Hola a tots, us escric ja des de Santa Cruz, Califórnia. Sí, un any més (i l'últim), anem tot el grup d'investigació de la Universitat Hebrea de Jerusalem a treballar des d'un lloc un xic més fresc: màximes de 23-24 graus i mínimes de 12-13, tot un luxe amb les onades de calor que esteu patint per Europa!
He arribat aquí a Califòrnia després d'una estada prou interessant per casa i rodalia. Per començar, l'endemà d'arribar, ben d'hora, vaig anar a buscar quatre herbes que ens faltaven per fer la Ratafia 2017, no va esser pas difícil trobar-les així que ben puntual vaig arribar a casa d'en Jordi i l'Anna (Can Guilla). Va esser una jornada tranquil·la, de retrobaments, bon dinar i bona companyia. Amb la ratafia ja feta, i sense gairebé poder passar per casa, ja era hora de marxar cap als Pirineus de Lleida a passar 2 setmanes amb un grup de 10 nanos molt espavilats i acompanyat de tres bons amics. I a què fer? Doncs a hores d'ara ja hauríeu de recordar que a principis de cada estiu participo en un projecte del programa "Joves i ciència" finançat per la Fundació Catalunya La Pedrera, on juntament amb l'Ignasi, la Laia i en Víctor ensenyem als 10 millors estudiants de 4rt de secundària de Catalunya, una mica (o molt) d'astronomia.
El projecte va anar molt bé, vam ensenyar molt (tot i que vam tenir uns primers dies complicats amb problemes en el control del telescopi i de la càmera) i també vam aprendre molt, tan dels altres professors com també dels nens. A part de les classes i les pràctiques també vam tenir temps de fer un xic d'esport. I què vam fer d'esport? Doncs de bon matí, com cada any, m'escapava a córrer per la muntanya; si us he d'esser sincer no em sol agradar anar a córrer (crec que encara em dura el trauma de primària, quan els càstigs a l'hora d'educació física eren anar a fer voltes al pati corrent ...) però allà dalt és diferent, em ve molt de gust! A part d'anar a córrer al matí, algunes tardes la Laia ens va introduir al món del "Crossfit" i després, per relaxar-nos (a mi la veritat és que no em relaxa pas, de fet crec que hi pateixo més que amb el corssfit ...) ens va fer algunes classes de ioga. Molts nois i noies dels altres grups ens miraven mentre féiem tot això, al principi es reien de nosaltres però al final vam acabar essent l'enveja de tots els altres grups! Ment sana in corpore sano! Per acabar d'arrodonir l'estada vam aprofitar el dia lliure que se'ns dona (vaja que se'ns dona ... com a mínim això posa al contracte ... crec que ja us ho vaig explicar l'any passat els problemes que solem tenir per tenir aquest dia lliure) per iniciar-nos (la Laia i jo) a l'escalada! I vam tenir uns molt bons monitors, en Víctor i Ignasi (o com a mínim mig Ignasi, i és que no es trobava massa bé el pobre). L'aventura ens va portar ni més ni menys que a la riba de l'estany de Sant Maurici, a la Vall d'Aran. On vam anar? Doncs vam pujar/escalar, l'encantat gran. A continuació us faré un petit resum de com va anar, podeu trobar una ressenya completa al blog d'escalada d'en Víctor clicant aquí.
La sortida va començar ben d'hora al matí, tan d'hora que gairebé no vam ni poder esmorzar. Vam agafar les botes, les cordes, els cascs i vam robar quelcom de fruita i pa sense gluten (per la Laia), de la cuina del centre on fèiem les estades. Ja al cotxe vam decidir que pararíem a Espot per comprar alguna cosa per dinar. I vam tenir sort! Acabàvem d'arribar quan obria el primer supermercat. Vam entrar-hi i 5 minuts més tard li portaven el pa acabat de fer. Així doncs vam comprar una barra de pa, una llonganissa, uns quants tomàquets, i ja estàvem a punt, vaja, no del tot, encara ens faltava fer el cafetó. Però, a aquella hora, on podíem anar? Li vam demanar al senyor del supermercat i ell ens va recomanar un bar, el problema però era que obria un xic més tard (no pas dramàticament més tard, 15 minuts de fet). Li vam demanar per un hotel que havíem vist que ja estava obert (teníem pressa, volíem arribar de seguida a dalt per començar l'excursió) però ens en va dir pestes, de fet ens va dir que no ens servirien i que a més ens farien fora de males maneres. Sortint del supermercat vam comentar tot rient que era molt típic dels pobles això de fer mala propaganda d'altres botigues, i que sempre hi ha aquestes petites baralles entre veïns. Així doncs no ens el vam creure i vam anar a provar sort a l'hotel. I què ens vam trobar? Doncs exactament amb el que el simpàtic senyor del supermercat ens havia dit ... una senyora amb molt males puces ens va fer fora sense voler-nos servir ... així que amb la cua entre cames vam marxar cap al bar que ja estava a punt d'obrir. Van obrir, vam demanar uns cafetons i ara sí, carregats d'energia i ganes de muntanya, cap a caminar!
Vam arribar a l'entrada del Parc Natural prou aviat. Allà, a l'aparcament, ens vam equipar (cordes, arnesos, mosquetons, cascs, ...) i vam començar a pujar fins a un refugi de la vora de l'estany. Allà vam demanar informació sobre si la pujada per on volíem anar era accessible. I és que no les teníem totes. Des de lluny havíem vist que hi havia algunes congestes de neu, a més, un senyor que ens vam trobar a mitja pujada ens havia avisat que sense grampons ens seria complicat, no obstant això, com que aquest senyor ens va fer aquest comentari enmig d'una xerrameca enorme no li vam acabar fent massa cas. De tot plegat al refugi tampoc en vam poder treure l'aigua clara, la veritat és que el guarda acabava d'arribar i tampoc tenia massa ganes d'atendre'ns. Així que altra vegada vam decidir provar sort, el no ja el teníem. Vam dirigir-nos doncs cap a la canal on començava el camí, i després d'una pujada extenuant vam acabar davant d'una gran congesta. Primer vam pensar que hi podríem pujar pel mig, simplement clavant les puntes dels peus, la neu però estava molt compacta de manera que aquesta primera idea va quedar descartada (i tot això malgrat el magnífic piolet de fusta que es va fer en Víctor pel camí). Teníem ganes de pujar, així que un entrebanc com aquest no ens aturaria. Vam buscar una alternativa, ens vam encordar i cap amunt! Aquí em vull sincerar una mica, la veritat és que no les tenia totes i és que els meus records d'escalada es remuntaven a algunes males experiències de quan tenia uns 11-12 anys al rocòdrom d'Olot amb l'esplai. Recordava que les altures em feien un xic de por i la idea d'haver de baixar rapelant algun tros de muntanya no em feia gens de gràcia. Després d'aquesta experiència però ja puc dir que de por a les altures res de res! I això de rapelar és divertidíssim, ara us ho explico!
Així doncs, ja encordats vam començar a pujar. En Víctor i l'Ignasi ens van començar a explicar algunes normes de seguretat i coses a tenir en compte per escalar més còmodament. La veritat però és que bona part del camí va esser molt senzill, més proper a una grimpada que a una escalada, excepte dos petits passos on vam patir una mica i on la Laia va quedar un xic "penjada". La veritat és que jo em sentia molt còmode però també és cert que en faig 2 com la Laia de manera que m'és molt més fàcil arribar a punts per agafar-me on ella no arribava. Vam continuar pujant i a mitja pujada vam parar, l'Ignasi es trobava molt malament. En aquest punt vam patir una mica, sobretot en Víctor que s'havia carregat a les espatlles la responsabilitat de portar-nos sans i estalvis a casa. El problema era que tot i que l'Ignasi es trobava malament, allà ja no era viable tornar endarrere, s'havia de fer cim i baixar amb un ràpel per l'altre costat. Sortosament després d'un suc i una mica de fruita es va trobar millor i vam poder continuar. Propera parada, l'enforcadura. Vam arribar a l'escletxa que separa els dos encantats gairebé sense haver de tornar-nos a encordar (de fet es van encordar en Víctor, la Laia i l'Ignasi, simplement perquè la Laia se sentia més segura i amb l'Ignasi no les teníem totes, ja que el seu equilibri no estava al 100%.). Allà, a l'enforcadura una sensació de llibertat ens va envair. El paisatge era espectacular! Teníem les cornelles voltant per sobre els nostres caps, i al davant la vista de l'encantat petit amb les seves parets verticals, a darrera, la pujada a l'encantat gran, mentre que el cim encara no era visible. La veritat és que em van quedar ganes de fer escalada real i pujar a l'encantat petit, si tot va bé a veure si ho podem fer l'any que ve! En aquest punt vam decidir que, tot i que ja era força tard, dinaríem després del ràpel i és que no ens podíem relaxar, encara quedava una part complicada. Així doncs, descansats però ja amb una mica de gana vam reprendre la pujada, cap a l'encantat gran. Tot i que des de l'enforcadura fins al cim no quedaven gaires metres de pujada, vam haver de tornar-nos a encordar, i és que vam haver de passar per una cresta que enrriu-te'n del pas de Mahoma de l'Aneto! Després de la cresta però, ja hi érem, el cim! Allà dalt, envoltats de la natura més salvatge, d'unes muntanyes majestuoses i esquitxades de llacs només vam trobar a faltar una cosa, el que ja coneixem com a "aigua d'emergència" o els que em coneixen bé, "la petita cantimplora blava". Tot i això, mirat amb perspectiva, no hauria estat massa bona idea això de beure abans de fer un ràpel oi? Així doncs simplement vam gaudir de les vistes, vam intentar identificar alguns dels pics que ens envoltaven, ens vam fer una foto de cim, i em vaig adonar que aquest era el primer cim que feia on no es pot accedir d'altra manera que escalant! Genial!!!
Després de tot això va venir la segona prova, i és que un cop superat el meu trauma de la por a les altures només em quedava superar el dels ràpels. La veritat, no les tenia totes ... de fet estava cagadíssim! i més quan vaig estar encordat i assegurat i en Víctor em va dir "venga, te toca, mantén el culo abajo i intenta caminar sobre la pared"... caminar sobre la pared!! La veritat és que no va esser en absolut tan difícil com em pensava, al principi estava un xic incòmode però al final, amb l'Ignasi cridant des de baix "segueix on et porti la gravetat!" m'ho vaig passar bé i tot! També he de dir (i aquí els experts en escalada us riureu de mi) és que vaig carregar moltíssim els bíceps dels dos braços ... vaig fer el que diuen que mai s'ha de fer, em vaig agafar moltíssim, si sí, moltíssim moltíssim i molt fort, a la corda de dalt, a la que suporta el pes, enlloc de fer servir només la que et permet anar baixant a poc a poc.
Ja tots a baix vam acabar d'arribar a un collet amb bones vistes, vam fer un bon dinar de pà amb tomàquet i llonganissa d'Espot (boníssima, tot i que no com la de casa), vaig perdre la navalla (sóc un desastre però ja me n'he comprat una altra), i vam baixar per una tartera infernal fins a l'Estany. A l'Estany, de fet a un rierol que passa a la vora, vam posar els peus a l'aigua per relaxar-nos (no ho dieu a ningú! Que està prohibit!), i vam anar a veure una cascada impressionant que cau gairebé fins a l'estany. Després de tot això ja se'ns havia fet tard pel que vam decidir tornar ràpidament cap al cotxe i cap al centre de Planes de Son, on ens esperava una actuació del Dansàneu. Sí, va esser una molt bona jornada, ens ho vam passar molt bé i vam fer un xic més (si és que es pot) de pinya amb en Víctor, la Laia i l'Ignasi.
Molt bé, després d'un diumenge intens d'iniciació a l'escalada ens quedava encara una setmana amb els nostres petits projectes d'astrònom. La veritat és que ens ho vam passar molt bé, i és que és la segona setmana en què ja has agafat prou confiança amb els nanos per deixar-te anar i esser, més que un professor, un amic. Ens vam divertir molt, vam analitzar simulacions de formació de galàxies, vam observar asteroides i vam fer fotos molt bones de regions de formació estel·lar, fins i tot vam veure partícules subatòmiques sortint d'un àtom d'urani que va dur l'Ignasi. Això últim fent servir una càmera de boira que vam construir nosaltres mateixos! Ah i ens van venir a gravar els de TV3, si sí, sortirem al Què, Qui, Com!
Un any més l'estada es va acabar amb les presentacions de la feina. Com sempre, tot i els nervis passats (tan els nens com nosaltres) van anar molt i molt bé i ens vam sentir com uns pares orgullosos dels seus nens (alguns fins i tot ens vam emocionar un xic quan els nostres nens ens van dedicar unes paraules precioses). Després del pica-pica de rigor, i de xerrar amb alguns dels pares ja era hora de tornar cap a casa. En Víctor, l'Ignasi i jo ens vam acomiadar de tothom i ens en vam anar (la Laia havia marxat abans, que tenia actuació castellera). A mig camí vam parar per comprar unes coques de recapte boníssimes a un poblet del qual ara no recordo el nom, i després d'això ja vam arribar fins a casa.
De les estades d'aquest any només em queda comentar un parell de cosetes. Primer que vam menjar com reis (aquesta gent del centre de planes de Son cuina molt bé i variat), segon, que vaig haver d'anar d'aventura fins a Vielha, on no havia estat mai, per aconseguir un certificat d'antecedents penals de naturalesa sexual, negatiu és clar, que no va acabar servint de res ... vaja, mirat pel costat positiu com a mínim ara ja puc dir que he estat a Vielha! I tercer, que vam aprofitar un dia per anar a comprar pastís de formatge d'Ainet de Cardós, i alguns iogurts. Això últim ja és tradició (una tradició que ens van inculcar la Rosa i en Pere, dos companys del DAM), i quina bona tradició! És que són taaaan bons!!!!
Acabades aquestes fantàstiques estades vaig passar una setmaneta per casa. Allà vaig haver de treballar però òbviament a un ritme diferent que des de Jerusalem. També vaig aprofitar per anar a fer cafetons/sopar/dinar amb uns quants amics, per anar a dinar amb la meva mare i a veure una seva cosina, que és com si fos la meva tieta (i que sempre m'agrada anar a visitar) i també a una bona amiga, la Rosor, que desgraciadament fa poc va perdre el seu marit, un molt bon home, en Pepet de Ca la Emília. A més a més vaig passar un parell de dies per Barcelona a treballar i també vaig passar un dia genial amb la Laura i l'Àurea a Castellar del Vallès. Ah i me n'oblidava, també vam fer un dinar de família amb el meu padrí i els cosins. Ja veieu, vaig estar molt enfeinat. Després de tot això, ja tornava a esser hora de marxar.
Així doncs, aquesta vegada amb un xic d'ànsia no us ho negaré pas (tot ha canviat des que vaig dir al meu jefe que deixava el post-doc), vaig agafar el bus i el tren per anar cap a l'aeroport carregat amb tres motxilles. I tot va anar bé, els trens, els busos, la facturació i el control de seguretat, sorprenent oi? Però la sort no podia continuar per sempre oi... de fet es va acabar a l'hora d'embarcar. Però això és una altra història, i us l'explicaré en la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles en aquestes nits d'estiu que costa tan de dormir!
