Un estiu típic: congressos i caminades

Hola a totes i tots, 

Quin estiu més prolífic en entrades en aquest blog! Que no pari, i si em voleu llegir perfecte, però sinó, aquí queda la meva historia per la posteritat ;-).

Avui us parlaré del meu estiu, que, com ja suposareu, no inclou vacances sinó feina i només una mica de desconnexió als caps de setmana. Les vacances aquest any però sí que arribaran, al setembre, seran unes setmanes al Cercle Polar, però d’això ja us en parlaré quan arribi, avui toca parlar una mica de congressos i caminades.

Començaré parlant-vos del que va esser el tret de sortida de la missió espacial de la ESA a la que jo vaig donar nom, i en la que sóc el coordinador del grup de simulacions cosmológiques, us parlaré doncs del primer congrés del consorci.

Primer però necessito posar-vos en context, no tant sobre la ciència que pretenem fer sinó de la part més difícil, les interaccions socials entre els membres del consorci. Pels que no m’hagueu seguit en entrades anteriors, heu de saber que la missió espacial va néixer de l’amistat dels seus promotors, tres bons amics de tota la vida, i de dues noves addicions, jo, i l’estudiant de doctorat d’un d'ells. El projecte el vam redactar junts en la meva estada a Florida (2022), i va esser acceptat per la Agencia Espacial Europea al novembre de 2022. A part de la ciència, que n’hi ha molta i de molt interessant, i que està relacionada amb el descobrir què és la matèria fosca, també teníem un principi bàsic en la part més social: només participaria en la missió gent que gaudeixi fent ciència essent bona persona, gent que no vulgui acaparar el protagonisme ni trepitjar a ningú i que posi sempre al davant als estudiants i als investigadors joves. Volíem (volem) que per fi un projecte internacional potent no el dirigeixi gent amb aires de superioritat que despreci als investigadors honestos que, com nosaltres, no busquen trepitjar a ningú sinó col·laborar. La nostra filosofia és que la ciència és per la humanitat, no per a cap individual, i, com a tal, no té cap sentit competir els uns amb els altres. Per part meva, després de tot el que va passar a finals de 2022, el que volia, i vull ara encara amb més intensitat que mai, és fer només ciència si m’ho passo bé, que a la vida ja hi ha moltes altes coses desagradables que no podem evitar! 

I per què us ho explico tot això?  Doncs perquè un cop la ESA va acceptar la missió va començar el procès de fer créixer la col·laboració, d’acceptar nous membres i d’escollir responsables de coordinar la ciència i la tecnologia, d’establir el que anomenarem el Consorci, i és en aquest procés que tot va començar a anar pel pedregar. En particular, el problema va començar amb la una persona en concret, a qui anomenaré ara "la persona", una investigadora que, per molts, és el tipus de persona que justament volíem evitar, amb afany de protagonisme, poques ganes d’escoltar els consells de la resta, i molt poques habilitats socials. De fet, gairebé des del primer dia que em va desagradar, i, ja en aquell moment, li vaig enviar a ella un correu molt dur resumint el que creia jo que havia d’esser la missió en la part científico-social en copia a l’investigador principal. Després d’això, però, tot va empitjorar encara més. La Agencia Espacial Europea (ESA) es va posar molt dura amb les condicions per acceptar la missió definitivament. Ens va demanar que demostréssim amb tot luxe de detalls que la missió és viable, fins uns nivells absurdament rigurosos, que, de fet, només serem capaços d’aconseguir quan la missió estigui ja activa. També han fet el mateix en la part tècnica. Aquesta pressió extrema va fer que "la persona", que sense tanta pressió alguns ja consideràvem que era poc raonable, encara es tornés més desagradable, fins al punt que jo vaig acabar enviant una carta de renuncia a participar en la missió. Les coses es van rel·laxar després d’una videoconferència cara a cara amb "la persona", i d’una conversa de telèfon amb el líder de la missió, però rel·laxar no vol dir sol·lucionar. A més, tot i que podria semblar que el problema és meu (i no us enganyaré, molts cops ho he pensat) resulta que no sóc l’únic que va començar a veure per on anava tot plegat, la Mariángeles, una de les persones que van escriure la proposta a la ESA també va sentir-se totalment arraconada i despreciada, el mateix va acabar passant amb el líder de la part observacional, i més tard amb l'estudiant de doctorat. Que passi amb aquest últim és el més greu ja que ell és un estudiant de doctorat que necessita créixer professionalment i el que va fer aquesta persona va esser apartar-lo de la part del projecte que està liderant! És en aquest context, i un cop la ESA ha ja acceptat que la missió passi a fase A (les fases són 0, A i B, on la fase B ja és la de construcció), que es va decidir organitzar la primera reunió presencial del consorci, a Barcelona. La idea era que una trobada en persona podia desfer malentesos. La teoria era que el problema venia de que fins llavors mai havíem fet una trobada presencial i que les reunions en línia i els correus electrònics sempre porten a malentesos.

Així doncs, el 26 de juliol va començar el congrés. Va començar al matí però jo no hi estava convidat, només hi participaven els membres del “core team”, el “núcli de la missió”. Potser us sorprendrà però sí, jo no en formo part. Certament això és quelcom que em dol. No formo part d’aquest grup perquè en el moment en que es van distribuir responsabilitats jo encara no tenia clar si volia continuar en ciència, i, lògicament, no podien esperar a que em decidís. Ara però em sento una mica desplaçat ja que el meu paper, tot i important, és molt més secundari que el d’altra gent que ha entrat al consorci molt més recentment. En tot cas, retornant al relat, aquell matí, que eren només unes hores després d’haver aterrat a Barcelona, d’haver anat a veure els meus pares una única nit en una visita llampec que va començar amb un caos a Rodalies, vaig baixar fins a la Universitat Autónoma de Barcelona amb cotxe, passant abans per la Roca Village a comprar equip per les meves vacances al Cercle Polar. Em vaig instal·lar a l’hotel, dins del campus, i em vaig dirigir a la seu de l’Institut de Ciencies de l’Espai. Allà va començar el congrés amb un resum de l’estat de la missió. Seguint l’estil que em caracteritza aquest any, m’hi vaig presentar amb unes camises hawaianes ben extremades, aquest serà el meu “look d’estiu” a partir d’ara!

El congrés va esser interessant, vam aprendre molt sobre el que ha passat en els recents mesos, i jo, que no em caracteritzo per deixar res al tinter últimament, vaig deixar clar la meva opinió sobre la falta de transparència cap a la resta de membres del consorci, sobre la necessitat d’obrir noves vies de communicació, i vaig passar de puntetes sobre la necessitat de canviar l’estil de fer les coses (llançant un dard a "la persona"). La tensió entre "la persona" i jo es palpava a l’ambient, de fet, l'investigador principal de la missió em va venir a trobar en una de les pauses del cafè per preguntar-me directament com estàvem amb "la persona", jo li vaig esser sincer, per part meva cap problema, per part seva clarament alguna cosa no anava bé, de fet girava la cara a cada comentari que jo feia, i només em mirava directament quan s’havia de retreure al grup la falta de compromís. El congrés va continuar, i, una cosa agradable que va passar és que ens vam fer moltíssim amb l’investigador que em va contractar a Suècia, i amb qui compartim totalment la visió de com s’ha de fer la ciència. Un altre punt important del congres va esser el sopar de germanor, en el que vaig seure just davant de "la persona" i vam poder xerrar molt sobre coses no relacionades en la ciència. Certament podríem portar-nos bé personalment, però, tot i això, a la feina ja vaig veure que no era l’estil de persona amb qui jo voldria col·laborar … de fet va arribar a insinuar que el problema d’assetjament que van patir els companys de Lund s’havia exagerat!

El congrés va acabar el divendres amb unes conclusions generals i amb deures per tothom, però, més important, va acabar amb unes converses entre 7 dels 12 líders dels subprojectes científics que teníem clar que l’estil imposat per "la persona" no és el que volem, i que farem el possible per canviar-lo. Ja ho veieu, la reunió no va acabar resolent el conflicte però sí que ha iniciat una petita revolució que esperem que acabi reconduït la situació! Us mantindré informats! Ah, i que quedi una cosa clara, en el moment que no gaudeixi de la feina deixaré la missió (i no seré l’únic!).

La segona cosa de la que us volia parlar és més lúdica, és sobre l’excursió que vam fer amb el grup del Gecaventura’t al Ballibierna i la tuca Culebras, passant pel passo a Caballo.

La veritat és que aquesta va esser una excursió molt improvisada després que no sortís bé la que teníem prevista al Vignemale. Resumint molt, entre problemes amb els autocars, amb les reserves als refugis, i amb els horaris, es va decidir cancel·lar la sortida original, i, els joves, van organitzar una alternativa. Això també va fer que l’altre pla que tenia jo, anar a Benasque, quedar-me a la casa que hi té la meva bona amiga, la Mariángeles, i pujar al Perdiguero pel pas del funambulista tampoc tirés endavant. Però vaja, en tot cas, no em vaig pas quedar sense una bona ruta pel pirineu lleidetà.

La sortida al final doncs es va convertir en una excursió de pocs quilómetres, però, acompanyada d’una estada en un càmping, de relax, i amb barbacoa inclose. Vam sortir dissabte cap a mig matí, amb cotxe, i vam anar fins a l’àrea de Guissona on vam parar a posar gasolina i a comprar el que ens feia falta per la Barbacoa, que en principi havíem de fer per dinar. Tot i això, com que se’ns va fer tard, vam decidir dinar allà al famós bufet de carn, i fer la barbacoa per sopar. La sorpresa va esser que el bufet és molt més car del que era, ara costa 12 euros al cap de setmana (abans 8), cosa que a mi, ara que sóc vegà, no em va pas sortir a compte … tot i que també és cert que no em vaig pas quedar amb gana, i que, a més, em vaig emportar gairebé una cabeça d’all de regal, per les torrades del sopar ;-). Després de dinar ens vam posar en marxa (érem dos cotxes, 6 persones en total). I a mitja tarda ja arribàvem al càmping. Allà vam fer el registre amb una noia que al principi no ens va tractar massa bé però que al final ens va insistir a que anéssim a la festa de la piscina del poble del costat, organitzada per la comissió de festes de la que ella era membre, tot dient que ens ho deia a nosaltres perquè es veia que érem joves … alguns més que d’altres, vaig pensar! Vam declinar amablement la oferta perquè l’endemà havíem de sortir d’hora per anar a caminar (hi havia previsió d’alguna tempesta de tarda), i ella ens va etzibar que si érem bons per matinar per anar a caminar també ho érem per fer-ho després d’haver anat una estona de festa … En tot cas, després de registrar-nos vam escollir lloc per acampar, vam muntar les tendes i ens en vam anar una estona a la piscina. Tothom es va banyar menys jo, no em venia massa de gust. Després de la remullada ens vam posar a jugar a cartes, a un joc que potser molts coneixereu i que realment és divertit, l’”exploding kittens”. Finalment quan ja es feia fosc una noia del grup va marxar a fer ioga i els altres vam anar a preparar la barbacoa, just després de passar a comprar carbó i unes cervesetes al supermercat del càmping. Allà, a unes taules al costat de la barbacoa vam preparar també els entrepans d’esmorzar de l’endemà i vam coure la carn i hamburgueses vegetals. Ja tard, i fosc, ens en vam anar a la zona de càmping i cap a dormir. La Raquel i en David van dormir a la seva petita tenda, la resta vam dormir a la tenda gran (enorme) que tinc jo, la mateixa que vam fer servir ja fa tants anys amb l’Arnau Fluviá per pujar al Carlit … quins records! Dos van dormir dins de la tenda i els altres dos vam dormir sota del sobretoldo, a l’avancer, i és que no feia gens de fred per esser al mig del Pirineu! Quin any més estrany … I res, deixant a banda que venien bafarades de pudor d’animal mort (sembla que al bosc que hi havia a prop s’hi havia mort alguna bestia), vaig dormir molt i molt bé, em vaig despertar ben d’hora (quina novetat), vaig anar a fer una volta, vaig despertar la resta, vam desparar la tenda, vam fer un cafetó i en marxa!

El camí fins a l’inici de la ruta era llarg, molt llarg, i pujàvem amb la por que el cotxe d’en Bisnu no arribés. I és que en el viatge des de la Vall d’en Bas se li havia encès el llum de l’oli. Mal senyal! Però tot i això, vam anar pujant i finalment vam arribar sense problema fins un pantà que hi ha a més de 2000 metres, l’embassament de Llaudet, amb totes les instal·lacions típiques d’un pantà gestionat per Endesa … encara no entenem a qui se li va acudir fer un pantà allà dalt … però vaja, gràcies al pantà, la carretera de pujada que porta gairebé fins al refugi de Llaudet, està en prou bones condicions.

Vam deixar el cotxe a l’aparcament i allà, enmig de moltes furgonetes camperitzades, vam esmorzar. Sembla mentida com s’ha popularitzat l’anar a dormir en aparcaments a alta muntanya! Feia una bona fresca, i va començar a pujar una boira espessa des de les valls de sota, així que de seguida ens vam posar en marxa. El paisatge era verd i ple de flors, es notava que havia plogut molt durant la primavera. Entre tanta bellesa però destacava una planta, una planta alta i plena d’unes flors blaves precioses, però amb unes fulles molt característiques. Crec que jo mai m’hi havia fixat abans que n’hi hagués tanta al Pirineu! De fet crec que mai l’havia reconegut fins ara, era, ni més ni menys, que la Tora Blava, la planta més tóxica del Pirineu. N’hi havia per tot arreu, sobretot prop de zones amb aigua corrent. Vigilant no entrar-hi en contacte (la veritat és que n’he sentit tantes coses que ja no sé on acaba la realitat i on comença la ficció), vam anar pujant cap a la nostra primera parada, el refugi de Llaudet. Pel camí vam trobar poca gent, i només al refugi vam veure un grup nombrós de persones que iniciava també una ruta. Al refugi també ens hi va enxampar el Sol, així que ens vam posar crema solar, i cap amunt! El dia no era especialment assolellat, i, de fet, com més amunt anàvem, més boira trobàvem. Costava veure el cim. A la part final, abans d’arribar al cim, ens vam trobar amb una pujada ben dreta, una pujada on em vaig adonar per primer cop que ara vaig a caminar amb gent molt més jove que jo i que tira molt més (o potser és perquè estic desentrenat de l’alta muntanya ara que visc al nivell del mar …), el fet és que em van avançar i em van treure ben bé 50 metres … ara, a dalt, jo em recupero molt més ràpid … ja ho sabeu, per alló de tenir més glòbuls vermells que la resta de la gent … En tot cas, després de la forta pujada ja érem al cim!

A dalt feia bastant fred, i hi havia molta boira. El cim era però espectacular, una cresta molt afilada de roca, de fet era l’extrem d’una llarga aresta que acabava amb el pic de Ballibierna. A dalt hi vam trobar un grupet de gent, i, a sota, ja alviràvem l’espectacular Pas a Cavall que connecta el Ballibierna amb la tuca Culebras. El Pas a Cavall és una aresta molt afilada amb un petit estimberri de 10 metres verticals a un costat i una llarga caiguda de uns centenars de metres, però amb una inclinació d’uns 75 graus (no vertical) a l’altra. La veritat és que des de fora impressiona moltíssim, però, un cop hi ets, és ben senzill de fer. Jo vaig passar el primer, obrint el pas, i la resta va venir darrera, primer en David (que va anar ajudant a la resta mentre jo els feia fotos). També comentar-vos que just a sota del petit estimberri de 10 metres hi passa un caminet alternatiu que permet als que pateixen de vèrtic creuar aquest pas sense problemes.

Creuat el pas a Cavall ja érem a la tuca Culebras, on ens vam fer unes fotos i algun vídeo per enviar a en Guillem, que aquest cop no ens havia acompanyat. I des de la tuca Culebras ja era tot baixada per tarteres, una primera una mica més perillosa amb moltes pedres de mida mitjana “sueltes”, i una segona de molt més divertida, molt semblant a com era la del Pedraforca en el passat. Tota la baixada està coberta d’una roca vermellosa i negrosa que, de fet, és roca volcànica. L’origen, doncs una cambra magmàtica creada per la fricció de les plaques Europea i Africana que mai va arribar a desbordar en forma de volcà, es va refredar, i ara la erosió ha fet sortir. En tot cas, fos com fos la pedra, vam gaudir moltíssim tot baixant! Una altra curiositat sobre la baixada és que ja des de dalt del Ballibierna vèiem una cicatriu molt evident, de color diferent al de les pedres de l’entorn. Aquesta ens tenia ben encuriosits, semblava una colada de lava, o un petit torrent format per un flux fort d’aigua … però s’iniciava gairebé dalt de tot de la muntanya … així que no semblava que cap de les hipòtesis fos lógica. El misteri es va resoldre quan vam arribar a la zona (el camí de baixada creuava aquesta cicatriu), allà, en David es va adonar que en realitat era el trau deixat per una pedra gegant que va baixar des del cim de la muntanya. Espectacular! Vam estar una bona estona fent de detectius per reconstruir el que havia passat, de fet vam seguir la rasa fins al final i allà vam poder reconstruïr la brutal caiguda de la pedra i els rebots que va fer amb les pedres del voltant, per acabar esmicolada al fons de la vall, havia d’esser tot un espectacle!

Després d’una bona estona i d’una bona discussió de com de detectable deu esser intoxicar a algú amb tora blava … que pel que sembla és fàcil, i, a més, és difícil trobar la causa de la intoxicació, vam arribar als cotxes.

Ja tornant amb el cotxe ens vam prometre que farem plans per futures caminades, aquesta vegada pensant una mica més a gran escala! A veure si fem algun bon cim el proper any!

Finalment, i per acabar, vull comentar-vos que també vaig tenir alguns dies per treballar des de casa i veure alguna gent que feia temps que no veia. No vaig poder veure-us a tots, ho sento … el meu temps, com el de tots, és limitat! També em va venir a visitar la meva primera estudiant de doctorat, la Begoña, que està a punt de presentar la tesis. La seva tesis va sobre l'estudi d'una simulació que es diu Garrotxa, així que havia de venir a visitar-me a casa no creieu?!

Ah, i també dir-vos que encara vaig tenir temps de pujar a un volcà al que no havia pujat mai, amb els de Gecaventura’t, l’Aiguanegra, seguint amb la nostra tradició de fer caminades “nocturnes” les nits de lluna plena. En aquest cas va esser una caminada de vespre (encara amb el Sol al cel), per veure la posta de Sol des del cim. Ho vam aconseguir, i els núvols que hi havia ens van regalar un bon espectacle. A dalt vam sopar i ens vam acomiadar, i és que ja era hora de tornar a casa, i, aviat, cap a California!

Així doncs la propera entrada us escriuré ja des de 9 fusos horaris cap a l’oest! Continueu mirant les estrelles!

Estiu o primavera? Suècia no té estiu …

Hola!! Doncs sí, Suècia no té estiu, per molt que els suecs diguin que sí, per molt que insisteixin en que això és el “sommar”, això no és estiu, és primavera!!! I m’encanta! Suècia, no té estiu.

I és que us escric de nou des de Suècia, un cop ja s’han acabat les meves activitats típiques del juny, és a dir, la Ratafia i la flama del Canigó, i, les fantàstiques estades al Pirineu de Lleida, al centre MónNatura Pirineus, dins del programa de Joves i Ciència (en una propera entrada us parlarè de tot això). 

Després del fantàstic “retreat” del que ja us vaig parlar, i de tres setmanes per Catalunya, ja tenia ganes de tornar a Suècia. Tenia ganes de tornar a veure la gent, de reviure l’ambient del departament d’astronomia… tot i això, no em vaig trobar res de tot això, tot era molt diferent de com ho vaig deixar! M’explico. Quan vaig marxar, els estudiants de màster tot just havien presentat les seves tesis, i els investigadors encara rondaven per aquí preparant les vacances, en la meva tornada però, ja no hi havia estudiants, i la majoria d’investigadors estaven de vacances. Érem quatre gats contats. El departament estava buit, ja no hi havia entrega de fruita gratis per els “fika”, i a l’hora de dinar érem ben poca gent. Tot i el xoc inicial però, realment aquell era un ambient interessant també, pau i tranquil·litat per treballar en d’altres projectes, i a fora la natura era exuberant gràcies als petits i ràpids ruixats que cauen cada dia. La veritat és que hi havia pau però no hi havia pas temps per l’avorriment, de fet, un dia després que jo tornés va arribar l’Arturo, el meu estudiant de Mèxic, a fer-me una visita d’una setmana. La visita però no va començar bé per ell, de fet es va convertir en una visita de només tres dies desprès que visqués una situació duríssima als aeroports europeus … va perdre un vol, n’hi van cancel·lar un altre, i la resta anaven tots amb retard … va estar més de 40 hores en aeroports abans de poder arribar a Lund! Tampoc l’estada en sí va esser massa productiva, vaig intentar fer que arreglès una mica la memória de la tesis (que ha de presentar molt aviat), i que avancéssim en un projecte que fa temps que intentem tirar endavant, però no hi va haver un progrès clar. Tot i això, en la part personal sí que vam poder parlar molt, sobre el passat i sobre el futur, necessitàvem fer-ho, és quelcom que tot director de tesi hauria de fer un dia o altre! 

La segona setmana també va esser ben entretinguda, l’Arturo ja havia marxat però a Lund se celebrava el congrés de GaiaNIR. GaiaNIR és la idea d’un nou satèl·lit que es preveu llançar al 2050. Per aquest congrés vam tenir molts visitants, i jo, juntament amb dos post-docs, ens vam encarregar d’organitzar totes les pauses del cafè (portar i tallar pastissos, sucs i cafè, etc.). En aquest congrés també van venir visitants del departament de física quàntica i astrofísica de la UB, bons amics i coneguts de fa molts anys, la Mercè Romero (que segur que us n’he parlat en entrades anteriors), i altres dos líders de la missió Gaia. En general m’ho vaig passar bé, i el més important, vam poder posar-nos al dia sobre com va tot per Barcelona i en l’astronomia espanyola. Un cop acabat el congrés, com sol passar (però aquest cop exagerat) ens vam poder repartir les coses que sobraven de les pauses del cafè … van sobrar una bestiesa de sucs, també fruita fresca, galetes salades, i molt de cava, sí, cava català, de fet ens en vam poder emportar dues ampolles cadascú a casa! I els sucs … els sucs encara omplen la meitat de la nevera del departament … no s’acabaran mai!

Sobre les activitats fora de la feina, primer dir que estic molt content que les meves veïnes, en particular la Pamela, una noia brasilera, em van cuidar molt bé les tomateres i les flors i ara ja tenen totes tomates verdes que van creixent! Aviat crec que se’n podran collir! D’altra banda la Rebecca em va cuidar les meves plantes de la oficina, i jo li he tornat el favor regant les seves aquests dies que ha estat de vacances (a ella i a totes les oficines on he vist plantes). I, parlant dels veïns, un divendres, tornant de la feina, em van convidar a la terrasseta que hi ha sobre el meu apartament (s’hi ha d’entrar des de la casa principal, passant per dins d’una de les habitacions) a fer un toc. Ens ho vam passar bé i ens vam conèixer tots una mica millor, la noia brasilera, una noia i el seu xicot australians, i un noi francès que és el coordinador dels escoltes de la seva regió. De fet, tot xerrant se’ns van fer ràpidament les 12 de la nit, i, segurament perquè havia sopat poc, aquella cervesa negra i aquelles copes de vi blanc em van pujar com mai abans … vaig anar a dormir bastant begut … però com que no tinc mai ressaca, l’endemà a les 7 del matí ja estava a tope per anar a donar una volta amb la bici! Mai me n’havia adonat de com de bo era això de no tenir ressaca …

No us explicaré altra vegada en aquesta entrada que cada cap de setmana sortíem amb l’Óscar a caminar, 40km, però que sapigueu que aquest cap de setmana, tot i l’excés d’alcohol del divendres, també hi vam anar!

Ja per anar acabant només comentar-vos que vaig tornar a organitzar un divendres de jocs de taula al departament, ens vam trobar 7 persones, molta gent tenint en compte que tothom està de vacances! Va esser un bon vespre, vam menjar “focaccia” i pastís de carbassó fets per en Johan (us vaig dir que és un molt bon cuiner), i vam brindar amb cava català (el que havia sobrat del congrés), tot mentre jugàvem a dos jocs de taula (vam fer dos grups), un de col·lectiu, és a dir que es juga tothom junt i contra el joc, que es diu “pandemy”,  i un altre de competitiu que va sobre ocells (recol·lectar mejar, pondre ous, …). Continuaré organitzant aquestes activitats, son molt bones per generar un bon ambient de treball, i així m’ho té dit l’Óscar Agertz, l’investigador i amic que em té contractat.

Com he dit, la natura a Suècia, els tots els seus parcs dins i fora de la ciutat, està preciosa, i el clima … aaai el clima! Plujeta cada dia, i molta fresqueta … és una primavera eterna! Fins i tot han començat a sortir cama-secs davant de l’entrada del departament, i, siurenys i mataparents davant de casa meva!! Crec que gaudiré molt d’aquest país! 

Però, torna a esser hora de marxar, amb molta pena per no poder veure com aquesta natura exuberant dona els seus fruits les properes setmanes! Aquest cop em toca marxar de congressos, amb una primera parada a Barcelona, al congrés del consorci d’ARRAKIHS i una segona als Estats Units, com cada estiu. En el primer congrés, el d’ARRAKIHS, hi poden passar moltes coses, de fet, espero poder sol·lucionar tots els conflictes que tinc amb la coordinadora científica … ja us ho explicaré en una altra entrada. I en el segon, doncs em torbaré amb vells coneguts, l’Avishai, en Ji-hoon, en Joel, i en Clayton que s’ha casat aquest estiu! També hi vindrà en Corentin (post-doc a suècia amb mi), i ja tenim planejada alguna caminadeta al parc de les sequoies … ja us ho explicaré també! Pel que fa a la feina, en aquest segon congrés també parlarem del projecte que estic liderant dins de la col·laboració AGORA, aquest any amb moltes coses noves per presentar-hi! Serà interessant!

Una abraçada a totes i tots i continueu mirant les estrelles, jo altra vegada ho faré pel món!

Comença l'estiu: Canigó, Ratafia i Joves i Ciència

Hola de nou, 

Aquesta primavera-estiu està essent una època interessant de la meva vida, i com a tal, tinc moltíssimes coses per explicar-vos, i moltíssimes entrades a fer per aquest blog, en tinc tantes que no dono l’abast! Us adonareu, de fet, que moltes de les entrades no les vaig escriure en l’ordre en que estan publicades,  fins i tot algunes les vaig escriure mesos després que passessin les coses que s’hi expliquen. Al final però l’important és explicar el que va passar, i, a més, com que ho escric bàsicament per mi més que per vosaltres (si és que encara hi ha algú que s’ho llegeixi tot això), a mi ja m’està bé ;-).

Dit tot això, avui us parlaré de tres activitats que com ja sabreu si heu anat seguint el blog, s’han convertit ja en una tradició vital a l’entrada de l’estiu. Aquest any però també en aquestes hi ha hagut alguns canvis.

Primer us parlaré de la tradició de la flama del Canigó. 

Aquest any, en paral·lel amb les meves ganes d’organitzar coses a la meva nova casa a Suècia, i exemplificant d’alguna manera com de be em sento personalment, vaig decidir implicar-me més que mai amb la tradició de la flama del Canigó. Per començar, em vaig apuntar en les comissions de la flama dins d’Ómnium Cultural, i de la nova entitat de la “Flama del Canigó”. Vaig assistir a moltes reunions, algunes més productives que d’altres, i finalment, després de molts entrebancs per part de les autoritats franceses que no es volien deixar fer l’acte amb l’excusa de la sequera, vam aconseguir organitzar la jornada de la Regeneració. En realitat vam tenir sort ja que les pluges de finals de maig i principis de juny van acabar completament amb les seves excuses, sabem però que l’any que ve en tindran d’altres, estarem preparats! 

Deixeu-me que faci aquí un parèntesis abans de continuar el meu relat sobre la flama del Canigó i que aprofiti per explicar com funciona tot això de la flama del Canigó exactament, pels que no ho conegueu. La festa de la flama del Canigó consta de dues jornades principals, la de la regeneració, que es fa el dia 22 de juny a les 12 de la nit, i la del 23, la revetlla de Sant Joan. 

Al primer dia, el 22 de juny, és quan pugem al cim del Canigó la flama que es manté encesa i resguardada al Castellet de Perpinyà durant tot l’any i que simbolitza la llengua i cultua catalana. Amb aquesta flama encenem una foguera just als peus de la creu del cim del Canigó, amb llenya portada d’arreu dels països catalans, i llegim un manifest per la defensa de la llengua i cultura catalanes. D’aquesta foguera encesa al cim del Canigó s’encenen quinquers, entorxes i espelmes que multitud d’esportistes baixen de la muntanya la mateixa nit i distribueixen arreu dels territoris de parla catalana perquè tothom pugui encentre les fogueres de Sant Joan amb aquest foc que simbolitza la unió cultural catalana. La flama també tornarà a baixar fins al Castellet de Perpinyà on es guardarà un any més, encesa, fins la següent regeneració i així mentre quedi gent que parli la nostra llengua. La tradició, sorprenentment, no és molt antiga, va començar a les acaballes del franquisme però per molts és molt mes que una simple tradició, és un símbol de la vitalitat de la nostra cultura. Sé que a molta gent que viu en països on la cultura i la llengua estan assegurades veuen això com quelcom nacionalista i retrògrad, he voltat molt pel món i a aquests sempre els dic el mateix, que el dia que sentin com la llengua dels seus pares està desapareixent, i que no tinguin instruments de país per ajudar a mantenir-la en tornarem a parlar, però fins que això no passi que no em donin lliçons de què significa esser d’esquerres i ciutadà del món …

Al segon dia, el 23, la revetlla de Sant Joan, la flama, guardada al refugi de Cortalets, torna a pujar dalt del cim del Canigó on es fa una gran foguera amb llenya portada també de molts territoris de parla catalana. 

Aquesta és doncs la tradició en la que he participat moltes vegades (menys de les que m’agradaria) des de ben jovenet. Aquest any, amb la Raquel i en Guillem, bons amics de la Vall (Geca, Pessebre Vivent, Marboleny …), vam decidir pujar-hi des del refugi dels estables, més amunt de Prats de Molló. Vam decidir que aquesta vegada sortiríem havent dinat de la Vall i aniríem directament fins al refugi dels Estables des d’on pujaríem fins dalt del Canigó a participar a la regeneració, i baixaríem a dormir amb tendes (o, en cas que hi hagués lloc, al refugi lliure) just sota la xemeneia, que pels que no ho sapigueu és el nom que rep la grimpada final per pujar al Canigó per la ruta del refugi de Marialles. I així ho vam fer. Després d’una pista interminable, plena de sots, amb la Raquel conduïnt un pèl massa ràpid pel meu gust, jo patint moltíssim a cada sot i fent de copilot (de tantes vegades que he vist gent deixant-s’hi el càrter en la pujada al Canigó per Cortalets he desenvolupat un trauma), i en Guillem rient darrera, vam arribar als fantàstics paratges del refugi dels Estables, i, per sorpresa nostra, hi estàvem sols. Primer vam pensar que potser era perquè era aviat, però realment no era pas així, anàvem justos de temps! Vam posar-nos en marxa i després de passar pels refugis del collet de Roques Blanques, on hi havia una parella de francesos molt estranya que creiem que havien fet d’aquell refugi lliure casa seva, vam dirigir-nos ràpidament fins al Refugi de Marialles. Allà vam creuar-nos amb la primera gent que vam trobar, i va ser quan ens vam adonar que no anàvem tan bé de temps com pensàvem. Així doncs, sense pràcticament parar, vam continuar amunt, mentre vèiem com s’anava ponent el Sol. Vam arribar al refugi de sota la xemeneia que ja fosquejava, i allà, vam trobar-nos-hi molta gent que s’hi havia quedat a sopar. Nosaltres no teníem temps. Tot i això, sí que vam poder deixar les motxilles al refugi ja que aquest estava desocupat, i de tota la gent que hi havia per allà, ningú pensava quedar-s’hi a dormir, tothom baixaría fins a Marialles, o, fins al Coll d’Ares, a entregar la flama aquella mateixa nit. Així doncs, sense sopar, vam tornar a posar-nos en marxa. Pel camí, vam atrapar un grup de gent entre els quals hi havia un bon amic del Rafel Tresserras, l’antic cap d’agrupament dels escoltes d’Olot (que petit que és el món!). Acompanyats d’aquest grup vam anar pujant, i se’ns va fer de nit quan encara quedava ben bé una hora de camí. A la xemeneia, on ens havien avisat que hi havia perill de caiguda de roques després d’una forta esllavissada que havia passat feia menys un any, alguns es van posar casc, d’altres vam decidir que el perill no era tan gran com se’ns havia dit (inconscients … sí, ho reconec), i després d’aquesta paradeta, cap amunt! En un tres i no res érem al cim, després de me´s de 100 metres de desnivell gairebé vertical. A dalt ens vam trobar que feia un fred horrorós i bastant vent, i no sé perquè sempre em sorpren això, amb els anys que fa que hi pujo, i sempre em passa el mateix! És gairebé un 3000! En Guillem anava màniga i pantaló curt, i jo, tot i anar molt abrigat, em vaig posar a tremolar com si m’estigués congelant, vaig detectar de seguida que el que em passava era que sense haver menjat res des del dinar i que estava patint una baixada de glucosa. Em vaig prendre un parell de sobrets de sucre (sempre en porto per si de cas, tot i que això no m’havia passat mai abans … ens fem grans!), i al cap d’una estona ja em vaig trobar millor. Allà al cim, tot i la recomanació de que no hi pugessin més de dues persones per equip de foc, hi havia molta gent, és cert però que ni de bon troç la bogeria de gent de fa uns anys. Vam esperar una estona que arribés la flama que pujaven des del Castellet de Perpinyà, i ens vam distreure una estona rient amb uns joves de Manresa que, per les bromes que feien, estava clar que havien begut una mica, i més quan ens vam adonar que portaven unes pataques amb un licor d’herbes ben fort. L’acte de la regeneració va acabar amb el cant dels segadors i amb molta gent emocionada, i ràpidament, tothom va començar a baixar, i és que el fred, la gana i la son ens empenyia. La baixada va esser ràpida, fins i tot la desgrimpada, i de seguida vam arribar al refugi on havíem deixat les motxilles. Allà ens hi vam trobar un parell de persones dormint, i vam decidir anar a fora a encendre un bon foc i sopar una mica (també a veure una mica del moscatell que en Guillem havia portat, un ampolla d’un litre i mig de fet). També, ens vam acomiadar dels nous amics que havíem fet (els de la pujada), donant-los una mica de moscatell per animar-los en el camí que els quedava, ells es dirigien al Coll d’Ares pel que els quedaven encara unes quantes hores de camí. Ja amb el foc ben encès, i sopats, van arribar un altre grup de persones, que justament eren els pares dels que dormien al refugi. Aquests, després de despertar als fills, també es van acomiadar i ens van deixar el refugi per nosaltres. Es feia tard i l’endemà al matí volíem matinar per arribar aviat a casa, així que vam agafar caliu del foc i vam encendre l’estufa de ferro colat del refugi, en un tres i no res el refugi es va escalfar i nosaltres ens vam posar a dormir a les lliteres de ferro (a baix) i fusta una mica trencada (a dalt). L’endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar ràpidament i cap avall! La tornada va esser feixuga, amb la son acumulada, i amb parades per recollir una de les últimes herbes que em faltaven per fer la ratafia, en concret la flor de pi. Vam arribar aviat al cotxe, i, després de poc més d’una hora de patiment pels sots altra vegada, vam para a fer un vermut en un bar de Prats de Molló. Jo no hi havia estat mai però el castell que queda just a sobre, i la zona medieval del mateix poble bé que mereixen una visita en un futur! Després del vermut vam marxar i directe fins a Olot, amb temps de sobres per dutxar-nos i preparar la revetlla. Jo, però, al final vaig decidir quedar-me a casa a descansar, i, un any més, no celebrar la revetlla amb ningú.

La segona cosa de la que us parlaré avui, i aniré molt per feina, és la ja llarga tradició de fer ratafia. Aquest any vaig decidir fer-la en “petit comité” a casa, amb la meva mare, en Marc Valls i la Núria Feixas. No tenia ganes de multituds … En vaig fer 10 litres amb anís anissat i 3 litres amb aiguardent destil.lat en el pessebre vivent de Joanetes, veurem  com queda! La veritat és que fer la ratafia així en “petit comité”,  sense l’estrès de tanta gent com els altres anys, és molt més agradable, feia anys que no gaudia del procès! Em sap greu per la gent que ja contava fer-ne cada any amb mi, però, anar a recollir les herbes (més de 52!), per molt que ara ho faci gairebé tot la meva mare que ja se les ha après, encarregar l’anís, fer el suc de taronja i llimona per tanta gent, preparar el material … era un estrès massa gran per mi, i aquest any no em venia de gust passar per tot això. Així que res, va anar bé, i crec que a partir d’ara ho faré així. Estic aprenent a intentar fer només el que realment em faci feliç i de la manera que a mi m’agradi, si em ve de gust fer-ho amb gent, ho faig, sinó no! Ja us explicaré com ha sortit la ratafia d’aquest any, i, potser, en rebreu alguna ampolleta ;-).

Finalment, la tercera cosa de la que us vull parlar, i també seré breu, tot i que podria explicar-vos-en mil i una històries, és sobre les estades de Joves i Ciència al MónNatura Pirineus, a les Planes de Son. Sí, un any més, i ja en portem vuit, vam fer el projecte d’astronomia amb la Laia, en Víctor i l’Ignasi acompanyats de 10 nenes i nens fantàstics, també de quatre grups més d’investigadors, monitors de lleure i personal del centre amb qui ja hem compartit moltíssims bons moments allà dalt als Pirineus. Aquest any però hi havia diverses novetats. La primera, trista, que en Víctor no va poder esser allà amb nosaltres fins la segona setmana, era la primera vegada que no compartíem les dues setmanes tots quatre junts, i es va notar, i molt! La segona, una altra persona que ja no la tenim a les estades, la Carla, l’antiga coordinadora del programa, ella ja no treballa en el projecte i, de fet, està de viatge pel món treballant i gaudint d’altres projectes personals i professionals molt interessants. De fet, la Carla és una de les impulsores d’un fantàstic projecte anomenat Hypatia. Aquest projecte el dirigeix un equip format íntegrament per investigadores, i el que fan és simular una missió espacial a Mart, treballant durant dues setmanes aïllades en al desert de Utah. L’altre projecte de la Carla, vital, és un viatge de diversos mesos per l’Amèrica llatina, quina enveja!! I ara, per acabar amb les novetats, una de relacionada amb el propi projecte de Joves i Ciència, una de les tardes de les estades la vam dedicar a una gimcana interdisciplinar. En aquesta gimcana els nois i noies hi participaven en grups on hi havia una participant de cadascun dels projectes de Joves i Ciencia (fotosíntesis artificial, física de partícules, biologia molecular, ecologia, i astronomia), i l’objectiu que tenien era resoldre 10 enigmes científics de totes i cadascuna de les branques de la ciència representades pels projectes. Ens ho vam passar molt bé, i vam aprendre també nosaltres moltes coses, entre d’altres, la dada curiosa que si poséssim en línia l’ADN de totes les cèlules de totes les persones del planeta, aquest arribaria fins a una galàxia a 40 milions d’anys llum!! Una bestiesa!

A part del projecte multidisciplinar, com cada any, vam fer classes teóriques, i, tot i el mal temps dels primers dies, vam poder observar moltíssimes coses al fantàstic cel nocturn del Pirineu. Les noies i nois del nostre projecte ens van sorprendre molt agradablement, van esser de fet dels millors que hem tingut fins ara. I, pel que fa a la part lúdica, vam fer uns quants dies crossfit i ioga, jo vaig fer meditació, i vam anar un parell de dies a sopar a Esterri, un dia amb tots els profes, i l’altre, quan ja va arribar en Víctor, nosaltres quatre. Ah, i l’excursió del diumenge (el dia que ens donen de festa, de les dues setmanes que estem allà dalt), vam anar a pujar al Montardo, una excursió que va acabar amb una bona remullada a un llac on corria l’aigua (sabeu que no us heu de banyar en llacs del Pirineu on l’aigua no corre, ja que allà s’hi acumulen tots els tóxics que porteu amb vosaltes! Crema solar, repelent de mosquits, la propia suor …). 

Com us he dit podria explicar-vos moltíssimes més coses sobre les estades de Joves i Ciència però no vull allargar tant aquesta entrada així que us deixaré només amb dues anècdotes que considero rellevants. La primera, que va esser la meva primera prova de foc com a vegà, i va anar prou bé! Menjar vegà no vol pas dir menjar malament, to tel contrari… l’únic punt negatiu és que en el sopar amb la resta de profes a Esterri vaig haver de saltar-me el veganisme … i és que en un restaurant típic dels Pirineus és difícil trobar opcions veganes, de fet, no hauria pogut menjar res! En el cas del sopar a Esterri amb la Laia, l’Ignasi i en Víctor, sí que vaig fer un bon sopar, una pizza vegana boníssima. La segona anècdota està relacionada amb una de les activitats lúdiques que fem cada any, la cursa d’orientació. Aquest any diversos dels professors, després de motivar-nos moltíssim, vam decidir participar a la cursa d’orientació, vam anar ràpid i vam aconseguir trobar totes les fites però en acabar alguns van descobrir que se’ls havien enganxat rènacs (paparres), dos ho van detectar la mateixa tarda però el tercer va tardar una mica més, i, de fet, se li va enganxar en un lloc ben íntim … per sort tot va quedar en una divertida anèctoda, tot i les preocupacions lógiques per totes les malaties que recentment estan escampant aquests maleïts xucladors de sang… 

I així, amb tot això, un any més, es van acabar les estades al MónNatura, i, només un dia després, jo tornava ja cap a Suècia.

Ah, no puc deixar de dir-vos que tot i que el dia després de tornar del MónNatura ja vaig tornar a Suècia, encara em va quedar temps per participar en una taula rodona sobre geometria i astronomía, que va esser, com ho podria expressar sense entrar en detalls … diguem que … com a mínim curiosa. Després vam sopar de pícnic i els vaig fer una observació astronómica pública que va tenir prou éxit. L’endemà però em vaig començar a trobar malament, i és que aquest any al MónNatura va estar circulant un virus estomacal ben estrany … una nit de febre i un dia de mal de panxa … molt contagiós! De fet ho vaig contagiar als de casa només veient-los una nit! A Suècia però em vaig recuperar ràpidament.

I amb això acabo l’entrada d’avui, des d’Olot i apunt per volar cap als estats Units! Sobre això, el congrés d’ARRAKIHS, i la meva visita llampec a la Vall, amb algunes sortides del grup de Gecaventura’t, us ho explicaré en una altra entrada!

Continueu mirant les estrelles!

Suècia, sis mesos ja!

Hola a totes i tots altra vegada des de Suècia!

Han passat moltíssimes coses des que us vaig escriure per última vegada sobre els meus dies per Lund, totes bones!

Per començar dir-vos que a la feina tot continua anant bé, amb alts i baixos, com a tot arreu, però en general molt bé. L’única cosa que ara mateix em preocupa és que no em sento del tot ben integrat en el nou equip d’ARRAKIHS, el que inclou científics de tot el món … en principi coordino el grup de simulacions però la coordinadora científica de la missió sembla que preferiria fer-ho ella. Això ho dic perquè tinc la sensació que m’ha estat posant pals a les rodes des del primer dia … vaja potser és una sensació meva, i, en tot cas, sortirem de dubtes a finals de juliol amb la primera reunió general presencial de la missió que serà a Barcelona ara a finals de juliol.

Per altra banda, l’ambient amb els companys de feina és molt bo, em sento com a casa. Ara ja estic ajudant en la direcció d’un treball de màster i dos projectes curts de final de carrera, i, fins i tot, he participat en la selecció dels futurs estudiants de doctorat de l’equip. Com a sorpresa agradable al final hem agafat un noi que va esser estudiant meu a Madrid! És bo, segur que farà una bona feina i que ens ho passarem bé!

I sobre el futur, doncs li han donat a l’Óscar Agertz un projecte per tirar endavant la missió ARRAKIHS, i dins del paquet de diners s’hi inclou el meu sou per uns quants anys, així que no em preocupo gens pel futur ara mateix! Tot va bé! Ah, i a més, m’han apujat el sou!!

I encara sobre la feina, també us vull explicar que hem fet diverses activitats “no acadèmiques” amb la gent del departament. Primer, la Bibi, l’estudiant de doctorat més activa i dinàmica que he conegut, i de qui segur que ja us he parlat abans, va organitzar el que va anomenar “astrolympics”, una gimcana “esportiva” on diferents equips havien de passar proves relacionades amb l’esport i l’astronomia, des d’un ping-pong-escacs, a una cursa amb cullera i ou, passant per una competició de dibuixar el·lipses, o, una d’entendre el que et diu un company mentres portes música en uns auriculars de cancel·lació de soroll … ens ho vam passar molt bé, i vam acabar amb una barbacoa de la que jo em vaig cuidar per tal que tothom pogués cuinar el que havia portat (recordeu que aquí a Suècia cadascú es porta el seu menjar”). 

La segona activitat que vam fer tots els membres de la Divisió d’Astrofísica és un “retreat” de dos dies que vaig organitzar jo. Pels que no ho sapigueu, un “retreat” és una activitat de recolliment dissenyada per estrènyer els llaços d’amistat i establir relacions de confiança entre els membres d’un equip/empresa/col·lectiu. L’activitat va durar dos dies i la vam fer en un castell antic aquí a Skane, el Norrmans Castle. L’activitat consistia en un primer dia amb xerrades sobre la feina de cadascú, però, presentada per altra gent seleccionada de manera aleatòria, és a dir, cadascú presentava la feina d’un altre. Al final d’aquest primer dia també hi havia xerrades “informals” sobre els hobbies de cadascú, mentre bevíem unes cerveses. La veritat és que en aquestes xerrades vam aprendre coses sorprenents de tothom, jo, en particular, vaig explicar-los com fer ratafia. Al segon dia els vaig organitzar una activitat de meditació al matí, i, després, una supergimcana, a l’estil escolta, que acabava amb la construcció d’un mapa de la Vía Làctia amb sorra, pedres i troncs. Tot va anar molt bé, i vam acabar, uns quants, fins i tot banyant-nos al llac que envolta el castell. Els he promès que continuaré organitzant aquestes activitats per unir encara més el departament, és bo per l’ambient de treball el fer aquestes sortides! I la veritat és que m’ho vaig passar molt bé organitzant-ho. Ah, i no puc oblidar-me de dir-vos que l’estada al castell, tan els àpats com les instal·lacions, va esser fantàstica!! Un luxe! (ho podeu veure a les fotos).

En la part més personal, aquestes setmanes, amb l’arribada del bon temps, he fet moltíssimes sortides i activitats a l’aire lliure. 

Per començar, hem sortit a caminar gairebé cada cap de setmana amb l’Óscar (l’estudiant que em visita des de Barcelona). Hem fet diverses etapes de l’Skaneleden, uns 40km cada vegada/dia. Per començar vam anar a fer part del camí dels emigrants (al centre-nord d’Skane), allà vam viure en pell pròpia l’horror d’estar envoltat de milers de mosquits (un problema molt comú en les zones humides aquí a Suècia!), però també vam gaudir d’uns paisatges espectaculars, vam dormir en uns refugis lliures molt ben cuidats, vam fer un foc de camp, i vam veure gran quantitat d’animals i arbres gegants, plantes, i fins i tot ens vam fer amics d’un gat. A part d’aquesta n’hem fet moltes d’altres, no us les explicaré totes però una en particular val la pena mencionar-la, és la ruta que ens va dur fins al parc natural de Kullaberg. Aquesta ruta ens va permetre descobrir el que jo anomeno la “Garrotxa marítima de Suècia” una cópia molt ben aconseguida de la Garrotxa, a nivell del mar. Els mateixos arbres, les mateixes plantes, animals, ambient tranquil … però al costat de la platja! Una platja en un mar molt poc salat, amb pedres i no pas la maleïda sorra fina, i amb meduses que no són urticants! Tot un paradís. En aquesta ruta vam fer bivac (jo vaig fer bivac i vaig deixar-li la tenda a l’Óscar), i vam poder fer unes de les millors fotos de postes de sol que he fet fins ara. Vaig fer també un vídeo de l’estona que tardava el Sol a pondre’s un cop el disc solar havia tocat l’horitzó per primer cop, 5 minuts va tardar! Ara vull fer el mateix a Catalunya, sé del cert que la teoria diu que és molt més ràpid (les postes de Sol duren molt menys a Catalunya) però ho vull comprovar jo mateix.

Finalment les aventures a la natura amb l’Óscar s’han acabat el cap de setmana del 22 de juliol amb una fantàstica volta al llac de Hässelholm (incloent un bon ruixat), i una travessa del parc natural de Söderarsen. Ambdues rutes han estat impressionants, la natura, els camins, … ho hem gaudit molt, i, fins i tot, hem pogut tastar ja les groselles i els nabius salvatges! N’hi havia per tot arreu! Ah, i, per esser 100% sincer també us he d’explicar que ens hi vam perdre diverses vegades, però què seria una ruta per la natura sense una mica d’aventura? Ara, mirant endarrera, també m’adono que absolutament en totes les rutes que hem fet hem acabat corrent per no fer tard i perdre un bus, un tren … però sempre, sempre, hem acabat arribant! Tot un èxit! No sé què faré ara que marxa, mai m’havia trobat un company de ruta amb un ritme semblant al meu! M’ha encantat trobar-me amb algú així! Ah, i, a més, com a regal de comiat, m’ha regalat una màrfega per la meva ruta al Kungsleden! Espero que ens tornarem a trobar ben aviat en alguna ruta per Catalunya!

A més de l’Óscar aquesta primavera també m’ha visitat un altre gran amic, l’Ignasi. Sí, el coneixeu, amb ell hem compartit molts bons moments en el programa de divulgació de Joves i Ciència, a més de moltes aventures a la muntanya.  En aquesta visita el va acompanyar la seva parella, la Carol, que estava fent una estada de doctorat a Estocolm. La visita va esser curta però intensa. Per començar, l’Ignasi va venir a treballar i a fer una xerrada al departament, que va acabar amb un sopar al centre, juntament amb d’altres membres del departament. El lloc escollit, l’”Hervibor”, s’està convertint en una tradició el portar els visitants a sopar allà! Ah, i em van convidar per celebrar el meu aniversari, molt agraït! El dia següent, que era dissabte, ens en vam anar cap a Copenhaguen a participar en la trobada castellera anual i on ens vam trobar amb la Laia Casamiquela, una altra bona amiga de doctorat, Joves i Ciència, i ara ja de la vida en general, i em va presentar el seu xicot, un noi molt maco franco-americà. La Laia és la cap de colla dels castellers de París, i jo, per un dia, em vaig tornar també membre de la seva colla. Ens ho vam passar molt bé i jo vaig aprendre moltes coses sobre els castells. L’única nota negativa és que el nostre últim castell va caure i uns quants membres de la colla es van fer mal, res greu, però va trencar una mica la màgia creada. La jornada va acabar amb una festa en una sala cultural de Copenhaguen, feia temps que no ballava tant! I em vaig acabar comprant el mocador dels castellers de Copenhaguen i prometent-los que m’apuntaré a la colla el proper setembre! 

Després d’aquesta jornada vam tornar a Lund a dormir, i l’endemà vam anar cap al sud-est d’Skane a començar tres etapes de l’Skaneleden, des de Ystad fins on arribéssim. Vam caminar molt i vam poder gaudir dels bons paisatges costaners del Sud, a més de visitar una zona arqueològica amb un cercle de pedres semblant a Stonehenge però en forma de vaixell. Vam dormir fent vibac (jo), i amb tenda (ells), en un petit relleix amb vistes al mar … una passada! Us diré aquí que, de fet, vam acampar a un lloc on en principi no es podia … però és que no teníem alternativa! Vam dormir prou bé, i de bon matí vam tornar a agafar la motxilla i a caminar! El problema però és que no vam trobar enlloc on comprar menjar, eren dies festius i estava tot tancat. Al final vam decidir arribar fins a un poble on hi havia parada de bus, agafar el bus fins al poble següent on sí que hi havia supermercat i allà reprendre la ruta. Així ho vam fer, i després de menjar alguna cosa vam tornar a agafar l’Skaneleden ara en la direcció oposada per acabar de fer la ruta planejada però en sentit invers. Vam passar per una zona preciosa de platja que semblava el Carib (un altre paisatge inesperat aquí dalt a Suècia) i al final vam arribar on hi havia el refugi on fer vibac la segona nit. Allà, vam trobar un càmping on vam poder comprar-nos uns gelats i alguna cosa per beure, i també ens vam poder connectar a internet. I aquí vam tenir una nova sorpresa desagradable, ens vam adonar que l’endemà no hi havia busos i que si ens quedàvem a dormir allà, no podríem tornar a temps i ells perdrien el tren cap a Estocolm. Així doncs, vam prendre la decisió de tornar cap a Lund aquell mateix dia. Vam arribar a temps al bus i al tren, i ja a Lund vam sopar i cap a dormir. L’endemà ells van decidir visitar Malmö, i jo me’n vaig anar a fer una barbacoa amb uns amics que m’havien convidat, això després d’acomiadar-nos. Com veieu va esser una visita curta però intensa!

D’activitats a la natura n’he fet moltes d’altes però també vull destacar la que vam fer juntament amb la Madeleine, la Rebecca, en Johan i l’Óscar. Aquesta va esser una activitat d’un dia, a Dalbi, on viuen la Rebecca i en Johan. Allà, a casa seva, vam fer-hi suc de saüc. Ho teníem planejat des de feia temps però vam haver d’esperar a mitjans de juny perquè comencés a florir. El dia el vam començar arribant a Dalbi on ja ens esperaven, vam anar a visitar el seu hort (molt ben cuidat), i després vam anar a casa seva, on vam tertuliar una estoneta i vam menjar-nos un fantàstic pastís de poma que havia fet en Johan, que és un cuiner fantàstic. Després, ens van deixar bicis per tots (en tenen sis!) i vam anar a recol·lectar el saüc per la zona. Finalment vam tornar i vam preparar la barreja, que es quedaria allà reposant uns dies (ens van portar ampolles amb aquest fantàstic beuratge dues setmanes desprès, a la feina). Per acabar la jornada, en Johan va preparar unes pizzes casolanes boníssimes, i en acabar, contents i tips, vam tornar cap a casa.

I ara, vull acabar aquesta entrada explicant una de les coses més boniques que m’han passat aquí a Lund. Potser alguns de vosaltres sabreu que el 22 de maig és el meu aniversari, alguns fins i tot recordareu el meu desengany amb els amics del poble quan el dia que complia 30 anys, a Jerusalem, ningú em va felicitar. Doncs aquí la situació ha estat radicalment la oposada. Per començar el dia, arribant al departament, vaig sorprendre’m en veure que algú havia escrit a la meva porta “Per molts anys” en anglès clar. Després, durant tot el dia molta gent del departament es va acostar a felicitar-me. Finalment, en acabar el dia i tornar a casa, les meves veïnes em van cridar i em van donar unes xocolatines com a regal d’aniversari. Vaig esser molt feliç. Però no s’acaba aquí la història, el diumenge després de l’aniversari vam organitzar una festa-barbacoa a casa d’un dels estudiants de màster, en Lucien, un estudiant alemany molts simpàtic. Va venir molta gent, vam passar-ho molt bé jugant a jocs tradicionals suecs i xerrant una mica de tot mentre gaudíem del bon temps de la primavera sueca. Però el que em va sorprendre i alhora emocionar més, va esser que se’m va anar acostant gent per fer-me regals. Em van fer un regal conjunt, una guia dels camins de l’Skaneleden que he fet servir molt, juntament amb un escrit molt emotiu sobre com de contents estan que hagi vingut a viure i treballar aquí. Però, no només em van fer el regal conjunt, a més, gent individual se’m va acostar a regalar-me altres coses, una ampolla de vi, una flor, uns bombons … i, la Rebecca i en Johan, un llibre sobre les tradicions sueques … em vaig emocionar molt, mai havia tingut una festa d’aniversari tan emocionant i amb tant de sentiment per part de tots. Que bé haver pogut trobar aquesta gent! Em van explicar, a més, que això dels regals individuals és quelcom habitual i que sol fer-ho la gent que et té un apreci especial, això encara em va fer més feliç, saber que he pogut tenir aquest efecte en la gent que m’envolta aquí, sens dubte ells també l’han tingut en mi!

Res i amb això, amb aquesta felicitat us deixo, continueu mirant les estrelles i intenteu suportar la calor d’aquest estiu infernal si esteu a Catalunya.