Hola a tots! Quant de temps fa que no
actualitzo aquest blog! I no és per falta de ganes eh, més aviat
per falta de temps. Com ja sabeu, quan sóc a la meva terra, la
Garrotxa i en general, Catalunya, el temps passa volant: cau,
marboleny, caminades de cap de setmana, i feina, molta feina del
doctorat, una rutina que es repeteix setmana rere setmana, exceptuant
la petita pausa d'estiu.
En aquests últims mesos però hi ha
hagut alguns canvis en la nostra vida i és que se'ns han acumulat
diverses preguntes a tots els que en un any, sí, només un any, ja
llegirem la tesis doctoral: I després què? I després on? I, el més
important, què vull fer quan sigui gran?
Aquesta última pregunta, la maleïda
pregunta, l'hem estat eludint durant molts anys, tants que finalment,
cansada, se'ns ha plantat just al davant barrant-nos el pas. Ara ja
no serveixen les excuses, hem de prendre la decisió, una decisió
que potser molts ja van prendre als 16 o 18 anys mentre nosaltres, no
sabria dir si per cobardia o per mandra, no ho hem fet fins ara.
En aquest punt del camí moltes portes
se'ns obren, algunes d'elles ens porten a conèixer món, a conèixer
gent, a avançar en la carrera investigadora, d'altres ens permeten
fer un canvi de rumb en les nostres vides, tornar als orígens, a la
terra, a la família, als amics de tota la vida. El problema és que
algunes d'aquestes portes, un cop tancades costen molt de tornar a
obrir. Aviat, molt aviat haurem de prendre una decisió, i depenent
del que escollim la nostra vida pot canviar radicalment.
Però, tot i això, el moment de
prendre la decisió encara el tenim a un any vista, per tant, com
sempre, tanquem els ulls i endavant!
Així doncs, després d'aquesta breu
introducció que us he fet per contextualitzar la situació en la que
em trobo en aquest quart, i últim?, viatge a Mèxic, començo amb la
història que realment us vull explicar avui.
Després de mig any per casa, ha tornat a arribar la tardor, moment en que, com ja és costum, faig la maleta i me'n vaig cap a Mèxic.
Tot i això, avui, escrivint-vos des de
l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge
sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la
majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa
pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la
facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una
sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i,
com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o
quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a
la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre
dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a
Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa
fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer
exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant
Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i
arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però
amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també
anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens
havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores,
es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta
a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!).
Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no
havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de
l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que
a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel
dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot
de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem
pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant
llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a
les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és
que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una
supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes
...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar
compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada,
truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per
postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi
blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia
russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!
Després de sopar va començar la festa
pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un
acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos
uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses,
danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la
lluna. Una gran nit.
De bon matí ens vam aixecar vam
admirar la sortida de Sol i cap amunt! A fer el Montmalús (27??). I
un cop fet, ràpidament cap avall, que alguns tenien hora per dinar a
Lles de Cerdanya i d'altres havíem de tornar cap a casa. En
definitiva, va esser un gran cap de setmana!
La segona aventura que us vull explicar
és la que estic encara vivint en aquest moment. L'aventura dels
aeroports!
Doncs sí, havia de passar, porto anys
fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de
trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar
mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a
París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de
còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí
deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya
d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com
reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).
Continuo explicant-vos l'aventura ja
des de l'Instiut d'Astronomia de la UNAM, acabat el viatge en avió i
esperant a que els meus jefes arribin, per posar-nos a treballar.
A veure, on ho havíem deixat, ah sí,
vaig arribar sense problema a l'altre avió, vaig asseure'm al meu
lloc i a esperar que s'enlairés, i oi tant que vam esperar!! Dues
hores dins l'avió, fins que ens van dir que cancel·laven el vol
perquè hi havia una porta que no tancava bé! I després, tres hores
més fent cua per tal que ens donessin un tiquet per sopar i
esmorzar i un per dormir en un hotel, i és que el vol no sortiria
fins l'endemà a les 10 del matí! Ara, tot s'ha de dir, es van
portat prou bé, a la cua per aconseguir els tiquets ens van donar
entrepans i beguda, el sopar va esser un buffet lliure, l'hotel
estava molt bé i l'esmorzar també.
L'endemà, ja altre cop a l'aeroport i
un cop passats tots els controls, una sensació de deja'vu flotava a
l'aire mentre ens asseiem a l'avió, al mateix avió i al mateix
seient que el dia anterior. Aquest cop però ja ens coneixíem amb la
majoria de viatgers després de passar tantes hores junts, aquesta va
esser l'única diferència amb el dia anterior ja que vam tornar a
estar esperant dues hores a que s'enlairés el vol, aquest cop perquè
no hi havien posat combustible!!! Com si no haguessin tingut tota la
nit! Però al final, enmig d'aplaudiments, el vol es va enlairar, per
fi.
12 hores després aterràvem a Mèxic,
gairebé un dia més tard del previst. I després de passar tots els
controls i que aquest cop sí em revisessin tooot l'equipatge (com si tot el que no m'havia passat fins ara en els tres viatges anteriors aquí a Mèxic, m'hagués de passar ara, així anunciant que probablement és el meu últim viatge a aquest país), taxi
i cap a l'hostal “El Cenote Azul”, a comprar menjar, a sopar i a
dormir!
I ahir, a les 6 amb uns ulls com unes
taronges (jet lag), vaig aprofitar per passejar per CU i anar cap a
l'IA ben d'hora on vaig aprofitanr per acabar aquesta entrada ja
que, com sempre, aquí ningú arriba abans de les 9:30h! Jeje
Doncs res, això és tot per avui, a
veure com van aquests primers dies! Dilluns una nova entrada!!!
I, com sempre, continueu mirant les
estrelles (i els cometes, que aviat l'ISON farà acte de presència!!)
