i ens sortia a més de 200 litres de gasolina, més de 3 vegades la capacitat d’un dipòsit normal … vaja, que ens havien estafat, encara no sabem com però sí. La moral de la història es dir-vos que aneu amb molt de compte si aneu a Jordània i llogueu un cotxe! I és que és a la tornada, quan vam tornar a posar gasolina, que a més de confirmar que ens havien estafat (amb 20JD en vam fer prou per emplenar tot el dipòsit altre cop), vam adonar-nos que la millor manera per posar gasolina i que no t’estafin és demanar una quantitat de diners concreta en gasolina, mai simplement demanar per emplenar el dipòsit!

Amb tot això, i una mica molestos, vam agafar l’única autopista del país i cap amunt. LA veritat és que és tota una aventura conduir per Jordània. Per què? Doncs primer perquè fins i tot l’autopista està plena de sots i esquerdes. Segon perquè també a l’autopista hi ha els típics “batxes”  que normalment es posen als carrers de pobles i ciutats, ah i igual que a Israel, també hi ha semàfors. Tercer perquè també et pots trobar que travéssin l’autopista beduïns amb les seves cabres. I finalment perquè fins i tot t’arribes a trobar a gent en contra direcció, marxa endarrere, camions avançant camions que avancen altres camions … ah i el límit de velocitat és de 110 km/h. Ja veieu, tota una experiència.

Després de seguir durant uns 200 km aquesta autopista (l’autopista amb més puja-baixa que he vist mai), després d’enormes pujades i baixades pels Wadis del desert, finalment vam arribar a l’encreuament per anar a Petra. Era un encreuament sorprenentment petit, sí ens va estranyar però vaja les indicacions a l’autopista ens dirigien cap allà. Ara, vist en perspectiva ja us puc dir que vam seguir la pitjor/millor ruta, una ruta que seguia una carretera secundària que travessava regions amb paisatges preciosos de muntanya i unes vistes espectaculars. La veritat és que era una mica estrany veure que no hi havia ningú a la carretera (per esser un lloc tant turístic), i també que l’única manera d’arribar a Petra fora una carretera d’aquestes de muntanya, asfaltada però de només un carril. Així doncs, tot i que ens va portar més del previst, la veritat és que va valer la pena, vam gaudir de paisatges espectaculars, després de perdre’ns per alguns poblets diverses vegades.

I finalment, ja al  capvespre vam arribar. Al principi ens va costar una mica de trobar l’hostal però finalment, entre dues botigues, una de pa artesà típic jordà, i una d’electrodomèstics, una petita escala portava a un hostal destartalat, l’Orient Gate Hostel. La primera impressió, no us enganyaré, va esser molt dolenta. Semblava un hostal brut, la sala d’estar era molt fosca i per compensar-ho hi havia uns sofàs i taules just fora, al carrer, sobre la botiga d’electrodomèstics. A més no els havia arribat la reserva de l’hostal i van estar una bona estona discutint en àrab sobre el tema mentre nosaltres estàvem allà davant palplantats, … finalment ens van donar una habitació privada de 4, enlloc del dormitori de 6 … pel mateix preu, i la veritat és que no estava malament, a part que feia encara molta olor de pintura. L’acabaven de pintar de color rosa. Ah i no em puc oblidar de dir-vos que a l’hora de pagar em van dir que no acceptaven targeta, i que hauríem d’esperar-nos, que no ens podien cobrar en aquell moment. Vam acabar pagant ben tard a la nit, abans d’anar a dormir. 

Just després d’instal·lar-nos, i esperant per pagar, ens van convidar a un te, ens van donar la contrasenya d’internet (que no arribava a l’habitació), i ens van ensenyar el pàrquing que a la pàgina web deia que estava inclòs en el preu …que no era res més que un lloc al carrer, de pàrquing res de res. Finalment, cansats d’esperar per pagar vam decidir marxar a comprar una mica de verdura (sembla que ens van cobrar un preu prou raonable, tot i que alt pels estàndards del pròxim orient, quatre pomes, taronges, tomàquets, cogombres i un meló, per 5 JD), vam anar a comprar també hummus i d’altres viandes (sorprenentment sembla que tot val 1 JD aquí), i finalment unes galetones per l’esmorzar. I just abans d’arribar a l’hostal la Maeva es va enamorar del pa àrab de la botiga del costat i, tot i que li van dir que el que hi havia a les lleixes ja estava reservat i que no en tindrien fins l’endemà al matí, va aconseguir que n’hi regalessin un (dels de dins les bosses reservades … molt jordà tot plegat). Ja a l’hotel vam planejar un xic de següent dia, vam pujar a l’última planta on hi havia el menjador, amb molt bones vistes però també molt fredot, vam menjar una mica i cap a dormir d’hora. El dia següent ens aixecaríem aviat per anar a visitar un parell de castells dels templers, al nord.

I amb això ho deixo per avui, a la següent entrada els castells templers!! Bona setmana i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Cap a Jordània!

Hola a tothom, avui, tot i que recordo que encara no he publicat una entrada sobre una caminada de 2 dies pel desert que us vaig prometre… us vull parlar d’una escapada de 3 dies (+1 d’anada + 1 de tornada) a Jordània. I és que el temps passa tan de pressa que possiblement ja no tingui sentit que us expliqui la caminada ja que molts detalls ja els he oblidat.

Així doncs, us parlaré de quelcom més recent, aquest viatge a Jordània. Va esser un viatge curt però intens, i ple de noves experiències. És per això que he pensat que no us descriuré el viatge en una única entrada sinó que faré diverses entrades consecutives, una per cada dia passat en terres jordanes. Crec que aquesta és la millor manera per explicar-vos amb detall el que vam viure sense fer-vos una entrada eterna, i és que sabeu que m’enrrotllo com una persiana!

Aquesta serà doncs la primera entrada. Us parlaré aquí d’on va sorgir la idea de visitar aquest país i de totes les peripècies que vam haver de fer per acabar-hi anant.

Començo doncs per com vam organitzar la visita.

Ja fa un any i mig que sóc a Jerusalem, la veritat és que el temps passa volant i ben aviat arribaré al punt on decidir de nou què faig amb la meva vida (decisió que estic meditant molt i que pràcticament ja està madura). Recordareu que fa un any ja em plantejava deixar el post-doc, per motius que probablement ja us són coneguts. Arran d’aquest pensament i a falta de temps, vaig descartar la idea d’aprofitar que sóc aquí per anar a visitar aquest país veí, Jordània. La veritat és que tot i que inicialment en tenia moltes ganes, la falta de temps i alguns comentaris d’amics propers me’n van fer desdir. I perquè? Doncs tothom em deia el mateix, que és un país molt car i que no és gens agradable d’anar-hi a fer de turista ja que sempre t’intenten (i bàsicament aconsegueixen, com ja veureu) estafar. I així el temps va anar apassant fins que finalment vaig prendre la decisió de quedar-me un any més a Jerusalem. Aquesta decisió em va obrir les portes a un número infinit de possibilitats a l’hora de pensar en visitar llocs nous. I oi tant que ho vaig aprofitar (potser haureu vist la gran quantitat de fotos que vaig penjant al facebook). Per començar vaig centrar-me a fer visites locals: voltants de Jerusalem, llocs arqueològics dins la ciutat, Betlehem, Jericó, Nablus, … Més tard vaig començar amb caminades a llocs un xic més llunyans: Mar mort, desert del Neguev, alts del Golan … I finalment, també com a conseqüéncia dels molts i molt bon amics que he fet, em vaig acabar plantejant altra vegada visitar Jordània. 

Així doncs, en una de les meves sortides, una visita a Eilat i Timna (mines de coure egípcies) acompanyat d’un noi francès del que ja us he parlat i que és post-doc també del meu jefe, i d’una noia índia, biòloga (també us n’he parlat alguna vegada), vam pensar que seria una bona idea anar tots tres a visitar Petra, a Jordània. La veritat és que la idea inicial anava un xic més lluny, teníem pensat dedicar una setmana a un curs de submarinisme i després tres dies a Jordània. Per coses de la feina (hem de donar algunes classes a estudiants de màster), i també per com sóc jo que els que em coneixeu ja sabreu que no em sento mai còmode demanant dies de vacances o no treballant més de 10-12 hores al dia … al final vam haver de reduir aquest pla. De fet, inicialment el que vam fer va esser dividir-lo en submarinisme una setmana + Jordània en unes altres dates ja que volíem passar més temps a Jordània. Com veureu això últim al final tampoc va esser possible. 

Van passar els mesos i s’acostava ja la primavera amb el que vam començar a pensar en la visita a Jordània ja més seriosament. I de fet tot plegat ho vam començar a organitzar entre el noi francès i jo. Vam començar proposant a uns quants amics propers una ruta de 7 dies, a més vam buscar els llocs que es podien visitar, els llocs on dormir etc. La idea era aprofitar la setmana següent a la pasqua jueva (que coincidia amb la setmana santa cristiana) per tal d’evitar l’aglomeració de turistes de setmana santa. I així, amb aquest pla, finalment una amiga del noi francès (una noia francesa biòloga companya de feina de la noia índia) també es va afegir al grup de viatge. Ja érem 4 i es feia viable pensar en llogar un cotxe per viatjar dins Jordània i aprofitar al màxim el temps que teníem. També en aquest punt vam decidir convidar algú més per fer encara més barat el lloguer del cotxe. I així és com es va unir a nosaltres l’últim component del grup, un físic teòric indi que ja ens havia acompanyat també en alguna de les nostres caminades. El dia es va anar acostant i desgraciadament tan jo com la noia índia ens vam començar a sentir molt pressionats per la feina i no vèiem massa clar el demanar una setmana sencera de festa. Per l’altre costat el noi francès ja havia estat a Petra feia uns anys i volia poder passar més dies en aquest país per visitar coses noves que no hagués visitat encara. També la noia francesa volia estar-hi més dies, de fet es plantejava quedar-se més que nosaltres viatjant pel seu compte. Jo i la noia índia els vam dir que no teníem cap problema en pagar la part proporcional a tots els dies del lloguer del cotxe, però que realment necessitàvem tornar abans. Finalment vam prendre la decisió de dividir el viatge en 2, aquesta primera vegada visitaríem només el sud mentre que a la següent, ens dedicaríem a visitar la capital i el nord. La noia francesa per la seva banda es quedaria aquesta vegada a visitar-ho tot ja que a mitjans de maig se’n tornava a França. I és aquí on tot es va anar complicant encara més. 

Durant la setmana abans del viatge vam tenir un estressant intercanvi de mails. Per començar la noia francesa va llogar el cotxe sense esperar la resposta de tots. Va llogar el cotxe per 5 dies, del 17 al 22 d’abril, amb possibilitat de conductor extra. Això va esser un error per dos motius, primer perquè ens vam adonar que el dia que teníem pensat marxar amb bus des de Jerusalem fins a la frontera (17) era un festiu jueu i per tant no hi havia busos, segon perquè només la noia i el noi francesos tenien llicència internacional de conduir, i pel que sembla la companyia de lloguer la demanava (jo ho vaig trobar molt estrany ja que en aquests països normalment el control és baix o gairebé inexistent i pots conduir amb el carnet de conduir que sigui …). El segon punt veureu més endavant el perquè va esser un gran error. Per resoldre el primer problema li vaig demanar a la noia l’enllaç per canviar la reserva i fer-la per un dia menys. Després de fer aquest tràmit li vaig dir que revisés el mail ja que havia de confirmar la reducció del lloguer i li havien de tornar els diners (em va dir que ho havia fet, veureu que no va esser així …). Un cop fet tot això, degut a tot l’estrès de la feina i dels mails, i quan tot semblava que havia convergit finalment a una visita de 4 dies, ja teníem el cotxe llogat i també els hostals mirats (només faltava per veure si tornàvem el cotxe al mateix punt on el recollíem, la frontera sud, a Aqaba-Eilat, o bé el deixàvem al nord, cosa que era més convenient per la noia francesa que es quedava), vaig decidir desconnectar i marxar sol a caminar. 

Així doncs, per desconnectar un xic de tot això, vaig esser jo qui va cometre un error, vaig decidir d’anar-me’n tot sol en una caminada de 2 dies al nord, seguint un riu conegut com a Nahal Tavor, pujant a una muntanya on es diu que Jesucrist va transfigurar-se davant de dos dels seus apòstols (el Mont Tavor), on vaig dormir en una tenda no massa adequada, i visitar finalment una zona arqueològica fantàstica coneguda com Bet She’an (d'aquí les fotos d'aquesta entrada). I va esser durant aquest parell de dies quan tot es va complicar fins a un punt en que el viatge semblava impossible. Primer, el noi francès, que havia anat a visitar la família a França, va trobar-se amb problemes de la feina i va dir que no podria venir al viatge. Això era un canvi dramàtic ja que ell era l’únic, a part de la noia francesa, que tenia carnet de conduir internacional i per tant podia conduir (suposadament), pel que la noia francesa, si ell no venia, ens hauria de dur a la frontera abans de continuar el seu viatge… i potser ja era demanar-li un xic massa després d’haver-la abandonat en bona part del seu viatge. Segon, perquè el viatge sortiria molt més car, i a més perquè ja havíem comprat la “Jordan pass”. Que què és la “Jordan Pass”? Doncs és la combinació de la Visa per entrar a Jordània, l’entrada a la zona arqueològica de Petra (1, 2 o 3 dies segons el tipus de “Jordan Pass” que compris) i 40 zones arqueològiques i parcs naturals més, amb la condició de quedar-se un mínim de 3 nits a Jordània (en cas contrari et fan pagar una bona multa!). Tot plegat per 70 dinars jordans (uns 90 euros), que surt molt més a compte que comprar-ho tot per separat. Ah, no em vull oblidar d’avisar-vos si és que teniu pensat de fer el viatge, VIGILEU quan compreu la “Jordan Pass”, hi ha una opció que diu “afegir entrada a Betanya”, el botó de la qual sembla el de confirmar la compra. Si us equivoqueu us cobren 8 dinars Jordans de més, uns 12 euros, a mi em va passar … I finalment, tercer, també es va complicar el viatge perquè vaig agafar un bon refredat durant la meva escapada, que em va acompanyar tot el viatge! Feia anys que no l’agafava així de fort! 

Així doncs, i tornant al tema del noi francès, explicar-vos que simplement va enviar un mail dient que per motius de feina PROBABLEMENT no podria venir, i va deixar de respondre’ns a tots en mails col·lectius. Sembla esser que va estar contactant individualment amb la noia índia però a la resta mai ens va confirmar que no podria venir, la veritat és que no va esser massa elegant per part seva. Així doncs vam reprendre el nostre intercanvi de mails, tot es va complicar encara un xic més quan la noia índia va dir que no podria venir el primer dia per motius de feina, i que si no hi havia manera de solucionar-ho que no vindria tampoc. Em va tocar a mi enviar un mail d’ultimàtum, proposant que vingués amb transport públic i que ens trobéssim a Petra, un mail que vaig enviar només unes hores abans que la reserva de cotxe quedés confirmada (el dia abans de marxar!!!). Finalment la noia índia va decidir de venir i treballar des de l’hostal el primer dia. Era el dia abans de marxar, per fi semblava que tot havia convergit pel que vaig reservar un hostal per 3 nits a Wadi Musa (a l’entrada de Petra) que serviria de base d’operacions, i una nit en una tenda beduïna al nord de Wadi Ram. Vam intentar en aquest punt afegir un nou membre al viatge, per fer-lo un xic més barat, però era molt tard, i tot i que un noi xinès gairebé se’ns afegeix, per problemes de visat no va poder. Així doncs seríem 4. El pla final (encara amb alguna enganxada d’última hora sobre en quin moment agafaríem el bus a Jerusalem), era:

1er dia- Marxar de Jerusalem a les 6:30a.m. amb bus fins Eilat. Agafar un taxi d’Eilat a la frontera. Creuar la frontera. Taxi fins Aqba. Llogar el cotxe. Remullada al Mar Roig i viatge fins a Wadi Musa, a l’hostal.

2on dia- Llevar-nos ben d’hora, només el noi indi, la francesa i jo, i anar a visitar un parell de castells dels templers.

3er dia- Llevar-nos ben d’hora i visitar Petra + Petra de nit.

4rt dia- Llevar-nos ben d’hora, deixar l’hostal de Wadi Musa i anar a visitar Wadi Ram. Acabar dormint amb beduïns.

5é dia- Llevar-nos ben d’hora i anar cap a Aqba a deixar el cotxe, passar la frontera i amb bus cap a casa. Això d’anar cap a Aqba a deixar el cotxe no ho vam decidir fins l’últim moment ja que hi havia també l’opció de pagar un xic més i deixar el cotxe a Amman. Aquesta opció era molt millor per la noia francesa però a la resta ens feia anar un xic malament ja que hauríem de creuar la frontera pel pitjor i més lent pas fronterer del país, el que hi ha prop de Jericó i que usen tots els Palestins (i els Israelians ja sabeu com tracten a la gent en els check-points …). Hi ha un tercer pas fronterer però queda molt al nord, prop de Bet She’an.

I així, finalment va començar el viatge!

Més a la propera entrada! Perdoneu però aquesta ja m’ha quedat prou llarga.

Continueu mirant les estrelles!!!